Gabriela Serra: “La política no canviarà fins que la mentalitat de la gent no canviï”

  • Text: Blanca Blay i Caralp Mariné / Fotos: Jordi Borràs
  • dijous, 6 agost 2015

Gabriela Serra es defineix com “el cigronet estrany” de casa seva, una família de classe mitjana de Mataró. És la número 4 de la llista de la CUP per la demarcació de Barcelona en les eleccions catalanes. Veterana activista de totes les lluites. Inicia el seu compromís a la Santa Coloma de Gramenet combativa de mitjans anys setanta en la lluita veïnal i, als vuitanta, s'implica en el moviment contra l’OTAN i en les Brigades Internacionals de Pau a l'Amèrica Central. Allò, segons ella, la va fer més bona persona. És una de les veus referents del feminisme, de l’anticapitalisme i de l’antimilitarisme i en els darrers anys s’ha involucrat amb la CUP, una organització “per lluitar, resistir i transformar”. Paraules seves.

"Amb la CUP, per primer cop en la nostra història, l'anticapitalisme i l'independentisme sobirà han tingut veu al Parlament"

Alguns diuen que ets la mare política de David Fernàndez. Com us vau conèixer?

Fa molts anys d’això. No recordo quin any, però va ser arran de la visita d’Aznar a la Universitat Autònoma de Barcelona [es refereix al 14 de gener de 1999], quan hi va haver una ‘moguda’ policial impressionant. Després vam fer un acte de desgreuge antirepressiu i llavors el David em va venir a buscar perquè va voler que fos la persona que fos a la roda de premsa per denunciar els fets. Abans havíem coincidit en ‘mogudes’, però va ser la primera vegada que vaig posar nom i activitat al David.

Com vas a parar a la CUP? Quin és el teu grau d’implicació en l’organització?

Havia fet coses amb gent propera a la CUP, no tant pel tema independentista, que també, sinó perquè era la gent que entomaven molt amb els moviments i perquè ve molt dels meus orígens polítics per l’anticapitalisme. M’hi començo a involucrar molt més a partir del moment en què el David entra al Parlament de Catalunya. Aleshores ja començo a participar en diverses activitats de la CUP, donant suport a la campanya primer i a la crida constituent després.

D’alguna manera, doncs, va ser David Fernàndez el que et va convèncer?

No, em va convèncer la política de la CUP i el David va ser el vehicle, perquè si el David, en lloc d’anar a la CUP, hagués anat a un altre lloc, no hauria quadrat. En aquest cas, ell va ser un vehicle que m’ho va facilitar moltíssim.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Sóc el cigronet estrany de casa. Als 15 anys em començo a comprometre quan veig la duresa de la vida als barris populars”

Un dels eixos centrals de la CUP és la lluita anticapitalista. Una lluita que tu coneixes bé. La teva militància comença primer amb la Plataforma Anticapitalista d’Ensenyament el 74 i seguidament amb Círculos Obreros Comunistas (COC). L’activisme et ve de família?

No, sóc el cigronet estrany de casa. Casa meva era una família normal, de classe mitjana però amb cap connotació política —i estem parlant de l’època del franquisme! Sempre he tingut una preocupació pels temes socials, la pobresa, la desigualtat, la gent desfavorida. Jo estudiava en un col·legi privat de monges de Mataró i em vaig enredar a fer catequesi; era una nena de família de classe mitjana. Érem als barris populars i llavors vaig descobrir la duresa d’aquells moments, les primeres onades migratòries que vivien en condicions deplorables, i aquí em vaig començar a vincular, cap al 67, amb 15 o 16 anys… Sempre que em diuen “si haguessis de donar les gràcies, de què les donaries?”, doncs bé, de viure-ho i així implicar-m’hi.

I després de descobrir això?

Vaig cometre el gran encert de casar-me amb 19 anys l’any 71 i el 74 ja em van deixar per inútil. És el moment de la meva politització. Mentre estudiava magisteri, venia a Barcelona, eren moments de ‘mogudes’ a l’escola de magisteri, però per dir-ho així, era un origen d’una tendència més social. El salt qualitatiu arriba quan pels estudis del meu marit ens n’anem a viure a Itàlia, on descobreixo la democràcia. Són els moments forts a Roma, el 71-72, d”Il Manifesto’, la Vanguardia Operaria, el Partit Comunista Italià, que era el partit comunista per antonomàsia europeu… Quan torno de Roma, a finals del 72, m’organitzo i entro ja a les plataformes anticapitalistes.

“Als anys setanta em vaig implicar en l’esquerra anticapitalista i vaig estar algun temps en la clandestinitat”

Llavors l’experiència a Itàlia et fa tornar amb ganes d’implicar-te més.

Claríssimament. Em fa sentir la necessitat d’organitzar-me. Ara bé, va ser un procés de pensar bastant perquè a Itàlia vivia en situació democràtica i aquí, en canvi, vaig estar algun temps en la clandestinitat. Però sí, calia organitzar-se políticament i tenia molt clar que havia de ser en el que aquí es deia l’esquerra extraparlamentària —tot i que no hi havia parlament— i anticapitalista. Per tant, quedaven molt descartats en aquell moment partits com el PSUC, que, tot i que era un gran partit, dels que van moure —i qui no ho reconegui és que no ha viscut—, perquè era una força política imprescindible en aquest país, no era la meva opció. La meva opció, ja des d’Itàlia, eren forces polítiques situades a l’esquerra del que eren els partits comunistes tradicionals.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“A Santa Coloma ningú li ha regalat res; tot el que s’hi ha aconseguit és a força de lluita”

El 75 et mudes a Santa Coloma de Gramenet i comences a treballar amb moviments veïnals municipals. Què et va dur a Santa Coloma de Gramenet?

Jo treballava de mestre al Camp de la Bota; va ser un moment d’aprenentatge fortíssim. Ningú ens feia cas, perquè allà no hi volia anar ningú, i la veritat és que fèiem molt bon ensenyament i més hores que un ximple. Però aleshores ens demanen que ens proletaritzem i me’n vaig a Santa Coloma de Gramenet; te’n vas a viure a una ciutat obrera, un barri obrer, etc. Ho va fer força gent, sobretot estudiants. Molts després van tornar als llocs d’origen, però jo em vaig quedar a Santa Coloma de Gramenet, en un barri que es diu Singuerlín i en una escola que es deia Lluís Millet.

I és allà on comença la teva lluita veïnal.

Sí, ens demanen que deixem el que llavors era el front d’ensenyament i anem al front de barris. T’involucres en la lluita veïnal de Santa Coloma, que en aquells moments era, i segueix sent, una ciutat profundament moguda, bel·ligerant, combativa. A Santa Coloma ningú li ha regalat res: tot el que s’hi ha aconseguit s’ha aconseguit a força de lluita, lluita i lluita. Era la primera vegada que vivia en un barri de classe més treballadora i va ser un descobriment; m’hi vaig trobar molt bé i em van fer presidenta de l’associació de veïns.

Com era la lluita als barris obrers d’aquella època?

Moltes hores, molta feina, “mucho puerta a puerta”. A mi em fa molta gràcia ara quan els moviments es convoquen per xarxa, WhatsApp o Facebook. Llavors teníem un instrument imprescindible que eren els fulls volants, tot el dia repartint fulls volants, els legals i els clandestins, perquè l’associació de veïns feia els que eren per convocar però després teníem l’organització clandestina. Uns es repartien a les sis de la tarda i els altres a les cinc del matí. Era un treball de veí a veí: no tenies accés als programes de ràdio i a les ‘teles’ ni pensar-ho; era tot a força de dedicar-hi moltes hores. Santa Coloma té lluites absolutament triomfants, com va ser tota la lluita de l’ensenyament, gràcies a la qual es va aconseguir una dotació d’escoles públiques com mai havíem pensat que es podien tenir. Quan jo vaig arribar-hi, Santa Coloma era la ciutat dels nens, hi havia nens i nenes pertot arreu. I la ciutat de les lluites… des de demanar escoles fins a semàfors, zones verdes o pel transport públic. Vam arribar a segrestar dos autobusos.

Literalment.

Sí, sí. Per reivindicar un transport gratuït i millors condicions de treball; era un acord que teníem amb ells: beneficiava els treballadors de la línia i el veïnatge; va ser una cosa molt interessant. També volíem tancar una acadèmia privada que estaven fent. Com que encara no havíem aconseguit escola de barri, vam començar a fer classes en obert al que és Can Zam, vaig buscar mestres que estaven a l’atur i vam començar a fer-hi classes. Un pare feia de conserge, algunes mares venien a ajudar i a netejar. Tot això eren les lluites que podies fer com a moviment veïnal. També la del mercat de Singuerlín; no n’hi havia i la gent havia d’anar fins al centre de Santa Coloma perquè no hi havia supermercats.

“Avui la lluita dels barris continua sent imprescindible. La crisi ha tornat a posar sobre la taula necessitats bàsiques”

Creus que les lluites veïnals avui, tot i tenir-ho més fàcil per reunir la gent i sense la necessitat de fer-ho des de la clandestinitat, són tan fortes com llavors?

Si traiem la PAH, que no és un moviment veïnal, sinó un moviment de veïns d’afectats, que té un pal de paller molt clar —el desnonament—, la situació d’avui dels barris no és la situació dels barris de fa 40 anys. Avui Nou Barris, el barri de Barcelona més empobrit, no té res a veure amb el Nou Barris que jo vaig conèixer. Avui és un barri que és digne, té zones, espais comuns, està asfaltat. La situació als barris no és la d’abans, quan hi havia necessitats molt bàsiques com ara escoles, dispensaris o semàfors. Avui, però, la lluita dels barris continua sent imprescindible perquè no només ens hem de preocupar de les necessitats bàsiques, que avui estan vulnerades —com el dret a l’ensenyament, a la salut o a l’habitatge. La crisi econòmica ha tornat a posar sobre la taula necessitats bàsiques, però el moviment veïnal va més enllà de només garantir serveis: té un ampli espectre polític, social, de cohesió de barri, cultural, i reivindicatiu i de lluita. El moviment veïnal té una gran responsabilitat a construir allò comunitari. Hem tingut durant molt de temps la necessitat que tot fos públic; públic és institucional, però comunitari no té per què ser institucional. Hem de ser capaços de construir comunitat des de l’autogestió i des de la creació d’espais que siguin disposats i disponibles per la comunitat. És important i no era tan plausible en els moments en què comença el moviment veïnal, un altre context.

Amb Felipe González, el 86, va celebrar-se el referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN. Ja abans que Espanya hi ingressés, va néixer un moviment anti-OTAN. Tu hi vas estar implicada. Parla’ns d’aquest moviment. Quin tipus de gent formava part d’aquest moviment?

En aquell temps funcionava el Casal de la Pau, on hi havia el Moviment d’Objecció de Consciència (MOC), el Comitè Antinuclear de Catalunya (CAC), Artesans per la Pau…; un conjunt d’organitzacions pacifistes o antimilitaristes que a mi sempre em van atraure molt. En aquell moment, jo ja militava al Moviment Comunista (MC), i va ser quan comença el tema de renovar la permanència d’Espanya a l’OTAN i un conjunt d’organitzacions pacifistes i antimilitaristes van crear una coordinadora de comitès de Barcelona i després de Catalunya. Hi havia forces polítiques molt involucrades, el PSUC, l’MC, una part de gent dels socialistes, forces d’esquerra i col·lectius amb autèntic pedigrí pacifista i antimilitarista. En el conjunt de l’Estat, el moviment va ser molt fort, però a Catalunya va ser profundament important. Cal reconèixer que aquí [a Catalunya] hi ha una tradició pacifista i antimilitarista, des de la mateixa existència d’organitzacions que històricament han treballat per la pau i la desmilitarització fins al moviment anti-OTAN, que no podríem dir que fos antimilitarista.

A més de sumar-te al moviment anti-OTAN, et declares també antimilitarista.

Jo em converteixo en antimilitarista i en pacifista, i això ho hauré d’agrair a gent del MOC, que després es va convertir en el moviment d’insubmisos. I per què? Perquè la majoria de la meva generació som fruit de la tradició de l’esquerra, de la revolució i les revoltes populars, del sandinisme… i, per tant, d’un reconeixement de la violència revolucionària com a violència alliberadora. Venim d’un procés d’autarquia, de tancament per la dictadura, que ens va evitar molta de la fase fresca i renovadora de l’esquerra reinventada europea que ens agafava molt de lluny en aquell moment. Però a partir de la nostra connexió amb els altres moviments europeus comencem a descobrir aportacions molt importants: els verds alemanys, la resistència, les dones de Greenham Common…; tota una sèrie de moviments antimilitaristes i pacifistes, i aquí és on faig la meva conversió al pacifisme i a l’antimilitarisme. A casa nostra va ser una campanya espectacular: encara no ha existit un moviment que tingués tal quantitat de comitès organitzats com va tenir la campanya anti-OTAN.

El no a la guerra de l’Iraq va recordar una mica la mobilització pel no a l’OTAN.

Els moviments no neixen del fet que un es lleva i diu “ara faré un moviment”. Sempre hi ha una llavor. El moviment anti-OTAN recull una trajectòria i una llavor que existeix de moviments pacifistes. També té una lectura, que és una concepció política del moment polític, en contra també de les polítiques del PSOE. Hi havia una part de l’esquerra a qui li interessava molt fer una campanya anti-OTAN perquè era també una campanya de desgast del PSOE.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“El que no em va passar durant el franquisme em va passar amb la democràcia: em van detenir i jutjar per una acció anti-OTAN”

Vas ser detinguda precisament per participar en moviments anti-OTAN: què va passar?

Sí, però va ser per una cosa molt concreta; el que no m’havia passat mai durant el franquisme em va passar amb la democràcia: vam fer una acció de resistència no violenta activa a Santa Coloma i ens van detenir i jutjar. Només he estat jutjada amb Govern socialista.

T’han detingut altres vegades? En quina situació?

Sí, hem estat detinguts també per una altra acció al castell de Montjuïc amb la gent del MOC. Ens hi vam encadenar, ens van detenir i ens van deixar anar ràpidament. Era també en democràcia.

“L’Amèrica Llatina sempre havia estat una crida per a mi”

A més d’activista, també has estat cooperant. Vas estar a Guatemala i a El Salvador amb les brigades internacionals de pau. Què recordes d’aquella experiència?

L’Amèrica Llatina sempre havia estat una crida per a mi: va haver-hi un temps que volia ser missionera. Quan em preguntaven què volia ser de gran, jo deia: “O monja o ballarina”, imagina-t’ho. Monja, perquè anava a un col·legi de monges i em devien caure simpàtiques, tot i que sempre estava castigada, i ballarina, perquè la meva mare tenia una acadèmia de ballet. L’Amèrica Llatina sempre m’havia atret molt. Quan acaba el referèndum sobre la permanència a l’OTAN, jo tinc decidit que me’n vull anar; vull sortir, respirar noves coses. En aquell moment, les oportunitats per anar a El Salvador o a Guatemala estaven molt vinculades a suports a les forces populars revolucionàries, però jo vaig optar per anar amb brigades internacionals de pau, precisament perquè em va semblar molt interessant fer una presència no violenta activa en zones de violència.

Què podem aprendre d’aquells anys a l’Amèrica Central?

Per mi va ser una escola de moltes coses: primer, de coherència molt gran des de l’esquerra; després, per acabar de veure una altra versió de la brutalitat del model capitalista i neoliberal, d’entendre que sota el capitalisme no hi ha democràcia veritable —i Grècia ens ho demostra—, i, finalment, per entendre la interrelació de la interdependència entre el Nord i el Sud d’una manera clara. Nosaltres fèiem d’escuts humans de treballadors que simplement reivindicaven un sou digne, el dret a estar organitzats, drets com els que havíem pogut defensar aquí uns quants anys abans. Allà vaig descobrir el valor i el preu de la vida. Ens van donar un parell d’ensurts impressionants, ens van tirar dues bombes a la casa de brigades de pau, un dia mentre sopàvem. Et fa reflexionar moltíssim sobre què estàs fent allà i si té sentit. Amb brigades de pau firmàvem que hi havia un risc, però una cosa és firmar-ho i l’altre és veure-ho. A alguns els va costar entomar-ho; jo, per sort, tenia una certa escola i era de les més grans, però alguns, entre els quals, el meu home actual, eren holandesos, suïssos, joves que tots han viscut en democràcia sempre. Et preguntes moltes coses: la fidelitat i la coherència amb tu mateixa. Val la pena que jo estigui donant la vida per uns senyors? Jo a vegades m’havia arribat a preguntar: ostres, m’estic jugant la vida per aquest senyor que és un líder treballador, però que és un penques o que políticament no hi estic d’acord? Però, és clar, a aquest senyor li estan prohibint que exerceixi el seu dret a lluitar i, tant per tant, aquesta és la generositat i l’altruisme. Les brigades de pau em van fer bona persona i em van fer generosa perquè per primera vegada vam fer una cosa sense necessitat d’haver d’estar-hi d’acord al cent per cent.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“El problema és creure que les dones som genèticament feministes, i això no és així”

També se’t coneix per la teva implicació en la lluita per la igualtat de gènere. Com vas començar?

Bé, no he estat mai militant del moviment feminista. No he estat mai amb una organització que fos exclusivament feminista; he estat una feminista en els moviments.

En una entrevista vas dir que no volies governar com ho va fer Margaret Thatcher perquè va ser “un exemple clar d’atraure cap a ella mateixa valors que la societat no li reconeixia”. Com governaries?

El problema és que a vegades es creu que les dones som genèticament feministes, i això no és així. Les dones som les primeres que ens hem de convertir en feministes perquè som fruit de la cultura dominant igual que els homes i, per tant, els rols que se’ns assignen i els valors els tenim absolutament interioritzats. Per tant, el que ens facilita la rebel·lia és que arriba un moment en què les conseqüències que pateixes de discriminació, de no-reconeixement d’una sexualitat, o d’imposició d’una sexualitat, o el treball domèstic o el rol que et toca fer, és tan opressiu que hauria d’ajudar que moltes dones s’aixequessin, cosa que no passa perquè no totes les dones qüestionen, ni de bon tros, el model de valors patriarcal que encara impera majoritàriament. Per mi, la Margaret Thatcher no representa absolutament cap valor, ni com a dona, ni com a dona política que jo reivindiqui o reconegui.

“Tinc moltes esperances en dones com Ada Colau o Gala Pin. Comparteixo amb elles una gran part del meu ideari”

En quina dona et fixaries?

De les que han governat en cap. De les que poden governar, penso que hi ha dones que s’acosten més a maneres de fer que com a mínim són una mica més esperançadores. Però el tema és molt complex: si les dones acabem governant com governen els homes, vol dir que alguna cosa no funciona.

És el cas d’Angela Merkel, potser?

Sí. Jo sóc de les que diuen “a igual capacidad, mejor una mujer”; ara, això no vol dir que aquesta dona que té aquest càrrec sigui una dona feminista. Hi ha dones ocupant càrrecs que no fan més que reproduir els valors existents.

Per curiositat, quina d’aquestes dones que ara governen a Barcelona, a Madrid o al País Valencià et convencen més?

Tinc moltes esperances i conviccions en Ada Colau o en Gala Pin [alcaldessa i regidora a Barcelona, respectivament]. Les conec i, a més, sé que són dones amb un punt de vista feminista. Políticament, comparteixo amb elles una gran part del meu ideari. Per mi són una demostració diferent de manera de governar. Una altra cosa és el que realment es pot fer després des de l’Administració.

Són l’anticapitalisme o el feminisme lluites que poden fer-se des de les institucions? És un camí més ràpid?

No és ni més ràpid ni més encertat: és complementari, és diferent. Les institucions no canvien substancialment si el carrer no ho fa. La política i els polítics no canviaran fins que la mentalitat de la gent no canviï, i per això queda molt. Ser coherent amb l’anticapitalisme qüestiona moltes coses, entre les quals, el model de vida capitalista, el model de consum, el model energètic que tenim, si estem realment per una sobirania alimentària d’una alimentació que sigui nutritiva, sana, propera, que sigui justa per al productor o productora; això és ser anticapitalista.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“La CUP som una organització de picar pedra, des de baix, i això és el que té força”

Com valores els anys de participació de la CUP al Parlament de Catalunya?

Ha estat una feina molt ben feta. Per primera vegada en la història a casa nostra, l’anticapitalisme i l’independentisme profund i sobirà han tingut una veu al Parlament. A més, el David, el Quim i la Isabel, des de la seva presència i els seus posicionaments polítics al Parlament, han estat capaços d’irradiar cap a la població una altra manera de pensar, de fer i d’actuar.

La CUP també reivindica la seva feina als municipis.

Exacte, la CUP som una organització de picar pedra; surt des de baix i això és el que té força, el que li dóna vida i solidesa. No és un moviment que surt des de dalt, des de quatre que pensen i s’agrupen i amb bona intenció pensen que poden fer moltes coses, sinó que surt d’unes bases, una organització. De fet, la mostra de la confiança en la CUP s’ha vist en aquestes municipals; el suport s’ha multiplicat molt més del que s’esperava i és un repte molt gran, però això és el que dóna solidesa.

De fet, el David Fernàndez parlava, davant els resultats de les municipals, del treball “de formigueta” de la CUP.

És clar, aquesta feina és la que t’apropa, la que et fa qüestionar els serveis municipals, què hem de fer amb l’aigua, amb les guarderies, amb la gestió municipal, com hem d’obrir la capacitat decisòria a la ciutadania, com participem de les pirititzacions dels pressupostos municipals; és un treball de picar molta pedra.

“En els propers dos anys, la CUP ha de construir sobiranies: alimentària, econòmica, energètica, en salut o en educació”

En un context polític com l’actual, crucial per al futur de Catalunya, què pot aportar la CUP en els pròxims dos anys en clau nacional?

Jo penso que la CUP pot aportar una via per construir sobiranies. No podem parlar d’una sobirania nacional, una Constitució, un Estat, si no parlem de construir sobiranies que siguin la base de la sobirania nacional. Sobirania alimentària vol dir canviar i modificar les polítiques agràries d’aquest país, canviar les polítiques comercials quant a producció, modificar la relació camp-ciutat, modificar la relació consumidor-productor; vol dir canviar tota la presència de models productius agraris que són nefastos. Vol dir construir sobiranies energètiques; qüestionar el model energètic que tenim: estem amb un model energètic insostenible. Si volem ser sobirans, vol dir sobirans en tots els sentits; per tant, hem de qüestionar el model energètic. També el model productiu: se’ns està demostrant com el sistema productiu d’aquest país de tall neoliberal, d’excessiva inversió privada, és un model que fa aigües contínuament i que continua generant desigualtat. Construïm un altre model productiu, construïm i fem compatibles gestions, cooperativisme, comencem, fem-ho. Catalunya és capdavantera en això: la COOP 57, el tercer sector… Potenciem-ho com a model de país. Parlem de sobirania en salut i de sobirania educativa. Això vol dir que la CUP hem de continuar, no només amb els papers de denúncia, que això s’ha de continuar fent perquè la correlació és la que és, però s’han de començar a entreteixir models de sobirania que siguin diferents de models que avui no són sostenibles; aquesta és la gran tasca que tindrem i que s’ha de veure amb el procés constituent. Quan la ciutadania es posi a discutir la Constitució catalana, com volem ser regits, haurà d’aparèixer el qüestionament de molts models que avui tenim.

Creus que la independència de Catalunya podria anar lligada a un canvi social profund?

Jo crec que no hi ha sobirania si no hi ha independència. I, per tant, penso que a Catalunya estem enfocats cap a la independència, en dos, en tres o en cinc anys, però aquest és el camí, No només per un independentisme ja cregut i sentit, i, per tant, legítim, sinó com un independentisme com a reacció a les polítiques centralitzadores i absolutament nefastes de l’Estat espanyol. Tu pots arribar a l’independentisme, com molta gent hi ha arribat, no només per una convicció de reconèixer-nos com a país o nació, sinó també com l’única sortida davant les polítiques nefastes que el PP i els partits que han governat fins ara a l’Estat han comportat respecte als drets dels pobles i l’evolució d’aquests. Pensar que pots canviar un model energètic a l’Estat espanyol és molt difícil, pensar que pots canviar un model alimentari i agrari sense estar desvinculat de l’Estat espanyol i de la UE és molt difícil perquè avui les polítiques agràries estan absolutament pactades. La gran tasca que hi ha és aquesta: construir independència amb sobiranies.

Amb quin partit té menys coses en comú la CUP: amb Podem o amb CDC?

Són diferències diferents. En el tema social podem estar una mica en consonància amb Podem, si algun dia podem acabar sabent quin és el seu programa social… Però el tema nacional és un tema en el qual no hi ha sintonia. Amb Convergència podem tenir una major sintonia respecte al sentiment nacional; però, en canvi, no en tenim cap quant al model de Catalunya independent que volem perquè la Catalunya independent que volem no és el model de l’oligarquia catalana, no és el model que representa CDC: és un d’absolutament diferent.

La CUP ha acabat desmarcant-se de la llista unitària independentista però també de la confluència de Catalunya Sí que es Pot. És un partit predestinat a anar sol?

No ho crec. Jo no sóc de la CUP: en sóc una fan i una amiga profunda. La CUP ha demostrat que pot fer aliances amb molta gent; les nostres candidatures d’unitat popular als pobles ho demostren, en molts ajuntaments hem anat amb coalicions diferenciades.

Però, en canvi, a escala nacional sembla que és més difícil…

A escala nacional costa més perquè en l’àmbit municipal pots tenir molta afinitat en la manera d’entendre quina és la transformació. Si només parléssim de gestionar bé les prioritats, hi ha una part que et pot apropar a altra gent, però se suposa que també és de sentit comú que sàpigues prioritzar bé què fer amb les despeses. El problema és quan arribem al tercer gran graó, no només fer una millor gestió o una gestió més prioritzada, sinó com transformem aquesta institució, quan parles de models i de transformar el que existeix.

L’inconvenient per a la CUP a l’hora de sumar-se a la llista Junts pel Sí era el president?

Això és una part important del problema. La CUP va fer una proposta molt clara que era dir “fem una candidatura de gent independent”, que fos unes plebiscitàries i que després no formessin Govern i es convoquessin unes eleccions. Aquesta no va ser acceptada perquè es volia posar el president a les llistes; per tant, té a veure alguna cosa amb això. Però seria innocent pensar que només és que el president vulgui ser president, perquè, si ell és el president, vol dir que estem defensant un model molt concret i que sabem qui vol continuar mantenint el poder en aquest país.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“En aquest país sabem sumar. Que la CUP vagi separada no vol dir que els seus vots no siguin independentistes”

Els que estan en contra d’aquest argument diuen que Mas seria president temporalment, només uns quants mesos, fins a les eleccions constituents.

Això és el que ells diuen. Les provisionalitats en aquest país a vegades duren molt de temps. Si és provisional, per què hi va a la llista? Per acabar la seva carrera política… Si ha de ser provisional, no cal. Pots fer campanya per aquesta llista sense necessitat de ser en aquesta llista. Jo he fet campanya per moltes llistes sense estar-hi. Després passarà el que passa sempre: vindran les lectures dels resultats, qui considerarà si és majoria o no, què es considerarà una majoria legitimadora o no, què és el que es creurà que es dóna temps a iniciar un tipus de procés constituent o un altre, i, és clar, tot això es farà des de qui hagi sortit en aquestes eleccions i des d’una orientació política, econòmica i social concreta.

Hi ha gent a qui li sap greu que en un moment crucial la CUP s’hagi despenjat d’aquesta llista perquè pot dividir el vot del sí a la independència.

En aquest país fa molt temps que sabem sumar, i que la CUP vagi separada no vol dir que els vots que rebi la CUP són vots que no van a l’independentisme i a iniciar un procés constituent. És un debat que toca la part emocional però no tant a la part matemàtica. Precisament hi ha molta gent, jo mateixa, que vol una independència, però vol un model d’independència. No em serveix qualsevol model d’independència i, per tant, la CUP, quan ha calgut fer força per exigir el dret, ho ha fet, ho va fer el 9-N amb totes les conseqüències que això suposava, cosa que no van fer altres forces polítiques, i la CUP se la va jugar i el 9-N va ser un èxit i ara és el moment en què cal posar cognoms a les coses. Però, encara que la CUP pugui anar separada, els vots de la CUP continuaran sent independentistes, i, per tant, sumaran en el bloc independentista.

I què et sembla que s’hagi posat Raül Romeva al capdavant d’aquesta llista?

És una decisió legítima que ell ha pres. A mi em va sorprendre moltíssim: sabia del seu posicionament, però no vaig pensar que pogués acabar encapçalant-la. Intueixo que el que volen el president Mas i en Junqueras és tenir algú que encapçali aquesta independència de dos partits i no cap radicalitat política, donar-hi aquest toc de la qüestió social.

“La CUP no entén guanyar com guanyar les institucions perquè el poder real no és allà”

Tornant al principi, a David Fernàndez. En una entrevista a CRÍTIC li vam preguntar si la CUP és una organització pensada per guanyar, ho és?

No, la CUP és una organització pensada per lluitar, resistir, transformar. I això normalment ho fa en els moviments socials i a partir d’un cert moment pensa que també paga la pena fer-ho des de la institucionalitat democràtica.

És a dir, potser no és per guanyar en sentit electoralista però sí per guanyar lluites.

Evidentment. La seva finalitat és la transformació social. Ara, guanyar entenent guanyar com guanyar poder institucional, no, perquè, entre altres coses, la CUP sap que el poder real no és a les institucions: les institucions cada cop tenen menys poder real. El poder real és del capital, de les multinacionals, les transnacionals, és de la ‘troica’; el poder real és complicat i tenir poder real dins del capitalisme és molt complex, per no dir impossible. Democràcia real, redistributiva real, profunda, participativa: això dins del capitalisme no és possible; per tant, vol guanyar la transformació. Guanyar el poder? No, el poder és molt lluny encara.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari