Les treballadores de la llar i les cures lluiten per dignificar la seva feina

  • Laura Aznar/ @LauraAzLlu
  • dimecres, 30 maig 2018
Amb el suport de: Ajuntament de Barcelona

CRÍTIC analitza amb les entitats de treballadores de la llar els cinc àmbits en els quals aquestes empleades són més vulnerables

El treball de la llar i les cures és un dels sectors més desprotegits a nivell de drets laborals. Algunes de les persones que integren el sector, majoritàriament dones migrades, assumeixen molta precarietat i condicions laborals properes a l’esclavatge. CRÍTIC parla amb algunes de les entitats que han col·laborat en la redacció d’un informe de Consell Municipal d’Immigració de Barcelona, que denuncia la vulnerabilitat d’aquestes treballadores i contempla 68 mesures per millorar la seva qualitat de vida.

L’Estat espanyol és un dels tres països de la Unió Europea, juntament amb França i Itàlia, on el treball de la llar té més pes: representa el 5% de l’ocupació. Les treballadores d’aquest sector són aquelles persones que s’ocupen de les situacions de criança, dependència i envelliment, tenint cura de fills i avis i del manteniment de les cases. Es tracta d’un àmbit laboral moltfeminitzat, on les dones representen més del 90% del total d’empleades, i on hi ha un alt percentatge de població estrangera (entre el 50% i el 60%). Aquest treball no sempre es considera com a tal perquè s’associa a l’àmbit de la reproducció, però és imprescindible pel sosteniment de l’economia i de la vida.

Des del 1995 i fins al 2010, el nombre d’empleades en aquestes feines va augmentar exponencialment, de 350.000 a 750.000, però des de 2007 la xifra va començar a estabilitzar-se i a descendir moderadament. En l’actualitat hi ha al voltant de 700.000 persones a Espanya que s’hi dediquen i que han d’assumir la manca de regulació que existeix en aquest tipus de treball, unes condicions laborals molt precàries i la vulneració sistemàtica dels seus drets fonamentals: sovint són víctimes de discriminació, d’assetjament sexual o d’indefensió jurídica.

El Consell Municipal d’Immigració de Barcelona va elegir com a tema central de l’any passat la dignificació i sensibilització del treball de la llar i la cura de les persones, a proposta de diverses entitats que coneixen o pateixen les males condicions laborals i el menysteniment de drets que assumeix aquest col·lectiu. Per tal de fer visible aquestes situacions i revertir-les, es va crear la Taula de defensa del treball de la llar, que juntament amb la Xarxa per un treball de la llar just i amb la participació d’associacions, agents socials i especialistes, van articular un document amb 68 propostes per millorar les condicions laborals del sector.

També amb aquesta voluntat, l’Ajuntament de Barcelona va impulsar una mesura de govern per la Democratització de la Cura que s’articula en dos grans eixos: garantir que les cures no es proveeixen a costa dels drets de cap persona i reconèixer la centralitat d’aquesta feina. “El reconeixement del treball de la llar no existeix en la política pública i això l’invisibilitza”, rebla la Regidora de Feminismes i LGTBI, Laura Pérez, que explica que un dels reptes de l’actual govern municipal ha estat “posar les persones i les cures al centre de les decisions polítiques”.

CRÍTIC analitza, amb algunes de les entitats que van redactar el document, els cinc àmbits en els quals les empleades del sector pateixen més vulnerabilitat i quines propostes de millora plantegen per fer visible i dignificar aquest treball.

Treball precari i sense drets

La precarietat laboral és la tònica habitual que han d’assumir les treballadores de llar, que es troben ubicades en un sistema especial dins el règim general de la Seguretat social. Aquest sistema no els garanteix el dret a l’atur i, per les característiques de la seva feina, també dificulta que puguin accedir al permís de maternitat en les mateixes condicions que la resta de treballadores. Moltes d’elles tenen carreres professionals molt intermitents, amb poques hores de cotització i amb salaris molt precaris, fet que els impedeix el cobrament d’unes pensions de jubilació dignes i que, en molts casos, les condemna a haver de recórrer al sistema d’assistència social per poder completar els seus ingressos. Les males condicions que assumeixen moltes d’aquestes dones s’agreugen per la coincidència entre el seu centre de treball i el domicili de la persona que les contracta, “i això dificulta molt l’actuació de la inspecció de treball”, exposa Carles Bertran, director del Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers de CCOO. “Si a això li sumes el fet que acostumen a ser dones soles, que desconeixen els seus drets i que moltes vegades no tenen papers, es donen situacions d’explotació severa”, puntualitza Bertran.

Davant aquesta realitat, les treballadores del sector s’han plantat i exigeixen que l’Estat espanyol ratifiqui de manera immediata del Conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball. Aquest tractat eliminaria el sistema especial i les inclouria al Règim general, però una recent esmena del PP a la llei de pressupostos per prorrogar fins d’aquí a cinc anys l’equiparació de drets d’aquestes treballadores amb els de la resta, inicialment prevista pel 2020, hi posa obstacles. “Amb aquesta esmena, les treballadores de llar seguirem sent esclaves eternes”, explica Norma Falconi, membre de Sindillar, el primer sindicat a l’Estat espanyol que agrupa les empleades d’aquest sector. “Parlen de la cura i de tenir una visió del treball amb perspectiva de gènere, però el primer que fan és sacrificar les treballadores de la llar i llançar a les escombraries tota la feina feta”, considera Falconi.

Una altra de les problemàtiques a les que ha de fer front aquest col·lectiu en matèria de drets laborals, i que explica per què moltes de les treballadores no són contractades, té a veure amb les dificultats que tenen les famílies per complir els tràmits burocràtics derivats de la contractació, de tot el que té a veure amb les cotitzacions o d’eventuals baixes. “Les famílies no saben com gestionar aquests casos i demanem que tinguin una assistència gratuïta que els ajudi, perquè si no les perjudicades som nosaltres”, reclama Norma Véliz, portaveu de Mujeres Pa’lante. En aquesta línia, Carles Bertran proposa que entre els ocupadors i les empleades s’interposi una empresa de caràcter públic que s’ocupi d’aquests procediments, emulant els sistemes que ja s’han posat en marxa en alguns països europeus, “com els txecs serveis, un mètode en el qual hi ha una intermediació i un control públic”.

Afectacions sobre la salut

Les treballadores de la llar estan excloses de la llei de prevenció de riscos i això fa que algunes malalties professionals no estiguin reconegudes com a tals. Però moltes d’aquestes treballadores es queixen de les caigudes de les escales, d’afectacions a l’esquena o dels problemes de salut derivats de la inhalació constant de productes químics. L’associació Las Libélulas, que forma part del Centre Bolivià Català i que reivindiquen els drets de les treballadores de la llar, també ha participat de manera molt activa en la redacció de l’informe del Consell Municipal d’Immigració de Barcelona. Isabel Valle Brun, membre d’aquest col·lectiu, assegura que “aproximadament el 90%” de les seves integrants, unes 20, han patit algun càncer. “Potser és casualitat però crida l’atenció”, rebla, “per això és bàsic que fem cursos de prevenció de riscos laborals, perquè no sabem la composició química dels productes amb els quals treballem, els barregem i ens hi exposem molt”.

Norma Falconi va un pas més enllà i reclama que el càncer de pulmó i d’estómac siguin reconeguts com a malalties laborals, després de constatar que diverses companyes de professió els han patit. “És un tema oblidat que se silencia”, sentencia, i reclama que aquestes dones rebin una atenció immediata quan pateixen un accident laboral, així com que se’ls reconeguin les prestacions per malaltia.

Per tot plegat, la principal proposta dels col·lectius és incorporar aquest treball a la llei de prevenció de riscos laborals. Però a banda de les afectacions físiques, les situacions que afronten les treballadores de la llar també deriven en malalties psicosocials. L’estrès, el mal tracte per part d’alguns ocupadors o les necessitats constants de les persones malaltes els generen un enorme desgast personal i emocional. I això se li suma els casos d’assetjament laboral i sexual. Totes les entitats consultades per CRÍTIC denuncien que les treballadores, habitualment, han de lidiar amb aquestes situacions: des de propostes de matrimoni fins a proposicions de caràcter sexual. “N’hi ha que fins i tot han estat violades, però no hi ha cap circuit a les administracions perquè les denúncies siguin preses en consideració”, comenta Falconi, “pel fet de ser estrangeres els diuen que truquin al 012 i que les atengui estrangeria”.

Foto: PIXABAY

Treballadores migrades i en situació irregular

La major part de les treballadores de la llar són persones d’origen estranger, moltes d’elles no tenen documentació i un alt percentatge treballa en l’economia submergida, és a dir, en negre, fet que agreuja la seva situació de precarietat. Aquest col·lectiu, especialment arran la crisi econòmica, ha tingut encara més problemes per accedir a la regularitat, ja que els requisits que es demanen, opinen les entitats, moltes vegades són inassolibles: un mínim de tres anys al país de destí i un contracte anual de 40 hores setmanals (o de 30 hores, si són diversos contractes).“La Llei d’estrangeria té un biaix clar de gènere. Està pensada per un moment de creixement econòmic i per feines molt masculinitzades, de manera que no té en compte les especificitats que es donen en el treball de la llar” comenta el director del Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers, Carles Bertran.

A banda, tal com explica Norma Véliz, de Mujeres Pa’lante, aquesta llei “travessa” les persones migrades de moltes maneres, perquè les que no tenen papers “treballen com a esclaves i tenen una por generalitzada a ser deportades”. “Moltes situacions que viuen s’invisibilitzen perquè creuen que, pel fet de no tenir documentació, no tenen drets. Nosaltres treballem per apoderar-les”, comenta Véliz. Per això les diferents entitats coincideixen en la necessitat immediata de flexibilitzar els requisits perquè aquestes dones puguin obtenir i mantenir la situació de regularitat.

Manca de formació i horaris impossibles

Moltes de les treballadores d’aquest sector provenen de països on exercien una professió que poc o res tenia a veure amb la cura de petits i grans o amb les tasques de la llar, així que s’han hagut de reinventar, sovint sense tenir uns coneixements mínims del sector on es troben ara immerses.

El fet d’estar excloses de la Llei de prevenció de riscos laborals fa que treballin en ambients molt delicats sense rebre formació sociosanitària prèvia, ni en primers auxilis, ni sobre el moviment de persones grans, ni relativa al tractament de productes químics. I és que tenir accés a la formació no és fàcil. Bona part de l’oferta formativa que impulsen les administracions té lloc entre setmana, en horaris poc compatibles per aquestes dones, i en particular per aquelles que treballen com a internes. Les associacions són, moltes vegades, les que supleixen aquestes mancances, desenvolupant cursos i tallers en cap de setmana. “Per això reivindiquem que les formacions es facin en horaris accessibles, que siguin gratuïtes i que les donin oficines públiques”, explica Norma Véliz, que a la vegada reclama que les hores de formació “siguin homologables i acreditables”. Una demanda amb la qual Norma Falconi, membre de Sindillar, també coincideix, tot i que ella planteja que Barcelona Activa obri una porta “complementària” per aquelles treballadores que vulguin “reciclar-se i actualitzar-se” en les professions que exercien en el seus països d’origen, “per tenir una altra sortida que no sigui només el treball de la llar”.

Foto: SINDILLAR

Tenir cura de les que cuiden

 “El treball a la llar és un sector estratègic pel que fa a l’economia, que en societats envellides com la nostra generaran molta ocupació en els propers anys i això implica apostar per la seva valoració social”, exposa Carles Bertran. Tot i així, l’àmbit de les cures, que s’ha atribuït històricament a les dones, segueix estant poc dignificat i tenint un reconeixement social molt pobre. Però les entitats estan disposades a lluitar per canviar aquest enfocament, amb el lema que “cal posar la vida al centre de l’economia”. “Estem cuidant altres persones i això té més valor que produir capital i seguir incentivant un sistema que debilita la identitat dels treballadors, i en particular, de les dones”, rebla Norma Véliz, que reivindica que les empleades siguin tractades dignament. També ho reclama Isabel Valle Brun, del col·lectiu Las Libélulas, que conclou amb una recomanació: “crec que s’ha de tenir molta cura de qui té cura de les persones que estimes”.

Recollint aquesta idea de Valle Brun, la mesura per la Democratització de la cura que ha impulsat l’Ajuntament de Barcelona donarà centralitat a aquest treball través de debats, xerrades o de l’obertura, a finals d’any, d’un centre de recursos per a les cures. Serà un espai de referència que tindrà un portal web i que, entre d’altres coses, donarà informació dels ajuts disponibles per reahabilitar un habitatge, oferirà formació també durant els caps de setmana, assessorament juridic a les treballadores i es constiuirà com un espai de trobada i de debat.  “Crear aquest espai li donarà la centralitat a la cura que necesita la ciutat”, sentencia la Regidora de Feminismes, Laura Pérez.

Deixa el teu comentari