Lluís Rabell: “No sé què votaria en una declaració nominal d’independència. A nosaltres no ens agraden les fantasmades”

  • Text: Roger Palà i Sergi Picazo / Fotos: Jordi Borràs
  • dimecres, 2 setembre 2015
FOTO: Jordi Borràs

Lluís Rabell (barri del Raval, Barcelona, 1954) és un veterà de l'activisme social. S'enfronta, però, ara al repte més important de la seva vida política. És el candidat de la plataforma Catalunya Sí que es Pot, que agrupa independents i partits com ICV, EUiA i Podem. La majoria d'enquestes els situen com a possible segona força al futur Parlament de Catalunya. Rabell, de 61 anys, recorda durant l'entrevista fets 'revolucionaris' com el Maig del 68 i l'esclat de les places del 15-M. Sense oblidar "les garrotades dels Mossos". Va ser un dels artífexs a l'ombra, com a home de consens i president de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, de la confluència de Barcelona en Comú.

“Si Junts pel Sí governa, ERC hi tindrà un paper subaltern: portarà les maletes de Convergència. Serà el Govern del partit del 3%”

Aquesta setmana hem sabut que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, no participarà en la Via Lliure perquè considera que té una connotació electoral. Anirà Lluís Rabell a la Meridiana?

Estem pendents d’una trobada amb el secretariat de l’Assemblea que s’ha de produir en breu per abordar la qüestió. Però, de la mateixa manera que el 9-N el cos em va demanar de votar sí-sí, ara el cos comença a demanar-me de no anar-hi. La situació és molt incòmoda.

Per quin motiu?

Perquè aquest Onze de Setembre ha estat segrestat pel president de la Generalitat, que l’ha convertit en el primer acte d’una campanya llegida en clau plebiscitària amb l’objectiu de fer-se reelegir. Era ell qui tenia la potestat de convocar les eleccions i ho ha fet per fer coincidir l’arrencada de la campanya amb l’Onze de Setembre. El problema d’aquesta Diada no és l’independentisme. Jo he participat sempre en les manifestacions de l’Onze de Setembre. De fet, ja hi anava abans que fossin multitudinàries, quan estaven protagonitzades per l’esquerra independentista. El problema és que la Diada hauria de ser inclusiva de tota la gent que defensa els drets democràtics i nacionals de Catalunya. I ara s’ha convertit en una operació política destinada a promoure la candidatura de Junts pel Sí i Artur Mas.

L’ANC i Òmnium Cultural han dit que evitaran que la Diada es converteixi en un acte de suport a una candidatura. Quina valoració fas del paper de les entitats sobiranistes?

Les entitats han estat objecte d’un xantatge per part del president. L’expressió pot semblar forta; però, com que no és meva, sinó que ho va dir l’amic Antonio Baños fa alguns dies, em permeto recuperar-la. L’Assemblea i Òmnium han cedit al plantejament de Palau: “O accepteu un determinat format de les eleccions i una determinada candidatura, o no hi haurà plebiscitàries”. Ara, el problema és que aquestes entitats formen part d’una determinada candidatura política i hi donen un suport cada cop més ostensible. Per tant, malgrat les bones paraules i les bones intencions, ens temem que la dinàmica dels fets conduirà que l’Onze de Setembre esdevingui un acte publicitari de Junts pel Sí. Aquesta serà la foto aclaparadora.

No anar a la Diada, però, et pot ubicar en la imatge d’alguns al costat del PP, del PSC, de Ciutadans o d’alguns grans empresaris… No t’incomoda, aquesta situació?

És incòmoda, però el caràcter de xantatge rau aquí: “Si no esteu amb els que volen fer reelegir Artur Mas, sou anticatalans”. Però algú que pretén, com és el cas de la nostra candidatura, arribar a la presidència de la Generalitat ha de tenir el coratge de dir les coses tal com són encara que siguin desagradables per a alguna gent. No acceptem xantatges de ningú. N’hi ha alguns que s’hi han doblegat, però és el seu problema. No és el tarannà d’aquesta candidatura ni el meu personal.

Situem-nos al 27 de setembre. Què passarà si guanya Junts pel Sí? Quins escenaris preveus?

Contràriament al que diuen alguns, quan es parla de victòria, la mida sí que importa. Seran rellevants la participació, el resultat en escons i el resultat en vots. La voluntat plebiscitària se situa en l’un i l’altre extrem de l’arc parlamentari. Junts pel Sí busca, òbviament, donar-hi un caràcter plebiscitari sobre la independència, però Ciutadans i el PP, a la seva manera, també. Cadascú vol evacuar el balanç del seu propi govern. La nostra candidatura pretén donar una expressió política a la Catalunya social, els sectors humils i treballadors que pitjor ho han passat aquests anys de crisi i retallades i que en gran mesura estan orfes de representació. Volem que aquesta franja de la població tingui una presència decisiva.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“La unitat social pel dret a decidir, la comparteix el 80% dels catalans. No s’hauria d’haver trencat i cal reconstruir-la”

Us heu mostrat favorables a la celebració d’un referèndum acordat amb l’Estat, però això ara com ara sembla impossible. L’Estat no vol i ho ha deixat molt clar. Quin sentit té insistir per aquesta via?

De la mateixa manera que no ha permès una consulta, l’Estat tampoc deixarà fer la independència. I tampoc permet moltes altres coses. L’objectiu en aquest àmbit de Catalunya Sí que es Pot és consolidar una majoria progressista al Parlament que mobilitzi la societat civil refent una unitat que no s’hauria d’haver trencat: la unitat pel dret a decidir, un propòsit que comparteix el 80% dels catalans. Aquesta reivindicació democràtica pot trobar ressò i complicitats arreu de l’Estat en més gran mesura que, en el millor dels casos, una majoria independentista exigua sense reconeixement.

El 9-N es va intentar fer una consulta i l’Estat la va prohibir. Els partits independentistes creuen que la fase del dret a decidir està superada.

No, perquè no s’ha aconseguit exercir el dret a decidir. Sense un acte de sobirania política de la societat catalana, és impossible pensar en una fugida cap endavant que passi per una solució secessionista. En els últims temps s’ha generat una èpica al voltant de la independència; però, si mireu els documents del Consell Assessor per a la Transició Nacional, que són molt interessants i estudien com s’hauria de fer aquesta famosa desconnexió, cada dos o tres paràgrafs s’arriba a la conclusió que cal negociar amb l’Estat. En realitat, només hi ha dues vies cap a la independència. La primera és una via d’excepcionalitat històrica, en una situació caòtica i de col·lapse de l’Estat i d’implosió de les institucions on podrien donar-se episodis de violència, en què una nacionalitat constitueix el seu propi Estat. L’altra és un procés democràtic, pactat i pacífic, que sembla que és el que vol la gran majoria de la societat catalana. Però en aquest cas estem parlant d’un procés de negociació amb l’Estat que requereix força social al darrere, treball sostingut i anar a buscar una cosa que s’obvia: complicitats i suports arreu de l’Estat.

Aquests suports existeixen?

Nosaltres els tenim.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“Hi ha qui pretén que a Madrid es tornin independentistes. Si algú creu que un xicot amb cueta de Vallecas sortirà amb l’estelada, que esperi assegut”

El discurs de Podem resulta oscil·lant: per una banda reconeixen el dret a decidir, però per altra banda no diuen com es podria concretar.

Si algú creu que un xicot amb cueta de Vallecas sortirà amb una estelada a Madrid, pot esperar assegut. De vegades tinc la sensació que alguns pretenen que a Madrid es tornin independentistes. Però em temo que ens haurem de conformar que admetin que els catalans puguin decidir el seu futur encara que els sembli estrany. Trigaran un parell de generacions a entendre-ho; però, si s’admet que hi ha un dret democràtic, és un pas endavant. Alguns pretenen que el procés català és quelcom d’excepcional i que som una illa independent de la resta de l’univers, però aquest procés s’inscriu en un altre de molt més ampli de la societat espanyola, i connecta amb el desig de canvi de les grans manifestacions com el 15-M, les vagues generals, les marees… Res d’això és aliè al que està succeint a Catalunya. Una candidatura com la nostra té moltes més possibilitats de ser entesa i escoltada més enllà d’altres que afirmen, sense contingut social, un objectiu polític que difícilment serà comprensible per a la societat espanyola. Junts pel Sí i el PP es retroalimenten. Uns aixequen l’espantall d’un independentisme abstracte que la gent a la resta de l’Estat no pot entendre, i alhora permet revifar l’anticatalanisme de la dreta espanyola, al qual han sucumbit des de fa molts anys els socialistes.

Duran i Lleida ha dit que després del 27-S no hi hauria la independència, sinó un tripartit entre Junts pel Sí, Catalunya Sí que es Pot i la CUP. Seria possible una aliança d’aquest estil?

Si Catalunya Sí que es Pot irromp al Parlament amb un nombre determinant de diputats i amb una força social al darrere que ens permeti postular-nos a dirigir el país, hi ha un escenari possible: fer bascular el Parlament, desfer aliances contra natura i generar una majoria progressista que podria imaginar-se amb formats governamentals diversos.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“Nosaltres ja hem dit que ni per activa ni per passiva farem Mas president”

Però no hi hauria cap aliança possible amb Junts pel Sí?

Junts pel Sí és un artefacte per reconduir Convergència al Govern. Després de setmanes de confusió, hem aconseguit que tothom reconegui que Mas és el candidat i que l’acord de govern preveu un repartiment 60%-40% entre CDC i ERC. Serà un Govern on ERC tindrà un paper subaltern: portarà les maletes de Convergència. Serà el Govern del partit del 3%. Nosaltres ja hem dit que ni per activa ni per passiva farem Mas president.

I si Mas fa una passa enrere en favor de Romeva?

És que, si Mas no té suports per ser president, jo em postularé com a president. Sobre Romeva, cal dir que últimament es fa molta política ficció. Hi ha un acord de Junts pel Sí, agradi o no, per fer Mas president. El 27-S no es vota ‘sí’ o ‘no’ a la independència. El 27-S es decideix si governa Mas o s’obre la possibilitat d’un Govern d’esquerres. No hi haurà independència sigui quin sigui el resultat. Es decideix qui governarà. És molt aventurat pensar que el Govern del 3% pot conduir a la independència o a algun tipus de progrés social o nacional.

“Alguns pensen que és millor no fer el referèndum perquè encara el perdrien i volen la independència per majoria d’escons”

Junts pel Sí ha proposat fer una votació perquè el nou Parlament aprovi com a primera mesura una declaració nominal d’independència. Tu què votaries?

Això ho ha de votar la ciutadania, no els grups parlamentaris. En el fons, aquí hi ha una certa por de l’independentisme d’anar a conquerir la batalla de l’opinió de la ciutadania. Sempre s’intenta defugir les coses. Alguns deuen pensar que és millor no fer el referèndum perquè encara el perdrien i ara volen decidir la independència només amb una majoria d’escons. A veure si amb els vots de la Catalunya interior ja ens serveix. Hem de lluitar perquè voti la ciutadania en un referèndum. Per això ens hem de mobilitzar. Podem fer un brindis al sol el dia 28 o pujar al terrat del Parlament i tocar l’ukelele: tindrà la mateixa transcendència històrica. A nosaltres no ens agraden les fantasmades. El Parlament de Catalunya ja ha fet moltes declaracions formals; però, si volen, en fem una altra. No volem frustrar ningú, ni que ningú plori el dia 28. Però no servirà per a res. Hem de fer coses efectives. El que seria efectiu és intentar tornar a mobilitzar el 80% de la ciutadania catalana per exigir un referèndum i remoure la ciutadania espanyola per aconseguir que això sigui possible. Un referèndum a Catalunya sobre la independència, amb milions de persones votant, tindria un impacte colossal. Hi hauria un abans i un després.

Entenc que la resposta és que t’abstindries.

No ho sé, no ho sé. És que no em preocupen en absolut les ‘xuminades’ aquestes que són pura retòrica. La retòrica, la deixem per als Jocs Florals. Nosaltres ens prenem la política una mica més seriosament.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“Catalunya no pot tenir un nivell de recaptació fiscal per sota de la mitjana de la UE”

Què es pot fer en l’àmbit social amb aquesta autonomia? Fins i tot reformes socials mínimes de CiU-ERC com el Decret de pobresa energètica o alguns impostos han quedat desautoritzades pels tribunals i bloquejades pel Govern espanyol.

Per això plantegem la nostra proposta amb una òptica constituent. Cal engegar una dinàmica d’apoderament de la ciutadania perquè esdevingui protagonista del canvi. Hem de canviar l’estructura de la fiscalitat: no podem tenir un nivell de recaptació per sota de la mitjana de la UE o del PIB català. Però també és imprescindible modificar les relacions amb l’Estat, començant pel reconeixement de l’existència nacional de Catalunya. Estem per un foment molt potent de l’autogovern, sigui a través de la independència –si esdevé l’objectiu majoritari de la societat– o de solucions de tall federal o confederal. Cal anar a una negociació amb l’Estat, i, perquè això passi, tenir un escenari favorable més enllà de l’Ebre és decisiu.

Però amb aquest plantejament… No estàs supeditant el canvi a Catalunya al fet que hi hagi una majoria que ho faci possible en l’àmbit de l’Estat?

Nosaltres no ens hem esperat mai al llarg de la història. Durant els anys de la dictadura, en la clandestinitat, amb els vells companys del PSUC sempre dèiem que, si no hi havia condicions per a una lluita, calia crear-les. Ens hem de moure tots en el nostre registre i trobar les aliances que facilitin el canvi. L’experiència de Grècia ens demostra que una petita nació difícilment pot fer valer els seus drets i la seva sobirania davant d’adversaris poderosos si no és a través d’aliances. Se’m fa molt difícil dir què hauria de fer el Govern de Tsipras. Difícilment sortirà de la situació en la qual està si no troba el suport d’altres pobles del sud d’Europa i  si no es produeixen canvis en la correlació de forces dins de la UE.

“Per construir una societat justa, necessitem ultrapassar el capitalisme com a sistema global”

El cas de Grècia planteja si realment hi ha la possibilitat d’assolir canvis estructurals profunds dins de la Unió Europea i del model capitalista.

Els qui, com jo, som de tradició socialista o ecosocialista aspirem a una societat igualitària i justa, i pensem que això passa pel depassament del capitalisme com a sistema global. Però també hem entès que això requereix avançar pas a pas. Hi haurà situacions en què serem a mig camí, batalles que ens enfortiran o ens allunyaran d’aquesta fita. Però el marc de l’actual estructura de la UE està dissenyat per sotmetre unes nacions a d’altres i per sotmetre el conjunt d’Europa al dictat del capital financer i dels ‘lobbies’.

Creus que Catalunya hauria de sortir de l’euro per poder escapar-se de la ‘troica’?

Sortir de l’euro pot acabar sent una situació que t’imposin, més que una política que tu decideixis. A Grècia, com deia Tsipras, se li va plantejar el dilema següent: un rescat dins de l’euro o un rescat amb la dracma. Aquest era el veritable problema: que la situació de l’economia grega i la feblesa relativa d’un país aïllat oferien alternatives molt dramàtiques en un sentit o altre. Mantenir-se dins de l’euro suposa acceptar un pla d’ajustament duríssim, però sortir de l’euro hauria suposat una situació molt dramàtica. També els qui la propugnen, com l’economista Costas Lapavitsas, admeten que aniríem a anys d’una situació duríssima per a la societat grega. Una cosa és l’enfocament teòric, però l’altra és la política. Si sotmets un poble ja castigat a anys de misèria, qui podria acabar governant el país?

Aquest discurs, però, no avala la tesi del ‘No hi ha alternativa’?

No hi ha alternativa en un sol país. Això és cert. En un moviment general i creixent d’aliances de forces polítiques progressistes sí que hi ha alternativa. On no hi ha alternativa és amb els marcs que ens imposen, perquè estan concebuts perquè no n’hi hagi. En l’actual Unió Europea no hi ha alternatives reals. L’alternativa és desbordar i reformar les estructures de la UE, democratitzar-les. O canviem aquestes estructures, o el que hi haurà és una relació de domini que transforma els països del sud en una reserva de mà d’obra barata.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“Vinc d’una tradició de l’esquerra que s’identificava amb el POUM. Avui em defineixo com a ecosocialista i feminista”

Rabell com es defineix ideològicament? Socialista, comunista, d’esquerres o res de tot això?

Jo vinc d’una tradició de l’esquerra que s’identificava amb el que va ser el POUM i la figura d’Andreu Nin. Ara, això què vol dir? Doncs ara em definiria com a ecosocialista i feminista. L’ecologia política ha introduït un nivell de comprensió sobre la natura i el funcionament del capitalisme; i el feminisme ha estat un dels moviments més profundament revolucionaris del segle XX.

Darrerament el discurs de Pablo Iglesias i d’Íñigo Errejón ha introduït un debat sobre si identificar-te com una candidatura d’esquerres suma més o menys gent al projecte. Diuen allò d’“El poder no té por de l’esquerra: té por de la gent”. Com ho veus?

Tots tenim una trajectòria dins les esquerres. També Pablo Iglesias. Però la qüestió és com planteges el projecte. Ells diuen que no ens enrampem amb les paraules perquè algunes paraules han perdut el significat i ens poden fer entrebancar en aquest procés de canvi social. Ells plantegen nous conceptes com ‘els de baix’ i ‘els de dalt’ o ‘la gent’ i ‘la casta’. Volen plantejar paraules que mobilitzin la gent. És un experiment polític interessant.

Després de l’esclat del 15-M, el PP va aconseguir la majoria absoluta en les eleccions municipals i espanyoles. Això acostuma a succeir al llarg de la història. Quan hi ha grans moviments de canvi, triguen a trobar una expressió política. Per exemple: després de la vaga general del Maig del 68 a França, que és la vaga més gran i llarga feta a Europa des de la guerra, el guanyador de les eleccions franceses va ser el general De Gaulle. Podem representa l’intent de formular una expressió a aquest moviment de fons de canvi que va començar a les places amb el 15-M.

Pablo Iglesias es bolcarà en la campanya catalana. Alguns sectors de l’independentisme critiquen que això dóna una imatge de CSQEP com a candidatura sucursal de Podem.

Nosaltres tindrem el suport del Pablo, dels amics de Compromís i de Ses Illes, amics d’Equo, de les marees gallegues o de Saragossa. Contràriament al que algú diu, sí que hi ha gent a l’altre costat de l’Ebre! Hi ha un munt de gent que vol saber què dimonis està passant a Catalunya i no entén com un president com Mas pot seguir al capdavant.

“[Tindreu el suport d’Ada Colau?] La situació ara és una mica més delicada. Colau té un paper institucional”

I més a prop, a Barcelona, Ada Colau donarà suport explícit a la campanya del Sí Que es Pot?

Nosaltres veiem les eleccions catalanes inscrites dins d’aquest cicle de canvi polític iniciat al maig. Barcelona en Comú forma part d’aquesta onada de canvi. La relació amb ells, però, ha de tenir en compte que Ada Colau no és la representant d’un partit, sinó l’alcaldessa de Barcelona, i haurem de trobar un encaix que no qüestioni el seu paper institucional. La nostra campanya a Barcelona ha de lluitar també per afavorir el futur i la consolidació de l’actual govern de Barcelona.

Estàs sent una mica críptic. La pregunta era si Ada Colau donaria suport a CSQEP. Tots els alcaldes de Barcelona fins ara han donat suport a un partit en les eleccions catalanes.

Sí, però, ara la situació és una mica més delicada.

Tu vas tenir un paper clau en la confluència d’esquerres de Barcelona en Comú per unir sensibilitats diferents gràcies a la teva trajectòria com a dirigent veïnal. Creus que s’ha generat ara la mateixa il·lusió i expectativa que es va generar en les municipals?

Hi ha similituds i diferències. Som en el mateix cicle de canvi. Recollim la filosofia i les propostes de moltes de les candidatures de confluència de les municipals. Però és veritat que és diferent fer una candidatura nacional que candidatures locals; que l’experiència de Barcelona es va forjar durant més d’un any i a nosaltres el temps ens ha jugat en contra, i això ha fet que alguns actors que volíem incorporar, com Procés Constituent, no ha pogut entrar segurament perquè el seu ritme de treball casava poc amb la velocitat que necessitàvem; i un últim punt: en l’àmbit municipal el conflicte nacional quedava en un segon terme i ara ha polaritzat molt la campanya. Barcelonins que ara votaran candidatures diferents segurament van votar Barcelona en Comú en les municipals.

Vols dir que gent que va votar BCN en Comú pot votar ara altres opcions que no siguin CSQEP?

Sí, és possible. Gent que va votar BCN en Comú potser ara votarà la CUP.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“El repte de la CUP és definir què vol ser quan sigui gran”

Quina relació té CSQEP amb la CUP?

Una relació molt tranquil·la. Però el repte de la CUP és que haurà de definir què vol ser quan sigui gran. Volia ser cavall de Troia i ho ha fet molt bé durant una legislatura. Però, si ara es converteix en una força significativa al Parlament, cosa que seria una bona notícia, els arriba l’hora de la política. El dia 28 de setembre caldrà votar qui és el president de la Generalitat i qui forma Govern. S’haurà de veure quin és el grau de maduresa política de la CUP en una tessitura que demanarà responsabilitat.

Veus la CUP donant suport a Mas?

Això ho hauríeu de preguntar a Antonio Baños. De moment, diu coses molt contradictòries. La CUP diu que donaria suport a Mas si trenca amb la ‘troica’ i amb el Govern espanyol. Jo, sincerament, si Mas tingués nassos de trencar amb la corrupció del seu propi partit, ja em semblaria un pas de gegant extraordinari. Imaginar-me la transmutació de Mas en un fervent anticapitalista em sembla un exercici d’imaginació avançat. O Baños diu que “al final no és important qui governi el procés”. Doncs, home, s’ha demostrat que per a Artur Mas sí que és molt important. Convergència ha condicionat les eleccions a un artefacte que li permeti ser president encara que vagi de número 4 i amb ERC.

Però realment creus que Junts pel Sí només representa Mas? La candidatura no representa els anhels de canvi de molts catalans i ha despertat molta il·lusió?

És clar! Totes les operacions polítiques funcionen perquè hi ha gent de bona fe que s’hi il·lusiona. Totes. Com és que el xantatge de Mas a les associacions sobiranistes i a ERC va funcionar? Jo no hi era a la reunió, però m’imagino el diàleg. Mas li devia dir a Junqueras: “O véns amb mi en aquestes condicions o desconvoco el 27-S, i l’endemà tindràs TV3, l’’Ara’, l’ANC, Òmnium, una part de la teva militància i l’àvia que no es vol morir sense poder votar la independència acusant-te d’haver frustrat les seves expectatives”. Naturalment, molta gent té il·lusió per trobar una drecera a la independència en línia recta. Una altra cosa és que l’artefacte que s’ha muntat té un altre objectiu polític.

“No només vaig ser crític amb ICV a la Conselleria d’Interior, sinó que vaig rebre garrotades al carrer com a activista veïnal”

Parlem d’Iniciativa per Catalunya. La imatge que pot quedar de CSQEP és una imatge molt vinculada a la d’ICV. Molt més que el vincle que BCN en Comú té amb ICV. Ho poso en relleu perquè CSQEP vol presentar-se com “una nova candidatura de confluència i de base ciutadana”. Això és bo, dolent o no té cap importància?

És un fet. Jo crec que només és una mostra de les dificultats i de les presses que hem necessitat per muntar aquesta candidatura. Aquesta setmana tindrem ja una seu pròpia per a la confluència. És natural i normal que una formació important com ICV pugui aportar la seva seu –que s’ha obert a tothom, els de Podem, els d’EUiA, els independents– i la seva infraestructura per ajudar a néixer el projecte. Però crec que la candidatura depassa el que és avui ICV, el que és avui EUiA o el que és l’expectativa de Podem. Estem llançant un projecte que no pretén sumar les forces polítiques ja existents, sinó construir un espai nou per a la transformació social.

Però igual que vosaltres identifiqueu Junts pel Sí amb la motxilla de Convergència, hi ha qui identifica CSQEP amb la motxilla d’ICV-EUiA. Per exemple, parlem del paper d’ICV a la Conselleria d’Interior durant el Govern tripartit. Segurament trobaríem algun manifest o declaració de la FAVB presidida per Rabell criticant Interior, no?

Jo no puc parlar com a representant d’ICV; però, per no defugir la qüestió, puc parlar a tall personal. No només vaig ser crític amb la conducció que va fer Iniciativa de la Conselleria d’Interior, sinó que em vaig trobar al carrer rebent garrotades com a activista veïnal. Això sí: acompanyat al carrer també per activistes d’ICV i d’EUiA. De vegades, la crítica no se situa en l’àmbit més interessant: per aprendre pel futur. El que és interessant discutir és com una força d’esquerres com és ICV es va trobar presonera de la responsabilitat d’Interior en un Govern que no li donava suport  i que li va fer assumir els costos polítics d’una confrontació, sobretot amb la joventut. Aquí es pot discutir si el millor no hauria estat dimitir i que caigués el Govern amb el PSC i ERC. Què hauria fet jo? Doncs és fàcil dir-ho ara i des de fora, però segurament jo hauria optat per fulminar la direcció dels Mossos d’Esquadra –amb Joan Delort al capdavant– i, si no em deixessin fer-ho, dimitiria. El problema era que ICV no tenia un paper preponderant en el Govern. Quan ets en un Govern en una posició subalterna, has d’assumir coses que no voldries. Aquest és el meu aprenentatge d’aquella experiència.

En el camp econòmic i social, ICV-EUiA també va acceptar qüestions com no tocar el sistema sanitari publicoprivat o els concerts amb escoles privades que segreguen per sexe malgrat que hi estaven en contra. Es va fer prou? O no van poder?

La correlació de forces era la que era, i ICV era la forma menor del tripartit. Hi ha una dialèctica entre el que es pot fer des del Govern i la força al carrer en una societat. El programa social que planteja CSQEP difícilment podrà realitzar-se sense una mobilització sostinguda de la societat civil. Durant els anys de Govern tripartit, hi havia una mobilització social amb poca capacitat d’incidència. El que podia fer una força com ICV dins del Govern tenia molts límits. Tot i això, tot i les coses que es podrien millorar, cal reconèixer que els governs tripartits van tenir una política expansiva en l’Estat del benestar i en serveis públics. No ho dic per justificar res. Jo no era en aquell Govern. Però penso que, si Catalunya Sí que es Pot arriba a governar, cal mirar el passat per aprendre i no fer-ho de manera maniquea. El que no farem serà judicis des d’una superioritat moral i des de la virginitat política.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
37 comentaris
  • Subscriptor Josep Sala i Cullell 2 de setembre de 2015 - 9:39

    Anava bé fins que ha mencionat la CUP i ha dit que ara “els arriba l’hora de la política”. O aquest home no sap què és la política, o ha viscut en un forat els darrers tres anys. Llàstima.

  • PereRovira 2 de setembre de 2015 - 10:33

    Molt cuperos sou. No puc vore’l sense suscripcio. Pero sobre el titular: hi ha una part del pais que a banda de la independencia ens importa algun altre tema, que retalli Madrid o Bcn personalment m’es indiferent. I sobre el que diu el primer: pot ser un forat pero impulsar i liderar la FAVB es realment entendre diferent la participacio en POLITICA que portar 4 falç i martell ben grossos a qualsevol mani

  • Subscriptor Jaume Albaigès 2 de setembre de 2015 - 10:41

    En relació a la qüestió nacional, em quedo amb aquestes dues frases de Rabell:

    “De vegades tinc la sensació que alguns pretenen que a Madrid es tornin independentistes. Però em temo que ens haurem de conformar que admetin que els catalans puguin decidir el seu futur encara que els sembli estrany. Trigaran un parell de generacions a entendre-ho; però, si s’admet que hi ha un dret democràtic, és un pas endavant.”

    “El que seria efectiu és intentar tornar a mobilitzar el 80% de la ciutadania catalana per exigir un referèndum i remoure la ciutadania espanyola per aconseguir que això sigui possible. Un referèndum a Catalunya sobre la independència, amb milions de persones votant, tindria un impacte colossal. Hi hauria un abans i un després.”

    Crec que no cal afegir-hi massa res més.

    • mario 3 de setembre de 2015 - 11:52

      “referèndum a Catalunya sobre la independència, amb milions de persones votant, tindria un impacte colossal. Hi hauria un abans i un després.”

      Si, se puede decir algo mas. que ya se ha hecho y se llamó 9N. Y esa pantalla ya esta pasada. Y sirvió para crear “impacto” pero para nada más. Y ahora se trata de hacer el mismo referendum como ultima opcion que nos han dejado. Para decidir, y para decidir de verdad. Asi que basta de hablar del derecho a decidir. Ha llegado el momento de ejercerlo, y Si que es pot no podrá escabullirse de esta decision hablando de que ellos solo hablan de cuestiones sociales. Quieran o no, el que vote a Si que es pot se contará como NO a la republica independiente de Cataluña en el plebiscito que tendrá lugar el 27S. Y ya pueden decir que su NO es un NO diferente al del PP (perogrullada: el no o el si de cada diudana son diferentes con sus matices), que su NO se contará junto al del PP, al del PSOE, al de Ciutadans y al de Unió.
      El que vote a Si que es pot se contará como un NO a la republica de Cataluña, y un SI al reino de españa, por mucho, que ellos presuntamente digan querer una Republica (española o catalana). Por mucho que digan que tienen aliados en españa o no se donde. Si, juntense con su amigo Pablo Iglesias que ya ha dicho que la republica no es una prioridad, y que hace el ridiculo con regalos al rey de España. estos son los referentes españoles de Si que es Pot

      • dardo gomez ruiz-diaz 3 de setembre de 2015 - 13:14

        Disculpa, pero creo que es un análisis muy reduccionista y que las cosas son algo más complejas en cualquier sociedad. No puedes atribuir a otros actitudes que no conoces de ellos; somo muchos los que estamos con la independencia, pero no vemos que debamos entregar la república catalana según a quién; menos, si son personas que nunca han representado ni representan la defensa de los derechos a la justicia social de los catalanes. Como ves, además de sí y no, existen los porqué

      • mario 7 de setembre de 2015 - 13:21

        A ver tu puedes votar lo que quieras. Puedes querer la republica de catalunya hipoteticamente. Pero el HECHO es que si votas a CSQP ESO, se contará como un NO.

        Si tan desagradable te parece votar a JPS donde aparte del “señor Mas” se han juntado otras entidades de izquierda como ERC y MES, y el cual NO gobernará mas de año y medio para hacer el proceso constituyente, en el cual estaran representados todos los partidos (aqui tambien CSQP formara parte de la Constitucion, pero solo si ganan por goleada JPS+CUP) entonces puedes votar a CUP.

        En caso contrario ya cargaras con tu inconsecuencia y contradiccion, pero no lo vendas como si fuera logico. Eso si, si hay muchos como tu, que votarian SI en un referendum, pero luego votan a CSQP, eso estaria justificando un poco que se cuenten escaños y no votos, porque los votos de CSQP seran para el NO

  • Subscriptor mauricicm 2 de setembre de 2015 - 12:31

    Interessant entrevista a un nouvingut a la política parlamentària però, personalment, em costa d’entendre que encara vagin amb el lliri a la mà esperant un canvi tan substancial dels representants polítics del Congrés.

    Maurici
    http://elblogdelmaurici.blogspot.com/

  • Subscriptor Hemidactylus 2 de setembre de 2015 - 12:35

    – “Si algú creu que un xicot amb cueta de Vallecas sortirà amb una estelada a Madrid, pot esperar assegut. De vegades tinc la sensació que alguns pretenen que a Madrid es tornin independentistes. Però em temo que ens haurem de conformar que admetin que els catalans puguin decidir el seu futur encara que els sembli estrany. Trigaran un parell de generacions a entendre-ho; però, si s’admet que hi ha un dret democràtic, és un pas endavant.”
    Molt bé Rabell, m’ha agradat aquesta sinceritat. Un parell de generacions. Ens haurem de conformar. Genial. Aquest és el concepte d’autodeterminació de catalunya que teniu… hi ha un moviment social en massa que el demana, en el qual en principi en formeu part, i se li exigeix al 80% de la gent de Catalunya que “negociï” i s’esperi durant un parell de generacions perquè el(s) país(os) veí(ns) (miraculosament amb dret a l’alter-determinació) decideixin ser demòcrates o que què volen fer amb els indígenes del nord-est. Que fort el que s’ha de llegir per part de polítics d’esquerres a vegades. Renunciar a drets com aquell que renuncia a qualsevol cosa. Ah, i poquest preguntes després: “Nosaltres no ens hem esperat mai al llarg de la història.”. Suposo que ara sí que toca esperar-se no? Uf…..

  • Subscriptor Guillem Galera i Léger 2 de setembre de 2015 - 13:44

    Benvolguts amics entrevistadors,
    Tinc la sensació que no deu haver estat una entrevista sucosa aquesta, és a dir, que en podem treure poques conclusions del candidat Rabell.
    Voldria fer un parell d’apunts sobre la biografia de l’entrevistat que em generen dubtes. No pas que no me’l cregui, però ací, en aquest país, ja ens hem trobat amb passats embellits. I no cal anar fins a l’impostor Marco.
    En primer lloc quan diu, “Durant els anys de la dictadura, en la clandestinitat, amb els vells companys del PSUC sempre dèiem que…”. Francament, si és cert que en Rabell va néixer l’any 54, quan va morir el dictador, l’any 75, devia tenir 21 anys. Tots hem llegit, poc o molt, història, i sabem que el PSUC era una organització leninista (allò del centralisme democràtic…), amb dirigents de dubtós pedigrí democràtic, que difícilment discutirien qüestions d’estratègia amb un jovenet. El que vull dir és que no imagino en Lopez Raimundo, el Sipri o qualsevol quadre discutint amb la joventut.
    El segon apunt és d’incompatibilitats històriques de base. “Jo vinc d’una tradició de l’esquerra que s’identificava amb el que va ser el POUM i la figura d’Andreu Nin.” Francament, amic Rabell, si és així, amb els vells militants del PSUC als quals apel•les devies anar ben desorientat. No per res, tan sols per la seva clara implicació en el segrest, tortura i assassinat del secretari general del partit marxista no alineat amb la Komintern. Pot ser sí que barrejant naps amb cols “Sí que es pot”.
    Si em permeteu continuar, voldria expressar decepció amb el candidat Rabell. Repetir els eslògans del tipus “el govern del 3%, la llista del Sr. Mas, etc” és d’una pobresa argumental indigna de qui pretén oferir una candidatura de l’esquerra transformadora. Em recorda més en Jep Cabestany del sempre recomanable programa La Competència que un candidat seriós. O pitjor, em recorda les pitjors campanyes de la IC dirigida per Joan Saura, el de l’esquerra de debò (ehem). Si gratem, hi ha quelcom més? Hi ha discurs en positiu? D’altra banda és d’un menyspreu important fer creure que persones amb trajectòria prou valorable com en Romeva, en Germà Bel, la Muriel Casals s’ofereixen per tapar la corrupció que emana del partit d’Artur Mas. Potser Junts pel Sí és quelcom més no, amic Rabell? En aquest context, una mostra. El candidat nº5 de la llista per Barcelona, en Fachín, dient, desacomplexat, que la iniciativa del govern espanyol per a la reforma del TC, és un joc de complicitats entre les dretes espanyoles i catalanes. Us convido a llegir el següent:
    http://www.vilaweb.cat/noticies/david-fernandez-a-albano-dante-fachin-de-debo-es-el-mateix-voler-un-referendum-que-reprimir-lo/
    Si jo ara afirmés que CSQP és una operació dirigida per l’statu quo per desactivar l’independentisme liderada per Podemos, formació d’una democràcia interna exempleritzant, d’una tradició combativa visible i que deu el seu èxit (ja ho veurem…) als mass media més xarons, amb l’aquiescència canina d’ICV (allò de conservar les cadires), partit de presumpte esquerra tolerada per l’establishment (allò d’integrar la dissidència amable per mostrar unes credencials democràtiques de tot país amb certes llibertats), operació per la qual s’han deixat seduir gent honrada com el mateix Rabell o en Companyon, algú em creuria?
    Finalment, les recomanacions, d’un paternalisme insultant, a la CUP són com a poc deshonrades. Ell que acostuma a parlar d’artefacte parlant de JxSí, que està integrat en una candidatura formada ad hoc per afrontar les eleccions plebiscitàries, és poc honest donant consells a una formació emanada de la base, des dels municipis, assembleària, de quin ha de ser el seu comportament futur. És poc tolerable que algú que té com a nº3 a la candidatura de Barcelona un dirigent d’un sindicat obedient i plenament integrat en l’ecosistema espanyol, de nº 10 algú d’ICV, partit d’ordre, des d’una pretesa superioritat intel•lectual que prové d’una trajectòria de combat, vagi donant consells a una formació, aquesta sí, de l’esquerra transformadora d’aquest país.

    • PereRovira 2 de setembre de 2015 - 15:13

      Heus aqui perque no es que sigueu uns nouvinguts sino que tanta lliçonitis es veu el llauto que alguns ni pertanyeu a l’ambit de l’esquerra, sense transformadora i tot

    • Guillem Riba Gauxachs 2 de setembre de 2015 - 16:27

      Altre Guillem… l’has clavat.

    • rgonza67 3 de setembre de 2015 - 15:43

      Està clar Guillem que no tens ni idea de la biografia de Lluís Rabell i que no llegeixes bé l’entrevista. Quan diu que conversava amb companys del PSUC, tú li atribueixes que n’era militant, como si no es pogués tenir companys en altres forces polítiques. Ell era militant del POR (Partit Obrer Revolucionari) que evidentement seguía la tradició del POUM. Cap al 2005, si no recordo malament, va abandonar el POR i es va afiliar a Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, on vam coincidir, fins que marxar va un parell d’anys. La seva militància política, la va combinar sempre amb el sindicalisme combatiu i l’activisme veinal, arribant a President de l’Associació de Veïns de l’Esquerrra de l’Eixample i, posteriorment de la FAVB. És una persona honesta, que sempre ha estat actiu en l’esquerra combativa i en els moviments socials i que es mereix un respecte. Crec que en comptes d’enfrontar-nos entre cuperos i anticapitalistes, sería molt més pràctic anar confluint per intentar aturar el tercer govern de Mas el retallador. Salut i República Catalana, companys!

  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 3 de setembre de 2015 - 9:25

    Nomes per recordar -a qui vulgui fer-ho- que personatges de “dubtós pedigrí democràtic”, con en Gregorio Lopez Raimundo, en Cipriano Garcia, en Miquel Nuñez i molts altres, es varen jugar molts anys la pell i la llibertat per la democràcia i per Catalunya. I un cop morta la bestia -a qui tants independentistes d’ara i els seus ancestres varen rendir honors i pleitesía- no era pas massa difícil apropar-se a ells per part de la gent jove que llavors intentàvem lluitar per les llibertats d’aquest país (per cert, al “conducator” i a molts mes de la seva generació, no els recordo pas en aquestes aficions ) Ho dic per experiència personal.

    • Subscriptor Guillem Galera i Léger 3 de setembre de 2015 - 11:52

      Amic Salvat,
      Com insinua en Miquel Caminal a la biografia de Joan Comorera, i explicita un brillant article de Gregorio Morán a La Vanguardia del Juny de 2004, l’exsecretari general del PSUC, expulsat per acusacions tan delirants com la de ser “titista”, va obviar les incomoditats de l’exili i arriscar la pell per tornar a l’Espanya franquista l’any 1951, per editar, sol i sense finançament, el diari Treball. Fou detingut l’any 1954, a Barcelona, operació que, molt curiosament (casualitats, en diuen avui, com les de les operacions de la guardia civil a les seus de certs partits) coincidí amb l’alliberament de qui ja era un quadre important del PSUC, un tal Gregorio Lopez Raimundo. Efectivament, algú ben recomenable.

  • MariaRosa CAT 3 de setembre de 2015 - 9:58

    La veritat és que a una persona com jo, que no entén gaire en politica, la sensació que li queda després de llegir atentament aquesta entrevista al senyor Rabell, és que aquest senyor, tot i respectant la seva trajectòria veïnal , encara hi entén menys que jo …
    I les seves paraules intentant desacreditar la tasca i les intencions de l’ANC , Òmnium Cultural i la CUP. és totalment deshonesta …
    I abans de parlar de “fantasmades” i “xuminades”, estaria bé que examinés i qualifiqués les actituds i declaracions d’una bona part dels seus companys de llista …
    I TOTS, pero tots els catalans amb dos dits de front, sabem perfectament que ningú a Madrid, i tampoc CAP, però cap “xicot de Vallecas amb cueta”, sortirà MAI amb una estelada …
    Estem ben segurs que no necessitem al senyor Rabell per a estar ben segurs d’això …
    I també em sembla totalment deshonest el gran esforç que fa aquest senyor intentant no fer enfadar a la gran quantitat de espaÑolistes i espaÑolitzadors que recolzen la seva llista …
    I pot estar ben segur que als catalans no ens és gaire difícil distingir QUI voldria fer un veritable referèndum i QUI no en vol ni sentir parlar …
    I tants d’altres temes, dels quals em sembla que el senyor Rabell no en té ni punyetera idea …
    27S2015 – MARXEM – // * //

    • PereRovira 4 de setembre de 2015 - 8:48

      La pipa plena de “els catalans” -no sou mes de dretes pq no us entreneu companyA

Deixa el teu comentari