Xavier Domènech: “La mala lectura de la transició instal·la els moviments socials en la derrota”

  • Marc Andreu
  • dimarts, 12 agost 2014

El moment que vivim és històric, a molts nivells. I convuls, accelerat i complex, com correspon als moments de crisi i canvi històric. Paradoxalment, a casa nostra costa trobar historiadors que reflexionin públicament en clau de present. I encara més que ho facin amb solvència, serenor i profunditat acadèmica i, a la vegada, amb gosadia intel·lectual i compromís personal, polític i social. Xavier Domènech Sampere (Sabadell, 1974), professor de la UAB, especialista en la relació entre moviments socials i canvi polític i activista del Procés Constituent, trenca aquest silenci amb reflexions no sempre de lectura fàcil però prou atractives. A 'Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013)', que l’editorial madrilenya Akal ha publicat a partir d’una idea inicial del sociòleg i activista Ivan Miró, Domènech aplega prop d’una vintena de textos del seu blog. No tan sols no perden vigència malgrat haver quedat confirmats o superats pels esdeveniments, sinó que configuren un corpus imprescindible per entendre què està passant i què pot passar a una Catalunya (i a Espanya) en crisi i plena transformació social i política.

“El Noi del Sucre feia anàlisis similars a les de Gramsci; temporalment fins i tot se li avança”

Per entendre el món actual des de l’esquerra, Domènech defuig la comparació fàcil (i sovint maniquea) amb la transició dels anys setanta que ell coneix bé i trenca marcs cronològics i fronteres conceptuals tot posant el focus en autors com l’historiador marxista anglès E. P. Thompson i l’anarcosindicalista Salvador Seguí. Qui descobreix el Noi del Sucre com el Gramsci català no té tampoc complexos en recórrer a processos històrics com el triomf delthatcherisme a la Gran Bretanya i les grans crisis del capitalisme de finals del segle XIX i de 1929-1945 per ajudar a pensar històricament el món actual: l’Europa d’hegemonia neoliberal i amb una esquerra fracassada, l’Espanya del 15-M i de Podem, la Catalunya sobiranista i la Barcelona de Guanyem. Un punt perplex per la recepció del seu llibre, Domènech admet que agrada “tant a socialdemòcrates com a gent molt radical”. I somriu: “Alguna cosa no dec haver fet bé”.

Si vivim un moment de canvi històric, per què els historiadors no s’hi pronuncien més obertament?

Molts dels culs-de-sac o atzucacs en els quals som poden ser pensats millor si els mirem a contrallum del passat. En ciències socials, l’oblit generalitzat d’autors clàssics als anys vuitanta i noranta no ens ha ajudat a entendre el que succeïa. Una referència emblemàtica és el francès Marc Bloch i L’estranya derrota, de 1940, quan en un altre moment de fracàs de la democràcia i de les mateixes ciències socials, un historiador profundament acadèmic com ell escriu les millors obres mentre lluita (i mor) a la Resistència. En la situació actual, no pot ser que la gran majoria d’historiadors es quedin curts. Hem de reivindicar els usos històrics per al nostre present; la història no pot ser una distracció.

“La història ens convoca”, diu el lema del Tricentenari. “La història et crida”, proclama l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) de cara a l’Onze de Setembre. Abusem de la història?

Sí, hi ha una sobrecàrrega d’història oficial o memorial del 1714. Però és cert que el moment és clau per a la història d’Europa, per a la història del capitalisme, per a la història de moltes coses. També per a les lluites d’emancipació. Més enllà del debat sobre el fracàs de la socialdemocràcia, intento veure quins elements d’una tradició d’esquerres que tenim crucificada són actuals i ens ajuden. Indago en la relació entre moviments socials i moviments emancipadors en moments de crisi econòmica. Tot plegat té molt a veure amb la gent d’esquerres que viu com un gran fracàs tot el que ha passat des de l’esclat de la crisi, el 2008. Fins al punt que hi ha tendències, al 15-M i més enllà, que diuen que cal superar la dicotomia esquerra-dreta.

El moment actual, a Catalunya, és equiparable als setanta o als anys trenta del segle XX?

Tothom s’ha abocat a parlar de la transició. I és cert que és un moment clau, però en la lògica dels col·lectius i moviments socials, el moment actual s’assembla molt més al període 1929-1945 i, sobretot, al 1873-1894, quan hi ha les grans crisis del capitalisme.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Per què passes per alt els anys setanta? Vols veure-hi més enrere o defugir el debat amb qui parla de la cultura de la transició?

M’interessa fer comparatives més profundes; la societat de la transició no va viure el mateix tipus de crisi que l’actual. S’ha volgut fer un absolut de la transició com a clau explicativa de tots els dèficits democràtics i sovint oblidem que ja han passat gairebé 40 anys, tant de temps com va durar el franquisme, i que hi incideixen altres factors. És evident que el tancament jurídic i polític de la transició explica per què ara hi ha un trencament polític i tantes tensions. Però el triomf del neoliberalisme a la Gran Bretanya i la complicitat del socioliberalisme que va impregnar profundament les esquerres institucionals majoritàries (a Espanya, Itàlia, França…) no s’explica per la transició.

S’està fent, doncs, una mala lectura històrica de la transició sota l’influx d’obres d’autors com Guillem Martínez o Juan Carlos Monedero?

Sí, es fa una mala lectura de la transició. Ho és llegir-la com un procés històric controlat absolutament per les elits; i la mala lectura la fa tant l’extrema esquerra com l’extrema dreta. Tots diuen que va ser el rei, amb Suárez, qui ho va fer tot. I això no se sosté de cap manera. Però és que és una mala lectura fins i tot per al nostre present, perquè instal·la els moviments socials en la cultura de la derrota. No dic que la transició fos una victòria absoluta –els processos històrics mai ho són–, però l’abús de la seva legitimitat explica que uns li atribueixin tots els mals i altres facin el contrari. En ambients acadèmics poca gent sap l’impacte que té el llibre de Guillem Martínez CT o la Cultura de la Transición. No sé el de Juan Carlos Monedero La Transición contada a nuestros padres. Però cal establir ponts de diàleg davant d’un ús polític de la història que no va acompanyat d’un treball analític. Podríem arribar a conclusions similars.

Per què reivindiques com a referent el Noi del Sucre?

A Salvador Seguí m’hi acosto per contextualitzar la reivindicació que, des de l’Onze de Setembre del 2012, es fa d’un discurs seu a l’Ateneo de Madrid de l’octubre de 1919. Amb més o menys complexitat, David Fernández va defensar Seguí com a independentista. Gerardo Pisarello i Jaume Asens van polemitzar respecte a això amb un historiador de Madrid i jo vaig pensar que tenia raó aquest últim: el Seguí independentista se sustentava només en una reconstrucció del seu discurs a l’Ateneo feta el 1947 per un militant d’ERC que el citava de memòria i el feia anar cap a on ell volia. És normal, perquè el Noi del Sucre és un referent per a tothom. Però que fos independentista, quan el catalanisme passava aleshores per una proposta de reconstrucció d’Espanya, no se sustenta ni en la literalitat íntegra del discurs de Seguí. El vaig llegir i he descobert que és un autor apassionant.

El Noi del Sucre feia anàlisis similars a les de Gramsci; temporalment fins i tot se li avança

Al marge dels materials recopilats el 1974 per Josep M. Huertas, Salvador Seguí té encara la biografia per fer. Com és que tu l’equipares amb Antonio Gramsci?

Em va sorprendre perquè fa anàlisis que s’assemblen molt a les de Gramsci; temporalment fins i tot se li avança. No en l’aspecte intel·lectual, però sí en la utilització del concepte d’hegemonia i en la idea que cal prendre posicions dins de l’Estat i utilitzar les institucions de la burgesia com una trinxera més de la lluita. Seguí passa de l’anarquisme insurreccional als moviments socials, i dins de l’anarcosindicalisme és un dirigent revolucionari intel·ligent que, en la seva darrera etapa, i abans que altres líders europeus, veu que la situació als anys vint no s’encamina cap a una revolució sinó cap a una reacció. En conseqüència, avisa que cal construir àmplies aliances socials, també amb capes mitjanes susceptibles de recolzar la reacció burgesa. Propugna igualment àmplies aliances polítiques i, des de l’anarquisme, aposta per una mena de front popular. Seguí és un dirigent anarcosindicalista enormement complex, i això és molt interessant; massa sovint partim de posicions unívoques.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Encara hi ha debats a l’esquerra que són com les discussions entre el PSUC i Bandera Roja o les pugnes de la Primera Internacional. La història ens ensenya?

De la mateixa manera que la història ens pot il·luminar els debats del present, també els debats del present ens descobreixen coses del passat. Vivim un gran moment de crisi d’hegemonia; moltes de les coses que havíem donat per certes han deixat de funcionar i cal analitzar tots els moviments socials i polítics. L’esquerra ha afrontat totes les crisis del capitalisme des d’una combinació de tres tendències: la insurreccionalista; la que aposta pel cooperativisme i per la desconnexió per la via de construir un altre món, al marge o dins del mateix sistema, i la que defensa la creació d’instruments polítics o sindicals amplis, de masses. L’última fórmula, que en termes històrics ha tingut bastant èxit, finalment ha fracassat i ja no té més recorregut. I ara s’estan recombinant les tendències: hi ha els qui aposten per crear “mil Gamonals”; els qui defensen el món del cooperativisme, els espais alliberats i les xarxes de suport mutu; i els qui volen guanyar el poder institucional. Amb totes les diferències, al fons dels debats actuals es reconeixen, sí, els de la Primera Internacional. I mai, històricament, malgrat que una tendència s’hagi pogut imposar a les altres, les ha negades; sempre han conviscut. No es pot entendre la força dels partits socialdemòcrates, comunistes o la mateixa CNT sense entendre el món cooperatiu. I no es pot entendre la capacitat de sacrifici que comporta muntar totes aquestes històries sense la gran esperança insurreccional.

Quin és avui l’horitzó: revolució o reacció? Gramsci i el Noi del Sucre coincideixen que la construcció d’hegemonies és lenta. Si tot va tan accelerat com ara, l’esquerra és a temps de forjar-ne una de nova i aprofitar el moment?

Els tempos històrics no s’adapten a les necessitats polítiques de cada moment. Això és així de cru. Hi ha dues tesis de fons. Una sosté que vivim immersos en una derrota històrica molt forta i de recuperació lenta, que requereix construir xarxes, cooperatives i espais d’autogestió per un nou món que no es fa d’avui per demà. Des d’aquesta posició es pot negar la intervenció institucional o afrontar-la sense cap aspiració de produir un canvi real. L’altra tesi parla de la gran oportunitat històrica i defensa que hem de prendre el poder. Ambdues línies de fons tendeixen a xocar, però no es poden negar l’una a l’altra; i ambdues tenen virtuts i perills. És cert que vivim en un cicle reaccionari, però també ho és que hi ha condicions i oportunitats d’aconseguir posicions polítiques importants. L’experiència del segle XIX il·lustra que, mentre marxistes i proudhonians discutien a la Primera Internacional, de sobte hi va haver l’oportunitat de la Comuna de París. Va ser derrotada i, després, el país que ningú pensava que fos el centre de l’alternativa, Alemanya, va construir un partit com l’SPD, que serà model durant molts anys. Convindria que les dues línies interactuessin. A Barcelona, la idea de Guanyem intenta ser això: alguna cosa més que una pulsió d’ocupació del poder polític.

Com analitzes el paper de Guanyem, Podem i la CUP?

En una crisi d’hegemonia hi haurà nous moviments socials i nous moviments polítics. Vaig acabar el llibre abans que sorgissin Podem i Guanyem, però són noves formes d’intervenció política lògiques després del 15-M. Ara hi ha gran ansietat amb la finestra d’oportunitat, que s’ha obert i a la qual hem de córrer tots abans no es tanqui. Però la vocació política dels moviments socials expressada en les eleccions europees amb Podem o el Partit X, a Catalunya ja s’estava debatent des d’abans igual que ara ho fan, per les municipals, fins i tot grups autònoms de Madrid. Aquest debat polític ho travessa tot. Però des de la diversitat: no és el mateix el Partit X que Podem, i cap d’ells respon a la mateixa lògica que la CUP, que és un projecte anterior.

La nova política s’ha de menjar forçosament la vella? Tu mateix dónes per morts els sindicats a la vaga general del 29-S de 2010 i et sorprens de la seva vitalitat el 29-M de 2012.

El que segur que ha fracassat són les lògiques anteriors; no sé si també les velles tradicions. El problema del sindicalisme no és de capacitat de mobilització: les vagues generals han sigut molt massives. El problema és que un sindicalisme basat en lògiques antigues va convocar massa tard la vaga del 2010 per no voler carregar amb la derrota del PSOE. I té certa lògica, perquè no hi havia alternativa política a l’esquerra i, malgrat que calia respondre (i es va fer amb èxit) a la reforma de la Constitució imposada per la troica, no es va aconseguir res i no es va evitar que el PP arribés al Govern. Abans, les vagues, es guanyessin o perdessin, aconseguien canvis legislatius. Ara ja no. I en lògica política, tampoc és temps de reeditar tripartits perquè la situació, després de l’inici de la crisi el 2008, ha canviat radicalment. Podem ha trobat un forat immens que les organitzacions preexistents a l’esquerra del PSOE no tenen capacitat d’ocupar. No per res, sinó perquè eren copartícips d’un sistema i de la lògica d’intentar forçar polítiques més d’esquerres dins d’aquest sistema, però sense aspiracions reals de canviar-lo. Ara això ha canviat.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Però la dreta manté l’hegemonia, sap anticipar-se i sol anar més unida.

La dreta és més lúcida, però també té els seus problemes. La seva gran victòria la va tenir als anys vuitanta, amb Margaret Thatcher i el triomf del neoliberalisme. I aquesta hegemonia ha entrat en crisi tot i que, com explicava bé Gramsci, això no implica necessàriament que hi hagi un canvi. De vegades es confon crisi amb canvi d’hegemonia; li va passar al 15-M. El gran repte dels moviments socials i polítics és construir alternatives plausibles no en el sentit de moderades, sinó en el sentit que la població les vegi possibles de realitzar. Per això són molt importants les municipals.

Veus Ada Colau emulant Lluís Companys el 1931 i proclamant la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona?

Tot el que està passant amb Guanyem, Podem i tantes coses més és una molt bona notícia. El populisme, que sovint reduïm al fenomen Chávez, és natural en una societat en crisi. També en la història d’Europa: als anys vint del segle XX hi va haver dues possibles sortides amb components populistes: el feixisme i el frontpopulisme.

El procés consistuent ja l’estem vivint ara. En clau electoral i de confluència, Guanyem és un bon laboratori.

Ara la dicotomia és la mateixa?

No hi ha el feixisme dels anys trenta; però, si ens atenem als resultats de les eleccions europees, hi ha la França on ha guanyat Le Pen i la irrupció de Podem a Espanya. A casa nostra podem estar un pèl esperançats: hem reaccionat socialment forts amb el 15-M i, electoralment, l’esfondrament del bipartidisme s’acompanya del sorgiment de propostes d’esquerres. Però el sistema polític català ja no dóna per més. Cal anar del populisme al frontpopulisme, i això no és fàcil de lligar entre tants actors.

La clau està en un procés constituent?

Com a actor, el Procés Constituent té de positiu que facilita el diàleg entre diferents cultures polítiques i ofereix un espai de futur i debat il·lusionant a la gent que no en té prou a articular resistències. Necessitem poder parlar de la societat que volem. De fet, el procés constituent (o destituent, diguem-ho com vulguem) ja l’estem vivint. Hi ha qui diu que, si l’esquerra té poca força, plantejar aquest debat en obert pot dur-nos a una situació pitjor que l’actual. Però l’obertura d’un procés constituent també pot canviar la correlació de forces; és una oportunitat. I en clau electoral i de confluència, Guanyem és un bon laboratori de moltes coses.

I si el laboratori de Barcelona no funciona?

Es pot intentar una recomposició de forces escurçant els terminis i amb gent que ja hi era o bé fer-ho tot de bell nou. Però no ens fem trampes: hi ha coses que es reclamen noves i potser no ho són tant. Si fracassa, ja veurem. Un front ampli o popular pot ser explícit o implícit. En quantes votacions coincideixen ICV-EUiA i la CUP al Parlament? En moltes. Passi el que passi, allò important és que ningú es faci massa mal.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
Un comentari
  • Subscriptor joaquimroque 17 de setembre de 2014 - 18:33

    El discurs oficial i les celebracions commemoratives del Tricentenari ens evoquen a fer una mirada de tres-cents anys enrere per entendre la situació de Catalunya avui.

    No seria més lògic tirar enrera només 75 anys per comprendre que el llegat que ens ha deixat la II República i la Guerra Civil potser explica millor el país que tenim ara?

    Per què el que diuen Ada Colau, Pablo Iglesias, Arcadi Oliveres o Teresa Forcades s’assembla tant als discursos del POUM o d’altres partits que formaven part del Front Popular?

    La gran potència del teixit associatiu català, societat civil (o com es vulgui dir), és una herència directa de tot el bo que va deixar la República. De fet, es podria dir que en aquest aspecte la República va guanyar de llarg la Guerra Civil. Contrariament al que sembla. Per què, quins són els referents dels moviments socials hereus del franquisme?
    Sense dubte no tenen la potència ni la solidesa de tots els moviments que afloren ara per les altres bandes ideològiques.

    La societat que tenim, en el fons mai ha cregut en l’Estat que la representa, i per tant, en els seus sistemes orgànics, segurament perquè tenen una herència no demòcratica.

    El que està clar és que la Transició, si d’alguna cosa ha servit, és donar motius perquè els moviments socials que van moure’s a la clandestinitat es legitimin una altra vegada.

    Estem vivint el resurgiment. No només pel que fa als que representen més l’esquerra, sinó també als defensen els drets nacionals. Com s’explica la importància que té ara l’ANC o Òmnium Cultural com a vertebradors del teixit social?

    De moment, de derrota, res de res.

    Dintre d’un temps, ja veurem.

Deixa el teu comentari