June Fernández “Sembla que els dos únics temes de l’agenda feminista siguin la violència masclista i l’avortament”

Qui són aquestes 10 persones ingovernables?

Són persones molt diverses. Algunes de l’Estat espanyol, d’altres de l’Amèrica del Sud, algunes són urbanes, d’altres rurals, hi ha lesbianes, gais, heterosexuals, transsexuals… Hi ha de tot, però el que tenen en comú és que tenen una actitud de rebel·lia, desafien allò que entenem per normalitat. Han viscut discriminació, però no ho han viscut amb victimisme, sinó amb l’orgull de la diferència. Al llibre es tracten qüestions que enllacen amb el racisme, la LGTBIfòbia, el classisme, la situació del poble indígena… Hi ha un munt de temes que s’hi van encreuant.

En el llibre dius que són persones “que prefereixen complicar-se la vida abans que asfixiar-se a l’estret i absurd model de normalitat”. Què és la normalitat?

Doncs no ho tinc gaire clar. Però ens diuen un munt de coses sobre el que s’espera de nosaltres. Si som dones, no podem tenir pèl al nostre cos, hem d’estar primes i belles; si som homosexuals, no ens podem passar de ploma, hem de passar desapercebuts; si som transsexuals, hem d’acceptar un protocol mèdic molt delimitat i no podem decidir si volem hormonar-nos o no… Se’ns constreny un munt com a dones, homes, amb la nostra sexualitat, el nostre cos. I, tot plegat, relacionat amb el context en el qual vivim; no és el mateix reivindicar la teva identitat de gènere al centre de Madrid sent un professor universitari que fer-ho en un poble empobrit de Nicaragua.

Precisament llegint el llibre es fa palesa la diferència abismal que hi ha entre sortir d’aquesta normalitat al nostre país i fer-ho en països com Nicaragua, Guatemala o El Salvador.

Les experiències de les unes i de les altres sí que tenen coses en comú; per exemple, la família no sempre és un espai de comprensió i d’amor, sinó d’incomprensió o fins i tot de maltractament. I això passa a gent molt diferent. Aquí, unes activistes grasses expliquen el que és que la teva mare et digui “que guapa series si estiguessis més prima” o “ja et pots aprimar perquè potser la teva parella et deixa”. A l’altra banda de l’oceà, a El Salvador, una dona intersexual, pel fet d’haver nascut amb els genitals ambigus, el seu pare l’arriba a torturar. En els dos llocs hi ha aquesta falta de comprensió, però el nivell de violència difereix d’uns contextos a uns altres.

“El gènere és una construcció social del que s’espera de les persones en funció del cos amb el qual neixen”

Aquí també hi ha homofòbia, però la resposta social que s’hi dóna és de rebuig. Estic pensant en la reacció que va tenir lloc a l’atac que patiren dos homes a Holanda per anar agafats de la mà. Per contra, en els països dels quals parles al llibre, sembla que l’homofòbia hi és la norma.

Bé, cada context del qual parlo és molt diferent perquè a Cuba ja hi ha un reconeixement oficial a la diversitat sexual; però, en el cas d’El Salvador o de Nicaragua, les persones no tenen una via institucional per viure la seva identitat de gènere. Si una persona transsexual pateix una agressió i va a la policia, no té unes lleis que l’emparin i, a més, allà la policia agredeix amb més impunitat que aquí, que també agredeix, però el nivell d’impunitat és diferent. Per contra, al nostre Estat, amb els avenços institucionals que s’hi han fet, moltes vegades el repte està a flexibilitzar aquestes lleis que aparentment ens protegeixen però que en realitat ens estan normativitzant.

Com ens determina el gènere?

El que ens ha ensenyat el feminisme, i després la teoria ‘queer’, és que el gènere és una construcció social del que s’espera de les persones en funció del cos amb el qual neixen. Crec que hi ha una mena de ‘policia del gènere’ que ens limita a totes les persones però que exerceix violència sobre les que surten més d’aquesta norma. La idea del llibre és que qui se senti còmode amb les categories d’home i dona prengui consciència que existeix aquest control, aquesta violència envers les persones que surten d’aquests mandats. Que el fet de néixer amb uns genitals ambigus t’exposa a la vergonya, a la culpa, al silenci, a no entendre què li passa al teu cos, a creure que ets un monstre i que ningú et desitjarà. Passa el mateix si neixes amb un cos que no es correspon amb el gènere que sents i, encara avui, si ets lesbiana o gai encara que l’acceptació pugui semblar major.

Al llibre es veu que hi ha un ampli ventall d’identitats i que hi ha una necessitat d’identificar-se.

Sí, jo crec que encara necessitem paraules per anomenar-nos. La gent que diu que està en contra de les etiquetes no entén la necessitat que tenim d’anomenar-nos, ja que durant anys no han existit les paraules. Per exemple, ‘intersexual’: si tu ho preguntes al carrer, ningú la coneix, aquesta paraula, i, en canvi, tothom coneix ‘hermafrodita’, que no és una identitat ni una categoria mèdica o social, sinó que prové de la mitologia. Necessitem aquestes paraules perquè cada cop reconeixem més formes diferents de viure la nostra identitat. Pol Galofre, impulsor a Barcelona del projecte Cultura Trans, assenyala com en els mitjans cada cop es parla més de transsexualitat però sempre lligada a la medicina i a aquest itinerari en el qual t’hormones, t’operes, et canvies el nom en el DNI i la gent ja t’accepta; això sí, si és possible, que no se’t noti que ets trans, que sembli que ets una dona o un home de veritat. La crítica és necessària perquè no tothom vol ser acceptat com un home més. La història d’Antar, que es recull al llibre, és la d’una persona que no se sent dona però que tampoc s’identifica amb la imatge d’home que hi ha a la nostra societat i defensa la idea de l’androgínia, d’un tercer sexe, del gènere neutre, o com en vulguem dir. Quelcom que en alguns països ja s’està promovent i que, en d’altres, ja hi ha referents històrics com a l’Índia, Tailàndia i Mèxic. En canvi, a Espanya s’ha inclinat cap al binarisme, si ets trans, no passa res sempre que et situïs en aquest esquema binari home-dona.

Hi ha una de les històries del llibre que transcorre a Mediona, a l’Alt Penedès, i tu mateixa t’estranyes del respecte que es viu en aquest poble.

Bé, el llibre tracta de desafiar els nostres prejudicis, començant per mi mateixa. Jo sóc urbanita, i un prejudici meu és que en l’àmbit rural hi ha menys acceptació de la diversitat sexual. És un tema complex perquè no hi ha una resposta única. El cas és que jo em trobo que per a la Juanita, Juan, Joan, que és una persona amb molts noms, Mediona és un lloc en el qual és estimada, tothom la coneix i la respecta. És un capítol bonic perquè jo passo amb ella un cap de setmana i em va explicant les històries de les persones amb les quals ens encreuem i, de sobte, cau un altre prejudici, el prejudici que les dones musulmanes són submises: la Juanita m’explica que, quan hi ha hagut un cas de violència masclista a la seva comunitat, la resta de dones s’han mobilitzat.

“Situacions com quan anem al bus i un individu ens toca el cul són violència quotidiana, més que micromasclisme”

A la nostra societat l’homosexualitat masculina està prou normalitzada, però passa el mateix amb la femenina?

No, i a la política és bastant clar: per exemple, al Front Nacional, la mà dreta de Le Pen és un home obertament gai; Rajoy va anar al casament de Javier Maroto (vicesecretari general del PP, que es va casar amb el seu company). En canvi, no hi ha aquesta visibilització de les lesbianes, hi ha menys referents culturals. Les lesbianes patim el pes de la invisibilització. D’altra banda, un fet recurrent al llibre és que aquestes identitats que en algun moment et fan ser discriminada, en d’altres, són un avantatge. A les lesbianes se’ns pregunta quines discriminacions patim però no quins avantatges. Per exemple, en el capítol sobre la ‘gordofòbia’, les activistes plantegen que és més fàcil ser grassa a la comunitat lèsbica que sent una dona heterosexual. De sobte, ser lesbianes ens allibera de mandats de la feminitat més normativa.

Pot ser un revulsiu per a la resta de dones el fet de poder viure la feminitat més enllà dels estereotips o mandats normatius?

Jo crec que sí, que les persones gais, lesbianes, transsexuals, tenen molt per ensenyar a la resta de la societat; sembla que hi ha d’haver un divorci entre la lluita feminista i el col·lectiu LGTBI; però, per exemple, un home trans pot ensenyar que hi ha altres formes de masculinitat. És trist que, ara que gais i lesbianes estem més acceptats, s’espera de nosaltres que funcionem com la gent heterosexual, que ens casem i generem les mateixes estructures familiars. I el que fóra bo seria aprendre de la diversitat afectiva i familiar que hem anat construint els homosexuals. El mateix amb la llibertat sexual que han defensat els gais. Al llibre entrevisto un home gran per saber com era ser homosexual en el franquisme i espero trobar-me una història de violència i de silenci. En canvi, em trobo amb una història de llibertat sexual clandestina però de gaudi. Ara sembla que es prescrigui als gais ser molt promiscus en comptes de dir que seguirem les vies de llibertat que han obert els gais.

Parlem de masclisme. Ara és moda parlar de micromasclismes: què et sembla a tu aquesta paraula? Són ‘micro’ o és masclisme a seques?

Jo crec que hi ha paraules la intenció de les quals és bona però que poden donar lloc a confusió. Quan Luis Bonino, al seu dia, parla de micromasclismes, es refereix a aquelles actituds quotidianes que passen més desapercebudes, situacions que tant de bo, quan d’aquí a uns quants anys mirem enrere, ens semblin grans masclismes. Però parlar de micromasclismes per referir-se a situacions com que, quan anem en el bus, un individu ens toqui el cul, doncs això per a mi és violència quotidiana. Sóc més partidària de parlar de violències quotidianes. La part positiva és que el debat hi és i que cada cop estem anomenant més coses. També em sembla que s’està parlant cada cop més dels racismes quotidians. El cas és que tots ens revisem en el nostre dia a dia com tractem les persones que no són l’home blanc heterosexual.

Quan parlem de la violència envers la dona, es posa el focus en la violència a les relacions de parella, mentre que tu parles de violències estructurals. A què et refereixes? Quines són?

Centrar-nos en el fet que hi ha homes que maltracten les dones és una visió molt limitada del que és la violència masclista. A mi m’agrada una frase de Paul B. Preciado, abans conegut per Beatriz Preciado, que diu que no creu en la violència de gènere, sinó que és el gènere el que produeix violència. Enllaçant amb el que dèiem abans, el fet que existeixen homes i dones i de dipositar en ells qualitats diferents provoca violència perquè hi ha una jerarquia d’homes que exerceixen dominació sobre les dones, al mateix temps que les persones que surten d’aquests esquemes binaris també es troben amb violència. Sobre això, segons el context, s’hi poden sumar més opressions: per a una persona LGTB migrada, les possibilitats de denunciar i sobreposar-se a un maltractament són menors a causa de la Llei d’estrangeria. Per a mi és un repte ampliar la mirada respecte a la violència masclista i relacionar-la amb altres violències que exerceix el sistema. Ara és moda la paraula ‘interseccionalitat’, això de relacionar les diferents opressions, i és un repte necessari perquè, si ho veiem tot en petites parcel·les, no acabem d’entendre gran cosa.

Com es relacionen aquestes diferents violències?

Quan parlem de micromasclismes, ens solem limitar a les dones blanques, heterosexuals; per exemple, vas al taller de cotxes amb la teva parella i el mecànic es dirigeix a ell només. En canvi, em sorprèn que en el vídeo d”eldiario.es’ que es va fer viral, en el qual famoses parlen dels micromasclismes que han patit, només hi ha una dona negra que explica que un cop, esperant el tren, se li va apropar un home per oferir-li diners a canvi de sexe; això no ens passa a les dones blanques. O jo, quan a les entrevistes m’han preguntat per micromasclismes i he explicat actituds masclistes i lesbofòbiques, això ho veuen com una altra cosa diferent; però, si jo sóc amb la meva parella i se’ns apropa un home per proposar-nos un trio, això és un masclisme que només patim les lesbianes. O portar vel i que fins i tot les feministes estiguin tot el temps jutjant si ets o no una dona oprimida; això, d’alguna forma, és una actitud masclista i islamofòbica.

“El feminisme que defensa una diva del ‘pop’ o Emma Watson se’m queda estret, em sembla de privilegiades”

Què és ser feminista per a tu?

Bona pregunta… No sé a on ens porta el debat perquè ara, per exemple, es discuteix si es pot ser feminista i de dretes.

Sí, és una pregunta que volia fer-te.

[Riu.] Es discuteix sobre això i també està circulant un fanzín feminista que fa broma amb el carnet feminista per punts. Per a mi, ser feminista és una manera de respondre a un sistema que em fa creure que sóc inferior per ser dona, que sóc invisible per ser lesbiana. És una manera de resistir a aquests mandats sobre el lloc que correspon a les dones en aquesta societat. I a partir d’aquí el feminisme em porta a defensar els drets i les llibertats de totes les persones afectades pel patriarcat. Jo ho visc així. Per a mi, el feminisme que defensa una diva del ‘pop’ o Emma Watson se’m queda estret, em sembla un feminisme de les privilegiades. Per a mi, el feminisme ha de ser internacionalista, antiracista, anticapitalista. Però, tot i així, jo no em sento qui per negar l’etiqueta de feminista a ningú. I jo sí que crec que es pot ser feminista i de dretes; una altra cosa és que el seu model de feminisme a mi se’m quedi curt. Si pequem de puristes, perdrem aliances.

Es pot parlar de feminismes, en plural?

Dins del feminisme hi ha corrents molt diversos i formes diferents de viure’l i defensar-lo. Ara, això d’anomenar-lo en plural… és curiós que es parli de feminismes i no d’ecologismes, per exemple.

Una manera d’infamar el feminisme és nomenar les feministes ‘feminazis’?

Sí, el feminisme sempre ha estat incòmode perquè proposa canviar les relacions de poder. A l’edat mitjana a les dones lliures se les cremava a la foguera per bruixes; les sufragistes de principis del segle XX eren proscrites i ara se’ns diu ‘feminazis’ i ens “trolegen” per les xarxes socials. El feminisme qüestiona l’hegemonia de l’home blanc heterosexual amb poder econòmic, i molta gent es posa nerviosa, no només els homes, sinó també dones a les quals els trontollen moltes certeses.

Hi ha dones que neguen ser feministes. En un dels programes de ‘Salvados’, “Nosotras” es deia, Jordi Évole entrevistava diverses dones, una de les quals era una dona de fer feines que explicava situacions en les quals s’havia sentit discriminada per ser dona. Però, quan Évole li preguntava si es reconeixia com a feminista, ella va dir que no.

Sí, a mi també em va xocar que Meryl Streep protagonitzés la pel·lícula ‘Les sufragistes’ i després digués que ella no era feminista, sinó humanista. El feminisme és un moviment social molt desprestigiat, i reconèixer-te com a feminista fa que et caigui una càrrega que si ets violenta, que si odies els homes, que si ets una amargada, lletja i lesbiana. Hem de trobar un equilibri entre desmuntar aquests prejudicis i, al mateix temps, no intentar caure bé ni ser complaents perquè és un moviment incòmode i estem molt cabrejades.

“Crec que una prioritat del feminisme ha de ser la crisi de cures i l’atenció a la dependència”

En el teu article “Si no puedo perrear, no es mi revolución” defenses el ball del ‘reggaeton’ i fas un paral·lelisme amb una lluita més desprejutjada i divertida, davant aquesta caricatura de dona cabrejada i amargada. A tu t’agrada realment el ‘reggaeton’ o era postureig?

[Riu.] Sí que m’agrada, però ja estic cansada de ser coneguda com la feminista a la qual li agrada el ‘reggaeton’! Mira, fa temps una dona, que no s’identificava del tot amb el feminisme, em va dir “ser feminista i moralista és la combinació més letal del món”. Jo crec que feminisme i llibertat sexual han d’anar de la mà i moltes vegades la moral ens juga males passades. Últimament a ‘Pikara’ estem parlant molt del ‘tuerking’, que seria la versió estatunidenca del ‘reggaeton’. Doncs bé, a l’article hi ha comentaris que diuen “jo hi veig hipersexualització per complaure l’home”. Aquí estem caient a la nostra pròpia trampa. Crec que el fet de gaudir amb un ritme que et fa connectar amb el teu cos, sexualitzar-lo pel teu propi gaudi, i barrejar això amb el masclisme, a mi em sembla que és perquè arrosseguem molta moral. El ‘reggaeton’ està molt estigmatitzat perquè les lletres parlen de sexe explícit, no sempre masclistes però sí des de la visió de l’home heterosexual. Però és que després ens empassem lletres que idealitzen un amor romàntic supertòxic. I una altra cosa: a l’estigma del ‘reggaeton’ també hi ha xenofòbia perquè, és clar, a l’Amèrica Llatina són més masclistes i mira quines coses tan horribles canten, mira com ballen i que embrutits que estan. A mi em sembla que hi ha molt racisme en aquest rebuig.

A ‘Pikara’ heu notat un augment de lectors, d’interès per les qüestions feministes?

Sí, a ‘Pikara’, a banda que en aquests sis anys ha crescut molt, una cosa que hem notat és que al principi dèiem que parlàvem dels temes dels quals cap altre mitjà parlava i ara ja no podem dir-ho això perquè tots els mitjans de comunicació s’han adonat que les dones consumeixen aquests mitjans i volen llegir sobre les situacions quotidianes que viuen. Així, de sobte et trobes que qualsevol diari, fins i tot un de conservador, dedica reportatges a l’assetjament masclista al carrer o a parlar de què són els micromasclismes. Però ho fan sense qüestionar-se que el mateix mitjà, a la resta de notícies, està contribuint a invisibilitzar les dones, a estereotipar homes i dones. Ara se’n parla molt, de si el feminisme és moda.

Sí, t’ho anava a preguntar.

Jo crec que ara s’ha vist que els vídeos sobre feminisme són virals; hi ha empreses que fan anuncis pseudofeministes com el ‘Run like a girl’ (impulsat per la multinacional P&G), i a mi això em sembla un triomf del moviment feminista: hem demostrat que la nostra agenda és necessària i que s’ha de parlar d’aquests temes. El meu neguit és que el feminisme que té més èxit és aquell individualista, quan parlem dels micromasclismes que dèiem abans. Però, quan tractem temes com el TTIP o la crisi dels refugiats des d’una perspectiva de gènere, això ja no té tant èxit. I amb Internet una altra preocupació que tenim és que hi ha temes molt atractius i d’altres que no ho són. Per exemple, crec que una prioritat del feminisme ha de ser la crisi de cures i l’atenció a la dependència. I a ‘Pikara’ no hi ha manera humana que un tema sobre això tingui moltes visites.

Potser pel fet que les feines tradicionalment dutes a terme per les dones, com el de les cures, estiguin menys valorades?

És clar, però ja no només com a individus, sinó com a col·lectiu: com pot ser que l’intent de Ruiz-Gallardón de retirar la Llei de l’avortament va treure un munt de gent al carrer i, en canvi, les retallades a la Llei de la dependència no? El moviment feminista no hi ha estat present. La Llei de la dependència ens afecta a les dones tant o més que la Llei de l’avortament. No vull jerarquitzar, però a tots ens tocarà cuidar i ser cuidats; el 90 i escaig per cent dels treballadors de residències i de la llar són dones. Per tant, quelcom que ens convoca tant a les dones, per què no acaba d’arrencar?

Potser perquè des del moviment feminista es rebutja la idea que són les dones les que han de fer aquestes tasques de cures?

Pot ser. I després és que costa ampliar l’agenda: sembla que els dos únics temes de l’agenda feminista siguin la violència masclista i l’avortament. Per a mi, són altres lluites que ens vincularien amb els col·lectius de persones migrades, amb els moviments socials de vida independent de persones amb diversitat funcional. Em sembla fonamental entrellaçar lluites.

“El llenguatge és el més visible, però no es parla de com l’androcentrisme ho permeabilitza tot”

A la biografia del llibre dius que, quan estudiaves periodisme, somiaves treballar a ‘El País’ i ho vas aconseguir. Què et va fer deixar-ho per muntar ‘Pikara’?

Que ens van fer fora a tots! [Riu.] Bé, tinc el petit orgull que després em van proposar tornar-hi i no vaig voler. Jo era falsa autònoma i amb la crisi-estafa van decidir que tots els freelance i falsos autònoms sobràvem. Vaig tenir el meu petit dol perquè, si tot just sortir de la carrera havia pogut treballar al mitjà que aleshores per a mi era el ‘number one’, ara tot seria descendir de primera divisió. Després he descobert que existeix un periodisme més honest, més lliure, que em permet experimentar amb els llenguatges, que no tinc un cap dient-me que el tema que proposo és una bajanada o que em canvia ‘violència masclista’ per ‘violència conjugal’. És trist que s’hagin destruït un munt de llocs de feina als mitjans de comunicació, però també ha servit per crear un periodisme honest i crític.

Estan sortint molts projectes periodístics, però són viables?

Depèn del que entenguis per viable. Per a mi, és viable perquè a ‘Pikara’ guanyo més del que m’han proposat últimament per treballar en altres mitjans. Guanyo 1.000 euros al mes, raspats, però som en un moment en què treballes a PRISA i guanyes 800 euros al mes o t’estan pagant 40 euros la peça. La CNT va publicar fa algunes setmanes una taula amb el que paguen els diferents mitjans a la gent freelance, i ‘Pikara’ és un dels que més paguen. Com és possible que un mitjà que hem muntat quatre amigues amb un pressupost que entre totes no arriba a 4.000 euros estiguem oferint condicions dignes? Ara proliferem mitjans petits que hem de tirar de micromecenatge perquè amb la publicitat i les vendes no som sostenibles, però estem demostrant que es pot pagar a la gent de forma digna, que es pot distribuir d’una altra manera el pressupost que es té i que es pot fer un periodisme de qualitat i honest.

A CRÍTIC l’escriptora Bel Olid va dir, respecte al llenguatge, “no parlis en femení; calla i deixa’m parlar a mi!” Què et sembla aquesta frase?

Doncs em sembla molt bona. Jo he de confessar, encara que quedi lleig, que el tema del sexisme en el llenguatge em té avorrida. El llenguatge és el més visible, però no es parla de com l’androcentrisme, que és prendre els homes com a referència, ho permeabilitza tot. A mi no em serveix de res que es parli en femení si als mitjans la majoria de firmes continuen sent homes, si es continua tenint una concepció patriarcal del que és notícia o del que no ho és. El llenguatge és important perquè es relaciona amb l’imaginari: si parlem en masculí, pensem en masculí, però em sembla un símptoma petit.

I de les quotes què en penses?

El que diuen moltes feministes, que existeix una quota de poder que és la masculina. En el cas dels mitjans de comunicació, cada cinc anys es fa el monitoratge global dels mitjans i no es millora: les dones protagonitzem el 28% de les notícies i només el 9% de les quotes d’expertes. Aleshores, quan parlem de quotes, parlem d’això, que hi ha un repartiment desigual del poder i de com ho corregim. Si les quotes no són la manera, que se’ns ofereixi una altra. Realment, és urgent canviar aquest desequilibri de poder. Últimament es parla de la síndrome de la impostora. A les dones se’ns ha fet sentir que, quan arribem a una posició determinada, ha estat per altres motius, que no ho mereixem. En parlava la Sílvia Nanclares en un article. I aquí xoquen tots dos temes: si em criden per ser en una taula rodona i la resta són homes, ja penso que no mereixo ser allà, que només sóc una quota. Donem-li la volta a això; perquè sempre criden els mateixos i perquè hi ha una diversitat de veus que estan sent excloses, als mitjans i a la política.

“Em sembla complicat trobar l’equilibri entre revisar-nos i veure quin pes té el mandat social”

M’agradaria preguntar-te com es veu la maternitat des del punt de vista feminista: com ho tracteu a ‘Pikara’?

Doncs a ‘Pikara’ el tema més controvertit, i no ens ho esperàvem, ha estat el de la maternitat. La gent tendim molt a les dicotomies, a polaritzar-nos. Ara, dins el feminisme, hi ha un corrent que necessita reivindicar un discurs antimaternal, afirmar-se a dir “no vull ser mare” o “em penedeixo de ser-ho”. D’altra banda, hi ha persones que necessiten defensar públicament la seva aposta per una criança natural que continua sent perseguida. I el que és trist és que, en comptes de trobar-nos i aprendre les unes de les altres de les nostres vivències, tot es porta a la baralla. A mi em sembla que som en un moment molt bonic perquè s’està parlant molt de maternitat, de maternitats transgressores, subversives, de formes diferents de ser mare, però aquesta tendència a enfrontar-nos… i ja no t’explico amb debats més complexos, des del meu punt de vista, com el de la gestació subrogada. És a favor o en contra, sense matisos. Fins i tot decidir si ets mare o no és en termes absoluts, i això és frustrant perquè sempre hi ha el fantasma de si t’has equivocat en la teva elecció.

Es pot distingir entre el desig de ser mare de la imposició social?

Això passa amb tot; vull ser mare perquè de petita em van posar una nina als braços o perquè és un desig genuí? L’heterosexualitat, m’ha vingut donada o jo he decidit a qui desitjo? Les dones que es maquillen i es posen talons diuen que ho fan no perquè estiguin alienades, sinó perquè s’hi senten millor. I per què et veus millor així? Això ens porta a revisar-ho tot. Em sembla complicat trobar l’equilibri entre revisar-nos i veure quin pes té el mandat social. No ens donem tanta canya. A vegades, cal deixar la teoria a un costat i escoltar-se a una mateixa, veure què ens demana el cos. No pots estar tota l’estona pensant què hi ha d’imposat i què d’escollit.

Decideixi el que decideixi, la dona sempre serà jutjada; això als homes no els passa

Tenim assimilat que en la identitat de la dona està l’expectativa de ser mare; a la nostra societat la maternitat està sacralitzada, mentre que en els homes la identitat de pare no és tan central.

La contrareforma que va planejar Ruiz-Gallardón sobre el dret a l’avortament demostra que encara no tenim adquirit el ple dret sobre els nostres cossos?

Hi ha autores que parlen del miratge de la igualtat: ens hem cregut que som iguals i no hi ha marxa enrere en els avenços fets. Però després veiem que la història no és lineal. Per exemple, amb això de les quotes, el discurs antifeminista diu que anem avançant, que el masclisme és quelcom d’arcaic que anem superant i que tot s’anirà donant. Això no és real. Mirem altres països: a l’Iran dels anys setanta, la situació de la dona era molt millor que la que hi havia a Espanya. No, la història no és lineal i ara mateix hi ha un rearmament conservador a escala mundial molt fort i no ens podem relaxar. Hem de recordar que el que ha estat conquerit ho ha estat gràcies a una lluita que continua vigent i hem de seguir.