Jordi Basté: “Jo sé fer ràdio. Jo no faig política”

  • Text: Roger Palà / Fotos: Ivan Giménez
  • dijous, 3 novembre 2016

Des de fa 10 temporades, Jordi Basté (Barcelona, 1965) dirigeix i presenta 'El món a RAC 1', el programa més escoltat de la història de la ràdio catalana. Al capdavant del vaixell insígnia de l'emissora del Grup Godó ha desbancat l'històric lideratge de Catalunya Ràdio. Va començar a forjar-se en el periodisme esportiu, i d’aquest univers n’ha extret una gran part dels ingredients que han fet líder 'El món'. No es talla. Parla clar, com si, en lloc d'una entrevista, estigués fent un dels seus 'davantals'. Recela de les xarxes socials. Reivindica el periodisme de picar pedra. Veu la situació política “enquistada". I, tanmateix, considera que vivim immersos en una revolució. Peu a terra i endavant.

“Estem esgotant la gent amb el procés. Volem saber com s’acaba la pel·lícula ja”

En una entrevista a ‘El Periódico‘ comentaves que un dels records que tens del teu pare és llegint el diari a la fresca, al barri d’Horta. Diuen que, per ser periodista, s’ha d’haver mamat l’interès per la premsa des de petit. El teu interès per l’ofici sorgeix en l’entorn familiar?

El meu pare llegia tots els diaris que li queien al damunt: el ‘Diari de Barcelona’, el ‘Ciero’, el ‘Mundo Deportivo’… Era una època en què la gent llegia molt més que ara. Però sobretot el que recordo és que a l’hora de dinar no teníem la ‘tele’ engegada, sinó la ràdio. Jo arribava de l’escola i la mare escoltava la ràdio a la cuina. I, quan el meu pare arribava de la feina, posava la ràdio. I a la nit també. Vaig créixer en una casa de molta ràdio. El meu pare era un home d’inquietuds, un habitual de l’Ateneu d’Horta, on hi havia la penya blaugrana. Allí llegia els diaris, feia la tertúlia, quedava amb els amics… Tot passava per allà. Jo també hi anava, i un dia el meu pare hi va coincidir amb l’Agustín Rodríguez, un periodista de Ràdio Joventut que ara ja és mort. “El teu fill és un piula”, recordo que li va dir. “Per què no el portes dissabte a la ràdio? Hem començat un programa infantil.” Jo tenia 10 anys. Aquell va ser el meu primer contacte en directe amb un estudi de ràdio.

Expliques que amb el pare i l’avi anaves a veure els partits de l’Horta. Als barris de Barcelona hi ha una gran tradició de petits equips. Tu vas començar fent ràdio als camps del Júpiter, de l’Europa o del Sant Andreu. Què hi vas aprendre?

Jo vaig debutar fent connexions amb un partit Europa-Canovelles. I en aquests camps hi vaig aprendre a no dir barbaritats… perquè en vaig dir moltes! Vaig aprendre el meravellós joc de la improvisació, que només s’adquireix fent periodisme esportiu a la Tercera Divisió. És com tirar-te a una piscina sense aigua. El gran problema de bona part del periodisme esportiu dels últims anys és que, a partir de l’aparició de televisions privades, hi va haver un procés de contractació en abundància de tot de gent que no havia passat per aquest aprenentatge. Qualsevol que acabava d’arribar amb el carnet de periodista l’enviaven amb el Barça a Turquia. I l’aprenentatge és bàsic. El teòric, però sobretot el pràctic. Les universitats em semblen fantàstiques, però és molt important que els periodistes trepitgin terreny.

001

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hi ha gent que creu que el futbol no és cultura. En la seva ignorància hi ha la clau del nostre èxit”

Diuen que una de les claus del teu èxit és haver aplicat les formes i el dinamisme del periodisme esportiu al periodisme polític. La política i el periodisme s’estan ‘futbolitzant’?

Hi ha un sector de gent que creu que això del futbol i de l’esport no és cultura, i diuen amb cert menyspreu: “Bah, aquests fan ràdio com si retransmetessin partits”. En la seva ignorància hi ha la clau del nostre èxit.

El futbol és cultura, doncs?

Les cròniques del Manolo Vázquez Montalbán sobre el Barça no eren cultura? El que escriu en Sergi Pàmies o el David Carabén no és cultura? O el que escriu el Ramon Besa a ‘El País’ o en David Torres a ‘El Periódico’ tampoc? Per mi ho és. Una altra cosa és si Cristiano Ronaldo i tota la faràndula del món del futbol és cultura. Però ho diré d’una altra manera: què és més cultura, Ramon Besa o un espectacle de Los Morancos? La cultura sempre depèn de qui la viu.

‘El món a RAC 1’ és una retransmissió esportiva convertida en programa matinal?

No és que fem ràdio com si féssim un partit de futbol, sinó que utilitzem recursos del periodisme esportiu per aplicar-los a un programa de ràdio. Això ho ha fet tothom que ha fet el pas del periodisme esportiu a altres àmbits, des d’Antoni Bassas fins a Xavi Bosch, passant per Carles Francino Manuel Fuentes… És gent que ha fet l’aprenentatge de la improvisació. I, sobretot, hem tingut mestres que ens han ensenyat a aprendre què és notícia i què no ho és. En Puyal, per exemple, és important sobretot perquè sempre sap on és la notícia. Tenir nas és una cosa que s’aprèn amb el pas dels anys, i moltes vegades ve de sèrie. És una guspira difícil de trobar. O la tens a dintre, o a les facultats no t’ho ensenyen. I després, picar pedra i saber treballar en equip. Alguns de nosaltres –i m’hi incloc– som molt ‘divos’. Els periodistes, quan les coses ens van bé, som els reis del mambo. Però l’èxit d”El món a RAC 1′ no és Jordi Basté: és l’equip. I no ho dic per quedar bé; no és cap falca. Ho crec fidelment des del primer dia.

009

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Tinc data de caducitat, i és més a prop que lluny. No faré això que faig 10 anys més. Vull viure més feliç”

Quan vas guanyar l’Ondas juntament amb Albert Om i Jordi Évole, deies en una entrevista amb en Carles Capdevila: “És el triomf d’una generació nascuda amb un peu a la dictadura i un peu a la democràcia. Periodísticament hi havia gent més gran que ho havia fet molt bé, i substituir-la costava”. Ara es parla molt de la Generació T, o Generació de la Transició. Ens hem convertit en un tap generacional?

Sóc molt partidari de no crear efecte tap. Jo sóc com un iogurt: tinc data de caducitat. No vol dir que sigui aquesta temporada o la pròxima. Però ja et dic que és més a prop que lluny. No faré 10 anys més això que faig. Per molts motius. Principalment, perquè tinc una vida privada que vull gaudir. Vull viure més feliç que ara. No vull despertar-me cada dia de la meva vida amb un despertador a les tres de la matinada. Això s’acabarà, i en vindrà un de més jove que ho farà tan bé o millor que jo. Fa alguns anys era impensable que hi hagués algú que pogués fer els partits de futbol com els feia en Puyal. I ara tenim un Joan Maria Pou que ho fa de pebrots, o un Lluís Flaquer a Ràdio Barcelona que també ho fa de pebrots.

Has dit que viviu sotmesos a moltes pressions. De quin tipus? Pressions polítiques?

No. A l’entrevista que li vau fer a la Mònica [Terribas] ella deia que tenia moltes pressions d’aquest tipus. La Mònica és una dona periodísticament impecable; l’adoro. Però, al marge d’això, ella té cultura política. Jo no en tinc. Això un dia m’ho va dir en Pepe Antich: “No tienes cultura política”. I és cert. I no en vull tenir. Jo tinc cultura comunicativa –també en té la Mònica. Però a mi tots els polítics em veuen com un marcià. Pensen… Aquest ‘tio’, de què va? A mi no em truquen polítics al mòbil. Només ho fa algun expolític que vol ser tertulià. Però res més. Jo de vegades els truco per saber coses. I poques vegades. De tant en tant vaig a dinar amb algun polític, però hi ha més un punt personal meu, de saber què pensa i per on es mou el personatge en qüestió, que no pas un interès concret. No tinc gens d’interès polític.

004

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Jo no tinc cultura política. Tinc cultura comunicativa i radiofònica. A mi els polítics em consideren un marcià”

En el seu ‘model propaganda’, Noam Chomsky explica que els anunciants i la publicitat són un gran filtre a l’hora de determinar de quins temes parlen els mitjans de comunicació. Rebeu pressions dels vostres anunciants?

Al programa hem parlat de les elèctriques, de la banca… La castanya més gran que he engegat en directe a la meva vida va ser fa un mes a El Corte Inglés. A la tertúlia vam parlar d’un àrbitre gai a qui li han dit de tot a les xarxes. I en Rafel Nadal va esmentar també que El Corte Inglés, per pressions d’un grup d’ultradreta, havia retirat un anunci de la seva campanya de retorn a l’escola on apareixia una parella gai. Vaig veure l’anunci i em va semblar una barbaritat que el retiressin. I en el moment de donar pas a la publicitat d’El Corte Inglés, la Noemí, com cada dia, em va preguntar “com estàs?”, i jo vaig dir: “Estic emprenyat com mai amb vosaltres”. I no va passar res. Això sí: també saps perfectament que l’endemà potser no cal tornar a cascar El Corte Inglés. Que ja ho has fet. O, per exemple, amb el cas de la banca, n’hem parlat molt, però tampoc hem deixat de dir que l’Obra Social la Caixa fa una feina descomunal.

Després hi ha les xarxes socials, on les pressions també són intenses. Darrerament es parla molt de l’efecte de Twitter i dels ‘trolls’ en la dinàmica periodística.

Tots els qui som mitjanament o molt populars estem notant com les xarxes socials ens poden arribar a condicionar. Segur que a CRÍTIC també us passa. De cop i volta, per ser qui sou i opinar com opineu, sou l’ase dels cops d’un grup de gent determinada. Davant d’això t’has de saber blindar.

Tu vas arribar a deixar Twitter durant algun temps.

Sí. A mi em va afectar. Des d’un punt de vista emocional, i també des d’un punt de vista laboral. Hi va haver un temps en el qual estava molt pendent de què es deia i es deixava de dir de mi o del programa a Twitter. Fins que un dia una persona molt popular, però molt popular, em va dir: què són 50 o 100 persones que t’ataquin molt a Twitter? Quantes t’escolten cada dia? Quantes n’hi ha que pensen el contrari? El que diguin 100 persones no et pot condicionar. Després hi ha una altra qüestió: quin impacte real té Twitter? Jo, per exemple, sóc un gran fan del programa ‘Cachitos’, de TVE. ‘Cachitos’ és ‘trending topic’ cada setmana, però després té un 5% de ‘share’. De què estem parlant, doncs?

Però les xarxes socials també han estat i són un element imprescindible per difondre pensament crític i reforçar la llibertat d’expressió.

Segur que sí. Però són una moneda de dues cares. Jo estic a favor de la gent que s’expressa amb elegància i contundència a Twitter, però mai des de l’anonimat. I això passa gairebé sempre. Avui en dia, Twitter és un bar de borratxos. Tu entraries mai en un bar de borratxos?

Així, d’entrada… no.

Però, si hi entressis, i aquest bar fos com Twitter, ‘fliparies’ amb una cosa: que la meitat dels borratxos et poguessin tirar el whisky a la cara en nom de la llibertat d’expressió, i que l’altra meitat ho fessin però, a més a més, anessin encaputxats. Jo no entraria mai en un bar així. I, en canvi, hi som.

005

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No em sento part del poder. Una altra cosa és que la gent percebi que en sóc part”

Ignacio Ramonet deia que els periodistes hem deixat de ser el quart poder vigilant perquè, de tan a prop que som dels altres poders, hem passat a formar-ne part. Tu presentes el programa de ràdio amb més audiència i més influent de Catalunya. Et sents part del poder?

No. Zero. Si em sentís part del poder, no faria aquest programa. Una altra cosa és que la gent percebi que sóc part del poder. Però no en tinc cap intenció. Sé que tinc una responsabilitat social cada matí. Nosaltres som la segona o la tercera veu que sona en moltes cases de Catalunya. Però la gent està molt ensenyada. Aquest programa, l’escolta gent molt diferent. No tinc cap voluntat d’influència. Potser la gent no s’ho creurà, però és així: la meva vida davant d’un micròfon vull que sigui tan simple com sigui possible. Jo faig ràdio. No faig política. Si tinc capacitat d’influència, crec que, per la meva pròpia salut mental, no en vull tenir, o no vull saber que en tinc.

Fas sovint periodisme d’opinió. Als editorials però també en la part informativa del programa. Hi ha qui defensa que el periodisme ha de ser neutral i objectiu, sec i sense adjectius. Com ho veus?

Jo ara et pregunto a tu: si tu fessis periodisme objectiu, qui et llegiria? Parlem de la crisi del paper. Jo sóc un gran lector de paper. M’agrada llegir els diaris. Sóc un president del club de fans dels diaris. És el meu gran moment del dia. Saps què em salto? La informació. La informació és aquí dins [assenyala el mòbil]. Què necessito d’un diari, doncs? Opinió, claus, reportatges. En tot cas, el que hem de fer és més periodisme. Investigar més. Aquí sí que tenim el dèficit: invertir recursos en el periodisme.

010

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Les tertúlies funcionen perquè són la vida. La vida no és un savi parlant tot sol. La vida és gent conversant”

Les tertúlies, molta gent les critica, però el cert és que són molt escoltades. Són més espectacle que periodisme? Poden defensar-se com a gènere?

Torno a repetir la frase perquè la gent m’insulti: jo sé fer ràdio. Jo comunico. No faig política. Quan la gent diu que vol menys tertúlies… Doncs jo en vull més! Faig tertúlia a les sis del matí amb els meus, faig la tertúlia política a dos quarts de nou, faig tertúlies de cinema, de sèries, de música, de cuina… I per què funcionen? Perquè és la vida. La vida no és un savi parlant sol. La vida és gent que parla els uns amb els altres. La paraula ‘tertúlia’ està prostituïda, gastada, feta un desastre, segurament no hi són els millors… Però malfia’t d’aquells que fan ràdio al matí i no fan tertúlia.

A alguna gent la sorprèn que el Grup Godó tingui una ràdio com RAC 1, amb certa afinitat amb el món sobiranista, i al mateix temps un diari com ‘La Vanguardia’, que s’ha mostrat crític amb el procés.

Si tots dos pensessin de la mateixa manera, què en diria la gent?

RAC 1 és una ràdio independentista?

RAC 1 és la ràdio que té les tertúlies més equilibrades d’Espanya. Però a Madrid ningú ho diu. Algun diari i algun ministre diuen que és ‘la ràdio independentista’. Doncs endavant. Però hi ha estudis que diuen que la cosa està 50% a 50%. D’altra banda, que el diari sigui així i la ràdio sigui aixà… En Sergi Pàmies explicava un dia que la gran gràcia del Grup Godó és que no saps mai què et trobaràs en obrir el diari o encendre la ràdio o la ‘tele’.

S’ha dit que ‘La Vanguardia’ és especialista a estar sempre al costat del poder del moment o, en tot cas, del sentir majoritari de la societat, sigui quin sigui aquest.

Jo no sóc el director de ‘La Vanguardia’, però davant d’això dic: li ha anat bé, oi? Perquè segueix sent el diari més llegit i comprat de Catalunya. Per molts anys i felicitats. I, en canvi, té una ràdio que pensa d’una altra manera i també és líder. Enhorabona. Això és visió empresarial.

008

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Quin és aquest país en què el director de la ràdio pública ha de ser proposat per un partit diferent del que proposa el director de la ‘tele’ pública?”

Tu vas formar-te als mitjans públics. Molts periodistes han passat de TV3 i de Catalunya Ràdio a mitjans privats (sobretot RAC 1) després d’anys formant-vos als públics. Als mitjans públics hi ha qui té cert sentiment d’injustícia i de pena per això.

Jo estimo més els mitjans públics que molts dels que manen als mitjans públics i diuen que estimen molt els mitjans públics. Estimo més els mitjans públics que molts polítics que defensen els mitjans públics però que, quan no manaven, no defensaven els mitjans públics.

Una mica complicat.

Si ho escoltes dues vegades, veuràs que té sentit. Jo vaig treballar 22 anys i mig a Catalunya Ràdio. He treballat més a la pública que a la privada. I la meva conclusió és que ens cal un gran sanedrí sobre com reinventar la ràdio pública de Catalunya, que ha estat històricament un exemple per a tothom. I aquest repensar-se ha d’afectar des del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals fins als treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio. Aquesta gent de la CCMA, en Brauli Duart i la Núria Llorach… Són bona gent i grans professionals, però… Com és que un director de TV3 i un director de Catalunya Ràdio estan a la mateixa alçada que el cap de màrqueting? Com és que el director general de la Corporació pot actuar sobre la programació de la ‘tele’ i de la ràdio pública?

Pot fer-ho?

Pel que tinc llegit, ho ha fet. I no tinc res contra el senyor Brauli Duart, que em sembla una persona extraordinària. Però si hi ha un director de TV3 i un director de Catalunya Ràdio, amb els seus caps de programes i informatius, són aquesta gent qui ha de definir la graella. L’empresa pública, ja parlem d’hospitals, escoles o mitjans, ha d’estar dirigida per qui en sap. El director i el cap d’informatius de TV3 han de tenir plena llibertat per poder fer el que els doni la gana. El Consell de la Corporació pot marcar les línies mestres, però res més. Si no, es genera una teranyina insuportable. Ara segurament trepitjaré algun ull de poll: quin és aquest país en què el director de la ràdio pública ha de ser proposat per un partit diferent del que proposa el director de la ‘tele’ pública?

Això passa? Els partits proposen els directors de la ‘tele’ i de la ràdio?

Se sap que és així. És Convergència qui presumptament proposa en Jaume Peral [director de TV3], i és ERC qui teòricament proposa en David Bassa [cap d’informatius de TV3]. Ambdós, grandíssims professionals. Però no és més normal fer equip, fer pinya, en comptes de repartir-s’ho així?

Per aquesta regla de tres, quan només governava un partit, aquests responsables eren proposats per un únic partit.

Però funcionava millor quan era un partit, no? Les audiències així ho demostraven. Em sorprèn perquè tinc la percepció que no tenen la mateixa mirada. I en aquest sanedrí també hi ha d’haver els treballadors. Fa poc vaig llegir una notícia a l’’Ara’ que explicava que a TV3 no hi havia cap treballador menor de 35 anys. Aquí hi ha un problema. Cal donar entrada a gent nova. Però el monstre és molt gran en nombre de treballadors.

007

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Si s’ha de proclamar la independència, no es pot fer en dos dies. Però som en un moment enquistat en què no trobem respostes”

Què opines sobre el procés? Creiem que vas ser el primer a comparar-lo amb un hàmster fent voltes a una roda sense moure’s.

Me’n vaig adonar un dia a casa. Jo tinc criatures i tenia un hàmster. I mirant-ho vaig pensar: sí, és el procés. Estem molt cansats del tema, esgotats. Volem saber ja com s’acaba la pel·lícula. Si s’ha de proclamar la independència, no es pot fer en dos dies, és evident. Però som en un moment d’enquistament general i no trobem resposta. I no podem estar parlant tot el dia del mateix. No pot ser que cada setmana hi hagi un dia històric. Ni cada mes ni cada sis mesos. No podem estar fent un serial sobre el procés. Això és com les bones sèries de televisió, que de tant en tant descansen una temporada. No estic dient que hàgim d’aturar el procés, però periodísticament no n’hem de parlar sempre, perquè hi ha dies i setmanes que no passa res.

La gent està esgotada de tanta política?

Hi ha un excés d’informació política. Estem esgotant la gent amb política i estem esgotant la gent amb el procés. Tu vés a un bar i escolta la gent de què parla. L’altre dia vaig fer una prova amb una sèrie d’amics, tots ells amb estudiants universitaris, cap de periodisme ni de polítiques. Els vaig demanar el nom de cinc diputats de Ciutadans, ja fos al Congrés o al Parlament. Érem una dotzena, i només n’hi va haver una que recordés cinc noms: Rivera, Arrimadas, Girauta, Carrizosa i Villegas. Per tant,  hi ha una generació que no en té ni idea, de tot això. És important que, quan passen coses, parlem, i molt, de política. Però no cada dia. Això ho noto quan sóc davant del ‘micro’ i dic: “Hosti, tu, quin avorriment’. Si m’avorreixo, com no s’ha d’avorrir la gent! I jo no sóc aquí per avorrir.

Parem excessiva atenció al que fan els polítics?

Bravo! Hem de començar a desmarcar-nos una mica de la informació política, a menys que sigui notícia, òbviament. Si hi ha un congrés del PSOE en el qual passa el que li ha passat a Pedro Sánchez, evidentment és política. Però ara, hem de parlar només de política? Hi ha molts altres temes, però cal saber vendre’ls. Ja sé que és una paraula que no agradarà… Però si la ràdio fos un mercat, quan parlem de temes socials, més que oferir xifres i números, el que importa són les històries. Aquest és un gran país solidari perquè sabem explicar històries. Crec molt en les matemàtiques, però també en la literatura.

002

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Ada Colau estarà a l’alcaldia els anys que ella vulgui. És la més llesta. I arribarà un dia que no agradarà als seus”

Al marge del procés, un altre punt d’atenció és l’emergència de la nova política. Podem, els Comuns… Com ho veus, tot això?

En el cas de Podem, amb la nova política passa el mateix que amb la vella: si vull entrevistar Pablo Iglesias, per a Podemos som ‘provincias y extranjero’. He aconseguit entrevistar dues vegades el Pablo i dues vegades Pedro Sánchez. I un és teòricament dels ‘nous’ i l’altre dels ‘vells’. No han sabut obrir la mirada cap a Catalunya ni ser generosos en l’explicació cap a Catalunya. És un mal comú de la política espanyola. Com és possible que l’única entrevista que recordi de Mariano Rajoy en un mitjà parit a Catalunya sigui els 10 minuts que va concedir a Josep Cuní? En l’última legislatura no ha donat ni una entrevista a la televisió o la ràdio públiques, ni tampoc al programa més escoltat de la història de la ràdio a Catalunya, ni a cap digital, ni a cap diari català. Això sí: Onda Cero, Antena 3, Bertín Osborne… cap problema. Com vols que t’entenguin si no t’expliques?

Com veus el fenomen d’Ada Colau?

És molt hàbil. Com a ciutadà, crec que l’Ajuntament de Barcelona fa coses que són marcianades. En canvi, crec que ella estarà a l’alcaldia els anys que vulgui. És la més llesta, sap centrar-se molt, té visió ‘maragalliana’… i hi haurà un dia que no agradarà als seus. I, a més, se n’ha adonat del que suposa l’empresa pública. Un dia al programa em va dir una frase tremenda: “Quan estàs fora, veus les coses d’una manera molt diferent de quan estàs dins”. I és així. Després hi ha gent al seu voltant que li apaga el foc amb benzina.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
5 comentaris
  • Subscriptor Sergi Díaz Puy 3 de novembre de 2016 - 9:42

    Tothom fa política, en tots els seus actes en societat (i més des d’un mitjà de comunicació). La política no és només el que fan els partits polítics.

  • Subscriptor evagallegopi 3 de novembre de 2016 - 17:40

    Les tertúlies del Món a Rac 1 cansen, sobretot per l’exhaltació i maneres de molts tertulians. En canvi, les que fa el Pou al No ho sé són molt més pausades i ben raonades. A part que gaiebé sempre són paritàries.

  • Subscriptor @rosaerrekerre 3 de novembre de 2016 - 18:28

    Efectivament, no fa política…. fa shows matinals i aprofita els minuts de glòria per dir el que li dóna la gana. Periodistes com ell, que s’aprofiten d’allò que l’audiència els atorga, són irresponsables, igual que un polític q fa servir les institucions per alimentar el seu ego i no per “servir” als interessos del poble que l’ha triat. El seu comportament d’irresponsabilitat durant el “dia sense cotxes” és per emmarcar. Hi ha o no hi ha contaminació, senyor periodista? I si, rodalies funcionen molt malament… i així, senyores i senyors, populisme barat, en format “jo soc un periodista super mega objectiu i apolític, perquè vaig començar comentant els partits de l’Europa, soc d’esports etc etc etc” va, home, va. Per cert #onsonlesdones ??? a les tertúlies que són com la vida???? Val a dir que soc oient d El Mon a RAC1, de 7 a 10 i pico… o sigui que se del que parlo.

  • Subscriptor Bayfor 4 de novembre de 2016 - 11:24

    Una entrevista genial que retrata molt clarament el que ha esdevingut el món del periodisme, perdò, de la comunicació. Així triomfen els que xerren i diuen, diuen, diuen, encara que el que diguin no tingui gaire interés des d’una perspectiva que impliqui escoltar, entendre, etc. Només cal sentir el sorollet de fons (des de la dutxa, a la ràdio del cotxe, potser algú ho sent al metro des del mòbil) perquè actualment la majoria d’informatius ja són com una mena de radiofòrmules, com en el seu moment van esdevenir els programes musicals. D’altra banda, el que fa Jordi Basté no és gaire diferent del que va fer José María García el dia del 23-F, radiant en directe el cop d’Estat des del capó d’un cotxe. Aquell dia al “butanito” s’el veia feliç. Això és comunicar.

  • Subscriptor Maria L. Sciascia 7 de novembre de 2016 - 11:41

    Extranyes afirmacions de l’entrevistat .Estem a la era Post -truth. Caldrà combatre-la.

Deixa el teu comentari