Miqui Otero: “A Barcelona ja no queda roba estesa als balcons; Barcelona està sempre posant per a la foto”

  • Text: Yeray S. Iborra / Foto: Jordi Borràs
  • dilluns, 18 abril 2016

Miqui Otero (Barcelona, 1980) és escriptor. Aquesta és la categoria que millor engloba la seva manera de viure, enfocada al relat (factici o fictici). Fill de gallecs, des de petit escriu inquiet i des de jove aplica les eines de la literatura al periodisme (‘El País Semanal’, 'Cultura/s' o ‘ADN’) i les tècniques periodístiques a la narrativa: ‘Hilo musical’, ‘La cápsula del tiempo’ i —l’última novel·la— ‘Rayos’ li han procurat fama de promesa, bevedor de la crònica urbana de Marsé, de Casavella o de Montalbán. Tot i que, si li dius “promesa” a la cara, es tocarà el serrell i mirarà el sostre. Otero no és un 'tio' d’elogis; ell prefereix passejar de tema en tema, aturant-se a cada cantonada. Com ho faria al seu Raval, on tot té un vernís polític.

"En el ‘procés’ m’he sentit més a prop de la CUP que de qualsevol altre partit. Però tot el ‘procés’ és molt esperpèntic, en el sentit més de Valle-Inclán"

[L’any 1998, Begoña Aranguren i Isabel Verajáuregui proposen un programa demolidor a Canal Plus: ‘Epílogo’, entrevistes que s’emetran de forma pòstuma a personatges rellevants de l’època. En van una cinquantena, d’emeses; més de seixanta, de gravades. Una d’aquestes converses la protagonitza Manuel Vázquez Montalbán (mort l’any 2003), un dels periodistes de referència de Miqui Otero. I de tot Déu que vulgui exercir l’ofici. Esterrossat a la cadira, a l’habitació buida que fa de plató, Montalbán descriu cap al final de la conversa la tensió de l’escriptor. Amb senzillesa: "Els escriptors sempre se senten incòmodes; és aquesta angoixa el que fa que no siguin mobles”. Només cal fer un tomb pel bloc de Miqui Otero per veure quin tipus de signatura professa el gallec, que viu amb intensitat i desbordant honestedat l’ofici d’escriure i la seva base, la conversa.]

Primera novel·la, ‘Hilo musical’ (2010). Què?

La primera novel·la és com ensenyar la carpeta a l’institut; allà on s’ajuntaven les teves grans obsessions (contradictòries). Des dels Pistols fins a Winona Ryder. [R[Riu.]na primera novel·la és sempre com un cadàver exquisit: “Allò que salvarà el món”, penses. A la primera novel·la estàs mostrant cada detall, estàs mostrant la teva cartera de discos i de llibres. M’incloc en aquest error.

És un retrat poc pròxim a un discurs propi, doncs.

Això és com quan et fan una foto: més bona serà la foto com més despistat estiguis. Quan ‘pilles’ una persona en una relliscada, és més interessant el resultat.

T’he tingut de professor, i sempre ho expliques: mirar allà on no mira ningú més.

A ‘Rayos’ els protagonistes estan veient un concert de Taràntula al Sidecar i el Justo, un dels personatges principals, li diu al Fidel: “Mira al públic, que el més interessant no és el que passa sota el focus, sinó com els focus il·luminen la gent’. La narrativa ha de mirar allà, al públic.

On miraves tu, de més jove?

Hi ha una primera fase de la vida, de fascinació total, on vols disfressar-te. I, quan passa el temps, te n’adones que tu tens una memòria al darrere. I de la suma de les fascinacions heretades, i d’allà on mires durant la vida, es crea la pròpia imatge.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Les veritats són mentides; les mentides són mentides, i les certeses són mentides que no sabem que ho són”

Els símbols heretats… fan mal, o bé?

Serveixen com alguna cosa recognoscible, que t’orienta en un primer moment. Els símbols són útils per inspirar… i són agradables: d’adolescents ens els prenem de forma literal, després els posem en qüestió. Com els ‘rayos’ de la novel·la, fixa-t’hi: símbol polisèmic, obert al debat.

Al final tot és una construcció.

Les veritats són mentides; les mentides són mentides, i les certeses són mentides que no sabem que ho són. El ‘tio’ que viu instal·lat en la certesa no sap que aquesta certesa és una mentida molt més greu. Perquè no existeixen, les certeses. Jo intento viure instal·lat en poques certeses.

Només creus en aquestes patilles, en aquesta jaqueta… Fora bromes: quina relació té un fill d’immigrants gallecs com tu amb la cultura anglesa?

[R[Riu.]e tingut una adolescència molt associada amb les subcultures dels seixanta. Però jo vaig ser adolescent als anys noranta, quan ja havia passat el ‘revival’ de les subcultures d’aquella època. I no vaig viure el típic moment d’apuntar-s’hi, de militar. Així que per a nosaltres, ja, agafar-se a alguna cosa dels seixanta feia pudor de naftalina. Però t’he de reconèixer que tinc una tendència anglòfila i ‘modfílica’ [s[subcultura ‘mod’, dels seixanta]jo mai he militat del tot; aquesta distància et dóna la possibilitat d’agafar el millor de cada lloc.

Per què t’interessen tant aquests símbols?

M’interessen els ‘mods’, però també els ‘zazús’, que ballaven ‘swing’ al París ocupat. M’interessa tot, en realitat: des del primer ‘tio’ que es posava una pell de mamut a sobre i ballava on no tocava.

“Pel Casavella, jo era el seu ‘primillo’, i Kiko Amat és com un germà gran per a mi”

Parlem de referents. Tu n’has tingut molts, de miralls. El teu amic Kiko Amat, l’escriptor Francisco Casavella, familiar teu…

En Kiko és molt de donar pistes i d’assenyalar llocs: et fascina amb el seu discurs. Però això ha de ser un trampolí, això ha de servir per reivindicar les teves pròpies manies. En Kiko és un germà gran. Per a en Casavella, jo era el seu “primillo”… Són dues grans referències. Però no et poden coartar, aquestes veus.

És que… Quins miralls tenia en Casavella!

Ell anava aquí als Escolapis, que tenia un passat d’alumnes cèlebres… Músics dels seixanta, sobretot. Ell va tenir entrada a aquest ‘mundillo’ pel sector de la música i després es va fer amic —com jo amb en Kiko— d’un ‘tio’ més gran, en Marcos Ordóñez. Va tenir un entorn sa que enriquia el seu discurs. I després també sé, de quan anava a casa seva a fer un cafè, que tenia cartes a la bústia de Marsé o de Montalbán. Jo, sent tan ‘peque’, flipava. Em semblava que allò era com rebre una carta de l’Elvis.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Jo era massa gallec per als catalans i massa català per als gallecs”

A ‘Rayos’ et treus aquestes ‘capes’. Tornes als teus orígens: xarnego orgullós.

En un moment mític de la història, el primer discjòquei que punxava l’Elvis va dir: “Això no funcionarà mai. Massa blanc per als negres i massa negre per als blancs”. Una miopia de campionat. [R[Riu.]o, durant molt de temps, vaig ser massa gallec per als catalans i massa català per als gallecs. Això anava en funció d’on fos. Aquesta petita distorsió és meravellosa per treure-li punta ‘a posteriori’.

“El ‘procés’ ha estat la cosa més espanyola que es podia arribar a pensar a Catalunya”

Ara som en un moment de màxima polarització del discurs nacional.

Em feia gràcia quan David Fernàndez —que consti que li tinc una gran admiració— deia allò mític: “D’Espanya agafem Machado, i tal, i tal…”. I de Catalunya? De Catalunya ho agafem tot?

Jo admiro la intel·ligència, sempre. En el ‘procés’ m’he sentit més a prop de la CUP que de qualsevol altre partit; però, quan es demanava una militància ferma… jo no em sentia a gust. Som tan a prop del ‘procés’, que això que et diré no es veu. Però tot el ‘procés’ ha estat tan esperpèntic, en el sentit més de Valle-Inclán… El ‘procés’ ha estat la cosa més espanyola que es podia arribar a pensar a Catalunya. I jo no puc evitar mirar-m’ho com una novel·la. De fet, la novel·la del ‘procés’ s’escriurà.

Relata alguna escena d’aquesta ‘novel·la’.

Debat de normalització lingüística pel català a la televisió: hi ha en [G[Gabriel]ufián i una tia en contra de la normalització. La portaveu (del PP, diria), que defensava una major escolarització en castellà, parla en català. I davant, en Rufián, ho fa en castellà. I en un moment la tia, el mira, i diu: “Com és que vostè no parla en català?”. I a Rufián li cau la careta, perquè ell el parla perfectament, el català. És la quota de ‘sitcom’ castellana; només aquesta escena ja és esperpèntica.

I tu, com et posiciones?

Jo tinc un defecte: no sé reaccionar a les turbulències. Per això al meu Twitter només hi ha cançons i ‘autobombo’. El meu compromís polític, sense pamflets, hi és a la novel·la. S’ha de desconfiar i deixar refredar el món a la nevera, per a mi.

[[És quan parlem de Twitter, i de l’acceleració dels arguments, quan Miqui Otero comença a moure amb més bri l’ampolla d’aigua que sosté des de l’inici de la conversa. Com deia Carme Balcells, editora de Montalbán, quan reflexionava sobre el periodista i la seva admiració pel silenci i la concreció lèxica: "Hi ha massa paraules, en pronunciem en excés”. És per això que Balcells es refereix a les novel·les de Pepe Carvalho com la millor forma de comprendre l’Espanya de finals de segle. Hi ha repòs. No hi ha presses. Potser les novel·les de Miqui Otero tenen la mateixa voluntat, i parlen per ell.]p>

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Jo vull viure els meus dubtes: el dubte és un senyal d’intel·ligència”

Twitter i el cansat premi a l’enginy.

El premi a l’enginy és terrible. Aquesta superacceleració no admet temps per a la reflexió. M’encanta la cançó aquella de Los Punsetes: “Todo el mundo quiere conocer tu opinión de mierda…”. Hi ha tants dies que ho penso, això. Tothom creu que el que diu és vital. [Riu[Riu.]

Es castiga políticament, el dubte?

Jo vull viure els meus dubtes: el dubte és un senyal d’intel·ligència, i no al contrari. Crec que s’ha dubtat poc en aquests moments. I això és perquè hi ha idees —i això és una reflexió anarquista— que funcionen amb l’onada: tot el tema del ‘procés’ és una dinàmica revolucionària al final. Però jo reivindico el meu dubte, i no ho faig com un senyal de ‘passotisme’.

El dubte pot portar al nihilisme, una característica molt postmoderna.

Jo no m’hi considero gens, de postmodern: no vull agafar-me a la bandera del sarcasme, ni de la ironia. He dit altres vegades que odio el cinisme. Però tampoc tinc la culpa que hi hagi partits de futbol on emfatitzo tan poc amb qualsevol dels dos equips, que animaria l’àrbitre. Hi ha dificultat per fer entendre el matís, que és poc èpic. I aquest matís pot entrar en una novel·la. La ficció demana una mica de distància, encara que siguin només set anys.

[Miq[Miqui Otero es recolza en una de les cadires del Bar Rafel, que sembla que porti el seu nom tallat sobre la fusta malmesa. Aquests dies el bar l’ha patit diverses vegades. El Rafel, que s’ha convertit en lloc de pelegrinatge d’escriptors i d’agitadors de la seva generació (Kiko Amat, Martí Sales…), com en el seu dia la Casa Leopoldo ho va ser per als Marsé, Montalbán o Casavella, és allargat i fosc. El mateix Rafel el regenta des de darrere de la barra; un home mig coix que sembla que mai es jubilarà i que, un dia més, força que en Miqui marxi sense pagar. En Rafel convida, i no se’n parli més.]

“Odio la nostàlgia, perquè la pateixo i acostuma a ser molt reaccionària”

Hi ha un punt de nostàlgia a ‘Rayos’, com la percebo quan parlem d’aquest bar… Hi és pertot arreu?

Odio la nostàlgia, perquè la pateixo, i acostuma a ser molt reaccionària. Sí, tots pensem que la nostra Barcelona és l’última. Jo llegia Francisco Candel, o Juan Marsé, i pensava: “Ja està, això mai serà així”. I, en el cas de ‘Rayos’, volia explicar que, quan pensàvem que no passava res… passava tot.

I ho expliques des del Raval: l’escenari de tots els canvis.

El Raval era com el canari a la mina; t’avisava de tots els perills. Veníem del Fòrum, començava la gentrificació: el Raval era com un abric reversible, de nit i de dia. Recordo les pancartes: “Això és un barri, no un escenari”. Sorties al carrer i sabies que passaria alguna cosa. Han passat set anys i semblen setanta… Què n’aprenc? Si es deixa passar temps, tothom té les seves ciutats perdudes.

Avui estem vivint la literatura del demà.

Hi ha un vers molt conegut de Love, un grup mític dels seixanta, que diu: “The news of today will be the movies of tomorrow” [“["A house is not a motel”, es deia la cançó]s totalment així. Al llibre hi ha un diàleg del ‘prota’, que curra a ‘La Verdad’ (diari inventat basat en diferents mitjans que he viscut), sobre aquesta ‘veritat oficial’ i l’altra realitat, la realitat relegada, la que ell descobreix al barri.

Les coses que no es poden explicar en un diari…

…Però sí en una novel·la.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“A Barcelona ja no queda roba estesa als balcons; Barcelona està permanentment posant per a la foto”

Has estudiat Barcelona a fons: me la pots descriure?

Barcelona és una ciutat molt petita i molt sensible a les turbulències. Encaixonada entre muntanyes, i oberta la mar, i amb ‘líftings’ continus.

“Una ciudad que a veces es como uno de esos caniches que se creen enormes y ladran mucho, que se cree muy cosmopolita pero que se lava la cara una y otra vez, y que intenta aparentar más que un nuevo rico”, vas dir a ‘GoMag’.

A Barcelona ja no queda roba estesa als balcons; Barcelona està permanentment posant per a la foto. Barcelona està sempre en el rol de l’amfitrió, que ha de tenir la casa neta i que, encara que la deixin feta un fàstic, posa bona cara.

No ens posem pessimistes: segur que vas celebrar la nova normativa per a la música amplificada del govern de BComú.

Això serà un canvi de model per a la ciutat. D’aquí emana un respecte real per a la cultura; hi ha una confiança per a la cultura i per a la música, i per a la gent… Això crida a un altre tipus de discurs. És la gran jugada mestra, amb conseqüències immediates i a més llarg termini. El millor tipus de reformisme; si tot anés cap aquí…

Què n’esperes, d’aquest nou govern a Barcelona?

Dubto que es torni a fiar tot, com havia passat fins ara, a la Barcelona de plaça dura i d’espais alienants. Crec que se superarà la gestió de ciutat que deia l’Eduardo Mendoza: “En Barcelona llueve como el Ayuntamiento actúa: pocas veces, pero a lo bestia”.

Molta de la gent que està en llocs de responsabilitat són del teu entorn.

Són gent que m’estimo i que admiro, com en Dani Granados [asses[assessor extern de l’ICUB a l’Ajuntament, responsable de la normativa d’amplificació de sales]ans, l’Antonio Baños. Sí, sents una cosa de: “Per fi han arribat els bons!”.

Però…

A la vegada penses com els pot afectar això de manera negativa. Ho visc amb contradicció, entre l’ànim i el recel. Són caps privilegiats que podrien fer coses bones a qualsevol àrea.

“Vaig passar d’organitzar ‘bolos’ il·legals a la plaça d’Espanya a codirigir el Primera Persona”

I quan et toca a tu? Tu també has tingut les teves ‘oportunitats’.

Jo vaig passar d’organitzar ‘bolos’ il·legals a la plaça Espanya a codirigir el Primera Persona [Festi[Festival al CCCB, amb Kiko Amat] vaig fer sense renunciar a una sèrie de coses: no elevar els preus, per exemple. Quan miro la cua i veig gent de 25, somric.

“Festival de ‘fans’ fet per a ‘fans”; així descriviu el festival. Això no té un punt d’arbitrari? No és la cultura que us agrada a vosaltres el que s’hi imposa, al final?

El ‘jo’ ha de ser incloent. És subjectiu però no arbitrari, el concepte: ‘Siempre hay sitio’, que canten Los Carradines [grup [grup de rock de l’Antonio Baños], jo amb ‘Rayos’ he escrit el llibre que volia llegir, i el Kiko i jo fem el festival al qual voldríem anar. S’ha de criticar que es faci des de la passió individual? No, perquè, si això es contagia i se surt del gueto… El dia que va venir el Manolo García, després hi havia dos escriptors anglesos de narrativa còmica… Si aquells que van anar a Manolo García es van quedar i algun dia es compren algun llibre dels altres dos, genial.

Parlant de camarilles. I tornant a en Casavella. A ‘El Confidencial’ es criticava la recuperació que en fèieu uns quants escriptors de Barcelona…

El vaig rebre quasi rient, aquell article. Una cosa que rebentava en Casavella era la condescendència. I tenim sort que aquest tipus de periodistes no fan bioquímica o conflictes internacionals. Perquè, si fos així, fent articles sobre la pau a l’Orient Mitjà, per exemple, serien perillosos. Per sort, es dediquen a parlar de llibres… parlant amb persones que no han llegit el llibre, a més. Mira, per sort, alguns no vivim obsessionats amb el món literari i tenim punts de fuga. Cada cop tinc més amics escriptors, però fa poc no els tenia. La nostra reacció va ser el silenci; hi ha escenes eloqüents respecte a en Casavella, com la presentació d’‘El día del Watusi’ a Barcelona, a petar de gent ben diferent.

[Miqui[Miqui Otero anuncia temes contínuament, i parla amb un ritme picat, trepidant. En cascada. Anem d’anècdota en anècdota, de metàfora en metàfora; no se’n pot estar de fer analogies. Qualsevol diria que pensa com escriu, i, per tant, que escriu com pensa. "Sóc una puta ‘pesadilla’ per transcriure”, diu. Confesso: sí. Miqui Otero et força a revisar la gravació una vegada i una altra. S’ha conreat entre bolígrafs i llibretes, ja sigui exercint el periodisme a mitjans com ‘El Mundo’, ‘El País’ o com a cap de cultura a l’’ADN’, i això es nota: tot ho diu per alguna cosa. Miqui demana una altra cervesa: "Estoy pastoso total”, aclareix després de remarcar que hi ha hagut una ‘siesta’, llarga. Avui s’ha llevat escandalosament d’hora: les rutines productives de l’escriptor ‘freelance’…]div id="attachment_9054" style="" class="wp-caption aligncenter">Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“No em plantejo gaire res, ja. L’escriptura és la meva única certesa”

És més difícil fer una entrevista a un periodista?

Jo intento no dirigir gaire o és molt avorrit. Però la gent s’educa en la desconfiança. I estic quasi tota l’estona analitzant l’altra persona per veure per on em sortirà, però intento que sigui un diàleg…

I si no s’han preparat l’entrevista?

Quan un periodista ve amb les mans a la butxaca… empatitzo, i fins i tot l’ajudo a aixecar l’entrevista.

Ajuda’m doncs: què hi ha després de ‘Rayos’?

No em plantejo gaire res, ja. L’escriptura és la meva única certesa, des que sóc un nen: molt petit. I no només l’escriptura entesa com un exercici de cada dia, jo escrivia diàriament un relat al tornar del ‘col·le’… Mira quin ‘nerd’! No és només una manera de fer, sinó de viure les coses.

Viure per explicar-ho després.

El ‘prota’ de ‘Rayos’ ha passat mitja hora i ja diu: ‘Recuerdas cuando…’. [Riu.]

[Riu.]trong>Ets d’aquests? No és contraproduent generar realitat contínuament?

El Jan Martí, l’editor de Blackie Books, sempre em diu: “¿No puedes, por favor, quedar en un bar normal? ¿Por qué tiene que ser en un sitio donde consideras que van a entrar las cámaras en cualquier momento?”. M’agrada l’acció. Per això sabia que, tot allò que em passava dels 20 als 28 anys, ho explicaria. I, quan era en una taula amb l’alcalde Clos… sabia que ho escriuria.

T’ha servit la teva dedicació periodística per a la novel·la, doncs.

Sí, perquè, a mesura que avança, es torna més satírica i apareixen personatges com Mariscal. Ell explica aquesta ciutat: hi arriba de fora, es fogueja amb el món ‘underground’ dels tebeos de la Barcelona lliure i del soroll, i quan arriba la Transició, que la comparo amb el joc de les cadires musicals (alguns seuen i altres queden fora), ell agafa la millor cadira: dissenyador de la Barcelona olímpica. I ara surt i diu que està arruïnat, com un ‘manter’. Fer un personatge en clau com Tito, m’interessa molt. [Riu.]

[Riu.]kquote>

“La professió periodística té un punt patètic i tragicòmic, però perquè està guiada per la passió”

Què és més precària, la narrativa o el periodisme?

No ho sé. Però, sincerament, em sembla més honesta la imatge del periodisme ara, la teva imatge, que la d’abans.

La meva?

La imatge que relativitza el romanticisme del periodisme: la professió ens la prenem amb passió i amb rigor igual, però la imatge aquella de l’ampolla de whisky al calaix i el cendrer ple… Per favor, si feia 30 anys que ja hi havia ordinadors! Però es perpetua la imatge aquesta de perdedor, detectivesc, quan és una professió eminentment pobra. I la gent de la vintena, de la teva generació del Mecoph [Màster d[Màster de periodisme literari on Otero fa classe]t, d’això. I ho celebro. Jo ja me’n reia. La professió periodística té un punt patètic i tragicòmic, però perquè està guiada per la passió. Som una tribu resistent a les Gàl·lies.

Tu sempre dius que, per escriure narrativa, has de ‘comprar temps’. Fins quan?

No ho sé, perquè és com arribar ja cansat a la ‘cursa’. Però hi ha un mètode en el caos. Com aquell qui té l’habitació molt desendreçada: sóc constant, però em dono mesos de desconnexió. Em deixo parar per poder mirar amb nous ulls. A més, encara que no escrigui físicament, si estic amb una novel·la, la tinc a la ment. I, com en les declaracions jurades, els meus col·legues ja saben que tot pot ser utilitzat, a favor o en contra. [Riu i em [Riu i em mira desafiant i jocós; mai se sap qui pot ser la propera ‘víctima’.]

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari