Joan Llinares: “Convergència es va equivocar no admetent el finançament irregular al principi del ‘cas Palau’”

  • Text: Roger Palà / Fotos: Jordi Borràs
  • dimecres, 29 març 2017

Joan Llinares (Alzira, 1953) va ser nomenat director del Palau de la Música sis dies després de l'esclat del 'cas Millet'. Durant l’any i mig següent, aquest expert gestor cultural, que havia estat administrador de l'IVAM i del MNAC, va intentar destapar l’autèntica dimensió no solament de l’espoli de la institució, sinó del presumpte finançament irregular de CDC a través de l'ens. No va ser fàcil: les pressions polítiques van motivar –en part– la seva renúncia al desembre del 2010. Ara dirigeix l’Oficina de Transparència de l’Ajuntament de Barcelona. Ahir va declarar com a testimoni en el judici del Palau. Llinares no té dubtes: el presumpte finançament irregular de CDC s'acabarà acreditant.

“Més d’hora que tard s’acabaran sabent els sous fora de conveni de TMB. Els diners públics, s'ha de saber qui els cobra”

En la teva declaració d’ahir en el marc del ‘cas Palau’ vas explicar que, durant la teva etapa com a director de la institució, vas rebre una trucada de Felip Puig a través d’una línia directa a l’antic despatx de Jordi Montull.

En un calaix del meu despatx, que havia sigut el despatx de Montull, hi havia un telèfon. Jo havia vist l’aparell, però em pensava que estava espatllat i que no havien tingut altre lloc on guardar-lo. I un dia, de sobte, comença a sonar des de dins del calaix. L’obro, despenjo i una veu em diu: “Sóc Felip Puig”. Em va preguntar si ja “estaven les coses clares” amb relació als convenis que el Palau, en època de Millet, havia firmat amb la Fundació Trias Fargas. Uns diners que Convergència es va comprometre a retornar.

Per què creus que va trucar-te?

En aquell moment no vaig donar-hi gaire importància perquè tot el que havia envoltat el Palau havia generat un gran interès en molts àmbits, i era molta la gent interessada a saber del cas. Després, quan, a més dels convenis amb la Trias Fargas, van aparèixer altres indicis de finançament irregular de Convergència, vaig fer una reflexió. Per què existia aquella línia de telèfon, que arribava directament al meu despatx –que havia estat el despatx de Montull– sense passar per la centraleta? Era alguna estratègia per mirar de no deixar rastre? En aquells temps, Convergència no estava al Govern, però Felip Puig, dins del partit o al Parlament, seguia tenint grans responsabilitats. Després, vaig poder constatar que en la documentació interna del Palau que vam recopilar, Puig hi apareix en diverses ocasions. Per exemple, quan es parla d’obres i requalificacions en notes de Millet o de Montull. O en l’agenda de Millet… Es parla d’ell, per exemple, en un document sobre una possible requalificació de l’Ametlla de Mar: “Cal parlar amb el conseller Puig” [Puig va ser conseller de Política Territorial en el darrer Govern de Jordi Pujol]. Des del Palau es feien tota mena de tripijocs.

A data d’avui, Convergència segueix negant haver usat el Palau per finançar-se de manera irregular. Tu afirmes el contrari.

El dubte sobre això em desapareix al mes de juny del 2010. Els convenis amb la Trias Fargas, que va ser el primer que vam detectar, no tenien cap lògica. Era incomprensible que el Palau fes un conveni per finançar activitats culturals d’una fundació d’un partit polític. Però, tot i que la sospita era evident, el cert és que Millet havia fet coses molt estranyes allí dins… Quan arribo al convenciment que hi ha alguna cosa més és quan des del jutjat se’ns requereix que fem un buidatge de diversos ordinadors del Palau. Ho fem davant de notari i comencen a sortir documents com aquest [mostra un document on apareix la columna "pagaments a Daniel”, amb referència a Daniel Osàcar, extresorer de CDC]. Hi ha molts indicis documentals d’aquest estil.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Hem perdut la pista de 9 milions. Ningú sap on són. Si Millet i Montull no ho expliquen, no ho sabrem mai”

Quan comences a sospitar que hi podria haver una trama de suposat finançament irregular més àmplia?

Va ser a partir d’analitzar una sèrie de factures de milers d’euros sense cap justificació associada: ni pressupostos, ni albarans, ni notes d’entrega, ni el dossier vinculat… Només conceptes vagues com: “Realització de ‘mailings’ per a difusió de promocions” [m[mostra una còpia d’una factura]Qualsevol institució, cultural o esportiva, quan arxiva una factura d’aquest tipus, hi inclou una carpeta, per exemple, amb una còpia del material que s’ha distribuït. Quan preguntem al personal del Palau, ens expliquen que aquelles empreses que havien emès factures milionàries no eren les que utilitzàvem habitualment per al servei de ‘mailing’. Un ‘mailing’ normal del Palau costava 3.000 euros. Aquí estem parlant de factures de més de 100.000 euros. I, després, un altre indicador típic de la corrupció: les factures, el dia que arribaven, es pagaven al comptat. Això no passa amb una factura normal. Aquestes empreses, en realitat, haurien estat prestant serveis a Convergència, però qui pagaria la factura era el Palau.

Has explicat que durant els primers dies de la teva gestió vas poder constatar que, amb posterioritat al primer escorcoll dels Mossos d’Esquadra, s’havien destruït documents compromesos al Palau. De quin volum de documentació parlem?

Hem perdut la pista de 9 milions d’euros. Ningú sap on són. Si no ho volen explicar Millet i Montull, no ho sabrem mai. Suposem que la informació que permetria acreditar el destí d’aquests diners va desaparèixer durant aquells dies. Això ens hauria permès saber on van anar a parar. A partir del moment en el qual em faig càrrec de la direcció, m’assabento d’aquestes pràctiques i les frenem. A través de les càmeres de videovigilància del Palau comencem a seguir-ne la pista. Vam poder aconseguir imatges en què es veia com sortien del Palau carretons plens de documents. Una part de la documentació, els Mossos la van poder localitzar en un pis que Jordi Montull tenia prop del Palau. Però una gran part va desaparèixer.

El director de l’oficina central de Caixa Catalunya en els anys del ‘cas Palau’ ha dit en el judici que “en cap moment” va veure sospitós que els bidells del Palau acudissin amb freqüència a la sucursal a retirar milers d’euros en nom de la institució cultural. Parlem de reemborsaments de milers o centenars de milers d’euros en efectiu. Els bancs han col·laborat en la investigació?

Els bancs no han explicat encara com això va ser possible, perquè aquesta mena d’accions van contra la llei que combat el blanqueig de diners, que prohibeix donar aquestes quantitats en efectiu i molt menys sense identificar qui retira els diners. Els bancs han contestat que no ho sabien! Estem parlant en global de milions d’euros retirats en efectiu, en quantitats que en un taló podien ser de 200.000 euros. Sorprenentment, no hi ha hagut cap mesura per part del Banc d’Espanya d’obrir un expedient per saber què havia passat.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“El procés de renovació de CDC és ara molt difícil de sostenir per culpa del llast del Palau”

Què penses quan veus que Artur Mas o altres dirigents de Convergència segueixen negant la seva implicació en el ‘cas Palau’?

Va ser un error per part de Convergència no reconèixer-ho al principi. Això que ara els vindrà per sentència, haurien pogut resoldre-ho per la via d’un acord i haver retornat els diners, sense necessitat d’embargaments de seus que ara hauran d’executar si hi ha condemna. Si ho haguessin fet el 2010, avui dia això seria prehistòria. Tot el procés de renovació de Convergència és ara molt difícil de sostenir, precisament perquè no s’han desfet de tot el llast del Palau de la Música. El que passa, però, és que, si ho reconeixen ara, vol dir que tots els qui van fer aquesta jugada se’n van a casa.

A més de Felip Puig, vas parlar del tema amb algú més de Convergència durant el teu pas per la direcció del Palau?

En la junta de l’Orfeó Català, que pretesament havia de ser una junta renovadora després de la gestió de Millet, m’hi trobo el senyor Carles Sumarroca. En aquells temps ja es parlava de les seves empreses vinculades presumptament a la trama del 3% i la seva relació tan íntima amb Jordi Pujol [S[Sumarroca va ser fundador de CDC]Vam tenir poques converses perquè, quan va entrar la nova junta, jo ja havia posat data per marxar. Però, com en la premsa seguien apareixent informacions que involucraven Convergència, alguns patrons –entre els quals ell– afirmaven que la informació sortia del meu àmbit. I vaig tenir amb ell i alguns altres patrons alguns episodis… curiosos. La nova junta estava perfectament alineada amb CDC i per això va decidir no personar-se com a acusació particular en tota la part de la trama que fa referència al suposat finançament irregular del partit.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“En temps d’Aznar, el Ministeri de Cultura va donar milions d’euros per a obres del Palau que després no va auditar”

La setmana passada publicàvem un reportatge sobre l’estreta relació de Millet amb Aznar, el PP i la FAES. La FAVB afirma que no s’ha investigat si la fundació del PP es va finançar a través del Palau. Aquesta sospita té fonament?

Podria ser perfectament. Ho repeteixo: hi ha 9 milions d’euros que no sabem on han anat a parar. Però, fora d’una correspondència protocol·lària amb el Govern de Madrid, no vam trobar res més entre la documentació que vam recopilar que ho acredités. El que sí que és cert és que, aquesta sospita, la FAVB la construeix sobre la base que l’entitat que va aportar més diners al Palau va ser el Ministeri de Cultura en temps del Govern d’Aznar. Van ser milions i milions d’euros a obres que després el Ministeri no va auditar.

Durant la teva etapa vau auditar aquestes obres?

Nosaltres vam comprovar que hi havia més certificacions que obra feta. Se certificava obra per diverses vegades, i, un cop rebuda la subvenció, es donava de baixa per no haver de pagar impostos. Quan s’acaben les obres amb finançament públic, normalment hi ha una liquidació i una comprovació i certificació que l’obra s’ha executat. En altres obres el Ministeri ho fa. En la meva etapa al capdavant del MNAC, quan vam acabar les obres, els auditors d’Hisenda van estar comprovant fins a l’últim endoll. Això amb el Palau no va passar.

Vols dir que el Palau va rebre més subvencions de les que haurien sigut necessàries per part del Ministeri de Cultura?

Sí. Fins i tot algun membre del patronat, el nom del qual no diré –però que sempre em va semblar una mica eixelebrat–, plantejava que no passava res, que en Millet era un tipus que sabia fer diners. Ho justificava.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Oriol Pujol em va escriure una carta on m’acusava de passar informació del Palau a alguns grups polítics”

Vas ser director general del Palau del juliol del 2009 al desembre del 2010. Per què vas plegar?

Perquè, tot el que jo podia fer, ja ho havia fet. Havíem aconseguit que el Palau no quedés intervingut judicialment. Això hauria suposat el tancament del Palau mentre durés la investigació. Ho vam evitar, i això va ser un dels meus primers objectius. També tenia com a objectiu millorar la programació i reorganitzar el Palau, cosa que també vam aconseguir. Als gestors culturals, abans de l’esclat del cas, sempre se’ns havia posat com a exemple la gestió de Millet. I un dels motius pels quals vaig acceptar és que des de l’àmbit de la gestió cultural havíem de demostrar que també sabíem fer les coses bé.

Hi ha un moment, però, en què afirmes que ja no et senties còmode amb la composició del Consorci.

Mentre els focus se centraven en Millet i en Montull, tot era hihi-haha; però, quan el focus es va ampliar i es va anar estenent a tot el que es movia dins del Palau, va coincidir amb un canvi en la presidència, que va assumir Josep Maria Busquets. Aquest senyor tenia claríssim que als tribunals no havia d’arribar la part més fosca del Palau, que era el finançament irregular de CDC. Jo no em veia dirigint un consorci controlat per Convergència, partit pel qual jo havia tingut admiració en altres èpoques. Com podia estar jo servint a la gent que havia saquejat el Palau? Em vaig quedar molt descansat quan vaig sortir del Palau.

Vas rebre pressions d’algun tipus per no seguir investigant?

Vaig tenir enfrontaments al patronat per fer la meva feina. Amb Mariona Carulla no, però amb Busquets sí. Al juliol del 2010 hi va haver la comissió parlamentària d’investigació, i recordo les acusacions de Convergència dient-me que jo estava passant informació als altres grups polítics. El mateix Oriol Pujol em va escriure una carta en què es queixava i deia que jo passava informació a altres grups polítics. Però era la informació que posàvem a la disposició de tots els grups que s’hi interessaven.

Ara, com a gerent de serveis generals i director de l’Oficina de Transparència, ets el representant de l’Ajuntament al patronat del Palau. L’Ajuntament ha reclamat que el Palau torni a personar-se com a acusació particular també en la qüestió del finançament irregular.

En aquests moments, el Palau és acusació particular com a perjudicat contra Fèlix Millet, Jordi Montull i altres acusats, però no entra per a res en el que és el finançament irregular de CDC. Això és molt perillós i deixa el Palau en una situació de feblesa. El presumpte finançament irregular de CDC està calculat en 6,6 milions d’euros. Si la sentència ho confirma, aquests diners tornarien directament a la tresoreria de la Generalitat, i no al Palau, que és on haurien de tornar si s’hagués mantingut la posició que jo defensava. Però no veig voluntat en el patronat actual d’anar en aquesta direcció. Veurem com evoluciona. No fer-ho és un error greu que contamina tots els passos endavant que ha fet la institució.

A l’actual patronat del Palau hi ha figures com David Madí, estretament vinculat a CDC.

Hi és en representació d’Endesa. De fet, tots els noms són recognoscibles. Només cal mirar la composició de la junta per entendre el paper del Palau inhibint-se d’aquesta qüestió.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Si hi hagués transparència a l’Administració, casos com el del Palau de la Música serien molt difícils”

Ara dirigeixes l’Oficina de Transparència de l’Ajuntament de Barcelona. Fins a quin punt les polítiques de transparència poden ser una eina per evitar que a nivell institucional es reprodueixin casos com el del Palau?

Si les administracions funcionessin bé pel que fa a transparència, seria molt més difícil que s’esdevinguessin casos com el del Palau de la Música. Per evitar la corrupció, cal tenir sistemes de control. El que jo vaig veure en pocs dies al capdavant del Palau ho hauria pogut veure qualsevol auditor. Les polítiques de transparència el que aporten és que aquest control també recaigui sobre la societat civil, perquè la ciutadania pot accedir a unes informacions que fins ara les administracions no donaven. Poder veure qui es contracta, amb quin procediment… També és molt rellevant per a la feina dels mitjans de comunicació.

A CRÍTIC solem presentar peticions de dret d’accés a la informació pública, un dels elements clau de la Llei de transparència. Les administracions ens n’han denegat moltes. 

Però hi ha eines per exercir aquest dret. La Comissió de Garanties de Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) està actuant d’una forma prou dura. I dins l’Administració és un canvi radical de cultura. Abans, un funcionari podia ser sancionat pel fet de donar una informació sobre un expedient i ara pot ser sancionat pel fet de negar-se a donar informació. És donar-li la volta al mitjó. Encara no hem arribat al desenvolupament global de la llei i que la transparència s’entengui com un fet completament usual. Ha de ser normal que es conegui quant cobra no només l’alcaldessa o els regidors, sinó qualsevol empleat públic. Quin problema hi ha perquè es conegui aquesta informació?

Doncs en el cas de TMB, empresa pública de l’Ajuntament de Barcelona, sembla que hi ha un bon problema. 

Em consta. Un conflicte molt surrealista, perquè fins i tot hi ha amenaça de querelles per part d’aquests empleats perquè no es facin públics els seus sous. Doncs mira… He de dir que més d’hora que tard s’acabarà coneixent. Els diners públics s’ha de saber qui els cobra i per què els cobra. Això és una base elemental de la democràcia. Ens costarà molt, però acabarà sortint. I és cert que la llei en aquest aspecte és molt ambigua: només parla dels alts directius i personal electe, no entra en la resta. I em consta que en el debat parlamentari es van generar aquestes ambigüitats de forma conscient.

El teu nom va sonar fa poc com a substitut de Daniel de Alfonso a l’Oficina Antifrau. T’ho van proposar?

Sí, però en aquell moment el projecte de l’Oficina de Transparència i Bones Pràctiques de l’Ajuntament de Barcelona estava en ple desplegament. Marxar en aquell moment em generava un conflicte personal i vaig preferir implicar-me a fons en el nostre projecte. Érem en ple procés de treball del codi ètic, de les normes sobre ‘lobbies’ i grups d’interès, i també de la bústia ètica, que va entrar en funcionament fa pocs mesos.

Ha rebut denúncies, la bústia ètica?

N’hem rebut, sí. La bústia té unes normes de funcionament per confidencialitat molt absoluta: recau sobre una direcció d’anàlisi on les funcionàries que ho gestionen tenen una obligació legal de total confidencialitat. Però en dos mesos i mig que porta funcionant ha sigut molt utilitzada en tots els sentits. Des d’assumptes del mateix Ajuntament fins a ciutadans que posen en coneixement qüestions que fan referència a altres administracions. Hem establert mecanismes de coordinació amb Antifrau, sempre amb l’autorització prèvia del denunciant. Ja hi ha alguns resultats de millora del funcionament del dia a dia. Mai assumirem investigacions que tinguin naturalesa penal: quan arriba qualsevol cas d’aquesta naturalesa, com és en el cas de Fomento amb el contracte de la brossa, s’envia directament a la Fiscalia. Arran de l’entrada de la policia a Bimsa, també s’ha engegat un procediment informatiu que està analitzant les contractacions realitzades per l’empresa.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari