David Fernàndez: “La CUP no ha raonat prou sobre com hauria de ser el poder i com l’hauríem de practicar”

  • Roger Palà
  • dijous, 23 octubre 2014

Vam proposar a David Fernàndez un repte dels difícils: que s’abstragués durant una estona de la seva dinàmica parlamentària com a diputat de la CUP per conversar amb CRÍTIC més enllà del titular obvi del dia. I ho vam aconseguir: al llarg d'una hora i mitja, Higínia Roig no va consultar Twitter. El resultat és una entrevista amb profunditat on parlem –inevitablement– d'un grapat de temes d’actualitat: del pujolisme i del ‘soleturisme’ sociològic, de la CUP i la seva “aversió al poder”, de l’anomenada “cupvergència” –“concepte injust, reduccionista i simplista”– i sobre el seu anunciat relleu: “No marxo de la primera línia: la primera línia és el carrer”.

Els partits sobiranistes encara guardem silenci sobre un aspecte molt concret per fer possible el 9-N

David Fernàndez és un dels que a finals dels vuitanta devien ballar pogos a les cases okupades al ritme de “Que pagui Pujol”, de L’Odi Social. Com et sents ara presidint la comissió d’investigació del Parlament sobre el cas Pujol?

Des d’un punt de vista generacional i de dimensió col·lectiva, no deixa de tenir un punt poètic. Tot imperi té la seva fi, i el pujolisme també. Que al final un d’aquells punkies de base –un entre tants– acabi oficiant el funeral del pujolisme probablement és tot un símptoma de final de cicle. Si m’ho haguessin dit fa un parell d’anys, hauria dit que era una ucronia. També hi ha un matís crític: l’experiència que hem tingut a les comissions d’investigació del Parlament sobre caixes o sanitat és que són comissions trampa. Al final, ser president de la comissió no et dóna cap poder plenipotenciari. Significa endreçar la feina, però qui comparegui o no depèn de les majories polítiques. Cal tenir en compte que tenim davant l’espasa de Dàmocles d’un avançament electoral. Però, passi el que passi, la comissió s’haurà d’activar sí o sí. Ara tenim un cadàver, sabem que hi ha un mort, però hi manca l’autòpsia. Volem saber com era l’organisme i quins membres s’havien gangrenat.

Si fem cas d’algunes reaccions, sembla que no hi hagi gaire interès de realitzar aquesta autòpsia…

Hi ha ganes d’un enterrament ràpid. En alguns àmbits, fins i tot certa disculpa tàcita. I això és el pitjor que ens podria passar. Hem d’anar fins al fons, perquè, si no ho fem, acabarem enterrant i desenterrant el cadàver cada tres mesos. Hi ha moltes coses per aclarir. Per començar, i per expressar-ho en termes de crònica negra, què s’ha fet en el nom del pare i com era el sistema pujolista de poder. Més enllà d’això, el context és que el que significa el cas Pujol no és gaire lluny del que pot representar la trama Gürtel al País Valencià, el cas Bárcenas a l’Estat espanyol, els escàndols reiterats de l’FMI, la corrupció grega amb relació al deute o l’òpera bufa del berlusconisme a Itàlia.

Som un país normal…

L’estimadíssim amic Santiago Alba Rico ens està preparant un text de conclusió de les jornades sobre corrupció que va fer la CUP fa uns quants mesos on exposa brillantment la tesi que la màfia és la fase superior del capitalisme. I la sensació que tenim és aquesta. Tinguem en compte que Pujol és la punta d’un iceberg. El cas Pujol potser té un impacte devastador en l’àmbit polític, és una autèntica bomba de neutrons. Però en la perspectiva dels darrers temps és un cas més de frau fiscal i segurament no el pitjor. El major defraudador detectat al Regne d’Espanya els últims quatre anys va ser Emilio Botín, que tenia 2.000 milions d’euros a Suïssa i ha estat enterrat fa quatre dies amb honor d’Estat. Fa un any, The New York Times publicava que el patrimoni de l’abdicat rei Joan Carles ascendia a 1.800 milions d’euros, dels quals ningú no sap acreditar l’origen més enllà del mite de la connexió amb la nissaga saudita dels Fahd i de les comissions per cada barril de petroli importat. La corrupció, però, no té bandera: té cartera. Com a país, ens haurien de preocupar més els nostres corruptes que els d’altres latituds. Només els últims mesos a Catalunya hem sabut de processos oberts per frau fiscal a la nissaga dels Godia, que passen per ser els grans mecenes culturals; al propietari del bufet d’advocats més poderós, Emilio Cuatrecasas; als Carceller, totpoderosos propietaris de cerveses Damm; als Carulla, propietaris d’Agrolimen… El frau és un patró de conducta de les elits: no estem parlant de casos aïllats. No és el sistema que ens hagi dut a la corrupció: és que la corrupció és el sistema.

“El sistema es pot derruir o desconstruir, i jo penso que és més intel·ligent desconstruir-lo per saber quins errors no hem de repetir”

_MG_3019

Foto: Jordi Borràs

 

Això s’arregla entrant dins del sistema, com va fer la CUP fa dos anys presentant-se al Parlament?

En part sí, però només en part. Ara que estem en fallida sistèmica i parlem tant de fer un reset democràtic, cal deixar clar que el sistema es pot derruir, però també es pot desconstruir i desmuntar. I jo penso que és millor desmuntar.

Una mica reformista, això de desmuntar el sistema, no?

Les dues coses –derruir i desconstruir– són combinables. Nosaltres volem un canvi del sistema; però, per saber com ha de ser aquest nou marc, ens serà imprescindible saber a la perfecció com ha funcionat l’anterior, per no caure en les mateixes trampes i paranys. Aquests dos anys al Parlament ens han servit per ratificar que la institució és un estri complementari i no fonamental en la lluita per l’alliberament social i nacional dels Països Catalans. Aquí podem tenir una funció d’altaveu i de denúncia, podem operar com a fre d’emergència davant de determinats atacs o podem contribuir a aixecar catifes. Però el canvi de veritat vindrà de fora. Tres exemples concrets: qui ha prohibit les bales de goma? Espadaler per voluntat pròpia? O una mobilització de les víctimes i especialment d’Esther Quintana, que han aconseguit obrir amb fòrceps un debat que ha estat tancat durant anys sota 18 sepultures? Qui ha aconseguit prohibir el fracking? Doncs l’ecologisme social i el territori en resistència. Qui ha aconseguit una llei contra l’homofòbia pionera al sud d’Europa? Doncs el moviment gai, lesbià i transsexual. Dins de la caixa d’eines enorme que tenim hi ha un estri complementari que es diu Parlament. Res més. Després cal fer una segona reflexió: quin poder té avui dia un Parlament o un Govern com el de la Generalitat? Aquí no hi ha sobirania econòmica. Som un país intervingut de facto. Tots els pagaments de la conselleria d’Economia no els decideixen aquí, sinó que es decideixen a Madrid amb el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Els parlaments han estat desposseïts de poder real en l’últim cicle econòmic.

Això vol dir que la CUP no es planteja tenir incidència real en les institucions? És la CUP una organització pensada per, algun dia, guanyar?

A mi el concepte guanyar no m’agrada. Un dels talons d’Aquil·les de l’esquerra és l’eufòria. Cal una esperança irreductible, cal una il·lusió fonamentada, cal decència quotidiana i compromisos diaris, però no ens cal eufòria. Més encara venint d’on venim –set anys de tripartit també– i d’unes quantes frustracions, crisis i desencisos produïdes i provocades des de l’esquerra. Ens cal memòria antídot. Ho deia el 15-M, no ens n’oblidem: “On és l’esquerra? Al fons a la dreta”. Seguim venint d’aquella crisi. Dit això, som aquí per transformar la societat. La CUP governa en quatre municipis. El cooperativisme, els moviments socials o el municipalisme són autèntiques escoles de democràcia. De capacitat de gestió, en tenim. L’objectiu fonamental és un canvi social i polític profund, sent conscients que les lluites sempre són llargues, sordes i constants, i tenint present quina ha estat la trajectòria de les esquerres en aquest país. El poeta mexicà José Emilio Pacheco diu allò de “ya somos todo aquello contra lo que luchamos a los 20 años”. Hem arribat per quedar-nos i canviar aquest país, i això passa també per la gestió institucional, però no només. Les bases del canvi mai no són a les institucions. El terreny més fèrtil per canviar les coses és la vida quotidiana, on cada dia demostres que es pot fer un país diferent.

De vegades sembla que la CUP, tot i ser un partit d’esquerra alternativa, tingui una dinàmica interna immobilista. El debat sobre si presentar-se o no a les autonòmiques va ser intens. A les europees va decidir no concórrer. Ara hi ha el debat de les municipals, sobretot a Barcelona… La CUP té por de fer-se gran?

Hi ha por, sí, però la por són moltes coses. La por pot ser pànic, vertigen, percepció de risc, autodefensa… I sí, la CUP té animadversió al poder, i això també pot ser un dèficit, perquè tenim una teoria i una pràctica molt sòlides i desplegades contra els abusos del poder, però no hem raonat prou sobre com ha de ser aquest poder i com l’hem de practicar. Ho comencem a fer: sabem que ha de ser un poder redistribuït socialment, democratitzat, que no permeti la concentració de poder polític o econòmic… D’aquella animadversió al poder i a les seves estratègies més subtils de cooptació i assimilació neixen unes pautes pràctiques com la limitació de salaris, de mandats i de duplicitat de càrrecs, per exemple.

El poder és molt pitjor de prop que de lluny. De lluny tens les coses clares; però, quan entres en un palau de poder, els rituals i les litúrgies són diferents

_MG_3102

Foto: Jordi Borràs

 

És un tòpic que el poder corromp. Fins a quin punt David Fernàndez s’ha sentit cooptat o pervertit pel poder durant els últims dos anys?

[Riu.] Moltes vegades. El poder de prop és molt pitjor que de lluny. De lluny tens les coses clares; però, quan entres en un palau de poder, un espai que sens dubte no és casa nostra, els rituals i les litúrgies són diferents. Ja no hi ha aquella agressivitat que es percep des de fora; és diferent. El poder molts cops és invisible. Brecht deia que al policia que et trenca la cara li veus la cara, però a qui mou els fils del poder no li veus les mans. El que et trobes és el copet a l’esquena, l’excés de paternalisme… Al mateix temps, també hem entès que el poder és molt més fràgil del que creiem. Ni està tot molt pensat ni estructurat, ni això és una fortalesa inexpugnable. És molt més vulnerable del que podríem imaginar. També perquè les coses han canviat: els poders fàctics de veritat no són aquí. La democràcia ha estat deslocalitzada.

Un dels condicionants de la darrera fase del procés ha estat un silenci i una discreció que la CUP ha assumit a desgrat. És el gripau més gran que t’has hagut d’empassar?

El gripau més gros que ens estem menjant és no explicar públicament per responsabilitat com s’han comportat alguns partits polítics durant les últimes setmanes. I això en Quim Arrufat, la Isabel Vallet i jo ens ho estem menjant en nom del procés, per no convertir-ho en un sainet. No ens fixem en la mediocritat de determinades actituds i tirem endavant. Sobre el silenci derivat de la cimera del 3 d’octubre: certament no forma part de la nostra cultura política. Portes enfora vam insistir moltíssim en les disculpes, tot i que sabíem que era un silenci temporal i amb data de caducitat. A més, és cert que hi ha un marc d’excepció que ho justifica, una ofensiva repressiva i autoritària de l’Estat i en una partida d’escacs no pots dir-li al teu oponent quin tipus d’estratègia utilitzaràs.

Tot i això, a posteriori hem vist que l’estratègia no estava gaire planificada, perquè al final, d’asos a la màniga, no n’hi ha hagut cap: el Govern simplement s’ha fet enrere amb la consulta que havia previst.

Bé, en això reconec que hi ha un aspecte molt petit sobre el qual encara avui tots els partits mantenim un sigil.

Quin és aquest aspecte concret?

És un aspecte molt puntual que no és ni el detonant ni la vareta màgica que farà resoldre el procés.

És algun mecanisme que permetria tirar endavant de nou la consulta en els mateixos termes en què era prevista en el decret de convocatòria?

No. Fa referència a una altra qüestió.

Implica d’alguna manera les 11 condicions que la CUP va posar al Govern per avalar el nou 9-N?

No, no hi està vinculat. És una qüestió que no afecta la informació imprescindible i necessària que requereix la societat per saber que el 9-N hi haurà urnes, que es votarà en una consulta deteriorada o degradada, en primera instància per les pressions del Govern espanyol i en segona instància per la decisió del Govern català de no desobeir. Nosaltres estem en la batalla per la defensa del 9-N.

La consulta no és d’Artur Mas; però, si el deixem fer sol, la hi acabarem regalant

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

 

De qualsevol 9-N? També l’actual procés participatiu degradat i deteriorat?

El nostre paper passa per respectar la voluntat popular majoritària. Portem dos anys menjant-nos contradiccions. Volíem un referèndum amb pregunta binària, i hem acabat en un procés de participació ciutadana. El nostre objectiu passa per desbordar aquest marc i convertir el 9-N en una jornada de mobilització en clau democràtica i independentista, per blindar, reforçar i fer irreversible el procés.

I aquesta actitud no pot acabar blindant, reforçant i fent irreversible Artur Mas?

Si el deixem sol i li regalem la consulta, segur. Però la consulta no és d’Artur Mas. La consulta és de la gent, amb independència del Govern de torn. I nosaltres som aquí per recordar-ho. El 12 de desembre de 2013 ens vam comprometre amb el 9-N i, si ens comprometem amb una cosa, la complim. Aquest país té prou intel·ligència política per saber que la CUP està defensant la consulta al costat del moviment popular.

El que probablement no entén molta gent és que en aquests moments ERC sigui més crítica amb el format del 9-N que no pas la CUP. Els republicans consideren que de la consulta devaluada no en sortirà un mandat clar ni tindrà cap efecte pràctic. No és una mica contradictori que la CUP avali el nou 9-N?

Entre CiU i ERC hi ha hagut una crisi de confiança brutal, un divorci absolut. Aquesta pèrdua de confiança ve de principi d’agost, en una reunió entre Mas i Junqueras en què no es posen d’acord amb la qüestió de la desobediència. I esclata el dia que el Govern anuncia que suspèn el desplegament del decret de consulta unilateralment. Allò va ser una gran galleda d’aigua freda. En paral·lel, hi ha hagut un excés de tacticisme polític en clau electoral.

Semblaria que la CUP és l’única organització que no fa càlculs en clau electoral. La CUP vol eleccions anticipades o no les vol?

No és cert que a la CUP no li interessin eleccions anticipades. Probablement, les demanarem el mateix dia 10, que és quan tocarà fer-ho. Ara la tasca fonamental que tenim és garantir que el 9-N és un exercici desbordant, constituent i rupturista, i despullar la pitjor ofensiva a la democràcia des del final de la dictadura.

Hi ha qui fins i tot ha parlat de cupvergència per definir l’actual entesa entre CiU i la CUP.

Aquesta és una etiqueta molt injusta, perquè atribueix la propietat de la consulta a CiU, i la propietat de la consulta pertany als milions de persones que s’han mobilitzat per aconseguir-la. Tant que critiquem les formes del pujolisme i diem que CiU sempre s’ho apropia tot… Doncs no els la regalem! L’altra és que el procés cap a la llibertat política d’un poble mai no és fàcil i mai no és barat en la gestió de les contradiccions. En l’acord polític del 12 de desembre de 2013 hi ha des de l’esquerra anticapitalista fins a la democràcia cristiana o la dreta liberal. Salvant totes les distàncies, si en el context espanyol Pablo Iglesias fes un acord amb Mariano Rajoy, ens hauríem de preguntar com a mínim quina és la situació d’excepcionalitat que fa que això passi.

El pujolisme va fer molt de mal, sí. Tant com el soleturisme. Eren dos pols que es retroalimentaven

_MG_3148

Foto: Jordi Borràs

 

Sense Convergència no hi ha independència, doncs?

És que la gent els ha votat. CiU té 50 diputats en aquest Parlament. Per mi és un drama. Si volem un futur basat en la democràcia política, econòmica i social, és clar que les forces del canvi són unes altres. Però, si es tracta d’anar avançant cap a la plena llibertat…, com s’ha de fer? Però bé, també anem amb aquestes contradiccions quan aprovem la llei contra l’homofòbia, que ha votat CDC, o la prohibició de les bales de goma, que ha votat CiU. Llavors no se’ns retreu que haguem prohibit les bales de goma amb CiU. Dir que la CUP va de la mà de CiU és el mateix que dir que l’esquerra federalista més crítica amb el procés va de la mà de Rajoy. És d’un reduccionisme simplista, barroer i absurd. El pujolisme va fer molt de mal, sí. Tant com el soleturisme. Eren dos pols que es retroalimentaven. El país no és CiU. Mai no ho ha sigut. Hi ha la Catalunya de Cambó, de Millet i de les 400 famílies, i hi ha la Catalunya de Federica Montseny, Salvador Seguí, Miguel Núñez i Xirinacs. I hi ha una constant històrica, que és que aquest poble ha avançat sempre en termes democràtics i nacionals quan les classes populars s’han implicat en la resolució de les crisis. Lenin deia que era un error còmic que, per por de fer el joc al nacionalisme burgès de les nacions oprimides, s’acabés beneficiant no sols el nacionalisme burgès, sinó també el nacionalisme ultrareaccionari de la nació opressora. Quan parlem d’independència al segle XXI al sud d’Europa, parlem de les expectatives de generar una revolta antioligàrquica. Ens volem independitzar de l’Estat però també dels mercats financers que ens fan la vida impossible.

I no pot ser que hi hagi una independència que sigui el contrari que tot això?

Sí. Podem ser una zona franca o un land de Merkel. Això dependrà de la gent, però tindrem més instruments democràtics sent independents que no dependents de Madrid via Brussel·les. Ser sobiranistes al segle XXI implica parlar d’estats però també de mercats. I, per descomptat, cal dir també que hi ha un independentisme hiperventilat. La independència no és cap vareta màgica: és un punt de partida, no d’arribada. Joaquim Maurín, un dels grans exponents d’aquest marxisme heterodox tan poc carrincló del POUM, deia que el procés d’emancipació nacional català el portaria a terme en primera instància la burgesia, posteriorment agafarien el timó els menestrals, i al final del procés el protagonisme recauria en els subalterns de sempre amb l’objectiu de construir una societat més justa.

Els de la CUP sou una mica del POUM, no?

Sí, mig POUM mig CNT…

CNT també?

Sí, des de la perspectiva de la tradició llibertària menys estigmatitzada. Som un país curiós en la mesura que hem tingut una gran escola d’autogestió. Sense Estat i contra l’Estat hem hagut de persistir. L’experiència d’autonomia social que es diu des de finals del XIX fins al 1939 és d’una riquesa apassionant, no només pels ateneus i les escoles lliures, sinó també pel cooperativisme i per les diferents formes de suport mutu que sap generar la societat. Jo em considero comunista llibertari, i el meu rei, que és Ovidi Montllor, deia allò de “roig per fora”, en els projectes col·lectius i per generar justícia social, i negre per dins, per construir la nostra vida quotidiana des del respecte i el suport mutu.

La CUP ha dit diverses vegades que s’oposa a la declaració unilateral d’independència. Per què?

Estem per la plena independència dels Països Catalans i creiem que el millor instrument per avançar en aquest camí és el referèndum. És el que té més legitimitat democràtica, perquè retorna a la ciutadania la capacitat de decidir. Hem dit que no estem a favor de la DUI d’entrada, i que la veiem com un últim recurs o sempre condicionada a un referèndum posterior de ratificació. L’altra és que les coses s’han de fer bé. Si ara hi ha eleccions i el pròxim mes de març el nou Parlament fa una DUI…, l’endemà què passa? Hi ha dues possibilitats: que estigui tot treballadíssim, hi hagi hagut molta feina pel que fa a relacions internacionals i ens comencin a reconèixer altres estats, o que això no passi.

Us consta que aquesta feina s’hagi fet des del Govern?

Hi ha alguns elements que indiquen certs canvis. La UE, des del cinisme de la política internacional, ha passat d’estar-hi activament en contra a no fer res per promoure-ho. En la darrera visita de Rajoy als Estats Units, el Govern espanyol intenta que Obama faci una declaració explícita contra el procés català, i no la fa. És clar que CiU juga la carta de l’eix Washington – Londres – Tel-Aviv. A Berlín no els fan gaire cas. Però també és cert que el suport polític internacional més important que ha tingut el procés ha estat el Fòrum de São Paolo, que reuneix totes les forces llatinoamericanes d’esquerra, moltes de les quals estan governant en els seus països, gràcies a una feina conjunta de la CUP, d’ERC i d’ICV-EUiA. Sincerament, no veig una DUI que comporti reconeixements en cadena. L’altra és que pugui ser usada com un mecanisme de pressió per acabar negociant algun tipus de referèndum d’autodeterminació en clau escocesa. Es tracta, però, d’un moment contingent en què ningú no sap exactament què passarà i tot depèn de moltes variables. Diré una cosa bàsica: pot acabar com a retrocés, com a col·lapse o com a avenç. La nostra feina és treballar perquè hi hagi un avenç. La tercera via sembla molt llunyana, però hi ha eleccions generals el 2015 i no sabem què pot passar. Pot ser que acabem abocats a un escenari ja viscut: reforma o ruptura. Nosaltres estem per la ruptura democràtica.

Amb la irrupció de Podem se’m planteja una contradicció irresoluble: i si al final la tercera via arriba per l’esquerra?

Quim Arrufat i David Fernández, en un moment de distensió al Parlament. Foto: Jordi Borràs

Quim Arrufat i David Fernàndez, en un moment de distensió al Parlament. Foto: Jordi Borràs

 

El 2015 poden passar moltes coses, entre d’altres, el final del bipartidisme a Espanya i l’emergència d’una nova força com Podem. Què pinten els catalans en un procés constituent en clau espanyola?

Aquí hi ha diverses reflexions a fer. La primera, una contradicció irresoluble: i si al final la tercera via arriba per l’esquerra? A títol personal, celebro la irrupció de Podem: em sembla una boníssima notícia per a tants companys estimats de l’Estat espanyol que fins ara estaven orfes de dispositius polítics que expressessin l’anhel de canvi i que ja existien al País Basc o a Catalunya en forma d’un moviment popular molt fort. Alhora és obvi que introdueix un element de complexitat. En el frame poble-casta i oligarquia-democràcia, a escala de l’Estat espanyol, la qüestió del dret a decidir dels pobles és xavalla. Cotitzem a la baixa. Hi ha moltes i honroses excepcions, com els companys del periòdic Diagonal, que fa poc feien una portada molt explícita en favor del dret a decidir, però en termes generals no és així. De la mateixa manera que abans de les europees vam celebrar que una força política d’esquerres a escala estatal tingués com a segon punt del seu ideari la defensa del dret a decidir, fruit d’uns resultats espectaculars que potser no esperaven veiem com això ha anat caient del programa. Els trobes a faltar quan el Tribunal Constitucional prohibeix la consulta.

Una hipotètica irrupció de Podem a Catalunya afectaria sobretot la CUP?

Si analitzes l’origen del vot de Podem en les europees, veus que sobretot és un votant que ve del PSC o de Ciutadans. Les prospeccions que ha fet Podem i que ha compartit amb nosaltres assenyalen que tenim una cruïlla del 3% del vot. Les dades així ho indiquen.

Tanmateix, l’objectiu de la CUP no hauria de ser guanyar a Ciutat Meridiana o a Badia del Vallès? No és una frustració per a la CUP no saber arribar a aquests espais?

Més que frustració, és la convicció que ens queda molta feina per fer. La CUP és rerepaís: com més t’apropes a la conurbació, amb excepcions que demostren el contrari –una part del Maresme, la Gent de Gramenet, Sabadell– veus que queda moltíssima feina per fer. La crisi és bèstia, però la pitjor crisi és la que s’ha carregat el vincle social comunitari, allò que ens feia ser veïns i companys. On hi ha més desplegament d’alternatives socials, on hi ha un municipalisme alternatiu potent, on hi ha un cooperativisme conseqüent, és on aquest problema està més ben resolt.

Té més càrrega política transformadora que no repetim com a diputats que no pas que ho fem. No deixo la primera línia: la primera línia és el carrer

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

 

Què passa si demà es reuneix l’assemblea de la CUP i decideix que l’any 2012 es va equivocar fixant la limitació d’una legislatura per als seus diputats i que David Fernàndez torna a ser el candidat?

La primera reflexió és que, per sort, això no depèn de mi. La segona és que el que lliga l’ètica política i la coherència són les paraules i els fets. Formo part d’un projecte col·lectiu i compartit que té una cultura política obertament zapatista, que creu en els equips i els relleus. Jo no me’n vaig enlloc: segueixo en la mateixa lluita de sempre, des que l’any 1989 vaig anar a la meva primera mani. En temps de crisi de la política, combatre la cultura de l’apoltronament, que tant mal ha fet a les esquerres, requereix fets pràctics i concrets. Té més càrrega política transformadora que no repetim, que si repetim. No deixo la primera línia: la primera línia és el carrer.

Ara s’apropen les municipals. Com et veus més: de regidor de Gràcia en una candidatura de Guanyem, o mobilitzant-te amb els moviments socials contra alguna decisió presa per un ajuntament governat per Guanyem?

Jo no em veig enlloc. Ara, crec que el potencial real de canvi passa per les dues vies. La institució per si sola no canvia res: el canvi sempre ve de fora; ho hem dit per activa i per passiva. Aquest país està guanyant cada dia des de fa vuit anys, construint cooperatives, prohibint bales de goma i aturant desnonaments. No hi ha al sud d’Europa un espai de debat tan intens com els Països Catalans. Jo no tinc un duro a La Caixa: tot a Coop 57. No pago els rebuts a Endesa sinó a Som Energia. Tot això ens està canviant a nosaltres mateixos. L’únic territori alliberat del qual disposem és la vida quotidiana. Però al mateix temps, si volem canviar aquest model de democràcia, haurem d’entrar a les institucions amb totes les contradiccions, i fonamentalment als ajuntaments. El gran terratrèmol que vindrà seran les properes municipals. Potser no serà com el 31, però s’establiran les bases tectòniques del canvi que ha de venir.

Digues la veritat: a tu el que et passa és que enyores les assemblees de la Directa.

Sí. Un enyor infinit, que diria Pere Quart. Era el meu temps de vida fora del capitalisme, i espero que torni a ser-ho.

 

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
15 comentaris
  • Subscriptor Joaquin Pérez Gómez 24 d'octubre de 2014 - 10:57

    Gràcies Roger per oferir-nos aquesta entrevista. Sens dubte en David és un exemple, un referent per a molts. Molt, molt difícil de seguir per tan admirable coherència.

  • Subscriptor Manuel Martínez Ballester 24 d'octubre de 2014 - 10:59

    Una de les millors entrevistes fetes fins ara a Crític. Les preguntes encertades i les respostes exemplars pel que fa a la visualització d’un progressiu procés de matisació del radicalisme amb tendència a infinit de la CUP d’abans, cosa que deriva en una potenciació de la seva capacitat d’integració dins d’aquest “poble” tan verbalitzat en boca d’uns i altres. Li falta encara el matís d’optar sense restriccions per formar part de Guanyem. Aquí hi ha la gran batalla a lliurar a la curta i a la llarga, al munipalisme, com a palanca per a canvis més importants (o menys, però igualment necessaris). Una batalla que es pot guanyar a mig termini, però no sols. I, naturalment, això implica contradicccions, com qualsevol activitat duta a terme en aquest món, i el que cal és saber-les gestionar, no pas prescindir-ne, perquè llavors seriem màquines, no éssers humans.
    Dit això, no acabo d’entendre la insistència del David (líder nat, excepcional) amb els Països Catalans. Crec que ja és hora de reconèixer d’un cop per tots que això sí que és una ucronia, que potser algun dia va tenir alguna mena de base de suport, però que ara mateix, i cada vegada més, és una entelèquia de contingut més degradat. La realitat és com és, la resta és wishful thinking.
    Molt bé pel David, molt bé per l’entrevistador. Endavant.
    Salut.

  • Persona 24 d'octubre de 2014 - 16:40

    Cada un entèn el que vol. Alguns mes objectivament. Li falta encara el matís d’optar sense restriccions per formar part de Guanyem.???…(líder nat, excepcional)???… els Països Catalans. Crec que ja és hora de reconèixer d’un cop per tots que això sí que és una ucronia,???…quan de “blaverisme”, dintre o fora del Principat. 1.- Queda clar que les CUP són essencialment nacionalistes d’esquerra. Que a les CUP no creiem en els líder i en David és un bon exemple, no necessitem líders, si no “portaveus”, la política mai pot ser “professional”…decidir és bàsicament quelcom feixuc i pesat, s’ha de repartir i no es pot mai delegar del tot. David Fernàndez no és de les CUP, Tot i que diu que quan deixi la feina ho farà. La Nació són els Països catalans. La nostra la que no és la mal dita Española…que és tan sols, imperialista Castellana. A cadscú el que és seu i cada qual amb els seus propis desitjos. La Unitat Popular sempre per cercar: la Sobirania del Poble.

  • Subscriptor Roger Rovira Pineda 24 d'octubre de 2014 - 16:41

    Quant de bé està fent la CUP des del Parlament, en part també fent ressó del qur fan fora del Parlament. Excel.lent entrevista!

  • Mireia Montserrat 24 d'octubre de 2014 - 18:10

    Gran, gran entrevista. Enhorabona al Roger Palà. Sobre David Fernández i les cup penso que estan donant una lliçó a la resta del que és treballar en política, de la crítica però no sense aportar alternatives ben pensades i treballades. Estan aportant coses molt importants en aquests moments. Felicitats per fer tan bona feina!

  • Subscriptor Karmeta 24 d'octubre de 2014 - 20:04

    Quin gust llegir aquesta entrevista!!! En el fons transmet esçerança.

  • Subscriptor Xavier Diez Rodríguez 24 d'octubre de 2014 - 20:48

    Gran entrevista, gran entrevistat. Des de la perspectiva d’historiador, material del bo per d’aquí uns anys.

  • Gatamaula 25 d'octubre de 2014 - 4:16

    Genial article. En horabona. Sou la flor i nata del paìs. A tu, David @higiniaroig, vaig a revel·lar públicament el secret millor guardat. Satisfeta per haver-te votat, com a votant, et demano que segueixis, per favor.

Deixa el teu comentari