Paula Ezkerra: “Combatre l’estigma de puta és el proper pas en la lluita feminista”

  • Joana García Grenzner / Fotos: Ivan G. Costa
  • dijous, 5 maig 2016

Paula Ezkerra és consellera de la CUP al Districte de Ciutat Vella de Barcelona, i la primera treballadora sexual que arriba a la política municipal des del seu activisme com a prostituta feminista, que esgrimeix amb orgull. Membre de l’Assemblea pro Drets de les Treballadores Sexuals de Catalunya, Ezkerra treballa per la derogació de l'Ordenança del civisme de 2006, que persegueix l’oferta i demanda de serveis sexuals als carrers de la ciutat, i participa en xarxes europees per a la despenalització de la prostitució al carrer. A més, traça vincles amb els “nous feminismes” per superar la “visió política assistencialista” i l’“estigma social” vers la prostitució, que comporta “criminalització i maltractaments per a les treballadores sexuals”.

"La CUP ha fet una aposta coherent de suport a les lluites de les treballadores sexuals. Calen polítiques més profundes"

Vas arribar a Barcelona fa 16 anys. Podies imaginar-te que series consellera de Ciutat Vella per la CUP?

És clar que no [riu]… No tenia cap expectativa ni buscava una meta econòmica, com pensa tanta gent, sinó una altra cultura, coses diferents. Volia conèixer el moviment ‘okupa’. Venia amb una base de moviment feminista. A l’Argentina anava a totes les manifestacions de les Madres de la Plaza de Mayo i havia tingut programes de ràdio sobre la violència institucional i l’exclusió dels moviments socials, perquè allà era molt més dur. Mentre era major d’edat, vaig estar força cops a la presó i ni tan sols els meus pares me’n podien treure.

I aquí vas passar a encarnar la identitat política de treballadora sexual.
No és una identitat política: és la lluita pel reconeixement i la descriminalització de la meva professió. Sentir-me orgullosa de ser treballadora sexual ha estat un procés molt llarg, perquè no estava contenta amb mi mateixa. No havia fet una reflexió, m’havia cregut el missatge que ser puta estava malament, m’autoboicotejava i castigava. Barcelona em va canviar la vida perquè gairebé immediatament vaig fer moltes amistats, hi va haver moltes oportunitats. Vaig treballar en altres coses, però sentia que no em feien feliç i vaig plantejar-me què és la dignitat al treball. Veia que era molt estressant treballar fora de la prostitució, que es guanyaven molt pocs diners per al que jo guanyava en aquella època. Ser puta començava a no molestar-me tant. Quan feia de cambrera, eren moltes hores, molt d’estrès, en un bar modern on a la gent l’encantava anar i l’amo era molt maco, però em sentia explotada. Tothom em deia: “Quina sort, que treballes aquí!” i jo no ho entenia. Vivia al Centre Social Okupat La Lokeria, a l’Hospitalet de Llobregat. Al metro, quan tornava a casa, mirava la gent i vaig començar a entendre el mal humor que genera l’explotació laboral.

I com fas el pas?

El 2005 em van convidar a una trobada de treballadores sexuals a Brussel·les i en principi vaig dir que no m’interessava: “No vull reivindicar res de la prostitució, no sé si això és patriarcal i masclista…”. Sincerament, vaig anar a conèixer Brussel·les. Però vaig conèixer dones meravelloses i vaig escoltar discursos poderosos que encaixaven en l’anàlisi de l’explotació laboral, que tenien a veure amb l’apoderament sobre el teu cos; amb el fet de deixar de sentir-te culpable tota la vida, perquè al final, si estàs treballant, ni tan sols ho passes malament. I guanyes diners, i ho fas com tu vols. El meu cervell va començar a fer focs d’artifici. A poc a poc vaig canviar la meva perspectiva sobre el treball sexual, a defensar-lo i a parlar amb companyes del moviment.

Foto: Ivan G. Costa

Foto: IVAN G. COSTA

“El treball sexual, el que representem, és molt transformador per a la societat”

La CUP ha fet una aposta real per la defensa del treball sexual?
La CUP ha fet una aposta força coherent de suport a lluites populars com les de les treballadores sexuals de Putes Indignades o l’Assemblea pro Drets de les Treballadores Sexuals. Fa gairebé un any que hi participo. Es necessiten unes polítiques més profundes. El treball sexual, la paraula ‘puta’, el que representem, és molt transformador per a la societat, no només per aconseguir un reconeixement laboral. Canviar l’imaginari de les dones, trencar l’estigma de la societat patriarcal i masclista que ser puta és el pitjor que li pot passar a una dona seria una transformació absoluta. És el moment de prendre-s’ho més seriosament. Pressionem per això contínuament, jo a la meva manera, perquè no sóc una política experimentada. Això sí, tot amb afecte. Les relacions polítiques a les quals estic acostumada i segueixo teixint són les de l’afecte i de la cura, sigui amb homes o amb dones. Majorment és amb dones, és clar.

Companyes de Prostitutes Indignades treballaven per mantenir-te mentre feies campanya per a la CUP. Hi ha una solidaritat molt forta entre les treballadores sexuals.
Preciosa. Tinc la meravellosa oportunitat de ser part d’aquesta família de lluitadores i lluitadors, de créixer i sentir-me acompanyada tothora.

El treball sexual és una realitat derivada de les desigualtats de classe, o hi interaccionen altres desigualtats?

L’estigma de puta travessa totes les dones. A nosaltres ens uneix, i la nostra necessitat de lluitar juntes ens ha fet créixer. La majoria de les treballadores sexuals que jo conec vénen de la classe obrera pobra. Però també hi ha gent que, sense ser riques, mai han estat pobres i han tingut educació formal. Jo vinc d’una classe mitjana baixa, però no pobra. No vaig passar gana, vaig anar a una escola privada, i altres també. Una ha estat professora de catequesi; l’altra té formació universitària; jo he viscut als barris més cars del món. Viatgem per tot el planeta; la majoria parlem més d’una llengua… És un altre nivell de classe. En tot cas, la pobresa ara va creixent.

Foto: Ivan G. Costa

Foto: IVAN G. COSTA

“Ningú accepta treballar per a altres perquè sí; hi ha alguna cosa molt gran al darrere. I té a veure amb la corrupció”

Ets migrada i treballadora sexual, i has presenciat situacions de tràfic. Com s’hi pot lluitar efectivament?

Sóc migrant argentina, però força privilegiada. He viatjat molts anys sense passaport europeu i mai de la vida m’han demanat els papers. Entrava per Suïssa, que és un dels països més estrictes, i mai em van detenir. Aleshores tampoc sentia la pressió afegida que sent molta gent que migra. Quan vaig decidir tenir papers, va ser complex i dur, però els vaig aconseguir. He treballat amb companyes en situació de tràfic des de petita, aquí i a l’Argentina, i m’he adonat que confiem en nosaltres mateixes, en una altra que està treballant igual que tu. Es pot ajudar des de dins. De fet, per no allunyar-me d’elles, vull tornar a la prostitució perquè entenc que estant-hi contínuament generes un referent real, no un d’acomodat en què et poden dir que “tu no ets aquí mamant-la”. Les noies creuen més en tu, se senten més segures, es genera una xarxa de contenció i les pots ajudar. Que no les obliguis a dir qui les hi va portar, perquè darrere d’això hi ha una màfia, famílies, fills i gent amenaçada, coses terribles. No es pot ser tan superficial de creure que fas alguna cosa quan en realitat arruïnes la vida de tota una família. Ningú accepta treballar per a altres perquè sí; hi ha alguna cosa molt gran al darrere. I té a veure amb la corrupció, que n’hi ha molta, i la voluntat política real d’eradicar-la perquè no és veritat que no se sàpiga qui són els ‘xulos’ o que no hi hagi eines. La policia no fa avenços perquè les màfies tenen uns contactes molt poderosos. Si és tan difícil entrar sense papers aquí, per què hi entren? Perquè hi ha una porta del darrere per als mafiosos que trafiquen amb dones, entre ells els clubs, que tenen molts propietaris de partits polítics.

Algunes treballadores sexuals reivindiqueu el capital eròtic. Què anomeneu capital eròtic?
Té a veure amb com es construeix l’erotisme femení. Les treballadores sexuals som molt transmissores d’un joc de sensualitat. El capital eròtic no és la bellesa 90-60-90, rossa amb els cabells llargs. Té a veure amb l’ús de la feminitat, amb la seguretat que una té i s’adona com transmet energia. Com jugues amb les paraules quan et mous, quan t’asseus, amb la roba, els gestos, les exposicions del cos… Els homes tenen capital eròtic, però més els gais que els heterosexuals. Però, almenys culturalment i històricament, es valora molt més el cos d’una dona (i es castiga també, vestida o nua) que el d’un home, que no té una càrrega moral tan gran. Utilitzar el capital eròtic, aprofitar-te’n, també és trencar amb el patriarcat. El capital eròtic fa fins i tot por als homes. No sóc cap deessa, i, tot i així, quan vaig al llit amb un, ho veig: “Uau, amb qui follaré!”. Doncs follaràs amb una puta.

Foto: Ivan G. Costa

Foto: IVAN G. COSTA

“Com a treballadora sexual, el que sento és que els homes et demanen permís per a tot”

En el llibre ‘La prostitució’, Beatriz Gimeno diu que els homes que van amb treballadores sexuals extrauen “plusvàlua de gènere”, un concepte de Donna Haraway, i d’aquesta forma reforcen la masculinitat tradicional que històricament ha tingut més poder.

Les dones tenim més poder; per això aquesta construcció en què exercim més la prostitució que els homes, encara que hi ha alguns països on la prostitució masculina està creixent que tenen altres paràmetres econòmics i altres nivells de relació entre homes, diferents de la relació home-dona que nosaltres tenim històricament. Com a treballadora sexual, el que sento és que els homes et demanen permís per a tot. En aquesta societat, un home que et conquereix sense diners sent que és el triomfador. L’home que no té conquestes, no. I no és que ell pagui i jo sigui feble. “Tu m’estàs pagant perquè em necessites, em desitges, vols el meu cos. Jo t’ho dono, d’acord, però sota les meves condicions”. És una situació comercial, però també de poder, té a veure amb el capital eròtic, i amb com l’home dóna valor al cos d’una dona, aquesta necessitat no sé si hormonal o cultural, o una mica de les dues coses. Jo també estic calenta de vegades i, en canvi, no vaig a pagar-li a ningú… però no és veritat que els homes tinguin més necessitats sexuals que les dones.

Algun cop has dit que l’abolicionisme criminalitza la sexualitat masculina.
En certa manera, l’abolicionisme criminalitza l’home i la lliure decisió d’una dona sobre el seu cos. Som dones apoderades, estem travessades pel feminisme i fem servir aquestes eines per capgirar una situació que ens ha castigat durant molts anys. En comptes de ser objecte dels homes, ens apropiem el subjecte que és el nostre propi cos i diem: “No et beneficiaràs de mi. Em beneficiaré jo del meu cos”. Encara que entre totes poséssim fi al patriarcat i al masclisme, i existís un món perfecte on hi hagués treballs econòmicament iguals per a totes les dones, només seríem les treballadores sexuals que podríem decidir si volem continuar exercint o no. Perquè, un cop més, som nosaltres qui ha de decidir sobre les nostres vides. Ens fa bullir la sang que diguin que no tenim capacitat de decisió. O que ens presentin com a febles violades. El sexe no només és decisió o patrimoni dels homes; també ens pertany i el vivim i gaudim. Quan parlen de ‘prostituïdes’, ens descriuen com a nines inflables sense capacitat de reacció i amb por dels homes. Això és contradictori amb el discurs del feminisme; encara més: és absolutament infantilitzador i patriarcal.

Un dels serveis que feu és l’assistència a persones amb diversitat funcional.
Els nois i les noies que tenen diversitat funcional diuen que l’assistència és com l’extensió del seu propi cos per masturbar-los, i parlen d’assistència sexual. Per descomptat, em sembla supervàlid que hi hagi persones que siguin la continuïtat del cos d’una altra, i donar afecte i tota la resta. És meravellós. He estat amb clients amb diversitat funcional que no senten absolutament res en tot el cos, i simplement el que volen és afecte i que els toquin, com ho volem totes les persones. Res d’estrany ni d’un altre planeta. En aquest cas, sí que és una assistència; però, quan et toquen o et fan un petó, no. Més enllà d’això, també hi ha treball sexual. Hi ha molta gent que no lliga que no té una diversitat funcional. Hi ha molta vulnerabilitat en la sexualitat. Quan tu estàs amb una persona, s’ha de sentir molt cuidada i respectada, cal ser molt professional i molt forta i transmetre afecte, seducció, fer-la sentir desitjada i estimada. Jo he après molt de la fragilitat dels homes. I crec que s’han d’animar a ser més fràgils, no solament en la sexualitat, sinó en la humanitat. Si aprenguessin i trenquessin amb la por que tenen a dir que són fràgils i es deixessin sentir l’afecte i el tacte, tot seria més fàcil.

Foto: Ivan G. Costa

Foto: IVAN G. COSTA

“Ser puta significa trencar amb les imposicions patriarcals que hem tingut totes, incloent-hi les feministes”

Com es desmunta l’estigma de puta?
Agafant-lo entre totes les dones. Assumint la càrrega que significa que et diguin puta per tot: si mires algú, si portes minifaldilla, si t’agrada molt el sexe, si t’escorres massa, si tens molts fluids, si en tens pocs… Una campanya molt potent que digui “Bé, sóc puta, i què?”. Què vol dir? Ser puta significa trencar amb les imposicions patriarcals que hem tingut totes, incloent-hi les feministes: “Em tapo els pits, l’accés al meu cony tancadet, i el culet ni parlar-ne”. Combatre l’estigma de puta és el següent pas a la lluita del feminisme. I apoderar-nos des de la llibertat que significa gaudir del nostre cos. Portar-ho amb el cony per davant, amb força, ganes, seducció, alegria, afecte i respecte, és clar. I no permetre que ningú ens digui què fer o no amb la nostra vagina, i menys l’Estat. L’Estat ha d’acompanyar, no castigar. Les institucions són imprescindibles, perquè els canvis crucials de vegades cal forçar-los. No vénen sols. Les dones que estem en política no podem deixar passar oportunitats. Els moviments no es fan d’un dia per l’altre: el de treballadores sexuals tan poderós que s’està creant a Catalunya i del qual es parla arreu del món, quan en altres països també estan organitzades, no és casual. Si la societat se’n fa ressò, vol dir que hi ha una necessitat que el col·lectiu sigui respectat i cuidat, que està preparada per al canvi. Però cal donar-li una empenta. I això és una campanya mediàtica poderosa, clara, sense por. Els nens entenen perfectament què és el cos. Són els grans que els inculquen pors i prejudicis. Una noia de 10 anys no sap què és una noia amb minifaldilla plantada aquí a les deu del matí. En l’imaginari no existeix el treball sexual com a transmissió cultural; els pares no tenen l’eina per transmetre cultura amb naturalitat. Doncs aquesta noia necessita sobreviure i se’n va amb un home mancat d’afecte a canvi de diners. Per això està treballant.

Però això, juntament amb la mendicitat i altres pràctiques, està multat a Barcelona des de fa 10 anys per l’Ordenança del civisme.
Hem de derogar-la. D’una banda, no podem permetre que uns quants que s’han comprat cases a baix preu en un procés de gentrificació, que han especulat amb la pobresa i l’amargor de fer fora molta gent sense parar atenció a què passava amb ella, després vulguin que es regulin els espais públics per dormir tranquil·lament. Aquesta dona ha de lluitar per un plat de menjar i tu vols dormir tranquil. No dic que no, però deixa que també porti menjar a casa seva. D’altra banda, l’espai públic no es pot privatitzar de cap de les maneres. Per descomptat, al carrer no es pot matar ningú, però sobreviure-hi si no hi ha cap altra alternativa o per pròpia elecció… Es diu que l’ordenança castiga els clients, però ens persegueixen a nosaltres. Alguns partits diuen que despenalitzar la prostitució a la via pública produiria un efecte crida. No es plantegen que les que ens prostituïm per sobreviure rebem multes enormes. Per això generem espais d’enllaç i acompanyament des de les institucions per a la despenalització. Europa és un referent primermundista; si ho aconseguim aquí, serà un efecte dòmino. Però sense copiar cap model d’altres parts del món, perquè les realitats són diferents.

Pel que fa a la mendicitat, he reciclat menjar al carrer i a les escombraries; comprenc aquesta realitat. No es pot castigar un ésser humà que ocupa un espai perquè demana per menjar, encara que a mi em molesti. Perquè tingui casa i menjar i estigui tranquil·la no puc oblidar el dolor de la gent. És clar que hi ha coses que no m’agraden, però això no vol dir que creem lleis perquè siguin perseguides. Hem de derogar l’Ordenança cívica. I després crear una renda bàsica mínima. No dic una paga de 100 o 200 euros, sinó de 600. Hi ha qui diu que això és una falta de respecte, que és alimentar els ganduls que no volen treballar. No és veritat, perquè no hi ha tantes feines ben pagades. Tot el sistema econòmic de productivitat està mal estructurat. Per més que creem milers de llocs de treball, sempre hi haurà gent que es quedi fora de les oportunitats, perquè no encaixa als imaginaris d’una economia blanca i europea, i no té per què ser castigada ni exclosa. Si anem a fer el món perfecte, però amb l’imaginari capitalista, aleshores treu diners de la població molt més rica que paga menys impostos i dóna a la resta una renda mínima i digna, perquè tothom puguem tenir sostre i menjar, que els nostres fills puguin anar a l’escola, que les escoles tinguin menjadors gratuïts, que la salut i l’educació siguin gratuïtes… perquè, si no, és impossible sobreviure.

Foto: Ivan G. Costa

Foto: IVAN G. COSTA

“La prostitució està vinculada al treball de cures que fem les dones en la societat, que no es paga, ni es valora”

L’anterior alcalde, Xavier Trias, es va negar a cedir-vos un edifici de propietat municipal per crear una cooperativa de treballadores sexuals. I ara, com està la proposta?
El cooperativisme és una fórmula força bona i bonica de tirar endavant projectes econòmics per a la supervivència i per pensar una societat més col·laborativa, tot i que complicada. Ho estem estudiant; és una idea molt a llarg termini, complexa i difícil. Pensàvem que podíem fer una cooperativa de serveis, un centre en el qual les companyes es puguin ocupar, amb un bar on puguin menjar, i un espai on descansar si no tenen on anar o si treballen a la nit, i fins i tot si volen deixar-hi els seus fills. Això generaria treball per a altres companyes que no es volen prostituir més.

Com us plantegeu bastir una xarxa de sosteniment i de suport en els moments de vellesa i de malaltia?
Bé, si portes tota una vida sense cotitzar, et pots posar a treballar en la prostitució a sac durant quatre o cinc anys per estalviar, però això significa un esforç i desconnexió absoluta de la resta de les activitats. L’ideal seria un reconeixement, com una jubilació per a les mestresses de casa. A nosaltres no se’ns reconeix la nostra professió. La prostitució està vinculada al treball de cures que fem les dones en la societat als nostres pares i mares, als nostres fills, que no es paga, ni es valora. Si ets una dona moderna, pagues algú perquè et cuidi el teu fill o la teva filla. Però, l’Estat no et paga perquè et quedis a casa a donar-li educació i afecte, i el capitalisme no reconeix aquesta tasca imprescindible en la qual descansa tota una humanitat i sense la qual no podem sobreviure. Per tant, hem de reconèixer que, encara que siguin per amor, són feines i s’han de respectar i pagar com a tals, i ens hem de replantejar com remunerar-les.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
5 comentaris
  • Subscriptor Genona Galera Léger 5 de maig de 2016 - 14:48

    Entrevista meravellosa!

  • Subscriptor Anna Clua Infante 6 de maig de 2016 - 1:19

    Donar veu a la la part silenciada d’una polèmica és molt més que fer periodisme de rigor: és començar a prendre’ns en sèrio la idea que cal una opinió pública ben informada (i, de pas, començar a trencar les rutines periodístiques que fins ara ens han dit que una puta no pot ser mai una font fiable ni autoritzada). Enhorabona Joana Garcia i Ivan G. Costa

  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 6 de maig de 2016 - 14:59

    Bona entrevista, d’un tema complex. Però algunes – amb el màxim respecte per l’opinió de l’entrevistada i de tots els que consideren la prostitució (de tota mena) un treball a regular- hem passat a opinar tot el contrari al que en altres temps pensàvem, i ens preguntem, molt seriosament, si aquestes teories en el fons no amaguen una visió absolutament “de mercat” de les relacions humanes, de la sexualitat com un instrument mes de comerç i serveixen d’excusa per justificar las seva actitud a “usuaris” (i a proveïdors i proveïdores amb ganes de trobar sortides “laborals” fàcils i rendibles).

  • Mariat 12 de maig de 2016 - 12:37

    Completament d’acord. Aquestes teories són neo-liberals.
    Donar veu a les dones es també escoltar a les supervivents d’aquest “negoci” de proxenetes.
    és donar la veu a les nenes i a les dones del futur…sobre que és i com es manifesta el patriarcat.

  • PAULA EZKERRA 14 de maig de 2016 - 21:33

    muchas gracias a Joana y a sentit critic, yo como feminista y anticapitalista, antes que trabajadora del sexo, JAMAS he hablado desde un o punto de vista neoliberalista y por supuesto estoy en contra de la explotación en todas las profesiones, que haberla la hay, y con respecto a las posibles justificaciones, que os parece, si en el tiempo en que hacemos las reflexiones filosóficas del caso, validas y constructivas, faltaría mas, nos reconocen como sujetas políticas de derecho, no solo social, sino indispensable y necesario para nuestra interacción social, el reconocimiento de nuestros derechos laborales, para acceder a todo lo que vosotros tenéis como trabajadores y nosotras no solo no lo tenemos, sino que somos perseguidas y castigadas con el consentimiento de todos los que no se oponen a estas leyes de supuesta protección a las mujeres , trabajadoras del sexo, que no solo producen un efecto estigmatizador que utilizan las instituciones sino crean una moral y control sobre nuestras vaginas

Deixa el teu comentari