Jordi Matas: “Després de l’1-O, el treball entre els independentistes i els Comuns és importantíssim”

  • Text: Sergi Picazo / @sergipicazo. Fotos: Ivan Giménez
  • dimarts, 3 octubre 2017

Jordi Matas (Barcelona, 1962) va presidir la Comissió de Control del 9-N i ara presidia la Sindicatura Electoral del referèndum fins que el van fer dimitir. Als seus 55 anys, ja no s'espanta de res. Defensa una declaració d'independència... però insisteix que l'independentisme ha de fer un sobreesforç per entendre's amb els Comuns. El seu currículum acadèmic de catedràtic de ciència política és inabastable: actualment, és professor de polítiques de la Universitat de Barcelona i director de l’Observatori dels Governs de Coalició de la UB. És impossible citar les seves investigacions i la llista d'obres publicades. És analista polític a Catalunya Ràdio i a 'El País'.

"Fer una declaració d'independència no significa dir "adéu, marxem" automàticament. L'endemà s'haurà de treballar molt. De fàcil, no ho serà"

Què canvia amb l’1 d’octubre?

El més rellevant d’aquest 1-O és veure el comportament i l’actitud, d’una banda, de la policia espanyola, de la Guàrdia Civil i d’aquells que estan comandant aquests cossos policials i, de l’altra, la d’aquells que van anar als col·legis electorals a exercir el dret al sufragi i a defensar el dret fonamental a la participació. Aquesta contradicció és molt alliçonadora. El referèndum és un dels pocs instruments de democràcia directa que queden en les democràcies parlamentàries i en les representatives, i aquest 1-O la participació popular ha estat evident. Ha estat un referèndum menys institucional i més popular i això dóna molta legitimitat a tot el que va passar. Els que hem seguit de prop el que va passar diumenge —també els mitjans internacionals— vam veure molt clara la dicotomia entre la força de la repressió que evitava garantir un dret fonamental i l’actitud pacífica i cívica precisament per defensar que la gent pogués votar.

Molta gent diu que la repressió policial de l’1-O contra ciutadans davant de centres de votació pot ser un punt d’inflexió política. Pot marcar el futur? Què pot canviar en la posició d’alguns sectors dels Comuns o d’ICV? Pot tenir rèpliques a Madrid, al PSOE i a l’esquerra espanyola?

Sí que hauria de tenir conseqüències, i amb moltes derivades. D’una banda, per pressionar el Govern espanyol —també a escala internacional— perquè deixi de fer el que està fent i entri en raons democràtiques i s’avingui a respectar llibertats fonamentals que s’ha carregat aquests últims 20 dies. D’altra banda, és evidentíssim que l’esquerra que sempre ha defensat els valors i els drets que han estat vulnerats aquests dies ha de reaccionar i ho ha de fer amb contundència. Aquesta reacció pot tenir, dins de les mateixes esquerres, moltes derivades. Si el PSOE vol ser alternativa de Govern, que jo entenc que sí que ho vol ser, no pot ser tan suau amb la crítica com ho ha estat aquests dies. Hauria de ser molt dur i molt clar amb les alternatives que presenta. Em dol que un partit que se suposa que se situa al centreesquerra ideològic tingui aquesta actitud. Els Comuns i Podem han generat ara una reacció molt més positiva, no han dubtat a posar-se al costat del poble i de la gent que volia participar. Haurien, però, d’anar més enllà. A Catalunya s’haurien de buscar solucions conjuntes amb aquelles forces polítiques que han acompanyat tot el procés per votar de l’1 d’octubre.

L’1 d’octubre han canviat les relacions de poder. Antoni Gutiérrez-Rubí, en un article interessant a ‘El País‘, deia: “Aquesta batalla política és una batalla postmoderna. La força contemporània ja no es mesura per músculs, sinó per neurones. El físic i l’analògic, davant el líquid i el digital. Aquest xoc de recursos, líquids i tous, és part del debat sobre els límits del poder”, i citava Moisés Naím, al llibre ‘El fin del poder’, per dir: “Empreses que s’enfonsen, militars derrotats, papes que renuncien i governs impotents, com el poder ja no és el que era”. Qui té ara el poder? El poder de la força —la policia retirant urnes— o la ciutadania al carrer? 

El poder té dues vessants. És evident que hi ha un poder institucional i l’hem vist aquests dies amb la seva cara més cruel. I també hem vist com ha construït un relat —paraula que no m’agrada gens!—, com han donat explicacions i han justificat la seva actuació. I com molts mitjans de comunicació —massa— s’han fet ressò de la versió del poder institucionalitzat. Aquest poder, doncs, no ha desaparegut ni tampoc ha mostrat una cara amable ni propera. Però hi ha també un ‘poder social’, un moviment social molt solidari, molt cívic i transversal no només ideològicament, sinó també generacionalment i d’estatus socials, que ha demostrat que té una força extraordinària. Hi ha hagut una espècie de torcebraç entre el poder institucional i el popular, i diria que a Catalunya l’està guanyant el poder popular. Ara falta que aquest poder popular aconsegueixi tenir el suport de les forces polítiques espanyoles d’esquerres.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Ara cal donar respostes. I totes, totes, totes les esquerres haurien de ser-hi”

Què cal fer a partir d’ara? Ara mateix la situació està completament enquistada. No s’entreveu cap sortida que no sigui unilateral o per la força. L’Estat espanyol no pot abaixar els braços perquè es veuria com una derrota. Però aquest cop l’independentisme tampoc pot fer marxa enrere. 

Jo no parlaria d’independentisme, sinó d’individus que el que volen és que es garanteixin uns determinats drets i que rebutgen aquesta repressió brutal. El Govern de Catalunya, per donar resposta a la mobilització de l’1-O, l’únic que hauria de fer és ser coherent i aplicar el que s’havia previst davant el resultat favorable a la independència. També ha de buscar complicitats amb els Comuns; això és fonamental. Fer-ho no tant des d’una perspectiva de partits (entre Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot), sinó com a resposta al moviment generat l’1-O. El que no pot ser és que tots els que van fer possible que es pogués votar, tots els que van rebre repressió, els gairebé 1.000 ferits i els que van passar moltes hores per votar davant dels centres de votació no tinguin cap mena de resposta. No es pot plegar veles; cal donar respostes, i crec que des de totes, totes, totes les esquerres s’hi hauria de ser.

I el Govern espanyol, com respondrà?

El Govern espanyol, en canvi, té mala peça al teler. Ara no és el moment de treure pit ni de ser altius o arrogants, sinó que haurien de reconèixer que hi ha un moviment popular, una protesta social a la qual s’ha de donar resposta. Sóc conscient que estic demanant una cosa molt difícil, però crec que és el que toca. Han d’abandonar tota l’artilleria jurídica absolutament impresentable que tenim a sobre a Catalunya. Jo puc parlar de com els membres de la Sindicatura Electoral hem estat perseguits —però literalment!— pel Tribunal Constitucional. És una vergonya que tinguem aquest Tribunal Constitucional. Han de veure que això no és un suflé: hi ha un substrat social que vol canviar les coses radicalment. Crec que els que haurien de tenir més cintura política en aquests moments són els del Govern espanyol. El Govern català també l’hauria de tenir, però aquí tenim una base social molt mobilitzada i fidel a les seves conviccions que pot marcar el pas. Fa alguns dies no sabíem com reaccionaria el poble de Catalunya i podíem tenir una visió més partidista de tot aquest procés. Ara crec que ha quedat claríssim que darrere de tot hi ha una expressió popular que no es pot ignorar.

“Hi ha gent que vol més repressió, més mà dura, aplicar l’article 155 i ficar tot el Govern dins de la presó”

Creus que el PP pot fer marxa enrere… o al contrari pressionarà més i aplicarà de forma directa l’article 155? Hi ha sectors dins del PP que demanen més mà dura i consideren Rajoy un “tou”.

Ja ho veig, que hi ha gent que vol més repressió, més mà dura, aplicar l’article 155 i ficar tot el Govern dins de la presó. Però vull pensar que hi ha algú amb més criteri polític que dóna altres indicacions. Gent que assessora el Govern, gent del mateix Executiu i actors polítics externs que poden fer recomanacions fermes. No dic que el PP pugui fer marxa enrere, però sí que cal reconduir-ho. De més repressió que la que hi va haver diumenge, n’hi pot haver, però ja clamaria al cel. No és fer-ne callar quatre que governen a Catalunya, sinó tot un poble. I ja s’ha demostrat que amb la repressió no s’aconsegueix l’objectiu: hi havia urnes i hem votat. Espero que el Govern espanyol tingui consellers, de dins o de fora del Govern, fins i tot estrangers, que li recomanin estudiar la situació. Més carnassa, més repressió, més jutges, més guàrdies civils no va enlloc.

Com afecta l’ús de la violència en els conflictes polítics? La policia espanyola ha sortit en tots els diaris del món colpejant ciutadans indefensos davant col·legis electorals.

En contextos democràtics, la violència explícita, gratuïta i desproporcionada afecta de manera negativa. Quan algú pren una decisió que la majoria del poble veu amb mals ulls i que reprova, hi ha un efecte bumerang que t’esclata a les mans. És el que ha passat aquí: hi ha hagut una actuació policial deplorable i ha tingut un efecte bumerang que els ha estat retornada amb una molt mala imatge a l’exterior. La violència ja no és soterrada, ja no es pot amagar. Ara es veu per les xarxes socials, els agents porten un número i la gent els pot identificar i pot difondre-ho. Això encara té un efecte molt més negatiu per al Govern espanyol. L’Executiu de Rajoy ja havia usat una violència menys visible, però el que va passar diumenge ho va fer esclatar tot, era massa evident. De tot plegat, en podem fer una valoració molt negativa i estic segur que això és compartit per part del Govern espanyol, encara que no ho diguin i treguin pit quan fan declaracions.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No és el referèndum que teníem previst. No hem pogut complir tots els estàndards de la Comissió de Venècia”

Com a membre dimitit a la força de la Sindicatura Electoral, creus que el referèndum de l’1-O —que alguns consideren que no té prou garanties, amb policia al carrer pressionant els votants, amb poca protecció per al vot secret, amb urnes tretes d’amagat per la porta de darrere dels col·legis, sense haver pogut fer una campanya del sí i del no en condicions normals— ens ha de servir com a referèndum vàlid? O és un crit de mobilització i de protesta?

Crec que sí que ens ha de servir com a referèndum. Però s’ha d’explicar. El que vam fer no era el referèndum que teníem previst, amb totes les garanties previstes que descriuen els estàndards internacionals. Però tots els que ens demanen garanties són els que més han vulnerat perquè no hi hagués garanties. Tot i això, cal dir que estic convençut que l’1-O ha complert uns mínims exigibles: hi havia sobres, paperetes, urnes; es va aconseguir fer efectiu el dret a sufragi —amb moltes dificultats, com vam veure—; hi havia persones responsables del recompte de vots i de traslladar els resultats electorals a l’Administració. Això s’ha fet malgrat les moltíssimes complicacions que hi ha hagut. Aquesta part de participació hi ha sigut; però, és clar, nosaltres no hem pogut complir els estàndards de la Comissió de Venècia, per exemple. Els estàndards es poden complir quan les coses funcionen bé, quan som en països civilitzats i democràtics on es respecten tots els drets i llibertats. La Comissió de Venècia s’hauria de fer el càrrec que som en un Estat amb extraordinaris dèficits democràtics, que no és un Estat de dret, que s’hi vulneren constantment procediments judicials, i on no hi ha seguretat jurídica, ni en la tutela judicial efectiva, etcètera. En aquest context, què podem demanar? Només que hi hagi un esforç per exercir el dret universal al sufragi, urnes, paperetes —totes iguals, eh!—, i que hi hagi un recompte. Això hi ha estat i s’ha fet un esforç extraordinari perquè hi fos, i això ha de tenir una resposta positiva. Recordem que el president del Govern espanyol va dir que no hi hauria urnes, ni paperetes, ni sobres, ni res i sabia perfectament que, si això hi era, el referèndum es podia considerar vàlid.

“La participació de l’1-O és superior a la del referèndum de la Constitució europea i similar a la del 9-N”

Parlem sobre la participació en el referèndum. D’una banda, des de l’independentisme es diu que la participació seria superior al 50% perquè, segons el Govern català, hi hauria uns 700.000 votants potencials que van tenir problemes per votar pel tancament de centres de votació, i, d’altra banda, el Govern espanyol diu que no es pot acreditar amb garanties que hi votessin 2 milions de persones i, fins i tot, han insinuat que s’hi podia votar més d’un cop per votant. Un 42% de participació respecte al cens total és suficient?

El nivell de participació és com una espècie de miracle. Sigui quina sigui la xifra final. M’agradaria veure en quin país del món, amb una repressió tan dura i amb amenaces com la que hi va haver l’1-O, hi ha una participació com la que hi va haver aquí. Que el Govern espanyol posi en dubte la participació entra dins el seu paper. La Comissió de Venècia diu que no s’ha d’establir com a requisit necessari un mínim de participació per validar el referèndum. A més, si, malgrat tot això, volem comparar la participació amb la d’altres referèndums celebrats últimament a Catalunya, veiem que la participació de l’1-O és superior a la del referèndum sobre la Constitució europea i similar a la del procés participatiu del 9-N. Jo, sincerament, no preveia tanta participació com la que hi va haver després de tantes amenaces, bloquejos i impediments.

Jordi Matas va fer un tuit en què assegurava que, si encara fos membre de la Sindicatura Electoral, hauria validat el referèndum de l’1-O.

“La Sindicatura Electoral vam patir una impresentable persecució per part del TC”

No hi ha hagut Sindicatura Electoral durant el referèndum de l’1-O perquè els membres escollits pel Govern vau dimitir o us van demanar que dimitíssiu. Com valores l’autodissolució de la Sindicatura de la qual formaves part?

Hem estat sotmesos a una persecució jurídica sense precedents. Vam patir una persecució impresentable per part del Tribunal Constitucional. Tots els membres de la Sindicatura tenim una querella criminal perquè se suposa que hem comès els delictes de desobediència, usurpació de funcions i de malversació de fons públics. Això tindrà el seu recorregut, no s’ha acabat! Nosaltres hem presentat un recurs de súplica, anirem al Tribunal de Drets Humans i ho hem denunciat al Síndic de Greuges. El TC s’ha saltat l’article 8 de la Declaració dels Drets Humans, l’article 2 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l’article 13 de la Convenció Europea dels Drets i l’article 41 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. S’ha saltat preceptes i declaracions universals que garanteixen el dret a ser escoltats abans de prendre qualsevol mesura contra un ciutadà. Ens han imposat mesures coercitives sense rebre cap tipus de notificació personalment. Tampoc hem estat requerits per ser escoltats i, per tant, s’ha generat una absoluta indefensió cap a nosaltres: no hi ha hagut tutela judicial efectiva; no hi ha hagut seguretat jurídica, i, a sobre, ens van imposar unes multes elevadíssimes, que d’entrada eren 12.000 euros per persona i dia. Les facultats de dret hauran d’estudiar la flagrant vulneració de drets en què ha incorregut el TC. S’ha demostrat que l’Estat de dret és un simple recurs discursiu d’alguns polítics. El Constitucional ha quedat encara més desacreditat del que ja ho estava fins ara. S’ho han saltat tot! Tenen una taca negra en el seu currículum com a juristes. Són uns autèntics mercenaris al servei del Govern. Esperem que algun dia el Tribunal Europeu de Drets Humans digui que aquí s’han vulnerat drets fonamentals.

I tu vas veure bé l’autodissolució de la Sindicatura Electoral davant les multes i sancions que us van imposar?

No ho vaig veure bé en el sentit que, per mi, l’ideal hauria estat continuar vetllant per les garanties del referèndum. Però, és clar, no teníem gaires alternatives. Les multes eren molt altes. Hi havia possibilitat que hi hagués presó preventiva contra els membres de la Sindicatura Electoral. El Govern ens va demanar que pleguéssim agraint-nos la feina feta i explicant que ja tenia altres mecanismes per garantir el vot a través d’ens públics, d’un equip d’acadèmics i d’observadors internacionals. Per tant, si el Govern que t’ha escollit et recomana plegar, ho has de fer.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El camí més coherent en aquests moments és fer la declaració d’independència”

Un escenari sobre la taula, segons determina la Llei del referèndum, és una declaració d’independència al Parlament. Aquest és el camí més lògic tenint en compte com estan les coses?

El camí més coherent en aquests moments és fer la declaració d’independència. El Parlament ha de declarar la independència perquè el poble de Catalunya, a través d’un referèndum, ha avalat aquesta decisió amb un 90% de suport. La Llei del referèndum diu el que diu.

Hi ha, però, qui no ho veu tan clar. L’analista Guillem Martínez, en una reflexió publicada a CRÍTIC, deia que “si l’objectiu és construir un Estat democràtic, no pot sortir amb una idea de democràcia petita votada per menys de la meitat de la població”. Es pot fer una DUI amb només el suport d’un 40 i escaig per cent de la població? No pot ser contraproduent?

S’ha fet un referèndum. Un 90% hi ha donat suport. No hi havia un mínim de participació. Són les regles del joc que es van aprovar al Parlament. Però, a més, ja s’havia advertit prèviament que el referèndum seria vinculant. Hi ha hagut molt de temps perquè tota la població sabés que aquesta era la idea del Govern. Em semblaria un frau que ara el Parlament no fes allò que va dir que faria. Em semblaria impresentable. Sobretot, davant d’una violència extraordinària.

“Tenim més suport internacional avui que fa una setmana. Això ha canviat de dalt a baix”

Però… i després de la DUI, què? Cap potència important, ni molt menys la UE, ha dit fins ara que donaria suport a una declaració d’independència de Catalunya.

Tenim més suport internacional avui que fa només una setmana. Això ha canviat de dalt a baix. Hi ha molta pressió, també des dels mitjans de comunicació, cap als governs de la Unió Europea. Ja veurem quina serà la resposta en els propers dies.

Fer una DUI ara podria ser interpretat com una precipitació del Govern català?

Fer una declaració d’independència al Parlament no significa automàticament dir “adéu, marxem, fins aviat”, sinó que és l’inici per construir aliances internacionals i per acompanyar una decisió popular a les urnes. L’endemà de la declaració d’independència s’haurà de treballar molt. De fàcil, no ho serà. Això és claríssim. Però el que no em semblaria coherent és que el Govern català ara plegués veles i ens digués de parlar-ne de nou d’aquí a uns quants mesos…

Hi hauria d’haver un avançament electoral a Catalunya ara?

D’eleccions, n’hi haurà. Però hi ha dos escenaris electorals molt diferents: unes eleccions constituents o unes eleccions autonòmiques més o menys en clau plebiscitària un altre cop per tornar a validar els resultats.

A veure, doncs, reflexionem sobre els dos escenaris possibles. D’una banda, alguns analistes polítics, des d’àmbits conservadors fins a l’entorn dels Comuns, ja han començat a demanar unes eleccions per validar el resultat del referèndum, ja que unes autonòmiques no podrien ser prohibides ni reprimides per l’Estat.

Considero que seria contraproduent que es convoquin unes altres eleccions autonòmiques per decidir si n’estem convençuts, un altre cop, per segona o tercera vegada. Es va fer la consulta del 9-N i es van fer les eleccions anomenades plebiscitàries del 27-S. El Govern ja va dir que celebraria eleccions autonòmiques si sortia un “no” en el referèndum sobre la independència. Però, si hi ha sortit el “sí”, s’ha d’anar en una altra direcció.

D’altra banda, hi ha qui ja proposa fer unes eleccions constituents per començar el procés constituent d’una nova república…

L’escenari de les eleccions constituents és previst en la Llei de transitorietat jurídica. Serien, en aquest cas, unes eleccions per crear un Parlament que s’encarregarà de redactar una constitució per a Catalunya. És un escenari postreferèndum i postvalidació popular de la independència de Catalunya.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A l’independentisme li ha faltat una major coordinació i una major planificació política”

Creus que l’independentisme ha comès alguna errada política o legal en les últimes setmanes? 

Preveure i planificar escenaris polítics tan incerts com els actuals no és fàcil. Però sí que hi ha unes mínimes certeses que sí es podien haver planificat. Hi havia la certesa que celebrar un referèndum seria difícil, i s’ha d’admetre que algunes solucions dels problemes que posava l’Estat s’han anat improvisant. Algunes s’han improvisat bé, i d’altres s’han improvisat malament. Vaig presidir la Sindicatura de Control del 9-N i ara presidia la Sindicatura Electoral del referèndum, i sempre he demanat que hi hagués molta més planificació. Entenc les dificultats, però jo, en la meva missió de vetllar per les garanties d’un referèndum, haig de demanar que hi hagi tots els instruments per poder validar un referèndum, que hi hagi una major coordinació i una major planificació política.

Ha faltat capacitat per ampliar la base social de l’independentisme? Ho pregunto perquè en l’1-O van votar “sí” uns 2 milions de persones —malgrat totes les dificultats i agressions—, el 27-S la suma de JxSí i de la CUP va ser d’1,9 milions de vots i el 9-N el “sí-sí” va tenir 1,8 milions de suports. 

És importantíssim que totes les sensibilitats que abracen els Comuns hagin estat presents en la defensa del referèndum. Al final, han estat al darrere donant suport a l’1-O. Hi ha un substrat social i uns lideratges que són absolutament imprescindibles. L’independentisme hauria de fer un sobreesforç per tenir al costat el món dels Comuns. Ara, en aquests moments post-1-O, aquest esforç encara ha de ser més gran. El treball colze amb colze entre els independentistes i els Comuns és importantíssim. Els Comuns tenen una especial sensibilitat i tenen unes bases de votant que són fonamentals per tirar endavant un canvi tan radical en la història de Catalunya com aquest.

Entrevista elaborada amb el suport en l’edició de Laia Soldevila.
Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
5 comentaris
  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 4 d'octubre de 2017 - 8:14

    Sr. Matas, com molt be diu Guillem Martínez “qualificar l’1’0 de referéndum vinculant és tenir una idea democrática molt reduida”… i fer-ho servir per justificar despres la famosa DUI, es una barbaritat. Bona entrevista, m’ha deixat molt clar el “pensament teòric “dels de independencia si o si .

    • Jaume2 6 d'octubre de 2017 - 14:55

      Tranquil, “el pensament teòric” dels partidaris de la unitat d’Espanya darrerament està quedant claríssim.

  • Subscriptor Arnau M.V 4 d'octubre de 2017 - 15:26

    Crític, no hi ha manera de saber quants vots van ser robats? Es faran oficials aquestes dades? Segurament no van ser 700.000, però poden ser un nombre suficient per afegir legitimitat als resultats?

    En quant a com sortim d’aquesta, diria que el focus s’ha de posar ja en el procés constituient. I estic segur que aquest serà, com el 1-O, tant institucional com popular, barreja que està demostrant funcionar. Es un risc per al centre-dreta i la dreta independentista, perquè en sortirà un disseny de república escoradament social, però quina altre cosa es pot fer per legitimar i seguir ampliant força popular, especialment cap a les bases dels Comuns; així com per desnacionalitzar al màxim la polarització, desactivant així l’amenaça d’un gran creixement de Ciutadans?

    I una altre proposta en paralel: incloure dues clàusules a la DIU (que efectivament s’ha de declarar per coherència). La primera, que si hi ha una oferta de mediació internacional la DIU sigui congelable (però no eliminable i a tornar a començar sense res a canvi!). La segona, que si hi ha una oferta de reconfiguració de l’Estat en forma federal o confederal, Catalunya celebrarà un nou referèndum per pronunciar-s’hi. Aquest referèndum només podria ser, evidentment, pactat. Es a dir, l’Estat estaria assumint de facto la soberania catalana. Els que pensen que mai ens oferiran res i Espanya es irreformable poden pensar que és un plantejament ingenu o anacrònic. Però té dues ventatges: la primera és que mostra al món, als pobles de la resta del Estat i als catalans no independentistes que nosaltres som majoritariament independentistes perquè és l’única forma que ens estan deixant d’exercir la nostra sobirania i no perquè estiguem tancats a parlar d’altres opcions. I en segón lloc, integra una opció federalista que ara està fora de la taula (amb raó, per incomparaixença d’una de les parts), però que si parlem de democràcia, és obvi que també reflexa el sentir d’una part important de la població catalana.

  • Subscriptor Egongora 5 d'octubre de 2017 - 18:01

    El señor Matas admite que el Govern le pidió su renuncia como Síndic Electoral para ahorrarle el maltrato, acoso y persecución que estaba sufriendo como funcionario y ciudadano comprometido con la causa independentista. Pero como experto reconoce que hubo muchas “soluciones improvisadas” y pidió a sus superiores “mucha más planificación”. ¿Cómo podría avalar entonces los resultados de unos comicios tan accidentados que han sido declarados no homologables por otros expertos? Los escenarios políticos que se abren frente una DUI en estas circunstancias ¿no son en exceso inciertos como para embarcar en esta aventura incluso a quienes no votaron por la independencia? Verdaderamente preocupante.

    • Jaume2 6 d'octubre de 2017 - 14:54

      El què és de debo preocupant vist el què s’ha vist, és continuar dintre de l’estat espanyol.

Deixa el teu comentari