Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Jordi Serrano “Cal una aliança entre l’independentisme i els comuns”

Havia sentit a parlar de Jordi Serrano (Sabadell, 1958) fa anys, quan vaig arribar a Barcelona i compartia pis amb dos militants dels Col·lectius de Joves Comunistes (CJC). Per casa corria la revista ‘Espai de Llibertat’, que editava el Moviment Laic i Progressista i que ell dirigia. Serrano, historiador i rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), ha estat una de les peces clau de la Fundació Ferrer i Guàrdia, de la Lliga per la Laïcitat o de l’Escola Lliure El Sol. Militant de la idea laica i d’una certa esquerra catalana i catalanista, és hipercrític amb la seva generació, cosa poc comuna. Es defineix independentista accidental i amic de Xavi Domènech.

27/06/2017 | 20:00

Quins antecedents tens?

Tinc antecedents familiars molt diversos. Republicans i de dretes. Tot una mica confusionari, derivat de les memòries familiars, que acostumen a ser confuses. Em polititzo a l’últim franquisme, a Sabadell, en una època extremament convulsa a la ciutat. Som de la generació dels joves de la Transició. Els qui ens incorporem al combat democràtic de tal manera que és capaç de desbordar tot el sistema repressiu franquista. Vaig militar a la Joventut Comunista de Catalunya, del PSUC, i de seguida vaig assumir moltes responsabilitats, més enllà de l’edat i del que seria recomanable.

Per què tries el PSUC, de tota l’oferta existent?

Tampoc n’hi havia tantes, d’ofertes. Jo em trobo la Joventut Comunista a l’institut. Ara sembla bastant increïble, però vam conduir l’organització de la clandestinitat a la democràcia. Fent el que en dèiem “guanyar espais de llibertat”. Sortint al carrer, donant la cara i desafiant tots els aparells repressius. Va arribar un moment que era impossible aturar-ho. A Sabadell va anar lligat a la vaga general, l’exemple més clar de ruptura democràtica a Catalunya. Durant una setmana es va parar tot. Jo en aquell moment era un dirigent estudiantil. Tots els instituts de la ciutat van estar 15 dies aturats. El nivell de conflictivitat era impressionant. Era el febrer del 1976.

Déu n’hi do…

L’alcalde franquista va haver de dimitir. Pel fet de ser responsable de la Joventut Comunista de Sabadell, estava al Comitè Executiu de la JCC i al Comitè Local del PSUC de Sabadell fins a les primeres eleccions democràtiques que, a la ciutat, va guanyar la candidatura ‘psuquera’ encapçalada per Antoni Farrés.

Sabadell és una urbs especial, de personalitat molt marcada, oi? Com la definiries?

És la mitjana catalana! D’una personalitat pròpia al llarg de la història. El fet que es faci la Revolució Industrial a Sant Andreu de Palomar, a Terrassa, a Sabadell, fa que tota aquella zona esdevingui d’avantguarda per als moviments emancipatoris. La mixtura entre la gent catalana nadiua i les onades migratòries del sud i del centre d’Espanya es fa d’una forma molt correcta. Això té a veure amb la tasca política de les organitzacions d’esquerres a l’hora de trobar síntesis positives entre persones molt diferents. A Sabadell hi va conviure un PSUC de l’interior i un PSUC de l’exterior; el de la gent catalana i el de la gent migrant que vivia a les coves de Sant Oleguer i venia del PCE d’altres indrets d’Espanya. Durant la República, la ciutat tenia 40.000 habitants, i a la Transició ja érem 180.000! Hi van arribar 100.000 persones de fora en pocs anys!

El Sabadell del franquisme…

Jo tinc una altra influència remarcable. Em vaig formar amb la gent del Front Nacional de Catalunya a Sabadell. Noms com Magí Colet o Josep Tramunt. Essent un ‘nano’, vaig contactar amb una gent de la resistència que enllaçava amb el maquis. Jo ja pul·lulava pel PSUC, així que, com que em devien voler desestalinitzar, em feien llegir ‘Retorn a Catalunya’, de Víctor Alba, del POUM, o les ‘Memòries’ d’Amadeu Hurtado, on vaig descobrir que havia existit una cosa que es deia República o Generalitat de Catalunya… Ningú ens ho havia ensenyat a l’escola!

Desestalinitzar…

Les seves lectures em foren d’utilitat, certament. Eren iaios, gent molt gran. A vegades ens passaven, a mi i a altres joves, fulls de mà seus, del Front, perquè aprofitéssim per repartir-los al mateix temps que les de la Joventut Comunista… [Riu.] Així els fèiem un favor! La policia no devia entendre gairebé res.

Devien venir els iaios d’Estat Català o d’ERC…

Molts, sí. Tenien vides de pel·lícula. Alguns havien estat en l’intent d’invasió de la Vall d’Aran o en la resistència des dels primers temps. Per a un xaval de 16 anys era brutal. Explicaven històries absolutament increïbles.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“De la meva generació hi ha més gent delmada per la droga que gent que va continuar activa socialment”

Aquest pòsit insurreccional independentista, quina influència tingué en tu?

Poca, en sentit estricte. Però em va fer veure un món molt clar, que és la connexió republicana. El fet de poder conèixer aquesta tradició republicana i catalanista, que anava acompanyada d’una alegria de viure molt considerable, que contrastava tremendament amb el nacionalcatolicisme i amb un panorama gris i amargant, em va anar molt bé.

La ‘joie de vivre’!

Se’n parla poc, d’això. Jo me’n sento molt hereu.

El món comunista, l’alegria de viure, la compartia?
[Somriu.]

Bé. I els joves comunistes?

Sí, home! Els joves, sí! Era una explosió democràtica! En el PSUC es veien moltes coses: des de la tradició més dura, dogmàtica i prosoviètica fins als de la meva quinta que estàvem a favor de qualsevol cosa nova. Érem antinuclears, feministes i partidaris dels drets dels gais.

El nou sempre sembla millor. Bonic i millor.

El fet de pensar que tota novetat era fantàstica ens va fer caure en errors. Errors greus.

Per exemple?
Les drogues.

Molts sectors d’avantguarda de l’antifranquisme van ser absolutament devastats per les drogues.

Ho associava més com un problema de l”underground’ barceloní que de gent molt polititzada… i més com un problema vuitantè que de la Transició…

No, no… Els primers que van caure fou la gent més potent. En un tres i no res, els instituts s’ompliren de drogues. El 1976 o el 1977, els efectes ja són brutals. De la meva generació hi ha més gent delmada per la droga que gent que va continuar activa socialment.

Parlem de gent que tenia…

16, 17, 18 anys… Nois que no tenien una generació anterior que els pogués explicar què passava amb un consum de drogues dures com l’heroïna. Ja ens avisaven els companys comunistes italians que s’havia de ser restrictiu amb la droga… i tenien raó!

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hi ha gent que critica la Transició, però la generositat i l’entrega de tota una generació van ser bestials”

El PSUC no va acabar bé.

Jo abandono el PSUC el 1981. Vaig viure amb intensitat el conflicte entre eurocomunistes i prosoviètics. Jo era eurocomunista. Era responsable del PSUC al centre de Sabadell. Vaig abandonar el partit el dia que, tornant d’una reunió, em vaig adonar que no podia ser que en el meu temps lliure milités en una organització on hi havia gent que m’insultava continuadament.

Crec que això resultarà familiar a tothom que s’hagi implicat en activitat política…

Tu pots estar en un combat polític, amb els adversaris, però no pot ser que entre companys s’arribi a segons quines manques de respecte.

Els dirigents de les formacions sovint no s’adonen que els seus conflictes es transmeten com una mena de tsunami a les bases de les organitzacions. I als fets em remeto. De 29.000 militants del PSUC, amb la crisi del 1981, després del V Congrés –que va donar lloc a l’escissió del Partit dels Comunistes de Catalunya, el PCC– se’n van anar a casa 24.000 afiliats!

En quedaren només 5.000. És una bestialitat.

Un partit pot passar del 18% dels vots al 5% en un any i mig. Els comunistes catalans ho vàrem aprendre. Això depèn de la intel·ligència dels dirigents i del fet que els debats siguin raonables. Si ho mires en perspectiva, les coses que s’hi discutien tenien poc sentit…

Aquells debats potser han envellit malament…

Això continua passant… El debat Errejón-Iglesias a Podem en seria un bon exemple. És un debat acadèmic, intel·lectual. És impossible que es pugui fer un debat de masses amb quelcom que és de matís o per fer un seminari… Això no pot fracturar una organització! És una falta d’intel·ligència política traslladar a la militància un tipus de reflexions que s’haurien de dirimir en un altre àmbit.

Després vengué el pas del PSUC a ICV.

Aquí ja era a casa. Vaig recuperar el temps perdut. Ara hi ha molta gent fent gala d’escassa prudència, que passa el dia criticant la Transició. Però la quantitat de generositat i d’entrega de tota una generació va ser bestial. Vam fer el que vam poder, però érem pocs. Si haguéssim estat més, hauríem pogut forçar més canvis. Pensa que, en la clandestinitat, el PSUC érem 11.000 i la Joventut Comunista, al moment màxim, 3.500. El nivell de sacrifici de la gent activa va ser altíssim. Passada la Transició, vam haver de reconstruir la vida. La gent estudiava a partir dels 30 anys! Havien sacrificat en la lluita clandestina expectatives professionals, la confortabilitat vital… A la UAB, a l’horari nocturn, la proporció d’exmilitants era increïble…

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hem guanyat la guerra ideològica. Les noves generacions ja s’han educat majoritàriament amb valors laics”

Des de ben d’hora ets un dels principals impulsors de la Fundació Ferrer i Guàrdia i de tota la constel·lació d’entitats que després seran el Moviment Laic i Progressista…

En efecte.

Republicanisme laic i humanisme… Això us venia més dels vells del Front Nacional que dels ‘psuqueros’, potser?

No ho sé…

Potser de la burgesia sabadellenca?

La burgesia de Sabadell ha tingut un paper lamentable. Sempre. Van ser extraordinàriament filofranquistes! La meva generació intentàrem reconstruir la societat civil d’esquerres que el franquisme havia anorreat. Franco liquidà el cooperativisme, els locals socials, els diaris progressistes, les associacions laiques… Tot el teixit d’esquerres quedà desfet! Uns quants, doncs, ens vam posar mans a l’obra, primer amb el tema del lleure infantil i juvenil i la reflexió social i política. D’aquí sorgeixen iniciatives com Esplac (Esplais Catalans) i la Fundació Ferrer i Guàrdia, per revalorar la figura del pedagog afusellat.

Amb el pas dels anys, de tot aquell magma associatiu laic i progressista en sortiren moltes entitats: Acció Escolta, els Casals de Joves Autogestionats…

Pensa que hi havia una mentalitat instal·lada als ajuntaments d’esquerres que ho volia controlar tot, molt intervencionista. Nosaltres teníem un sentit més liberal de com havia de funcionar l’associacionisme, entès no com la ideologia econòmica, sinó com la base del republicanisme català i de l’esquerra catalana…

Vau entendre millor que altres una certa idiosincràsia liberal-llibertària catalana?

Reivindicar Ferrer i Guàrdia els anys vuitanta era atrevit! Resumia tots els mals burgesos! Era un gran oblidat. Els moviments de renovació pedagògica d’aquí l’havien menystingut. Aquí es va produir un enllaç molt interessant. Al seu moment anem a veure la prestigiosa pedagoga d’esquerres Marta Mata –coimpulsora de l’Associació de Mestres Rosa Sensat– per dir-li que volem posar en marxa la Fundació i ens rep amb una gran fredor. Després de tres mesos de silenci, ens fa quedar i ens diu: “No l’havia llegit mai i… m’ha entusiasmat!” En va acabar fent una memorable conferència, crec que a Granollers!

Com s’explica que Marta Mata no conegués Ferrer i Guàrdia?

“Ens feia por”, va dir-me. Pensa que el primer catedràtic de pedagogia de la UB va ser Juan Tusquets, un capellà feixista. Parlem d’un personatge que elaborà llistes de jueus catalans i espanyols per executar si el cop d’Estat triomfava i els nazis guanyaven la guerra i que és l’autor intel·lectual de l’Arxiu de Salamanca. Un personatge que assisteix a la inauguració del camp de Dachau el 1933 i diu, textualment: “Esto es lo que hay que hacer en España”. Imagina-t’ho!

La laïcitat m’interessa.

Al principi ens deien: “Si formeu joves i infants només des d’un prisma laic, en quins valors formeu?”. S’havia estès la idea que fora del catolicisme no hi havia ètica ni moral. Jo crec que hem guanyat la guerra ideològica. Les noves generacions ja s’han educat majoritàriament amb valors laics.

El model era França?

En part. Nosaltres vam fer una feina de memòria històrica abans que es posés de moda intentar vincular-nos amb tot de personatges com Abel Paz o Marc-Aureli Vila.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Ser anticlerical és un valor positiu. Sense els anticlericals viuríem en la foscor i no hi hauria llibertat religiosa”

La relació amb el món cristià progre, quina era?

Això dels cristians progressistes ha estat una cosa que ha anat envellint. Que generacionalment no ha sabut passar el relleu. En relació amb les noves generacions, als anys vuitanta ja es veia que no quallava. Als defensors de la laïcitat ens va costar molt vèncer les resistències institucionals. Hi havia molta por. A mitjà termini, ho repeteixo, podem dir que hem guanyat la batalla. Les generacions noves tenen comportaments de llibertat religiosa notables. El fet que hi haguera capellans obrers –alguns amics meus!– i moviments com Cristians pel Socialisme, emparentat amb la Teologia de l’Alliberament, no ha deixat de ser una excepció… Qui acaba amb aquests moviments? La mateixa jerarquia catòlica, no els laics! Els laics sempre hem estat amics d’aquesta gent! Amb un nivell alt de respecte i de reverència. Molts catòlics progressistes es jugaren la pell lluitant contra la dictadura! Però eren una excepció.

Hi ha una dada significativa: els matrimonis civils i els catòlics. En el moment que els ajuntaments van començar a fer cerimònies civils en condicions tot va canviar. Jo em vaig casar pel civil el 82. A Sabadell aquell any va haver-hi 836 matrimonis catòlics i només 20 de civils. El casament es va celebrar després d’una vista de dos atracadors que, plens de sang, esperaven torn davant nostre. L’ambient no era precisament agradable. El jutge, que era feixista, em rebla: “Jordi o Jorge?”. Jo m’havia catalanitzat el nom feia poc. “Persiste usted en la idea de contraer matrimonio?”, em va inquirir.

Ja ho val…

Eren altres temps. Ara hi ha un 8% de matrimonis catòlics, tan sols.

Què en penses, de com moltes esquerres viuen la qüestió religiosa avui i, especialment, del rol que prenen davant el fenomen de l’islam politicosocial a casa nostra?

Amb absoluta estupefacció. Ser anticlerical és un valor positiu. Sense els anticlericals viuríem en la foscor i no hi hauria llibertat religiosa. Si hi ha llibertat religiosa a Catalunya, és gràcies als ateus i als anticlericals. Molts hi deixaren la vida. Com Ferrer i Guàrdia. El mataren pel fet d’educar en una escola mixta. Els catòlics integristes en deien “educar con promiscuidad sexual”. Has d’estar malalt per pensar això.

Ahà…

No entenc que aquest combat no s’apliqui amb la mateixa contundència davant l’islam radical. Si no respectem el Rouco Varela, no sé per què hem de respectar els ‘Roucos’ d’altres credos! El fonamentalisme islàmic no es diferencia en res del fonamentalisme nacionalcatòlic! Al refranyer català de l’Anna Parés hi ha planes i planes de refranys misògins. Si ens hem tret de sobre tot això, que la nostra cultura n’estava impregnada, no sé per què no hem de tenir la mateixa actitud quan gent amb orígens llunyans ens posa sobre la taula comuna els mateixos comportaments.

Ens l’hem treta de sobre realment, la misogínia?

Jo vinc d’un món on les dones havien de demanar permís per treballar, per obrir un compte corrent, per viatjar… Això ho he viscut! Els anticonceptius eren prohibits. Això ens ho hem tret de sobre. Queden coses a fer.

Que d’una mala interpretació de l’antropologia acabem assumint pràctiques que no acceptaríem mai si les fes un nadiu d’aquí és una aberració! Pensar que els drets humans són eurocèntrics em sembla un desconeixement sideral de la cultura universal! Abu-l-ʿAla al-Maʿarri, un poeta àrab cec i racionalista, mort el 1057, que es va enfrontar als dogmes de l’islam, deia que els habitants de la terra es divideixen entre els que tenen cervell i no religió i els que tenen religió, però gens de cervell. Com pot ser que l’esquerra feminista catalana no doni suport a la riquíssima cultura lliurepensadora àrab?

El feminisme islàmic triomfa prou.

És una contradicció. Com el feminisme catòlic. On l’has vist? Només a les dones de la Lliga Regionalista que volien oposar-se a les feministes lliurepensadores atees i d’esquerra com Ángeles López de Ayala, Teresa Claramunt o Isabel Vilà… L’únic contacte amb la religió que tenien aquestes últimes era Vilà, que era protestant… Em sembla lamentable, l’actitud d’una part de l’espai progressista. Estem deixant la bandera de la laïcitat a l’extrema dreta!

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El 2010 vaig tenir la sensació que la ruta del federalisme s’havia acabat i des de llavors no s’ha repensat”

Des de l’esquerra catalanista com vau viure el pujolisme?

Va ser duríssim. La Convergència de Pujol és la cosa més sectària que ha existit mai. El nivell de persecució que les institucions governades per Convergència va fer a la dissidència va ser terrible. El pujolisme ha estat sectari i excloent. No hi va haver cap projecte unitari en aquella etapa. Tot el que sortís del seu imaginari essencialista i catòlic era posat en el punt de mira. Que determinats personatges t’acusessin de “mal català” pel fet de ser crític amb Pujol i després a la pregunta “tu què feies durant la dictadura?” no et sabessin respondre era habitual.

Alguns intel·lectuals del catalanisme liberals, propers a CDC, afirmen que ells se sentien estrets, minoritzats, mentre Pujol governava. Que tenien la sensació que l’hegemonia la tenia l’esquerra.

És un joc de subjectivitats. Durant molts anys, la cosmovisió pujoliana va ser aclaparadora, independentment que en el pensament marxista heterodox tingués una certa presència en alguns espais. De tots aquells anys, n’hem parlat poc i ara en veiem les conseqüències.

Ets el rector de la UPEC (Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya), que ja encalenteix motors per a l’edició d’enguany. Durant anys des de l’independentisme es deia que havíeu sortit com a “competència” a la històrica UCE (Universitat Catalana d’Estiu), que es fa cada mes d’agost a Prada de Conflent, a la Catalunya del Nord.

No va així… Un grup de gent que anhelàvem un Govern d’esquerres a la Generalitat agafàrem, en un moment donat, una vella idea de Raimon Obiols i d’Antoni Gutiérrez Díaz i la posàrem en marxa, incloent-hi ERC des de l’inici. La UPEC surt d’aquesta idea: un lloc de convivència de les esquerres polítiques, socials i sindicals de Catalunya. Punt. De seguida visquérem un atac bestial del món convergent. Però ningú volia fer la competència a l’UCE! Jo, a més, i ho dic molt sincerament, tinc un respecte reverencial a l’UCE: era un lloc on anava a tocar Pau Casals! Això em crea una emoció infinita! De seguida em vaig trobar amb la idea d’intentar confrontar-nos. En la inauguració de la meva primera UPEC com a rector vaig fer un discurs en què explicava que l’enemic de l’UCE i de la UPEC era el mateix: la ignorància i l’analfabetisme d’alguns sectors de la nostra societat. Cap impacte als mitjans. Però poc temps després ja hi havia polèmiques gratuïtes en marxa. En fi…

Seguint-te, fa la impressió que ara ets partidari d’una república catalana independent.

Jo sempre he estat republicà! A la Transició es cometeren alguns errors i un grapat d’encerts. La tradició comunista segurament no tenia més remei que assumir una Constitució monàrquica, però va ser un error de Carrillo oblidar el republicanisme com a valor central de la militància d’esquerres. A més, nosaltres vam creure que el dret a l’autodeterminació arribarà al cap d’uns quants anys d’aconseguir la democràcia i…

No va anar ben bé així.

Hi havia un renou de sabres considerable. I no era una paranoia dels comunistes. El 81 va haver-hi un cop d’Estat. En tot cas, sí que hi ha dues coses pendents: la República i el dret a l’autodeterminació dels pobles. Alguns creguérem en la Tercera Via. Era l’Estatut de Pasqual Maragall. Fet a iniciativa d’Esquerra Republicana! Ara tot va molt de pressa, però l’Estatut que surt al setembre del 2006 sense retallades hauria passat a la història com l’estatut d’ERC! Només fa 11 anys!

Tot ha anat molt de pressa.

Alguns havíem escoltat del Solé Tura que la Constitució era reformable. Estic d’acord amb Pérez Royo quan diu que la sentència contra l’Estatut no és una sentència contra l’Estatut, sinó contra la Constitució. Trenca el pacte entre el poble de Catalunya i l’Estat. Jo, a la manifestació del 2010, vaig tenir la sensació que la ruta del federalisme s’havia acabat. Els sis anys següents, la tradició federalista no s’ha repensat i ha fet possible que un republicanisme independentista passés del 16% al gairebé 50%. Jo veig això amb una simpatia molt notable. L’hegemonia política ha passat de la dreta a l’esquerra. Entre el 15-M i el Procés ha basculat el vot. CDC ha passat de 72 a quasi 25 escons. Canvis tectònics.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Jo mai cridaré ‘in-inde-inde-pendència’, però el 9-N vaig votar Sí-Sí i l’1-O, si es fa, votaré que sí”

La CUP, com la veus? Et resulta molt aliena la seva tradició?

Està bé que la CUP hagi omplert, des del catalanisme, l’espai de l’esquerra radical, que hauria pogut anar a parar a altres llocs. Ara, té un problema: està encapsulada. S’haurien de plantejar créixer a Nou Barris. Els manca diàleg fluid amb les classes populars. Això el PSUC ho va fer bé amb el que deien Aliança de les Forces del Treball i la Cultura. Això generava intercanvis profitosos. En política, si vols ser hegemònic, has d’escoltar el proïsme i impregnar-te d’ell, no obsedir-te que canviï.

El PSC ho va fer així, en gran part…

El PSC, la gent l’ha donat per mort molt ràpidament. Ells bevien de la tradició del POUM. Una molt bona cosa. I t’ho diu algú que ve del PSUC! [Riem.]

De fet, els vells ‘poumistes’ es fan del PSC a l’inici del període actual, oi?

El segon congrés del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), en ple 1948, ja es va fer a casa d’un antic ‘poumista’, Jaume Viladoms. Ells foren capaços, aquell primer socialisme democràtic català, d’oferir una síntesi perfecta d’esquerra heterodoxa i liberal, en el sentit que et deia abans. Si el PSC tornés aquí, podria resoldre alguns dels atzucacs en què es troba. Necessita tornar a mirar el POUM.

Una part important del nou independentisme ha tingut el valor de trencar amb el nacionalisme essencialista de Fichte que supuraven Pujol i el pujolisme. L’aparició dels comuns ha estat vista per una part de l’independentisme com una amenaça. Gran error. L’alternativa als barris castellanoparlants no és Esquerra Republicana: és Ciutadans! Els comuns tocarien ser una oportunitat per enfortir el Procés.

Són el PSUC del segle XXI?

Tothom qui vindicà el PSUC va acabar fatal! [Somriu.] Les revolucions succeeixen quan succeeixen. A Lenin la Revolució l’agafa a Suïssa. Els canvis històrics mai van com tu voldries que anessin. S’han d’aprofitar les oportunitats. Hi hauria d’haver una fusió entre l’independentisme i el republicanisme que representen els comuns. Una mica amb la idea de Pi i Margall de buscar l’aliança entre els federals i els catalanistes. És més difícil aliar-se amb la Lliga Regionalista que amb Puigdemont, no? Doncs ara hi ha una oportunitat d’or per a l’esquerra. Jo defenso un independentisme accidentalista. A la Transició els únics independentistes eren els senyors grans d’ERC i organitzacions com el PSAN, que eren minúscules.

Quants eren? No ho he demanat mai a Roger Buch, politòleg expert en el PSAN.

Menys de mil, segur! Bandera Roja eren 300!

L’aliança entre els comuns i independentisme es veu lluny, ara.

Creure que “els altres” s’han d’acostar a tu és estúpid, Jo mai cridaré “in-inde-inde-pendència”, però el 9-N vaig votar Sí-Sí i l’1-O, si es fa, votaré que sí. Aquesta idea: “No veieu que heu estat equivocats tota la vida, antics federalistes? Ara heu de veure la llum i estar per la independència de Catalunya”, és un plantejament equivocadíssim. La necessitem, l’aliança. Tothom s’ha de moure. Els comuns s’han de moure cap a l’independentisme accidentalista de base republicana i l’independentisme ha d’oferir un model social que sigui d’esquerres. Això de “Veniu i després en parlarem” no va enlloc.

Colau i Domènech bascularan?

Si hi ha gent insurreccionalista, són ells. Jo crec que s’acabaran movent. Però el que és anormal és que sectors de l’independentisme els ataquin tant. Necessitem aliats a Madrid.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Als joves d’avui se’ls ha deixat un món terrible. Se’ls han de donar oportunitats i la possibilitat d’equivocar-se”

En un dels darrers ‘posts’ del teu blog parlaves d’un Govern espanyol plurinacional amb en Jaume Asens de ministre de Justícia i en Joan Puigcercós d’Interior…. Em sorprengué!

Companys va ser ministre de Marina a Madrid! Passar d’Espanya és un error. No és el mateix tenir uns interlocutors que uns altres. Més important del que sembla. Brussel·les no és la solució. El 36, França i Anglaterra ens van deixar tirats! I el 1714, igual!

Crec que a la mateixa ‘blogada’ esmentaves que caldrien sacrificis.

Tots els canvis han necessitat sacrificis. Això requerirà esforç, sacrifici i generositat. Si passa, la independència no serà un ‘happening’. Això no serà fàcil. Hi ha un personatge poc citat i que és síntesi de futur: Roca Farreras. L’independentisme no ho sap, però ve del republicanisme federal. I de Pi i Margall. La gent es pensa que el federalisme és la Constitució del 78 i “el título octavo”. A mi això m’emprenya molt! El federalisme de Pi i Margall va de baix a dalt. És l’individu que s’autodetermina perquè és lliurepensador i ateu. Per això molts no reivindiquen Pi i Margall, perquè xoca amb la transversal mental montserratina! Als republicans federals se’ls ha arribat a acusar de no ser catalanistes! Ells defensen un pacte sense límits! No com el que vam fer el 78! Per això Roca Farreras és el nexe ideal per a l’esquerra catalana d’avui: es reclama republicà federal i és, estrictament, un independentista! Si entenguéssim Roca Farreras, entendríem la necessitat de fusió entre republicans independentistes i els comuns.

L’esquerra catalana és una esquerra liberal –i no en el sentit econòmic–, certament. L’esquerra –PSC– no va entendre el caràcter liberal de la societat catalana? Els capitans del PSC o José Zaragoza entenen Pi i Margall?

L’esquerra a Catalunya ha estat potent quan el tema nacional i el social han anat de la mà. El PSC i el PSUC aconseguiren que la societat catalana no es trenqués gràcies a una mena de miracle laic. Tanmateix, durant el pujolisme aquells mateixos dirigents ‘expsuqueros’ i socialistes se sentiren intimidats i no plantejaren un projecte real de país. Així els va anar. Ara tenim l’oportunitat de fer-lo.

A 100 anys de la Revolució Soviètica, quina valoració en fas? Et defineixes, encara, comunista?

Em defineixo comunista com s’hi definien Abdó Terrades, Josep-Anselm Clavé o Ildefons Cerdà, molt abans de l’any 1917. Ells eren més de Babeuf que de Lenin, però eren comunistes i, de ben segur, que llegirien molt bé el país que ens ha tocat viure avui. La Revolució va ser una bona idea per al món i un gran problema per als russos! Fer evolucionar les societats cap a llocs on no estan preparades porta al desastre. Però qui més se n’ha adonat del que va significar l’existència de l’URSS ha estat la socialdemocràcia.

Com?

Un dia del 89 en un dinar a Barcelona, una persona de l’òrbita del PSC em digué: “Que bé que ja estem acabant amb els comunistes!”. Romà Planas, que t’he citat abans, també socialista –havia deixat l’escó perquè s’avorria!–, era a la taula, i no es pogué estar de respondre: “Ara que han acabat amb els comunistes, vindran contra els socialistes”. Així ha anat. La potència socialista era la millor representació de la lluita simbòlica i cultural contra les dictadures estalinistes. El llibre ‘La CIA y la Guerra Fría cultural’, de Frances Saunders, ho explica fantàsticament. Els nord-americans donaven suport a totes les esquerres no prosoviètiques europees durant la Guerra Freda. Ara el capitalisme va desbocat. Els socialdemòcrates han continuat pensant que podien pactar amb el capital i ja no són necessaris! Com diu Fontana a ‘Por el bien del Imperio’, “els anys setanta ja ens van perdre la por”. I així veiem el que veiem ara… Autèntiques obscenitats com el rescat bancari!

Hi ha xoc generacional a les esquerres?

Els que érem joveníssims durant la Transició vam veure com els més grans de l’antifranquisme eren extraordinàriament egoistes. Han impedit el relleu generacional des del primer dia. Han permès que el neoliberalisme trinxés les generacions més joves. Han provocat que el relleu s’hagi hagut de fer des de fora! Això té conseqüències: la pèrdua de la memòria, de l’experiència. Jo trobo molta gent de l’antifranquisme que parlen francament malament de les generacions noves que s’han incorporat a la política, alguns dels quals són brillants! Ho trobo inacceptable. Als joves d’avui se’ls ha deixat un món terrible. Se’ls han de donar oportunitats i la possibilitat d’equivocar-se. Un país l’aixeca la gent que té entre 25 i 45 anys. La resta estem per acompanyar. Acompanyar des de la confiança i la generositat.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies