Jordi Borràs: “Ciutadans o el PP no són fatxes, molt pitjor: són grans imants de l’extrema dreta”

  • Text: Yeray S. Iborra / Fotos: Xavi Herrero
  • dijous, 26 novembre 2015

Jordi Borràs (Barcelona, 1981), il·lustrador i fotoperiodista a CRÍTIC i a 'El Món', ha esdevingut la mosca collonera dels moviments d’extrema dreta a Catalunya en els últims temps; sobretot a partir de la publicació de 'Plus Ultra, una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya', el seu segon llibre després de 'Warcelona, una història de violència' (2013). Això li ha valgut amenaces i controvèrsia, atacs d’alguns actors que ell relaciona amb el feixisme, el negacionisme o el revisionisme, vinculats a Somatemps o a Societat Civil Catalana (SCC), entre d’altres. Precisament sobre aquesta última organització presenta el llibre 'Desmuntant Societat Civil Catalana. Qui són, què oculten i què fan per impedir la independència de Catalunya' (Saldonar Edicions i Grup Barnils).

"Aquí de seguida ho callem tot: aquest ai, ai, ai. Per què TV3 no ha dit res, ni una paraula, dels vincles de Societat Civil Catalana amb l’extrema dreta?"

Avui en Jordi té entrevistes per a estona: ha hagut de matinar i sortir ben d’hora de… De no sabem on. No sabem on viu. No ho diu mai; s’ho reserva per les amenaces. Sigui com vulgui, arriba just. Temps de promoció. Matí de periodistes, tarda de treballs de recerca: cada cop són més els estudiants que se li adrecen per parlar sobre l’extrema dreta a Catalunya; està esdevenint una veu autoritzada sobre el tema. N’hi ha poques; el preu és alt.

Ens cita al Fossar de les Moreres, però ens movem ràpidament de sota de la torxa de gas, que fa translúcida la silueta de Santa Maria del Mar; seria caricaturesc, fins i tot amb el passat (avis republicans i marcada tradició independentista) d’en Jordi, fer les fotos en un lloc així. Una terrassa assetjada per ‘guiris’ –millor– ens acull: “Seu tu aquí; a en Xavi [fotògraf] li anirà millor per la llum”. No s’hi pot estar del consell: defecte professional. En faig cas.

Tothom diu que la militància ve de joventut. No he trobat gaire informació sobre on has militat tu, en concret.

On he militat? No t’ho especificaré. Seré generalista perquè no m’agradaria sentir allò de: “Ah! Tu fas aquest article o aquell altre perquè has militat aquí o allà”. Diré… En organitzacions de l’esquerra independentista.

FOTO: Xavi Herrero

FOTO: Xavi Herrero

“Vinc d’una família independentista i antifranquista. El meu avi va ser maqui i exiliat, i el meu pare és un activista independentista”

D’on et ve el pensament polític, com a mínim?

Em ve de jove, de casa. Vinc de família de tradició independentista. I això vol dir antifranquista, una cosa que la gent oblida. El meu avi era capità artiller de la República, a més de maqui, perseguit, exiliat, represaliat. I el meu pare és activista independentista. Per tant, sempre ho he viscut a casa. Quan comences a pensar, hi ha coses que comparteixes i d’altres que no, de casa. Però aquest punt en comú el tenim: l’estima a la terra.

La terra?

M’agrada més parlar de terra que no pas de país o d’estat. Catalunya o els Països Catalans són el meu país, evidentment, però això respon més a una qüestió territorial, nacional.

Vas estar implicat també en moviments estudiantils, oi?

Des de ben d’hora. Però amb el pas dels anys he anat abandonant l’activitat política més estricta. Jo ja fa temps que vaig arribar a la conclusió que la meva única militància possible és la càmera. I on no arribi, que arribi una pàgina de Word, m’explico? No serveixo per fer política [institucional].

T’han vingut a buscar des d’algun partit polític?

No, no. No et pensis…

Mai?

Mira, segurament el fet de ser una persona crítica impedeix que em vinguin a buscar en plan vedet. Quan m’ha tocat criticar segons quines decisions, no he callat. Jo no sóc una persona de partit, sóc incapaç de tancar files amb una decisió que no comparteixo. No m’han vingut mai quatre senyors a buscar. La meva feina és vàlida pel que sé fer; cadascú ha de trobar el seu camí, la seva parcel·la, i més en el moment en què som.

En tot cas: creus que les idees tan clares són bones aliades del periodisme?

Tenir-ho clar no vol dir ser proselitista, eh. És una cosa que no aguanto. Intento ser sempre tan rigorós com sigui possible amb la feina que faig, que no em puguin desmuntar mai els arguments. Si tu menteixes o si esbiaixes i no documentes, no estàs fent ni periodisme ni política: fas propaganda. Que la meva militància sigui aquesta no vol dir que la informació que treballo no sigui verídica.

FOTO: Xavi Herrero

FOTO: Xavi Herrero

“Tots estem polititzats. Jo i el director d’un diari. Però hem de ser curosos amb la informació i no fer propaganda”

El millor amic de la militància deu ser el mètode periodístic.

Tots som subjectes, filtres. Processem la informació que recollim a partir de la nostra escala de valors. Tots estem polititzats. Jo i un director de diari. Partint d’això, hem de ser curosos amb la informació. D’informació, n’hi ha de dos tipus: veraç o falsa.

[En Xavi ja ha muntat l’equip. Aparta una cadira i comença a moure’s sigil·losament mentre dispara, des de tots els angles. En Jordi el segueix, de tant en tant, amb la mirada.]

Com és trobar-se davant dels flaixos? Acostumat a ser-hi darrere…

Ho porto fatal. [Se li escapa un mig somriure.]

Últimament te’n deus haver afartat. T’imaginaves mai quan vas començar a fer fotografia documental que arribaries a aquest seguiment mediàtic?

No, perquè no vaig començar la fotografia amb una intenció concreta. M’agradava la fotografia i l’activitat política. Quan ho barreges, passen coses. Ha estat un binomi que no he anat a buscar jo. Tenia certa angoixa política als 20 anys, tot i estar fregant cobertes al port de Barcelona. No tenia gens clar què merdes fer amb la vida.

Els estudis sobre il·lustració i art van arribar més tard, doncs?

De més gran, sí. Jo vaig plegar al batxillerat. Era molt mal estudiant, tant que em van acabar fotent fora per repetidor. No era el meu moment. Tenia altres coses al cap, altres inquietuds. Vaig passar uns anys treballant.

Moltes vegades s’oblida explicar a què ens dediquem més enllà de la vocació, del que és públic. Quines feines has fet aquests anys?

He treballat de mosso de magatzem, al Circuit de Catalunya. Rere taulells. Al Decathlon. Anant a la temporada de l’oliva.

I quan et llances a la piscina?

Va ser ben difícil. Per començar, l’Estat et posa tota mena de traves: els autònoms, per exemple. A la Gran Bretanya amb 10 lliures ja et fas autònom; aquí vora 300 euros, necessites. No hi ha condicions òptimes per treballar; durant molt de temps ho vaig haver de combinar. Fins que no vaig trobar el moment de tirar-me a la piscina, és a dir, capitalitzar l’atur i dedicar-lo a pagar quotes d’autònoms.

Per curiositat, quina va ser la feina que t’ho va permetre?

Pintar dracs al Parc Güell. A mà.

Artista!

…I repartir-los després!

I entre totes aquestes feines, com va començar la curiositat per l’extrema dreta?

Sempre m’havia cridat l’atenció. Al poble de la família del meu pare, Gandesa, ja es mamava molt aquest franquisme enquistat. Fins al punt que jo havia vist Ramón Serrano i Sunyer passejant per Gandesa amb el cotxe blindat que li havia regalat Himmler en persona. Estem parlant d’un ‘tio’ que va morir als 100 i ‘pico’ anys; l’alcalde convergent d’aquell moment li va dedicar un carrer i el va fer fill predilecte. En plena “democràcia”. [Remarca les cometes.]

Què més et sobtava al poble?

Per festes, als vuitanta i encara als noranta, penjaven les banderes espanyoles dels balcons: Per què a Barcelona no passava? Per què hi havia famílies amb les quals no ens parlàvem? Perquè nosaltres veníem de ser represaliats i ells eren els repressors.

[…]

Encara es pot anar al cementiri de Gandesa i trobar-se làpides feixistes. I que el meu avi, al mateix cementiri, estigui al racó dels descreguts…

El racó dels descreguts?

Forat a terra on s’enterraven els ateus, els suïcides, els independentistes. La púrria.

FOTO: Xavi Herrero

FOTO: Xavi Herrero

“Jo defenso que cobrir manifestacions d’extrema dreta no és fer-los propaganda”

La teva relació amb els Dotze d’Octubre ve de lluny.

De fet, tot aquest interès cristal·litza un Dotze d’Octubre. Amb el meu germà, també periodista, vaig anar a la ‘mani’ de Montjuïc. El meu germà, Enric, va decidir en aquell moment creuar a l’altra banda i anar a documentar l’extrema dreta. Jo li vaig dir: “Què fas! Ets boig”. Quan em va ensenyar les fotos, vaig decidir acompanyar-lo.

I ja no has parat. Què t’hi vas trobar aquell primer cop?

Una realitat que jo creia oculta era ben present, ben viva. I sense mitjans de comunicació per allà. Encara dura el ‘mantra’ que diu que cobrir segons quines manifestacions o actes és fer-los propaganda. Em poso les mans al cap: parlar de violència masclista és fer propaganda als maltractadors? Doncs parlar d’extrema dreta, tampoc. Si fas periodisme, és clar, i no proselitisme.

Aquest ‘mantra’ va ser molt present en el teu cara a cara amb en Josep Alsina a Catalunya Ràdio. Cal donar veu a algú del seu perfil a la ràdio pública?

Jo també tenia dubtes. Però Catalunya Ràdio m’ho va plantejar i jo ho vaig veure com una oportunitat per despullar aquest tipus d’associacionisme, el de Somatemps: associació d’extrema dreta que es vesteix com a col·lectiu d’historiadors. Era un debat arriscat, però va sortir bé.

“Els intel·lectuals revisionistes i d’extrema dreta són gent molt llegida i molt intel·ligent. No són sonats ni babaus”

Quin és el batec de pensament d’aquests intel·lectuals revisionistes en ple segle XXI?

Creuen que tenen una superioritat moral. Són gent molt llegida. L’Alsina és molt intel·ligent. Jo m’emprenyo molt quan es menysprea l’adversari, quan se’ls tracta com uns sonats o inútils. Mentida podrida. A mi em fan por perquè no tenen ni un pèl de babaus. Els que a mi em fan por de veritat tenen unes quantes carreres. Es creuen en possessió de la veritat, els messies: el seu pensament és el vàlid i prou.

Si la història és un relat, jo escoltant l’Alsina, amb la seva hiperdocumentació, trobo ben difícil confrontar-m’hi… Té arguments per a tot.

Total. Ho és molt, de difícil.

Et sents sol furgant tot aquest univers?

A l’hora de furgar, sí. I, fins i tot, menystingut: “Ja està aquest amb els fatxes, ja està aquest parlant del mateix. Vol notorietat”.

En vols?

Sempre l’he defugit. Jo crec que aquesta soledat respon al fet que aquí tot el que té a veure amb l’extrema dreta es va donar per resolt a principis dels noranta. Quan l’Estat va deixar de donar cobertura al tema dels incontrolats. I parlo, conscientment, de donar cobertura a l’extrema dreta, no de perseguir. Perquè, si l’Estat hagués hagut de perseguir, s’hauria hagut de perseguir a ell mateix. Per començar, el grup terrorista més perillós d’extrema dreta va sortir del PSOE i es diu GAL.

No és residual l’extrema dreta a Espanya, comparada amb altres països europeus?

Es pot creure, passant de puntetes, que ho és, si ho comparem amb Grècia o Alemanya. Amb la Gran Bretanya. És cert, quin gran partit d’extrema dreta hi ha a Espanya? Però, atenció, aquest tema només es pot entendre si un llegeix bé la història del país: la “Transició”. [Tornem a les cometes.]

“Per entendre l’extrema dreta a l’Estat espanyol, cal entendre que les classes dirigents del franquisme mai no van marxar”

L’extrema dreta és el sistema?

Les classes dirigents del franquisme van crear els grans partits de centre i de dreta per sobreviure. Ells mateixos van fer la transició política: única a Europa, on els responsables de la dictadura no van passar comptes. Això ho explica molt bé Lluc Salellas amb ‘El franquisme que no marxa’. Per entendre la situació de l’extrema dreta, cal entendre això.

Tampoc el periodisme n’ha estat gaire al cas.

Ja ho deia Vinader, que el periodisme d’investigació és car… Però bé, els principals culpables del fet que avui dia l’extrema dreta sigui potent són els que han repetit el ‘mantra’ de la Transició: l’extrema dreta està absolutament infiltrada dins de l’Estat. Es deté una banda de neonazis (penso en l’operació Panzer), s’intercepten armes de guerra com un bazuca i s’absol aquests detinguts, que es dediquen a reclamar el retorn d’aquestes armes. Això només pot passar a l’Estat espanyol. Per tant, sí: estic sol. [Riu.]

FOTO: Xavi Herrero

FOTO: Xavi Herrero

Parlant de soledat: des de Somatemps hi ha cert interès a deixar-te a tu com un boig heroi de les causes perdudes?

Correcte. Però he començat a viure algunes petites victòries des de fa alguns mesos: la imputació del president de Societat Civil Catalana, per exemple. Aquests anys de bogeria contra corrent, de rascar i picar portes tancades, que els meus em giressin l’esquena… Comencen a tenir resultat.

Quins teus?

L’independentisme mateix: “Això és fer-los propaganda…”. Tu el que tens és por! Jo puc entendre aquesta por, por atàvica per la dictadura. Des d’un punt de vista estratègic, l’Estat espanyol ens guanya per golejada: tot s’ho inventa. Aquí de seguida ho callem tot: aquest ai, ai, ai. Per què TV3 no ha dit res, ni una paraula, dels vincles de Societat Civil Catalana amb l’extrema dreta? Només Lídia Heredia va fer una pregunta a ‘Els matins’ a Miquel Iceta sobre el tema. Jo mateix vaig anar a portar cinc llibres de ‘Plus Ultra’ a TV3 i li vaig dir a la persona d’informatius que em va atendre: “No vull que es parli de mi. No podria recuperar els calés d’aquesta investigació; parlem de l’extrema dreta i de Societat Civil Catalana”. Les cadires escalfades i la por em desesperen.

TV3 sí que en parla… Però fent-ne caricatura: ‘caps rapats’ i botes de punta de metall.

Aquesta estigmatització és culpa dels mitjans, sí. L’altre dia se’m va convidar al programa ‘Trencadís’, de 8TV, i vaig declinar la invitació, per sort! Se’m van posar els pèls de punta al mirar el programa. Només volien carnassa: “L’extrema dreta creix a Catalunya” [Posa veu greu.] L’extrema dreta no creix: agonitza! I es mira d’agrupar! L’extrema dreta de Montjuïc, de ‘caps rapats’, no és perillosa. Ho és la de la plaça de Catalunya; estic fart de dir-ho. L’extrema dreta es barreja a la plaça de Catalunya amb el PP, Ciutadans… I aquí no passa res. Com que no van amb el cap rapat, ningú ho veu com un perill.

Això del PP i Ciutadans, no és un atac polític?

Els que vénen de la tradició de l’MPC [Moviment Patriòtic Català], de Milícia Catalana… són els de la plaça de Catalunya. Pocs mitjans ho entenen i ho saben explicar. A l’últim 12-O trobava que anar a Montjuïc era molt més segur que anar a la plaça de Catalunya. Hi ha qui no ho entén: els del desaparegut Casal Tramuntana eren a la plaça de Catalunya. La Falange, les Brigadas, l’Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios de Barcelona, eren a la plaça de Catalunya. TV3 dóna veu sense informar. Si hi ha banderes franquistes al costat del PP i de Ciutadans, és simptomàtic, no anecdòtic.

“A Democracia Nacional, a Montjuïc, em fan amenaces a micròfon obert… però els de Somatemps són més intel·ligents”

Les amenaces t’han arribat des de la plaça de Catalunya i des de Montjuïc, no?

Des de Montjuïc va ser a micròfon obert i des de la plaça de Catalunya amb bàners a la pròpia web de Somatemps amb la meva fotografia i la dels periodistes Quico Sallés i Bertran Cazorla, advertint que, si ens veien, no permetessin fer cap foto, ni parlar amb nosaltres. A Democracia Nacional, a Montjuïc, els perden les paraules… Els de Somatemps són més intel·ligents; el que diuen vigilen que siguin coses punibles: en els últims mesos m’han dedicat sis o set articles. Amb la meva foto, dient que, si em veien per allà, punts suspensius.

Com es pot actuar davant d’això? Tu has demanat que s’actuï d’ofici.

En el seu moment vaig denunciar amenaces de mort. Fa dos anys, pel 12-O. I van ser arxivades. En aquesta ocasió, a partir del col·lectiu d’advocats Drets, s’ha presentat denúncia i sembla que Interior hi està molt a sobre. Veurem la Fiscalia, que és a qui pertoca: hi pot haver investigació, però si no hi ha un jutge que ho tiri endavant… Em consta que el fiscal Miguel Ángel Aguilar es miraria el cas. A veure si actua. Hauria d’actuar: parlem d’una persona, Pedro Chaparro [Democracia Nacional], que va esperonar 250 ‘caps rapats’ neonazis a agredir-me físicament. Però ho reitero: em fa més por la gent de Somatemps.

T’he sentit dir que hi ha llocs on ja no hi vas… Una petita victòria per a ells?

Aquesta és la seva gran victòria, sí. Porto vuit anys cobrint l’extrema dreta i no puc fer la meva feina com la feia. Aquests últims dos anys he hagut de fugir en diverses manifestacions. I menjant-me que Mossos d’Esquadra em diguessin que marxés, que estava “provocant”. També he de dir que en aquestes dues últimes han estat molt diligents i han estat els primers allà. Sigui com vulgui, no hi ha ‘cordó sanitari’ entre l’extrema dreta i l’espanyolisme.

Que quedi clar: dos conceptes diferents per a tu, extrema dreta i espanyolisme, oi?

I tant! M’emprenya molt quan es diu: “Oh, l’espanyolisme i el feixisme…”. Fins i tot quan els  feixistes em diuen que ho ajunto, sempre responc: “No, jo ho separo, ho ajunteu vosaltres manifestant-vos conjuntament i en germanor”. Jo denunciaré sempre aquesta manca de ‘cordó sanitari’.

“Els mitjans s’han cagat a les calces i no han volgut posar-li el dit a la nafra a Societat Civil Catalana”

Tornant a les investigacions: has canviat la càmera per les pàgines de Word, com em deies. Publiques ‘Desmuntant Societat Civil Catalana. Qui són, què oculten i què fan per impedir la independència de Catalunya’ (Saldonar Edicions). Com ha estat el procés d’investigació?

Ràpid, el llibre va ser un encàrrec de l’estiu i l’he hagut de fer en tres mesos. El gruix, ja el tenia: els investigo des del minut zero, Societat Civil Catalana. Ràpida però complicada la investigació, però. L’organització com a tal no vol donar certes informacions. Quan he tingut l’oportunitat de parlar amb els seus dirigents (quan no m’han engegat a la merda), fins i tot, m’han mentit. A més de la persecució que he patit per part d’ells…

És curiós: ells parlen de persecució per part teva i tu de persecució per part d’ells.

Quan el llibre encara no estava ni escrit, l’11 de setembre passat, van presentar un informe a Madrid sobre “Qualitat democràtica” on es dedicaven dues pàgines a parlar sobre mi. Des d’aquest mateix informe ja s’acusava el llibre, i l’autor, de ser premiats i subvencionats per la Generalitat de Catalunya. Tot perquè a la pàgina web on s’anunciava el llibre hi havia un logotip del Departament de Cultura perquè l’associació Llegir en Català es va acollir a una subvenció, que es donava a totes les associacions, per fer-se una web. L’associació no és l’editorial del llibre, és ridícul. Però m’he tornat a quedar sol: els mitjans s’han cagat a les calces, com deia, i no han volgut posar-li el dit a la nafra a SCC.

FOTO: Xavi Herrero

FOTO: Xavi Herrero

“Societat Civil Catalana ha mort: intenten aguantar la bèstia, vestint-se de progressisme”

A què es deu el canvi de junta de Societat Civil Catalana?

Era un moviment lògic. Davant del mateix desgast que han provocat ells mateixos, han col·locat una junta de cara a la galeria. Més progressista. Però el mal ja està fet.

Quin mal? Què els reclames?

Continuen sense retractar-se de la relació amb l’extrema dreta. Sense donar el nom dels 75 socis fundadors; continuen sense explicar que un dels seus fundadors és Josep Alsina, un neonazi de cap a peus. O Josep Ramon Bosch, que té un judici per coaccions, amenaces i injúries, no ha estat expulsat. Van reestructurar la junta al·legant un canvi, no sabem si l’han fet fora. No han renegat mai; se li ha agraït tot públicament. De fet, Bosch, fins que no es digui el contrari, segueix sent soci. I vicepresident de la Fundació Joan Boscà, d’SCC, encara que ho neguin. És una rentada de cara perquè en cap moment s’ha passat comptes amb l’assumpte de l’extrema dreta. Sigui com vulgui, SCC ha mort: intenten aguantar la bèstia, vestint-se de progressisme.

Què és el que més sorprèn d’SCC, després de les investigacions?

El pes de l’integrisme catòlic a les seves bases. Membres de la seva primera junta directiva, gent a la dreta de l’Opus Dei. És molt preocupant; compleixen el triangle perfecte: integrisme catòlic, espanyolisme i extrema dreta. És a dir, nacionalcatolicisme del segle XXI. Un fil que vull seguir estirant.

I el finançament?

També escandalós, i més si tenim en compte com l’han gaudit amb impunitat periodística. No hi ha hagut mitjans interessats sobre com és possible que una associació de setanta i pocs socis amb quota de 10 euros, amb els col·laboradors exempts d’aquesta quota, s’hagi pogut gastar més d’1 milió d’euros aquest 2014.

I d’on ve aquest finançament que tu consideres sospitós?

Bona pregunta. Jo al llibre obro algunes portes, que no revelaré ara. Qui vulgui, que compri el llibre.

Hòstia, que mercantilista! No obris el meló, i…

[Riu.] Obro alguns camins al llibre; la meva sospita segueix latent. La qüestió és que, més enllà del finançament, seguim sense saber qui és la mà negra que agafa Bosch i Coll i els diu: “Hem de muntar una plataforma”. Qui és? Em guardaré de dir alguna cosa no provada. Però bé, tots sabem que hi ha moltes maneres de crear submarins polítics.

“La mà negra que va ajuntar les peces del puzle fa alguns mesos per muntar SCC ara ha decidit retirar-se davant dels nuls èxits”

Et cauran per tots cantons per ser tan poc concret.

Com m’agrada ser curós, no diré res que no pugui provar. Aquesta mà negra que va ajuntar les peces del puzle fa alguns mesos va decidir retirar-se davant dels nuls èxits d’SCC; qui queda ara? SCC sense ajuda. Sense grans mentors. SCC ha volgut ser una ANC, ha estat incapaç: el seu sostre de mobilització són 38.000 persones, amb les xifres més optimistes. Han evitat mobilitzar-se: l’espanyolisme s’ha mobilitzat només en solitari o fent misses a l’extrema dreta. No tenen més múscul. S’han deixat el més important: l’ANC no neix als despatxos sinó a recer de l’associacionisme català.

FOTO: Xavi Herrero

FOTO: Xavi Herrero

Per què l’espanyolisme no surt al carrer?

Perquè considera que no ha de reivindicar una cosa que és seva. Hi ha un altre sector que se sent progressista però que no sortirà al carrer al costat d’una bandera franquista o d’un militant del PP. El problema és que SCC comença a atreure sectors de cert progressisme espanyolista que sembla que es comencen a desacomplexar…

Per exemple?

Pau Marí-Klose, sociòleg. Els ha fet uns informes, i al seu Twitter diu que de forma desinteressada. Jo encara espero que em digui per què ha fet això sabent que a SCC també hi ha gent de l’extrema dreta. En nom de què? Del no-nacionalisme? SCC és no nacionalista? O més nacionalista que ningú?

No fiques tothom al mateix sac quan parles de Ciutadans o del PP? Al final no ho acabem posant tot a la mateixa aigua bruta?

S’ha d’explicar molt bé com són les coses i per què passen. Sóc el primer que s’emprenya quan es diu que Ciutadans o el PP són fatxes; són una cosa molt pitjor: partits autoanomenats democràtics que juguen el joc parlamentari (tot i que tenen certa al·lèrgia a la llibertat) però grans imants de l’extrema dreta. Per què? Hem de saber el perquè. I això seria una altra pregunta molt llarga d’explicar. Ciutadans té 23 o 25 diputats…?

25 diputats, sí.

És el partit de l’oposició, i no és un partit monolític, tot i que a la seva direcció trobem alguna cosa molt més ferma i monolítica que als seus votants. Han guanyat del desgast del PP i del PSC, i Podem li ha fet un favor, venent identitarisme lleuger. S’ha d’explicar molt bé per què han pujat: igual que quan la Plataforma x Catalunya [PxC] tenia 70.000 vots. 70.000 racistes els votaven? No, van saber jugar amb el vot antipolític. Ciutadans en part ha fet el mateix. S’ha de destriar el gra de la palla, però desmuntem les mentides: Arrimadas diu que a Ciutadans no hi ha extrema dreta… Això es desmunta amb fets i dades. I al PP igual. Al CIS del 2011, era clar: 8 de cada 10 persones que es consideraven d’extrema dreta votaven el PP. Això té un nom: la presència absent. Ho explica Xavier Casals: la capacitat de l’extrema dreta de ser absent a les institucions però que el seu discurs hi sigui present.

“Ciutadans va ser el primer partit que va demanar en un Parlament la retirada de la sanitat universal per als immigrants”

Com a discurs anquilosat?

Ciutadans va ser el primer partit que va demanar en un Parlament la retirada de la sanitat universal per als immigrants, eh. Ciutadans i el PP van muntar un número espectacular per no condemnar el cop feixista del 36. Ciutadans no és un partit feixista, però que algú es pregunti per què són un imant. Perquè aquesta vegada han estat les primeres eleccions en 35 anys on no hi ha hagut ni una sola candidatura d’extrema dreta: Falange Española de las JONS o l’MSR van fer comunicats en què demanaven el vot per qualsevol partit que no fos ni JxSí ni les CUP. On és la seva bossa de vots? Molt probablement a Ciutadans: entre dos i tres diputats.

Aquí doncs, no viurem ascensos com el d’Alba Daurada?

Anem una mica enrere per explicar-ho: quan Fraga va fundar Alianza Popular, la seva obsessió, ho explica Jorge Verstrynge (secretari general d’Alianza Popular i avui a l’òrbita de Podem), era fer la competència a la Fuerza Nueva de Blas Piñar. Com ho va fer? Atiant aquells discursos i lemes de l’extrema dreta. Això ha fet el PP fins al dia d’avui: l’Albiol en campanya ha utilitzat lemes de l’extrema dreta. El lema de l’alcaldable per Rubí, per exemple: “Primer els de casa”, antic lema de la PxC. Si el votant de l’extrema dreta troba que els seus discursos ja estan representats, desapareix la competència. A això suma-li la guerra de cabdills i la nostàlgia de l’extrema dreta pel franquisme. Vot útil, no els cal més.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
4 comentaris
  • Subscriptor Xavier Diez Rodríguez 26 de novembre de 2015 - 12:27

    Excel·lent entrevista. Ara que estic fent certa recerca en el pistolerisme de 1917-1923 també podríem inferir que aquest corrent reaccionari és també tel·lúric dins la pròpia societat catalana, un riu que va canviant de color i té els seus meandres, encara que representa una certa pulsió identitària-autoritària.

  • Subscriptor Guillem Galera i Léger 27 de novembre de 2015 - 12:17

    Amic Iborra,
    Em sumo a la valoració feta més amunt per l’amic Xavier. L’entrevista val molt la pena. Abans de tirar endavant, saps quan i on es fa la presentació de la nova i indispensable obra d’en Jordi Borràs?
    Dit això, a França, a mitjans dels anys 90, quan el fenomen s’anava enfortint, esdevenint socialment transversal i, per tant, convertint-se en estructural, es va encunyar el neologisme de la “lepenització dels esperits” que, com el concepte indica, la demagògia agressiva disfressada de propostes polítiques que emanaven del Front National formava ja part del debat quotidià, era mainstream. I així, tot badant i frivolitzant, Jean-Marie Le Pen va passar a la segona volta de les presidencials de 2002. Hui, a França, tot i la retòrica del cordó sanitari, ja ningú no s’escandalitza pel fet que la ultradreta declarada tingui possibilitats de seguir fent mal a les presidencials de 2017. No vull dir que la bípede que ostenta l’honorable títol de ser filla del groller esmentat més amunt tingui possibilitats de guanyar, però que les tesis del FN ja han estat adoptades per les formacions demòcrates (ehem). Només cal sentir com el nostre català Manuel Valls (tothom dempeus!) declama que Europa ja no pot acollir més refugiats quan dels 30.000 refugiats sirians que li “tocarien” a França, només n’ha allotjat 19! El cas més vistós de com l’ultradreta ja no és anatema seria aquest:
    https://www.google.es/search?q=afiche+sarkozy+votez+le+pen&espv=2&biw=1821&bih=857&tbm=isch&tbo=u&source=univ&sa=X&ved=0ahUKEwjk8Pi2qbDJAhWIOhoKHdQ_A6YQsAQIIA&dpr=0.75#imgrc=HMykX4nWYSdRYM%3A
    Perdoneu el rollo però és que el cas francès, la normalitat amb què l’extrema dreta s’instal•la en el discurs em recorda al que a l’estat espanyol és un fet estructural, com perfectament diu en Lluc Salellas, és una qüestió que no marxa, que no s’ha n’ha anat mai. El franquisme, viscut i presentat com una necessitat d’una certa forma d’autoritarisme que sorgeix en un moment caòtic i que, malgrat algun excés perdonable, porta el país a “n años de paz”, el fa entrar en les institucions internacionals i genera un cert progrés social.
    I d’aquí, és clar, panegírics als mitjans públics (i privats) espanyols, “avenidas generalísimos” arreu, ministres socialistes reivindicant el passat falangista dels progenitors, etc. I com, tan encertadament diu en Jordi Borràs, el vehicle, l’imant per a l’extrema dreta espanyola són formacions parlamentàries de masses i tota una sèrie d’entitats altament sospitoses de connivència o, directament, d’actuacions criminals. En conclusió, citant l’amic Borràs, “l’extrema dreta de Montjuïc, de ‘caps rapats’, no és perillosa. Ho és la de la plaça de Catalunya”.
    Defineix molt bé un estat en què un periodista d’investigació (és que n’hi pot haver d’altre? que diria Barnils) brillant i rigorós hagi de viure amagat per por a represàlies.
    Diu molt poc d’uns mitjans públics nacionals, els que són presumptament “nostres”, els que ben aviat ens martiritzaran amb la pornografia de la caritat de la Marató, facin voluntàriament l’orni quan un periodista de qualitat, no venut, no adscrit a l’establishment mediàtic, denuncia els vincles evidents d’una entitat opacament finançada i dirigida per un mamífer tenebrós com en Bosch.
    Acabo amb una sincera felicitació a en Jordi Borràs bo i esperant poder adquirir el llibre ben aviat.

  • Subscriptor Josep M Armengou i Iglésias 30 de novembre de 2015 - 0:33

    Molt bona entrevista. I no estàs sol, Borràs. Endavant.

  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 30 de novembre de 2015 - 13:04

    Les generalitzacions solen esser perilloses. Tinc la suficient edat per haver viscut, allò de l’assimilació de tota l’ esquerra no socialdemòcrata amb les dictadures estalinistes, i de tota l’esquerra basca amb el terrorisme d’ETA, i era absurd, era incert, i era interessat. Em sembla que l’entrevistat fa mes o menys el mateix amb “Ciudadanos” -i gran part del PP- als qui assimila directament a l’extrema dreta i el feixisme mes reaccionari, afirmant que son grans imans de l’extrema dreta . I clar, tot se’n va a fer punyetes si resulta que les classes benestants de certs barris i ciutats voten als “revolucionaris anticapitalistes” de la Cup i les classes popular i obreres de certs barris i poblacions, a l’extrema dreta camuflada, segons ell, en això de “Ciudadanos”. Seguim una mica seriosos i superem, si us plau, tant d’ infantilisme revolucionari.

Deixa el teu comentari