Pilar Aymerich “Era més fàcil ser fotògraf durant la repressió i la Transició”

[Un fil hipnòtic de música hindú ens rep al seu amplíssim pis de Gran de Gràcia. Abans de començar, pas ras i curt, Aymerich ens mostra el seu estudi i el meticulós ordre amb què desa els seus treballs. Durant l’entrevista recordarà anècdotes amb un riure fresc i pueril. Ben bé, com si estigués vivint de nou.]

Els llibres que et fan referència no es posen d’acord. Uns diuen que ets nascuda al barri d’Horta, d’altres que al Carmel.

La meva família era de l’Eixample, però jo vaig néixer al Carmel, al carrer Conca de Tremp (el segon amb més pendent de Barcelona, segons l’escriptor David Castillo). La meva àvia patia de bronquitis i hi passava els estius en una torreta senzilla de planta baixa amb molt jardí. Quan els meus pares es van casar, ella els la va regalar.

Devíeu viure de ple tota la transformació del barri…

Sí, recordo tota la immigració que va arribar des dels anys seixanta… Anaves veient com les torres s’anaven convertint en cases de pisos, sense cap mena de planificació urbanística. S’hi respirava un ambient molt agradable. Quan baixava a Barcelona, feia drecera pel parc Güell, que abans era un parc per al barri, o per les barraques, totes pintades de blanc, amb geranis a les finestres… A vegades sentia una guitarra i em quedava allà asseguda una bona estona. Altres vegades pujava amb la meva germana a la muntanya, a fer volar estels. Allà ens aplegàvem amb els nens de les barraques i els del Guinardó… Suposo que tot plegat em va fer acceptar la diferència i comprendre que hi havia diferents realitats i diferents maneres de ser.

Allà també neix la teva afició al teatre, oi?

Sí. Va ser una manera de treure’m de sobre el món de l’escola de monges franceses a la qual anava (que de franceses en tenien poc, perquè a les 9.00 hores al pati et feien cantar l’’Himno’ mentre hissaven la bandera). Amb un grup d’amics, cap als 16 anys, vam començar a fer teatre en un casal de joves del barri. Després vaig fer un curs d’interpretació al Liceu, en vaig treure menció honorífica i allò em va animar a provar sort a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual.

[L’EADAG havia estat fundada el 1960 per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, amb l’objectiu de sacsejar el letàrgic panorama del teatre català des de posicions crítiques. La Pilar hi entra dos anys després. Allà farà amistat amb una altra jove alumna d’inquietuds artístiques: Montserrat Roig.]

“Mare, mare, la mulassa!”

[Riu.] Quan vaig entrar a l’Escola d’Art Dramàtic, s’estava preparant la ‘Primera història d’Esther’, de Salvador Espriu. Jo deia aquella frase, i la Montserrat: “Repiqueu a Corpus que són matines”. Aquelles frases, les vam seguir utilitzant anys després. El 1973 érem a París entrevistant el delegat de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. Hi havia molta seguretat, ens van tancar en un soterrani, sentíem corredisses amunt i avall:  “Mare, mare, la mulassa!”, on ens hem ficat?!”, ens repetíem. [Riu.]

Què va suposar per a tu el pas per l’Escola?

D’entrada, em va donar tot el que no em va donar l’escola de monges. L’EADAG era una illa, un espai de resistència on ens formàvem no només en teatre, sinó també en història de l’art o en literatura, des d’una perspectiva d’esquerres. Estaves en contacte permanent amb referents de diferents disciplines com l’Espriu, el Ràfols-Casamada, la Maria Girona, l’Antoni Tàpies, el Josep Guinovart… Acabada la formació, el 1965, vaig intentar fer algunes coses de teatre comercial, però a mi m’interessava el teatre combatiu i d’avantguarda, i Barcelona era un desert: només hi feien obres d’Alfonso Paso. Així que vaig marxar a Londres amb una amiga, l’Alícia, i amb la idea de continuar fent camí en aquest món.

Em consta que les vau passar magres.

Sí, vam marxar amb una mà al davant i l’altra al darrere. Vam estar un parell de mesos collint fruita en un camp de treball, a Anglaterra, i amb el que vam guanyar vam marxar a la capital.

D’allà, malgrat la idea inicial d’obrir-te camí en el teatre, vas tornar amb una càmera sota el braç. Què va passar?

A Londres vaig trobar una societat viva, no repressiva: els Beatles, els Rolling Stones, Carnaby Street…; tot el dia era al carrer. Vaig començar a preguntar-me: “Com pots reflectir tot això que estàs vivint?”. I em vaig llançar a la fotografia, també perquè veia que el teatre no duia enlloc. Com que no tenia diners per a una càmera, vaig escriure al meu pare, que em va enviar una Voigtländer amb la qual ens feia fotos quan érem petites. Més endavant vaig posar-me en contacte amb el meu oncle, Xavier Tarragó, que vivia exiliat a França després d’haver treballat, durant la Guerra Civil, com a fotògraf del Comissionat de Propaganda. Ja estava gran i una mica malalt, i em va animar a anar a París per ajudar-lo a l’estudi de fotografia que hi tenia. Allà em vaig encarregar de revelar el color, sempre amb la bata plena de taques. La meva tia em deia: “No surtis al carrer, que diran que els catalans som uns marrans!”. Sempre plena de taques! [Riu.]

Ells ja no van tornar a Catalunya?

El meu oncle deia que no hi tornaria fins que no es morís Franco. Però en conèixer-me a mi i començar a discutir sobre els seus records de Barcelona, hi van acabant tornant. El 1969, vaig convidar-los a una representació de ‘La pell de brau’ en què també van participar la Montserrat, el Fabià Puigserver, la Maria Tubau, el Francesc Nel·lo… La meva tia deia que jo anava per mal camí si seguia en el món artístic; però, en acabar l’obra, me’ls vaig trobar a tots dos abraçats plorant. No s’esperaven trobar-hi allò.

“Em falten referents ara com els dels anys setanta. No hi ha l’ambient de resistència d’aleshores”

De totes maneres, aquella va ser una representació puntual. Quan tornes a Barcelona i et retrobes amb la Montserrat Roig, totes dues aparqueu el teatre i comenceu a fer periodisme plegades. Aquell mateix 1969 guanyeu un premi de Serra d’Or retratant les noves fornades de la cultura que representaven Ovidi Montllor, Benet i Jornet i Joan Lluís Marfany; però també entrevisteu desenes de referents de la cultura i la política catalanes que havien retornat de l’exili o que estaven vivint un perllongat exili interior: Lola Anglada, Pere Quart, Ventura Gassol, Josep Benet, Clementina Arderiu…

Jo sempre havia volgut explicar històries amb imatges. M’interessava molt l’ésser humà i el que l’envoltava, i la foto era la manera d’explicar-ho. Tractar amb aquella gent, d’unes qualitats humanes i unes capacitats intel·lectuals tan grans, em va fer millor persona, va ser una mena d’educació personal. Hi havia un respecte molt gran per tota aquella gent de la cultura que va patir l’exili i que encara resistia.

Ens falten referents com aquells?

Sí, és clar. Amb dificultats i tot, els moviments culturals d’aleshores eren molt potents i els fotògrafs també en formàvem part. Quan hi havia un esdeveniment cultural, ens trobàvem pintors, escultors, fotògrafs… Ara està tot més segmentat i no hi ha l’ambient de resistència d’aleshores.

D’aquells primers reportatges en destaca el retrat que vas fer a Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella, supervivents dels camps de concentració nazis.

És una de les fotos que més m’estimo. La Montserrat m’havia trucat per anar a casa seva a il·lustrar un reportatge que estava fent per a la revista ‘Triunfo’. Quan hi vaig arribar, em vaig trobar tres persones al voltant d’un magnetòfon explicant coses horroroses. Va ser molt colpidor escoltar-los: era una gent molt marcada, que no podia dormir a les nits… Vaig pensar que no podia fer la foto allà, havia de buscar alguna altra cosa: quan la imatge no t’ho dóna, has de buscar la manera de lligar el personatge, la seva situació i el que tu vols explicar. Vaig sortir al carrer i vaig passejar fins a trobar un descampat. Quan hi vam arribar amb tots tres, els vaig demanar que es posessin en filera, com als camps nazis: l’expressió de la cara els va canviar de forma automàtica.
…

Només tinc un negatiu d’aquella foto. Aquelles mirades eren irrepetibles i no valia la pena fer-los patir més. Els havia passat pel cap la imatge dels camps…

“La fotografia és una agressió perquè li prens la imatge a una persona. Tots tenim por del que som”

[La Pilar s’aixeca a revifar el puret Toscanello que l’acompanyarà durant tota l’entrevista. “No sóc de disparar gaire. Si no veig la foto, no la faig i no passa res. Per això potser no he treballat mai en un diari, perquè m’agrada reflexionar…”. Exhala. Més endavant, sobre la seva participació a ‘Els catalans als camps nazis’, de Montserrat Roig, explicarà com, un parell d’anys després d’aquella foto, va rebre l’encàrrec de positivar un misteriós paquet de negatius, embolicat amb un vell cartró gris i amb algunes anotacions en alemany, que havia arribat a les mans de la periodista a través del secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo. A cada negatiu ampliat, l’angoixa s’estén. Aymerich ha de fitar per l’única escletxa de llum que deixa passar la cortina del seu estudi per dir-se que és a casa i que a fora hi ha vida. Davant té les fotos que Francesc Boix havia rescatat de Mauthausen.]

Tu sempre has dit que la fotografia és un acte agressiu.

La fotografia és una agressió, perquè li estàs prenent la imatge a una persona. Sempre has de procurar que el personatge s’oblidi que li estàs intentant treure el que és. Tots tenim por del que som. O d’ensenyar el que som. Per mi, el retrat és gairebé una radiografia. Has d’anar molt amb compte, t’hi has d’apropar coneixent la persona, sabent què hi ha i què en vols treure. Jo mai he fet fotos a persones que no sabia qui eren. Totes han estat fotos pensades. Moltes vegades havia de pensar en un decorat que les definís: l’entorn sempre ha estat molt important en el meu treball, potser perquè havia estudiat escenografia.

De fet, en Joan de Sagarra diu que en les teves fotos es percep la teva formació en teatre, i tu mateixa afirmes que has hagut de fer tots els papers de l’auca perquè la gent se sentís còmoda…

En Joan sempre diu que sóc una dona de teatre que fa fotografia. [Riu.] Una mica sí que ho sóc. Haver estat actriu m’ha anat molt bé, perquè el fet fotogràfic és sempre una seducció. L’ideal és que es produeixi una trobada de seduccions entre el fotògraf i el fotografiat; però, si no es produeix, has de tirar mà de la teva professionalitat, i això requereix temps. Jo mai feia fotos mentre la Montserrat entrevistava; les feia al final i a totes dues ens anava bé així: mentre l’entrevistat parlava, jo podia copsar com era; mentre jo feia fotos, la Montserrat podia caçar gestos o paraules que l’entrevistat deia de forma més relaxada.

D’entre tots els retratats durant aquells anys, dius que els escriptors van ser els qui més resistència oposaven al retrat. La Mercè Rodoreda la vas convèncer després de compartir-hi inquietuds sobre el cultiu de gardènies. Com va anar amb en Josep Pla?

[Riu.] Jo enganyo fent fotos, però no les robo, sempre hi ha consentiment. Ara, per arribar a fer-les… Amb en Pla va passar el mateix que amb la Rodoreda: entrevista complicada i negativa a deixar-se retratar. En acabar la trobada, la Montserrat em va trucar empipada [Imitant-ne la veu, enutjada]: “Mira què m’ha dit el Pla, ja està bé! Li he comentat que jo també estava escrivint, si em donaria algun consell, i ell m’ha mirat de dalt a baix i m’ha dit «Senyoreta, amb aquestes cames no cal que escrigui». I, a més, no vol fotos, així que tu mateixa, si vols anar al mas a provar sort…”. I ho vaig intentar. En arribar al mas, la masovera em va preguntar si duia els llibres i jo, instintivament, sense saber de què em parlava, vaig contestar que sí: “Doncs pugi, que el senyor Pla l’està esperant”. Me’l vaig trobar a dalt amb la bata posada i el cigarret penjant. Jo duia una minifaldilla fins aquí per allò de… [Riu.] Em vaig fer passar per una admiradora seva. Fetes les fotografies, li vaig dir que anava al cotxe a buscar els llibres i ja no vaig tornar. [Riu.] La masovera m’havia confós amb algú altre.

Tens tota una història amb això del vestuari. Durant la Transició, el camuflatge et va salvar de més d’un cop de porra.

Sempre he volgut ser invisible. Si anava a fer fotos d’arquitectura, jo em vestia de marró; al teatre, sempre de negre rigorós; als cementiris de Cuba, de blanc (per això em van confondre més d’una vegada amb una santera). A les manifestacions jo no em vestia de fotògrafa: hi anava amb talons, ben vestida i maquillada. Com que sabia que en una corredissa m’enxamparien, quan hi havia una càrrega m’aturava en un raconet i treia el mirall i el pintallavis que duia a sobre. Els grisos passaven de llarg o m’advertien del perill. Jo aleshores col·laborava amb la revista ‘Triunfo’. El Manuel Vázquez Montalbán hi tenia una secció setmanal anomenada “Cuestiones periféricas” i m’enviava a fer fotos, però a vegades les hi passava com a ciutadana que havia participat en manifestacions. Jo estava dintre els moviments reivindicatius de l’època. Una trucada: “Escolta, ens veiem a berenar”, i ja sabies que “berenar” volia dir agafar la càmera i sortir corrent. Havies d’estar dintre el moviment per saber què estaves fent.

Sobre aquells moviments i aquelles manifestacions, la Galeria Eude exposa un bon repertori de fotografies: les manifestacions de bombers i de periodistes de 1976, la Diada de Sant Boi… Moltes són pura memòria col·lectiva de la lluita feminista.

Fins i tot en les manifestacions sempre vaig buscar fer una foto més reflexiva i intimista; no hi anava a treure el cop. Tot acte públic és com una obra teatral: hi ha un començament, un punt culminant i un desenllaç. El que has d’intentar és enganxar el punt culminant i per això has de ser-hi dins, perquè sempre passa alguna cosa que defineix el que hi està passant.

En aquell moment no hi havia fotògrafs dedicats a seguir el moviment feminista: no era notícia. Ja abans de la mort de Franco, jo formava part d’un grup d’intel·lectuals (on hi eren la Laura Tremosa o la Núria Pompeia i al qual s’unien a vegades la Montserrat Roig i la Maruja Torres) que discutia sobre el moviment feminista. Sent-hi dins, vaig poder il·lustrar l’inici del moviment a Barcelona: El “Jo sóc adúltera”, les manifestacions contra les violacions i el maltractament, les I Jornades Catalanes de la Dona de 1976, la tancada de Motor Ibérica…

[L’1 de juny de 1976, prop de 300 dones i fills dels treballadors en vaga de Motor Ibérica es van tancar a l’església de Sant Andreu del Palomar de Barcelona per estendre la solidaritat amb els seus familiars. La tancada va durar 28 dies, moment en què les dones i les criatures van ser desallotjades violentament per la policia. Pilar Aymerich i Montserrat Roig van documentar la lluita a la revista ‘Triunfo’.]

“Tu llegies un article del Manolo Vázquez Montalbán, de la Maruja Torres o de la Montserrat Roig i deies: «Ostres, és que és veritat!»”

En aquella època vas poder treballar amb una gran generació de periodistes compromesos. Quin era el seu valor?

En primer lloc, aquells periodistes donaven opinió, com jo intentava donar-la amb les fotos. Ara ja ningú en dóna. En segon lloc, feien un autèntic periodisme d’investigació. Els reportatges eren llargs, informaven del que estava passant. Era un periodisme volgudament personal, europeu, que s’ha perdut i es troba a faltar. En els moments en què vivim, necessitem gent que ens ajudi a reflexionar i a saber què està passant. En aquella època, tu llegies un article del Manolo Vázquez Montalbán, de la Maruja Torres o de la Montserrat Roig i deies: “Ostres, és que és veritat!”. Potser et mostrava un aspecte de la notícia que tu intuïes que existia, però sobre el qual no havies reflexionat. Era un periodisme informatiu i educatiu alhora.

Què és el que feia única la Montserrat Roig?

[Pensa.] Era una gran periodista, i sobretot una gran entrevistadora. Era una encantadora de serpents, es posava els entrevistats a la butxaca. Tenia aquesta cosa d’estimar la gent. Per ser periodista i fotoperiodista, has d’estimar la gent. Ella tenia un gran respecte per les persones, anava amb compte de no fer mal, enfocava el periodisme des d’una ètica molt profunda i amb un gran sentit de justícia. Hi ha una línia vermella que mai has de creuar. Jo, des de la fotografia, també ho he tingut clar sempre.

Dintre del gremi, vas patir discriminacions pel fet de ser dona?

No, no en vaig patir. Vaig tenir la sort de col·laborar amb revistes d’esquerres (‘Triunfo’, ‘Cambio 16’, ‘La Calle’, ‘Fotogramas’, ‘Serra d’Or’…) i no vaig trobar-me amb aquests problemes. Sí que alguna vegada, davant d’algun treball fotogràfic, m’havien dit “Ah, això ho has fet tu?”, però hi havia més la discriminació en la vida quotidiana que en el treball.

“La feina de fotògraf està pitjor que mai. Hi ha un problema greu dins el món de la premsa”

Com veus en l’actualitat la salut del fotoperiodisme a casa nostra?

Se li està donant importància, hi ha moltes exposicions, sembla que hi hagi un revifament, però la feina de fotògraf està pitjor que mai. Hi ha un problema greu dins el món de la premsa. Era més fàcil ser fotògraf durant la repressió i la Transició que no pas ara. Aleshores tenies a l’abast poques revistes, però comptaven amb tu; ara el fotògraf s’ha diluït, és una professió en extinció. D’altra banda, jo estic d’acord que la digitalització ha democratitzat la fotografia i estic contenta que tothom faci fotos i que tothom sàpiga llegir imatges. Però això també l’ha frivolitzat. Es fan moltes fotos sense reflexionar i per a mi la fotografia és reflexió. Es generen moltes imatges, però quina d’aquestes imatges et diu alguna cosa? I tu, què volies dir amb aquestes imatges?

Per millorar-ne la situació, els darrers anys has participat en el debat sobre l’elaboració del Pla nacional de fotografia, aprovat el 2015. Per què calia aquest pla?

Calia per posar sobre la taula el fet fotogràfic i la història del país. Ens hem perdut tota una època del país de la qual no tenim imatges. Això, en altres països, és impensable. A França, a Anglaterra… a tot arreu hi ha fotodocumentalisme de la ciutat, pots saber com era el país als anys vint, quaranta o als seixanta. Aquí no. Amb la Guerra Civil, el fotodocumentalisme va quedar estroncat. Jo recordo el Miquel Galmes als Encants Vells, recollint arxius tirats per terra, com la col·lecció Merletti. A l’Institut d’Estudis Fotogràfics hi ha milers de negatius que eren allà. Ens falta la memòria fotogràfica que ningú s’ha preocupat de recollir. A això cal sumar-hi que durant molt de temps no s’ha pensat en la fotografia documental com una fotografia d’autor. Vist ara, és una bestiesa, però això ha fet que durant molt de temps estigués desprotegida: el pla intenta posar-se al dia amb tot plegat. Va a poc a poc, hi ha cert escepticisme entre la professió, no hi ha diners… però alguna cosa s’ha mogut. Saber amb quin patrimoni fotogràfic comptem és cabdal, i això és el que s’ha començat a fer.

El pla també preveu la creació d’un gran Centre Fotogràfic Nacional. Què se’n sap?

De moment, és una utopia, la qual cosa no vol dir que no s’hagi de lluitar. Però és important començar per baix, aturar-se i recuperar tot el patrimoni fotogràfic que tenim, perquè portem un retard important, malgrat que Catalunya sempre hagi estat un país de molta imatge (fins i tot les famílies burgeses tenien la seva camereta i es passaven el que enregistraven) i que hàgim tingut fotògrafs molt importants. Fa poc, una estudiant que em va demanar consell em va confessar que no coneixia l’obra de Català-Roca. A mi em sembla molt bé que coneguis l’obra dels grans fotògrafs dels EUA, però abans mira els mestres que has tingut al darrere, estudia’ls, perquè tu véns d’allà i et parlen del teu país.