Eulàlia Reguant: “Tenim un problema si els pressupostos ‘més socials de la història’ no toquen privilegis”

  • Text: Marc Font / Foto: Jordi Borràs
  • dimecres, 21 desembre 2016

Una bandera del Partit Democràtic del Poble (HDP), el partit de Turquia de l'esquerra prokurda, decora el despatx parlamentari d'Eulàlia Reguant (Barcelona, 1979) i denota la seva implicació amb el Kurdistan, territori al qual ha viatjat diverses vegades els darrers anys. És un dels tocs personals que donen color a un espai fred i asèptic. Diputada cupaire des de les eleccions del 27-S, aquesta llicenciada en matemàtiques ha fet poca vida orgànica a l'esquerra independentista, però té una llarga experiència activista. Parlem de la seva trajectòria, dels referents, de la passió africanista i, sobretot, de la negociació dels pressupostos de la Generalitat, la tasca que més l'ocupa des de fa setmanes.

"Quan parlem d'incrementar impostos als rics, s'hi neguen i ens diuen: 'Si voleu, diem que no hi ha acord i anem a eleccions'"

Bona part de la població catalana t’ha conegut com la diputada de la CUP encarregada, sobretot, de negociar els pressupostos. Però darrere de la diputada hi ha una activista de llarga trajectòria. Véns del cristianisme de base. Et polititzes en aquest espai?

La politització ve a la universitat. Quan començo la carrera, el degà de la facultat [de Matemàtiques] era l’actual rector de la UB [Joan Elias]. I vaig començar la politització arran de polítiques del deganat. La formació política ve d’allà, en paral·lel als moviments de cristians de base.

Vas militar al Moviment Universitari d’Estudiants Cristians (MUEC). Un pot pensar que, en ser diputada de la CUP, devies haver passat pel Bloc d’Estudiants Independentistes o per l’Alternativa Estel, vinculats a l’esquerra independentista.

A la universitat vaig participar tant del MUEC com de l’AEP [Associació d’Estudiants Progressistes]. Potser sobtaria tenint en compte on estic ara. Al MUEC hi vaig anar a petar com a conseqüència lògica de participar en moviments cristians de base i per formació familiar. En paral·lel, acabo a l’AEP perquè és el que en un primer moment existeix a la meva facultat. Crec que no és incompatible amb on estic ara i que [passar-hi] forma part de processos personals i d’aprenentatge, que et formen i et fan ser qui ets. Si tornés enrere, tornaria a fer els mateixos passos.

Què et queda d’aquesta etapa vinculada als moviments cristians de base? Una certa espiritualitat?

L’espiritualitat no es perd, però és evident que hi ha diferents maneres de cuidar-la. La meva manera de continuar implicada és amb la participació en espais polítics i amb les propostes que es fan en aquests moviments, no tant en espais pròpiament d’Església o de cristians. Perquè entenc que allò important i que et fa ser com a persona és on participes, la proposta que un fa i el que fa en el dia a dia, i alhora perquè molts anys de participació en el MUEC i en altres espais d’Església m’han fet allunyar-me de l’Església institució. La meva implicació amb l’Església passa també per treballar molts anys a Justícia i Pau o amb altres històries. I aquesta és la part amb la qual em quedo i amb la qual he seguit vinculada d’alguna manera. Però, si algú entén que algú que es defineix com a cristià ha de participar de les lògiques d’Església institució, per a mi és tot el contrari. Encara em seguirà sobtant i indignant que hi hagi gent de dretes que es declari catòlica. Ho trobo la contradicció més absoluta.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“M’indigna que hi hagi gent de dretes que es declari catòlica. Ho trobo la contradicció més absoluta”

No ets militant de la CUP a escala nacional. Crec que mai has tingut una relació orgànica amb l’esquerra independentista. Per què?

Perquè sempre he pensat que a les organitzacions polítiques hi ha d’haver gent que hi militi i gent que estigui a fora al carrer, en moviments i espais organitzats, generant el contrapoder necessari. Un dels objectius de la CUP és participar de la institució, però també cal que hi hagi gent fora. I hi ha d’haver tant gent fora que estigui dins de l’organització com gent que no hi estigui, que és el que fa que es tensi permanentment per fer propostes que vagin en profunditat. Des de les eleccions municipals sí que milito a la CUP de Barcelona, però no a la CUP nacional, malgrat que durant molts anys hi he col·laborat tant en l’àmbit de barri com en l’àmbit sectorial. És interessant que les organitzacions polítiques tinguin clar que no tothom que hi simpatitza o hi col·labora hi militi de manera orgànica. Calen espais fora de les organitzacions polítiques, que les tensin i facin propostes que vagin més enllà dels seus objectius polítics.

Si es busquen les primeres referències a tu com a persona amb certa presència pública, les trobem en l’etapa estudiantil, com a portaveu de la plataforma unitària contra la Llei orgànica d’universitats, la LOU. Una de les demandes era incrementar el finançament públic de les universitats. Si ho mirem en perspectiva, no sembla que la batalla s’hagi guanyat.

Sí, justament ha passat el contrari. Quan vaig començar la universitat, el 1997, un dels grans temes era la necessitat d’augmentar les beques. I passen els anys i apareix la LOU que aguditza aquest tema. Amb els debats de la LOU i poc després quan es comença parlar sobre [el pla] Bolonya, ja es veia cap a on s’anava. Hem anat molt a pitjor i, a més, hi ha hagut una crisi sistèmica que encara ha augmentat més aquesta desigualtat. Que encara ara la gran reivindicació sigui que els preus de les matrícules baixin fa pensar que en 15 anys no s’ha avançat. L’última gran victòria del moviment estudiantil o en defensa de la universitat pública va ser a principis dels anys noranta, quan van augmentar les beques. Recordo molt que la Pilar del Castillo, que era la ministra d’Educació en l’època de la LOU, va dir que la “ley de caza no se consulta con los conejos”. I es podrien trobar símils en situacions a Catalunya. Veus que certs plantejaments polítics reaccionaris utilitzen aquesta lògica de buscar els canvis per mantenir els privilegis i afavorir determinada gent sense tenir en compte la gran majoria que es veu afectada per aquests canvis. Perquè et veuen com un simple usuari, no com un actor polític protagonista d’això.

Ara mateix només em cal alçar la vista per veure com al teu despatx hi tens penjades diverses referències kurdes. Però, més enllà d’aquest interès en el Kurdistan dels darrers anys, compartit per bona part de l’esquerra anticapitalista, crec que prèviament les teves inquietuds viatgeres se situaven més aviat a l’Àfrica negra i al Brasil. Per què? Què t’hi va portar?

La meva dèria pel Brasil venia de Pere Casaldàliga, volia anar-hi per conèixer-lo. Com per a molta altra gent d’aquí, el Brasil passava per Casaldàliga, però també pel PT [Partit dels Treballadors] o per l’MST [el Moviment dels treballadors Sense Terra], tota una sèrie de moviments on la gent era molt protagonista, on hi havia voluntat de transformació i de canvi, malgrat el que ha anat passant amb el pas dels anys. Alhora, l’auge del Fòrum Social Mundial i del moviment antiglobalització té un element clau en Porto Alegre. El tema africanista es manté i les ganes de conèixer-la. És un dels grans desconeguts i és un continent que homogeneïtzem moltíssim. Com que és enorme i hi ha de tot, són ganes de conèixer-lo i alhora veure la perversió de tot el que els països del Nord hem fet allà. I també poder conèixer que hi ha moviments i alternatives que construeixen. També descobrir grans pensadors africanistes, com Frantz Fanon, que tenen plantejaments superrevolucionaris i aquí pràcticament no els coneixem. Aquí tothom volia anar a l’Amèrica Llatina, [i jo pensava] i Àfrica què?

DSCF1381

Foto: Jordi Borràs

“No veia amb mals ulls EUiA, però m’hi faltava un component més clar amb la qüestió independentista”

Vas treballar durant anys a Justícia i Pau, que va tenir molt de temps l’Arcadi Oliveres com a president. Crec que és una de les figures que més t’han influenciat políticament. Què en valores?

El que m’aporta és com un s’ubica davant la política i el compromís. Aprenc d’ell a fer política. És algú que no ha volgut estar a la institució ni vinculat a organitzacions polítiques, més enllà que ara pugui firmar un manifest fundacional. N’aprenc a llegir la realitat i molts dels elements del que passa, i com es poden construir alternatives. Et fa conèixer moltes coses, entendre la implicació personal d’una manera molt clara, a vegades en excés per part d’ell. Tothom que ha passat per Justícia i Pau o l’ha tingut de professor té clar que és algú que marca, i a vegades és molt difícil saber per què o com ho fa. Sempre he dit que és un dels meus pares polítics, malgrat no compartir certs plantejaments i que no estem d’acord en algunes coses. Poder analitzar la realitat d’una determinada manera ho vaig fer gràcies a ell.

És un dels signants del manifest fundacional de l’espai dels ‘comuns’, on participen diverses formacions, com EUiA. M’han explicat que durant anys vas tenir a casa la butlleta per afiliar-t’hi, però mai ho vas fer. Per què t’ho vas plantejar i per què finalment no vas fer el pas?

Quan vaig acabar la carrera, venia de l’AEP i, després d’una època de descans i reubicació, necessitava un espai on participar. Pel meu pas per l’AEP, tenia molts amics i coneguts que participaven a EUiA. I en un determinat moment em van proposar que m’hi sumés. Era un espai que en aquells moments no veia amb mals ulls, però tenia clar que tampoc acabava de ser el meu. M’hi faltava un component molt més clar amb el tema independentista i alhora veia una organització amb molta estructura i poca base. No veia clar fer el pas i en el seu moment una de les coses que em van dir va ser ‘tu afilia-t’hi, i ja et buscarem un lloc de responsabilitat’. Vaig pensar que el lògic és que la gent militi i amb el pas del temps assumeixi responsabilitats. I aquest era un element que no em feia el pes. Alhora ja hi havia el tripartit i, tot i que el pes d’EUiA no era el de qualsevol altre, ja vèiem que en el tripartit hi havia poca transformació real, molt continuisme. No acabava de veure clara l’opció de la institució. Però he acabat de diputada. Les coses donen moltes voltes. Segueixo tenint molt bona relació amb els companys i amics que tenia a EUiA, tot i que la majoria n’han anat marxant.

També has fet d’activista de la banca ètica Fiare. En certa manera, has passat d’aquí a negociar uns pressupostos d’una institució com la Generalitat. No sé si t’has trobat que a aquest nivell l’ètica hi té menys presència…

L’ètica en la institució a vegades hi és poc. Mai he treballat com a professional de les finances ètiques, però feia moltes coses per a Fiare com a militant. Canviar el model d’entendre les finances també passa per això. Si entens que la construcció col·lectiva ha de tenir la combinació de militància i de treballadors, doncs ha de ser això: que en una banca ètica i cooperativa hi ha d’haver el treballador financer i també la part social. I aquesta part, si entens que el soci és una persona activa en la definició de les polítiques financeres de l’entitat, no ha d’estar tota professionalitzada, perquè aleshores seria participació dirigida. Una part del canvi ha de passar per canviar les entitats financeres, però també per generar-ne de noves que siguin realment transformadores. Assumint les pròpies contradiccions, perquè és evident que, perquè la gent estigui a Fiare, ha de poder cobrar nòmines i pagar rebuts des de l’entitat, i, per fer-ho, has de tenir el codi bancari i, per tant, has d’estar verificat i controlat pel Banc d’Espanya. En certa manera, acabes inserida en el sistema per poder generar-ne un d’alternatiu o potenciar un model econòmic diferent, com és el de l’economia social i solidària. Però una ha d’aprendre a conviure amb aquestes contradiccions.

DSCF1386

Foto: Jordi Borràs

“Junts pel Sí no vol tocar privilegis. Del PDECat m’ho esperava. Però d’ERC em sorprèn i em sap greu”

Dissabte la CUP va aprovar que decidirà si vota a favor o no dels pressupostos de la Generalitat el 28 de gener, en una reunió del seu Consell Polític i del grup d’acció parlamentària (GAP). Més enllà de les partides per al referèndum i del nou impost sobre actius no productius, ara mateix hi ha res més als pressupostos que us faciliti el sí?

Hem de partir de la premissa que mai seran uns pressupostos que siguin bons per a la CUP. Ara bé, hi ha de poder haver marge en petites coses, però per ara són uns pressupostos continuistes. D’acord, no retallen més, però no reverteixen les retallades ja fetes ni les privatitzacions, se segueix potenciant un model de gestió publicoprivada que al llarg dels anys ja hem vist què ha provocat. Quan es remunicipalitza, es demostra que la publicoprivada no és la gestió més eficient, ni la que dóna el millor servei i atenció a la ciutadania. Tenim un model sanitari on la majoria de proveïdors són privats, ja sigui perquè són fundacions privades o consorcis d’entitats públiques però basades en el dret privat, i res d’això es toca en uns pressupostos que, segons el vicepresident, són “els més socials de la història”. Doncs tenim un problema. Uns pressupostos que segueixen privilegiant espais com el Circuit de Montmeló, unes pistes d’esquí rescatades amb diners públics i que segueixen sense ser sostenibles… La pregunta és si això és per a tota la població. Quant val el forfet? Qui va a esquiar? Hem de vigilar quines coses s’estan potenciant. En tema educatiu es mantenen els concerts i no hi ha cap mena de voluntat de carregar-te’ls. Aquest és el model de país que volem construir? Tot això no té cap mena de sentit si el que un vol és construir una República justa, la República del comú, on es potenciïn els serveis públics.

Critiqueu la negativa per part del Govern a, segons vosaltres, tocar privilegis, amb el rebuig a incrementar impostos com l’IRPF, patrimoni o successions en els trams més alts com a principal exponent. Veieu marge perquè durant la tramitació parlamentària canviï alguna cosa?

No sé si hi haurà marge o no; el que sí sé és que, si se segueixen negant a tenir aquest debat, és molt clar que Junts pel Sí, amb tots els partits que el conformen, no vol tocar privilegis. D’alguns, m’ho esperava. Que el PDECat surti setmana sí setmana també a dir que no pensa tocar privilegis no em sorprèn. Són qui són. Però d’ERC em sorprèn i em sap greu. Nosaltres seguirem empenyent perquè s’obri el meló del debat i expliquin de manera clara per què no volen. Arran d’una petició del ple de la pobresa, aprovada també amb els vots de JxSí, el Govern va fer unes simulacions per veure quin impacte tindrien les possibles modificacions en aquests impostos. Es va demanar que compareguessin per explicar-lo, però no ho van explicar. Podrien tenir tot el dret del món a no voler tocar aquests impostos, d’acord, però la ciutadania té dret a saber quins canvis hi hauria, com afectaria, quina seria la possible recaptació… Què passa? Que, si ho expliquen, s’evidencia que no volen tocar privilegis? Si no ho volen explicar, la desconfiança i els dubtes cap a quins són els seus objectius, com a mínim en aquestes coses, creixen.

Teòricament, ERC hauria de ser un partit disposat a tirar endavant una fiscalitat més progressiva, que faciliti la redistribució. Durant la negociació, en algun moment els seus representants us han manifestat que se senten a prop del que demaneu però no tenen marge per moure’s dins el Govern?

Sí que hi ha estat aquest moment, com també va ser-hi al maig [durant la negociació dels pressupostos del 2016]. Del setembre fins ara hi ha hagut diverses trobades per parlar de pressupostos, primer només amb representants de la conselleria [controlada per ERC] i després amb els dos sectors del Govern. Al principi sí que teníem la sensació, pel que se’ns deia i per com se’ns deia, que hi havia moltes més opcions de poder tocar algun d’aquests tres impostos cedits. Ho vam plantejar bastant com a carta, no com a línia vermella. Volíem modificar els tres impostos, però deixàvem l’opció que en toquessin algun, que com a mínim es mostrés una voluntat de canvi per construir la República d’una determinada manera. Però no se’n toca cap, perquè, quan a partir de cert moment apareix tot el Govern a la negociació, se’ns diu que no. I de manera taxativa. I en més d’una reunió, quan ho tornem a posar sobre la taula, se’ns repeteix de manera sistemàtica que no i se’ns diu que “si voleu, sortim, diem que no hi ha acord i anem a eleccions”. Això se’ns va dir diverses vegades durant les converses del mes d’octubre. Se’ns han dit més coses, com també que el cistell ja és ple. I per això finalment plantegem que la CUP ha de prendre una decisió i decidir si facilita o no la tramitació, perquè el marc en el qual havíem negociat fins aleshores estava absolutament esgotat. Necessitàvem sortir d’aquí, obrir això i que es visualitzi que no és una qüestió de despatxos ni que la CUP demani la lluna, sinó que hi ha una àmplia base de gent que està d’acord amb el que plantegem. I també que la gent vegi si la CUP és maximalista o no ho és i qui és qui posa condicions sistemàticament perquè es facin les coses.

DSCF1326

Foto: Jordi Borràs

“Part dels mitjans de comunicació estan marcats o governats pels grans partits, i els tertulians majoritàriament també són així”

Teniu la sensació que no sabeu marcar el relat i que l’argumentari mediàtic gairebé sempre gira en contra vostre?

Som com som. Som 10 diputades i som una organització on no ens sentim gaire còmodes en els mitjans de comunicació. I també entenem que part dels mitjans estan marcats o governats pels grans partits, i que els tertulians majoritàriament són així. Ens costa molt d’entrar-hi, ho sabem, i per això a vegades ens costa d’explicar les coses que hem viscut, perquè sabem que, en comptes d’entendre que tenim ganes d’avançar, s’entén que posem pals a les rodes.

Hi ha certs sectors de la CUP que defensen que s’ha de votar “no” als pressupostos perquè estan massa allunyats del mínim que podríeu acceptar, però que alhora això no ha d’impedir el referèndum. N’hi ha d’altres que prefereixen l’aval perquè no se us faci servir com a excusa, però alhora donant suport a les mobilitzacions socials en contra dels pressupostos. En quin marc us moureu les properes setmanes?

Ens mourem en un marc de ser molt crítics amb els pressupostos per la negativa a tocar privilegis i per mostrar que aquest no és el model de República que voldríem. Entenem que és el d’un partit polític que ha estat governant durant cinc anys en aquest país. Vull pensar que no és el d’ERC. Per tant, l’oposició a això serà clara. Serem crítics i bel·ligerants amb aquestes polítiques, però és evident que la diferència entre els pressupostos del 2016 i del 2017 és que ara, gràcies a posar el referèndum sobre la taula com a eina per dirimir el conflicte polític i democràtic que tenim amb l’Estat, som més a prop d’aquesta ruptura o generem un marc més proper que la facilita que el del 2016, quan eren uns pressupostos autonòmics amb una mica de pàtina de construcció de República. D’aquí ve la voluntat de facilitar la tramitació. En aquests veiem una mica més d’aposta cap a la República. En el proper mes i mig hi ha d’haver un pols, que crec que és sa i necessari, per demostrar que hi ha una altra manera de gestionar, una altra manera de construir serveis públics, una altra manera de garantir que es protegeixen els drets de les persones d’aquest país. Tenim molt clar que hi ha uns límits que són els que són i que l’Estat espanyol marca moltíssim les polítiques de la Generalitat, tant en matèria econòmica com en qualsevol altra; d’aquí ve que tinguem no sé quantes lleis suspeses pel Tribunal Constitucional. També tenim clar que les polítiques de dèficit i deute no només vénen marcades per Montoro, sinó per aquesta UE construïda de manera economicista i no com a l’Europa dels drets. Sabem que no podem demanar la lluna, però és evident que es poden fer més coses de les que s’estan fent.

DSCF1268

Foto: Jordi Borràs

“La CUP sempre ha estat tensionada. Per decidir presentar-se el 2012, ja hi va haver tot un debat i les divisions ja es visualitzaven”

Entenc que preteneu tensionar el Govern les properes setmanes, però no sé si, a mesura que s’apropi el Consell Polític on decidireu si aproveu o no els comptes, es pot generar un nou tensionament intern de la CUP, en què aflorin un altre cop totes les diferències.

La CUP sempre ha estat tensionada. Per decidir presentar-se el 2012, ja hi va haver tot un debat i les divisions ja es visualitzaven. Més enllà de voler tensionar el Govern, ara hi ha una part de voler explicar que hi ha altres maneres de fer les coses i que el que planteja la CUP és factible. Pots tenir clar que tens una part de serveis externalitzats que no pots recuperar d’un dia per l’altre, però sí que pots començar a posar petites pedretes perquè, quan sigui el moment i s’acabi el contracte, el recuperis. I això ho has de començar a fer ja. Si tens tota l’atenció sociosanitària externalitzada, com és el cas, si parles d’una atenció sociosanitària pública, l’has de recuperar i, per fer-ho, has de començar a preparar l’estructura, perquè, si no, s’acabarà el concert i el renovaràs perquè no estaràs preparat per assumir-lo. I això es pot fer, però no hi és. No és un model marcià i fem propostes per demostrar que ho podem començar a fer. Perquè en el fons, i no ho podem perdre de vista, l’objectiu és guanyar un referèndum i construir la República. I aquí és on hi ha acord amb el Govern, amb voluntat de fer un referèndum i guanyar-lo. I, per guanyar-lo, hem de fer certs canvis.

Si en comptes de referèndum hi ha unes eleccions, estic d’acord amb en Joan Tardà que aleshores molts ens n’hem d’anar cap a casa i alguns més ràpidament que d’altres

Aquest procés de debat sobre els canvis va més lligat al procés constituent, que en principi s’havia d’anar fent en paral·lel al camí cap al referèndum. A la pràctica, però, la sensació és que s’ha imposat el marc de ‘primer la independència i després ja ho veurem’ i no hi ha un debat social, ciutadà i mediàtic de com hauria de ser aquesta República catalana.

Aquesta idea de primer la independència i després ja ho veurem ha calat molt. I és cert que el debat l’hauríem de començar a fer ja. Tinc la sensació que hi ha hagut molta confusió sobre el procés constituent i com fer-lo. També afecta el debat sobre si el Govern s’hi ha d’implicar o no. S’ha generat molt el punt de ja ho discutirem després. Nosaltres creiem que prèviament al referèndum sí que hi ha d’haver alguna cosa, començar com a mínim una part del debat i [crear] l’estructura necessària per vetllar per aquest procés constituent. En tots els països on hi ha hagut un procés constituent hi ha hagut una implicació del Govern, i potser ara ens hem de facilitar a generar els debats constituents amb la població. I això ho hem de definir ja i ha de ser un acord que vagi més enllà del Govern i de la CUP,  ha de ser amb tots els actors que han intentat impulsar un procés constituent, que no ha acabat de fructificar. Tenim aquest temps per definir exactament com traslladem una part dels acords decidits al Parlament en la comissió d’estudi del procés constituent, incorporant-hi la feina feta per entitats i plataformes. Però, més enllà de qüestions metodològiques, hem de discutir sobre el fons del procés. I no s’està fent.

Dius que amb el Govern esteu d’acord a fer el referèndum, però fa pocs dies l’alcaldessa de Sant Cugat i presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, va dir en una entrevista que “potser no es podrà fer”. Creieu que un sector del PDECat prepara el terreny per a una possible marxa enrere?

Fa uns quants dies a ‘La Vanguardia’ s’hi llegien editorials i certs articulistes que anaven en aquesta línia del pacte, de tornar una mica al “peix al cove” de tota la vida. No ho sé, però no acabo d’entendre les declaracions de Mercè Conesa. És com si permanentment s’estigués jugant a devaluar el referèndum. És evident que en els propers mesos poden passar moltes coses. L’embat de l’Estat espanyol pot incrementar-se, hem de veure què passa amb la presidenta del Parlament i la resta de la mesa, s’ha de veure què passa amb el Joan Coma i la Montse Venturós… Hi ha molts elements que poden distorsionar el camí cap al referèndum. Però crec que tots hem de tenir clar, Junts pel Sí però també els ‘comuns’, que un referèndum pactat en aquest Estat espanyol no existirà mai de la vida. Passaran moltes coses que tocaran de ple la voluntat de fer el referèndum, però començar a plantejar que potser no es pot fer crec que no fa cap favor al referèndum ni a la gent que té ganes de poder votar. I més si ho trasllades a unes eleccions. Des de quan hi ha d’haver unes eleccions? Si en comptes de referèndum hi ha unes eleccions, aquí sí que tenim un problema greu i compartiria paraules de Joan Tardà que aleshores molts ens n’hem d’anar cap a casa i alguns més ràpidament que d’altres. Llançar escenaris en una entrevista sense cap mena de diàleg previ no sé si té gaire sentit. Ara, si algú té interessos amagats en tot plegat, esperem que se sàpiga com més aviat millor, perquè així sabrem tots en quina partida estem jugant i potser caldrà replantejar coses.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
5 comentaris
  • Subscriptor Josep Querol Padullés 21 de desembre de 2016 - 8:47

    Jo fa temps que penso que hi ha gent al davant! De tot del PDECAT que estant jugant amb els que volem la independència. La corda es va escurçant i aviat ho veurem. I aleshores quanta frustració!

  • Subscriptor Jordi Ortiz Gil 21 de desembre de 2016 - 13:33

    Per com treballa la CUP en els pressupostos a nivell de Barcelona i del Parlament, em fa l’efecte que continuen prioritzant en últim terme el tema nacional per sobre del Procés Constituent (“primer l independència i després ja veurem”). És una llàstima. Suposo que el PressingCUP, que apareix i desapareix en funció de la importància que té la CUP en cada moment, té aquesta conseqüència.
    Tant de bo m’equivoqui i no acceptin els pressupostos de la Gene sense unes millores significatives a nivell fiscal redistributiu i social i de canvi de tendència cap a la tornada a la gestió pública.

  • Subscriptor Bayfor 23 de desembre de 2016 - 12:46

    Després del que s’ha vist avui amb els pressupostos de BCN, es podria pensar que cada cop serà més probable que es torni a anar a eleccions al Parlament de Catalunya. Terrible dilema per la CUP, i en canvi alleugeriment del pressing cap a els comuns. Algú haurà d’administrar les frustracions davant dels desitjos proclamats a dojo, i possiblement ja s’estan preparant els ventiladors per anar escampant les culpes.

  • Subscriptor Manel Ballester 23 de desembre de 2016 - 14:31

    Hi ha persones que “et cauen bé” d’entrada i d’altres que no, i no saps exactament per què; pots racionalitzar-ho i adduir arguments, però en el fons i tenen a veure coses que no són de manera estricta racionals. L’Eulàlia és una d’aquestes persones que em cau bé: la manera de parlar, poc autoritària, on deixa entreveure poques certeses i escatologies ad hoc, crec que és un dels elements potents de què disposa.
    Ara, una cosa són les persones i una altra els col·lectius. I el “seu” de col·lectiu, queda reflectit en l’exposició que fa de quina és la seva posició pel que fa a les negociacions amb JxS: de “subordinació” plena més enllà de la retòrica social, o, dit altrament, l’aprovació als pressupostos està garantida, passi el que passi, perquè la prioritat és el referèndum. Es podrien ben estalviar l’assemblea.
    I no em sembla pas malament; el referèndum és una peça fonamental per posar en qüestió tot l’statu quo vigent i per venir. Però el que no es pot fer és nadar i guardar la roba. I dic això, sobretot, perquè no és aquest mateix paper que juguen a l’ajuntament, com semblaria lògic (sense referèndum, clar, però amb polítiques amb els Comuns amb molts punts de contacte), sinó que aquí marquen, per pura i estreta visió d’interessos polítics (i personals, en algun cas, segurament), una oposició que és, com dirien els del poblet gal, irreductible.
    I deixo passar com a comentari del tot naïf això de la “sorpresa” davant la negativa d’ERC a modificar certs impostos i altres cosetes per l’estil; entenc que qualsevol persona mínimament informada dels fonaments, història i pretensions d’ERC hauria de coneixe’n els pressupòsits i els límits.
    Dit sigui tot plegat reiterant l’estimació a l’Eulàlia.
    Salut.

  • Subscriptor Josep Maria Camps Collet 26 de desembre de 2016 - 0:21

    La impressió que fa aquesta entrevista, juntament amb els canvis que hi ha hagut els últims mesos, és que JxS i la CUP faran una negociació intensa que portarà a una aprovació dels pressupostos per la mínima però amb un cert consens. Perquè ho dic? Perquè el lideratge que està aconseguint imposar poc a poc Puigdemont -la cimera del dia 23 i la ‘comissió gestora’ del referèndum en són un bon exemple- està eixamplant i fent més plural la direcció política de l’independentisme, i algunes línies dins del govern -significadament l’oberta per Toni Comín a Salut, amb enfrontament directe amb alguns convergents de pes inclòs- estan trencant les polítiques excessivament bussiness friendly que més repugnen l’esquerra. En tot cas, faran bé de ser capaços d’acostar posicions i pactar mínimament, perquè el que tenen entre mans és massa gros per no afrontar-ho el més units possible. No és que els pressupostos no siguin importants, però ho són molt menys que l’objectiu ‘final’ de les dues -o tres, o cinc, o més- forces polítiques que les integren: aconseguir la majoria d’edat política del país.

Deixa el teu comentari