Brigitte Vasallo: “S’estan fent coses increïblement racistes en nom del feminisme”

  • Text: Yeray S. Iborra / Fotos: Jordi Borràs
  • divendres, 26 febrer 2016

Brigitte Vasallo (1973) és activista. I escriptora, tallerista i mediadora. Però, sobretot, agitadora. Feminista, en lluita contra les normativitats, la islamofòbia i el racisme. Contra les desigualtats, sempre-en-conjunt: Vassallo aposta per una visió interseccional i transcultural de les desigualtats. Així ho demostra en totes les batalles: en peu de guerra contra la prohibició del nicab i l’estigma occidental, als tallers #OccupyLove, a la novel·la 'Pornoburka' o als llibres de relats '(H)amors' o 'Relatos marranos', a les investigacions al Citizenship, als  articles a 'Eldiario.es' o a 'Diagonal'… O en aquesta conversa àcida amb CRÍTIC.

"La monogàmia és un sistema i també una forma de pensament. Ens marca com ens hem de relacionar amb qualsevol forma d’alteritat"

La Brigitte ha aparcat la moto una mica més amunt de la plaça de Joanic. Se’n sap un bon lloc. Hi passa sovint, ara hi té un estudi enfilant el carrer de l’Escorial. En Jordi (fotògraf) ja ens espera, i, sense que tingui temps de treure la tapa a l’objectiu, la Brigitte ja m’està parlant de conceptes sobre gènere, com l’“autoimatge”. Discutim sobre la pressió que suposa estar sempre perfecta per a les sessions de fotos; avui n’hi faran unes quantes, i ja en són moltes, però el tema segueix suposant tot un debat. I no, no penso parlar de com va vestida (per al cas no és important); però, dels tòpics i de les autoconstruccions, en discutirem una bona estona…

Què en fem, de l’autoimatge? És o no compromís cuidar-la?

Si has estat socialitzada com a dona, el control de l’autoimatge (la manera com surts representada i en què se’t retribueix) té un pes important. I és un pes nociu, claríssimament. No passa res per sortir amb mala cara a les fotos de la promoció. Ens hem de deixar anar.

Hi sumo: estic fart que tothom surti perfecte al Google. Fora bromes, la pressió és alta, no?

Jo, quan era adolescent, quan veia les escriptores fent ‘promo’, hi havia una tendència que sortissin tocant-se la cara… Sempre deia: “Jo mai sortiré tocant-me la cara!”.

Tot per fer el gènere femení menys agressiu: la dulcificació…

La imatge que dónes també és part d’un missatge: la roba, el maquillatge… A la foto que et fan hi ha tot de registres que formen part de com et situes al món.

Però deus estar d’acord que no ho és tot, l’estètica. Fugim d’aquest dogma del feminisme, si us plau.

No, no, ni de bon tros; no és tot el missatge i, a vegades, ni tan sols forma part del missatge. Quan surto a la cantonada mig en pijama, simplement surto a comprar llet per esmorzar [riu]. Sense més.

Si hi ha alguna cosa que sobresurti de la Brigitte són els seus escalfadors per sobre del pantaló —merda, no volia parlar de roba—, però sobretot com ha desconstruït les seves identificacions, tot el que és culturalment de llegat, el que la narra avui. Entre glopades a un tallat amb llet de soja i pipades a una cigarreta que s’apaga constantment, parlar de feminisme és parlar d’infantesa i del Raval. I de xarneguisme. Precisament mentre escric aquestes línies la Brigitte protagonitza una polèmica a Twitter, se l’acusa —de nou— de xarnega.

“Ser filla de gallecs va fer que jo creixés sentint-me que no era prou catalana. Ens deien xarnegos”

Com va ser viure com a filla de gallecs al Raval?

Ser filla de gallecs va fer que d’alguna manera jo creixés sentint-me que no era prou catalana; de petita ens anomenaven xarnegos, una paraula que ha anat decaient. Jo sempre faig la broma que, fins que no van arribar uns altres que són més rars que nosaltres [immigració exterior], no ens han normalitzat. Més enllà d’això, aquesta experiència de créixer com a xarnega, que no ets ni d’aquí ni d’allà, on sempre hi havia el grupet concret que t’insultava al pati de l’escola perquè no eres prou catalana (i el grupet a Galícia que ho feia perquè eres mig catalana), m’ha marcat molt. Sempre entre coses encreuades.

Sempre a la perifèria.

No acabar d’agafar una identitat fixa, mai. Menys quan és una identitat estratègica, per articular-me.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Visc part de la meva identitat com una reivindicació estratègica. Et reivindiques quan ho necessites”

Creus que hi ha identificacions que no són estratègiques? Al cap i a la fi, tot és una autoconstrucció, no?

Les identitats han de ser desocupades. Això sí, quan no es té espai, o quan no es troba l’espai, aquesta part de la identitat cal que sigui anomenada d’una manera molt categòrica: identitat estratègica. En aquest sentit, jo visc part de la meva identitat com una reivindicació estratègica: necessites fer-ho d’aquesta manera, per un moment concret, per un context social determinat, encara que al final no siguis només allò. Et reivindiques quan ho necessites, encara que les identitats quedin sempre, afortunadament, diluïdes i barrejades, brutes —en el sentit de la paraula que a mi m’agrada.

Quina va ser la teva formació més gran en aquells anys de joventut?

La meva formació va ser anar-me’n al Marroc. Penso en la plaça de Jamaa el-Fna, a Marràqueix, en un moment en què encara no estava gentrificada: no hi havia vols xàrter! El meu viatge al Marroc va ser la meva formació de debò.

Per què hi anaves?

Per aprendre. Vaig marxar per tres mesos, i ahir m’ho preguntava també un amic: no ho sé gaire bé per què, fa tants anys… Sé que hi ha dues o tres coses que tenia al cap: una, que jo sempre m’havia entès com una futura escriptora i, per tant, havia de tenir una vida superguai, i això volia dir viatjar. I el Marroc era una gran aventura.

La segona?

Després, hi havia moltes altres coses encreuades: el feminisme, entre aquestes coses. Allò de: “Si les dones musulmanes, com a submises, estan tan malament, per què segueixen sent musulmanes?”. Aquest discurs se’m feia estrany.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“El Marroc em feia de mirall: repensar d’on venia jo i com se m’havia construït”

Hi vas marxar per tres mesos i t’hi vas quedar dos anys (i una dècada anant i tornant).

Per a mi estar allà era un xoc, perquè el Marroc em feia de mirall: repensar d’on venia jo, com se m’havia construït, quines certeses tenia i d’on venien aquestes certeses… Allà anava desmuntant, desmuntant, desmuntant…

Ostres, marxar al Marroc a redescobrir-se no és a l’abast de tothom. Tenies un entorn proper propici per a aquest tipus de vida (econòmicament)?

I ara! Jo porto des dels 16 anys treballant. A més, sóc d’una família obrera, amb una educació de gènere molt forta. Jo vaig ser educada per casar-me amb un bon home, i…

El teu entorn era normatiu.

Molt normatiu, molt.

Vas emancipar-te del patriarcat per reacció?

Sí.

Creus que es pot funcionar d’alguna manera que no sigui per reacció?

Espero que sí. Perquè, si no, sembla que necessitem el trauma per fer coses. Estic segura que, si els contextos són més propicis i flexibles, la gent pot fer les coses d’una manera més tranquil·la, sense tanta teràpia, ni tants mals de panxa…

Te n’adones en aquests viatges al Marroc que els -ismes (racisme, masclisme…) sempre s’han d’analitzar junts?

Jo crec que d’aquesta necessitat me n’he adonat recentment, perquè jo ja la donava per suposada. Crec que és un dels meus traumes quotidians: adonar-me que tu pots tenir una posició de lluita i reivindicació d’un trosset del pastís però que no t’importi estar generant desastres a altres segments, a altres trossos del pastís. Hi ha encara aquesta cosa de dir: “La meva diferència sí, però la teva no. La teva és la rara, i la meva no”.

Aquest plantejament interseccional explicaria el cas del nicab. Una qüestió associada tradicionalment només al patriarcat i que tu has combatut feroçment.

Jo, quan vaig arribar al Marroc, una de les primeres coses que vaig fer va ser tallar-me els cabells. Jo portava els cabells llargs, ben rossos, i vaig decidir que prou. I es va muntar un ‘follón’. La gent, quan em veia, el primer que em deia era: “Què t’has fet als cabells? Has renunciat a la teva feminitat, a la teva bellesa…”. N’estava farta, jo. En aquell moment, amb 19 anys, pensava que jo tenia la raó i sabia la veritat i que els altres encara no havien evolucionat. Uns quants anys després una germana (d’acollida) d’allà va decidir posar-se el vel. I li vaig muntar un bon ‘pollo’. Tinc la imatge de perseguir-la per casa, dient-li: “Has renunciat a la teva feminitat, a la teva bellesa…”.

I ella et va parlar dels teus cabells, és clar.

“Brigitte, tu te’n recordes dels teus cabells? Del que et va passar amb tot allò? Qui no et va dir res, qui et va deixar tranquil·la? Doncs, tia, deixa’m en pau”, em va dir ella. Jo crec que aquesta és una de les lliçons més grans que m’ha donat la vida… És exactament el mateix. El tema del vel, les raons per la qual la gent pot portar vel, poden ser tantes…

Aquí es veu com un fetitxe.

Quan està normalitzat, quan estàs acostumada a estar envoltada de gent que porta o no porta el vel, ni tan sols t’ho preguntes. Tu t’imagines demanar-me: “Brigitte, quin sentit té la jaqueta esportiva que portes avui?”.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Si ens preocupa la llibertat de les dones, hauríem de tenir en compte que es puguin vestir com elles vulguin, no com ens interessa”

Què ens preocupa a Europa del vel, doncs?

Feminisme per un dia. És aquell cas del que és racista i feixista menys quan arribem a aquest tema, que aleshores diu: “El que volem és defensar la llibertat de les dones”. Si el que ens preocupa és la llibertat de les dones, hauríem de tenir en compte que es puguin vestir com elles vulguin, no com ens interessa. Comencem per aquí. Si el que ens preocupa és una imposició, perfecte, però parlem de totes: què fem amb la violència masclista sistèmica?

Amb què acabem abans: amb el colonialisme ideològic o amb el patriarcat?

Jo no crec que hi hagi un botó que acabarem trobant un dia i que ho farà caure tot de cop. De fet, tots aquests sistemes s’alimenten conjuntament. Quan estàs desmuntant la colonialitat del teu pensament, també estàs desmuntant la part del gènere (si t’hi poses una mica amb el racisme, el mateix). És molt fàcil fer el pont. Si deixem de compartimentar les qüestions, i fem un pas i ho mirem d’una forma més abstracta, és tan semblant tot plegat, que desmuntant els uns trobes eines per desmuntar els altres.

[Fot un sol espetegant. La Brigitte té pressa —sempre, diria—, però no t’ho fa saber. O se n’oblida davant de les preguntes, que contesta amb energia. I sempre amb algun enfocament sorprenent, com si li resultés més fàcil del comú veure rere els murs. És aquesta visió dels marges la que l’ha portat a confrontacions, que ha resolt a les xarxes o en articles tan ràpidament com s’apuja les ulleres —o demana foc, de nou, a la taula del costat.]

Parlant de lliçons. Rafael Reig deia a ‘Eldiario.es’: “Por el bien de las mujeres, recapaciten, con feministas así [Brigitte Vasallo], quién necesita machistas”.

Hi ha coses d’aquest article que em fascinen, però una d’aquestes coses és que es publiqui. No és una crítica, l’article: és un seguit de calúmnies i d’insults. Encara em sorprèn que es pugui publicar una bomba així i ningú digui res. Ostres, no és en un mitjà com ‘La Razón’; estem parlant d”Eldiario.es’.

Tot en nom de la pluralitat.

De totes les coses que diu que ja vaig contestar, n’hi ha una que em va semblar molt interessant: una frase meva d’una conferència que no és ni literal, perquè l’ha agafat d’algú que va escriure un article sobre una conferència on jo participava. La meva frase ni tan sols era així, encara que la defenso.

“La islamofòbia és l’antijudaisme del segle XXI”, et refereixes.

Era una conferència a dues veus, i amb mi hi havia la Hajar Samadi, de l’Asociación de Mujeres Musulmanas Bidaya-Euskadi. I anàvem juntes, vam fer un ‘mano a mano’ a la ‘promo’, davant la premsa, i tot. I ningú la va ressenyar a ella.

Per què?

Per tot: racisme, masclisme… Totes dues som dones, però jo sóc la blanca; per tant, tinc la legitimitat; ella dialoga amb mi, però jo estic per sobre del seu diàleg de meeeerda [irònica].

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Hem de generar aliances perquè els discursos de l’odi no tinguin per on aflorar”

Com es combat això des de la premsa?

Jo no aspiro a convèncer Rafael Reig. Ni a dialogar amb… t’anava a dir amb extrems, però a mi els extrems ja m’agraden. Diré amb tota aquesta boira d’interessos, de gent ‘xunga’, de bel·licisme… Per neutralitzar-ho, hem de crear aliances. Generar aliances perquè aquests discursos de l’odi no tinguin per on aflorar. El problema no és que el Rafael Reig escrigui això a casa seva; el problema és que al darrere hi ha un diari, hi ha tota una base de gent que dóna suport a aquest discurs.

Autocrítica: molt per córrer als mitjans, la perspectiva de gènere no és crear un blog sobre feminisme ni de micromasclismes.

L’altre dia estava sopant amb companyes i parlàvem d’activisme; hi havia un sector que era molt crític amb una campanya que està fent una altra gent. Una de nosaltres es va quedar molt seriosa, ens va mirar i va dir: “Ei, jo a la gent que treballa la respecto”. I és una frase que em quedo, que és veritat. No cal ser hipercrític amb tot. S’està treballant, amb errors… El que sí no passo és que s’estiguin fent coses increïblement racistes en nom del feminisme…

Parles del tema de Colònia i les violacions, per exemple? Atribuïdes a refugiats en un primer moment, s’ha sabut que només 3 dels 58 violadors eren refugiats.

El tema de Colònia, les campanyes contra el vel… Pensar, per exemple, que el feminisme i el racisme són dues coses apartades, que no existeix el feminisme negre: com si l’Angela Davis no hagués escrit cap llibre. Acabem de sortir de l’ou, de veritat. A una persona que està patint masclisme i racisme, no serveix de res aplicar-li més racisme en nom del feminisme. És una agressió múltiple.

“Davant la dissidència, una de les solucions del sistema és capturar-ho: ‘Fluuup, i cap a dins!’”

A què et refereixes quan parles que els mitjans “capturen el feminisme”?

Quan Antena 3 faci un espai de feminisme, haurà capturat el feminisme: els poders fàctics són com un ‘comecocos’ que ens va darrere… Quan surt una cosa nova, vénen els poders i se la mengen. La capturen, directament.

I li escapcen els matisos.

Capturar és neutralitzar. És un dels mecanismes que tenen els sistemes per seguir existint. Quan hi ha una dissidència, una de les solucions és fer: “Fluuup, i cap a dins!”. Li dónes un espai i li imposes un seguit de condicions perquè pugui gaudir d’aquell espai central i així el sistema pugui continuar sense gaires canvis; aquest acaba sense posar-se mai en qüestió perquè ha aconseguit aliar-se amb el suposat enemic, neutralitzant-lo.

Fent sociologia de bar, diria que el feminisme és com l’ecologisme del segle XXI: la gran causa transversal per a un segment determinat de gent jove… La mateixa que va al Primavera Sound.

Això existeix, hi ha una moda. I de tot en fem modes.

“El feminisme és un lloc al món. Habitar aquest món i posar aquesta mirada”

És un ‘hype’ el feminisme?

No. El feminisme en portada de disc i no sé què, si vols, existeix; però contraposem-ho amb els feminismes i amb totes les coses que estan passant; des de coses superteòriques i abstractes que són interessants fins a aquelles concretes de pràctiques quotidianes de gent que ni tan sols s’anomena feminista. Fa temps deia en una entrevista que el feminisme és un lloc al món. Habitar aquest món, posar aquesta mirada… pot fer-se una moda, però és una forma de vida que va molt més enllà. Que té repercussions constants.

Però aquest feminisme mediàtic, serveix d’alguna cosa o genera només soroll?

Tornem enrere, al primer cop que jo vaig rebre un moment d’esperança en la vida. Quan era petita i jo era el ‘marimacho’, i no trobava el lloc, i patia violències… A la ‘tele’ sortia l’Alaska i, per a mi, era un focus de llum.

‘La bola de cristal’!

Sí!

Entenc que la ideologia no és una evolució.

Hi ha altres maneres d’existir. Estem en moments i pensaments diferents, tots… Estic completament en contra de la línia evolutiva del pensament. Tots estem bullint: ho han convertit en una moda, ok… Potser aquesta moda s’encreuarà amb altres coses que jo ni em puc imaginar. Potser, del feminisme ‘hipster’ de sobte surt una idea que dius: “Ostres, que interessant, qui ho anava a dir que d’aquí…”.

Com li passa a l’esquerra, les lluites del feminisme es divideixen sovint.

I no només del feminisme. Te n’adones també molt amb el tema de l’edat. Jo tinc 42 anys. Una cosa del capitalisme és dividir-nos per edats, des de l’escola. I no permetre relacionar-nos entre nosaltres. “Ja ho entendràs quan arribis a la meva edat”; aquesta és una de les trampes. I això és un problema, ja que ens anem retallant experiències; tenim la individual i ens oblidem del sac d’experiències comunes. Necessitem aquest coneixement en comú.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“La monogàmia és un sistema i també una forma de pensament. Ens marca com ens hem de relacionar amb qualsevol forma d’alteritat”

Si hi ha alguna cosa que es transmet per edats, és l’amor romàntic. Tu n’has treballat la desconstrucció als tallers #OccupyLove.

He deixat una mica de fer-los, els tallers, però el funcionament era un ‘role playing’: posar exemples del dia a dia i jugar amb els rols. Posem per cas: “Tu t’enamores d’una persona que té parella i vols tenir una relació exclusiva amb aquesta persona. És a dir, en algun moment, ha de triar entre l’altra persona i tu”. I la pregunta era: “Perfecte, hi ha alguna manera d’estar allà i que no es generi una guerra amb l’altra persona?”. Molts cops, i amb gent molt jove, fins i tot, ni s’entenia la possibilitat. Només veien una guerra [riu].

I hi ha maneres d’estar allà de forma ètica?

Jo crec que trencar amb la monogàmia és trencar amb això. La monogàmia és un sistema i també una forma de pensament; és la que ens diu com ens hem de relacionar amb les altres persones que envolten la nostra parella… Però no només això: és la que ens marca com ens hem de relacionar amb qualsevol forma d’alteritat. Des de possibles amants de les nostres parelles fins a les refugiades, els immigrants, els estats que ens envolten, etc. És un sistema que ens afecta transversalment. I que sempre parla d’una alteritat enemiga, perillosa, de la qual ens hem de defensar. Aquesta alteritat mai és una possibilitat de cooperació, d’aprenentatge.

La monogàmia sembla només un contracte amb la parella: una persona mai li dirà a una altra que li està posant les banyes per estar tres hores de més a la feina.

Exacte [riu]. El que fa la monogàmia és generar un sistema de jerarquies; poses una relació en concret en un lloc concret i la resta d’una manera que no l’amenaci. Les construccions normatives reforcen fòbies que portem incrustades i que són abismes als quals ens hi evoquem quan ens diem: “Em vull relacionar d’una altra manera”.

Quin lloc hi té l’humor en tot això, Brigitte?

L’humor és superimportant. Perquè, si no, acabem amargades. El fet de poder riure és donar-te un espai d’oxigen, però l’humor ha de ser autohumor. El lloc per relaxar-nos és riure d’un mateix. Perquè en el moment que riem dels altres tornem a ser al principi. Riem de nosaltres mateixos: com a feministes, com a blanques… I que mai sigui un riure despolititzat!

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari