Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Jesús Rodríguez “Hi havia senyals que una operació militar al carrer era imminent a Catalunya”

Jesús Rodríguez (Santa Coloma de Gramenet, 1974), amb el seu històric pseudònim d’Albert Martínez, que feia befa d’un infiltrat policial entre els insubmisos, és una referència per parlar sobre moviments socials a Barcelona. Va ser un dels fundadors de la ‘Directa’ i, abans, va passar per mitjans alternatius com el mític Contrainfos i la revista ‘La Burxa’. Sempre ha apostat pel periodisme com un tipus d’activisme polític. En un fet que hauria estat insòlit als anys 90 i 2000, avui fa d’analista a les tertúlies de Catalunya Ràdio amb Mònica Terribas. Porta 20 anys ficat en tots els embolics, campanyes i mogudes socials al carrer. És un dels ‘imprescindibles’ de Bertolt Brecht.

17/12/2017 | 19:00

Has arribat a dir a Twitter que les eleccions del 21-D són un debat entre “feixisme i democràcia”. Per què?

Per primera vegada des del franquisme, tot el ventall de partits d’extrema dreta ha decidit no presentar-se a les eleccions. Ni la Plataforma per Catalunya, ni la Falange, ni Democracia Nacional, ni l’MSR… Per què no s’hi presenten? Interpreto que això és un signe més que l’extrema dreta per primer cop se sent representada pels partits que s’hi presenten. Fins ara mai havien considerat que els partits amb representació parlamentària els representaven. L’espai polític que va de la Falange a Ciutadans durant els últims tres mesos ha compartit el carrer i, jo crec, tot i que no ha estat tan visible, els despatxos. Ara l’extrema dreta fa el gest de no presentar-s’hi i, de manera directa o indirecta, acaba demanant el vot majoritàriament cap a Ciutadans i, alguns d’ells, cap al PP.

Molta gent del moviment llibertari i d’extrema esquerra abans proposava explícitament no votar en les eleccions com a acció de protesta.

Sí, sí, jo mateix.

Per què creus que una part d’aquest món sí ha anat a votar en les últimes eleccions?

Se sumen molts factors: d’una banda, l’excepcionalitat del moment polític; però, d’altra banda, hi ha qüestions relacionades amb les trajectòries personals i col·lectives de molts activistes socials. Els espais polítics que vénen dels moviments socials han compartit molts anys de lluita, de carrer i d’organització, i quan la CUP va decidir presentar-se a les eleccions autonòmiques i, després, es crea la candidatura de Guanyem Barcelona, la cosa canvia. Una generació d’activistes decideix caminar en paral·lel entre l’activisme de carrer i la via institucional. Un sector de gent dels moviments socials no confia en aquesta aposta i un altre sector sí creu que cal donar una oportunitat per veure si aquesta gent en la qual confiàvem quan estàvem lluitant junts al carrer poden fer alguna cosa diferent des de la institució i poden fer transformacions socials des de dins. Hi ha un grau de cessió de confiança des dels moviments socials ja sigui a la CUP o als Comuns. És un fenomen similar al de la Transició. Aleshores hi havia un esclat de protestes al carrer molt fort en un context d’autèntica revolta als anys 70 amb molta força del PSUC, de les associacions de veïns, de les comissions obreres a les fàbriques i del moviment llibertari… però després va arribar l’aposta pel possibilisme dins les institucions, i una mica després es va començar a parlar de la frustració i del desengany…

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Som en un moment en què hi ha certs desenganys i certes frustracions entre la gent d’esquerres”

Estàs augurant ja un futur de “frustració i desengany” amb l’aposta per la via institucional?

Ja som en un moment en què hi ha certs desenganys i certes frustracions entre la gent d’esquerres. Hi ha qui considera que la CUP no hauria hagut de donar suport a la dreta neoliberal catalana al Parlament; i hi ha qui considera que els Comuns s’han venut al que abans era “la màfia socialista” per tenir una majoria de govern. Són contradiccions per culpa d’estar en minoria a les institucions. Això els obliga a pactar o aprovar pressupostos amb gent contra la qual sempre han estat confrontats.

Parles d’una generació d’activistes socials i polítics que ha fet el salt a la via institucional. Teniu poc més de 40 anys gent com David Fernàndez, Anna Gabriel, Ada Colau, Jaume Asens, Xavier Domènech o Albano-Dante Fachin, i molts més. És casualitat o té alguna relació?

Després de la Transició, va aparèixer una generació que va prendre les regnes del país des dels partits, les institucions o els sindicats. Aquella generació va vendre un futur ideal de benestar i de prosperitat, però poc després va començar a notar-se, fins i tot en allò material, que la realitat no era tan positiva i van reaparèixer les dificultats per tenir un pis i una feina a finals dels 80 i principis dels 90. Aquest és l’escenari en què una nova generació de gent jove comença a rebotar-se i fa esmenes a certes premisses que semblaven vàlides. El món ideal que ens havien venut no era real. Aleshores, comencen a sortir al carrer i protestar.

“L’1 d’octubre de la nostra generació d’activistes va ser el desallotjament del Princesa el 1996”

Quan i on situaries l’inici simbòlic d’aquesta generació d’activistes?

Per mi i per molts, hi ha un moment transcendental: el desallotjament del cinema Princesa l’any 96, que coincideix amb l’arribada al poder del Partit Popular. Just després de l’arribada d’Aznar al poder va iniciar-se una onada d’accions policials repressives molt dures, sobretot, a la ciutat de Barcelona. El Princesa va ser el bateig activista de tot una generació. El nostre 1 d’octubre va ser el desallotjament del Princesa el 28 d’octubre de 1996. Allà hi érem gent com David Fernàndez, Jaume Asens i molta altra gent que ara està al moviment veïnal, ecologista o cooperativista. D’allà surt una nova generació que opta per la lluita al carrer com una eina de transformació social, que considera que alguns líders suposadament d’esquerres d’èpoques anteriors els han traït i que hi ha un engany sobre la idea de democràcia. S’obre una esquerda important al sistema.

Ara que es parla de repressió i de presos polítics, convé recordar que aquella generació d’activistes, vinculada a lluites contra el servei militar —insubmisos—, per l’habitatge —’okupes’—, per l’ecologisme, pel feminisme o contra la globalització neoliberal —campanyes contra el Banc Mundial, l’FMI i la UE—, ja va tenir una relació constant amb la repressió policial i judicial amb detinguts, empresonats, infiltrats a les ‘manis’… Ho explica el llibre ‘Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial‘ (Virus), de David Fernàndez, de l’any 2007. 

Entre el 1996 i el 1998, en només tres anys, va haver-hi 2.000 persones detingudes només a Barcelona en el marc de desallotjaments, accions de protesta i manifestacions. La convulsió social que hi havia a la ciutat sortia molt a la premsa d’aquí i internacional. Va haver-hi una criminalització molt gran iniciada pel PP i a la qual es va acabar apuntant el PSC. El camp de la repressió, fins al desplegament dels Mossos, estava a les mans de la Policia Nacional i de la Guàrdia Urbana.

Per què hi va haver tanta repressió?

Va ser una conseqüència del substrat cultural subversiu de la ciutat de Barcelona. Ni mai va morir del tot l’esperit cooperativista i llibertari dels anys 30… ni mai van morir les revoltes de la Transició que van deixar un esperit combatiu, una xarxa d’ateneus llibertaris a tota l’àrea metropolitana i una cultura de l’autoorganització social. Tot això crea un caldo de cultiu de sortir al carrer sense demanar permís quan consideres que s’estan trepitjant els teus drets. El nombre de manifestacions no autoritzades a Barcelona és molt superior a les que es fan a Madrid. Sempre hi ha hagut la cultura que no cal demanar permís per protestar. Nou de cada 10 de les manifestacions del període 2010-2015 eren ‘manis’ sense demanar permís. Hi ha un esperit de revolta que es manté viu en un ‘frame’ de la societat. El 15-M el va revitalitzar. I el moviment independentista, en certa manera, també l’ha revitalitzat, fins i tot més enllà del tema nacional.

Què va ajudar a resistir contra la persecució policial i judicial d’aquella època?

La clau és crear xarxa, crear vincle social. La repressió vol aïllar-te. L’objectiu és estendre al màxim possible les xarxes de solidaritat i de resistència perquè l’Estat no aïlli els reprimits. Ara, amb l’1-O, estan intentant que la repressió no sigui massiva, sinó que tingui un efecte exemplaritzant: és a dir, que no detenen totes les persones que participen de l’organització del referèndum, sinó que porten a la presó els líders socials i mediàtics perquè això serveixi d’exemple a tots els que ho veuen per la televisió des de casa i tinguin por. És una repressió amb un efecte intimidatori. Però, si hi ha xarxa social i vincles de solidaritat, la repressió té un efecte limitat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Pensar que l’ús de la violència per part de l’Estat era una exageració mostra un desconeixement absolut de com funciona l’Estat”

Quina anàlisi fas de l’estratègia de la Guàrdia Civil i de la Policia de l’1-O?

Quan el PP prepara la repressió contra l’1-O, obre el mapa de Catalunya i decideix on actuar. El territori d’un país com Catalunya és molt complex i no poden arribar a tot arreu. Agafen, bàsicament, col·legis electorals on hi havia un focus mediàtic molt destacat: per exemple, el centre de la ciutat de Barcelona —a l’Eixample, i allà hi envien 300 antiavalots davant les càmeres de televisió de tot el món— i els col·legis electorals on tenien previst votar els principals líders polítics independentistes —Sant Julià de Ramis, amb Puigdemont, o Sant Vicenç dels Horts, amb Junqueras. Després, com que la Policia Nacional té repartit el territori català en quatre comandàncies de la Guàrdia Civil, envien policies als voltants de Lleida, de Tarragona, de les Terres de l’Ebre o de Girona. Però moltes d’aquestes actuacions es fan en pobles i ciutats prop de vies de comunicació importants per poder entrar-hi i sortir-ne de manera ràpida. Per exemple, a Barcelona, no actuen en barris de carrers estrets i amb dificultats per moure els furgons com Gràcia, Sants o Sant Andreu… sinó que actuen en col·legis que són a menys de 300 metres de sortides de la ronda de Dalt i de la ronda Litoral. Ells tenien una capacitat operativa limitada i pensaven en com evitar quedar empantanegats. Tenien 80 equips d’antiavalots distribuïts pel territori que havien de cobrir més de 2.000 col·legis electorals. Si un d’aquests equips es ficava en un terreny complicat on la seva actuació no pogués dur-se a terme, això enviava un missatge a tothom dient que “si resistiu, podeu aturar-los”.

Polítics i mitjans de comunicació independentistes han parlat de moviments de tropes, amenaces militars, presència del CNI… i, fins i tot, en el cas de Marta Rovira, d’amenaces des de l’Estat que hi hauria violència i morts. Què té d’exageració i què té de realitat?

Pensar que l’ús de la violència per part de l’Estat era una exageració mostra un desconeixement absolut de com funciona la maquinària militar i de seguretat de l’Estat espanyol.

Però de què es pot tenir dades realment contrastades?

Hi havia una sèrie d’actuacions operatives dels militars que tendien a traslladar la idea d’una intervenció militar posterior a la declaració d’independència del 27 d’octubre. Hi havia la voluntat real de desplegar militars als carrers? No ho sé. Hi havia senyals que una operació militar al carrer era imminent? Sí, els senyals hi eren.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Van fer vols de reconeixement, es van condicionar casernes militars i es van acumular tropes a Aragó”

Quins eren aquests senyals?

Aparells d’aviació de l’Exèrcit estaven fent vols de reconeixement per cartografiar algunes ciutats de Catalunya. Tenim documentats vols de cartografia a Girona, a Manresa, a Reus i a Lleida. Hi havia operacions de condicionament logístic d’algunes casernes militars: Sant Climent Sescebes i la caserna del Bruc es van buidar del tot de policies nacionals i de guàrdies civils i es van equipar algunes dependències amb lliteres per donar cabuda a l’arribada de militars. Hi va haver una sèrie d’acumulació de tropes a les casernes, principalment d’Aragó, a la província de Saragossa. Des del Ministeri de Defensa es va dir que estaven en fase d’entrenament perquè havien de ser enviats al Líban; però, pel que hem pogut verificar, una part dels efectius sí que feia una preparació per anar al Líban, però una altra part estava en l’espera de rebre ordres amb relació al que estava passant a Catalunya. És a dir, que no hi va haver un desplegament massiu ni d’armament ni de tropes dins de territori català la setmana del 27 d’octubre, però hi havia signes i preparatius de tropes i logística per si calia donar l’ordre que s’actués en un curt període de temps. Només es donaria l’ordre si es produïa un escenari de resistència organitzada i massiva contra l’aplicació de tota la sèrie d’actuacions que el Govern espanyol s’ha inventat sobre la base de l’article 155.

Seria un fet gravíssim si es pogués demostrar l’operació militar a Catalunya.

És molt difícil ara mateix accedir a documents escrits militars. Però tot això que explico prové només de fonts que jo considero molt fiables. El Ministeri de Defensa i el CNI estaven preparant estratègies. Algun dia ho sabrem tot.

“Les consignes d’Òmnium i de l’ANC abans de l’1-O eren posar-se davant dels col·legis en fila fent una cua”

El Govern de Junts pel Sí no sabia que hi podia haver operacions policials o militars en cas d’independència? El Govern de Puigdemont defensava que la independència “només depenia de nosaltres”, que podria controlar les fronteres i que l’Estat espanyol no podia aturar-ho malgrat que moltes veus havien avisat que el PP no cediria ni un mil·límetre. No ho sabia, no ho volia saber, ens va enganyar o es va autoenganyar?

A la Generalitat li passen dues coses que no va preveure.

D’una banda, i primer, no va preveure que l’1-O seria tan exitós: no preveia un escenari tan aferrissat de milers de persones defensant les urnes i els col·legis electorals. Recordem que les consignes que arribaven dies abans per part d’Òmnium i de l’ANC eren “posar-se davant dels col·legis en fila fent una cua”, a partir de les vuit del matí, i “no frenar per la força que la policia s’emportés les urnes”. Però la gent, en lloc de fer una cua, es va posar davant de la porta. Això va tenir unes conseqüències. I, de fet, les urnes arriben als col·legis no gràcies a funcionaris del Govern, sinó gràcies a una xarxa clandestina de milers de persones arreu de Catalunya que va esquivar tots els operatius dels serveis d’intel·ligència espanyols. Quan Puigdemont veu desenes de milers de persones defensant les urnes amb el seu cos i que el referèndum té una participació de dos milions de persones, queda atrapat pel seu propi relat de defensar i aplicar el resultat del referèndum fins a les últimes conseqüències. Aquest moment fundacional de la República de l’1-O lligat a l’autoorganització popular genera un cert vertigen a la Generalitat. Tenen pànic escènic que la cosa se’ls en vagi de les mans quan veuen, després de la DUI del 27 d’octubre, que l’escenari de la defensa de la República es juga al carrer i no als despatxos.

D’altra banda, el que passa és que l’Estat espanyol està realment disposat a tot. No crec que Marta Rovira hagi exagerat molt quan diu que hi havia amenaces de violència i morts. És una plasmació de la por que tenien que l’Estat desplegui l’Exèrcit i utilitzi una violència extrema. Traslladen la seva por a la resta de la societat. Des d’un punt de vista una mica paternalista, pensen que la població catalana no estava preparada per afrontar una situació com aquesta i ho aturen tot.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Tres dies abans de la DUI corria que el Govern es tancaria a la Generalitat i demanaria a la gent que els defensés”

Però… no ho entenc: i què pensaven que passaria si declaraven la independència?

Tres dies abans de la declaració d’independència, bastants periodistes sabien que, segons fonts no identificades de la Presidència de la Generalitat, el Govern català es tancaria al Palau de la Generalitat després de la DUI i cridaria la gent a defensar tant el Palau com el Parlament. Aquest escenari de futur corria boca-orella entre els periodistes. Però hi ha un moment en què decideixen canviar el guió. Tenen vertigen que la cosa se’ls escapi de les mans i que hi hagi una violència extrema que ells creuen que hauran de carregar sobre les seves consciències, i opten, no sé si de manera consensuada, una part per marxar a Brussel·les i una altra per quedar-se.

La clau és, doncs, saber què passa aquelles hores entorn del dia 27 d’octubre.

A mi m’arriba que hi ha una reunió clau al Palau de la Generalitat en què es decideix fer el canvi de guió i no optar per resistir a les conselleries. Hi ha una dada molt significativa: l’endemà del 27 d’octubre, tots els seus escortes, amb alguna excepció, desapareixen, i els seus equips de protecció passen a vigilar-los per detenir-los a les ordres del Ministeri de l’Interior. Frivolitzar sobre això és greu.

“Hi ha un espanyolisme modern i liberal, però està lligat de mans i peus a l’extrema dreta”

Hi ha un nou espanyolisme modern, cívic i, fins i tot, contrari a la corrupció que no es pot caricaturitzar només com a neofranquista o feixista que podria guanyar pes el 21-D. Com analitzes això?

Primer, ja veurem què passa en les eleccions del 21-D. No sabem si Ciutadans, el PSC i el PP tindran millors resultats. Però és cert que hi ha un espanyolisme creixent que intenta ser modern i liberal. Ho intenta, però està lligat de mans i peus a l’extrema dreta espanyolista que ha sortit de l’armari els últims mesos. Hi ha una base social que va aconseguir que la Plataforma per Catalunya tingués 75.000 vots en les eleccions catalanes de l’any 2010. Hi ha un perfil abstencionista de dreta que probablement no anava a votar a cap elecció, i menys a les catalanes. Tot això s’organitza, es coordina, crea llistes de WhatsApp i canals a Facebook. Tenen força, tot i que mai hagin tingut representació parlamentària pròpia. Per això em fa por el que pugui passar després del 21-D i demanaran “qué hay de lo mío”. L’extrema dreta, durant el mes d’octubre, es va mostrar al carrer tal com és amb agressions i amenaces. Ara, però, des que es va fer la convocatòria electoral, hi ha hagut una certa consigna de tranquil·litat per evitar episodis de violència.

Per què està creixent l’espanyolisme a l’àrea metropolitana de Barcelona, sobretot a barris obrers castigats per la crisi i les polítiques d’austeritat liberals?

Hi insisteixo: ja veurem què acaba passant el 21-D i si realment creixen. És veritat que hi ha més banderes espanyoles als balcons dels barris obrers. Crec que hi ha una qüestió identitària. S’ha generat, en alguns entorns concrets, una idea que Ciutadans i el PP poden representar la teva identitat cultural i de llengua si véns de família immigrada amb avis o pares que han vingut de la resta de l’Estat malgrat que siguis de classe treballadora i estiguis fotut per les retallades o la crisi. Això ha quallat en alguns sectors de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona. Però, compte, perquè la memòria de molts avis i àvies que van viure el franquisme i la Transició té un pes. Hi ha gent que recorda el que va passar a les fàbriques i als carrers als anys 60 i 70. Hi ha gent que recorda que la gent com el PP i Ciutadans són la mateixa gent que els ha fet la vida impossible a la feina i per trobar un habitatge digne. Podem veure que en algunes ciutats de les perifèries el creixement de Ciutadans no sigui tan gran com prediuen les enquestes.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Els Comuns han comès una errada: fer campanya com si l’1-O i la repressió pràcticament no haguessin existit”

Hi ha una altra batalla electoral interessant per al 21-D per captar vot d’esquerres entre Catalunya en Comú i la CUP. Què opines de l’enfrontament, a vegades agre tot i que és una cosa molt de Twitter, entre Comuns i cupaires?

Tinc la impressió que els Comuns cometen una errada important que els pot passar factura: fan la seva campanya com si l’1-O i la repressió pràcticament no haguessin existit. Des de la primavera, els Comuns treballen en un escenari de convocatòria electoral anticipada. Planifiquen tot el seu relat sobre la base d’unes eleccions que es produeixen d’una manera que ells no havien previst. Al final, no és Puigdemont qui es fa enrere i convoca, sinó que es produeixen després de l’1-O i de què l’Estat suspengui l’autonomia catalana. Malgrat això, fa la impressió que els Comuns plantegen unes eleccions autonòmiques més o menys ordinàries. La meva opinió és que hi trobo a faltar un cert sentiment de fraternitat cap a la part oprimida; i, en els últims mesos, els oprimits són els independentistes. Això els mostra com una maquinària electoral. Molt tacticista. Amb una certa fredor. Una certa falta de fraternitat.

La CUP, de la seva banda, té un paper novament complicat. Creus que li tornarà a tocar donar suport a un Govern d’ERC i de Junts per Catalunya —la marca electoral de Convergència? Això els tornarà a generar un fort debat intern.

La CUP, les CUP, els diferents mons de la CUP, tenen un paper ara mateix difícil. Ells defensen el relat de l’1-O i consideren que no s’ha de fer cap pas enrere per implementar la República. Però hi ha un Estat disposat a tot. Com s’implementa el posicionament polític de la CUP sense patir l’abraçada de l’ós d’ERC i de Junts per Catalunya? Això els podria enfangar novament durant un període llarg en el temps per aconseguir la materialització física i real de la República davant d’un Estat espanyol que no té cap mena d’intenció d’abandonar Catalunya. Com faran possible una independència si ERC i Junts per Catalunya no volen o no veuen clar fer-la efectiva a través d’una acció directa de la gent al carrer? Fins ara s’ha pogut veure que les institucions catalanes no han sigut capaces d’implementar la República: no han tingut el reconeixement internacional, no han aconseguit el poder de les finances ni, evidentment, han fet efectiu el control del territori. Si la via institucional no ha estat efectiva, què proposa la CUP? La via que sembla que proposa la CUP és que la mateixa població catalana mostri una actitud de desobediència passiva en la vida quotidiana de cada dia per acabar desesperant l’Estat. Hi ha molts interrogants oberts.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies