24/02/2016 | 00:10
Joseph Blatter desplega el full on hi té anotat el seu discurs amb un somriure sintètic enganxat als llavis. Però de cop, com si l’hagués pinçat per dins un mal pressentiment, aixeca la barbeta. Els seus ulls són els d’algú espantat que s’encara al balcó del món sabent que ja no tornaran els paisatges idíl·lics. Ara, davant seu, tot són flames. La mà esquerra aferrada al braç de la cadira, la pell dels pòmuls tibada, les celles flexionades en posició d’alerta: un home amb americana clara se li apropa. Quan ja és a pocs pams de la seva cara, l’inesperat espontani pronuncia unes paraules i, abans que els goril·les de seguretat aconsegueixin emportar-se’l, li llança un grapat de dòlars postissos pel cap. Cada un dels paperets vola d’una manera assossegada, com si no tingués pressa per caure.
Blatter, si pogués, arrencaria a córrer. Però, abans que res més passi, enmig del desconcert que ara regna a la sala de premsa, sona un clic. Un fotògraf que fa la seva feina, congelant el temps en l’instant precís; i una imatge que no tardarà a córrer com una reguera de pólvora per les redaccions i les xarxes socials.
D’un acte simbòlic de protesta se n’obté un retrat. I d’aquest retrat, que condensa un present, se’n deriven dues metàfores: l’apoderat del futbol i la seva sospitosa fortuna amenaçant-lo; la FIFA i els seus budells podrits saltant pels aires.
Els crims financers, les investigacions judicials (moltes de les quals encara obertes) i la pressió mediàtica han arrossegat Blatter, l’intocable Blatter, fins a la porta de sortida. I això que l’organització futbolística més potent del planeta, que entre altres coses s’encarrega de gestionar la Copa del Món, segueix sent a dia d’avui una de les institucions sense ànim de lucre que generen més beneficis. Per posar un exemple: només en els quatre anys que van precedir la celebració de l’últim Mundial del Brasil (2014), la FIFA va recaptar fins a 5.172 milions d’euros, als quals després de la disputa del torneig s’hi van afegir 4.000 milions més per la comercialització de drets televisius i la venda d’entrades. Ingressos descomunals que tornen a repetir-se en menys d’un lustre, quan arriben les dates del campionat següent, i que no paren d’alimentar les caixes fortes d’aquells que porten el timó de l’imperi de la pilota.
Però ni el superàvit espanta les infraccions. Al contrari: les aguditza. Des del passat mes de juny, la FIFA roman decapitada. Toquen eleccions per començar a passar pàgina. Aquest divendres 26 de febrer coneixerem el nom del seu nou president.
Ali bin al-Hussein (Jordània), Salman bin Ebrahim al-Khalifa (Bahrain), Jérôme Champagne (França), Gianni Infantino (Suïssa) i Tokyo Sexwale (Sud-àfrica) són els cinc candidats que opten a coronar-se com a guanyadors dels comicis més inusuals de la història de la institució. I no n’hi ha cap que durant aquestes últimes setmanes de campanya no s’hagi endut la paraula del canvi a la boca. Lògic. És la mínima promesa reclamable en un context que ha quedat devastat després que sortissin a la llum una sèrie d’escàndols de corrupció sense precedents.
L’aparent impunitat que sempre havia acompanyat un mandat que ha durat 17 anys, el temps que ha aguantat Blatter assegut al tron, ha quedat esmicolada en qüestió de mesos.
Però com hem arribat exactament fins a aquest escenari inèdit?
17 de desembre de 2014
Un fiscal dels Estats Units de 53 anys, rostre afligit i punys damunt la taula, comunica la seva dimissió com a president de l’òrgan d’instrucció de la Comissió d’Ètica de la FIFA. El motiu? Que la institució, encara dirigida per Joseph Blatter, es negui a publicar íntegrament els informes que ella mateixa li va encarregar sobre les possibles irregularitats en la concessió dels Mundials de Rússia (2018) i de Qatar (2022).
La FIFA, sobretot des de començaments de segle, ha esdevingut un nucli de poder inexpugnable. La televisió de pagament i el màrqueting global han multiplicat la importància del futbol i, en conseqüència, els recursos de qui s’encarrega de gestionar-lo. “Si el futbol s’erigeix en una postmoderna religió universal, aquest és el seu Vaticà: amb els seus diaques, la seva litúrgia i també les seves intrigues de palau”, observa el periodista Aitor Lagunas.
Un centre neuràlgic tan fàcil d’aixecar sospites com d’aplacar-les amb el pes de la seva musculatura multimilionària. Una màquina de fer diners que genera quasi 500 llocs de treball. Una carcassa impenetrable que resulta temptadora per a aquells que volen dilatar l’èxit dels seus negocis. Si fa alguns anys haguéssim hagut de traçar el perfil del seu màxim dirigent, hauríem dit que Blatter feia anar la FIFA com si fos un rellotge de la seva Suïssa natal, marcant el temps de cada esdeveniment, gestionant a la perfecció la idoneïtat de cada escenari i acomodant tota classe d’interessos comercials de governs i de multinacionals a un discurs entendridor: la pilota roda per a la concòrdia internacional.
Fins que una pedreta es cola per primer cop al fons d’un dels mocassins del president. Una pedreta que té nom i cognom —Michael García— i un propòsit ferm —començar a aixecar les catifes sobre les quals es passeja l’elit burocràtica del futbol. Sembla que el que García troba allà sota no li fa gens de bona espina. I tampoc a la mateixa corporació que li paga el sou, que es nega a fer públiques les informacions comprometedores un cop han estat descobertes internament. La renúncia de l’investigador és la primera sacsejada a un sistema opac que ja havia aguantat massa temps inalterable a les suspicàcies i als recels que generava la seva conducta hermètica.
L’assignació de les seus de les Copes del Món obre una escletxa que acaba sent irreparable. L’escàndol del ‘Qatargate’ marca un punt d’inflexió. “Han comprat el Mundial”. Aquest és el contingut d’un correu electrònic que l’últim secretari general de la FIFA, Jérôme Valcke, va fer arribar a Jack Warner, antic president de la CONCACAF (confederació reguladora del futbol nord-americà i centreamericà) i soci inseparable de Mohammed bin Hammam, principal valedor de Qatar com a amfitrió de l’edició del Mundial de 2022. El missatge és publicat per ‘France Football’ i es converteix en la primera evidència d’una trama corrupta que compta amb pràctiques desviades, pactes ocults, conflicte d’interessos i maletins de fins a 40.000 dòlars que van ser entregats a delegats caribenys per tal que reconsideressin el seu vot i ajudessin a fer arribar la competició més prestigiosa de seleccions a la vora del golf Pèrsic.
El més alarmant de l’assumpte és que, tal com s’afanyen a advertir alguns periodistes, les esperances que les seus de 2018 i de 2022 puguin ser replantejades no resulten gaire realistes, ja que els contractes entre la FIFA i els dos països ja han estat redactats i firmats prèviament, i inclouen unes clàusules de rescissió molt altes que els protegeixen davant la possible irrupció d’escàndols.
A la polèmica comentada s’hi sumarà més tard el cas de la Copa del Món de 2006, celebrada a Alemanya. La publicació ‘Der Spiegel’, afegint-se a la tendència catàrtica dels últims esdeveniments, denunciarà una presumpta compra de vots per l’adjudicació del torneig al país d’Angela Merkel. Segons explicaran des de la gran capçalera, el llavors president de la marca esportiva Adidas, Robert Louis Dreyfus, va col·locar a la disposició de la candidatura germànica uns 6,7 milions d’euros molt abans que fos escollida com a seu, quan encara corria l’estiu de l’any 2000. Tot apunta que Franz Beckenbauer, llegenda històrica del futbol alemany i president del comitè organitzador d’aquell Mundial, hauria estat des del primer moment al corrent de la situació. A principis de mes, la federació alemanya de futbol (DFB) presentava una demanda contra el ‘Kaiser’, que públicament s’ha limitat a admetre haver comès “un error”.
Aquest reguitzell de qüestions espinoses, agitades més tard per la dimissió de García, comencen a irrompre amb força en el centre del debat públic. La FIFA ja té un forat prou manifest a les parets de la seva pomposa seu de Zuric (la construcció de l’edifici va costar en el seu dia 200 milions d’euros) per seguir mirant cap a una altra banda.
27 de maig de 2015
Un eixam de periodistes i càmeres de televisió s’apilen en una roda de premsa que s’ha convocat al cor de Brooklyn. Alguns d’ells, els últims a arribar-hi, s’han quedat sense cadires i s’asseuen a terra, a primera fila, amb les cames encreuades. L’esclat no es fa esperar. El Departament de Justícia dels Estats Units, en una operació mai vista que ha comptat amb la col·laboració de l’FBI i de l’Internal Revenue Service (IRS) —l’agència tributària del país—, fa oficial la detenció de set alts directius de la FIFA acusats de corrupció. Loretta Lynch, recentment estrenada com a nova fiscal general, collaret de perles blaves cenyit al coll i turmells elevats sobre dos talons esprimatxats que semblen mistos, és l’encarregada de donar la notícia. També l’observen de ben a prop, atrinxerats rere el faristol des d’on vibren els micròfons, alguns dels càrrecs més destacats de les institucions de seguretat nord-americanes.
L’anunci és demolidor, i aixeca una onada immediata d’estupefacció i de rebuig entre les masses. Lynch enumera els detinguts, però matisa que es tracta d’una trama amb “arrels profundes”. De moment, entre els primers que es desplomen pels cops de les investigacions, s’hi troba, per exemple, Jack Warner, exvicepresident de la FIFA i expresident de la Federació de Trinitat i Tobago, un directiu que, mentre encaixava mans a l’ombra dels estadis, intentava fer-se un racó en la política, reclamant la introducció de la forca per buidar el ‘corredor de la mort’ del seu país d’origen. També hi consta Eugenio Figueredo, president de la CONMEBOL (organisme que controla el futbol sud-americà) fins al 2014 i vicepresident de la FIFA, l’home fort de Blatter a l’altra banda de l’oceà, un futbolista frustrat que durant la seva joventut no va dubtar a canviar els vestidors pels despatxos, passant de driblar adversaris amb tacs a controladors de transparència econòmica. O l’antecessor en el càrrec d’aquest últim, Nicolás Leoz, que anys enrere ja havia estat enxampat en una corruptela relacionada amb la candidatura mundialista d’Anglaterra per a la cita de 2018, a la qual el paraguaià va oferir el seu suport a canvi de —atenció— ser nomenat cavaller de l’Imperi britànic.
A tots plegats se’ls imputa per delictes de suborn, xantatges, frau i conspiració pel blanqueig de diners. La seva xarxa de corrupció s’hauria estès durant més de 20 anys, i hauria estafat una xifra un pèl superior als 150 milions de dòlars.
I el que és més significatiu: des dels Estats Units prometen que seguiran estirant el fil. Salten les alarmes a Zuric. Després que mesos abans el focus de la polèmica se centrés a la part oriental del globus terraqüi, amb els noms de Rússia i de Qatar subratllats en vermell, ara l’escàndol ja és transversal, titànic, ja que molts dels acusats per Lynch actuen des de més enllà de l’Atlàntic. L’arbre de la FIFA segueix tremolant, i de dalt del tronc no en paren de caure branques. Walter Gregorio, portaveu de l’organització, intenta mantenir una calma impossible. “Com es pot dir que Blatter ha de dimitir? No està ballant a la seva oficina, però està molt tranquil, segueix el que passa i coopera plenament”, afirma. Però la partida ja no admet els mateixos trucs del passat. El taulell s’ha capgirat de cop i volta. El silenci de sempre, ara, fa massa soroll.
2 de juny de 2015
Blatter, l’intocable Blatter. El mateix ancià arrugat, però totpoderós, que només dos dies després que la justícia nord-americana l’assenyalés amb l’índex, es torna a imposar en les eleccions de la FIFA, i és nomenat president per cinquè cop als 79 anys. El mateix bufó de celles platejades que, un cop renovat el càrrec, quan pot quedar-se sol en el seu despatx semienterrat en el país més luxós del món, lluny dels flaixos i dels copets de felicitació a l’esquena, es permet un gest poruc, embolicant-se el crani amb les mans, com si allà dins també hi arribés la tempesta. Conscient del poc marge que li resta per seguir movent-se. Conscient del risc que comporta la irreparable pèrdua d’un passat blindat.
La pressió l’ha anat acorralant fins a deixar-lo gairebé sense aire. És a l’ull de l’huracà. Els escàndols destapats pels Estats Units ja no solament han provocat que la gran majoria d’aficionats al futbol li girin l’esquena, que també, sinó que fins i tot l’han situat al mig d’un enorme xoc diplomàtic entre les principals forces polítiques i econòmiques del món, sempre pendents del que passa a l’interior de la FIFA.
Al mateix temps que el president de Rússia, Vladímir Putin, trenca una llança a favor del suís i tira per la cara als tribunals nord-americans que actuïn perseguint l’objectiu d’arrabassar la Copa del Món de 2018 al seu país, David Cameron, el líder britànic, reclama directament el cap del màxim dirigent de la institució des de Downing Street. A les queixes de Cameron s’hi sumen les del Govern d’Alemanya, que també carrega amb duresa contra Blatter. I tampoc no es queden amb els braços plegats a la Comissió Europea, des d’on exigeixen amb un comunicat que es faci una neteja profunda a la FIFA.
Per entendre fins on arriba la dimensió internacional de l’organització de la qual Blatter està a punt de perdre el control, només cal constatar la batalla geopolítica que aixeca la seva crisi de credibilitat. Un enorme terrabastall que també desperta la inquietud entre els principals patrocinadors de l’entitat: a les fugues de la petroliera Castrol o de la multinacional cosmètica Johnson & Johnson, s’hi uneixen el malestar de Visa o de Coca-Cola.
Així es com Blatter, l’intocable Blatter, se sent per primer cop vulnerable. I, quan no portem ni 36 hores del mes de juny, es confirma el rumor: el suís anuncia públicament la seva dimissió com a president de la FIFA. S’estampa el punt final a un regnat de quasi dues dècades.
Joseph Blatter havia aconseguit les regnes de la gestió del futbol l’any 1998. Però el seu ascens no s’entén si no es col·loca en el context corresponent. Abans d’assolir l’últim esglaó de l’escalinata del poder, ‘Sepp’ (així és com sempre se l’ha conegut a l’entorn de la FIFA-House) va exercir durant més de 15 anys com a secretari general i mà dreta del brasiler João Havelange, president que va governar la institució des del 1974 fins a les acaballes del segle XX.
Resulta que, durant el mandat d’aquest últim, la FIFA va teixir una sòlida (i adulterada) relació amb l’empresa International Sport Leisure (ISL), que acabaria explotant els drets televisius i comercials dels Mundials fins que el 2001 va entrar en fallida. Durant tot aquest període, la cúpula directiva d’ISL va tenir temps de proporcionar 140 milions de francs suïssos a diferents funcionaris de la FIFA per tal de garantir la continuïtat de les seves relacions preferents. Arribats a un cert punt, però, les sospites sobre els vincles corruptes d’Havelange van començar a prendre força en els mitjans, i va ser llavors quan a Blatter se li va obrir el camí de succeir-li en el tron, a canvi, això sí, de seguir guardant amb discreció els secrets de la casa, que, d’altra banda, coneixia de primera mà.
Per tal d’heretar el ceptre mundial, no obstant això, Blatter encara va haver de superar un altre obstacle: Lennart Johansson, màxim dirigent de la UEFA (l’equivalent de la FIFA a escala europea), també optava a agafar el relleu a Havelange, i no estava disposat a desestimar el seu objectiu ni per uns quants sobres farcits de bitllets. Segons escriu Thomas Kistner en el seu llibre ‘FIFA Mafia’, el futbol africà, en aquells moments, s’inclinava per la candidatura del suec; però, quan tot just faltaven unes quantes hores perquè es dugués a terme la votació, 20 federacions van canviar el seu sufragi definitiu temptades per les promeses econòmiques —encobertes sota el paraigua de “l’ajuda pel desenvolupament”— del multimilionari qatarià Bin Hamman, que ja ha estat citat en aquest escrit anteriorment. Com també s’ha parlat de Jack Warner, un altre fidel company de Blatter que, tal com apunta Kistner, va fer un parell de trucades d’última hora perquè un dels seus assistents es fes passar pel representant d’Haití i aconseguís esgarrapar un vot més a favor del suís.
Blatter encarava l’etapa més anhelada de la seva trajectòria amb la paella agafada pel mànec i sense enemics aparents a la vista. Si algú li hagués dit llavors que uns quants anys després hauria de desfer el camí amb la cua amagada entre les cames, directament, no se l’hauria cregut.
21 de desembre de 2015
“Ser un aficionat del futbol és tornar a la infantesa, a un territori innocent on se suspèn l’activitat racional quotidiana i on un pot rebolcar-se en el tribalisme i la irresponsabilitat. Que ens expliquin que els que manen en el futbol o que els que millor hi juguen són delinqüents és com descobrir que el Pare Noel o els Reis Mags no existeixen”. La sentència és de l’escriptor britànic John Carlin, i data del passat mes d’octubre, quan es coneix que Joseph Blatter (últim president de la FIFA) i Michel Platini (últim president de la UEFA), les dues personalitats més poderoses dels organismes que controlen l’esport més seguit, són suspeses cautelarment per la seva suposada implicació en diversos crims financers.
Sense saber-ho del tot, potser tan sols imaginant-ho, aquestes dues frases que va teclejar Carlin encara es fan més eloqüents 72 dies més tard, quan finalment el Comitè d’Ètica de la FIFA anuncia que els dos dirigents investigats queden suspesos durant vuit anys de qualsevol activitat relacionada amb el futbol. L’informe de la comissió sancionadora indica que la causa és el pagament de 2 milions de francs suïssos que Blatter va fer el 2011 a Platini per un suposat encàrrec que aquest segon havia de desenvolupar per a la FIFA, i que per art de màgia mai no va prosperar.
Blatter: el seductor que va néixer sense ungles, el bruixot rialler amb un do per a les habilitats socials, l’amo absolut. Platini: l’exfutbolista amb deliris de grandesa, l’ambiciós sense fissures, l’etern successor. Dos dinosaures de les finances que, de portes cap enfora, mai no van deixar de fer-se la guitza, de llançar-se retrets mutus, de simular una animadversió més pròpia d’una pel·lícula de ‘western’ que d’un món on tots els passadissos acaben dibuixant un recorregut circular. FIFA i UEFA. Gat i gos. Les dues cares de la moneda més preuada, de sobte, són llançades al calaix de les vergonyes. Esquitxades, retratades, empastifades. Descobertes ‘in fraganti’. Dos col·legues ensopegant amb la mateixa pedra. Autodestruïts.
De res no serveix que ja estigui fixada la data de les noves eleccions. Que el suís hagi dimitit anteriorment i que el francès tingui cada cop més pelut arribar a les votacions sense judicis pendents —fins a l’últim moment va voler ser presidenciable. L’enèsima sotragada, en esquinçar la punta de la piràmide, torna a fer brotar per totes bandes l’olor de socarrim.
Com tampoc no pot escapar de la polèmica el president de la Federació Espanyola de Futbol, Ángel María Villar, un mandatari que durant tot aquest procés també és citat diverses vegades a declarar davant dels tribunals; un aliat potent de moltes de les figures que finalment són condemnades per la Fiscalia; un multimilionari addicte al poder (el seu tèrbol itinerari per l’autoritat mereix un reportatge a banda) que fins i tot es permet l’agosarada postura de seguir donant suport públicament a Blatter quan ja ningú no creu en la seva innocència.
Ben plantats al 2016, cada cop són més els individus que han deixat de refiar-se de tot el que es desprèn de la casta del futbol. De raons no els en falten.
I així es com, en plena seqüència caòtica, es tornen a obrir les urnes per a totes les federacions. La grada, un cop més, queda apartada de la presa de decisions final. Hi ha qui diu que aquestes eleccions són més necessàries que mai. I, en canvi, alguns altres opinen que només serviran per estendre una altra capa de boira que ajudi a difuminar el problema, que els nous aspirants a la corona no són res més que titelles de fusta que els fantasmes de sempre seguiran fent ballar des de la penombra. Dubtes, dubtes i més dubtes. És el llegat enverinat que deixa el ‘FIFAgate’, aquest sisme que amenaça de massacrar els fonaments de l’espectacle més popular del planeta.
