Montserrat Tura: “Per arribar a la República Catalana, el procés ha de passar per un lideratge de l’esquerra”

  • Text: Antoni Trobat / Fotos: Jordi Borràs
  • dijous, 4 febrer 2016

Fa respecte fer-li un WhatsApp a una exconsellera de Justícia i d’Interior de la Generalitat per dir-li que faràs tard a la cita. Que o m'he errat amb els horaris de Rodalies o les freqüències són calamitoses o tot alhora. Montserrat Tura (Mollet del Vallès, 1954) contesta amb una declaració de principis socialdemòcrata: "No pateixis... Primera lliçó d'avui: Rod3 és un desastre. Però l'estimem i la necessitem. A les 19.15 vindré a buscar-te". Em recull a l'estació de Mollet en un cotxe vell i em porta fins a la casa pairal familiar, on farem l'entrevista. Tura, exalcaldessa, exconsellera, exmilitant del PSC i de MES, ara és una metgessa preocupada per la piràmide demogràfica i pel futur dels serveis públics.

"Jo crec que l'autoritat no és dolenta. Però la societat catalana té arrels profundes en un pòsit anarquista"

Llegeix molt, em diu. I em sembla que de tot —per sobre la taula albiro un Sánchez Piñol no mediàtic, un assaig de Rafael Argullol i un recull de textos sobre el 15-M. Tura és extraordinàriament càlida i propera. A la Suècia o a la França a la qual vol assemblar-se el sobiranisme ‘mainstream’ català hauria estat ministra. Segur.

Sou fruit d’una família d’extracció humil, però on hi ha tres alcaldes de Mollet!

El besavi, Joan Tura, era pagès, del sector socialment més progressista de la Lliga —tot i ser un home d’ordre— i president del Sindicat Agrari de Mollet. Fou batlle entre el 1914 i el 1915. L’avi, en Feliu Tura, ja és un altre perfil, dirigent de la Unió de Rabassaires i del Centre Catalanista Republicà de Mollet, adscrit a ERC. Va fer d’alcalde durant la República i la guerra. Ambdós són personatges extraordinàriament interessants. Emprenedors en l’activitat agrícola i amb un compromís cívic i en defensa dels drets laborals de la pagesia molt arrelat! Jo vinc de tota aquesta tradició.

El catalanisme polític i social sempre va ser molt proactiu.

Mollet del Vallès n’és una mostra. En temps de l’avi Feliu feren una cooperativa al poble i conreaven patata Kennebec per a exportar! A finals dels anys vint comerciaven amb Lituània. Crearen organitzacions mutualistes que aplegaven treballadors del tèxtil i camperols. L’any 1931 guanyà, l’avi, les eleccions municipals, amb el 75% dels vots!

El trauma de la guerra com us arrriba a vosaltres?

Sempre he pensat que no es pot entendre res del que va significar aquella etapa sense comprendre l’esforç ingent de transformació social que, des dels municipis, va fer-se arreu de Catalunya del 1931 al 1936. L’educació dels infants era bàsica en aquella generació de polítics de la República. Mollet i la tasca de l’avi Feliu i dels seus companys no en fou una excepció. Hi havia una autèntica obsessió amb la instrucció. Això, aquesta passió per la cultura i el fet de saber com a arma antifeixista i democràtica, determina la trajectòria familiar. Eren pobres, eren republicans i patiren molt. El seu tràngol fou el de tantes famílies: repressió, mort, els camps francesos, els camps nazis —un germà del pare morí a Mauthausen. Però no s’amagaren mai de ser qui eren. I m’ho transmeteren. Ho agraeixo.

Passau la infantesa en una família dedicada a tirar endavant l’activitat agrícola. A ‘La dona tenaç. Retrat de Montserrat Tura» (Ed. Dau, 2013) li expliqueu a l’autor, Carles Serrat, que l’única pel·lícula que recordau haver anat a veure amb el vostre pare és la superproducció ‘Èxode’, de 1960, sobre la creació de l’Estat d’Israel i l’inici de la ‘Nakba’ palestina.

No em queixo de la infantesa que vaig tenir. El meu pare era un pedagog de la natura impressionant! Vaig treballar a casa, a les tasques del camp, des de ben petita. A Mollet hi havia una sola escola pública i les dones no podíem estudiar el batxillerat, però vaig perseverar fins que, per lliure i amb els llibres dels meus germans, vaig treure’m tots els cursos. D’aquells anys tinc un record molt fresc de les dones del meu entorn: al pati de casa encara hi veig, com si fos ahir, la tia Vicenta —mare de Jordi Solé Tura, cosí del meu pare—, la meva mare i la vídua del germà del meu pare mort a Mauthausen, preparant paquets per al membre de la família que, en aquell moment, fos a la presó… Sempre, quasi tots els anys d’infantesa i d’adolescència, vam tenir algú a la presó per la seva activitat política.

FOTO: Jordi Borràs FOTO: Jordi Borràs

“La primera reacció de la meva mare el 23-F és preparar-nos la maleta. Jo militava a les Plataformes Anticapitalistes”

Suposo que una figura com Jordi Solé Tura devia ser molt carismàtica per a una preadolescent o adolescent, una mena de referent.

Tots els perseguits de la família, tots els represaliats, eren acollits amb una certa naturalitat. El ‘tiet’ Jordi només era un més, un altre. Tanmateix, a casa pensaven que els períodes de democràcia eren molt curts per naturalesa i que l’arribada de la Transició no seria una excepció. La primera reacció de la meva mare el 23-F és la de preparar-nos la maleta perquè marxéssim els que en aquells moments teníem activitat política! La majoria de la societat havia normalitzat el franquisme. Hi convivia des de la seva quotidianitat. Això a casa meva no es va donar mai. El meu germà gran comença a militar clandestinament al PSUC i a Bandera Roja; jo ho faig a les Plataformes Anticapitalistes… Quan la meva mare deixava de patir pel seu marit, havia de començar a patir pels seus fills. Aviat va adoptar amb resignació el fet de pensar que el compromís polític era genètic. No podia lluitar contra la genètica…

Esmentau les Plataformes Anticapitalistes, de tendència consellista-maoista. Foren impulsades per l’OEC —Organització d’Esquerra Comunista—, que es volia hereva del POUM dels anys trenta.

Me n’expulsaren, de les Plataformes Anticapitalistes, per defensar les llibertats nacionals de Catalunya! Ho consideraren un “vici petitburgès”. Això i una altra cosa molt important: amb el meu esforç, com t’explicava, m’havia tret els estudis de batxillerat i la prova d’accés a la universitat, i l'”organització” —que era com en dèiem— pretenia que em matriculés a dret i a lletres, que era on teníem menys militància, on érem més febles. M’hi vaig negar. Volia fer medicina.

“Em van expulsar de les Plataformes Anticapitalistes per defensar les llibertats nacionals de Catalunya. Era un «vici petitburgès»”

Fins a quin punt la qüestió socioeconòmica determinava l’elecció del partit? Hem sentit a dir que a l’esquerra del PSUC hi havia molt nen de casa bona i que els obrers estaven al PSUC. No ho he arribat a aclarir. Aquest discurs, als polititzats de la meva generació, ens sona.

El PSUC tenia molta relació amb la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, la CONC, les CCOO, vaja… i allà hi havia molta gent… Essencialment eren temps d’idees importades. Com que no hi havia possibilitat de debat obert, les idees s’importaven i de mala manera. A l’organització on jo militava, als estudiants universitaris els obligaven a proletaritzar-se, a treballar en una fàbrica perquè sabessin què era allò… A mi no m’ho van fer mai perquè, com que es tractava d’allò d'”els obrers i els camperols” i jo era pagesa, no calia. Però molts companys meus van deixar els estudis per anar a treballar a l’Starlux, per exemple. I això es notava perquè a vegades les empreses amb estudiants proletaritzats treballant-hi eren les que tenien més activitat vaguista.

L’advocat Gil Matamala em deia en una entrevista fa poc que ell, home format, intel·ligent i assenyat, vorejant els 40 anys en plena Transició, veia factible un canvi revolucionari durant aquells moments… Com pot ser? Vist des d’avui, sembla que era massa optimista.

[Somriu] Això ho explica molt bé en Jordi [Solé Tura] a ‘Una història optimista’, les seves memòries fins a la Transició. El seu enfrontament amb el PCE i amb Carrillo ve d’aquí. El partit, des de l’exili parisenc, vol explicar al món que les vagues triomfen, que el clima insurreccional que hi ha a Espanya està a punt per derrocar la dictadura. I ells, els resistents de l’interior, que són molt més realistes, diuen: “No va així! Vam sortir quatre a manifestar-nos i en van detenir dos”. Això és important perquè és el que fa que el meu pare, després d’haver patit tant, acabi defensant les eleccions del 1977 i l’elaboració d’una Constitució, mentre que altres familiars nostres que s’havien quedat a França, a l’exili, i havien gaudit de llibertats des del final de la Segona Guerra Mundial, fossin molt més radicals dient que no podíem acceptar una constitució que reconegués una monarquia! Tal vegada haver viscut amb llibertat i amb accés als serveis públics havia fet que poguessin mantenir-se en els seus postulats radicalitzats; mentre que els altres, el meu pare i els companys que s’havien quedat aquí mirant de combatre la dictadura i eren realistes, ho veien diferent…

FOTO: Jordi Borràs FOTO: Jordi Borràs

“El que més em preocupa ara són els problemes que tindrà l’Estat del benestar si les generacions joves no tenen una posició socioeconòmica estable per accelerar la natalitat”

Pertanyeu a una generació que passa a la primera línia laboral i política molt jove. Amb 29 anys sou directora d’hospital a Palamós. Al llibre que signa en Carles Serrat expliqueu el cas d’en Francesc Martos, que amb 22 anys, el 1979, és alcalde pel PSC a Canovelles, un dels més joves de l’Estat. La meva generació ens hem trobat una altra situació. Una sensació de tap on costa molt progressar.

No va ser volgut; t’ho asseguro. La generació dels que teníem vint-i-pocs o trenta-i-pocs anys llavors vam haver de fer un pas endavant. Érem els que no teníem memòria directa de la fase més negra de la repressió franquista… Jo no sé si hem estat un tap. No n’he tingut aquesta sensació. Sempre m’he rodejat de joves i he intentat donar-los tantes oportunitats com he pogut. Allò que em preocupa més ara mateix són els problemes que tindrà la vostra generació si no aconsegueix una posició laboral i socioeconòmica estable que permeti accelerar la natalitat i la demografia del país. Si no, no és factible mantenir cap dels serveis públics que hi havia fins ara!

“El PSC neix com una força diferenciada del PSOE per ser la veu d’un catalanisme popular i de la classe obrera”

Besavi de la Lliga —tot i que progressista—, avi i pare d’ERC, una gran part de la família al PSUC… Per què us incorporau al PSC?

Per a mi, és natural. La crítica més gran que rebo a Mollet, quan em presento amb el PSC, és que el meu avi no m’ho perdonaria. Figura-t’ho! L’avi que decideix defensar els treballadors del camp i vincula les lluites pageses i les del tèxtil, tu creus que no m’ho perdonaria? El meu avi hauria estat amb els obrers i no amb la burgesia. El PSC neix com una força diferenciada del PSOE per ser la veu d’un catalanisme popular i de la classe obrera. El meu projecte ni abans, ni ara amb tot el context actual, no pot ser a Convergència, amb el seu nacionalisme mirant de gairell els poders fàctics econòmics. El meu projecte és la defensa dels treballadors. Probablement no m’apunto al PSUC perquè veig el que els passa al meu germà, al meu cosí i al meu ‘tiet’, que es passen el dia expulsats, que se’n van a Bandera [Roja] i tornen dia sí i dia també…

Vau ser alcaldessa de Mollet des del 1987 fins al 2003. Personificau biogràficament una gran part del mite del PSC catalanista. I també, alhora, el desmitificau.

El Partit dels Socialistes guanyava, a Mollet del Vallès, fonamentalment en barris castellanoparlants abans de mi. Després, la distribució electoral de les meves majories absolutes s’uniformitza a tota la ciutat, incloent-hi el centre —habitat per persones d’origen autòcton catalanoparlant. A poc a poc, la gent es va adonant que el meu catalanisme és militant i de resultats. Normalització lingüística, catalanització de la vida pública, accés a la cultura… Són part de l’acció de govern. Per tant, el mapa electoral varia molt. Quan jo deixo l’Ajuntament per anar a formar part del govern de Maragall, hi ha molta més gent a Mollet convençuda de votar el PSC com un projecte autocentrat que als meus inicis.

“Quan vaig deixar la política institucional, vaig tenir ofertes i, malgrat tot, he tornat a la meva plaça al sistema públic sanitari”

Els anys noranta, en època de les vostres majories electorals a Mollet, ja devíeu notar que alguns municipis del cinturó amb govern del PSC portaven a terme pràctiques poc ètiques, que hi havia quelcom que no anava bé. No teníeu Bustos tan lluny.

El poder democràtic és importantíssim. Els ciutadans et donen confiança perquè tu decideixis per ells. Si impliques la gent i la fas participar, tot funciona de faula. És el que feia jo aquí. Implicar-los. Mai se m’hauria ocorregut fer servir el cotxe oficial dins el municipi de Mollet. La gent sempre m’ha vist a peu i amb bicicleta. Algunes vegades m’han demanat: “És difícil baixar del pedestal?” i jo he contestat: “No és difícil si no t’hi has enfilat mai”. El meu pare, quan em feren directora de l’hospital de Palamós, amb 29 anys, va dir-me: “No sé on arribaràs; però, arribis on arribis, tingues present d’on surts”. I em mostrà les mans, plenes de durícies. Ho recordaré sempre.

Jo no tindria aquesta casa si no fos per aquell pare, i per l’avi, i pel besavi. No he estat capaç d’acumular patrimoni en tota la meva vida. No la tinc, aquesta casa on som, pels càrrecs que he ocupat. Quan vaig deixar la política institucional, vaig tenir ofertes i, malgrat tot, he tornat a la meva plaça al sistema públic sanitari. Crec que hi ha d’haver coherència entre el que fas i el que dius. L’atribució que et dóna el poble quan t’escull, no te la dóna en l’àmbit individual. Aquesta és la lliçó que una part important dels que accedeixen a la política a finals dels setanta i principis dels vuitanta no ha après. Això ha destruït allò millor de la política: sentir-se representant del poble.

El municipalisme és avui emergent. La CUP, les confluències ciutadanes patrocinades per Podem i pels Comuns arreu de l’Estat, l’experiència valenciana o les marees gallegues en serien un exemple.

D’on et penses que sortíem, nosaltres? Quan va començar a haver-hi determinades escletxes, vam aprofitar-les. Primer a l’Associació d’Amics de les Nacions Unides, que s’havia legalitzat a principis dels setanta. I després, a les primeres associacions de veïns, a l’incipient moviment ecologista a Gallecs, aquí a Mollet…

FOTO: Jordi Borràs FOTO: Jordi Borràs

“Què haurien de fer els nous governs emergents? No haurien d’oblidar d’on provenen”

Es diu que els moviments socials transformadors perden força, amb l’arribada de l’esquerra a les institucions. Hi ha el cas paradigmàtic tants cops explicat dels moviments veïnals desactivats els anys vuitanta.

Hi ha un perfil de polític d’aquella Transició que, un cop s’ha arribat al poder institucional, pensa que la política són ells; que uns sindicats excessivament actius són perniciosos; que una societat excessivament dinàmica és perjudicial per als seus interessos. González o Pujol personifiquen aquest tipus de polític. Han fet molt mal a la democràcia.

Què haurien de fer els nous governs emergents?

No haurien d’oblidar d’on provenen. Nosaltres, els anys de govern municipal, havíem arribat a sortejar, entre el padró de la gent que habitava una zona que volíem urbanitzar o fer-hi una plaça, la selecció d’un equip de ciutadans anònims perquè ens ajudessin a formular el projecte. Sempre miràvem que fos paritari. Una gran part de les coses que hem fet no l’hauríem pogut fer sense una societat civil dinàmica i crítica. El parc dels Colors, a Mollet, dissenyat per l’arquitecte Enric Miralles, per a mi va associat amb una frase meravellosa pronunciada, el dia de la inauguració, per un líder veïnal que crec que no ens votava i que recordaré sempre: “Avui és el dia més feliç de la meva vida”. L’urbanisme, el vàrem pensar plegats sectors polítics diferents. També vaig tenir moviments socials en contra, naturalment. N’hi havia, a vegades dins el mateix PSC, que deien: “La Tura sempre té algun embolic”. Jo sempre responia que era millor tenir embolics, que vol dir que tens una societat activa, que no tenir-ne cap, que vol dir que tens la societat subvencionada o adormida.

Els pares ‘progres’ formats als setanta sovint vestiren les renúncies i les febleses pròpies d’una suposada heterodòxia o obertura de mires. Aquella cosa del Blair i del Giddens —el seu pensador de capçalera— de valorar “les aportacions positives” de “totes les ideologies”. Aquella mena de bonisme que reduïa la distància entre l’esquerra i la dreta.

Hi ha una pregunta segurament més íntima, més individual que col·lectiva, que, quan es governa, sempre apareix: si ets mereixedor de la confiança dipositada en tu. Aquell conseller de Justícia —i jo ho he estat— que al matí, en aixecar-se, no es pregunta si està sent suficientment honest amb la seva feina tenint com té privades de llibertat desenes de milers de persones a les presons que gestiona, no tinc clar que sigui un bon conseller de Justícia. Cal saber si realment la teva manera de comportar-te et dóna l’autoritat moral republicana suficient per haver de prendre les decisions antipàtiques que comporta l’aplicació d’un sistema penitenciari.

“Cal bastir un discurs d’esquerres de la seguretat. Les causes de la delinqüència són multifactorials”

Entrem a la vostra etapa com a consellera. Interior és un espai difícil. Diverses persones amb qui he parlat per preparar l’entrevista expliquen que heu estat l’única consellera que ha pres les regnes de la conselleria. No és poc.

És un gran impacte, com llançar-se al mar des de molts metres d’altura. Tenia poques coses clares al principi, però tenia clar que els cossos uniformats han d’estar, sempre, sotmesos a una autoritat civil democràtica.

[Amb to de sorpresa] Hi ha hagut algun conseller d’Interior des de l’autonomia que això no ho hagi tingut clar?

No ho sé. Però s’ha d’assumir la responsabilitat. No et pots amagar en allò de “va ser un comandament o un tècnic qui es va equivocar”. Per a allò bo i per a allò dolent, tu comandes. Jo crec que, si transmets els criteris de forma clara, els membres dels cossos ho agraeixen. Cal bastir un discurs d’esquerres de la seguretat. Les causes de la delinqüència són multifactorials i cal actuar sobre totes aquestes causes. La conversió de l’Escola de Policia en l’Institut de la Seguretat Pública de Catalunya no era altra cosa que voler seguir el model dels països anglosaxons, amb centres que estudien la criminalitat.

He parlat amb persones del moviment feminista i del moviment gai-lèsbic i tenen un bon record de vós, en gran part pels protocols en la seva defensa que introduíreu als cossos de seguretat durant la vostra etapa. Jo, d’aquells anys, recordo molt les mediàtiques visites nocturnes que féreu als prostíbuls de carretera de l’Alt Empordà…

Sí… Però també vaig ser criticada, eh? No hi ha llum sense ombres.

“Que els Mossos han d’anar identificats, no cal que m’ho expliqui el senyor Asens! Però per què alguns manifestants van encaputxats?”

Ara hi anem. En un acte al Col·legi d’Advocats de Barcelona sobre el desplegament dels Mossos on vàreu coincidir-hi amb Jaume Asens, que hi era com a membre de la Comissió de Defensa del Col·legi, ell us reclamava que els agents de la policia catalana havien d’anar degudament identificats. Vós li vàreu contestar: “Quan els manifestants deixin d’anar encaputxats, els agents aniran identificats”.

T’equivoques. El que vaig dir exactament fou: “Quan els seus clients, senyor Asens, deixin d’anar encaputxats, els agents aniran identificats”.

…Ahà…

Asens allà jugava un doble paper. Va estar especialment incisiu. Ho va repetir mil vegades. Fou una anècdota simpàtica que amb el context de tensió no es va entendre així. Que el personal ha d’anar identificat, no cal que m’ho expliqui el senyor Asens! Si tu creus que defenses causes justes, per què et tapes la cara? Per què en un país com el nostre tothom va tapat? A mi m’agradaria viure en un país on la policia pugui fer la seva funció a cara descoberta i els manifestants, si surten al carrer per defensar una causa justa, tampoc se la tapin. Aquesta anècdota que explica Asens, l’explica escapçada.

“Em preocupen molt més les xarxes que trafiquen amb armes, amb òrgans, amb criatures o amb dones, que no uns joves encaputxats trencant un aparador”

Els carrers, al nostre país, han estat complicats fins i tot en l’època de governs suposadament progressistes. La societat és complexa. No tot són flors i violes. Les caputxes…

La societat és complexa i els seus problemes són complexos. Si alguna cosa no sóc, és lineal, ni superficial. M’espanta la gent que traça una línia recta entre el bé i el mal. El mal, com els microbis, no es veu. A mi em preocupen molt més les xarxes que trafiquen amb armes, amb òrgans, amb criatures o amb dones, que no uns joves encaputxats trencant un aparador, que l’alteració de l’ordre públic. Però insistentment, sempre que parlem de seguretat, ens n’anem a l’ordre públic, als aldarulls, als avalots.

“Als Mossos d’Esquadra no hi ha molts exguàrdies civils ni presència de l’extrema dreta. És un mite!”

Abans parlàvem del franquisme. Als cossos policials hi va haver continuïtat…

No pas als Mossos d’Esquadra…

Hi ha molts exguàrdies civils…

No…

És un mite?

És un mite. Absolutament.

S’ha parlat molt de la presència de l’extrema dreta en tots els cossos policials de l’Estat.

Jo crec que també és un mite. D’altra banda, la biografia de tots els humans es mou pel principi d’acció-reacció. Pot haver-hi gent que entra pensant una cosa i en surt pensant-ne una altra. Els cossos —tots— muden i evolucionen.

Vaig anar a multitud de manifestacions no autoritzades, òbviament durant el franquisme. La majoria convocades per partits i organitzacions molt radicals. Hi havia, els anys setanta, quatre bancs de ferro molt lletjos a la rambla de Catalunya. Mai ens va passar pel cap trencar-los. Mai. Podíem cridar a la vaga general insurreccional, però no crèiem que la manera de mostrar el nostre desacord amb la situació imperant fos destruir el poc patrimoni que era de tots.

“La societat catalana té arrels profundes en un pòsit anarquista”

La barricada o l’avalot de carrer és un fenomen antic.

Hem hagut d’anar acceptant, els que ens agradaria una societat més endreçada i amb una autoritat més respectada —l’autoritat no és dolenta!—, que la nostra societat és com és i que té unes arrels profundes en un pòsit anarquista.

Això no té per què ser negatiu, no? I, més que atribuïble a una cultura política determinada, no seria una cosa quasi antropològica?

Que no se’m malinterpreti! Aquí els empresaris han arribat a contractar pistolers! Han passat coses molt gruixudes. La Lliga va arribar a justificar l’assassinat de Ferrer i Guàrdia! Potser el que ens passa és que no en parlem amb prou claredat. Tots els sectors socials han patit molt.

“Ens hauria agradat ser més a prop per evitar l’assassinat d’Isanta. Però, si ens hi acostàvem, apedregaven els vehicles dels Mossos

El ‘cas Isanta’, l’assassinat d’un jove de 22 anys a Berga per la Patum de 2005, encengué tots els debats. Hi ha una citació vostra del moment que ha circulat prou: “No sé si és normal que en una ciutat de 16.000 habitants hi hagi 7 casals llibertaris, 4 d’anarquistes i 3 d’independentistes radicals”. Els que som a la trentena d’un cert entorn polititzat recordem molt aquells fets.

L’Isanta va ser apunyalat per uns individus que l’encerclaren…

Uns delinqüents comuns, sí. En plena festa.

Sí, uns delinqüents comuns. Dues hores després estaven tots detinguts. Tots. Foren jutjats i la instrucció de la policia havia estat tan bona que la sentència fou modèlica perquè els fa a tots igualment responsables. Els condemna a tots per assassinat. Els menors sortiren abans. Els altres, no. La policia hi va actuar correctament.

Es va parlar de negligència… De fet, Interior fou condemnat a pagar una indemnització a la família, el 2014.

Nosaltres hauríem volgut ser més a prop dels fets. Ho hauríem pogut evitar? No ho sé. Per què érem lluny? Perquè els fets van passar en una cosa que es diu “Patum Alternativa”, organitzada per aquells que consideren que, com que són molt alternatius, no han de tenir permisos ni s’han de fer responsables de cap servei d’ordre… Quan passa una desgràcia, la culpa la tenen sempre els serveis de seguretat i les institucions públiques. Ens hauria agradat ser més a prop i no hi érem perquè, si ens hi acostàvem, apedregaven els vehicles logotipats dels Mossos. Això és així.

Els col·lectius organitzadors van callar tots després. Ningú va defensar aquella Patum alternativa. No vaig voler assenyalar l’Ajuntament —que va tolerar la festa tot i no tenir permisos— ni vaig voler assenyalar les persones que s’havien identificat com a organitzadores de l’acte, però vaig dir que hi ha un determinat pensament que s’allunya tant de les institucions que no ens permet protegir els ciutadans. I continuen essent ciutadans, encara que siguin alternatius. Quan vaig intentar explicar que a la conca del Llobregat hi ha una tradició sociopolítica anarquista molt forta i que això —que té elements molt positius— condueix a actituds allunyades de les institucions que no beneficien la societat, em van acusar de criminalitzar! Jo no he criminalitzat mai ningú… A la inversa, hi havia qui deia que a l’Isanta l’havien matat els Mossos. Núria de Gispert ho va arribar a afirmar en una sessió al Parlament molt dura…

A Berga, els Mossos, per la Patum, portaven un uniforme especial per evitar escopinades i llançament d’objectes. El president Pujol hi va fer construir, equivocadíssimament, una caserna de la policia catalana quan no es tenien encara les competències. Tu no pots desplegar un cos de seguretat en un territori on els agents poden ser insultats, vexats, on se’ls pot aparcar el cotxe a la porta de comissaria, sense que puguin fer res per defensar-se…

FOTO: Jordi Borràs FOTO: Jordi Borràs

“El catalanisme ja ha intentat processos de caràcter transversal en altres moments, i l’esclat social ho ha avortat”

Berga conjuga la hibridació de dues tradicions ben catalanes: l’anarquisme i el carlisme. Amb molts llocs comuns. Ara, ambdós mons desemboquen, sembla, en unes demandes conjuntes.

Els últims anys, el conservadorisme català, hereu dels carlins en tantes coses, ha adoptat una actitud d’una radicalitat amb el tema nacional que, a vegades, despista. Jo continuo pensant que les dretes són dretes i les esquerres són esquerres. Si no es té present això, el procés no funcionarà. El catalanisme ja ha intentat processos de caràcter transversal o unitari en altres moments històrics i l’esclat social ho ha avortat.

Perquè la República Catalana arribi, el procés passa per un lideratge de l’esquerra?

Des del meu punt de vista, sí. La Solidaritat Catalana es trenca amb la Setmana Tràgica. Hi ha una part de l’escenografia d’avui que està copiada. El 1901, com a prèvia a Solidaritat Catalana, es fa la llista dels quatre presidents. Et sona? No aprenem les lliçons de la història. El bienni autonomista del 1917-1918 té moments mítics amb 1.500 alcaldes a la plaça de Sant Jaume aixecant la vara! No ho vam inventar l’any passat. I quan es trenca, aquella unitat? Amb la vaga de la Canadenca. Sempre, al final, hi ha l’esclat social. Fenòmens com Barcelona en Comú o En Comú Podem són la canalització actual d’aquest esclat. Ara hi tenim un govern de coalició entre dretes i esquerres. És possible fer la Transició a una Catalunya independent evitant l’esclat social i bastint un model socialment equitatiu?

És possible?

Hauríem d’intentar no fer un debat tan autoreferencial. El catalanisme de principis del segle XX, el d’aquells homes i dones emprenedors de l’època dels meus besavis i avis, mirava més enllà dels Pirineus. Ara ens mirem massa el melic. És un problema quan des del catalanisme es diu que la culpa de la situació econòmica actual només la tenen les balances fiscals i la relació amb Espanya. És un argument verídic, però no és l’únic motiu pel qual estem en recessió. El repte és com redistribuir la riquesa i garantir els serveis públics. Aquest debat, a Catalunya, està segrestat. La classe política ha d’explicar com, amb uns joves precaritzats, mantindrem una població que tendeix a viure cada vegada més i a demanar serveis durant més temps.

“A Catalunya ens mirem massa el melic. L’únic motiu dels nostres problemes no són les balances fiscals amb Espanya”

L’hegemonia del relat del procés sembla que l’ha tingut, durant força temps, CDC. És una narració molt ben edificada.

La clau és la nostra relació històrica amb l’àmbit internacional. Pau Casals va anar a Nova York, l’any 71, davant l’Assemblea de les Nacions Unides a fer un discurs molt emotiu, però no li aprovaren ni tan sols l’himne que havia compost! Quan hem tingut suport internacional? Si entrem en el camí de la desobediència, serà difícil que països que es mouen pel respecte al poder judicial ens donin suport.

FOTO: Jordi Borràs FOTO: Jordi Borràs

“Ja no em crec la federalització d’Espanya. Aposto per la lliure unió de les nacions”

No van mancar veus, a l’esquerra, proposant recular i buscar un nou encaix a Espanya.

Ja no em crec la federalització d’Espanya. L’únic que l’ha predicada de veritat fou Pi i Margall. Però sempre he apostat per la lliure unió de les nacions, que empara el dret a la secessió. Aquesta idea que la constitució del 78 ens sotmet és una idea, en el fons, del PP. Aquells que no li donaren suport ara l’empren, com si fos un text sagrat, per arremetre contra el dret de decidir de Catalunya. És monstruós. Jo crec que des d’una reformulació del constitucionalisme, des d’una visió actualitzada i moderna del fet constitucional, hauria de ser possible que els catalans ens expresséssim i, al final, guanyéssim. Cap constitucionalista amb uns dits de front pot oposar-se que una de les parts decideixi, democràticament, marxar.

Els pobles de l’Estat espanyol han estat units lliurement des del 1978?

L’article 2 reconeix les regions i les nacionalitats. Hem d’explicar al món que qui és anticonstitucional són els altres, els que no ens deixen decidir.

La dreta espanyola? La LOAPA, la va parir el PSOE.

El Constitucional la va declarar no constitucional. Ens va ajudar, paradoxalment. Durant dècades ningú anava a Madrid amb una proposta de modificació de l’ordre establert. Hem passat de no plantejar res a plantejar-ho tot amb termes de desobediència! La desobediència no ens porta enlloc.

“La independència exprés no crec que sigui el camí per a una societat complexa com la catalana”

Preveieu frustració, d’aquí a 18 mesos a Catalunya?

No sóc de calendaris. Mira el món: el Quebec inicià la seva reivindicació sobiranista els anys seixanta; Escòcia, fins al 1997 amb la Devolution i l’autonomia simètrica, no comença el camí que l’ha portada al referèndum de 2014. Les independències exprés no crec que siguin el camí per a una societat complexa com la catalana… Els quebequesos en són un bon exemple.

La quebequesa, ja que la cita, jo diria que és una societat frustrada.

No ho veig així. Ells no voten per primer cop fins a l’any 85…

L’any 80.

No, el 85.

Jo diria, quasi segur, que l’any 1980. [Somric]

[L’entrevistada agafa el mòbil, mig indignada mig divertida, i busca els referèndums del Quebec a la ‘Viquipèdia’. Té raó, contra pronòstic, l’entrevistador: El 1980, el primer; el 1995, el segon. Els perderen tots dos.]

Es fa tard i he de marxar. Insisteix —i ho agraeixo— a acompanyar-me a l’estació a agafar el tren. Em dóna mandarines per fer passar millor el camí. “D’una casa pagesa —em diu— sempre t’has d’emportar alguna cosa per menjar”. Vocació de servei socialista en estat pur.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
4 comentaris
  • KARLDUC2014 4 de febrer de 2016 - 9:34

    Quina llàstima , no repescar-la de nou com a Consellera de Justícia o d’altres, a l’entorn de MES/ERC.

  • Subscriptor Guillem Galera i Léger 4 de febrer de 2016 - 13:37

    Amic Trobat,
    Heus ací una altra excel·lent entrevista. Felicitats.
    El que em pregunto, emperò, és com na Tura, després de tot el que ens explica, va tenir estómac per compartir formació amb delinqüents com en Narcís Serra o en Bustos, amb manipuladors com en Zaragoza (recordeu allò de “Nicaragua, capital Zaragoza”? que corria per can PSC) o l’actual primer secretari, amb demagogs i afamats de poder com la Carme Chacón, amb gent de perfil intel·lectual baixíssim com Montilla (recordeu allò de “Palau i Fabré” a la capella ardent del poeta mort?).
    En algun moment pensava que podria canviar aquella formació tan sumament corcada? Francament, em resulta incomprensible.

  • PereRovira 4 de febrer de 2016 - 18:48

    Ja que parla d’anarquisme aqui una carta del pres Amadeu Casellas sobre aquesta senyora cap dels mossos i de presons durant 8 anys http://www.bllibertari.org/text-de-lamadeu-casellas-sobre-montserrat-tura.html

  • Ramon Massana Codina 5 de febrer de 2016 - 11:49

    Quan algú et va a buscar en cotxe a l’estació, et porta a casa, es crea un clima de complicitat, etc… és impossible fer una bona entrevista (en sentit crític almenys). Com a molt vas a escoltar el relat que l’entrevistat vulgui clavar-te. Doncs això. Si no coneguéssim tant bé a la Tura ens cauria la llagrimeta i tot amb el seu conte de pagesets de mans plenes de durícies… Passen els anys i continua tant cínica com sempre…

Deixa el teu comentari