• José Bautista, Dani Domínguez i Eduardo Robaina / 'La Marea'
  • diumenge, 15 juliol 2018

El sector de l'energia és un camp adobat per a les 'portes giratòries'. Ara, per primera vegada, una investigació periodística impulsada per 'La Marea' revela amb detall la magnitud global del fenomen. Endesa n’és només un exemple: per la seva plantilla hi han passat almenys un president, cinc ministres i una llarga llista d’alts càrrecs, des de secretaris d’Estat fins a consellers autonòmics. N'hi ha molts més a RepsolEnagás o Red Eléctrica. CRÍTIC avança en català el reportatge complet sobre les 'portes giratòries' a les altes esferes de l'energia.

Una investigació de la revista 'La Marea' revela els més de 175 càrrecs públics que han passat per Endesa, Gas Natural, Iberdrola o Repsol 

“Les ‘portes giratòries’ existiran sempre i, si no fos així, seria una desgràcia que la política només pogués comptar amb polítics professionals que no puguin entrar i sortir” [sic], assegurava al gener Pedro Solbes, exministre d’Economia i Hisenda, davant la comissió parlamentària que va investigar la crisi, la fallida de les caixes d’estalvis i el seu rescat posterior amb diners públics. Fins al 2014, Solbes va ser conseller d’Enel, l’elèctrica italiana que va apoderar-se d’Endesa amb el beneplàcit del Govern socialista del qual ell formava part. La seva successora en el Ministeri, la socialista Elena Salgado, economista de professió, també va treballar a Endesa. Va ser nomenada consellera de l’elèctrica espanyola menys d’un any després de deixar el càrrec. Salgado assegura “entendre” les portes giratòries i s’escuda en el fet que en realitat la seva “vocació inicial va ser la d’enginyera d’energia”. També va ser conseller d’Endesa Luis de Guindos (PP), successor de Salgado a la cartera d’Economia, que abans d’arribar a l’elèctrica havia estat secretari d’Estat d’Economia a les ordres del llavors ministre Rodrigo Rato.

Hi ha ‘portes giratòries’ que deixen passar diversos anys des que surten del Govern fins que fitxen per alguna companyia del ram energètic. En altres casos, només passen mesos. Hi ha ex-alts càrrecs de l’Estat que entren en els consells d’aquestes empreses per la seva prestigiosa trajectòria professional i acadèmica, com és el cas de Jorge Fabra, expresident de Red Eléctrica. No obstant això, la majoria no disposa d’experiència prèvia ni estudis o perfil tècnic relacionat amb el sector. Un cas cridaner és el d’Arsenio Fernández de Mesa, exdirector de la Guàrdia Civil i actual conseller de la mateixa companyia. Fernández no té estudis universitaris i, fora de l’àmbit polític, només ha treballat com a ajudant de jardineria.

Als anys noranta ja hi havia polítics que saltaven del Govern a les empreses energètiques. Només cal repassar les hemeroteques per adonar-se’n. Aquells dies encara abundaven els perfils tècnics, fet que evitava possibles escàndols com els que provoquen actualment certs nomenaments. Però les privatitzacions iniciades per Felipe González i culminades per José María Aznar van fer un gir a aquesta dinàmica. Fabra il·lustra aquest canvi amb una anècdota: “Després d’alguns anys, vaig anar a Endesa per parlar amb el conseller delegat. Vaig entrar al garatge i em vaig trobar que allò semblava un concessionari de BMW. Allò havia canviat completament. Els sous dels directius eren escandalosos”.

Font: LA MAREA

Presidents, ministres i secretaris d’Estat

Després de l’esclat de la crisi, bona part de la ciutadania va començar a qüestionar el fenomen de les ‘portes giratòries’. Són coneguts els casos dels expresidents Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD, Gas Natural Fenosa —ara Naturgy—), José María Aznar (PP, Endesa), o Felipe González (PSOE, Gas Natural Fenosa), que va argumentar que deixava el seu càrrec a l’empresa gasista no perquè hi hagués incompatibilitats, sinó perquè era “molt avorrit”.

24 exministres han tingut càrrec a les sis principals empreses energètiques espanyoles

No van ser els únics alts càrrecs que van anar a parar a les empreses energètiques. Per Endesa hi han passat ministres com Elena Salgado, Rodolfo Martín Villa, Pío Cabanillas o el català Joan Majó. A Gas Natural hi han estat Cristina Garmendia o Narcís Serra, entre altres exministres. Enagás ha tingut a les seves files Isabel Tocino i Ana Palacios. Iberdrola, Ángel Acebes. Pel consell d’administració de Red Eléctrica hi van passar Miguel Boyer i Ángeles Amador Millán. I, finalment, per Repsol, Luis Carlos Croissier o Marcelino Oreja, entre d’altres. El gràfic recull fins a 24 exministres que han tingut càrrec a les sis principals empreses energètiques espanyoles. A part d’ells, hi ha altres polítics que també han acabat en aquestes corporacions a través de les ‘portes giratòries’. Miguel Blesa i Miquel Roca van passar per Endesa o els bascos Juan María Atutxa per Iberdrola i Josu Jon Imaz per Repsol, entre altres exemples.

No obstant això, encara passen desapercebuts altres alts càrrecs amb menys visibilitat mediàtica però que tenen un paper clau a l’hora de pensar i redactar lleis, decrets i ordres ministerials. “La ‘porta giratòria’ més nociva és la dels alts tècnics d’organismes reguladors, advocats i economistes de l’Estat… D’això no se’n parla; només es pensa en ministres i poc més”, explicava Jorge Fabra a ‘La Marea’ a principis del 2017. Segons el gràfic anterior, fins a 19 secretaris d’Estat han tingut vinculacions amb les energètiques. 

Amistats i familiars

José Folgado és president de Red Eléctrica de España (REE) des del 2012. Va ser tres vegades secretari d’Estat amb Aznar i va arribar al seu lloc actual després de renunciar a l’alcaldia de la ciutat madrilenya de Tres Cantos, càrrec que ostentava des del 2007. Va abandonar-lo pocs mesos després de guanyar les eleccions, però no ho va fer sol. Després d’ell, un efecte dòmino. Primer va fitxar Beatriz Elisa de Munck Loyola, la seva excap de gabinet i primera tinenta d’alcalde, com a directora de gabinet de Presidència i Relacions Institucionals a REE. Va tenir una sort similar Daniel Arveras, antic director de comunicació del municipi madrileny, que va passar a ser assessor extern del departament de comunicació de la companyia elèctrica.

Des de perfils tècnics fins a personalitats sense coneixement de la matèria, passant per aquells que tenen llaços familiars directes amb alts càrrecs de l’Estat. Dos dels casos més emblemàtics són els d’Ignacio López del Hierro Bravo, marit de l’exministra de Defensa María Dolores de Cospedal, i Alberto Nadal, germà bessó de l’exministre Álvaro Nadal. Després de ser proposats com a nous consellers de REE, tots dos asseguren que hi van renunciar pocs dies després per no perjudicar els seus familiars respectius (en aquell moment, Álvaro Nadal era director de l’Oficina Econòmica del president Rajoy). En el cas d’Iberdrola, són diverses les vegades que s’han dut a terme aquestes pràctiques. Ana Bono Rodríguez, filla de l’exministre José Bono —amic d’Ignacio Sánchez Galán, president de la companyia—, treballa com a cap d’equip en l’àrea de regulació del departament jurídic. També Marta Ares Godoy, primogènita de Rodolfo Ares, exconseller socialista d’Interior en el Govern basc (2009-2012), figura en nòmina d’Iberdrola, una llista a la qual també se suma N. Alfonsín Uranga, filla de l’actual cap de la Casa Reial, que hi exerceix de ‘junior brand manager’ des d’agost del 2016.

Familiars de Cospedal, de Bono o de Rodolfo Ares han acabat treballant a les grans companyies elèctriques

Al novembre del 2016, Arsenio Fernández de Mesa va deixar el seu lloc com a director general de la Guàrdia Civil. El 31 de gener de 2017, REE anunciava la seva incorporació com a conseller independent. REE afirma que aquest antic auxiliar de jardineria, sense experiència ni estudis en el sector energètic, era “idoni per al càrrec” i per això li va assignar un sou base de 156.000 euros per 11 reunions anuals. No obstant això, Fernández de Mesa no és l’únic que ha passat per una energètica de l’Ibex-35 sense tenir estudis ni experiència en el sector.

De les més de 175 ‘portes giratòries’ documentades per ‘La Marea’ a les sis empreses energètiques de l’Ibex-35, el 85% estan copades per homes. Endesa és la companyia amb menor nombre de dones en les ‘portes giratòries’: només dues de les 33 trobades, és a dir, el 6%. El segueixen de prop Gas Natural Fenosa i Repsol, amb quotes de ‘portes giratòries’ femenines del 6,2% i del 9,1% respectivament. A la banda contrària es troba Red Eléctrica, on el 32,3% de les ‘portes giratòries’ són dones.

És paradigmàtic el cas de Red Eléctrica, ja que, encara que l’Estat és el seu accionista principal, no revela les indemnitzacions que reben els seus càrrecs després de ser acomiadats. D’altra banda, Repsol és una de les empreses del sector energètic més generoses amb els salaris i els pagaments per acomiadament dels seus consellers i directius. Destaquen casos com el de Fernando Ramírez Mazarredo, que es va embutxacar una mica més de 9 milions d’euros després de la seva sortida de la companyia el 2010 i es va valer de tècniques d’enginyeria fiscal que li van permetre tributar menys (aquell any va ingressar més d’11 milions d’euros, i Hisenda li va tornar 53.367 euros).

Un negoci exclusiu

Que la classe política i les energètiques tinguin contacte directe no és estrany. D’una banda, la venda d’electricitat, de gas i de petroli és un negoci estratègic i d’importància vital per a la societat i l’economia —i com a exemple hi ha els efectes de l’encariment de la llum o de la gasolina. A causa d’això, els governs successius legislen i regulen el sector, establint límits i garantint el funcionament del mercat energètic pensant, suposadament, en el bé comú. D’aquí ve l’interès d’aquestes empreses per mantenir-se pròximes i en bona sintonia amb els cercles de poder polític. D’altra banda, el sector energètic requereix inversions de capital intensiu, és a dir, que cal tenir grans sumes de diners per, entre d’altres, construir una central nuclear, posar en marxa una central hidroelèctrica, desplegar quilòmetres de línies d’alta tensió o afrontar la burocràcia necessària per obtenir llicències operatives. No és el mateix vendre pa que vendre petroli; per això a Espanya hi ha més de 15.000 fleques, segons la patronal CEOPAN, i poc més d’una desena de petrolieres distribuint cru, per posar un exemple. Tampoc no és normal que tres empreses elèctriques (Endesa, Iberdrola i Gas Natural Fenosa) acaparin entorn del 90% de la producció elèctrica nacional. En resum, el ‘pastís’ energètic es reparteix entre poques mans. Això explica la relació fluida i directa entre governants i dirigents empresarials del negoci energètic.

A l’Ibex-35, principal selectiu borsari espanyol, hi ha sis companyies del ram energètic: Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Endesa, Repsol, Enagás i Red Eléctrica de España. Les quatre últimes eren empreses públiques, propietat de l’Estat fins a finals dels anys noranta. Les dues últimes —Enagás i Red Eléctrica— segueixen tenint com a accionista majoritari l’Estat, que és qui garanteix per llei que operin en règim de monopoli (transport de gas i d’electricitat, respectivament), tot i que el 80% dels seus dividends —diners amb els quals l’empresa ‘premia’ els seus accionistes- va a parar a mans privades, com ara fons d’inversió estrangers com Blackrock o grans bancs, com CaixaBank.

Més de 175 polítics van formar o formen part dels consells d’administració de les companyies energètiques

Actualment, Espanya té una de les factures de la llum més cares de la Unió Europea. A més, tot i ser un dels països amb més hores de llum solar del planeta, el ‘mix’ energètic espanyol segueix sent addicte al gas natural i al petroli, dos recursos que Espanya importa de països com Algèria, l’Aràbia Saudita o Líbia. D’aquí ve el risc que els governants tinguin més preocupació per guanyar-se un lloc ben remunerat en una companyia energètica que per erigir un sector energètic estable, autosuficient en la mesura del possible i respectuós amb el medi ambient.

En #YoIBEXtigo identifiquem més de 175 ex-alts càrrecs polítics que van formar o formen part dels consells d’administració i d’equips directius d’aquestes companyies. Es tracta d’un fenomen àmpliament estès a Espanya, suavitzat pels principals mitjans de comunicació, que cada any ingressen una part dels pressupostos milionaris en publicitat d’aquestes empreses, sense importar la seva ideologia. El PSOE i el PP aglutinen la major part de les ‘portes giratòries’, encara que en el joc també hi entren el PNB, Esquerra Republicana, l’extingida CiU i fins i tot líders sindicals de la UGT i de CCOO, entre d’altres. I cap d’aquests noms no va ser vetat per l’Oficina de Conflictes d’Interessos (OCI), l’ens públic encarregat de treure targeta vermella als nomenaments que puguin incórrer en incompatibilitats.

Legisladors, consellers i el ‘pastís’ elèctric

“La regulació vigent és el resultat d’un pedaç”, afirma Jorge Fabra, expresident de Red Eléctrica de España i un dels més grans coneixedors del sistema elèctric. La complexitat de les lleis que regulen el sistema elèctric va acompanyada d’altres dades preocupants. Segons l’Eurostat, Espanya és el cinquè país d’Europa amb l’electricitat més cara en consum domèstic, per davant de nacions amb nivells de vida més alts, com Dinamarca, el Regne Unit, Noruega o França. L’alt cost de l’electricitat no solament minva les possibilitats econòmiques de les llars (l’article 47 de la Constitució proclama el “dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat”), sinó que, a més, llasta l’atractiu empresarial d’Espanya.

Tot i ser un dels països amb més hores de sol, la legislació prima fonts com la nuclear, el carbó o els cicles combinats

Aquesta no és l’única cosa que porta a pensar que alguna cosa està fallant. Espanya també és un dels països amb més hores de sol del continent, juntament amb Portugal (al voltant de 3.000 hores de llum plena a l’any), però la legislació segueix primant altres fonts, com la nuclear (el 21% de la generació elèctrica a Espanya), el carbó (el 17%) o els cicles combinats (el 10%), que usen gas natural importat de països com Algèria, Nigèria o, des de finals de juny, Rússia (de zones sensibles i protegides de l’Àrtic rus, per ser més precisos). Al mateix temps, es penalitza els qui inverteixen els seus estalvis en plaques solars —Teresa Ribera, nova ministra de Transició Ecològica, assegura que derogarà l”impost al sol’. I això no és tot: el Govern, la patronal del gas (Sedigás) i les grans empreses del sector estan promocionant el gas natural, un combustible fòssil contaminant que no té Espanya, per convertir-lo en una important font de generació elèctrica i en el nou combustible de vehicles i d’indústries.

Font: LA MAREA

La llei i la trampa

Un ampli nombre d’alts càrrecs que van donar forma al sistema elèctric espanyol han acabat treballant en alguna de les companyies que formen l’oligopoli elèctric. A Espanya, la Llei 3/2015 regula l’exercici dels alts càrrecs de l’Administració general de l’Estat. Aquesta norma disposa que “els alts càrrecs serveixen amb objectivitat els interessos generals” i subratlla que han d'”evitar que els seus interessos personals puguin influir indegudament en l’exercici de les seves funcions i responsabilitats”. Per garantir això, la Llei estableix que l’Oficina de Conflictes d’Interessos (OCI) s’encarregui “amb plena autonomia funcional” de verificar les declaracions patrimonials dels alts càrrecs, alerti si detecta possibles incompatibilitats amb els assumptes sobre els quals decideixin, denunciï si s’han enriquit de manera injustificada i supervisi la seva activitat en els dos anys posteriors al seu cessament. Fins aquí, la llei sobre el paper. Però la realitat és menys brillant. “La legislació és bastant bona, si s’aplica”, explica Miguel Ángel Gavilanes, investigador de la Fundació Civio, que subratlla que l’OCI hauria de disposar d’una sòlida dotació de recursos (es desconeix el seu pressupost). Per exemple, el 2016 el Tribunal de Comptes va denunciar que l’OCI revisa però no verifica les declaracions dels alts càrrecs, un fet difícilment assumible considerant que aquesta oficina només té dos funcionaris en plantilla.

Una de les diverses preguntes sense resposta és per què Espanya segueix sent dependent en matèria energètica

D’altra banda, l’OCI està adscrita al Ministeri d’Hisenda. El 2014, el llavors ministre Cristóbal Montoro va proposar a la directora actual, Flor María López Laguna, que va ser ratificada pel Consell de Ministres. López Laguna és una funcionària de carrera amb fama de treballadora i independent en diferents cercles polítics. Tot i això, “el més net seria designar el seu càrrec per concurs de mèrits, amb uns requisits tècnics i tan transparent com fos possible”, opina Gavilanes.

Des de l’OCI asseguren que “és probable que es posi sobre la taula una reforma de la llei per reforçar el treball” que porta a terme. No obstant això, encara hi ha diverses preguntes sense resposta: per què Espanya segueix sent dependent en matèria energètica?; per què cap govern no va canviar la matriu energètica?; per què els legisladors mantenen les traves a les renovables?; què se’n va fer dels alts càrrecs i legisladors que van apuntalar les bases del nostre sistema elèctric? I la més important: quan un alt càrrec sense experiència ni estudis en el sector elèctric és contractat per una companyia elèctrica, què s’està pagant realment?

El contingut d’aquest reportatge ha estat publicat originalment a la revista ‘La Marea‘ dins el projecte “Yo Ibextigo“. Podeu comprar la revista aquí.
Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari