Empar Moliner: “Al meu país, les putes i els camells no parlen en català”

  • Text: Yeray S. Iborra / Fotos: Ivan G. Costa
  • dijous, 3 març 2016

Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) és escriptora. De curta o de llarga empremta. Ha escrit dues novel·les, dos reculls de relats… ‘Tot això ho faig perquè tinc molta por’ (Proa, 2015), l’últim, s’ha endut el Mercè Rodoreda, que se suma al Josep Pla de fa setze anys. De les activitats que fa diàriament, les que més l’omplen són el ‘running’ i el columnisme; forma part del club selecte de signatures amb tribuna —’Avui’, ‘El País’ i, en l’actualitat, l’'Ara’— des de principis dels 2000. Moliner és també una bèstia escènica. Ha passejat la seva irreverència, la visió àcida i el proselitisme de l’hedonisme a 'Crónicas marcianas' o a 'Els matins'. Una trajectòria regada pels millors vins, com aquesta conversa.

"Anar cap a la independència em va de puta mare. Quedar-se a Espanya és impossible"

[A l’eco de la gravadora dringuen els glaçons del tercer combinat de l’Empar Moliner. El mal cap de la vallesana, ple de dates, ha fet que arribi amb una hora d’avantatge a la nostra cita: no recordava que no tenia gravació de programa. Sortosament, l’espera la fa acompanyada: s’ha trobat la Núria Picas, corredora de muntanya, per fer-la petar. Quan arribo, “la Picas” —així s’hi refereix l’Empar— ja no hi és. Però l’escriptora no està pas avorrida: no he tingut temps de presentar-me i ja m’està fent de prescriptora… A la vegada que m’aconsella sobre el meu primer beuratge, ella decideix cap a on ha d’anar el seu canvi de terç: els cambrers del Dry Martini “tenen ofici” —diu amb entusiasme. Es deixa aconsellar. Un noi amb americana i barba perfilada fa servir la coctelera i tot d’estris de ‘barman’ com si fos instrumental de cirurgia. L’Empar se’l mira, embadalida. Són les sis de la tarda.]

A mi no em treguis del rom amb cola…

Què vols? Què t’agrada? Té una sapiència brutal, aquest ‘tio’! Deixa’t guiar. Tasta alguna cosa. Mira, mira això, no és molt del meu estil, però… [M’ofereix la seva copa.] És un lloc car, aquest… però algú es fot un combinat aquí, i se’n va superfeliç a casa. Decidit, et fotrà un ‘Old Fashioned’ boníssim. Ja ho veuràs.

Què es un ‘Old fash’…

L’’Old Fashioned’ és un còctel que vol dir “antic”. El feien durant la ‘llei seca’ amb ‘Rye’, quan hi havia la prohibició perquè no trobaven cap whisky bo; només trobaven whisky canadenc.

Tots els còctels tenen la versió barata?

Això t’ho devia dir l’Àlex.

[Àlex Torío, marit de l’Empar Moliner, professor de física i músic; ens vam entrevistar el 2010, pel seu disc ‘Principia Mathematica’… També en una cocteleria.]

I no només tots els combinats tenen la versió barata. També tenen història. N’hi ha un que es diu Long Island Ice Tea (te gelat de Long Island), que és un còctel que semblava un te gelat… Però era una trampa! Ho feien per esquivar la ‘llei seca’ als anys vint, als Estats Units. Portava tot de destil·lats i una mica de cola, era un ‘pelotasso’.

D’on et ve la passió per les begudes?

De petita jo tenia una col·lecció de novel·la negra, La Cua de Palla [Edicions 62]. Llegia els detectius clàssics de novel·la negra. En un d’aquests llibres hi havia la preparació del ‘Gimlet’, segons li agradava al detectiu protagonista. Mentalment, sabia preparar aquest còctel a la perfecció, i pensava: “Quan tingui 18 anys, aniré a una cocteleria…”.

A la sèrie ‘Mad men’, cada personatge i, per tant, cada caràcter, té el seu còctel.

No l’he vist… Però, Amèrica… En qualsevol ‘bareto’ de merda et fan el còctel que vulguis; aquí tot just comença la moda de prendre vi després de la feina. En aquest bar [mira la barra amunt i avall] ni tan sols hi ha gent jove. I abans pitjor: si eres una dona… et demanaven preu.

Preu?

Hi havia un tema de prostitució… [Riu.]

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

“Sempre busco coses addictives. Per no avorrir-me, faig coses que m’excitin molt”

Què prefereixes: el món de la cocteleria o el ‘running’?

El ‘running’ enganxa molt, i jo sempre busco coses addictives. Per no avorrir-me, faig coses que m’excitin molt. I córrer és molt excitant. I tu em diràs: “Serà fàcil que em convencis amb el tema dels còctels, però córrer…”. A mi em passava igual, però arriba un dia, al cap de tres mesos de començar, que ho entens tot [allarga la ‘o’] i és una alegria immensa; per la muntanya corrent com una boja, hi ha un moment que deixes de sentir aquest cansament, i podries estar-t’hi hores i hores.

I el dia següent… baldat!

No! [excitada] Arribes a casa i menges com una boja, i va molt bé per pensar… Com altres psicotròpics. A vegades no tinc tema per a l’article, me’n vaig a córrer… i tot flueix.

Què té a veure el procés d’escriptura amb el ‘running’?

Res, però tot és perseverar. D’una marató diuen que, si estàs molt entrenat, és una qüestió de cap, i si estàs poc entrenat, és una qüestió de cames. Però és mentida: en una marató, com en la literatura, has d’estar molt entrenat. I en el cas de la literatura, sobretot, has de tenir una cura brutal pel llenguatge: no pots posar una paraula que no estigui triada amb l’ànima. Si jo sóc cuinera, vull saber per què s’ha de tallar el pebrot petit, i si s’agermana amb el formatge. En el món de la literatura hi ha molta gent que escriu i s’oblida de la tècnica… Et trobes autors de novel·la històrica que no s’han llegit els clàssics de novel·la històrica. Però és igual, perquè els seus lectors tampoc.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

“Jo sóc d’una família de pagesos; els meus pares mai han llegit”

Vas tenir un ambient propici a casa per iniciar-te en les lletres?

No, no, no. Jo sóc d’una família de pagesos; els meus pares mai han llegit. Sóc la més gran de sis germans: tots pagesos, paletes… A casa hi havia els llibres que regalava La Caixa, ‘Gaeli i l’home Déu’… Per sort, de petita vaig trobar a les golfes unes revistes del meu avi: ‘Patufet’, una revista dels anys trenta, cristiana, on hi escrivia en Josep Maria Folch i Torres.

I… En quin moment comences a veure que tens ganes d’explicar històries?

N’hi ha un que tinc molt present… Com que sóc d’un poble molt petit, la llibreria important era a la ciutat; feia campana de l’institut per anar amb la Sagalés a Granollers. Tot molt èpic! Llibreria Carbó, es deia. Hi vaig anar a mirar llibres… Però, com que no en tenia ni idea, em vaig aturar a la lletra ‘B’ de la prestatgeria, de casualitat. Volia fer-me la important. I a la ‘B’ hi havia Bukowski, i me’l vaig emportar fent veure que sabia qui era. [Es posa les mans al pit com si sostingués un llibre.] Recordo molt bé com aquell dia el meu món es va eixamplar d’una manera brutal.

Uau, Bukowski com a primera aventura.

Un escriptor que ha estat molt mal llegit sempre. És considerat molt ‘porno’. Però és un autor molt humanista: els seus poemes, si vols ser escriptor, et foraden l’ànima. Ell t’explica, com a lliçó, que deixis la cervesa i et posis a treballar (però tampoc gaire). [Riu.] I a mi m’agraden molt els autors bevedors. Mira la Dorothy Parker…

“Abans me n’anava a dormir a les set del matí escrivint, però he canviat: me’n vaig a dormir d’hora i m’aixeco d’hora”

T’atrau aquest punt antimètode?

Suposo.

En tens tu, de mètode?

Mètode? T’ho explico. Jo per escriure ficció ho haig de tenir tot fet, no puc tenir una secció de la ‘tele’ pendent, ni una columna… Tot fet, tot fet. Ara em passa una cosa, ‘tio’… Abans me n’anava a dormir a les set del matí escrivint, però he canviat molt: me’n vaig a dormir molt d’hora i m’aixeco molt d’hora i se’m posa molt bé escriure a les sis… I córrer i escriure, encara millor. A tu no et passa? No, eh… És clar, ets molt jove encara. Tu quants anys tens?

Vint-i-sis.

És clar. Has de drogar-te molt, encara. És normal. Drogar-te, si ho pots controlar, eh… si ho pots controlar.

Al teu últim llibre, ‘Tot això ho faig perquè tinc molta por’, hi ha un conte sobre les drogues: uns pares que…

[M’interromp i ho explica ella.] Era una parella que tenia una filla que està a punt de morir-se: “Si es mor la nostra filla, ens matem, ens fotem una sobredosi i ens matem…”. Mor. I després d’un ‘subidón’… se’n foten una altra, de clenxa. Aquest és el problema de les drogues. Quan veus aquests anuncis de “No a les drogues”, d’un cuc que se’t fica pel nas… és ridícul. Però, si Lou Reed et diu: “No et droguis”, li has de fer cas. Ell sap de què parla.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

“Les drogues, si controles, són útils. Però quants de nosaltres podem controlar les drogues?”

La droga, parlar-ne en públic, és una irreverència més per a tu?

Jo sóc una persona addicta, m’agrada tot: m’agraden les patates fregides, el vi, el córrer i m’agraden moltes coses, però… crec que el problema de les drogues… Saps aquell llibre [‘Historia general de las drogas’] de l’Antonio Escohotado, que diu: si controles, són útils…

Sí…

Té raó, però quants de nosaltres podem controlar les drogues? Jo no puc controlar les coses, jo no puc… [Mentre espetega una patata, de bossa, a la boca; l’una rere l’altra.] Penso en la meva filla, quan tingui quinze anys, divuit… Com en parlarem, d’això? Si em diu: “Mama, m’agradaria fotre’m una clenxa”. Si jo li dic que és dolent… No em farà cas i sé que, si se la pren, dirà: “Ostres, quina passada!” Si se la pren, l’hem cagat. Si les prens massa jove… Una cosa és prendre-les als trenta anys, però si les prens als divuit… Tinc amics que són ‘profes’ i tenen alumnes menors que es foten porros i no els pots dir que no ho facin, perquè és tan divertit, tan divertit.

[Abans no entrem en matèria política, arriba l’Ivan, el fotògraf, que s’entrecreua amb un enllustrador —sí, un enllustrador al segle XXI— que li està polint les sabates negres, ben llampants ara, a un home amb bigoti i camisa d’estampat com de pícnic, blanc i vermell. L’Empar aprofita les salutacions amb l’Ivan per escurar les últimes patates i jugar per última vegada al ‘tangram’ amb les cames: el cul li trepitja el turmell, els genolls se li entortolliguen… És l’única persona de la sala amb les sabates damunt del sofà.]

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

“M’engresca molt pensar en un Estat sense reis i reines”

L’addicció es pot donar a qüestions polítiques? Últimament només parles del procés.

Crec que ara mateix no té gaire sentit escriure articles sobre un bar on ens fan malament els frankfurts…

Per què només aquesta causa?

Home, a mi m’engresca tant pensar en un Estat sense reis i reines… Seguir pagant un príncep, un rei i una reina, em sembla molt fort. A més, tinc una nena a l’escola pública i veig com l’afecta la ‘llei Wert’… I em sembla una catàstrofe.

Potser reis no tindríem… Però corrupció, drets socials… Afectarà qui ens hi porti, no?

Hòstia, de moment, per anar cap allà em va de puta mare. Quedar-se a Espanya és impossible, impossible. Jo no em sento espanyola, no tinc res a veure amb Espanya, que em cau de puta mare… Però com França.

En un article, titulat ‘Les banderes de cadascú’, deies: “Totes les bromes castisses relacionades amb el poc coneixement de l’anglès de la senyora extremenya em posaven nerviosa. No m’hi haurien posat tant (suposo) si les hagués fet una senyora de Sant Kevin de Vallfosca”.

És veritat, eh.

“No m’hi haurien posat tant (suposo) si les hagués fet una senyora de Sant Kevin de Vallfosca”.

És un poble imaginari que faig servir sempre… [Riu.] No em vaig sentir agermanada amb aquella gent. És una cosa que tu no pots triar.

Però tu vas viure un folklore insuperable en l’època de ‘Crónicas marcianas’.

Correcte.

No és el mateix que ara et molesta i abans no et molestava?

‘Crónicas marcianas’ era un programa que tenia tanta audiència, tanta, tanta, tanta…; es podia permetre perdre audiència al final i tot. I ho feia. Com que el final era tan ‘raro’, el gravàvem al principi i després el posaven al final. El gravàvem i marxàvem a casa a dormir. I, quan jo era a casa dormint, començava.

I què?

Veia aquells personatges i eren l’hòstia, i eren d’una tendresa brutal.  Hi havia la Sònia Monroy, que era com una model, o ballarina, o… Un dia li van preguntar… [se li escapa el riure per sota del nas] “Te gusta leer?”. I va dir: “No, no, me gusta más escribir” [esclata en rialles]. I n’hi havia una altra que era representant de jugadors [Nuria Bermúdez], morena…

Si l’article que vas fer tu s’hagués fet al revés (i no dic que no es faci)…

Jo explicava que era en un autocar i que aquells… No eren els meus.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

“Vull tenir una llengua com la d’ells, com la dels espanyols”

Quant fa que veus la independència com a objectiu primer?

Quan vaig començar a escriure, em pensava que ho podria arribar a tenir tot, com els americans. De veritat. Una llengua com ells, sense acadèmia de la llengua: volen una paraula, se l’agafen… Pensava que la llengua catalana podria tenir aquest estatus. I crec que, quan vam començar a escriure, volíem fer una llengua moderna, competitiva; adaptàvem paraules. Volíem escriure ‘Gintonic’ amb rodona. Després… Hòstia, topes amb la realitat. Tu, quan vas a Madrid, veus amb enveja que un taxista i un catedràtic parlen la mateixa llengua: només hi ha l’argot, de diferent. I dius, hòstia, jo no ho tinc, això. Al meu país, les putes no parlen en català… Els camells tampoc. Si jo vull fer una obra de teatre, una novel·la, on surtin camells, m’haig d’inventar una història enorme perquè passi… Només parlarà el narrador en català.

A ‘La Riera’ sortia un camell, parlava en català…

A ‘La Riera’, sí que sortia un camell, era com català… I el seu català era poètic: “Tinc una melmelada…”. [S’atura en cada síl·laba, fent geminació, i riu.] Fora bromes, ja m’entens. Vull tenir una llengua com la d’ells, com la dels espanyols.

Tu que hi col·labores, què et sembla el paper de TV3 en el procés? Per aquest tema vas tenir una trobada amb en Manuel Cruz, també tertulià a ‘Els matins’.

I vaig pensar si li havia de contestar o no, però tampoc volia fer servir l’’Ara’ per…

Ell sostenia que els serveis informatius de TV3 no eren plurals. És un dubte legítim.

I després va dir que a ell no el convidaven mai; i, és clar, vaig fer una secció dient que hi havia tot un grup de gent que anava a TV3 a dir que no la conviden mai. [Riu.] Suposo que tots tenim massa ganes de posar la nostra cagarada arreu. I això provoca unes situacions… Mira, a mi em sap molt de greu que es treguin les coses de context: l’Arrimadas citant en Puigdemont, que citava en Rahola… Tot fora de context. O això dels titellaires. No ho puc comprendre. És un error de la intel·ligència humana: treure de context és propi de les dictadures.

Tu vas sonar a la llista de Junts pel Sí. Al final vas decidir no anar-hi perquè hi veies “incompatibilitats”. Vas trigar força dies a veure’n, d’incompatibilitats.

Perquè sóc burra. Jo primer vaig preguntar a la ‘tele’: “Puc anar a Junts pel Sí i treballar a la ‘tele’?”. Llavors em van dir: “Sí, sí, sí…”. I al  final: “Hòstia potser millor no”. Jo hauria hagut de pensar: “No, no és ètic”. Però no m’’entero’ d’aquestes coses.

A qui l’hi vas demanar a la ‘tele’?

A la subdirectora del programa on treballo.

Subdirectora, ‘Els matins’. I et va dir “sí, sí, sí!”?

Hòstia, ella igual que jo. Va dir: “Ah, de puta mare”. Sense pensar gaire el que estava preguntant-li. Però després vaig decidir que millor no…

“Del feminisme, em molesta el clixé”

Què et molesta del feminisme, Empar?

Em molesta el clixé.

Vas escriure un article sobre la Reina Belluga i el carnestoltes, que va aixecar polseguera…

Em sembla ridícul. Ara fa poc també s’han queixat del carnestoltes de Manresa perquè hi havia un cartell que deia “Anna Gabriel és de tots”, fent referència al de Shakira. Admeto que aquest cartell és incorrecte, puc admetre-ho, però hem de ser honestos… No podem fer un carnestoltes si s’ha de determinar si això o allò és correcte o no, si una cosa sexual és correcta o no perquè va en contra de les dones. Ho hem de vetar primer i després fer veure que som disbauxats? Doncs no. Potser no és temps de carnestoltes.

Tu creus que la reivindicació política contra aquella pancarta no té sentit?

El carnestoltes representa la disbauxa, el plaer de la carn; però, si li hem de posar unes quotes, no té cap sentit… Potser hem de disfressar els nens i prou. Això d’Anna Gabriel és de tots… Et diré una cosa: una feminista no ho compra; però si hi hagués posat “Puigdemont és de totes”… Hauria estat incorrecte? No. Les dones vivim problemes diferents, ho admeto. El que no admeto és que hàgim de dir: “Aquest sí, aquest no”. Doncs no fem carnestoltes.

Foto: IVAN G. COSTA

Foto: IVAN G. COSTA

“No tinc una tribuna intocable. Si no tens lectors, et diran adéu. Les audiències…”

Més enllà del feminisme, com veus el columnisme a Catalunya?

Jo penso que el columnisme, ara, té poc de literari. Tu veus una columna plena de punts i a part… Em poso negra. Em posaria a plorar. La frase final, amb un punt i a part per acabar com d’’enrotllat’. Una columna ha de ser com un conte en certa manera.

I no és massa pressió una ‘selfie’ diària?

És meravellós. Penso que és millor una columna diària que una de setmanal, més llarga. Jo les faig al migdia perquè ha passat prou temps perquè les coses es col·loquin. I els comentaris, els comentaris dels lectors… et troben un error, et diuen coses plenes de sentit.

Després de tants anys d’exercici, hi ha certa sensació de tribuna intocable o  segueixes sent la ‘negra’ que descrius a ‘La col·laboradora’ (Columna, 2012)?

No, això es pot acabar demà: si no tens lectors, et diran adéu. Les audiències… Ho miren sempre, als diaris.

Això et condiciona el missatge?

Bé… Si la gent tria en funció del títol i de la frase que veu perquè la resta de contingut és de pagament i es difumina, i només té alguns articles gratuïts… Aquell titular i aquella frase venen el peix. S’han de fer articles molt llaminers si et paguen pel clic.

Tu tens un estatus. No t’afecta gaire, això dels clics.

No, per sort no. Però això explica per què hi ha tants articles de merda.

“Els premis literaris, els ofereixen a les editorials”

Si l’articulisme està malament, aleshores la literatura… Sort dels premis! En una entrevista a ‘Periodista Digital’ deies: “Tothom sap com funcionen els premis…”.

Te’ls ofereixen, sí. A les editorials. En aquest, per exemple, et donen 6.000 euros [assenyala la portada del seu llibre, premi Mercè Rodoreda], però aquesta xifra en drets d’autor, si tens unes vendes normals, ja la cobres, a un 10% del preu del llibre… Si és un premi ‘mindundi’ —pel que fa als diners—, no te l’ofereixen, el Mercè Rodoreda o el Documenta. Aquests val la pena guanyar-los.

El fet que hi hagi Òmnium a la portada, amb tot el que hem parlat de procés…

Òmnium em cau de puta mare.

Però pot semblar un favor…

Quan Òmnium no era moda, ja em ‘molava’. No em presentaria a un premi de la Fundación Francisco Franco, però igual Rioja Vino de España… [Pica l’ullet.] O el dels hotels, l’NH, aquest sí. Que per un conte és una pasta.

Amb la premsa i la ‘tele’ no es fa prou?

És que cada cop paguen menys arreu. El que m’expliquen de l’època d’en Mikimoto… Ai, ja és trist… En Hunter S. Thompson, en termes absoluts, cobrava més que nosaltres per article. Amb dues peces el mes, vivia. No sé quant et paguen a tu per peça…

Una merda.

S’han de fer moltes coses per sobreviure; quan vaig començar a treballar, amb dues seccions a la ràdio ja vivia… Però mira, el problema és que a mi tot allò fungible em ‘mola’ massa: vi, beguda… i llibres! Jo treballo per això, he plorat amb vins! I això no m’ho pot treure ningú. Pot semblar molt de ric gastar-se 40 euros en una ampolla, però jo sempre dic el mateix: menja’t una truita i compra’t el vi, que val el que val. T’ho asseguro.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
7 comentaris
  • Subscriptor Maria L. Sciascia 5 de març de 2016 - 12:55

    Aparteu les criatures, que ve la bohèmia catalana oficial.!
    Amamellada al pot de la llet condensada que no s’acaba mai, encara que ens cobrin els interessos els de Madrit.

    • Subscriptor Maria L. Sciascia 12 d'abril de 2016 - 19:00

      Oh! Potser s’estava acabant la llet condensada.

  • antoniopan 6 de març de 2016 - 9:17

    Tret de la tristor i angúnia que em produeix aquest personatge, trobo de molt mal gust -i gens convenient- el haver triat la frase “al meu pais les putes i els camells no parlen en català” com a titular. Crític: molt malament!

    • Subscriptor tequila_9 31 de març de 2016 - 12:52

      Potser no és adequat però és la realitat sociològica d’aquest país. A la vida hi ha perfils, els que miren Telecinco a Catalunya tenen un perfil… pot fer mal aquesta realitat però és la que és.

  • Alan Ruiz Terol 13 de març de 2016 - 21:35

    Estic d’acord amb Antoniopan. Trobo que la frase del titular està treta de context. Ara bé, també reconec que el titular és el que m’ha fet llegir l’article

    • Mercurial 23 de març de 2016 - 21:14

      No està gens treta de context. Està parlant de llengua i el que ve a dir és que el català no està integrat com a registre, si es pot dir així, en tots els estrats socials, i això ens fa “anormals”.
      D’altra banda, dieu que el titular és llaminer? Sí. I què?

  • Roman 29 de març de 2016 - 20:34

    Aquesta senyora es ben carregosa i no s’enten que ha fet a la vida per sortir per tot arreu. I sempre el mes important es ella. Quan no tenia fills els que en tenien eran tontos i quan ella en va tenir no parava de donar lliçonetes. Al menys el Quim Monzo va escriure un parell de llibres fa 20 anys pero aquesta senyora ni aixó.

Deixa el teu comentari