Raimundo Viejo: “Ada Colau i David Fernàndez es prenen massa seriosament a ells mateixos, i Pablo Iglesias, no”

  • Antoni Trobat / Foto: Jordi Borràs
  • dijous, 17 març 2016

Raimundo Viejo (Santiago de Compostel·la, 1969) és politòleg. Format acadèmicament a Alemanya, ha fet classes a les universitats de Chicago, Lausana, Barcelona i Girona. Va aterrar a Catalunya fa una mica més d'una dècada i, després de moltes militàncies, va agafar notorietat com a teòric polític del 15-M. Ha estat impulsor de Guanyem Barcelona i va ser escollit regidor en les últimes municipals. Després va deixar-ho per ser diputat d'En Comú Podem al Congrés. Cofundador de Podemos i home de confiança de Pablo Iglesias a Catalunya. El seu nom sona des de fa un quant temps per liderar el futur Podem català. S'enfrontaria, doncs, a la candidatura d'Albano Dante. Abans havia fet d'editor.

"Jo no sóc candidat de res a Podem Catalunya, ni m'embolicaré en cap ruptura interna. Faig política des de fa molt i no des d'abans-d'ahir, com l'amic Albano Dante"

El teu avi va fundar l’editorial per antonomàsia de les lletres gallegues: Galaxia. Ta mare i ta tieta impulsaren importants sigles polítiques i sindicals del nacionalisme gallec de la Transició. Com pot ser que algú amb el teu ‘background’ galleguista acabi, a principis dels noranta, militant en un partit petitíssim i zero influent a Galícia com Esquerda Unida, la federació gallega d’Izquierda Unida?

Hi havia una anècdota realment graciosa: els meus amics del BNG, que en aquells anys era en un moment molt dolç, em deien que estaven cabrejats amb mi perquè el veritable fet diferencial gallec no eren els bons resultats del Bloque, sinó que era l’únic territori de l’Estat on IU no tenia representació al Parlament autonòmic! En aquest sentit, allò que feia Galícia singular en el conjunt dels pobles de l’Estat era la petita formació on jo militava i no la puixança d’un nacionalisme d’esquerres potent. Això els tenia negres! Ha ha ha!

Jo m’incorporo el 86 a Esquerra Unida perquè formo part de la generació que, venint d’un petit cicle de mobilització –referèndum de l’OTAN, la selectivitat, El Cojo Manteca…–, ens sentim interpel·lats per allò de la idea del moviment polític i social, que era el que havia de ser Izquierda Unida quan es va fundar. En termes informàtics, la meva idea, la idea de molta gent, és que fos una interfície política per intervenir a les institucions però que no representés renunciar a l’autonomia del moviment, de l’activisme als moviments socials.

“Podemos ha servit per recuperar molta gent que va deixar perdre Izquierda Unida als anys noranta”

La idea podia ser molt bona, però l’estratègia històrica del PCE, el seu principal impulsor, sembla que no anava per aquí, no?

Sempre dic que jo no m’he mogut una línia; són els altres els que s’han mogut! Com a la pel·lícula francesa ‘La crise’, en què hi ha dos personatges, un socialista i un comunista. El socialista diu: “Com és que no ets al partit?”. I el militant comunista respon: “Jo al partit hi seria… A mi m’agrada i vull seguir la línia. Però la línia es mou molt!”.

La meva generació, la dels nascuts i socialitzats en ‘El desencanto’, no podem generar identitats de partit fortes. Generem més bé una praxi basada en “Cada moment és el que importa”. Això respon a una determinada situació material: som la primera generació que no es pot funcionaritzar, la primera generació precària. Una part de les esquerres de l’Estat van tenir l’habilitat d’aconseguir acostar la meva generació a la política. Alguns actors ho van fer bé, el BNG o el moviment d’alliberament basc, amb matisos, per exemple. IU, radicalment no. I ens va perdre. Podemos ha servit per recuperar molta d’aquella gent. Els historiadors d’IU hauran de donar resposta algun dia a per què aquella generació que els anys noranta encara podia ser aprofitada es perd amb les operacions dels Paco Frutos i similars. El 1991 ja era fora d’IU.

Després passes per diferents moviments socials, a cavall entre Galícia i Alemanya, on preparaves la tesi. Des del col·lectiu Alternativas Nómadas fins a Indymedia. Treus el cap a Espacio Alternativo, l’operació del trotskisme espanyol per refundar-se, però ho fas breument. 

Espacio Alternativo va ser la mateixa operació que IU. Maquillatge per amagar les velles pràctiques de sempre. Jo sempre dic el mateix: si a tu et posen sobre la taula el nom “Espacio Alternativo” i el nom “Izquierda Anticapitalista” i et diuen quin nom va cronològicament primer? Quin diries? Això seria una pregunta per suspendre un estudiant d’història el 2215! La lògica i la racionalitat dirien que Izquierda Anticapitalista sona a un rotllo dels anys setanta i que Espacio Alternativo ha de ser més recent, més postmo… Doncs no! La realitat sempre supera la ficció, i més a les esquerres espanyoles de matriu marxista! Al mateix temps que a IU els aparells buròcrates prenen molta força, al món ‘trotsko’ hi ha una mena de renovació generacional… Raúl Camargo, Miguel Urbán, tots “fills de”, fills d’antics dirigents trotskistes de la Transició… Hi ha ha alguna cosa edípica, sexual, no resolta, suposo. No entenc per què persisteixen! Esther Vivas fa uns resultats dolentíssims intentant emular el carter francès Besancenot!

Ara aquesta tradició política és dins el bessó de Podemos.

És cert.

Abans dels 30 anys ja havies participat en dos partits. Algú faria una ganyota recordant-ho: “En Raimundo Viejo sempre saltant d’un lloc a l’altre”.

Jo em defineixo de l’autonomia. Els que ens centrem en l’autonomia dels moviments socials, que entenem que l’antagonisme arrela en la política de moviment i no en la dels partits, el que fem és entrar i sortir de les organitzacions, perquè són els partits els que entren i surten del moviment. En aquest sentit, m’identifico amb persones de la cultura política de Jordi Martí Font, que pot estar a la CUP, tot i ser anarquista. A Catalunya la referencialitat històrica d’això és Frederica Montseny, una anarcosindicalista que va ser ministra! Els pols més magnificats acostumen a ser el de la gent que sempre està en dinàmiques de partit i el de la gent que no en vol saber res, d’allò institucional, com els llibertaris. Però hi ha una forma intermitja d’entendre la política, que és on jo m’ubico. Quan els cicles de mobilització són forts, nosaltres florim!

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Alguns es posen fotos de perfil de Honecker o de Stalin. Eren dictadors brutals. L’RDA va assassinar i torturar fins al darrer dia”

El 2000 llegeixes la tesi. La fas sobre la unificació d’Alemanya i el nacionalisme germànic.

Alemanya i la seva cultura m’apassionen des d’adolescent. A l’institut vaig fer alemany, i crec que és la decisió més important que he pres en la meva vida. Em va obrir moltes portes. A l’estiu del 89 hi vaig ser, poc abans de la caiguda del Mur. Em fascinava el fet que l’Alemanya Oriental, l’RDA, era l’únic país de l’est que tenia una oposició a la interna majoritàriament d’esquerres. Ara, en la generació de les xarxes socials hi ha molta gent que es posa de fotos de perfil UlbrichtHonecker o Stalin. Es creuen graciosos. Els que viatjàvem per l’Europa Oriental en aquella època no tan llunyana sabem que això no fa gens de gràcia perquè sabem que eren dictadors tan brutals com qualsevol altre dictador que se’ns ocorri. L’RDA va assassinar i torturar fins al darrer dia.

Hi ha un rebrot d’un cert neoestalisnisme, avui?

Hi ha un fenomen identitari i molt marginal. Geopolítica ‘tonta’ i binària. Pensar que tot el que fa l’OTAN és dolent i, per tant, el qui estigui en contra passa a ser un aliat, encara que sigui un vàndal i un bèstia! Jo vinc generacionalment d’un nacionalisme gallec que beu del Che i de Ben Barka, d’una esquerra més lligada als processos descolonitzadors i als nous moviments socials –dones o ecologistes– que a la nostàlgia dels règims suposadament socialistes. El que m’interessa de les metròpolis occidentals no és la política de blocs de la Guerra Freda, sinó els moviments socials que la posen en qüestió, ja sigui la Weather Underground, o sigui la RAF, Petra Kelly, Rudi Dutschke i els primers Verds alemanys.

“Alguns, la meva col·lectivitat nacional, el poble gallec, portem 200 anys d’èxode”

Parlaves de la precarietat com a marca generacional.

Claríssimament. Jo marxo

a Suïssa després de la LOU, al juliol de 2002. Detecto, en aquell moment, quelcom que altres trigaran més a detectar: que hi ha hagut l’esgotament d’un cicle.

La vella història de l’èxode…

L’èxode no és epifania: és dolor i desarrelament. No és bonic ni desitjable per a ningú. Però tinc una sort: vinc d’una cultura que està preparada, que té eines per defensar-se. Amb conceptes com ‘morriña’ o ‘saudade’. Ara, amb tot aquest moviment a Catalunya i a Madrid fruit del 15-M de gent jove que migra amb el lema “No nos vamos; nos echan”, penso “Benvinguts al club!” perquè alguns, la meva col·lectivitat nacional, el poble gallec, portem 200 anys en aquesta història!

 

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“No som tan nous. L’Ada Colau és el ‘software’, però el Saló de Cent és el ‘hardware’! Hauríem de deixar de ser tan epifànics”

Dius que no s’ha inventat res. Hi ha molta tendència, en forces emergents com la teva, a semblar que tot és nou, que s’ha descobert la sopa d’all.

Ens passem, en això. L’Ada Colau és el ‘software’, però el Saló de Cent és el ‘hardware’! Hauríem de deixar de ser tan epifànics.

El discurs del líder de Podemos, Pablo Iglesias, no va en aquesta direcció.

Jo vinc d’una generació que no és la del Pablo. Jo he sentit els meus majors, encara, parlar de “L’Home Nou”. Com que “L’Home Nou”? Darrere aquell discurs hi havia la pura i dura dictadura de sempre. Per tant, hem de ser prudents. La natura humana no canvia. Encara que canviïn les noves institucionalitats. Nova política? Potser és nova aquí perquè, com deia l’enyorat Paco Fernández Buey, tenim una democràcia “demediada”, molt primària. El règim del 78 es fa, al seu moment, amb una por enorme. Fixa’t només en la histèria que provoca el referèndum. En tots els sentits.

Què vols dir?

D’una banda, hi ha uns sectors polítics i socials a l’Estat als quals no els entra dins el cap que es pugui consultar la ciutadania sobre qualsevol qüestió, i, paral·lelament, altres sectors, el sobiranisme català, per exemple, no es plantegen si la pregunta que tant anhelen respon a un objectiu que es pot dur a terme. Fer votar a la gent coses que no es poden fer efectives seria absurd, veritat? Jo crec que hi ha una correlació entre el fet de prohibir un referèndum i el fet de pensar que un referèndum pot decidir-ho tot i inventar tot del no-res. Cal entendre la política de forma més madura, i mirar més enllà.

Juan Carlos Monedero afirma que “Per ser demòcrata, s’ha de ser antifeixista”. Retòriques al marge, a Espanya pocs actors vénen de la condemna explícita del franquisme.

Un dels mèrits de Podemos, al meu parer, és produir un relat capaç d’atorgar a la dreta espanyola la possibilitat de democratitzar-se. És la seva última oportunitat. Fins ara ens ha interessat tenir la dreta on la teníem perquè això ens justificava a nosaltres. Fixa’t que, per sortir guanyadors del relat, érem capaços d’acceptar les derrotes polítiques i les derrotes electorals. És terrible, això.

“La CUP és l’única força realment independentista. ERC està molt imbricada en la gestió de l’Estat de les autonomies”

Crec que fa una dècada que vius a Catalunya.

Hi arribo a l’agost de 2005. Una mica més de 10 anys, en fa. Just establert aquí, coincideixo amb les primeres ‘manis’ de V de Vivienda i amb la primera mobilització grossa de la Plataforma pel Dret a Decidir, el 2006. Són els anys en què el dret de decidir irromp com a concepte i obliga a reubicar-se molta gent. Recordem que venim en aquell moment del debat estatutari i d’un procés en què un projecte votat pel poble de Catalunya és destrossat per un Tribunal Constitucional que era, i és, un autèntic esperpent. Com a jutges constitucionalistes, aquells ‘tios’, que viuen congelats en el temps, són uns autèntics fracassats. Si els anys seixanta un jutge constitucionalista nord-americà no hagués entès que els negres tenien dret a vot, hauria provocat una catàstrofe sense precedents.

Aquell és el punt d’arrancada del procés.

No és casual que les nacions sense Estat siguin els indrets de l’Estat espanyol més innovadors per a la política de moviment. Els nacionalismes, ja a l’inici del règim, no cometeren l’error del PCE i de Carrillo, que deixà morir la societat i liquidà el moviment popular. Això no passa a Catalunya i a Galícia, societats civils més fortes del que ens han explicat sovint.

Artur Mas és un explorador. Ell va explorar fins a quin nivell es podia tensar l’Estat de les autonomies. La CUP per a mi és l’única força realment independentista. ERC està molt imbricada en la gestió de l’Estat de les autonomies. En moments històrics en què l’independentisme hauria pogut fer un pas qualitatiu, ERC es fa enrere i deixa que Mas agafi tot el protagonisme.

“L’oligarquia catalana està disposada que Espanya sigui roja! El PSOE està a la dreta de CDC”

Esquerra Republicana segurament justifica la seva acció per la necessitat de fer virar CDC cap a l’independentisme. La CUP ha estat molt queixosa; ho verbalitzava la diputada Reguant no fa gaire, que el ‘pressing CUP’ va ser fortíssim perquè el món convergent estava massa ben acostumat: ERC sempre cedia amb facilitat. Què és més senzill: democratitzar la dreta espanyola o inclinar cap a posicions progressistes i/o radicalment sobiranistes la dreta catalana?

Això ja està fet. Mira el discurs de Quico Homs cap a Sánchez de fa alguns dies al Congrés dels Diputats. “Nosaltres estem disposats a atorgar-li un Govern d’Espanya”. L’oligarquia catalana està disposada que Espanya sigui roja! El PSOE, en aquest sentit, està a la dreta de CDC. L’oligarquia catalana és molt tolerant, moltíssim, fins a un cert punt. Amb la CUP jo crec que ho ha estat molt.

Hi ha una paradoxa que ha acompanyat aquests anys de processisme. Mai s’ha parlat tant de sobirania i mai s’ha viscut una dessobiranització tan forta de les bases materials de la societat. No és sobiranitza el teu país quan apliques retallades. El que han fet CDC i ERC és gestionar les institucions espanyoles en un determinat marc territorial català. Això és una cosa, i l’altra és ser sobiranista. A Espanya també passa. Quan Iglesias diu que ser patriota és defensar els hospitals i les escoles, jo crec que s’està apuntant cap a la sobirania plena. El problema rau a entendre la sobirania com quelcom de solipsista. O sigui, com si només allò que dic és el que passa. La sobirania avui no és la de 1714, la de 1914 o 1954.

Hi ha el mite que, si s’arrossega l’oligarquia, les classes benestants, a l’independentisme, el procés està guanyat. És la teoria de personatges com Vicent Partal o Carles Castellanos. És molt simptomàtic que siguin ells. Miren el món encara en una composició de classe que no ha entès què li ha passat al capitalisme des dels anys vuitanta. Que mira el mite del Círculo Ecuestre i no mira el Barcelona Global. Que pensa que hi ha un proletariat –que ja no existeix– i que hi ha una burgesia –que tampoc existeix, ja–; és gent que encara pensa en uns subjectes històrics absolutament mitològics. La vella fascinació que la dreta pugui assumir les nostres demandes.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Tot això de les 400 famílies és un mite. Els vells marxistes ‘indepes’ no han entès res!”

Ara es reclama un gir. El sobiranisme civil demana que es pari atenció al cinturó industrial de Barcelona, a l’àrea metropolitana.

Que algú m’expliqui com es fa per fer entrar les ‘kellys’ –”las que limpian los hoteles”, autodenominació del col·lectiu de cambreres de pisos que han agafat una certa rellevància pública últimament explicant les condicions laborals en què treballen– dins el relat hegemònic independentista. No és fàcil. Això no és capaç de lligar-ho bé ni en David Fernàndez! [riu]

Una gran part del sobiranisme fa una diagnosi de la composició sociològica del país equivocada. Encara pensem que a la Casa Batlló hi viu la família Batlló! Tot això de les 400 famílies és un mite. Els vells marxistes ‘indepes’ no han entès res! Però compte, a Barcelona en Comú a vegades caiem en això també!

Et refereixes a simplismes que relativitzen la complexitat de les situacions?

Vam ser hàbils a detectar la simptomatologia del que li passava a la gent, i per això ens ha anat bé. Perquè hem estat a prop dels moviments socials, escoltant-los i no imposant un relat identitari. Aquesta és la diferència essencial amb la CUP de Barcelona. Això marca la diferència entre tenir 11 regidors o tenir-ne 3.

“Mas és un funcionari ras. No era cap gran fortuna catalana”

Hi ha una part del discurs anti-Mas de l’espai d’Els Comuns que beu molt d’allò de la burgesia catalana perversa.

És una gran equivocació. Mas és un funcionari ras. No és cap gran fortuna catalana. Definir-lo com a explorador, com et deia abans, crec que és encertat. Em mereix un cert respecte, en aquest sentit. Ha volgut veure quina era la tensió màxima que aguantava l’Estat de les autonomies i no ho ha fet com a independentista, sinó com a bon gerent. Que és el que preval a CDC, recordem-ho.

“L’única pregunta que no em va poder respondre David Fernàndez va ser: «Què fem un cop tenim el cavall de Troia dins les institucions?»”

Signaves un article a ‘Público’, l’any 2012, amb Jorge Moruno, titulat “Las CUP explicadas a la izquierda española”, on deies que la CUP era “el fenomen polític més interessant des de Die Grüne a l’Europa Occidental”.

Jo sempre deia que hi havia dues CUP: una de més identitària que mai m’ha interessat gaire, la del ‘mantra’ de la unitat popular, i una altra que arrelava en el municipalisme. El municipalisme no l’ha inventat Colau! Les CUP tenien un projecte més enllà del municipi: la capacitat per federar. Recordo que l’hivern que la CUP va entrar al Parlament vaig entrevistar David Fernàndez per a un projecte de llibre que es va acabar avortant. L’única pregunta que no em va poder respondre de forma satisfactòria va ser: “Què fem un cop tenim el cavall de Troia dins les institucions?”. Poca gent ha experimentat, a Catalunya, en l’àmbit teòric, en aquest sentit. Només Itziar González amb el seu Parlament Ciutadà… Bé, i ara Albano Dante amb allò que anomena Parlament Obert: més pobre, intel·lectualment, malauradament.

“Podemos no hem vingut a resoldre el problema; hem vingut a obrir una finestra d’oportunitat”

Tu vas defensar molt “les” CUP en plural, aquest model municipalista de què parlaves, en contraposició amb “la” CUP monolítica, que volia ser una formació política clàssica. Ara estàs a Podemos, estructuralment més semblant a la idea de CUP que rebutjaves el 2012.

No ho veig així. Ho he discutit a vegades amb Xavi Domènech. Les CUP parteixen de la base i van cap amunt. Podemos ho fa a la inversa. És una escissió popular, no és unitat popular. Neix amb les europees, on està arrelat el poder sobirà. El problema de Podemos, al final, és no acabar d’entendre els marcs on es mou. No hem vingut a resoldre el problema; hem vingut a obrir una finestra d’oportunitat. Això és difícil de comprendre. Allò fàcil és l’argumentari de Pablo Iglesias: “Jo, subjecte protagònic de la modernitat, he vingut aquí a fer la política”. És mentida, això. La política no es fa. La clau no és que els nous actors puguin ser per ells mateixos solució de res. Tot és en procés d’experimentació i el quid de tot és a la societat, no a les institucions. De moment, les úniques que han aconseguit fer dimitir un ministre han estat les feministes amb Gallardón. Un govern de Barcelona en Comú o de la CUP al màxim que pot aspirar és a impulsar un Estat del benestar una mica més generós! Si el que volem és anar més enllà, cal construir una maquinària de nova institucionalitat.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Un govern de Barcelona en Comú o de la CUP al màxim que pot aspirar és a impulsar un Estat del benestar una mica més generós”

Això ho comparteix el nucli dur de la Complutense de Podemos?

No. Jo sóc un ‘freak’; vinc de l’autonomia. Ells estan amb el rotllo de Laclau, els populistes i companyia. Podemos està fent el que ha de fer, però això té data de caducitat. Podemos no anirà gaire lluny si no hi ha un procés constituent real i aquest procés no el crearà Podemos. Per molt que tu diguis que vols una reforma constitucional, en la mesura que tu habites un camp prefigurat dins els límits que et dóna el règim, tens poca capacitat si no tens un moviment social fort al carrer autònom que et complementa. Ara mateix a Espanya l’única opció és un Govern plurinacional, democràtic i social amb Compromís, Podemos, el PSOE i IU. Implicant-hi Democràcia i Llibertat, ERC i els bascos.

Aquest ‘Acord del Botànic’ a l’espanyola és factible? Això desgasta molt.

És clar que desgasta. Però Podemos, si té l’opció, no hi podria dir que no. Seria suïcida. Igual que la CUP no podia deixar d’investir un president de Convergència. La gent ha votat Podemos perquè pugui fer possible un Govern de canvi. Per això tenim el triple de vots del màxim que mai ha tingut IU i per això ens ha votat tanta gent procedent del PSOE.

Gent que vol un Govern d’esquerres?

Gent que vol un Govern socialdemòcrata que faci front a la crisi i que trenqui amb el passat. Si el PSOE ens diu “Som-hi”, ens hem d’arromangar.

“El PSOE es ‘pasokitza’. Estem com a Grècia el 2011. Encara no podem desbancar el PASOK. Nosaltres podem esperar. Com va esperar Tsipras”

Amb la defensa del referèndum de Catalunya que hi ha al vostre programa electoral aguantareu fins al final?

El referèndum no és un problema nostre. És un problema del PSOE. Si nosaltres no en diem res, el PSOE es tornarà a trobar el tema del referèndum quan busqui aprovar els pressupostos i hagi de cercar el suport dels sobiranistes catalans. El PSOE fa allò fàcil. Pedro Sánchez és un socialista conservador que no es vol moure dels límits del règim.

El PSOE es ‘pasokitza’. Estem com a Grècia el 2011. Encara no podem desbancar el PASOK, de moment. El PSOE no té, com el 1982, la possibilitat d’oferir res a les generacions noves. L’únic que poden oferir són més retallades i endurir la vida d’aquells que han patit la crisi. Si el PSOE, Ciutadans i el PP poguessin oferir als joves un New Deal, nosaltres estaríem acabats. Però no serà. Nosaltres podem esperar. Com va esperar Tsipras.

Tsipras i Syriza han aconseguit molt poc, després del llarg camí fins a arribar al Govern.

Passa com en la qüestió de la sobirania catalana. Sols no anem enlloc. Necessitem federacions amples que facin implosionar el centre. Necessitem que Portugal, Itàlia, França, vagin inclinant-se cap a governs democràtics i veritablement sobiranistes.

A França i a Alemanya costa que sorgeixin projectes de canvi des de l’esquerra. Més aviat sorgeixen propostes per l’extrema dreta.

A les esquerres alternatives a França i a Alemanya els ha passat com a IU a Espanya. S’han instal·lat en el conformisme de gestionar una part d’allò que els aporta el règim. A Catalunya la CUP també estava molt còmoda dins el catalanisme essent qui impugnava per l’esquerra i l’antipatriarcat ERC i CDC.

Ara es parla molt de les cures, en el món de la política.

Des del 1986 he passat per tres grans onades mobilitzadores. Sempre he viscut les mateixes patologies, les mateixes passions tristes. Cal una educació emocional per sobreviure en les fases baixes de la mobilització social. Hi ha dues grans actituds. L’una és el posicionament dogmàtic. El que habitualment practiquen el trotskisme i altres sensibilitats del comunisme. La forma d’enraonar del paranoic, bastir un relat on tot quadra encara que me n’hagi d’inventar una part. Tot ha de tenir sentit. Després estem els esquizofrènics, els que davant de les coses sense sentit i les dificultats optem per una posició per tonalitats. De totes aquestes, per a mi la clau per sobreviure és la ironia. El cinisme, en canvi, és la tonalitat del venut, de l’oportunista. Per sobreviure a l’exercici diari, has de ser irònic. Maquiavel ho diu. Ada Colau o David Fernàndez són extremament honestos, gairebé epifànics, però també un punt, en algunes ocasions molt, tràgics. Pablo Iglesias al principi també era intuït així.

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

“Pablo Iglesias és un Woody Allen. Un tipus que es posa en qüestió a ell mateix constantment”

Però diries que Pablo Iglesias té ara una imatge diferent, no? Més cínica, potser?

Jo crec que més irònica. La diferència amb Ada Colau i David Fernàndez és que ells es prenen massa seriosament a ells mateixos i l’Iglesias no. Pablo és més aviat un Woody Allen. Un tipus que es posa en qüestió a ell mateix constantment. Capaç un dia de parlar de la calç viva dels GAL i l’endemà dir: “Pedro, tenemos que entendernos”. Aquesta cintura política només la pot tenir una persona que s’ironitza a si mateixa. I és cert que hi ha una certa teatralitat que per moments li ha anat a la contra. Si acaba sobrevivint, pot funcionar. Íñigo Errejón és diferent. No és tan irònic.

Més dogmàtic?

Molt racional. Més fred. És una màquina de calcular. Això fa que tingui una capacitat extraordinària per produir discurs, però empatitza menys. Es complementen bé, amb el Pablo. Als irònics les errades se’ls perdonen. Als tràgics i als dramàtics, no. Ens enamorem d’ells perquè representen la coherència que no tenim. Pablo atrau o sedueix perquè disposa de la cintura que molts ja voldrien. A mi em recorda més el pirata Jack Sparrow que Lenin. Un personatge com Lenin funciona en el col·lapse de la Rússia tsarista. Ada Colau o David Fernàndez funcionen molt bé en l’esclat de la crisi, quan la gent pateix moltíssim, i necessita algú. És com Malcom X o Rosa Luxemburg, personatges tràgics, que donen a la gent el que necessita en un moment històric determinat. El problema és quan has de parar i transformar. Aquí funciona millor l’irònic.

Fa algun temps ens va deixar l’activista social Pablo Molano. L’estat mental de moltes persones no aguanta determinades pujades i baixades.

No és el primer ni serà l’últim. El seu és un exemple de gent que viu amb una coherència extrema. A mi m’afligeix perquè estimo la vida. En el moment en què et treguin l’estima de la vida del cap, ells guanyen. Però hi ha una cosa important: hi ha un excés de cristologia en els moviments socials –que si Màrtirs de Chicago, que si 11 de setembre… Ens passem la vida recordant morts!. Ens cal tornar als sofistes. I a Plató i Sòcrates. Tot ha de poder ser posat en qüestió i relativitzat. Però, igual que et dic això, també et dic que els relats èpics i els símbols també són necessaris. El trotskista patètic amb una bandera roja parlant, pesadíssim, del proletariat quan ja ningú en parla, és portador d’un fil, de quelcom que paradoxalment necessitem per ser creïbles. Recordo molt el poema de Pasolini “Io lo só”. No necessitem proves empíriques. Però algú ha de poder dir que “ho sabíem”. A vegades penso que necessitem més Sancho Panzas que Don Quixots. O, millor dit, els necessitem tots dos.

Un amic cupaire diu de tu que ets com els joves intel·lectuals socialistes espanyols de la Transició, que volien governar a tota costa, només per, per exemple, des del Ministeri d’Educació, poder fotre els vells catedràtics falangistes que els havien fet la vida impossible durant la carrera. T’hi reconeixes?

La diferència entre aquells socialistes i jo és que ells es prenien molt seriosament a si mateixos. Això que em dius explica més del teu amic que de mi. Ell necessita que jo sigui així per justificar-se. Quan vaig entrar de regidor a l’Ajuntament de Barcelona, fou un xoc. Anar a saludar la Guàrdia Urbana, quan la meva relació amb els cossos policials era rebre a les ‘manis’, va ser un canvi. Vaig deixar de mirar el món còmodament. Un socialdemòcrata cínic em diria “Benvingut al món real. Has madurat”. L’esquerranista tràgic em diria “Traïdor i ‘refor'”. Jo em quedo amb la visió del nen de Nietzsche o de Picasso. La mirada infantil d’experimentar per obrir vies de canvi.

Albano Dante afirmava a ‘El Periódico’ fa poc, respecte a les interioritats de Podemos, que pateix pel fet que el partit quedi en mans de ‘barons’ –referint-se a tu i a la gent que ell veu massa propera a l’entorn madrileny d’Iglesias.

Jo encara no sóc un notable de la política. Sóc més aviat una mena d’infiltrat poc conegut. Per notable, ell, que és molt més conegut i ja s’ha proposat candidat. Jo no sóc candidat de res ni m’embolicaré en cap ruptura interna. Tinc una visió global, que és l’avantatge d’estar fent política de moviment des de fa molt i no des d’abans-d’ahir, com l’amic Dante [somriu].

.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
6 comentaris
  • Subscriptor Guillem Galera i Léger 17 de març de 2016 - 11:55

    Amic Trobat,
    Content de tornar a llegir una de les teves entrevistes. Si no tingués, emperò, una mica de background, és a dir, si no hagués tingut l’oportunitat de degustar alguna de les teves entrevistes anteriors, pensaria que el diputat Viejo s’estava entrevistant a si mateix. No pas per què les preguntes no fossin encertades (només faltaria que em posés a qüestionar la pertinència de les preguntes!) sinó perquè les respostes són un monument a l’egolatria.
    Una de les pel•lícules imprescindibles del cànon del mestre Ford, “The man who shot Liberty Valance”, ens relata, a partir d’un flashback excepcional, la construcció d’un personatge a partir d’una impostura iniciàtica. Aquest es confessa, també, a uns periodistes.
    No dic que en Viejo ens estigui prenent el pèl. Viejo, que ha deixat un record inesborrable de gestió eficient i orientada al benestar de les classes populars com a regidor de Gràcia, (des d’on escric aquestes línies), per córrer a integrar-se a les files podemites (qui gosa afirmar que l’ascensor social no funciona?), se situa al llarg de tota l’entrevista au-dessus de la mêlée de tothom i de tot moviment. Ell és l’home que desemmascara tothom. Ell és qui, finalment, troba un defecte a l’ unànimement aclamat David Fernández. Memorable la frase “quan la meva relació amb els cossos policials era rebre a les ‘manis’”. Per acabar d’arrodonir el personatge, només li falta una foto icònica, la de l’enfant terrible enfrontant-se a les forces de l’ordre, a l’estil de Cohn-Bendit (https://www.google.es/search?q=cohn+bendit+policia&espv=2&biw=1821&bih=857&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwih0-3_sMfLAhVGOxQKHWclDtoQ_AUIBigB&dpr=0.75#imgrc=E2NLEDSsddUYCM%3A).
    O no he entès res, extrem aquest altament probable, o, contradient el diputat Viejo, tinc la sensació que s’està epifanitzant a sobre…
    La pel•lícula citada adés clou el flashback amb una frase que explicita el sepeli de la impostura: “When the legend becomes facts, print the legend”. Doncs això mateix.

  • Subscriptor Arnau M.V 18 de març de 2016 - 13:45

    Hi a molt elements interessants, especialment quan diu que la clau està en crear noves institucionalitats, en la reivindicació de l’ironia o en el qüestionament de l’excés de cristologia. No obstant, i més enllà de les saludables provocacions intel.lectuals, alguns entenem que el que ara toca és posar molta més cura en els processos, en buscar enfocs més inclusius i també més autocrítics. En contenir la mirada maniquea (encara que sigui intel.lectualment molt sucosa), com quan diu que s’ha acabat la burgesia catalana ni 400 families (ni tant ni tan poc, no?).

    I al treure-li punta a les entrevistes, centrar-nos menys en temes com l’enginyeria comunicativa (en coherència amb el seu propi discurs, ni l’Ada ni el David son tan importants -o no ho haurien de ser- com el teixit que els envolta) o les batalletes de l’esquerra (palles mentals que a la majoria de gent li son alienes) i veure que ens proposa l’entrevistat amb més detall.

    Ah, i això de carregar contra l’esquerranista tràgic o el marxisme embalsamat ja cansa. Jo ho vinc sentint des de que el Mendiluce no parava de parlar d’això per justificar la seva entrada al PSOE. És un joc interminable de defensa i atac, de justificar-se i enfocar-se en els errors de l’altre que no és més que l’altre cara de la moneda del mateix que s’està criticant.

  • Subscriptor Josep Maria Camps Collet 18 de març de 2016 - 14:22

    IGLESIAS? ELL ÉS UN JACK SPARROW!
    M’ho has tret de la boca, Guillem. Aquest Viejo va de gat vell per la vida, i potser ho és, però sembla més cínic que irònic, a pesar del que ell mateix pensa de si mateix. Interessant la seva opinió sobre Artur Mas, i el qualificatiu que li dedica, “explorador”. Em sembla que ell mateix s’hi reconeix, com a explorador, i una mica -o molt- frívol, sinó no s’entén que es comprometi com a regidor per quatre anys i pocs mesos després ho deixi per anar-se’n a triomfar a Madrid, com si fos una mena de Che que fuig abans d’avorrir-se de la gestió diària que, pel què expliques de Gràcia, no se li dóna pas malament.
    En tot cas, i per moltes crítiques que li poguem fer i que segurament es mereix, té raó amb això de l’excés d’autotrascendència i d’èpica mítica que hi ha en els polítics que s'(auto)anomenen “nous”, potser si no l’expressés amb aquesta suficiència seria més eficaç la seva denúncia. Destacable també la perspectiva històrica i acadèmica que aporta, que combinada amb un relativisme que beu força de l’experiència i d’aquesta mateixa perspectiva, li permeten analitzar críticament tan rivals com companys de viatge per igual sense obligar-se a partir peres, una qualitat que, em sembla, és massa escassa, i que seria desitjable que proliferés més, per aconseguir que les organitzacions polítiques amb debat intern real.
    En definitiva, un personatge contradictori però que aporta elements difícils o impossibles de trobar al discurs públic. El balanç, per mi, és positiu, i em quedo amb una frase que penso que ho resumeix tot: “la natura humana no canvia”.

  • Que soy compañero, coño 19 de març de 2016 - 1:51

    Pos sí, casi trobo més lúcids els comentaris que les respostes de l’entrevistat. Gràcies!
    Per cert, algo deu tenir el comunisme que desperta tanta irritació, des de trotskos fins a liberals, socio-liberals o socialdemócrates, però que mai ens expliquen amb arguments (més enllà del lloc comú de la dictadura, propi de l’anticomunisme més ranci).
    I a mena d’anècdotes, quan parla dels viatges “per l’Europa Oriental en aquella època no tan llunyana” suposo que no es refereix a la d’Stalin o Ulbricht. I quan diu “tenim el triple de vots del màxim que mai ha tingut IU”, el doble (contant les confluències) hagués estat més exacte (què hagués passat si no hagués sorgit Podemos, amb unes enquestes el 2013 ja faborables a una pujada d’iu?).
    En quant als comentaris sobre l’OTAN, em semblen d’una ambigüitat pròpia del pitjor Alba Rico.

  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 21 de març de 2016 - 14:58

    Amb la “colitis” mental de certs personatges de la “nova política”, la “tolerant” oligarquía catalana te molt de futut. Les seves escoles separades per “nens” i “nenes”, també, La social-democràcia descafeinada sociata, encara mes, i la “regularització” de “l’activitat económica” de la prostitució, també. El tal Sr.Viejo es una mena de Francesc Pujols de la “nova Esquerra”, amb tocs ” Dal.linians” i l’equip de Barcelona en Comu, en general, tot un exemple de rigor, seriositat , modestia i autocritica.

  • mario 23 de març de 2016 - 12:25

    es una broma? que pablo Iglesias no se toma en serio? supongo que la cola de pavo real que lleva es por decoracion. Si, es verdad, un dia recuerda la cal viva y otro dia quiere pactar con el PSOE….pero no por que se cuestione a si mismo!! sino, el mismo lo dice por teatralizacion

Deixa el teu comentari