Ciutats amb perspectiva de gènere o com feminitzar l’urbanisme

  • Saioa Baleztena / @SaioB
  • dimecres, 25 octubre 2017
Amb el suport de: Ajuntament de Barcelona

La consolidació de l'urbanisme amb perspectiva de gènere dependrà d'un treball en equip entre institucions polítiques, associacions de veïns i col·lectius feministes

Els espais físics no són neutres i les ciutats on vivim han estat històricament pensades i destinades per als homes. Dones i homes viuen la ciutat de manera diferent i, tot i que l’urbanisme amb perspectiva de gènere va agafant força a l’agenda política i mediàtica del país, encara hi ha molta feina a fer per incorporar la mirada de les dones en el plantejament de les ciutats.

La vida quotidiana està formada per quatre esferes: la productiva del treball remunerat, la reproductiva de les tasques domèstiques i treball de cura, la de participació política i, finalment, l’esfera personal. Segons Sara Ortiz, membre del Col·lectiu Punt 6, sociòloga i activista feminista, “les societats actuals, on històricament ha predominat un sistema patriarcal i capitalista” s’han construït, només, d’acord amb l’esfera productiva del treball. “Els espais, el disseny de les xarxes de mobilitat i transport s’ha fet a mida d’aquesta esfera, en detriment de la resta”, diu Ortiz que assegura que el repte és que les ciutats feministes, posin les quatre esferes en el mateix valor.

Gràfic: HELENA OLCINA

El Col·lectiu Punt 6 té la perspectiva de gènere intereseccional, com eix vertebrador. El col·lectiu treballa amb eixos de sostenibilitat i acció comunitària perquè pensen “que la millor manera de recollir el coneixement de les persones expertes dels barris o ciutats on es fan els urbanismes és a través de la participació comunitària i transformadora en totes les fases de qualsevol procés urbanístic“, afirma Ortiz.

L’arquitecta i urbanista argentina, Zaida Muxí, afirma, en aquest sentit, que només cal mirar les ciutats per veure que, “si els seus dissenyadors haguessin tingut en compte les tasques lligades amb el rol de gènere femení, no existirien coses com els suburbis residencials, sense cap servei a la proximitat o les anomenades ciutats dormitoris, entre altres”.

Segons dades del Pla per la justícia de gènere de Barcelona (2016-2020), dones i homes viuen a la ciutat de manera diferencial. Tant és així que més del 75% de les dones fan un ús elevat de botigues de consum. I, les diferències més destacades respecte als homes, es troben en l’ús d’equipaments i serveis vinculats a la cura: mentre els centres d’ensenyament obligatori, les llars d’infants i els parcs infantils són més utilitzats per les dones, els equipaments esportius i els equipaments d’oci i lleure són més utilitzats pels homes.

La manera en la qual dones i homes fan servir l’espai públic també és una clara evidència de la necessitat de feminitzar l’urbanisme. L’Enquesta de Mobilitat en dia feiner, 2013 (EMEF), reflecteix que les dones són més usuàries del transport públic i que la diferència més significativa entre homes i dones es dóna en l’ús del transport privat. El 13,3 dels homes es desplacen amb cotxe privat, mentre que només el 5,3% de les dones ho fa. El 9,6% dels homes agafen la moto i només el 4,8 de les dones la fan servir. No és casualitat que hi hagi un percentatge més elevat d’homes (60%) que de dones (40%) amb carnet de conduir.

Gràfic: HELENA OLCINA

En aquest sentit, Laura Pérez, regidora de Feminismes de l’Ajuntament de Barcelona, assegura que aquestes xifres reflecteixen les activitats que assumeixen les dones de la cura. “Aquesta mobilitat diferenciada s’ha de valorar a l’hora de dissenyar la xarxa de bus, per exemple”, conclou. Però, què vol dir construir les ciutats amb perspectiva de gènere? Pérez, afirma que veure la ciutat amb perspectiva de gènere vol dir “incorporar la mirada de les dones en el planejament de la ciutat; donar valor l’urbanisme de les petites coses i pensar la mobilitat des de la diversitat d’usos”.

Sara Ortiz va més enllà i diu que “la feminització de l’urbanisme implica qüestionar el sistema patriarcal i capitalista”. A més a més, diu que, “cal augmentar la participació de les dones en qüestions relacionades a l’urbanisme; tenim doble i triple presència en la societat, i per tant, tenim un coneixement molt ric de les nostres ciutats i dels nostres barris”.

Ciutats amb justícia de gènere: punta de llança per capgirar les ciutats

El compromís de les institucions públiques és imprescindible en aquest sentit. L’Ajuntament de Barcelona ha presentat enguany una nova mesura de govern recollida sota l’epígraf ‘Urbanisme amb perspectiva de gènere‘, que inclou un paquet de mesures per integrar la mirada de gènere en totes les polítiques urbanístiques i aconseguir una ciutat més justa, igualitària i segura.

“El repte principal d’aquesta mesura és avançar en la promoció d’un urbanisme que incorpori en el seu disseny les diferents maneres de viure la ciutat”, explica Pérez. “Cal que es reconeguin les diferents necessitats posant en el centre la vida quotidiana. Un urbanisme que tingui en compte el valor de cuidar i d’assolir una ciutat saludable, sostenible”, conclou.

La mesura de govern treballa sobre dues línies principals: les actuacions que impacten en el model urbà de Barcelona impulsant intervencions i projectes de petita i mitjana escala; i la incorporació de mecanismes i eines per què a l’àrea d’ecologia urbana incorpori mirada de gènere en cada activitat.

Ortiz, que amb el Col·lectiu Punt 6 ha treballat en l’elaboració d’aquesta mesura de govern impulsada pel govern d’Ada Colau, assegura que “és un pas endavant i un fet que no existeix en cap altra ciutat del món”. Assegura que té especial importància, perquè més enllà de la voluntat política, ha estat fruit de la lluita històrica de moltes dones que han treballat a Barcelona, per arribar a això. Anna Bofill és una de les arquitectes que més ha treballat a Catalunya per incorporar la perspectiva de gènere a l’urbanisme. Una referent ineludible de l’arquitectura feminista que celebra molt la Mesura de Govern de l’Ajuntament de Barcelona. “Aquesta iniciativa recull àmpliament el contingut que hem anat treballant durant tants anys de lluita”, explica. Muxí reivindica que “aquesta mesura és tan important com tota la resta de dimensions polítiques”, i assegura que “cal canviar les prioritats i posar la perspectiva de gènere en primer pla”. L’arquitecta i urbanista va més enllà i considera que “cal anar generant lleis amb perspectiva de gènere que estiguin dotats econòmicament i fer polítiques amb mirada d’igualtat” perquè, segons ella, si no, “no podrem saber quines són les nostres mancances”.

Gràfic: HELENA OLCINA

Ortiz, apunta que tot i que, encara, hi ha molta feina a fer, a Catalunya cada cop hi ha més legislacions que, com a mínim, incorporen el repte de l’urbanisme amb perspectiva de gènere. En són exemple “la Llei d’Urbanisme de Catalunya, Llei d’igualtat Catalana, que aprovada recentment, o la Llei de Barris del 2004, que és precursora, entre altres” com recorda Ortiz. A banda, “cada cop són més els col·lectius feministes que estan treballant a diferents ciutats perquè els seus governs incorporin la perspectiva de gènere als seus programes”, assenyala la sociòloga de Punt 6.

Bofill, creu que “encara n’hi ha molta feina a fer, sobretot, educativa”. Segons ella, “s’ha avançat força en l’àmbit de lleis i conscienciació” però ara cal recuperar molta de la feina que es feia abans. Per això, assegura, “el repte és recuperar els pressupostos per tal d’incloure criteris de gènere en els plans d’urbanisme de les ciutats”. Bofill recorda que el 2008, després d’escriure la ‘Guia per al planejament urbanístic i l’ordenació urbanística amb la incorporació de criteris de gènere‘, l’objectiu era “fer un experiment de barri inclusiu amb criteri de gènere, amb un concurs públic, orientat a equips d’arquitectes dones amb objectius social”. Aquest projecte no va tenir continuació, i després de “deu anys de paràlisis, i ara que l’Ajuntament de Barcelona ha mostrat una clara voluntat política, el repte seria que el Govern de Colau ho fes”, conclou.

La consolidació de l’urbanisme amb perspectiva de gènere, dependrà, per tant, en bona part, d’un treball en equip entre institucions polítiques, associacions de veïns i col·lectius feministes. Perquè com conclou Ortiz, “només amb els mecanismes legals no s’aconseguirà res, cal voluntat política“.

Deixa el teu comentari