Ivan Miró: “Per fer la revolució, cal posar-hi el cos”

  • Roger Palà
  • dijous, 16 abril 2015

Ivan Miró és una de les intel·ligències més lúcides sorgides del despertar de les lluites dels moviments socials dels anys noranta. Sociòleg de formació, indígena del barri de Sants, és un dels intrèpids impulsors de La Ciutat Invisible, una llibreria que és molt més que una llibreria: també és centre de documentació i recerca i laboratori ideològic del nou cooperativisme català. Ara debuta com a novel·lista amb 'La revolta que viurem' (Tigre de Paper, 2015), un volum que posa una de les primeres pedres en la configuració d’un relat alternatiu a la marca Barcelona dels últims 40 anys. Un llibre que és –sobretot– una instigació a la revolta permanent.

"Érem una generació sense memòria, desconnectada de les rebel·lions que ens han precedit. Lluitant, hem descobert la memòria"

El llibre es diu ‘La revolta que viurem’, però parla sobretot de revoltes que la gent de la teva generació ja ha viscut i d’altres de molt llunyanes que ni tan sols va viure. Encara n’han de venir, de revoltes?

La revolta és un respirar cíclic en el centre de la balena. Hi haurà revoltes mentre hi hagi un ordre social injust, que mantingui vides organitzades a partir de la violència, del diner i de la impossibilitat d’autogestionar-se col·lectivament l’existència. Encara han de venir noves onades de lluita; n’estic convençut. Segurament les hem intuït el 15-M, i, quan passin alguns cicles que han de venir, tornarà el carrer.

Darrerament, però, sembla que una part de les persones que van prendre part en les lluites dels moviments socials dels anys noranta estan enfocant la seva activitat cap a l’abordatge de les institucions. En serien exemples la CUP, Podem o Barcelona en Comú. Aquesta aposta institucional no deixa el carrer en un segon terme?

No podem reduir el reflux del carrer només a l’orientació d’una part del moviment cap a la política institucional clàssica. Hi ha dues esferes institucionals. La política n’és una. Però també hi ha institucionalització en un segon sentit: la creació d’institucions del comú. Moltes energies que van visibilitzar-se i van eclosionar durant el 15-M estan creant institucions autònomes pròpies en el camp de l’economia social i solidària, de la comunicació… Hi ha qui esmerça energies en l’àmbit electoral, però també hi ha un impuls molt fort en una altra direcció: el treball quotidià i la creació d’estructures autònomes i de poder popular.

El títol del llibre està escrit en clau de futur, però sobretot parla de revoltes del passat.

La novel·la parla de quatre trajectòries vitals que són quatre revoltes singulars hibridant-se i generant una revolta col·lectiva. El títol és una apel·lació a la frase d’Erri De Luca que obre el llibre: “No te la sé explicar, la revolta. Si te’n trobes una, la faràs i no s’assemblarà gens a aquesta que t’explico”. De Luca, a ‘La paraula contrària’, diu que la feina de l’escriptor és instigar. La revolta que viurem és una instigació que cada generació visqui la seva pròpia revolta.

miro-2

Foto: Jordi Borràs

“La literatura és un espai per generar sentit col·lectiu i organitzar la memòria, els records i les experiències. Ens calen relats que donin sentit a viure en comú”

‘La revolta que viurem’ sembla teixir un relat alternatiu a la marca Barcelona oficial. “És més cinematogràfica que l’apologia terrorífica que va significar Vicky Cristina Barcelona, escriu el poeta David Caño al pròleg referint-se a la novel·la. Ho veus així?

No estic disposat a seguir plorant per la marca Barcelona, assumint alhora que és un relat inamovible de futur inqüestionable. L’alternativa passa per desconstruir la marca hegemònica, desconstruir fins i tot el mateix concepte de marca de ciutat, que empobreix la complexitat de la identitat cultural i política. La literatura i la narrativa té la funció de donar sentit a qui l’escriu i qui la llegeix: són un espai d’organització de la memòria, dels records i de les experiències. Són espais per generar sentit col·lectiu i interiorització dels processos històrics. Ens cal crear relats que donin sentit a viure en comú a la ciutat. Voldria pensar que ‘La revolta que viurem’ és una aportació més en la construcció del relat de les altres Barcelones de les quals parlava Vázquez Montalbán: la ciutat subterrània, en conflicte, la Barcelona dels barris i de les vides sepultades per l’imaginari hegemònic. Tots aquests relats, en altres temps silenciats, estan emergint i cada cop seran més nombrosos.

Els moviments socials alternatius sovint han plantejat una crítica radical a tots els partits d’esquerres que han governat Barcelona des de la restauració democràtica. Realment és així? No en podem salvar res?

És probable que durant els primers anys els governs d’esquerres barcelonins apliquessin el programa que s’havia gestat en els moviments populars del tardofranquisme i de la Transició. Per tant, en un primer moment sembla que podem ser condescendents i dir que sí, que l’esquerra va contribuir a fer una ciutat més igualitària, més democràtica en el sentit econòmic i urbanístic. Després, hi ha cert consens en els moviments en el fet que això canvia i que el neoliberalisme acaba prenent la ciutat, amb els Jocs Olímpics de 1992 com a apogeu de tot plegat. M’agrada, però, introduir un altre element en el debat on potser no hi ha tant consens: des del meu punt de vista, el neoliberalisme pren la ciutat perquè l’esquerra institucional decideix optar des de bon començament pel monopoli de l’acció política, i desarma el conjunt de les classes populars que haurien pogut tenir un paper contra la mercantilització de la ciutat. L’esquerra que va pujar al poder el 79 va voler evitar, en paraules d’un conegut militant socialista, que les associacions de veïns fossin “ajuntaments paral·lels” i que el moviment popular tingués capacitat de decidir i aplicar polítiques. Aquest és el problema de fons: la concepció del monopoli del poder que ha tingut l’esquerra. És una lliçó que no hem d’oblidar, ni les persones que formen part dels moviments socials ni les que ara han impulsat candidatures amb anhels de ruptura.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

 “Si les noves candidatures arriben al poder, hauran d’entendre que no podran governar contra l’autoorganització política: l’hauran de potenciar”

Una d’aquestes candidatures és Barcelona en Comú, que ha incorporat en el seu si partits polítics com Iniciativa, que han participat de la gestió de Barcelona durant els últims 30 anys, o Podem, que sembla tenir una visió molt vertical de la política. Això és compatible amb la creació de la ciutat comuna?

El principal subjecte de canvi ha de seguir sent la ciutat que s’autoorganitza i s’autogestiona, la que protagonitza el relat dels barris cooperatius i la ciutat comuna. Al mateix temps, penso que també és positiu que hi hagi candidatures que vulguin contribuir a expulsar l’oligarquia local i els mercats financers que tenen capturada la ciutat en l’àmbit institucional. És interessant que hi hagi fórmules electorals que plantegin l’acció institucional en el sentit de destituir el poder actual. El que passa és que, en tot cas, aquestes fórmules han d’estar al servei de les institucions populars que sorgeixin, i que qui ha de dirigir la transformació socioeconòmica i política de la ciutat ha de ser la gent i els barris. Aquestes candidatures, si arriben al poder, hauran d’entendre que mai més es podrà governar contra l’autoorganització política, sinó al contrari: caldrà potenciar-la.

“La revolta exigeix posar-hi tot el cos”, diu Caño al pròleg. La novel·la parla de coses molt reals, palpables, físiques: càrregues policials, disturbis, també hi ha molt de sexe… Darrerament, però, les revoltes semblen haver-se desplaçat a les xarxes. La revolta 2.0 no és una revolta real?

La dicotomia no és entre les xarxes i el cos, sinó entre la ideologia i el cos. Darrerament hem donat massa importància a la noció d’hegemonia ideològica com a eina per generar canvis socials i polítics. Les hegemonies són bones per conquerir el poder. Però assolint l’hegemonia no n’hi ha prou per fer la revolució. La revolució es materialitza quan hi ha gent que hi posa el cos. No perquè hi hagi teòrics que l’expliquin i propagandistes que l’estimulin, sinó quan hi ha desenes de milers de persones que realitzen una aposta col·lectiva, configurant formes de vida diferents de les que prefigura el capitalisme.

Alguns d’aquells joves dels moviments socials dels noranta semblen haver descobert ara les virtuts del cooperativisme i l’economia social i solidària i han impulsat projectes empresarials propis. És una transició lògica? Fins a quin punt és acomodament?

No és acomodament, al contrari: és maduració. Un cop has tastat les mels de l’autoorganització política i t’has convertit en un subjecte madur capaç d’autodeterminar la teva activitat, és lògic voler traslladar aquesta actitud a l’àmbit de l’activitat econòmica. Ho veig com un pas més en la construcció d’aquest món que duem a dins. Treballar per a un amo genera moltes contradiccions. En aquest sentit, imagino que explorar projectes cooperatius és desenvolupar formes col·lectives que superin l’alienació i l’explotació, perseguint sempre generar alternatives en tots els àmbits de la vida. Això no vol dir aparcar o oblidar la lluita sociopolítica, perquè els projectes que impulsem tenen una part d’implicació ètica i política de primer ordre.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

 “S’ha dit que a partir del 15-M la societat ha descobert la protesta, però nosaltres durant els noranta estàvem al carrer i no érem irrellevants. Cal posar-ho en valor”

Les referències a episodis concrets de les lluites socials apareixen fins a cert punt mitificades: el Princesa, l’okupació de Can Vies o més recentment el Banc Expropiat de la plaça de Catalunya durant la vaga general de 2010… Fins a quin punt és necessària la mitificació del passat per a l’elaboració del relat?

Creadors de literatura col·lectiva com Wu Ming o Luther Blissett han basat la seva estratègia en la mitopoesi, és a dir, la creació de mites alternatius relacionats amb una comunitat concreta. La novel·la no pretén fer una mistificació del nostre passat com s’ha fet, per exemple, amb les lluites del Maig del 68, però sí que veig important recuperar i donar valor a la nostra experiència vital. S’ha dit molt que a partir del 15-M la societat ha descobert la crítica social i la protesta… Però nosaltres durant els anys noranta estàvem lluitant al carrer, ocupant centres socials i ETT, fotent-nos d’hòsties amb la policia, patint detencions i judicis… Érem molt pocs comparats amb la gent que va sortir el 15-M, però no érem ni molt menys irrellevants. La ciutat va sentir-se interpel·lada quan l’any 97 el moviment okupa va plantar –literalment– la bandera okupa a l’Ajuntament. Sovint presentem aquell moment com un cicle de lluites marginal o insignificant, i no ho va ser. Cal donar-hi el valor que mereix.

En algun moment parles d’una “exploració desesperada dels rastres”. Els moviments socials dels noranta van desconnectar dels precedents de la Barcelona obrera i popular dels anys trenta i de la Transició?

La nostra generació va néixer políticament a mitjan anys noranta. Per contextualitzar-ho a escala global, entre la caiguda del Mur de Berlín l’any 89 i la revolta zapatista de 1994. En aquest interludi hi ha un canvi de paradigma: el neoliberalisme sembla que ha guanyat la batalla i no hi ha alternativa, però els zapatistes, en canvi, ens diuen que sí que n’hi haurà. Aquest context, que comprenem ‘a posteriori’, té una declinació local: nosaltres som els fills de la derrota dels moviments populars i de les aspiracions de canvi i de ruptura de la Transició. Quan els moviments socials dels noranta comencen a configurar-se, no hi ha una continuïtat: amb 18 anys ens hem d’inventar els nostres barris i les nostres pròpies institucions. Hi ha una ruptura amb la genealogia rebel anterior. Aquest buit és conseqüència de les fugues dels anys vuitanta, que van prendre diverses formes: la fuga de l’heroïna, del diner fàcil, de la cooptació institucional… Ha estat la pròpia pràctica de la lluita que ha desenterrat aquesta història anterior. Va ser la pròpia dinàmica de les lluites la que va fer que ens retrobéssim amb els qui van ser protagonistes minoritzats de la Transició: llibertaris, feministes, ecologistes… És llavors quan ens expliquen la seva història. Sí: érem una generació sense memòria. Posteriorment hem avançat i no hem descobert només les històries de la Transició amagada, sinó que, quan hem volgut posar en pràctica els valors de l’autogestió en matèria econòmica, hem descobert la història del cooperativisme obrer, de la Barcelona dels anys trenta… Lluitant, hem descobert la memòria, i no a l’inrevés.

No tots els protagonistes de la novel·la són aquells “joves de la revolta” dels 90. També hi ha el personatge d’Amèlia, la mare d’un d’ells, que representa, en certa manera, els desencants de les lluites de la Transició. Fins a quin punt han estat importants les mares en la presa de consciència política de la nostra generació?

No és casual que en un altre relat de la nostra generació, el que fa Xavi Sarrià a ‘Totes les cançons parlen de tu’ (Sembra Llibres, 2014), la mare també hi tingui un paper molt destacat com a transmissora de valors i de pràctiques de lluita a través de l’experiència personal. La figura de la mare exemplifica una forma de fer política en primera persona, allò que les feministes van anomenar política relacional. El feminisme ha fet una crítica molt encertada de les formes verticals i ideològiques, contraposant la transformació de la vida quotidiana i la cura de les persones a la figura del militant patriarcal, aquell dirigent amb un gran discurs que és líder de masses però pel que fa a les relacions humanes és incapaç de generar transformacions emancipatòries. De les grans lluites sovint en resten tan sols els noms dels homes. En canvi, les dones van ser les grans protagonistes del moviment popular que va sacsejar els barris durant la Transició. Són les qui van sostenir d’una forma més quotidiana i invisibilitzada les pròpies estructures del moviment. No pujaven a la tarima a fer el gran discurs final, però van ser les que van generar canvis reals en la vida als barris populars, en les lluites del moviment obrer o per l’educació pública.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

“La força col·lectiva és una eina de les classes populars per obrir camí, però les tàctiques d’autodefensa poden generar especialitzacions en la violència sense efectes positius”

La violència és un tema molt present en la novel·la. Amb referència als fets del Dotze d’Octubre a Sants l’any 1999, dius: “Aquells disturbis ens donaren una força que durà més de deu anys, beneïts siguin a les nostres vides i beneïts nosaltres que sabérem aturar-los a temps”. Arran dels fets del maig de 2014 a Can Vies o d’esclats com el de Gamonal, el debat de la violència ha tornat a prendre força.

És important entendre que la força col·lectiva exercida espontàniament o en moments puntuals és una eina de les classes populars per obrir camí. Amb un límit molt clar i infranquejable: la integritat de la vida humana. En tot cas, cal anar amb compte a l’hora de criminalitzar aquesta mena d’expressions, que segurament es desencadenen quan totes les vies de resolució de conflictes més tranquil·les estan bloquejades. Aquesta mena de lluites de carrer, sovint al llarg de la història, han servit per obrir camí i desbloquejar els blindatges de la política institucional. Han estat un mecanisme per trencar cadenes que d’alguna manera dificultaven la creació de projectes d’emancipació. Passa, però, que la pròpia tàctica de l’autodefensa pot generar especialitzacions en la violència, i aquest és un camí que en l’àmbit personal i col·lectiu no té tants efectes positius. D’aquí ve la benedicció de saber-los aturar. Seria desitjable que els aprenentatges en clau d’autodefensa generats en aquesta mena d’episodis fossin transmesos generacionalment. Si ho mires en perspectiva, t’adones que hi ha un trencament amb la transmissió de coneixements socials que fa que la gent jove que s’incorpora a les lluites estigui més desemparada davant del poder quan hi ha aquesta mena d’abusos. Sí hi hagués una transmissió d’aquestes capacitats més acumulativa, ens en sortiríem d’una forma més reeixida.

En algun moment parles de determinades accions com a ressorts per a l’acció dels moviments socials. Fins a quin punt haver de dependre d’aquesta mena de dinàmiques és un llast per als moviments?

Malauradament, vivim en la societat en què vivim i de vegades els moviments han de fer ús de recursos que semblen que contribueixin a la societat de l’espectacle. Si parlem de ressorts que faciliten accions, hi ha un cas molt concret, que és l’okupació de l’antic Banc Espanyol de Crèdit a la plaça de Catalunya durant la vaga general del 27 de setembre de 2010. Veníem d’un període en què la crisi s’estava vivint d’una manera molt individualitzada i interioritzada: el sentiment col·lectiu era d’impotència, por i desesperació. No hi havia una resposta que estigués a l’altura de les circumstàncies: tan sols unes mobilitzacions molt ideològiques, de la vella escola. Feien falta accions fortes que representessin un crit col·lectiu. L’ocupació del Banc en va ser una. El que és important d’aquestes accions és que generin un nou protagonisme social, una confluència de persones que posin en comú les seves impotències i malestars, el seu dolor en contextos molt diferents. L’ocupació del Banc no va ser tan sols una acció espectacular, sinó que perseguia l’objectiu concret de crear una força material. Aquella vaga, la del 29 de setembre, ja no va ser llegida des de la impotència i la ritualització. Si ho mirem en perspectiva, pocs mesos després va esclatar el 15-M. Moltes coses es van començar a gestar aquells mesos previs.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

 “L’emancipació nacional no ha de passar necessàriament pel pacte, per la mobilització interclassista i per la consecució d’un Estat capitalista català”

La criminalització dels mitjans, molt present en l’època que narra el llibre, ara sembla haver-se superat. De fet, un dels protagonistes d’aquell cicle de lluites, David Fernàndez, és ara el polític més ben valorat del Parlament.

És evident que hi ha hagut una evolució del tractament que els mitjans fan dels moviments socials. S’ha passat de la invisibilització i la criminalització a una certa sobreexposició. També és cert que des del punt de vista quantitatiu les lluites socials han crescut molt en aquest país. El 15-M ha estat un dels apogeus del començament del segle ençà. Els mitjans de comunicació, però, rescaten només una dimensió dels moviments socials. No presenten la seva dimensió integral com a creadors de política i propostes per canviar la realitat: per als mitjans, els moviments són com una mena de benzina perquè algú altre representi i executi els canvis polítics. És una lectura interessada i parcial. No podem refiar-nos de la bona voluntat dels mitjans: si en fem una lectura més integral, el que caldria dir és que fan una lectura interessada i parcial, i no ens en podem refiar, de la bona voluntat dels mitjans. La lectura més integral dels moviments la faran els mitjans de comunicació de propietat col·lectiva i gestió democràtica, organitzats pels propis treballadors de la comunicació amb els seus lectors i lectores. La cooperativització dels mitjans és un element fonamental.

Parles molt de la ciutat, de l’àmbit metropolità, però parles poc del país. Les mobilitzacions pel dret a decidir que hem viscut els últims anys, de caràcter més transversal, tenen algun tipus de vinculació amb les lluites socials que relates?

L’especificitat de les lluites urbanes barcelonines pot aportar una altra lectura del que és l’emancipació nacional, que no passa necessàriament pel pacte o per la mobilització interclassista, o per la consecució d’un Estat capitalista català. Aquestes lluites aporten un element molt sa de recel a qualsevol tipus d’Estat, i també el pòsit d’aquesta catalanitat social o obrera de la qual parla Josep Termes. Segurament també ens emparenten amb experiències internacionals com el confederalisme democràtic del Kurdistan, que entén l’emancipació nacional com un procés d’autoorganització basat en la democràcia directa, i amb altres experiències polítiques que també qüestionen que l’Estat capitalista sigui una forma d’alliberament. Al mateix temps, hi ha unes contradiccions que moltes de les persones que formen part d’aquestes lluites no es voldran empassar. No tots anirem darrera del president del Govern que ens emmanilla.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
Un comentari
  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 16 d'abril de 2015 - 14:11

    En un país de tanta solució “màgica” és un plaer llegir les reflexions de l’entrevistat. Molts vàrem “ dimitir” masses anys i ens vàrem acomodar molt mes del que era convenient, però es bo que algú recordi que no tothom va fer-ho i reivindiqui les lluites dels temps en que pocs ho feiem . I no és gens descartable que molts dels “revolucionaris” 15-M, per poc que s’arreglin les coses, perdin la força, com la perd tot allò que viu de “ il•lusió” i de reivindicació primària , allò que ara en diuen “líquid” que te molt de gasós.

Deixa el teu comentari