11/07/2014 | 09:00
Què és per a tu el sentit crític i per a què et serveix?
La crítica és, en primer lloc, una actitud basada a dubtar de tot, fins i tot allò que se’ns presenta com una evidència, i, en segon lloc, a relacionar allò que estem analitzant amb el màxim de coses, fins i tot aquelles que podrien semblar completament alienes. Aquesta segona part s’oblida sovint i és molt important perquè la veritat té a veure amb la totalitat i no amb l’especialització. Per això en les facultats de ciències socials, on el coneixement està altament parcialitzat, el coneixement rigorós, no només l’econòmic, és més l’excepció que la norma. Crec que, si amb CRÍTIC voleu ser coherents amb el vostre nom –no dubto que serà així–, haureu de fer incursions en molts àmbits del coneixement, com l’economia o la història.
Consideres que els grans mitjans de comunicació fan una anàlisi crítica de la realitat que viu avui Catalunya?
És una pregunta trampa? Perquè la resposta és evident. Els mitjans de comunicació de masses, com és sabut per tothom ja a hores d’ara, tenen una dependència econòmica absoluta de grans corporacions empresarials i financeres i tant en la selecció de temes, com en la priorització, com en el seu enfocament tenen un biaix ideològic i de classe inqüestionable. El tractament de l’enèsima massacre israeliana a Gaza aquests dies només n’és un de mil possibles exemples. Hi ha diaris que dediquen mitja portada a l’eliminació del Brasil del Mundial de futbol i, en canvi, només fan una petita peça per parlar de desenes de víctimes a Palestina, i, a més, titulada amb l’habitual i repugnant equidistància còmplice entre les suposades parts en conflicte.
CRÍTIC apostarà pel periodisme lent, pels temes amb profunditat i per anar a l’arrel dels conflictes. Però la societat viu accelerada, sense temps per llegir ni per formar-se intel·lectualment una opinió. Què podem fer per canviar-ho?
Precisament aquest és un dels temes que més m’han fet pensar darrerament, especialment gràcies a les lectures sobre el tema del filòsof Santiago Alba Rico. Ell fa una reflexió molt interessant: tendim a pensar que els artefactes tecnològics són neutrals i independents de les necessitats de reproducció del capitalisme, i això és absurd. És exactament al contrari: lluny d’utilitzar-los com a eines, ens conformen ells a nosaltres, ens condicionen l’autonomia. A més, el raonament i la comprensió a la qual feia referència a la primera pregunta requereixen temps perquè el cervell humà, igual que el món material, és finit. Però les tecnologies de la informació estan substituint la successió per la simultaneïtat, tot passa a la vegada i no som a temps de comprendre res amb profunditat ni de prendre decisions encertades. En el terreny informatiu això és més evident encara. Tenim més informació a disposició que mai i, paradoxalment, seguim estant tan mal informats com sempre o encara més.
Com podem desconnectar de les xarxes socials, del soroll de l’actualitat i de la bogeria de la immediatesa?
Intentant revertir aquesta dinàmica que deia i provant que aquests dispositius tecnològics i les xarxes que conformen siguin eines al nostre servei, i no a la inversa. És molt complicat. Ningú no se’n surt del tot. Però s’ha d’intentar!
Des del Seminari Taifa s’ha fet un esforç per visibilitzar un punt de vista crític sobre l’economia capitalista. Però sembla, segons comprovem en les eleccions, que aquest és un punt de vista minoritari en la societat?
Crec que radicalment no. No és minoritari en absolut. El sentit comú majoritari és profundament anticapitalista. Però cal fer feina per vincular aquest sentit comú al discurs econòmic hegemònic. Que la gent entengui que allò que defensa des del sentit comú, com les pensions, el dret a l’habitatge o la defensa de la sanitat, és radicalment incompatible amb la proposta econòmica de neoliberals com Xavier Sala-i-Martín i altres gurus mediàtics. En definitiva, és incompatible amb el mode de producció capitalista.
Recomana veus amb un punt de vista crític?
Buf. Des d’un punt de vista no només teòric sinó també humà, moral i polític, recomanaria els companys del Seminari Taifa: Miren Etxezarreta, Josep Manel Busqueta, Xabier Gracia, Ivan Gordillo, Elena Idoate… i tota la resta. No us perdeu res del que publiquen, ja sigui en informes dels quals aprenem totes o en col·laboracions regulars en aquest gran mitjà de comunicació que tenim que és la Directa. I com que m’esplaiaria tant amb altres noms, ho deixo aquí perquè sovint la gent perd el cul per referències de noms exòtics i llunyans i no s’adona del potencial que tenim a prop i a casa.
