16/12/2015 | 00:30
Vam començar a fer les gestions per entrevistar-te com a Santiago Alba Rico filòsof i escriptor. Ara, però, som també davant d’un candidat de Podem per a les eleccions generals. Et sents diferent?
M’agradaria seguir sent el mateix, perquè crec que és el millor que puc aportar: reflexionar, més que fer mítings. Òbviament, la meva vida s’ha vist alterada durant la campanya i m’ha apropat a un àmbit que no és el meu i en el qual no em sento còmode.
Fa algunes setmanes, segurament estaríem parlant del teu llibre ‘Islamofobia. Nosotros, los otros, el miedo’ (Icaria). Ara, parlarem de Podem i et collarem més. Quan algú entra en política, es converteix en presumpte culpable?
Sempre m’havia mantingut al marge, protegint allò que anomenem independència i que vol dir que ningú et fa cas. Ara he d’assumir que et converteixes en un presumpte culpable per a moltes persones, sí. No solament pels rivals de la dreta, també per companys de viatge que deixen de confiar en tu o que poden entendre que has perdut puresa.
“Dono suport a Podem perquè crec que és l’única força capaç de repolititzar la població”
Aquest escepticisme extrem és comprensible o és l’efecte d’alguns discursos interessadament antipolítics?
Hi ha una mica de tot. Precisament dono suport a Podem perquè crec que és l’única força capaç de repolititzar la població. La política ha quedat associada als comportaments de casta o de trama, però s’ha de recordar que també té a veure amb altres coses. Connecta la vida privada de la gent amb unes decisions que habitualment es prenen sense la seva intervenció directa. I, en garantir que hi hagi institucions públiques, crea les condicions adequades perquè tots puguem cuidar-nos recíprocament. Si no rehabilitem la política des de l’esquerra, l’alternativa és una despolitització que reforçaria el ‘destropopulisme’ i neofeixisme que ja creix en altres parts d’Europa.
Com a intel·lectual, què sents quan has d’adequar les teves declaracions al fet de representar un partit?
Sento una certa incomoditat. Passes de parlar només en el teu nom a haver d’integrar les teves paraules en una estratègia de partit que, a més, és una estratègia electoral. En tot cas, vaig deixar clar que no anava a deixar de ser qui sóc.
“Les campanyes electorals tenen un vessant clarament teatral. Descobrir que estàs actuant una mica és pertorbador”
Podem ha desplegat un aparell polític, sovint criticat pel fet de funcionar de manera massa centralitzada i intervencionista. Després d’aquest treball intern, sents que pots opinar en nom del partit sobre qualsevol matèria rellevant?
Crec que sí. Crec que en aquests moments, en l’àmbit intern, probablement com a conseqüència del desafiament electoral, hi ha molts més acords i menys divisions que abans. Recordant, en tot cas, que les dissensions no són dolentes. Però és més fàcil estar d’acord entorn del 20-D i d’un programa que ha costat molt elaborar. Les campanyes electorals tenen un vessant clarament teatral. Descobrir que estàs actuant una mica és pertorbador, però també té efectes positius. Com fem teatre en un camp de mines, com equivocar-se té conseqüències greus, moltes fissures es tanquen sincerament sobre l’escenari, amb solidaritat.
“Allò que anomenem Espanya ha fracassat en innombrables ocasions. La qüestió nacional espanyola està sense resoldre des de fa 500 anys”
Parlant de camps de mines, s’han conegut algunes divisions internes a Podem al voltant dels sobiranismes català o basc. És un tema realment incòmode,
Aquí parlo només en nom meu, però sempre he dit que crec que hi ha diversos temes incòmodes a Podem. És problemàtic intentar ser una alternativa de govern quan la gent ha estat influenciada durant dècades per l’hedonisme de masses que assenyalava Pasolini, pels mitjans de comunicació, per un bipartidisme ancorat en els consensos de la Transició. S’ha de canviar, aquesta gent realment existent, acceptant que és com és. Hi ha diversos temes conflictius: el tema ecològic i del creixement econòmic, el de la immigració i els refugiats, la denominada qüestió nacional… Una qüestió nacional que no sols és la de Catalunya i del País Basc, sinó la qüestió nacional espanyola, que està sense resoldre des de fa 500 anys i que hauríem d’abordar democràticament. Els estats nació es construeixen a partir de la violència, i crec que allò que anomenem Espanya ha fracassat en innombrables ocasions.
Quina és la teva visió?
Jo sóc ciutadà espanyol i el que vull és que hi hagi democràcia. Estaria disposat a renunciar a territoris a canvi de democràcia. Una certa esquerra mai ha entès que s’ha de donar la paraula a les nacions històricament existents. Seria molt convenient que a Espanya hi hagués un govern que introduís un element que permetés una consulta vinculant, absolutament necessària. I que els catalans decideixin si volen formar part d’un projecte comú, conservant el seu caràcter de nació amb una articulació constitucional que s’hauria de pensar, o si prefereixen ser independents. A mi m’agradaria molt que hi hagués una esquerra catalana, gallega, espanyola i basca unides en un projecte comú, però crec que això només serà possible si els catalans, els bascos o els gallecs tenen el dret a decidir què volen fer. Es tracta de construir una democràcia comuna… o diverses democràcies. Perquè Espanya mai serà democràtica si no resol la qüestió fonamental de la seva fundació i construcció nacional.
“Em sembla terrible que dues forces com Podem i la CUP, que comparteixen moltes coses, caminin en paral·lel”
Alguns sectors independentistes estan molt arrelats en la preocupació econòmica, en lemes com “Espanya ens roba”, però altres sectors cerquen una democratització i observen amb frustració l’absència de canals legals per assolir-la. Entens, encara que no comparteixis, el concepte de desconnexió unilateral?
Sí. Entenc aquesta frustració democràtica que s’ha generat en una part de la societat catalana i de l’esquerra catalana. Penso en la CUP. M’uneixen llaços d’amistat profunds amb gent com David Fernàndez, a qui estimo moltíssim. L’Estat obstaculitza la democràcia mateixa. I puc entendre que, si no hi ha una via democràtica a la independència, es busqui una via independentista a la democràcia. Al mateix temps, em produeix una certa amargor. Aquests sectors entenen que l’única via a la democràcia és la independència, que la possibilitat d’una ruptura a Espanya s’ha tancat. Altres creiem que la possibilitat encara hi és, però la posició de la CUP contribueix a tancar-la. Em sembla terrible que dues forces que comparteixen moltes coses caminin en paral·lel, quan encara és possible evitar una restauració cosmètica i proposar una via democràtica cap a la lliure autodeterminació.
La majoria necessària per engegar un procés constituent espanyol sembla electoralment llunyana. Quin camí es pot oferir al sobiranisme?
Hi ha una majoria de ciutadans espanyols que volen canvis a la Constitució però no pensen en un procés constituent. Això ho hem de tenir en compte. Però un govern de Podem podria obrir immediatament processos paral·lels, que la convocatòria d’un referèndum fos paral·lela a la proposta de canvis constitucionals. Això s’hauria d’acompanyar d’una pedagogia des dels mitjans de comunicació i de la classe política, i d’una empenta des del carrer. Pots dir-me que són massa factors convergents, però crec que la unilateralitat és un camí tancat que pot trencar esperances i generar retrocessos. Ho dic valorant com valoro, i fins i tot admiro, la manera com la CUP està prenent les seves decisions polítiques. Equivocades o no, crec que estan donant una lliçó de democràcia interna.
“Sectors de l’esquerra que estaven il·lusionats al principi amb Podem s’han sentit exclosos”
Al llibre ‘Podem continuar sent d’esquerres?’, afirmes que cal crear un nou llenguatge comú per construir un programa de sortida del capitalisme. Molta gent, però, veu el rebuig de Podem a situar-se en l’esquerra com una tàctica.
Crec que Podem guanyava l’adhesió d’un sector social i perdia la d’un altre en cada moviment que feia. Encara que era difícil abastar-los a tots, s’han fet coses tan malament que hem perdut elements de l’esquerra que hauria estat importantíssim conservar. Això sí: s’ha de tenir en compte que Podem era un esquelet i s’havia de convertir un mol·lusc en un mamífer. No es pot fer una cosa així, i en tan poc temps, sense que als ossos mateixos quedin rastres d’aquesta construcció precipitada. Com la solidificació excessiva d’unes instàncies executives que eren necessàries. El cost és evident: sectors de l’esquerra que estaven il·lusionats s’han sentit exclosos. Dit això, crec que no es podien afrontar unes eleccions generals amb tanta rapidesa a través d’una organització com la de la CUP. I també crec que aquest tacticisme no és tant una realitat efectiva com una il·lusió generada per l’ofensiva mediàtica. I també per la decepció d’alguns sectors de l’esquerra que s’haurien pogut mantenir dins del projecte si les coses s’haguessin fet millor… però que també s’han comportat amb un elitisme democràtic molt rondinaire i negatiu.
Com valores aquestes posicions?
Crec que alguns no entenien què està en joc. Que no entenien la gent a la qual ens hem de dirigir i que hem d’intentar canviar a través d’una repolitització. També diria que teníem una finestra d’oportunitat que pot tancar-se en forma de capa de gel impenetrable, atès el context europeu i mundial existent. Crec que l’escletxa està a punt de tancar-se i que Podem és la forma de posar-hi el peu. Jo diria que el projecte és contrarevolucionari. No actua contra aquesta revolució que, a parer d’alguns partits de l’extrema esquerra, estava en flor i Podem va fer avortar. Actua contra la revolució neoliberal i alhora protofeixista que sí s’està produint a Europa. Totes les generacions han tingut la sensació de viure un moment excepcional de la història, però crec que hi ha indicis objectius per pensar que, si deixem que la porta es tanqui, no tornarem allà on érem, sinó que assistirem a un retrocés de la civilització.
Podem ha fet diana amb el terme “casta” o amb la presentació d’un conflicte vertical a dalt – a baix… Després de la irrupció estatal de Ciutadans, però, sembla que una part del vot del descontentament torna a la dreta.
Crec que l’electoral mai ha estat més volàtil. Hi ha un vot prevaricador que assumeix un marge de corrupció associat a la defensa dels seus interessos més petits. Hi ha un vot ideològic que, al contrari que en altres èpoques, és el més dretà. I després hi ha un vot molt transversal, indignat, de malestar ètic, moral i polític, de gent que es va reconèixer en el 15-M. És aquest vot sense ancoratge ideològic el que ha de tractar de gestionar Podem. Jo crec que el partit ha intentat no desenganxar-se del vot transversal i, alhora, no fer concessions excessives al discurs hegemònic. Ho ha fet amb una certa lucidesa, encara que algunes vegades de manera equivocada. Però durant anys, si se’m permet el símil ciclista, un sector de l’esquerra en el qual m’incloc havia deixat enrere el gran grup. Amb la crisi i l’esfondrament de la legitimitat del règim del 78, una certa majoria social s’ha desconnectat del règim. Podem ha vist la possibilitat d’intervenir, però també ho ha fet Ciutadans. És una batalla desigual; els nostres errors no seran innocus i menys encara quan Ciutadans està a l’aguait. Entenc el risc que es paguin massa peatges, però em sembla fonamental posar el peu a l’escletxa abans que es tanqui i tenir una presència decisiva al Parlament.
“Fa anys que comprovem que tenir la raó, si et mantens al marge, només proporciona satisfacció personal: no solament no transformes la realitat, sinó que permets que empitjori”
A l’esquerra se li exigeix que millori la realitat i custodiï uns ideals. Creus que ha aconseguit això Syriza, que podria aconseguir-ho Podem, que es pot fer una política digna en aquesta Espanya, en aquesta Unió Europea?
Si és impossible, sempre pots baixar del tren, denunciar-ho i lluitar per una altra via i amb més desesperació. Jo crec que s’ha d’intentar i que Podem pot conciliar els ideals, sense els quals no arribarem enlloc, i una realitat molt dura on serà difícil penetrar amb les espines de la rosa dels principis. Fa anys que comprovem que tenir la raó, si et mantens al marge, només proporciona satisfacció personal: no solament no transformes la realitat, sinó que permets que empitjori. Després del 15-M, gent que venia d’una esquerra més clàssica va entendre que la intervenció era inajornable. I que això t’obliga a fer algunes concessions. M’ha costat molt, per exemple, acceptar els lideratges mediàtics.
Podem ha usat molt aquesta carta…
Un dels fronts en què s’ha de moure Podem és el dels mitjans de comunicació. A través dels mitjans, el teu missatge pot arribar a grans capes de la població, però ho fa deformat, com quan passes a través de l’aigua. Distorsiona les veus, però hem d’acceptar-ho. Només es pot aconseguir que la distorsió no es mengi el discurs si es mantenen oberts els altres fronts. Crec que el partit, que ha denunciat les portes giratòries entre institucions i empresa, ha de mantenir obertes les portes giratòries entre les institucions i el carrer.
“El feixisme és el resultat d’una revolució fallida. El retorn d’un gihadisme radical és el resultat de la revolució democràtica fallida de 2011”
Sovint fem discursos sobre fracassos de l’esquerra en clau europea, a ‘Islamofobia’ parles dels fracassos de l’esquerra àrab. Creus que l’auge del gihadisme armat ve, en part, del fracàs a proposar un projecte social col·lectiu, un sentiment de pertinença més enllà de la religiositat?
En part sí, però no m’agradaria que féssim responsable de tot, allà on hi ha dictadures i intervencions imperialistes, una esquerra el màxim defecte de la qual és que s’assembla molt a l’europea. S’ha de tenir en compte que les esquerres àrabs actuals neixen amb la Guerra Freda, molt prop de Moscou, i van haver de pactar amb dictadures presumptament laiques. Es van allunyar de la realitat i el seu espai va ser ocupat per altres forces, per islamismes molt diferents, alguns de gihadistes i altres de perfectament compatibles amb la democràcia.
I com s’explica l’auge aparent del gihadisme?
Recordo aquella frase de Gramsci que deia que el feixisme sempre és el resultat d’una revolució fallida. El retorn d’un gihadisme radical que havia quedat fora de joc el 2011, juntament amb el retorn de les dictadures locals o la tornada de les intervencions militars internacionals, és el resultat de la revolució democràtica fallida de 2011. Una part de la culpa sí la té una esquerra vella, molt europea i molt islamofòbica. A Egipte i a Tunísia es va preferir pactar amb les restes de l’antic règim, abans que fer una veritable ruptura juntament amb els islamismes governants.
Des d’Europa, la recepta contra el fonamentalisme és bombardejar per respondre les bombes que responen els bombardejos, com ha fet França.
La resposta francesa no ha introduït cap novetat. França està atacant des del setembre. Des de fa més d’un any, 11 països estan intervenint en territori sirià. També ho fan Al-Assad i Rússia. Els atemptats de París i les bombes de França només afegeixen un sentiment emocional i intensament francès. S’ha vist una pretensió xovinista de ser l’encarnació dels valors universals i dels drets humans, que aprofundeix en una dinàmica ja existent. S’utilitzen els atemptats comesos per ciutadans europeus en territori europeu amb dos objectius: a l’interior, es retrocedeix en llibertats i en drets; a l’exterior, s’agreuja el problema matant més innocents. És el que hem viscut des de l’11 de setembre de 2001.
“Els atemptats fan augmentar la islamofòbia. I la islamofòbia vulnerabilitza alguns sectors socials, cosa que alimenta el terrorisme”
La por serveix per legitimar la desconfiança vers el musulmà…
La qüestió de la islamofòbia és vital. Es produeix un doble terror a les bombes i a la pressió islamòfoba. Hi ha dones que es treuen el vel per por. A França i a Bèlgica, en ple estat d’emergència, es tiren a terra portes de pisos per denúncies de veïns. Quan un grup social es converteix en sospitós, tots estem amenaçats. Les bombes només serveixen per alimentar els atemptats. Els atemptats fan augmentar la islamofòbia. I la islamofòbia vulnerabilitza més alguns sectors socials, cosa que alimenta d’alguna manera el terrorisme gihadista. És un cercle viciós que només es pot trencar amb més democràcia, tant als països directament afectats per la guerra com als països occidentals que en bona part són responsables de la situació.
Parles d’aquestes portes esbotzades i d’aquesta estigmatització. Com es pot desfer aquest estereotip d’un islam monolític, d’aquest altri estrany i llunyà amb el qual no hi ha entesa possible?
Tractant-los. Són els nostres veïns. Algunes organitzacions estan començant a fer una tasca important de compartir la vida quotidiana, però no està a l’abast de qualsevol. Al metro de París, a mesura que t’allunyes del centre, arriba un moment que només hi queden àrabs i subsaharians. Hi ha una separació de fet que dificulta el contacte; per això calen polítiques institucionals i posicionaments dels intel·lectuals. El problema no és tant el que la gent pensa i sent, sinó el que la gent se sent autoritzada a sentir. I sembla que uns francesos considerats purs estan legitimats per sentir xenofòbia vers uns altres que no serien tan purs. Quan es perden aquests tipus de complexos, com va succeir durant el nazisme i com comença a succeir a una França on el Front Nacional marca l’agenda política, hi ha un perill. Es pot acabar tractant una minoria com es van tractar els jueus abans de la II Guerra Mundial. Tots sabem com va acabar allò.
En l’àmbit mediàtic, s’ha empatitzat amb el món àrab quan aquest altri s’assemblava més a nosaltres. Com durant la ‘primavera àrab’.
Sí, això succeeix a tots els éssers humans del món. L’etnocentrisme és una realitat a combatre, però forma part del bagatge antropològic matusser de l’ésser humà. Tots els pobles de la Terra senten més proper el dolor d’algú que s’assembla a ells. Com dius, la ‘primavera àrab’ va ser una excepció de la islamofòbia perquè descobria un món més semblant. Això va durar fins que les forces islamistes van guanyar eleccions.
Hi ha un cert fracàs a l’hora d’assumir la diferència?
A Europa, han fracassat clarament els dos sistemes imperants: el model anglès, un comunitarisme diferenciat on cadascú practica els seus costums als seus guetos, i l’integracionisme il·lustrat francès. I tots dos han fracassat per un component de classe no resolt i per un component colonial, també a les metròpolis. Hi ha una frase de Hegel que podria aplicar-se als semites o als àrabs: “L’única connexió essencial que els negres tenen amb Europa és l’esclavitud”. Es creu que alguns pobles només poden ser integrats en allò que considerem el progrés a través del colonialisme. Sense revisar el component de classe, sense revisar el colonialisme intern i extern, mai hi haurà un reconeixement veritable de la diferència ni una possibilitat real de convivència.
“Plató escrivia que cada 200 anys es produïa un cataclisme i quatre persones rudes començaven de nou amb la història”
Planteges batalles ideològiques molt de fons, però som en una campanya electoral de missatges ràpids. Què pot fer-hi un filòsof com tu, encara que també escrigui contes curts?
Les convencions mediàtiques ens fan prendre decisions morals complexes en el temps que trigues a llegir el titular d’un diari. Així és molt difícil desmuntar o construir; només es pot destruir. I aquest és el límit que s’imposa no ja als filòsofs, que estem bastant fora de joc, sinó als polítics. Desgraciadament, crec que no hi ha cap retrocés possible en aquest aspecte. Plató escrivia que cada 200 anys es produïa un cataclisme i quatre persones rudes començaven de nou amb la història. Jo crec que, tret d’una catàstrofe nuclear que ningú desitja, estem condemnats a assumir aquest format on els polítics han de jugar al tenis. En un context tan fràgil, ecològicament i armamentísticament, és molt perillós jugar al tenis quan s’hauria de jugar a escacs.
Al llarg de la xerrada han sorgit idees bastant pessimistes, fins al punt que t’he de preguntar què hi fas en una campanya electoral…
Les mateixes conclusions pessimistes que plantejo expliquen la meva decisió. Em presento a les eleccions com un metge que va a injectar vacunes en una situació d’emergència. Si un mestre viu una guerra, troba algun racó entre les runes per seguir fent classes als nens; si és metge, acaba operant d’urgència sota la resplendor d’una espelma. Crec que a Espanya, encara que no visqui una situació com la siriana, l’educació i la salut depenen cada cop més de mestres i metges heroics. La conservació de la civilització mateixa depèn, sobretot, de dones heroiques que mantenen el món en peu. I jo em vull unir, mitjançant aquesta candidatura simbòlica, a aquells que cada dia estan sostenint aquest país en guerra.
Per cert, de moment, has creat un perfil de Twitter.
Sí, em sembla que ha estat la concessió més gran que he hagut de fer per ser candidat. D’alguna manera, estava obligat a usar-lo.
