Enric Juliana: “El PDeCAT intentarà altre cop la càpsula de Junts pel Sí”

  • Roger Palà / @rogerpala
  • dimarts, 30 maig 2017

L'editorial Icaria i CRÍTIC presenten el llibre 'Esperant els robots', una conversa entre el subdirector de 'La Vanguardia' Enric Juliana i el periodista Roger Palà. CRÍTIC i Juliana han cultivat des del 2015 una complicitat discreta, que s'ha plasmat en entrevistes, una col·laboració a la revista 'Vell/Nou' i unes concorregudes #BirresCrítiques. Del contacte intergeneracional, n'ha nascut un llibre que analitza el moment polític actual. Separatista amic de Podem per a la caverna, i 'criptoespanyolista' per alguns 'indepes', Juliana aporta una mirada crítica sobre una Catalunya que veu "plena de propaganda". CRÍTIC avança en format escrit i audiovisual un extracte d''Esperant els robots'.

Avançament editorial del llibre 'Esperant els robots' (Icaria, 2017), en què Roger Palà entrevista el periodista de 'La Vanguardia' Enric Juliana

‘Esperant els robots’ és un manual de cartografia política per orientar-se en les diferents arestes d’un temps de transició. La conversa es desenvolupa en tres grans eixos. En primer lloc, la victòria de Donald Trump i les implicacions de la nova mirada de la política nord-americana sobre el món. Aquest ascens coincideix amb una tendència econòmica de fons que ha arribat per canviar-ho tot: els robots. En segon lloc, Juliana també hi analitza el moment polític d’una Espanya que ha redescobert la política amb gran intensitat. En la tercera part del llibre, titulada “La càpsula”, Juliana hi reflexiona sobre el procés. En aquest avançament editorial, publiquem un extracte de l’entrevista que fa referència a Catalunya. ‘Esperant els robots’ es presenta dijous, 1 de juny, a l’Espai Contrabandos a les 19 h. Els subscriptors de CRÍTIC podeu adquirir el llibre a un preu reduït en aquest enllaç.

Des d’algunes tribunes d’opinió a Espanya sovint es diu que el procés sobiranista és un invent de CiU i Artur Mas per tapar les retallades, però… és realment així?

En el moment en què CiU veu la processó sobiranista recorrent les capitals de comarca i finalment la ciutat de Barcelona, amb la gran manifestació de l’ANC, pren la decisió d’intentar cavalcar la situació. Revelarem aquí un moment important: Mas va acabar d’abraçar la independència el 19 de setembre de 2012, a la terrassa de l’hotel Ritz de Madrid. La Gran Decisió es pren a l’hotel Ritz de Madrid, mentre un pianista amenitza el sopar. Tres persones —entre les quals Artur Mas i Francesc Homs— decideixen que el desenllaç de l’entrevista que l’endemà tindrà el president català amb Rajoy derivarà en la convocatòria d’eleccions a Catalunya. Evidentment, Rajoy tampoc no ho evita. Només que Rajoy hagués proposat a Mas crear una comissió per abordar la qüestió del pacte fiscal, potser les coses haurien anat de manera diferent. Mas volia eleccions avançades, per saltar dels 62 diputats cap a la majoria absoluta, per poder negociar de tu a tu amb el Govern espanyol —majoria absoluta a Madrid i majoria absoluta a Barcelona— i a la vegada poder controlar millor la resposta social catalana a la crisi. Rajoy, conscient de la gravetat de la crisi espanyola, també veu una finestra d’oportunitat: el conflicte català l’ajudarà a resistir l’erosió, com a garant de la unitat espanyola. «O jo o el caos». Aquesta encara avui és la seva divisa.

L’objectiu de Mas i CiU és mirar de capitalitzar el malestar independentista per aconseguir majoria absoluta i després gestionar els tempos del procés.

Exacte. Gestionar els tempos i disposar d’un factor de pressió que protegís CiU de la crisi i de l’erosió interna i els donés capacitat de negociació. Si CiU hagués obtingut la majoria absoluta a Catalunya, hauria pogut negociar de tu a tu amb el PP, que llavors la tenia a Espanya. Però l’estratègia no surt bé, perquè la societat havia canviat i les persones que van prendre la decisió d’abraçar l’independentisme aquella nit a la terrassa del Ritz no ho havien captat prou bé. Tenia una altra opció el grup dirigent de CiU? Aquesta és una bona pregunta. Duran i Lleida diu que s’ha fet “un pa com unes hòsties”. Tenien una altra opció? En aquell moment, els problemes de corrupció que avui tenallen l’antiga Convergència ja estaven implícits. El ‘cas Palau’ ja era als jutjats. Hi havia temor al grup dirigent. Això també ajuda a explicar la decisió que es pren a la terrassa del Ritz de Madrid. Les eleccions del novembre de 2012 no van bé i CiU queda completament a expenses d’ERC, que comença a preparar la venjança. Comença el viacrucis cap al 9-N. Davant aquesta situació, el pas següent de Convergència —sempre amb voluntat de força dirigent— és crear una càpsula en la qual CDC, rebregada i erosionada, s’asseguri el control de la situació. Aquesta càpsula es diu Junts pel Sí. Oriol Junqueras no la pot evitar. És un instrument molt eficaç, que facilita que Convergència segueixi dirigint la política catalana. Però de nou l’estratègia torna a fallar. La càpsula havia de tenir la majoria absoluta. Estava dissenyada per això. Però si el 2012 l’aritmètica electoral va determinar la dependència de CiU cap a ERC, el 2015 certifica la dependència de Junts pel Sí cap a la CUP.

“Artur Mas no està en condicions jurídiques ni polítiques d’encapçalar una candidatura, però està lluitant per mantenir la direcció estratègica”

Aquesta dependència ha tingut com a principal conseqüència l’anomenat “pas al costat” d’Artur Mas. Fins a quin punt aquest fet és rellevant?

Artur Mas no va fer un pas al costat. Va fer un pas enrere com una casa de pagès. A Catalunya sempre tenim tendència a suavitzar les paraules. Junts pel Sí es va dissenyar per aconseguir la majoria absoluta i perquè Artur Mas tornés a ser president de la Generalitat. I no es va aconseguir ni l’una cosa ni l’altra. A partir de setembre de 2015, la CUP té la capacitat, igual que va tenir ERC en la legislatura anterior, de determinar la línia política i marcar els ritmes. Ara entrem en la fase resolutiva en la qual tinc la impressió que Convergència intentarà altre cop la càpsula de Junts pel Sí, potser amb un altre nom. És la meva impressió —i aquí potser m’equivoco. Artur Mas no està en condicions jurídiques ni polítiques d’encapçalar una candidatura. Però, tot i això, està lluitant per mantenir-ne la direcció estratègica. Això vol dir que el partit ha de buscar un altre candidat. Tothom creu que Puigdemont no ho serà. Caldrà veure-ho. Puigdemont potser ha fet un «Jo, Claudi» durant aquests mesos: fer creure que no vol manar, per poder seguir manant. La dinàmica de la història l’empeny inexorablement a ser candidat, perquè és el president que segurament firmarà la convocatòria del referèndum d’autodeterminació. Qui faci aquest gest difícilment es pot apartar de la vida política per anar a viure tranquil·lament a Girona, esperant una pena d’inhabilitació que no li impedirà una vida professional venturosa. No som a l’any 1714! Després de 1714, Rafael Casanova va poder seguir exercint d’advocat a Sant Boi, tot i que va perdre algunes propietats. Un referèndum d’autodeterminació que no es farà, però marcarà un moment d’ignició política prou elevat perquè es pugui reproduir la càpsula. Tots junts contra la prohibició. Ho podrà evitar Junqueras, malgrat els bons resultats que les enquestes auguren a ERC? No sabem quina serà la resposta de l’Estat: hi ha un ventall de possibilitats. L’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que podria implicar la suspensió parcial de l’autonomia, no és una cosa que el Govern espanyol prevegi com a primera opció. Rajoy ara no vol drames. Rajoy té ara el ple suport de la Unió Europea, principalment, de francesos i alemanys, però aquestes forces de suport no volen drames a Espanya. Hi ha un ampli ventall de respostes possibles. El que és segur és que es pot produir un moment d’alta tensió política on la càpsula unitària pot tornar a tenir sentit.

La nova direcció del PDeCAT ha dit, tanmateix, que no vol repetir Junts pel Sí…

Aquesta és la posició de Marta Pascal. No sé si és la posició d’Artur Mas i de la gent que l’envolta i l’aconsella. Mas vol seguir sent l’estrateg principal de la nova CDC. La gent que l’envolta vol marcar la pauta. Puigdemont va a la seva, sense ganes de repetir (això diu ell) i els nous dirigents del PDeCAT, Marta Pascal i David Bonvehí, encara no s’han consolidat com el nou centre d’autoritat. Una situació ben complexa! Qui mana? Mas vol seguir manant. Aconseguirà mantenir el seu rol principal després de la sentència del ‘cas Palau’? Aquest és un punt clau.

“Puigdemont i Junqueras podrien encapçalar una llista electoral d’urgència. Una part important del poble sobiranista ho aplaudiria”

Tal com ho expliques, semblaria que el procés és un simple instrument de Convergència —o, en última instància, dels partits independentistes— per conservar el poder. Els ciutadans mobilitzats que surten al carrer cada Onze de Setembre, llavors, són titelles?

No, no! Hi ha una mobilització fenomenal. Però no ens ha d’estranyar que existeixi aquesta pugna tenaç pel poder. En totes les societats les forces polítiques, que són expressions dels grups socials, lluiten pel poder i per mantenir-lo. En aquest sentit, el grup dirigent català actua amb una habilitat més que notable. Convergència intentarà conservar el poder perquè és la seva obligació, i mirarà de fer-ho de la manera més sofisticada possible. CDC té alguna cosa de la Democràcia Cristiana italiana, sempre tan admirada per Jordi Pujol, que llegia el ‘Corriere della Sera’ cada dia. La càpsula és, en aquest sentit, d’una sofisticació extraordinària. Ho tornaran a provar, però no sé si se’n sortiran. Puigdemont podria proposar una nova càpsula unitària. Si ell i Junqueras signen articles conjunts a la premsa, també podrien encapçalar una llista electoral d’urgència. Una part important del poble sobiranista ho aplaudiria. Ho aplaudiria molt. M’imagino ara mateix la campanya a Twitter. M’imagino ara mateix la columna de Pilar Rahola a ‘La Vanguardia’. Els electors d’ERC i Convergència tenen fraccions molt separades però també tenen sectors difícils de distingir, que poden sumar entre 150.000 i 200.000 vots. Aquests vots perfectament intercanviables són la clau de la competició entre tots dos partits. Gràcies a aquesta intersecció existeix la càpsula. Els partidaris de portar les coses fins a l’extrem en els propers temps —Mas i el seu entorn— saben que en una situació d’emergència es poden generar fórmules d’emergència.

Què vols dir exactament?

Vull dir dues coses. Primer, l’antiga CDC avui no té cap incentiu per convocar eleccions avançades a Catalunya amb tots els sondejos en contra. Els partits no solen tenir el desig de suïcidar-se, tot i que els seus errors els poden portar al suïcidi. El grup dirigent del PDeCAT, mani qui mani, ha de trobar la manera de no anar a unes eleccions immediates. I, si no hi ha més remei, ha de procurar que aquestes no signifiquin una greu derrota. La repetició de la càpsula seria una fórmula. Si no pot fer un segon Junts pel Sí —o no vol—, ha de cercar l’escenari que dificulti l’assentament d’una coalició d’esquerres a Catalunya. En aquests moments veig molt foc d’artilleria sobre la frontera entre ERC i els Comuns. La política catalana és molt divertida. Obsessiva i divertida. La política catalana és avui la constant fricció entre deu boles, perquè hi ha deu partits representats al Parlament, com a mínim, si prescindim de les coalicions. Deu partits com a la Knesset israeliana.

“Catalunya està saturada de propaganda i això afecta els dos bàndols en conflicte”

També hi ha la possibilitat que el referèndum es faci, i això suposi obrir un conflicte amb l’Estat que derivi en una situació social forta de mobilització. Un escenari d’aquest estil podria derivar en algun tipus de mediació internacional.

No, no, no, no…. No crec en els relats fantàstics. Ara mateix l’independentisme ha aconseguit un gruix social molt important, però no és clarament majoritari. En les eleccions del 27 de setembre del 2015 va quedar ben palès. Dos anys després, el bloc independentista conserva el 48 % dels vots? Les enquestes diuen que no. Amb el 48 % dels vots —prometent a la gent una independència indolora i de festa major— no es trenca un país de l’Europa occidental, protegit pel nucli principal de la Unió Europea, ancorat a l’OTAN, amb les principals bases militars dels Estats Units a la Mediterrània i amb lligams profunds amb tots els països de l’Amèrica Llatina. No veig la independència de Catalunya com una cosa impossible en termes absoluts. Per l’evolució generacional del país, si Espanya no sap corregir-se a si mateixa —cosa difícil, ho admeto—, el que pugui passar d’aquí a deu o quinze anys és imprevisible. Espanya ha entrat en una fase de possible fallida estructural. Ara bé, que aquesta situació hagi de decantar-se immediatament, no ho veig. No som en la Rússia del 1917. Ha fracassat el “tenim pressa”. Catalunya està saturada de propaganda, i això afecta tots els sectors de la població i els dos bàndols en conflicte. Una sèrie de catalans creuen que Europa està a favor de la independència: mireu, no és veritat. Altres creuen que el procés ha fracassat pels casos de corrupció com el d’en Millet: tampoc és cert. No conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho per això. S’ha de fer un esforç per fugir de la propaganda i explicar les coses amb més objectivitat. Fugir de l’ofec de la propaganda és avui un noble objectiu de salut pública a Catalunya. I a Espanya.

“L’independentisme és com un ‘significant flotant’ de Laclau. Tothom s’hi pot apuntar per diversos motius”

Arribats en aquest punt, podem dir que l’independentisme ha esdevingut el corrent central de la política catalana?

L’independentisme és un estat de l’ànima. Per què ha obtingut aquesta expansió tan rapida coincidint amb la crisi? Primer, perquè és una bona bandera de protesta. És una esmena a la totalitat. I, en segon lloc, perquè és un projecte utòpic, però a la vegada suficientment racional per ser entès com a realitzable. Dibuixa un horitzó de realització de coses noves en un moment depressiu, i incorpora un component d’il·lusió molt important. Com diu el psicòleg Adolf Tobeña, l’independentisme és un enamorament: una part important de la societat catalana s’ha enamorat d’una idea que li dóna respiració moral i il·lusió en un moment difícil. Al mateix temps, l’independentisme és allò que Íñigo Errejón i els teòrics que ell llegeix, com Ernesto Laclau, anomenen un “significant buit”. No vol dir això que l’independentisme sigui un concepte buit de contingut, sinó que és una idea que admet diverses lectures i aproximacions. Per a alguns catalans, la independència és el somni de tota la vida. Molta gent de l’esquerra independentista creu que finalment la història els està donant la raó. Però també hi ha gent independentista que s’imagina Catalunya com una “Gran Andorra”: un país on no es pagaran gaires impostos i els sous seguiran sent baixos. D’altres se la imaginen amb la possibilitat de construir una república socialista, on es pugui realitzar la utopia igualitària. D’altres s’imaginen la república catalana com la més perfecta plasmació socialdemòcrata. D’altres imaginen una república liberal que pugui donar resposta al problema de la desigualtat sense caure en l’igualitarisme. El senyor Mark Serra imagina una república on no es controlin els pisos turístics… Això és un “significant flotant”, fent servir una altra expressió d’Ernesto Laclau. Tothom s’hi pot apuntar per diversos motius i actua com un eficaç coagulador.

 

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
16 comentaris
  • Subscriptor Pere 30 de maig de 2017 - 22:26

    Anàlisi molt ponderada. Per fugir dels relats parcials i interessats.

  • Subscriptor Pau Planas Puigbert 30 de maig de 2017 - 23:05

    En Juliana diu que hi ha saturació de propaganda, i ho diu com si ell fos un oracle superior i objectiu que no fes propaganda. Miri: dir que l’independentisme ha assolit només al 48% de representació és pura propaganda, de la més matussera. Recordo molt bé, tots ho recordem, que CSQP es va presentar a les eleccions de 2015 afirmant que els independentistes també podien votar-los a ells. Està gravat i és a les hemeroteques. Això significa que hi ha un percentatge de vots a CSQP que són independentistes, però aquests vots estan ocults. La nostra infantil fantasia és poder COMPTAR realment i de manera definitiva QUANTS independentistes hi ha a Catalunya. La gran fantasia ingènua que patim és voler generar un mandat democràtic per construir una república lliure en un món ple de repúbliques. Això és fantasiós? Doncs visca la fantasia, i visca la utopia, i visca els somnis emancipadors. He crescut i m’he format creient i assumint els idearis republicanistes i d’esquerres, perquè sempre he cregut en la transformació social, en la utopia d’un món socialista, construït amb igualtat i llibertat, amb progrés social, amb democràcia plena que permetés al poble garantir el seu futur i el de les successives generacions… I em desconcerta llegir permanentment, en un diari suposadament d’esquerres, discursos tan moderats, tan conservadors, tan immobilistes. Només llegeixo pegues i inconvenients, al més pur estil Duran i LLeida, que tots sabem que és molt d’esquerres… I tot amanit amb un discurs de la por per generar esperit de resignació i renúncia: “Europa no vol que siguem lliures, els poders globals ens volen encadenats, assumim-ho, acatem l’ordre mundial…”. Això és ser d’esquerres?? Què carai està passant aquí? On és la valentia del poble català insubmís? On és el llegat dels lluitadors socials de la Rosa de Foc? És patètic i desesperant.

    • Gines 2 de juny de 2017 - 19:41

      Seguint aquest raonament, també entre els votants de Junts pel Sí o, fins i tot de les CUP, hi podríem trobar un bon nombre de persones que van optar per aquestes opcions sense acabar de ser independentistes del tot (o, almenys, sense tenir encara una posició definida davant d’un hipotètic referèndum que sabien que no es produiria en poc temps). Es tracta de votants que van optar per la papereta de Junts pel Sí com a demostració de força i com a forma de pressionar al govern espanyol perquè s’obris a la possibilitat de negociar millores fiscals, blindatge en matèria lingüística i cultural i la remota possibilitat d’una consulta acordada. O simplement perquè eren votants de CiU de tota la vida, i ara part de CiU estava representada en aquella coalició. D’aquest tipus de votants, en conec més de 3 i més de 4.

      Dit això, em costa molt de veure un independentista votant CSQEP. Tot pot ser,eh? Però em costa de creure que un indepe convençut, en el que és el moment més trascendental de la història de Catalunya que l’hi donava la possibilitat de fer “el vot de la seva vida”, finalment es decantés per una opció ambigua com la dels comuns. Però vaja, de tot hi ha a la vinya del Senyor.

  • Subscriptor Maria L. Sciascia 31 de maig de 2017 - 11:05

    Molt bona entrevista.
    Sempre s’ha d’agraïr que algú porti a la superfície el que hi ha al fons. El que amb dades i fets fa inteligible el que passa ,i et permet pensar i decidir.En Juliana ho fa.Gràcies.

  • Subscriptor Bastida 31 de maig de 2017 - 12:05

    No acabo de veure la diferència entre “propaganda” i les opinions del sr. Juliana.

  • Subscriptor Bayfor 31 de maig de 2017 - 13:16

    Molt bona entrevista, que penso que obre el focus del debat sobre el que s’ha acabat denominant el fenomen transversal a Catalunya. Al meu entendre explica molt bé els fonaments i el funcionament de la gran coalició que dona suport a l’independentisme. La suma de les conseqüències de la crisi, la capacitat de captació de l’anomenat pensament màgic, l’enorme marge de maniobra que el nucli dirigent dels convergents ha aconseguit mantenir, fins al punt de cooptar o al menys condicionar força les posicions d’ERC i després de la CUP. I finament, m’ha semblat extraordinari com mostra l’enorme ventall de formes de veure el futur de la república catalana (algunes, fins i tot antagòniques, però cadascuna es considera, suposo, l’única possible i necessària). Poques vegades es parla del pluralisme sobre el model de societat, que és el gran debat pendent actualment a Catalunya. Una altra qüestió és que “l’enfrontament” Catalunya-Espanya (o viceversa) els hi ha funcionat molt bé a les elits d’un cantó i l’altre per poder seguir mantenint el poder i el control sobre els connacionals. Una vella fórmula que fa segles que ha demostrat que és infal·lible a tot arreu.

  • Subscriptor Esther Sala i Miralles 31 de maig de 2017 - 14:05

    Jo, que visc a la Catalunya profunda, molt extensa, convergent i pepera alhora, em miro el moviment independentista, el que Artur Mas va dir que seria amb CDC al capdavant o no seria, desitjant que ens envaeixi un poble alienígena que ens faci d’esquerres. Engego TV3 desitjant veure-la clausurada per demagoga, superficial, inconsistent, mancada de cultura i d’interès social. Aquesta independència que ens volen vendre ens recorda massa la Transició, fum!

  • Subscriptor Pau Planas Puigbert 31 de maig de 2017 - 17:59

    Els Comuns, o la història del trànsit veloç cap al pensament sistèmic. Algú recorda, fa tan sols un parell d’anys, aquells discursos apassionats que recollien l’esperit del 15-M? Volien enderrocar el Règim, fer fora la casta, posar com a termini pel referèndum el 2016, tancar el CIE, fer un procés constituent no-subordinat, eliminar el mobile world cogress…I avui en dia? Què en queda de tot allò? El CIE continua obert, a Barcelona governen amb la casta, demanen més paciència pel referèndum i l’ajornen sine die, s’han oblidat del procés constituent, han substituït l’ “enderrocar el Règim del 78” per “fer fora el PP” (molt típic del PSOE), mantenen el MWC, i, és clar, aplaudeixen a Enric Juliana, subdirector d’un diari que clama paciència, immobilisme, seny, monarquia, règim i Espanya. Quin panorama, quin frau, quina misèria. Comuns, us esteu passant de frenada i heu anat a parar a l’altra extrem de l’hemicicle. Estic profundament decebut per aquest diari: ni una trista crítica a tot això que he mencionat, com si tot aquest desplaçament brutal cap al centre sistèmic no existís. Aquest és l’esquerranisme del segle XXI. A qui preteneu enganyar? CRÍTIC: una miqueta de sentit crític envers els comuns seria molt sa i demostraria que realment sou periodísticament independents. … (I no, no sóc un talp dels corruptes convergents).

    • marcal_sa 6 de juny de 2017 - 3:27

      Llegir l’entrevista i veure que el director de la Vanguardia te un relat idèntic al de Roger Pala en el seus articles d’opinió/anàlisis és molt revelador. Crec que el seu escenari perfecte seria que fracassés el referèndum i a les noves eleccions fessin la coalició entre Comuns i CDC(amor/odi). A L’altre bàndol tindríem ERC i CUP per poder liderar el país amb valentia.

  • Subscriptor Litus Alonso 31 de maig de 2017 - 18:06

    En Juliana no fa propaganda. Espero que s’equivoqui, i que el “relat màgic” d’aconseguir una República catalana esdevingui realitat, però la història és tristament plena de lluites emancipatòries derrotades. En tot cas, crec que el Juliana posa en relleu uns quants fets, agradin o no, i en destacaria dos: un, que l’Estat espanyol és encara fort i no s’esmicolarà perquè a Catalunya es convoqui un referèndum (cosa que una part de l’independentisme sembla ignorar feliçment); el més probable és que sigui capaç d’impedir-lo, encara que, per descomptat, això no acabi amb el moviment per la República. L’altre, que CDC (o com es digui) continua tenint la direcció del procés, i això és un obstacle per a guanyar més sectors socials i per dirigir l’elevat nivell de mobilització popular que requereix una confrontació directa amb l’Estat. Algú creu que assolirem la independència sense, entre d’altres coses, una vaga general? I qui la convocarà? La Marta Pascal? És CDC qui hauria de fer una passa enrere i sumar-se, sense pretendre dirigir-lo, a un moviment que expressa clarament un corriment a l’esquerra de la societat catalana. Però això no passarà, i aquí tenim un altre problema, per si l’aparell d’Estat, el PP, el PSOE i tutti quanti no en fossin prou. El més probable és que tornem a lluitar, tornem a sofrir … i tornem a perdre. Això, sí, paga la pena intentar-ho, perquè probable no vol dir segur i, en canvi, el que és segur és que no lluitar sí garanteix la derrota.

    • Subscriptor Josep Maria Camps Collet 1 de juny de 2017 - 15:20

      Es tornarà a perdre segur… si no hi una unitat radical. Com aconseguir aquesta unitat, i que sigui genuïna, aquest és el problema. Jo reitero que és possible fer-ho amb un instrument desenvolupat fa gairebé dos anys: la llista sense president. Aquí un relat de com podria funcionar, i de l’escenari revolucionari que podria desencadenar: https://t.co/GosFu9gOJH

Deixa el teu comentari