• Jordi Borràs / @jordiborras
  • dimarts, 31 maig 2016

Catalunya, i més concretament Barcelona, ha estat històricament un dels motors clau de l'extrema dreta a l'Estat espanyol, juntament amb Madrid i València. El magma de la constel·lació ultradretana és un laberint. CRÍTIC ofereix una guia de les organitzacions que han tingut més pes a Catalunya els últims anys i de les que encara avui dia segueixen actives. El procés independentista ha estat un revulsiu. La majoria d'organitzacions, partits i entitats estan posicionades dins el nacionalisme espanyol malgrat que també hi ha hagut intents de crear entitats que ocupin un espai polític xenòfob independentista.

La Plataforma per Catalunya va marcar un abans i un després en el món ultradretà català. Ara, però, han nascut organitzacions amb una reinterpretació del discurs clàssic de l'extrema dreta

Després de l’èxit electoral de l’extrema dreta, populista i xenòfoba en països com Àustria, Alemanya, França, Dinamarca o els escandinaus… CRÍTIC vol mirar cap a Catalunya. La majoria d’experts en ciència política i especialistes en extrema dreta coincideixen que a Catalunya o a l’Estat espanyol no ha pogut créixer un partit xenòfob similar al Front Nacional francès per diversos motius. Aquests són, principalment, la manca de renovació del discurs ultradretà encara impregnat d’un catolicisme propi d’altres temps i per altra banda, per l’anomenat fenomen de la presència absent: els grans partits conservadors (PP i C’s) ja ocupen l’espai electoral de la ultradreta.

Organitzacions com la Plataforma per Catalunya han marcat un abans i un després en una escena ultradretana catalana. Però l’extrema dreta a Catalunya es remunta a les històriques sigles de CEDADE. Noves entitats com Somatemps cerquen reinterpretar el moviment ultradretà i espanyolista en clau catalana.

Diccionari de l’extrema dreta a Catalunya, de la A a la Z. Per no perdre’s en el laberint d’organitzacions, partits, entitats o projectes socials de la ultradreta.

Alianza Nacional (AN)

Alianza Nacional és un partit polític fundat a València l’any 2006. Neix de les cendres d’antigues experiències ultradretanes com Alianza por la Unidad Nacional (AUN). El partit es declara hereu dels feixismes europeus i als seus actes s’hi pot veure tota mena de simbologia nazi, feixista i franquista. Defineixen la seva ideologia com a nacionalisme social i es consideren revolucionaris, anticapitalistes i socialistes no marxistes. El seu lema és «raza-nación-socialismo». Són defensors de les teories racistes argumentades pel ‘ius sanguinis’ (‘dret de sang’) com a argument per determinar que l’origen d’un individu ha de determinar la seva nacionalitat. AN es pot classificar directament i sense cap mena de dubte com a organització neonazi, però el que més caracteritza AN és el seu ultranacionalisme espanyol, que la porta, fins i tot, a reclamar la integració de Portugal a Espanya. AN manté una dèbil estructura a Catalunya, actualment sense nucli estable, però encara amb militants actius molt radicalitzats. Tot amb tot, en molts dels actes convocats al Principat, compta amb el suport i el desplaçament de militància d’arreu de l’Estat espanyol.

L’organització està liderada per un advocat exconvicte: Pedro Pablo Peña Muñoz. El 17 de setembre de l’any 2000, Peña i alguns dels seus camarades van ser enganxats ‘in fraganti’ quan es disposaven, sobre un pont, a llançar artefactes incendiaris contra un autocar ocupat per familiars de presos presumptament vinculats a ETA. Entre els detinguts també hi havia el militant d’AN Íñigo Pérez de Herrasti, cosí de l’actual ministre de Defensa, Pedro Morenés, i alhora cunyat del també actual ministre d’Educació, Cultura i Esport, Íñigo Méndez de Vigo, germà de la número dos dels serveis secrets espanyols, el Centro Nacional de Inteligencia (CNI), Beatriz Méndez de Vigo. Íñigo Pérez de Herrasti també va ser un dels detinguts per l’assalt al Centre Cultural Blanquerna de Madrid durant la Diada de 2013.

L’obsessió d’AN amb el procés independentista ha dut el partit a convocar diverses manifestacions a Barcelona els últims anys. Destaquen les declaracions de Pedro Pablo Peña durant la presentació de La España en Marcha (LEM) a Barcelona el 2013, que, juntament amb altres declaracions de Manuel Andrino, líder de Falange Española (FE), i diverses consignes que es van cridar durant l’acte, van portar els dos líders neofeixistes a asseure’s al banc dels acusats arran d’una denúncia de la Fiscalia de Barcelona en què al·legava un delicte d’incitació a l’odi i un altre d’injúries greus.

Manifestants del Casal Tramuntana / JORDI BORRÀS

Manifestants del Casal Tramuntana / JORDI BORRÀS

Casal Tramuntana

El Casal Tramuntana (inicialment anomenat Militia) va ser una associació fundada el 2012 i autodissolta al maig de 2015. El Casal Tramuntana es definia com “un grup de joves identitaris, inconformistes i amb inquietuds socials, culturals i polítiques que s’oposa al fenomen de la globalització, al capitalisme salvatge i a la destrucció de la seva identitat i valors”. Darrere aquests principis s’estructurava una associació que va apuntalar el seu primer centre al gener de 2012 amb un local llogat al barri del Clot de Barcelona. Emmirallat en l’experiència italiana del centre social Casa Pound, de la ciutat de Roma —’okupes’ d’extrema dreta que han fet reviscolar el neofeixisme italià—, el Casal Tramuntana pretenia ser un punt de trobada i captació de joves amb inquietuds polítiques molt clares: nacionalisme espanyol amb pinzellades ultradretanes de diverses escoles, des de la xenofòbia de la Plataforma per Catalunya (PxC), passant per la política contestatària de l’escola nacionalrevolucionària del Movimiento Social Republicano (MSR), fins al tradicionalisme hispanista de l’antic Moviment Patriòtic Català (MPC). La procedència dels seus membres era diversa i, com a tal, el Casal Tramuntana va esdevenir un magma ideològic entorn de joves ultranacionalistes d’extrema dreta. Tot plegat, sota l’aparença inofensiva d’una entitat juvenil, sense l’estètica pròpia dels moviments ultradretans més radicals, amb discursos emmascarats que els permetien aparentar total normalitat en un barri popular com el Clot, on van obrir el local inicialment, o a l’últim que van tenir, al barri de la Verneda.

Alguns dels seus fundadors són cares conegudes del panorama ultradretà, com l’exmembre de l’MPC i exregidor de la PxC a l’Hospitalet de Llobregat Alberto Sánchez, o l’exmilitant de l’MSR i actualment també a la PxC Alejandro Fernández. S’hi duien a terme activitats de tota mena destinades a mostrar la cara més amable per tal d’atreure activistes potencials. Donacions de sang, sortides a la muntanya, recollida d’aliments “pels de casa”, xerrades polítiques, àpats populars, presentacions de llibres, etc. El 23 de maig de 2015, durant la jornada de reflexió de les eleccions municipals d’aquell any, el Casal Tramuntana va publicar un comunicat en què anunciava el tancament del seu local. Els seus membres continuen actius en política, alguns dels quals se sospita que poden estar involucrats en noves organitzacions com Tradició Catalana (La Traca).

Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE)

Organització neonazi històrica ja desapareguda, referent, encara, de bona part del panorama ultradretà a l’Estat espanyol. Es crea l’any 1966 a Barcelona i es dissol el 1993. CEDADE es va forjar directament de falangistes, excombatents de la División Azul, militars i policies en actiu, membres de la Guardia de Franco i militars nazis de la Wehrmacht exiliats a l’Estat espanyol, com el belga Léon Degrelle i Otto Skorzeny, l’excoronel austríac de les Waffen SS i cap de l’Organisation der Ehemaligen SS-Angehörigen (Odessa), l’organització clandestina d’antics caps de les SS. És poc conegut que CEDADE va ser, fins a la seva dissolució l’any 1993, l’organització nacionalsocialista d’Europa més important després de la caiguda del Tercer Reich. Entre els seus membres més destacats hi trobem importants activistes neonazis com Pedro Valera, Joaquim Bochaca o Ramon Bau. La seu de CEDADE fou, durant molts anys, el local de l’actual Llibreria Europa, el polèmic negoci ubicat al barri de Gràcia regentat pel neonazi Pedro Varela.

Membres de Democracia Nacional / JORDI BORRÀS

Membres de Democracia Nacional / JORDI BORRÀS

Democracia Nacional (DN)

El dia que Juntas Españolas (JJEE) es dissolgué, el 29 de gener de 1995, es fundava DN a Madrid amb un bon gruix de militants de la desapareguda organització, juntament amb altres de procedents de CEDADE o del Frente Nacional (FNa). El partit es defineix com a socialpatriota i transversal, defugint etiquetes de dreta o extrema dreta. S’emmiralla en el Front Nacional francès i el seu nacionalpopulisme. Així com l’MSR, des de DN també han mirat de superar el llast del franquisme amb idees renovadores de l’altra banda del Pirineu, malgrat que, a diferència de l’MSR, durant els últims anys DN ha patit de la nostàlgia franquista abandonant en part l’intent renovador amb el mirall europeu com a objectiu.

El partit està liderat pel valencià Manuel Canduela, un actiu militant ultradretà i antic dirigent del grup neonazi Acción Radical, desarticulat el 1993 per la policia espanyola. DN té certa implantació a Catalunya. El primer dirigent de DN al Principat va ser Ignacio Mulleras, exregidor a Olot per la PxC i que anys abans ja havia transitat per CEDADE. El partit disposa de diversos nuclis actius a Barcelona, Lleida, Tortosa, Tarragona (amb especial implantació en algunes poblacions de la Costa Daurada) i Girona. A finals de 2014 dissolgué el petit però actiu nucli de Cardedeu, impulsat per Ana Castillo, una jove que anteriorment havia estat candidata del PPC i de la PxC. D’altra banda, és destacable la participació del líder de Democracia Nacional Joven (DNJ) i actual vicepresident de DN, Pedro Chaparro, en l’atac al Centre Cultural Blanquerna de Madrid durant un acte organitzat per la Generalitat de Catalunya durant la diada de l’Onze de setembre de 2013. Els resultats electorals d’aquest partit han estat minsos, obtenint només un regidor en un poble de Valladolid en les municipals de 2015.

División Europa

Aquesta organització fantasmagòrica es va donar a conèixer per primer cop durant la manifestació convocada a Barcelona per LEM el 12 d’octubre de 2013. S’especula que una part dels seus integrants són porters de la discoteca La Daurada Beach Club, de Vilanova i la Geltrú. L’escassa informació de què es disposa de División Europa és a través d’un perfil de Facebook (ja desaparegut) on es definien com a “plataforma ciutadana amb aspiracions polítiques i amb la finalitat de promoure la cultura espanyola i els valors nacionals”. Tot i aquesta presentació, els escassos militants de División Europa no tenien gaire aspecte de “plataforma ciutadana”, sinó de grup paramilitar: homes de constitució molt forta, uniformats amb samarretes corporatives, roba negra, pantalons i botes militars.

S’han deixat veure pràcticament només durant els actes ultradretans del 12 d’octubre de 2013 i de 2014, fent tasques de seguretat i de servei d’ordre en les dues convocatòries. Durant l’acte de 2014, alguns dels seus integrants van realitzar salutacions feixistes i la crema de diverses estelades. David Colmero, representant d’aquesta organització, va ser l’encarregat de fer el parlament a la roda de discursos de l’acte de Montjuïc de 2014. Actualment, División Europa no té cap mena d’activitat.

Concentració ultradretana / JORDI BORRÀS

Concentració ultradretana / JORDI BORRÀS

Falange Española de las JONS (FE de las JONS)

FE de las JONS és una de les organitzacions que es proclamen hereves del partit d’inspiració feixista fundat per José Antonio Primo de Rivera. A banda de FE de las JONS, avui en dia hi ha diverses organitzacions actives que es proclamen falangistes.

L’organització FE de las JONS es va fundar el 1976 a Madrid i actualment està liderada per Norberto Pico Sanabria. Aquest partit és el que té més implantació a Catalunya de totes les organitzacions que inclouen el terme Falange entre la seva sigla. Es declaren nacionalsindicalistes, és a dir, partidaris d’un sistema econòmic igualitari, favorables a l’abolició del Parlament i dels partits polítics i aposten per la construcció d’un sindicat únic i vertical coordinat entre empresaris i treballadors. Són, en part, el que alguns autors denominen “falangistes d’esquerres”, que recullen la tradició de Ramiro Ledesma i Onésimo Redondo de les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS) i del falangisme de José Antonio Primo de Rivera. Tot i això, el seu discurs social és més moderat que el de Falange Auténtica (FA), partit que directament es declara “antifranquista”.

El més destacable de l’escassa acció política de FE de las JONS a Catalunya ha estat una política unidireccional dirigida a la qüestió nacional, destacant la irrupció que ha practicat al si de convocatòries unitàries al voltant del 12 d’octubre i del 6 de desembre, sumant-se tant als actes del Moviment Cívic d’Espanya i Catalans com a l’acte de Societat Civil Catalana (SCC) de 2014. Tal ha estat la implicació de FE de las JONS amb aquests moviments que una part de la seva militància, especialment alguns dels individus que formen un nucli molt actiu a la comarca del Maresme, han fet tasques de servei d’ordre en diverses d’aquestes manifestacions. Un dels altres nuclis actius de FE de las JONS és a Roquetes, al Baix Ebre, on disposen de local propi. Aquest nucli ha destacat els últims anys per la defensa activa del monument franquista de Tortosa.

La bandera franquista en una concentració del 12 d'Octubre / JORDI BORRÀS

La bandera franquista en una concentració del Dotze d’Octubre / JORDI BORRÀS

Frente por España (FxE)

Aquesta organització ‘sui generis’ es va presentar a Barcelona el 12 d’octubre de 2013 durant el tradicional acte d’homenatge a la bandera espanyola que els sectors ultradretans més radicalitzats fan a la muntanya de Montjuïc. El Frente por España (o Frente x España; utilitzen les dues grafies) ha estat liderat per David Castillo, un jove taxista de Barcelona a cavall entre un perfil delinqüencial i un de lleugerament polititzat.

Des del punt de vista ideològic, a través dels comunicats de FxE, es pot desprendre que aquesta organització es defineix com “ni d’esquerres ni de dretes”, sinó partidària de la tercera posició, de la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya i d’un paneuropeisme característic dels partits neonazis. En diversos comunicats, el FxE ha defensat directament les idees d’Adolf Hitler i del seu règim, acostant l’organització a postures clarament neonazis. Tot i això, el marcat lideratge de Castillo, la poca militància de l’organització i el patró polític de baix nivell de tots plegats han estat els responsables d’una línia ideològica i estratègica erràtica, sovint improvisada i amb uns fonaments gens il·lustrats.

Les últimes accions del FxE es van produir a la tardor de 2014. L’Onze de Setembre, el FxE va anunciar una convocatòria (finalment no es va produir) al Parlament de Catalunya pel 19 de setembre, just el dia que s’havia d’aprovar la Llei de consultes que permetria celebrar la consulta sobiranista del 9 de novembre. Durant la convocatòria del 12 d’octubre de 2014, el FxE es va unir als actes convocats per LEM. Dies després, el FxE va anunciar l’ocupació d’un fantasmagòric “Hogar Social Rafael Casanova” en algun lloc del Baix Llobregat, el qual va resultar ser únicament una operació propagandística. Des de llavors, el FxE ha cessat tota activitat, i el seu líder, David Castillo, ha desaparegut del panorama polític.

La España en Marcha (LEM)

Aquesta plataforma unitària es va presentar durant l’acte d’homenatge a la bandera espanyola fet a Montjuïc el 12 d’octubre de 2013. LEM era formada inicialment per DN, AN, Nudo Patriota Español (NPe), La Falange (FE), i el Movimiento Católico Español (MCE). Poc temps després de la seva formació, disputes sobre les estratègies de cara a les eleccions europees de 2014 i tensions entre els cabdills d’algunes formacions integrants van causar la sortida de DN de LEM. La plataforma, ja sense DN, es va presentar en forma de marca electoral sota la sigla de LEM a les eleccions europees de 2014, amb el resultat de 17.000 vots arreu de l’Estat. L’activitat de LEM ha quedat congelada després que AN abandonés la plataforma a mitjan 2015.

Milícia Catalana (MC)

Milícia Catalana va ser una organització armada d’extrema dreta, espanyolista i integrista catòlica que va actuar a Catalunya des de l’any 1985 fins al 1991. Els seus objectius principals, perpetrats amb artefactes explosius o trets dissuasius, van ser clíniques avortistes, locals freqüentats per homosexuals i seus d’organitzacions independentistes. El seu emblema encara resta en una part de l’imaginari col·lectiu de l’extrema dreta a Catalunya, la “senyera creuada”, una bandera idèntica a l’estelada però que substitueix l’estel blanc per una creu potençada del mateix color. També fou el logotip de l’MPC i de les seves joventuts, anomenades Batzegada. MC va impulsar, sota el mateix ideari —integrisme catòlic i espanyolisme en clau catalana—, el partit MPC, d’on van sortir nombrosos quadres dirigents que anys després s’incorporarien a la PxC. Tot i el cessament de l’activitat armada, oficialment MC mai no s’ha dissolt. Els seus principals dirigents van ser Juan Carlos Criado Guasch i Carlos Francisoud Araguas. La sospita que MC tingués relació amb les clavegueres de l’Estat i cossos policials espanyols, avui dia, encara no s’ha pogut aclarir.

Moviment Patriòtic Català (MPC)

Partit creat el 1994 impulsat per Carlos Francisoud, exdirigent d’MC. L’organització es declarava nacionalsindicalista, antiseparatista i amb un clar pòsit integrista catòlic d’inspiració carlina. Una de les característiques del grup va ser la de crear un partit espanyolista d’extrema dreta en clau catalana, utilitzant tant el català com el castellà a les seves publicacions, bevent, principalment, del concepte del catalanisme hispànic, tal com ho va fer MC i actualment Somatemps.

Alguns dels seus militants, com Ramon Cuadrado Carvajal, membre de les joventuts de l’MPC, anomenades Batzegada, i condemnat a 6 anys de presó per col·locar una olla de pressió farcida de cloratita en un carrer adjacent a les Cotxeres de Sants l’any 2001, transiten precisament per Somatemps. D’altres, com David Parada o Alberto Sánchez, van seguir en política passant per la PxC, tal com ho va fer el seu líder, Carlos Francisoud, que de manera puntual va ser candidat pel partit d’Anglada a Badalona. El seu emblema i el de les seves joventuts era el mateix que el d’MC, l’anomenada “senyera creuada”.

Ultres / JORDI BORRÀS

‘Ultres’ / JORDI BORRÀS

Movimiento Social Republicano (MSR)

Fundat a Barcelona el 1999, el partit recull el bagatge d’Alternativa Europea (AE), és d’ideologia nacionalrevolucionària. Defensa la unitat d’Espanya “tenint en compte” la seva diversitat cultural, es defineix com a republicà, i aposta per la justícia social. Alguns autors classifiquen l’MSR com a partit “socialista no marxista”, de “feixisme roig”, o directament de neonazi. És destacable de l’MSR l’aposta per renovar el panorama nostàlgic de l’extrema dreta espanyola, defugint la rèmora del franquisme i de la seva iconografia. L’organització rebutja classificar-se de dretes o d’esquerres, també rebutja l’etiqueta d’extrema dreta definint-se com a partit transversal, revolucionari, basat en les teories del tercerposicionisme.

Aquesta organització va ser liderada pel seu fundador, Juan Antonio Llopart Senent, fins a mitjan 2014, quan aquest va abandonar el partit per crear una nova organització anomenada Soberanía y Libertad (SyL). El seu llenguatge, símbols, colors (negre i vermell) i algunes de les seves posicions ideològiques en algunes qüestions podrien recordar els de l’esquerra alternativa. Precisament aprofitant aquest equívoc, han intentat infiltrar-se en sindicats, plataformes i lluites veïnals diverses sense ser percebuts com a agents ultradretans. Fruit del seu posicionament contra Israel, també van provar d’infiltrar-se, sense èxit, en moviments propalestins. L’MSR ha cultivat durant anys els contactes en l’àmbit internacional, formant part de l’Aliança dels Moviments Nacionals Europeus, una aliança de partits ultradretans europeus formada, entre d’altres, per la italiana Flama Tricolor, el Partit Nacional Britànic o el Jobbik hongarès. Actualment, l’MSR està en hores baixes a Catalunya, fruit, en part, de la crisi de lideratge després de la sortida de Llopart i d’altres militants destacats. Aquest partit mai no ha tingut uns resultats electorals destacables, aconseguint només un regidor a la província de Guadalajara l’any 2011. En les municipals de 2015 va estar a punt d’aconseguir un regidor a la localitat gironina de Riudarenes.

Partit Nacionalsocialista Català (PNSC)

Ultradreta - PxC

Militants de Plataforma per Catalunya / JORDI BORRÀS

Partit creat el 1979 i liderat pel pintor Josep-Anton Martí Teixidor (de sobrenom ‘Vitriol’), que tan sols va aglutinar una quinzena de militants. El PNSC va ser una organització impulsada, a tall de globus sonda, per CEDADE, organització espanyolista i neonazi. El seu objectiu va ser mirar d’atraure possibles militants d’ultradreta catalanista a l’ideari nacionalsocialista, transitant, únicament, entre un catalanisme regionalista sense reivindicar opcions independentistes. El PNSC només es va limitar a l’elaboració de propaganda que s’imprimia des dels mateixos tallers de CEDADE. El PNSC es dissolgué a principis dels anys vuitanta sense aconseguir el propòsit.

Plataforma per Catalunya (PxC)

Partit xenòfob i nacionalista espanyol, qualificat de dreta populista per molts autors, va néixer el 2003 emmirallant-se en el Front Nacional francès de Jean-Marie Le Pen. La PxC ha estat el partit ultradretà més important a l’Estat espanyol i a Catalunya des de la desaparició de Fuerza Nueva (FN). Aquesta organització ha destacat des d’un bon principi per un lideratge inqüestionable ocupat per Josep Anglada i Rius (un exdirigent d’FN) tot i que va ser destituït, a principis de 2014, del càrrec de president del partit que ell mateix va crear. Anglada va forjar el germen de la PxC l’any 2000 a Vic, amb el naixement de la Plataforma Vigatana, que va fer bandera del populisme antiimmigració amb rèdits electorals.

Molts dels membres més destacats de la PxC han transitat anteriorment per altres organitzacions ultradretanes com CEDADE, FN, JJEE, MPC, però alguns també havien militat prèviament en partits de la dreta liberal com el PP i C’s. En les eleccions del Parlament de Catalunya de 2010, la PxC va aconseguir més de 82.000 vots, quedant-se a només 12.000 vots d’aconseguir diputats a la cambra catalana. En les municipals de 2011 va aconseguir 67 regidors arreu del Principat. Actualment, la PxC només conserva 8 d’aquells regidors després de la desfeta de les municipals de 2015. Actualment, el partit està presidit per August Armengol i el seu secretari general és Robert Hernando. La PxC es troba en ple procés de confluència amb altres partits ultradretans per impulsar la nova marca electoral Respeto.

Respeto

Nova marca electoral fruit del procés de confluència de la PxC, del Partido por la Libertad (PxL) i d’España2000. Va fer el seu congrés fundacional el 23 d’abril de 2016 a la localitat catalana de Coma-ruga (municipi del Vendrell). Té com a objectiu convertir-se en l’organització islamòfoba i identitària de l’Estat amb el mirall de Pegida i del Front Nacional com a referents.

Fruit del congrés fundacional, en van sortir tres dirigents: Rafa Ripoll, provinent d’España2000; José María Ruiz Puerta, del PxL, i August Armengol, home clau a la PxC i regidor d’aquest partit al Vendrell. Amb motiu del congrés, la número dos del moviment islamòfob alemany Pegida va donar suport a la creació de Respeto.

Soberanía y Libertad (SyL)

Soberanía y Libertad neix oficialment a l’agost de 2014 i s’inscriu al registre de partits polítics del Ministeri de l’Interior espanyol al novembre del mateix any. SyL és el resultat del trencament al si de l’MSR a conseqüència de les diferències estratègiques entre una part de la direcció del partit, encapçalada per qui en va ser l’ànima fundadora, líder històric i secretari general, Juan Antonio Llopart; el president, Antonio Martínez Cayuela; la coordinadora general, Carmen Martín Padial, i, per contra, la part més jove del partit, representada, entre d’altres, per Jordi Albert de la Fuente, que és qui es quedà la sigla de l’MSR després del trencament. Malgrat això, pel que sembla, Jordi de la Fuente hauria abandonat l’MSR per ingressar recentment a la PxC. Llopart i alguns exdirigents i destacats activistes històrics de l’MSR com Jordi Garriga o Josep Alsina (actual president de Somatemps) es replegaren a SyL com a sortida política davant de les disputes estratègiques.

Les idees força del manifest fundacional de SyL són: “sobirania, solidaritat, llibertat i Europa”, sota les quals desenvolupen un discurs paneuropeista, antisemita, anticapitalista i espanyolista. Malgrat la suposada retòrica anticapitalista, els pocs actes públics que per ara ha realitzat el partit han estat únicament a remolc del discurs espanyolista, sumant-se en diverses ocasions a actes de Societat Civil Catalana (SCC), l’últim dels quals va ser el 31 de gener a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Des de fa alguns mesos, SyL ha cessat pràcticament tota activitat, també a la xarxa, abandonant l’objectiu de convertir-se en un nou refugi d’irreductibles “patriotes nacionalrevolucionaris”.

Concentració de Somatemps / JORDI BORRÀS

Concentració de Somatemps / JORDI BORRÀS

Somatemps

Darrere d’aquest joc de paraules entre “hi som a temps” —d’aturar l’independentisme— i el Sometent —organització paramilitar catalana d’autodefensa civil—, s’hi amaga una entitat constituïda a la vila de Santpedor, poble natal del president fundador, Josep Ramon Bosch, a les acaballes del 2013. Somatemps va néixer amb la intenció d’esdevenir un ‘think tank’ del nacionalisme espanyol a Catalunya. Entre els seus impulsors i membres destacats, hi trobem personalitats i acadèmics diversos, entre els quals hi destaca l’expresident d’SCC, Josep Ramon Bosch (que, tot i mantenir-se com a president de forma legal, va abandonar l’entitat per centrar-se en SCC), els professors de la Universitat Abat Oliba-CEU, Javier Barraycoa i Jordi Cabanes (es desconeix si encara en forma part) o el també historiador, biòleg i filòsof Josep Alsina.

Actualment, la direcció de Somatemps la formen Josep Alsina (president), Xavier Codorniu (secretari) i Xavier Brustenga. Tant Alsina com Codorniu són impulsors d’SCC malgrat que Alsina va declarar haver-se desvinculat de l’entitat després d’assistir a algunes reunions. Josep Alsina és un destacat militant de l’extrema dreta catalana, va militar al Partido Español Nacional Socialista (PENS), a FN, a l’MSR i actualment es troba també a l’òrbita de SyL. D’altra banda, un dels altres membres destacats és Javier Barraycoa, secretari de la junta regional de la Comunión Tradicionalista Carlista (CTC) a Catalunya.

A Somatemps hi conviuen diferents sensibilitats de l’extrema dreta catalana. Des de l’ala carlina, representada per Barraycoa, fins a sectors nacionalrevolucionaris, com el mateix Alsina. Tot amb tot, Somatemps es presenta com una entitat historicista que es basa en la teoria del catalanisme hispànic, un concepte revisionista que parteix del plantejament que el veritable catalanisme és el d’arrel hispanista, és a dir, el regionalisme folklòric que mai no discutirà la unitat inqüestionable de l’Estat espanyol tot i reivindicar la cultura i la llengua com a pròpies, és a dir, la mateixa línia ideològica d’intentar crear una organització d’extrema dreta en clau catalana, tal com van assajar MC i l’MPC anys abans. Cal destacar que Somatemps és una de les 52 associacions fundadores d’SCC, sent, sense cap mena de dubte, la més destacable, fins al punt que totes dues associacions van compartir president, Josep Ramon Bosch, fins al setembre de 2015.

Tradició Catalana (La Traca)

La Traca és l’acrònim de Tradició Catalana. Les primeres notícies d’aquest grup juvenil apareixen al juliol de 2015 a través de la web de Somatemps, organització que publica periòdicament fotografies de les seves accions, dutes a terme en diverses localitats maresmenques, a Barcelona o a Sant Cugat i que es resumeixen en l’enganxada d’adhesius, pintades i boicots a murals independentistes.

La declaració fundacional de La Traca es va penjar a la web de Somatemps l’Onze de Setembre de 2015 i ara mateix és l’única organització que hi manté un vincle aparent. En aquesta declaració fundacional es presentava un logotip amb l’acrònim de La Traca i una X vermella sobre fons blanc que recorda inequívocament la creu de Borgonya (o de Sant Andreu) utilitzada pels carlins. Al manifest es defineix La Traca com “un moviment juvenil que es fonamenta en les arrels espirituals i històriques que van engendrar Catalunya”. Frases com “Catalunya, sigues hispana, sigues cristiana / Catalanitat és Hispanitat / Nostre Comtat, cor de la Hispanitat / Visca la Catalunya hispana” posen en evidència el pòsit nacionalista espanyol i tradicionalista que porta a pensar en les evidents connexions amb el sector carlí (representat per Barraycoa) al si de Somatemps.

Tot amb tot, Somatemps va negar amb un article al seu blog que tingués joventuts malgrat que se solidaritzaven amb La Traca per la seva “labor de descatabasunización”. El curiós del cas és que van negar tenir joventuts dies després que un militant de Somatemps, Nicolás Pastor Maggio, tortosí del sector carlí de l’organització, publiqués en obert al seu mur de Facebook que a conseqüència del II Congrés de Somatemps, realitzat a Hostalric, n’havia sortit escollit com a coordinador de joventuts d’aquesta organització. Fins i tot mitjans ‘ultres’ de l’entorn de l’espanyolisme radical, com és el cas de ‘Baluarte Digital’, apunten La Traca directament com a braç juvenil de Somatemps.

Tot i la poca transparència de Somatemps amb aquest assumpte, es podria donar el cas, que per discrepàncies ideològiques dins de Somatemps, no es vulgui acceptar La Traca com a organització juvenil perquè aquesta només representa el sector carlí i no el dels nacionalrevolucionaris encapçalats per Josep Alsina. Per tant, seria plausible pensar que Somatemps estigués gestant les seves pròpies joventuts —a les quals feia referència Nicolás Pastor— paral·lelament a l’existència de La Traca. Malgrat el secretisme que gira al voltant dels seus militants, tot apunta que molt probablement La Traca és formada per sectors propers al moviment carlí, influenciats pel desaparegut MPC i amb elements provinents del Casal Tramuntana i també de les Joventuts Identitàries per Catalunya (JIxC), l’organització juvenil, ja sense activitat, de la PxC.

Som Catalans

Som Catalans és l’última expressió frustrada de l’intent continuat durant els últims 35 anys d’obrir un espai propi format per militants independentistes d’extrema dreta i ara mateix és l’única organització que representa aquest espai. El partit neix a la primavera de 2014 fruit d’un sector d’uns quants militants provinents de la PxC que rebutgen l’espanyolisme d’aquesta organització. Es defineix com a independentista, identitari i té els Països Catalans com a referent nacional.

Som Catalans està dirigit per l’osonenca Ester Gallego i pel valencià Enric Ravello. Gallego havia militat a ERC als anys noranta i posteriorment ho va fer a la PxC. D’altra banda, Enric Ravello (o Enrique, com s’havia fet dir durant molts anys) prové de l’extrema dreta espanyolista de CEDADE i de l’MSR. Posteriorment va ser responsable de relacions internacionals de la PxC. És per aquest motiu que Ravello ha portat Som Catalans a mantenir contactes fluids amb organitzacions com el Vlaams Belang, un partit independentista i xenòfob de Flandes. Som Catalans també manté forts contactes amb el fantasmagòric Casal Europa de Perpinyà, liderat per Llorenç Perrié Alba, exmilitant del Front Nacional.

El partit es va presentar a les eleccions municipals de 2015 a la ciutat de Vic, considerat el seu feu, on van obtenir 56 vots, el 0,36% dels sufragis. De Som Catalans en ressalta la islamofòbia com a punta de llança pel seu discurs etnicista, fet a imatge i semblança dels nous corrents de la dreta populista emergents arreu d’Europa.

Unitat Nacional Catalana (UNCat)

UNCat va ser un partit independentista fundat l’any 2000 i dissolt a l’estiu de 2014. L’organització, de poca entitat, defugia l’etiqueta de dreta o esquerra i s’autoproclamava transversal, malgrat utilitzar lemes propis d’organitzacions xenòfobes. Els seus fundadors provenien d’altres organitzacions com el Partit per la Independència (PI) i del sector ultradretà que en el seu moment milità al partit històric Estat Català (EC) abans de ser-ne expulsats. El partit va ser presidit per Xavier Andreu, exmilitant de CEDADE i activista històric de l’escena ultradretana independentista.

UNCat va declarar reiterades vegades no ser un partit xenòfob, també en alguns dels seus comunicats: “UNCat rebutja la xenofòbia tal com demostra el punt número 2 de la nostra declaració de principis: Fent-se portaveu de la voluntat col·lectiva d’un poble que anhela el seu alliberament, Unitat Nacional Catalana obre les seves portes a tots els homes i dones que posin pel damunt de tot aquest ideal, independentment del seu origen, creença o ideologia social”. Malgrat això, UNCat va editar nombrosa propaganda xenòfoba en què rebutjava la immigració. Lemes com «parla català o emigra», «prou immigració» o «per una Catalunya catalana» van formar part del seu ideari.

UNCat va popularitzar la utilització de l’enigmàtic 33, fent referència a la tercera lletra de l’abecedari amb motiu del lema “Catalunya catalana”. Es dóna la circumstància que els moviments neonazis d’arreu del món utilitzen el 88, que sota el mateix sistema de translació de números amb lletres fa referència al nazi “Heil Hitler”.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
Un comentari
  • Subscriptor Guillem Galera i Léger 2 de juny de 2016 - 4:52

    Benvolgut Amic Borràs,
    Fa un parell de setmanes et vaig poder sentir fent un interessant duet amb en Roger Suso (que he llegit menys). La veritat és que el format de xerrada es va fer curt i amb ganes d’aprofundir. Un cop llegit el teu diccionari, documentadíssim, no em resta més opció que aixecar-me i aplaudir, cosa que vaig fer abans d’ahir, i esperar, des de l’admiració, que tinguis temps lliure per fer altres coses. Passar-se el dia pensant, llegint, analitzant, investigant sobre gentola com la que descrius deu portar el cervell a la vora del col·lapse.
    Lamento no fer cap comentari fins ara, no he tingut massa temps.
    Dit això, i aprofitant la finestra que obres, sí que m’agradaria explicar una experiència viscuda el proppassat dissabte i, per pura casualitat, amb una gent clarament vinculada a l’extrema dreta per la Via Laietana de Barcelona. Parlo dels membres i familiars d’aquest cos de les forces armades espanyoles anomenada Legión. I ara, si em permeteu, amics periodistes, mataré el missatger. Abans de sortir de casa per anar al centre de Barcelona, vaig sentir com una periodista de la ràdio pública del país explicava que la desfilada d’aquest cos orgullós i tolerant per definició havia transcorregut sense incidents, amb normalitat, tret d’algunes consignes de gust dubtós adreçades al President, a l’Alcaldessa i clamant, també, que no serien enganyats, que ells i nosaltres també som espanyols –cosa que ja sabíem, gràcies-.
    Algunes idees:
    – No hagués estat bé explicar què és aquest cos, qui en fou el seu fundador, una mena de nazi analfabet que precisament reivindicava aquesta condició per a ser bon patriota? Sí, amiga corresponsal de Catalunya ràdio, el de “muera la intel·ligència” i “viva la muerte”, brams que va excretar començada ja l’agressió feixista de la Guerra Civil. Res, per allò del context, sabeu?
    – No hagués estat bé, també, enllaçar aquesta desfilada de masclisme i testosterona hispano-purulenta amb el trampós referèndum de Tortosa avalat per totes les forces polítiques (exceptuant la CUP) que legitimava el franquisme?
    – Sentir cridar consignes com “Viva el Cristo de la Buena Muerte” a individus amb motius tatuats que fregarien la il·legalitat en països que considerem civilitzats és normalitat? Gent que, com la guardia civil, té com a leitmotiv l’edificant “Todo por la patria” és normalitat? Per cert, “Todo por la patria” no quedaria fora del codi penal espanyol? “Todo”? Intxaurrondo també és “todo”?
    – Finalment, la qüestió estètica. És normalitat que un cos farcit de delinqüents prengui una de les artèries de Barcelona, atemoreixi els seus habitants, insulti les institucions, desfili amb unes disfresses desgastades i curulles de medalles de llauna i banderes, tot això amb impunitat i la complicitat parcial d’una guàrdia municipal que es va desemmascarar (algunes lluïen unes polseres amb bandera espanyola que feien feredat)?
    Benvinguts a la normalitat doncs.

Deixa el teu comentari