David Segarra: “Els valencians no som corruptes ni botiflers, sinó un poble valent i insurgent”

  • Allosa Ajanovic
  • dijous, 5 febrer 2015

David Segarra (València, 1976) és documentalista, periodista i dissenyador gràfic. La seva carrera professional està lligada a l’activisme social i als mitjans alternatius, com el periòdic en valencià 'L’Avanç', que va fundar l’any 1999. El compromís amb la defensa dels pobles oprimits l’ha portat arreu del món. Podem trobar les petjades del seu treball als barris populars des de Caracas fins a l’Orient Pròxim. Allà la seva relació amb Palestina, marcada a foc per l’Exèrcit israelià, l’ha portat a publicar un llibre de fotografies de la Franja de Gaza ('Náixer, viure i morir a Gaza', de l’Editorial Sembra Llibres). També li queda temps per mirar cap a casa, defensant activament la cultura i la llengua al País Valencià.

"Encara que bombardegin escoles i universitats, no aconseguiran res: cada palestí és un llibre que camina”

Després de les teves experiències com a periodista a Veneçuela o a Gaza, quina és la teva percepció del que està passant al País Valencià, la teva terra?

Hem de recordar que al País Valencià també hem sigut ocupats, i a més violentament, i que aquesta ocupació segueix, encara que per altres vies. En el cas de València, és molt clar com s’intenta que els vells morin i els joves oblidem. Jo vaig aprendre la meva llengua quan ja era pràcticament adult, ja que els meus pares i els meus avis, a la ciutat de València, van anar perdent-la. Jo l’he recuperat, i això comporta descobrir un món increïble i extraordinari.

Per exemple?

A nosaltres no ens van ensenyar a l’escola que havia existit la Corona d’Aragó i el Regne de València. Pel nostre sistema educatiu, el Regne Islàmic de la València d’Al-Andalus no és res. Al-Russafi no és ningú, Ramon Llull no existeix, Anselm Turmeda tampoc. Tot això ens ho amaguen. Quan ho descobreixes, te n’adones que nosaltres no som un no-res, com ens havien ensenyat, sinó que som un poble. Tenim una història antiquíssima. I, malgrat que algunes generacions van perdre aquest llinatge, el que t’ensenyen tant Gaza com Catalunya o València és que és possible renàixer de les pròpies cendres. El símbol de l’Ajuntament de Gaza és el fènix, i amb raó: jo crec que tots els pobles que no perseveren corren el risc de desaparèixer com ho van fer els ibers o els celtes. És una qüestió de voluntat.

Creus que això ens pot remetre al que ha passat històricament als Països Catalans com a poble?

Sí, amb totes les distincions, però sí. Seria fàcil argumentar que aquí no estem patint tant. A això cal respondre que no ho estem vivint ara, però que ho vam patir el 1707, després de la batalla d’Almansa, o el 1714, amb la caiguda de Barcelona, o durant el franquisme.

Així, la supervivència d’un poble és qüestió de voluntat?

Al final, sempre depèn de la nostra voluntat, encara que a vegades els enemics són enormes. Això és el que ensenya Palestina. Tu no pots controlar si un exèrcit t’envaeix o no. Els pobles humils i lliures no tenim la possibilitat d’elegir quan serem assassinats o quan serem oprimits, però el que sí que tenim és la capacitat i la llibertat d’elegir com volem viure. Ells voldran matar-nos, o que parlem la seva llengua, o que ens oblidem de la nostra identitat. La nostra llibertat és resistir. I algun dia, ells se n’aniran: la història és molt més llarga que el que ens diuen els mitjans, que només veuen l’instant. Per Palestina hi han passat els egipcis, els croats, els perses, els otomans. Els invasors van i vénen, també a casa nostra. L’important és la perseverança i la voluntat de sobreviure com a poble.

“Al País Valencià estem millor que fa 50 anys en moltes coses. Després de tres segles com els que hem passat, més de la meitat de la població parla valencià”

IMG_3846

FOTO: Allosa Ajanovic

En el context actual podria semblar que Catalunya ha fet un pas endavant en la qüestió cultural i educativa. Com a valencià com et sents? Com el germà oblidat? Com el qui enveja els catalans?

No, no em sento ni abandonat ni envejós. Més aviat em sento com em sentiria en el context d’una família: me n’alegro dels èxits dels meus germans. És cert que és meravellós veure que a Catalunya hi ha mitjans públics i alternatius, una estima potent per la identitat, cultura i llengua pròpies… Però Gaza m’ha ensenyat a no viure en la queixa, sinó a viure del que tinc i provant d’avançar. Allà la gent no es queixa –i no deu ser per falta de raons!–, sinó que dóna gràcies constantment pel que té. Els valencians també estem malament a molts nivells: cultural, econòmic, polític… Però que, després de tres segles com els que hem passat, més de la meitat de la població del País Valencià parli i utilitzi el valencià no és poca cosa; que hi hagi el major grau –per reduït que sigui– d’educació en la nostra llengua de la història no és poca cosa. Estem millor que fa 50 anys en moltes coses.

I pitjor que fa 10 anys…

Potser sí. Ens han tancat televisions i ràdios públiques, ens prohibeixen veure els mitjans de comunicació catalans… Malgrat tot, cal recordar que això és un breu parèntesi en la història: els pobles són llargs i antics. Si algú mirés sense contextualitzar els valencians els últims 20 anys, pensaria el que li diuen els mitjans: que som uns corruptes, uns venuts, uns botiflers. Però, si mirés la història de València amb segles de perspectiva, veuria que és un dels pobles més valents, més insurgents i més perseverants que hi ha.

Tens una experiència llarga vivint i treballant a l’Amèrica Llatina, sobretot a Veneçuela. Molts dels dirigents polítics de la regió i els seus simpatitzants asseguren que lluiten per l’alliberament popular i contra el neoimperialisme dels Estats Units. Creus que ara han assolit realment la seva independència?

A l’Amèrica Llatina han aconseguit un triomf polític impagable. La independència nominalment política ja la tenien sobre el paper, però ara han reconquerit –o ho estan intentant– el que les primeres independències bolivarianes del segle XIX no van aconseguir: la sobirania econòmica. Això és extraordinari. Ara bé, quan els partits amb ànims de renovació han triomfat, s’han trobat amb un gran problema: la llosa de molts segles de dominació cultural. Primer espanyola, després anglesa, últimament nord-americana… La cultura pròpia, molt mestissa, de l’Amèrica Llatina és considerada per molts de segona, com a València. Allà hi identificava clarament la situació valenciana quan veia l’autoodi, l’endoracisme, com la gent s’avergonyeix del que és. Per això ara s’hi està produint un fenomen molt interessant, una segona o tercera revolució cultural: la tornada a l’autoestima, a la investigació de les pròpies arrels (europees, africanes, indígenes), a la bellesa de la cultura i geografia pròpies o dels països veïns.

“A l’Amèrica Llatina s’ha encetat un procés de foment de l’autoestima, d’una banda, i de reconeixement dels germans, de l’altra”

També és característic d’aquesta onada política llatinoamericana el fet que els estats miren de col·laborar i crear llaços polítics i econòmics entre ells.

Si, i això és una reacció natural. Tot imperi o força colonial conquereix dividint. El pitjor enemic de Colòmbia durant dècades ha estat Veneçuela, i l’Equador per l’altre costat. Han fragmentat el continent sencer: Bolívia contra Xile, l’Argentina contra l’Uruguai.

I ara?

Ara s’ha encetat un procés de foment de l’autoestima, d’una banda, i de reconeixement dels germans, de l’altra. Traslladant-ho a casa nostra, quan els valencians arribem a estimar-nos a nosaltres mateixos, quan estiguem en pau i harmonia interna, aleshores podrem parlar de tu a tu als veïns catalans i dir-vos: enhorabona per tot el que heu fet; nosaltres també estem fent feina. Cal aquest pas previ: un diàleg no té sentit si es fa des de dalt cap a baix, sinó que ha de ser entre iguals.

IMG_3858

FOTO: Allosa Ajanovic

“Les propostes de Podem per a l’Estat espanyol estan inspirades en l’experiència llatinoamericana”

Molts analistes tracen paral·lelismes entre la situació a l’Amèrica Llatina i l’espanyola, i de fet els dirigents de Podem com Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero o Íñigo Errejón s’hi identifiquen clarament.

Les propostes de Podem per a l’Estat espanyol estan inspirades en l’experiència llatinoamericana, sí. Però jo no veig un paral·lelisme entre les dues situacions, ja que són diferents en temes clau. Una diferència radical és que els països d’allà van ser països colonitzats en un passat no gaire llunyà. També són països que en molts sentits estan fragmentats, com tota excolònia, i on els moviments de lluita vénen de dècades de llarga resistència. Per posar un exemple que parla per si sol, tots els líders de l’Amèrica Llatina, de la sensibilitat que siguin, des de Mujica fins a Lula, passant per Rousseff, Chávez o Evo Morales, han estat a la presó i han passat experiències d’una profunditat enorme des del punt de vista polític, arribant a ser torturats. El cas espanyol és diferent, ja que, a més, és una qüestió molt conjuntural causat per la crisi i un sistema polític caduc. Ara, és curiosa la facilitat amb la qual ha caigut el castell de cartes del sistema polític espanyol amb la irrupció de Podem, i això s’ha d’agrair. També, com de fàcil ha estat trencar tot el discurs convencional. Però a casa nostra un dels punts bàsics de la regeneració democràtica és un que allà no es troba ni sobre la taula: l’opció de manar-se a un mateix, l’oposició al centralisme estatal. Jo vull manar-me des de Barcelona o València, no que em manin des de Madrid ni des de Brussel·les. Si això és un procés de regeneració, per què hem d’acceptar que ens segueixi manant la potència colonial, com ha fet durant tres segles? Un català ho veurà com un aprofundiment en la llarga tradició imperial espanyola. I això no és únic d’Espanya: l’esquerra europea –si se li pot dir així– del segle XIX criticava Bolívar i els independentistes llatinoamericans. Els deien: “Feu la revolució, però feu-la com a espanyols!”.

Confies en Podem per vehicular el dret a decidir?

Cap metròpoli ha donat voluntàriament la llibertat a la colònia. Jo crec que una regeneració democràtica a Espanya hauria de servir per crear diàleg i germanor entre pobles ibèrics i europeus. El que jo voldria és que tots estiguéssim orgullosos de les cultures del nostre entorn: a mi m’encanta la cultura castellana, i m’agradaria que ells sentissin els mateix pels escriptors en català. Però aquí no hi ha diàleg. Mentre que jo llegeixo tots els seus clàssics –Lorca, Machado, Cervantes–, ells no llegeixen ni volen saber res de la nostra cultura. Per això crec que en aquesta situació de desigualtat o desequilibri no pot haver-hi germanor.

“Sóc molt crític amb el paper dels grans mitjans de comunicació: tenen un paper de despolitització i de descontextualització”

Quin poder tenen els mitjans de comunicació en la preservació i cohesió de la cultura?

En la societat de masses moderna el paper dels mitjans de comunicació és determinant. Poden generar genocidis, com a l’Alemanya dels anys trenta, o com a Ruanda fa 20 anys. També poden crear una incomunicació total amb la realitat, com fan els mitjans espanyols el 2014. Sóc extremament crític amb el paper que tenen a escala internacional i local: un paper de despolitització, de descontextualització… Generen una negativitat absoluta! Al mateix temps, hi ha mitjans públics que estan generant autoestima, coneixement de la cultura pròpia i de la dels altres, intercanvis i diàlegs, diversitat i contrast d’opinions. En aquest sentit, a Catalunya hi ha exemples de bon periodisme en mitjans públics. També a l’Amèrica Llatina, trencant el monopoli històric de la comunicació, la imatge i el relat. Al mateix temps –Catalunya és capdavantera en això–, això es combina amb la creació de mitjans populars: alternatius, independents, per subscripció popular, cooperatives…

Què és el més valuós dels mitjans independents?

Crec que la democratització de la comunicació ha de ser una prioritat absoluta de qualsevol societat a qualsevol lloc del món. Podem debatre si el model ha de ser més públic o més privat, o més cooperatiu o comunitari, però cal fer aquest debat. No es parla de com és que la majoria de mitjans està en mans privades o dels estats. Què passa amb les comunitats, les cooperatives, les associacions…? Als Països Catalans, on hi ha una societat civil extraordinària, molt complexa i àmplia, aquest debat s’ha obert a petita escala, gràcies a aquest tipus de mitjans. Ara cal que salti al centre de la discussió, i amb més raó enmig d’aquesta crisi, ja que el que ens hi ha portat és el fet que els mitjans tradicionals hagin hegemonitzat la informació durant dècades. Ara les grans televisions de Madrid sí que són valentes, quan tot ja ha caigut. Però un periodisme sa i de debò hauria d’haver sigut crític quan érem rics, quan estàvem donant hipoteques a tort i a dret i carregant-nos el sistema econòmic. Llavors no eren tan valents, perquè eren els seus propis amos els que donaven les hipoteques.

IMG_3920

FOTO: Sembra Llibres

La teva trajectòria periodística més recent gira entorn de Palestina. L’última feina ha estat Náixer, viure i morir a Gaza (Sembra Llibres), un llibre de fotografies de situacions quotidianes de la Franja. Per què et fixes en Gaza?

Aquest llibre és la culminació d’una llarga història que comença a l’adolescència, quan l’any 1987 passen per la televisió imatges de la primera Intifada. Vaig veure com els soldats israelians trencaven els braços de centenars de nens palestins, perquè no poguessin seguir tirant pedres. En aquella època jo tenia més o menys la mateixa edat que aquells nois. Aquesta es va convertir en la primera imatge que tinc de Palestina, i suposo que em va marcar.

Així que la consciència ve de lluny. Quan t’hi vas involucrar personalment?

El 2009 vaig anar-hi per primera vegada, en l’àmbit d’un projecte per fer un documental. Un any després, vaig formar part de la Flotilla de la Llibertat, atacada per l’Exèrcit israelià, i vaig fer el documental Foc sobre el Màrmara. Finalment, vaig estar-m’hi tres mesos durant la darrera primavera. L’objectiu de tots aquests viatges ha estat el mateix [el projecte de documental], però no l’he pogut fer pels atacs successius d’Israel.

“Volia trobar a Palestina el que resta ocult en tota la cobertura mediàtica, que són les històries de la gent normal, del carrer”

El conflicte israelianopalestí té una sobreexposició mediàtica brutal als mitjans d’arreu del món. Què et porta a pensar que tens alguna cosa a aportar-hi?

Quan planejava el documental, la meva idea era mostrar el mateix que al final ha acabat mostrant el llibre que ara publico. Volia trobar el que resta ocult en tota la cobertura mediàtica, que són les històries de la gent normal, del carrer. No la política de les altes esferes, la geopolítica o les guerres, bàsicament perquè, com bé dius, això ja està prou cobert. Crec que hi ha un gran buit que anorrea la societat palestina. Per això no buscava plasmar ni tan sols les vides d’artistes o d’intel·lectuals, sinó del poble, en tota la seva amplitud.

Per què un documentalista acaba publicant un llibre de fotografies?

Jo tenia pensat dedicar-me a fer anotacions i apunts per al documental, viure l’experiència de Gaza durant algun temps. No sóc fotògraf! Un cop allà, vaig saber que un amic tenia una càmera Nikon mig trencada que no feia servir, no vaig poder resistir-me i la hi vaig demanar. Vaig dir-me a mi mateix: “Només serà per fer alguna foto”. Però Gaza va aparèixer davant els meus ulls. En adonar-me’n, al cap de tres mesos, tenia milers de fotos. Quan les vaig revisar, vaig veure que aquelles fotografies eren el reflex de l’esperit de la quotidianitat palestina: pescadors, mares, nens i nenes, llauradors, pagesos…. I em van sorprendre dues coses. La primera és que no havia vist mai aquestes imatges a la premsa. La segona, l’extraordinària força que tenien les seves mirades i rostres. No eren ni de violència ni d’odi, tampoc de desesperació o de tristesa. Desprenien força.

Malgrat voler mostrar el dia a dia de Gaza, et vas trobar amb un fet extraordinari, que malauradament cada cop ho és menys: un atac militar israelià.

Sí, l’última setmana que era allà va començar l’operació Marge Protector. Vaig ser una setmana a la guerra i després vaig tornar a València, on no podia evitar pensar en la situació. No podia evitar pensar què podia fer en aquell moment, mentre bombardejaven els meus amics i la gent que havia conegut i trobat a Palestina. Només tenia les fotografies que havia fet i no sabia com podia utilitzar-les per canalitzar el que sentia. Va ser llavors quan en Xavi Sarrià, de l’editorial Sembra Llibres, em va contactar dient-me que havia vist la meva feina per Internet i em va proposar de fer un llibre. La guerra m’obligava a actuar!

“El que més xoca és veure que a Gaza s’hi respiren perseverança i molta alegria, ja que tot és ple de criatures”

Palestina és un territori marcat per prejudicis i idees sovint fal·laces de la realitat. Desmuntem mites de Gaza. Quins clixés busques contrarestar?

Quan els periodistes van entrar a la Franja de Gaza, en començar l’operació militar, van mostrar una part de Palestina, que és l’atac permanent dels israelians que porten dues dècades conquerint-la a la força. Això és una realitat, però no l’única. Allà també hi ha una societat que batega, que és viva. És un poble ferit? Sí, per descomptat, però un poble ferit és un poble que no és mort. L’important és que és un poble que és viu i que resisteix, i, a més, persevera i té una voluntat de viure extraordinària.

FOTO: Sembra Llibres

FOTO: Sembra Llibres

“La via de resistència d’un poble sense Exèrcit, que no té Estat i sense una població enorme és la cultura”

El telefilòsof francoalemany Bernard-Henri Lévy va assegurar que “ningú mor de fam a Gaza; el que es bloqueja són les armes i no el menjar”.

És cert; però, com tota manipulació viciada, té una part de veritat i una de mentida. Molt poca gent hi mor de fam. Les autoritats colonials ja van declarar que s’havia aplicat sobre la població de Gaza una dieta per tal que arribessin al límit de la subsistència. Imagina l’enginyeria social que pressuposa que una potència colonial limiti l’accés als aliments de milions d’éssers humans, fredament, per deixar-los a un pas de la inanició. I això són declaracions oficials i públiques de les autoritats d’Israel. Henry Lévy no menteix: no moren de fam; simplement milions persones sobreviuen al límit de la inanició.

Aquestes coses es palpen a la realitat de Gaza? Als seus carrers s’hi veu aquesta escassetat, s’hi nota la pressió de l’ocupació?

El que s’hi respira són coses contradictòries i complexes. D’una banda, que és un enorme camp de concentració. En una direcció, tot és ple de murs, amb torres de vigilància i metralladores, sensors, tancs… En l’altra, el mar és ple de vaixells de guerra que ataquen els pescadors. Et trobes en una megapresó i, miris on miris, te n’adones. Però el que més xoca és veure que s’hi respiren perseverança i molta alegria, ja que tot és ple de criatures. Els nens petits són sagrats a Palestina! Jo no he vist pares i mares que tractin amb tanta tendresa i estima els seus fills. I també al revés. La gent gran, les àvies i els avis, són venerats i se’ls demana consell. També cada racó està cultivat, la qual cosa em va recordar l’Horta de València. Són una gent molt treballadora.

I també extremament estudiosa…. Al llibre expliques que molta gent desconeix que Gaza té un dels índexs d’alfabetització més alts del món. Creus que això és conseqüència d’aquesta actitud que cites, per exemple en la veneració de la saviesa dels ancians?

Els conqueridors d’ahir i d’avui sempre han defensat la mateixa màxima: “Els vells moriran i els joves oblidaran”. Per això la via de resistència d’un poble sense Exèrcit, que no té Estat i que no disposa d’una enorme població, sinó que és petit i porta moltes dècades aixafat, és sobretot la cultura. Això es transmet de mil maneres: a través dels llibres, de les escoles i les universitats però sobretot a través del llinatge, del traspàs dels avis als pares i dels pares als fills. Així és com es transmeten la identitat, les arrels i la història ancestral de la Palestina d’abans de la catàstrofe del 1948, quan jueus, musulmans, drusos i cristians portaven segles convivint. Aquesta imatge no s’ha perdut. Encara que bombardegin escoles i universitats, no aconseguiran res: com a Farenheit 451, cada palestí és un llibre que camina. Poden cremar els alcorans, les bíblies i tot el que vulguin, però ells porten la cultura dins.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
Un comentari

Deixa el teu comentari