21/05/2015 | 06:00
El teu pare, Salustiano Pérez, va ser elegit regidor del PSC a Sant Adrià de Besòs, l’any 1979, en les primeres eleccions municipals democràtiques.
Sí. Es va prendre molt seriosament el que passava al seu voltant i s’hi va implicar. Va militar. Recordo l’emoció de veure’l, als meus 11 anys, el 76, amb els obrers del barri, fossin del PSOE, del PSUC o de qualsevol altra formació, fer caravanes amb els cotxes i les banderes roges i els megàfons. Em vaig criar, com aquell que diu, als locals de la Federació del Partit Socialista Obrer Espanyol de Sant Adrià. El meu pare m’hi portava. Just al davant, a l’altra banda del carrer, hi havia la CNT. El meu pare m’encoratjava que creués. “Aquests són millors que nosaltres”, em deia.
La teva mare era igual?
Més intensa, menys orgànicament militant, perquè la meva era una família normal, i les famílies normals eren masclistes d’estructura. El meu pare era molt activista i la mare portava la casa i feia feina. Treballaven en el sector del metall. Però la meva mare era, és, vaja, èpicament socialista. El meu avi, el seu pare, havia estat militant del PSOE a Granada. Teníem, a casa nostra, els carnets d’afiliat de l’avi, de quan la República, i me’ls ensenyava. A l’avi no el van matar a la guerra. Va morir d’una forma més sibil·lina. El depuraren, l’any 39. Ell era asmàtic i a les nits la Guàrdia Civil l’anava a cercar i el feien passejar per la riba del riu sense importar-los que agafés fred. Va durar sis mesos. Va morir l’any 40. Feien guàrdies perquè no pogués sortir de casa. Estava malalt i el van fer posar més malalt. Coses de la misèria moral del moment.
Com va ser la Transició del teu pare?
La Transició i la democràcia, l’esquerra política d’aquest país les va fer amb allò que tenien a mà. I allò que tenien a mà era la mà d’obra. La mà d’obra del meu pare i dels seus companys. Va ser, tot plegat, una traïció a la seva generació i a la seva classe. Van fer la democràcia porta a porta i no hi estaven preparats…
Qui no hi estava preparat?
Ells, el meu pare i els seus amics, la gent dels barris. Políticament i intel·lectualment no estaven preparats per fer la democràcia que volien fer. Els aparells dels partits, des de dalt, ja s’encarregaren de deixar-los obsolets. Les elits volien fer la democràcia que tenim ara, la dels interessos, financera, enganyosa. Els amics del meu pare eren ‘currants’, gent que venia de fer vagues, que volien una democràcia més directa, més primària, amb menys matisos, però menys venuda. Els tractaren com el que eren: pura mà d’obra. I s’acabaren retirant. Amb cansament, desengany, decepció, amargor. Però mai van defugir la idea socialista o comunista; sí la democràcia o la participació directa, però van continuar lligats a uns valors.
Eren conscients realment de qui els va trair? El felipisme, com el van viure?
L’anàlisi era més immediata. Felipe i Madrid quedaven lluny. Se sentien traïts al seu ajuntament, al seu entorn proper…
“El PSC tenia regidors, als barris, a les ciutats del cinturó, que, tot i ser analfabets funcionals, eren polítics autèntics”
Es parla molt de la figura del ‘trepa’, de l’escalador, en aquells anys.
Va anar més de dalt a baix. És clar que va haver-hi ‘trepes’, que van escalar fins a col·locar-se al cim del partit. Però va ser una operació des de dalt, des dels quadres, per modelar segons el seu interès i pretensions les bases. És així de senzill. Els quadres es van imposar a les bases. No els van valorar. El partit tenia regidors, als barris, a les ciutats del cinturó, que, tot i ser analfabets funcionals, eren polítics autèntics. Purs. I no els van voler.
Al juliol del 78, el PSC-Congrés, de Joan Raventós, el PSC-Reagrupament, que havia dirigit Josep Pallach —mort l’any anterior—, i la Federació Catalana del PSOE, on militava el teu pare, conflueixen en un sol partit. Des de llavors i durant dècades fou el primer partit del camp progressista a Catalunya. Sovint es diu que d’aquell congrés el socialisme català ja en va sortir fracturat.
A mi això em sua la polla. No me la crec, la fractura. Eren tots socialistes. Dues ànimes? Només hi ha una ànima, que és la socialista. La gent normal estava per canviar les coses. Jo recordo els llibres de la biblioteca de la UGT i del PSC de Sant Adrià: hi havia volums sobre el socialisme autogestionari, el model iugoslau. Això era pel que estava la gent realment socialista.
Del model iugoslau, pel que fa a les nacionalitats i pel que fa al seu procés de transformació social, se’n va parlar molt, a la Transició. Però el tema nacional català generava controvèrsia, entenc.
Hi havia allò que en deien “la idiosincràsia nacional”. Es respectava. No se’n feia un problema. Hi havia els catalans, els “xarnegos”… Això dels “xarnegos”… Mira, hi ha hagut un ‘revival’ d’aquest concepte que no l’entenc. Això de “xarnego” potser ho deien les classes altes barcelonines, però en aquella època a Sant Adrià hi havia els catalans i els que no eren catalans d’origen. No importava, no hi havia diferències entre nosaltres.
“Al meu pare li ‘molava’ que aprengués el català. En la militància estaven tots plegats”
A Sant Adrià teníeu relació amb la gent catalanoparlant? Vivíeu plegats?
Els blocs de pisos eren majoritàriament de gent de fora, però just a la vora hi havia cases petitones, d’arquitectura tradicional catalana. Ara ja se les han carregat, però al barri de Gràcia encara en queden. L’arquitectura barcelonina popular de sempre! Allà vivia la gent catalanoparlant. Érem víctimes del mateix tots. Jo recordo els pares d’alguns amics meus, els primers que em van ensenyar la llengua d’aquí, que parlaven un català de Castelló, valencià, preciós.
Eren les persones vingudes amb les onades migratòries anteriors a les dels teus pares, suposo, les dels anys vint. Les que vingueren, precisament, d’Aragó, de Múrcia i del País Valencià.
Sí. Jo tenia l’orella afinada amb aquest català. Al meu pare li ‘molava’ que l’aprengués. Em deia que parlés amb els vells que jugaven a dominó. Era normal. En la militància estaven plegats. Els dos primers alcaldes democràtics de Sant Adrià van ser dos catalanoparlants, Vilanova i Meseguer. No hi havia cap problema. No calia assumir res.
Això es va degradar?
Sí, va esdevenir un debat.
Qui ho va convertir en un debat?
Suposo que el pujolisme, a partir de l’any 80.
Fa la impressió que l’oposició entre les figures estereotipades, forçades, del burgès catalanoparlant i l’obrer castellanoparlant, molt d’aquella etapa, van servir a uns interessos determinats. El pujolisme i l’espai neolerrouxista, que ara ha cristal·litzat en Ciutadans, no s’han retroalimentat?
Hi ha una instrumentalització del castellanoparlant. Des de sempre. Com si fos una víctima del nacionalisme pujolista. No s’és víctima. Això és una lluita de classes. O ets pobre o ets ric. Detesto aquesta dicotomia entre classe obrera castellanoparlant bona i burgesia catalanista dolenta. No me l’he creguda mai. Els pares dels meus amics catalanoparlants eren treballadors, com els meus. Hi ha un victimisme, babèlic, que en dic jo [somriu, fent referència al Foro Babel], que consisteix a estar plorant tot el dia. Porten plorant des que existeix el pujolisme perquè “no pillen”. Volen sortir a la foto, i com que no surten a la foto, doncs ploren. Es tracta de gent ben posicionada culturalment i econòmicament que, quan Pujol canvia el model social, els desplaça. Pujol treu una elit i en col·loca una altra. El tema identitari és un pretext.
Vénen de la classe alta, els babèlics.
Són tots uns ‘pijos’! Gent de professions liberals que es va sentir desplaçada pel catalanisme conservador i que va trobar una balsa de supervivència i suport social en… els ‘profes’. La majoria de ‘profes’ de llengua i de literatura espanyola van veure retallades les seves hores i la seva centralitat en l’educació. I es van enganxar a això. Algun dia algú ho hauria d’estudiar amb deteniment. I van començar, tots junts, a armar aquest ‘pollo’ absurd que el catalanisme era irrespirable. És clar que el pujolisme era irrespirable, però el que proposaven ells, també!
“Les perifèries de qualsevol ciutat del món eren i són molt semblants! No era el franquisme: era el capitalisme!”
Anem a les urbs, que són un gran tema. Pel que conec, tu no estàs gaire d’acord amb el concepte de perifèria, oi?
No m’interessa gaire. El centre sempre és poder. Hi ha moltes perifèries. No només geogràfiques. Quan jo venia, d’adolescent, de jove, de Sant Adrià a Barcelona, trobava altres perifèries.
Quines?
Les dels rics i les dels pobres. Quan diuen Barcelona, parlen sempre del passeig de Gràcia! No parlen del Verdum, ni del Raval, ni de la Barceloneta. Els meus amics eren de la Barceloneta, gent normal. Són els rics els que munten la perifèria des del passeig de Gràcia. Monopolitzen la ciutat i la identifiquen amb una classe.
Els problemes de l’urbanisme barceloní vénen dels anys de la dictadura?
Això és victimisme. Si mires ‘pel·lis’ de Pasolini, veuràs que, als anys seixanta, estava passant a tot el món el mateix. Les perifèries de qualsevol ciutat del món eren i són molt semblants! No era el franquisme: era el capitalisme! L’alcalde que va portar a terme aquesta urbanització capitalista de la ciutat va ser Porcioles. D’aquí ve Maragall, d’aquí vénen els alcaldes socialistes, d’aquí ve Trias. S’ha continuat amb un model de ciutat basat en l’especulació. Són fills, tots, d’aquella Barcelona de Porcioles. Per això l’enterraren, com a fills seus que eren.
A ‘Paseos con mi madre’ (Tusquets, 2011) dius “La calle es más democrática que la ciudad”.
El carrer són les venes de la ciutat. El carrer és de les poques coses que són nostres. Fixa’t el que els ha passat als xavals que rodejaren el Parlament. Fa ‘vint-i-pico’ d’anys ho van fer els convergents; ho saps, no? Quan va haver-hi l’afer de Banca Catalana, el 84, es van convocar ‘manis’. ‘Manis’ amb abric de visó. Una va acabar rodejant el Parlament mentre xisclaven a Raimon Obiols —líder del PSC aquells anys— “Mateu-lo, mateu-lo!”. Gent que portava el braçalet de seguretat de la marxa va entrar dins el Parlament, prenent-lo a l’assalt com si fossin bolxevics! Ara el partit que va manifestar-se davant del Parlament fa 30 anys ha manat que jutgin uns xavals que només han rodejat la institució.
“És clar que l’esquerra ha de prendre el poder! El problema és que sempre és el poder el que pren l’esquerra”
Allò va tenir el vistiplau d’una part de l’esquerra institucional, almenys inicialment. En què ha fallat aquesta esquerra?
Quan l’esquerra és a prop dels cercles del poder, acaba entrant en el joc del poder. El poder no és tant el que toques com allò a què aspires. És clar que l’esquerra ha de prendre el poder! El problema és que sempre és el poder el que pren l’esquerra.
La geografia, t’he sentit dir, sovint és més important que la història.
La marca sempre s’imposa. Passen les mateixes coses en els mateixos llocs. Si t’ho prens com una plantilla, no casa, però si t’ho mires com una línia general, doncs sí. Això, els que estudien la geoestratègia ho saben molt bé. Hi ha un llibre de Robert Kaplan, titulat ‘La venjança de la geografia’, que ho explica magníficament. A Tunísia, per exemple, on comença la ‘primavera àrab’, si veus cartografia antiga, t’adones que els assentaments romans coincideixen amb els centres de poder i amb els llocs neuràlgics de la pulsió actual.
“No tinc cap interès a pertànyer a la Real Academia de la Lengua. Bé, he he he… si pogués guanyar el Planeta, ho faria per la pasta!”
Tornem a les perifèries. La literatura canònica espanyola sovint no tracta gaire bé els seus escriptors de fora de l’àmbit històric castellà. Hi ha una sensació de desplaçament evident de la gent que escriu en castellà als territoris de parla catalana. Senten que el centre no els valora.
Jo no em sento desplaçat. Està desplaçat qui se sent desplaçat. No tinc cap interès a pertànyer a la Real Academia de la Lengua o a escriure en determinades revistes. Bé… he he he… tinc un interès econòmic! Si pogués guanyar el Planeta, ho faria per la pasta! Això ho vaig aprendre escoltant Frank Zappa, mirant el seu segon disc; al bombo del Sergeant Peppers posava “Som aquí per la pasta”. No tinc cap necessitat de pertànyer a l’estructura del poder literari espanyol. O català. Són ben iguals. Funcionen a força d’intercanvi de favors, de subvencions, d’estratègia, de conèixer gent. Jo escric per tot el contrari, perquè no necessito conèixer ningú. Els que m’interessen són morts! Edgar Allan Poe és mort! No m’he sentit desplaçat. De fet, tot al contrari, a vegades em fa por equivocar-me i acabar pertanyent a l’elit literària.
Has de fer un exercici d’allunyament?
No sé com passa, no sé com t’equivoques i passes a l’altra banda. De sobte, un dia et despertes, t’has equivocat i estàs amb els dolents.
Quan es publica en editorials concretes o s’escriu en determinats diaris, s’està triant.
Sí. Ara treballo per a Planeta. Jo estava a Tusquets, però Planeta la va comprar fa un anyet. No anar-me’n és una tria personal. No m’importa estar amb els dolents. Intento defensar-me. A més, Planeta és una macroestructura que té molts diners. A veure si els puc treure tallada! Jo sóc de barri. Si ve algú amb pasta, podem arribar a un acord [riu]. Escriure per al diari ‘El País’ també ho vaig triar jo. Em feia il·lusió. ‘El País’ és el diari amb el qual em vaig formar.
Tu i tota una generació. O dues, quasi.
Jo llegia García Calvo, Sánchez Ferlosio, Fernando Savater abans que embogís. Aquesta gent em va educar. No només m’educava, sinó que vaig afusellar molts dels seus articles per fer els treballs de BUP!
Com es passa d”Ajoblanco’ a ‘El País’?
Jo estava a ‘El País’ abans que a ‘Ajoblanco’. Com a lector, vull dir. A mi ‘Ajoblanco’ em va donar un nervi llibertari . De tota manera, l”Ajoblanco’ on jo vaig col·laborar era l”Ajoblanco’ ‘pijo’, el del 88.
“L”underground’, si rutlla comercialment, és que és de ‘pijos’. El que realment era ‘underground’ era La Banda Trapera del Río”
Hi ha un fragment que m’encanta de la citada ‘Paseos con mi madre’ on expliques que, quan arribares a la redacció, la persona que et va obrir, crec que Borja Folch, la va tancar de seguida espantat. “Barcelona está llena de niños que tienen miedo de que les quiten los cromos”. L”underground’ sempre és a sota del poder, no trobes? Sempre hi ha un nen ric amb diners.
L”underground’, si rutlla comercialment, és que és de ‘pijos’. El que realment era ‘underground’ era La Banda Trapera del Río. Un grup que els ‘pijos’ de l”underground’ oficial odiaven. A ‘Ajoblanco’ hi havia articles sobre La Nova Cançó, sobre els laietans… però de gent com La Banda Trapera del Río no trobaràs gairebé ni rastre. Estaven proscrits perquè era quelcom que la Catalunya del moment no volia assimilar com a seva. Parlem d’una banda de ‘rock’n’roll’ dels blocs de pisos de Cornellà.
La ‘Viquipèdia’ diu que venien del rotllo ‘rock’ simfònic.
Què collons! No. Eren gent que fotien tralla i es posaven com bojos d”amfetes’. Es cagaven en Jordi Pujol i en Catalunya. I en Espanya. I parlaven de rates. Eren lletres xocants, gens del gust dels progres de l’època.”Tengo veneno en las venas/mi estómago es una hormigonera que deshace cubata y cerveza”. Parlaven amb la naturalitat tosca d’uns xavals de barri. No eren lletres líriques, precisament, ni proposaven cap viatge a Ítaca ni desitjaven “un bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels”. Eren tot el contrari.
“La Catalunya progre mai va saber assumir que allò profund eren els barris. Els volien netejar, però la realitat era de rates i d’heroïna”
Sense èpica.
Els la van treure. Quan els progres ocuparen les regidories de cultura dels ajuntaments, que per això eren progres, del PSUC o del PSC, contractaven per a les festes del poble tothom excepte La Banda Trapera del Río. Labordeta, Marina Rossell, a qui fos. “No portarem aquests, que estan sonats, són uns drogats”, deien. Drogat era l’adjectiu. Feien por als “nostres”. La Catalunya progre mai va saber assumir que allò profund eren els barris. Ben al contrari, els volien netejar, deixant-los a imatge i semblança del seu suposat ideari. Però la realitat era una altra. Rates i heroïna. Per això hi ha una desafecció meva cap a l’esquerra. Abans parlàvem de traïcions. Doncs ells van trair els seus fills, els seus xavals, perquè no els van entendre i els feien por. Podríem dir que aquella Catalunya progre del PSC i del PSUC no va entendre els joves dels barris. No van ser capaços d’arribar fins al final.
El final què era?
L’últim carrer, el darrer soterrani, la darrera agulla plena de sang. Això és el final.
“Molts, d’aquella generació massacrada els anys vuitanta, tenen, tenim, ara una mena d’il·lusió tranquil·la”
Aquella guerra va tenir molts morts, però també molts supervivents.
Hi ha diversos desencants durant la Transició. El polític, però també el biogràfic. Cada generació té la seva guerra civil i aquella la va tenir, en lloc de metralletes, amb xeringues. Era una generació que, com que se’n va deslliurar d’una de bona, vivia en un núvol d’escepticisme, desengany, incredulitat. I, saps què? Malgrat això, un bon dia, a la ‘mani’ primera del 15-M, el 2011, 1.000 anys després, vaig sentir quelcom de molt estrany. Una mena de crida animal. Notava que havia d’anar a aquella ‘mani’, pressentia que calia ser-hi, que estava a punt de passar-hi quelcom de molt gros. Vaig veure gent que feia 20 anys que no veia en una mani. Érem com trossos de vells vaixells enfonsats, que ens retrobàvem. Anaves per allà, enmig d’aquella marea humana, i senties que tota aquella gent, que tots aquells antics amics, companys, eren allà perquè se sentien convocats pels xavals joves que s’estaven revoltant. Aquella sensació es va allargar un any o així, però ara ho torno a pressentir. Molts, d’aquella generació massacrada els anys vuitanta, tenen, tenim, una mena d’il·lusió tranquil·la.
El 15-M va significar un retorn d’aquella franja d’edat, doncs?
Sí, va ser com el qui sent el cant de la balena. Sabien que hi havien de ser. I hi anaren. Jo vaig reconèixer quantitat de cares, de noms, de militàncies, de bios lligades al pitjor dels vuitanta. Érem com zombis.
Era la gent que havia segrestat busos als barris.
I tant. Eren allà.
La guerra dels vuitanta s’havia perdut?
Es perden totes les guerres. Sempre les guanyen els mateixos.
I hi ha esperança de guanyar la guerra que vindrà?
L’esperança és donar guerra. Cal donar-ne, de guerra. Amb el meu vot hi penso ajudar. Votaré els nous.
Qui són els nous? Els nous són els nous [riu]. Segurament els nous haurien d’haver anat plegats. Dels barcelonins que volem un canvi de veritat, hi haurà la gent més nacionalista que votarà la CUP i la gent que potser ho és menys o que no prioritza, ara per ara, la independència en els termes en què s’ha plantejat, que votarà Barcelona en Comú. Però ambdues candidatures són molt semblants. Han estat junts, colze amb colze, en totes les lluites al carrer durant aquest darrer cicle. Tenen diferents estratègies i prou. Els nous són ells. Tots ells. I tots m’agraden.
“Sóc un desclassat. Si jo m’arrogués una condició proletària, seria un impostor. Tota la meva biografia és un combat per no treballar”
Continues , has continuat, molt vinculat a Sant Adrià.
Jo visc al barri del Clot, a Barcelona. Però, si pogués viure als Camps Elisis, hi viuria. Sé que sóc un desclassat. La forma més gran de lleialtat que puc tenir a la classe obrera és ser un desclassat. Si ara jo m’arrogués una condició proletària en l’actualitat seria un impostor. Tota la meva biografia és un combat persistent per no treballar. Des que era petit i veia els meus pares llevar-se a les cinc, ja sabia que no volia acabar així. M’ho deien ells, els meus pares: “No siguis com nosaltres, estudia, forma’t, no siguis com nosaltres!”. Tota la meva trajectòria consisteix en això. En “no pegar palo al agua”, que diem en castellà. Com puc jo, que el màxim que faig físicament és teclejar l’ordinador, comparar-me amb un tipus amb un contracte merdós que s’aixeca cada matinada per anar al ‘curro’. Jo, que quan tinc un matí lliure vaig als Encants a comprar-me un llibre per 3 euros i que em puc permetre el luxe d’anar caminant a Sant Adrià a veure la meva mare perquè em sobra el temps. Sé d’on vinc però, per decència no puc dir que pertanyi a ells. Seria deformar, devaluar. Ara, sé amb qui estic. Fins a cert punt.
Què vol dir “fins a cert punt”?
Quan s’alienen fins a situacions kafkianes de sotmetiment. Quan se’ls aferra allò de la classe mitjana de ser covards i pensar que no poden canviar res. Quan voten la Plataforma per Catalunya. Llavors no puc estar amb ells.
Creus que pot haver-hi un Pérez Andújar xinès, colombià o marroquí a Barcelona ara mateix, segona generació, sortit d’un bloc de pisos de barri, començant a fer filologia hispànica a la UB, que pugui emular-te com a escriptor? Ara, dic, el 2015.
Pérez Andújar “somos todos” [riu]. Jo no sé si hi haurà un noi de cognom Xang que estudiï hispàniques i comenci a col·laborar a ‘El País’ —o on sigui, a CRÍTIC, per exemple!— i publiqui a Planeta. No en tinc ni idea. Ben mirat, farà el que vulgui.
El que vulgui o el que li deixin?
Intentarà allò que vulgui i farà el que li deixin i, sobretot, el que pugui guanyar als que et deixen.
Amb les biografies passa el mateix que amb la cartografia de la qual parlaves abans?
Jo crec que la forquilla de la condició humana, el diapasó, és molt estret. Hi haurà gent nova que prosperi, segur.
“Escriure novel·les no és prosperar. Escriure novel·les és més fàcil que jugar al Barça”
Gent que surti del pou.
Som injustos, en això. Una persona que es queda al barri, al seu taller de reparació del que sigui, i té un pis de 60 metres quadrats, ha prosperat. Té el seu monovolum i se’n va de càmping cada estiu. Escriure novel·les no és prosperar. Escriure novel·les és més fàcil que jugar al Barça. Jo em vaig conformar amb quelcom de més modest.
“Em sembla delirant pensar que muntaràs un Estat que serà l’hòstia! Muntaràs un Estat petit, de poble. Com les Barbados”
Alguns sobiranistes parlen molt de la Barcelona capital d’Estat, aquests dies.
A Barcelona, encara que fóssim la capital d’un Estat, seríem la capital d’un Estat petitó. Serem un poble sempre. Mai serem Nova York ni Berlín.
Qualitativament s’és molt lluny de París o de Roma?
Ha ha ha! A anys llum. Tu, mira, París ha donat la Revolució; Roma, l’Imperi romà; Barcelona, què ha donat? La millor botiga del món? [ens partim de riure]. Jo no deslegitimo l’aspiració de ningú a fundar el seu propi Estat. Allò que sí em sembla delirant és pensar-se que muntaràs un Estat que serà l’hòstia! Muntaràs un Estat petit, de poble. Com les Barbados.
Bé, pots ser Barbados o pots intentar ser Dinamarca o Holanda, que no han pintat moltíssim en la història de la humanitat, però sembla que els va prou bé.
Jo això de la independència ho veig més probable que possible. Ho volen intentar, gent honesta que s’ho creu de veritat. Però després hi ha els qui no s’ho creuen, que és una llàstima, perquè són al capdavant de la situació. Jo, genèticament, tanmateix, he nascut per ser espanyol.
“A mi em van programar per ser espanyol, però això no vol dir que la resta de la humanitat no tingui dret a crear l’ens estatal que vulgui”
És compatible sentir-se identitàriament espanyol, escriure en castellà i ser ciutadà d’una República catalana independent?
És clar. A mi em van programar per ser espanyol, però això no vol dir que la resta de la humanitat no s’hi senti i tingui dret a crear l’ens estatal que vulgui. Jo puc parlar del que sóc, però no ho imposaré a ningú. El que sí em fa ràbia és que se’m retregui la meva identitat espanyola i la meva posició.
Creus que se’t critica per això? Per no pujar al tren del sobiranisme?
Així ho he viscut. A vegades, les meves ironies sobre el procés no s’han interpretat correctament.
“Alguns han volgut veure catalanofòbia en els tuits de Marina Pibernat on només hi havia sarcasme”
Fa alguns dies, a ‘El País’, signaves amb altres autors el manifest ‘Marina y la catalanofobia’, on criticaves la condemna pública que ha rebut Marina Pibernat, l’ara excandidata d’ICV-EUiA a Girona que va alçar molta polseguera fa una setmana amb tuits on emprava el concepte “catalufo” de forma eminentment despectiva.
Jo la seguia a Twitter des de feia molt, i també mirava sovint el seu blog sobre antropologia, tot i que em semblava un pèl massa acadèmic. Sé del que parlo. La seva identitat digital, que no vol dir que es correspongui amb la seva vida privada al cent per cent, era d’una mena de visió romàntica d’un comunisme internacionalista clàssic. Alguns han volgut veure catalanofòbia i incitació a l’odi on només hi havia sarcasme. Un sarcasme sagnant, que és el que ha de ser sempre el sarcasme. El meu posicionament no és tant en defensa d’ella, sinó de la llibertat d’expressió. El problema, en aquest país, és el puritanisme atroç dels guardians de les essències, tant d’un cantó com de l’altre.
Si el posicionament respecte a l’afer de Pibernat és senzillament una qüestió de llibertat d’expressió, per què els signants del manifest d”El País’ no es pronunciaren públicament, per exemple, respecte al cas de Rubianes, un català que no venia d’una cultura política sobiranista que va patir un linxament per dir, en un programa de TV3, allò d'”A mí la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás”?
He de dir-te que subscric plenament les paraules de Rubianes. De fet, les augmentaria —proporcionalment a la llargada del membre, si és que aquests allargadors de penis que anuncien per la ‘tele’ no són un frau. Des de l’any 80, l’any que Reagan, Thatcher, Wojtila i Pujol arribaren al govern, tot han estat retrocessos. S’ho estan carregant tot: la llibertat d’expressió, la llibertat individual, la capacitat per a l’audàcia… i no ho fan prohibint-ho amb lleis ni amb la presó, sinó convertint el conservadorisme beat en un estat moral. Fa poc, el Pen Club va premiar ‘Charlie Hebdo’ per la seva tasca i una grapada d’escriptors anglosaxons, la majoria molt bons, protestaren enèrgicament afirmant que ‘Charlie Hebdo’ era i és una revista intolerant. Estic una mica cansat ja de batallons de conducta burgesa! Algú argumentava, l’altre dia, que el terme “moro” era un insult… Doncs s’haurien de prohibir les festes de moros i cristians o els romanços castellans i catalans que comencen amb “Rei moro…” o “Moro de la moreria”, no? Allò brut és a les ments dels parlants, no en les paraules. Ho deia Frank Zapppa: “Ei, ‘tio’! La part més bruta del teu cos és el teu cervell!”.
“S’ha de fer broma de tot. Sense pietat. ‘Charlie Hebdo’ és el cas emblemàtic. Els ha costat la vida”
Em poso demagògic, ara. Segurament podem entendre que hi pot haver —no dic que jo pensi això— expressions dels feminismes i dels moviments de dones, com passa amb tots els “ismes”, excessivament tronats o histriònics. Però fer-ne broma o escarni públic, d’aquest fet, des de la tribuna d’un mitjà, no sé si té gaire sentit amb un escenari on la violència patriarcal mata dones cada dia.
Això és ‘moralina’. Jo sóc d’una altra escola. A mi m’agrada l’humor satíric, sobretot el francès. S’ha de fer broma de tot. Sense pietat. ‘Charlie Hebdo’ és el cas emblemàtic. Els ha costat la vida.
És ple de gent que diu que els coneixia de sempre, els ‘Charlie Hebdo’.
Jo la llegia esporàdicament. Arran de l’atemptat m’hi vaig subscriure. Vaig creure que sentia la necessitat d’estar al costat d’ells. Em vaig fer gran, sentimentalment, comprant ‘Le Canard’, ‘L’Écho des Savanes’, el ‘Fluide Glacial’, i també el ‘Charlie Hebdo’, en un quiosquet de Portaferrissa. Fascina l’esperit llibertari dels francesos. La Revolució Francesa es crea sobre la premsa lliure. Són Marat i Desmoulins fundant diaris i els seus companys Robespierre i Danton tancant-los. A Marat el van matar, per cert.
Alguns diuen que aquestes són les dues ànimes dels processos de canvi. Que es reprodueixen cíclicament.
Sí, les dues ànimes. L’ànima de tendència autoritària, però, més que una de les ànimes de l’esquerra, és l’ànima del poder. Els que manen tancar diaris. Els que manen matar. Quan el poder pren l’ànima de l’esquerra, tot s’esguerra.
A casa nostra la premsa satírica sembla que no passa un bon moment.
Hi ha ‘Mongòlia’ i algunes coses interessants més. Però són ben lluny del ‘Por favor’ o del ‘Hermano Lobo’ dels anys setanta. Mai s’ha tingut l’audàcia dels francesos. Si tu veiessis la quantitat d’acudits que han fet, els de ‘Charlie Hebdo’ o els de ‘Le Canard’, sobre l’accident provocat dels Alps, al·lucinaries! L’humor ha de ser malvat. A França deu ser de les poques coses bones que la classe alta enganxa a l’obrera, precisament els anys de la Revolució, a finals del XVIII: el llibertinatge sexual i no sexual, de pensament i d’acció, en tots els sentits. Això, en el fons, és quelcom de molt urbà. Molt de ciutat. La gent es torna boja. Em ‘frapa’ la bogeria de la ciutat.
“Barcelona té Mendoza, però també té un ser meravellós com Casavella, que parlava d’una Barcelona més popular”
Totes les ciutats tenen els seus llibres. Les grans novel·les de les grans urbs solen remetre, però, sempre a la classe benestant.
Les ciutats tenen novel·les directament proporcionals a la seva mida. És normal que remetin, les novel·les, a la burgesia. Balzac, Verne o Dickens eren burgesos. La literatura del segle XIX, d’on surt tot, és burgesa. Però de tant en tant ens colem. Barcelona té Mendoza, però també té un ser meravellós com Francisco Casavella, que parlava d’una Barcelona més popular, la dels barris abans dels Jocs Olímpics. Jo, ara, de Nova York, una ciutat que per no ser tòpic m’encanta [riu], estic gaudint de llegir dos autors que l’expliquen molt bé des del cantó salvatge. L’un és Luc Santé, un ‘punk’ que parla de l’últim Manhattan canalla, el dels vuitanta; i l’altre és Richard Price, l’autor de ‘The Wanderers’ —el llibre per antonomàsia sobre les bandes italoamericanes al Bronx dels seixanta—, que ha narrat com ningú el procés de gentrificació de l’East Village. Els coneixes?
No.
Llegeix-los!
