L’Hospitalet de Llobregat: les ombres de quatre dècades de poder socialista

La Ciutat de la Justícia i la plaça d’Europa són per a molts catalans l’únic contacte amb l’Hospitalet de Llobregat. La seva frontera i espai de serveis compartits amb Barcelona. Potser molts han visitat la ciutat per assistir a algun esdeveniment cultural a La Farga, al Centre d’Art Tecla Sala o a l’Auditori Barradas o en altres espais més alternatius com l’Espai Brotes, la sala Salamandra o el CSO L’Astilla. L’Hospitalet és la seu del Mobile World Congress, però també hi trobem alguns dels polígons d’habitatge social més empobrits del país, com els Blocs Florida o zones agrícoles com Cal Trabal, l’últim vestigi d’un ric passat agrícola. L’Hospitalet, el segon municipi més poblat de Catalunya, és una ciutat complexa i diversa i gairebé invisible. La seva evolució política i econòmica no és gens irrellevant per al futur del país.

L’Hospitalet actual no té res a veure amb el de 1979, i és inqüestionable que ha experimentat una enorme transformació en molts àmbits i que avui disposa d’uns equipaments inexistents fa gairebé quatre dècades. I amb grans empreses que s’hi han instal·lat arran de la multimilionària inversió pública abocada a la reforma de la Gran Via i la creació de la plaça d’Europa. Però hi ha un factor fonamental que no ha canviat en els darrers 37 anys. El govern local sempre ha estat en mans del mateix partit, el PSC, un factor que només comparteix amb Terrassa entre les ciutats amb més habitants del Principat. Juan Ignacio Pujana (1979-1994), que va dimitir després de ser acusat —i posteriorment condemnat— pels delictes de suborn i tràfic d’influències, dels quals després va ser absolt per falta de proves; Celestino Corbacho (1994-2008) i Núria Marín (des del 2008) són les tres úniques persones que han tingut la vara d’alcalde des de la recuperació de la democràcia.

Quatre dècades de poder ininterromput socialista han creat un determinat model de governar —i gestionar— la ciutat que té diversos punts foscos, com ara el poc diàleg amb les formacions de l’oposició, la cooptació i control d’una part significativa del teixit associatiu de la ciutat o la promoció interna al consistori de persones properes —si no directament militants— al PSC. Durant les últimes setmanes, CRÍTIC ha parlat amb nombrosos testimonis per retratar què suposa actualment l’hegemonia socialista a la ciutat. Són regidors de l’oposició, treballadors de l’Ajuntament, activistes d’entitats hospitalenques… Per diverses raons, com ara la por de represàlies, moltes d’aquestes fonts prefereixen romandre a l’anonimat.

En tot el reportatge hi falta una veu fonamental, la del propi equip de govern de Núria Marín. CRÍTIC s’hi ha posat en contacte amb insistència per demanar una entrevista amb algun portaveu de l’executiu local en primer terme, com, per exemple, el primer tinent d’alcalde, Francesc Josep Belver. L’objectiu era abordar totes les qüestions que s’exposen a l’article, però no ha estat possible. Les respostes rebudes des del departament de Comunicació han variat des de l'”hem perdut el teu número de telèfon” fins a “no estem trobant un forat per fer l’entrevista”.

Desgast electoral

L’Hospitalet de Llobregat té sis districtes i 12 barris, on viuen 252.000 persones. El municipi té tot just 12,4 quilòmetres quadrats de superfície, de manera que és la ciutat catalana amb una major densitat de població —20.336 habitants per quilòmetre quadrat —, al davant de Santa Coloma de Gramenet i Barcelona. L’Hospitalet ha perdut uns 40.000 pobladors en els darrers 30 anys. Des del punt de vista electoral, la característica és l’hegemonia gairebé absoluta del PSC, fins al punt que havia estat la força més votada en totes les eleccions celebrades des del 1977 fins a les darreres eleccions catalanes. El 27-S, Ciutadans, amb el 23,6% dels vots, va superar per més de mig punt els socialistes (23,0%). La derrota es va tornar a repetir en els comicis espanyols del 20 de desembre, quan En Comú Podem va rebre el 30% dels vots i el PSC es va quedar en el 25,6%.

El desgast ja s’havia evidenciat en les eleccions municipals del maig de l’any passat, quan amb 30.979 vots (el 33,2%) i 11 regidors el partit va obtenir el pitjor resultat de la seva història. El PSC va aconseguir set majories absolutes consecutives a la ciutat, fet que li va permetre governar sense la necessitat de pactar amb l’oposició des del 1983 fins al 2011, quan la va perdre. Amb tot, en diversos mandats ICV-EUiA va formar part del govern local. El 1983, la formació va rebre més de 86.000 vots —el 64,7% del total—, que li van suposar sumar 20 regidors. El suport actual al PSC, per tant, no té res a veure amb el dels millors moments del partit, però encara més que dobla els vots del segon partit del consistori, que és C’s. Per què?

Aprofitem el matí d’un fred dilluns de març per fer la sessió de fotos del reportatge, un recorregut concentrat bàsicament en quatre punts de la ciutat que serveixen per resumir la transformació que ha experimentat i com és el govern a l’Hospitalet. Avançada la sessió —la primera parada ha estat la plaça d’Europa—, ens apropem a la plaça de l’Ajuntament, símbol del poder local. Passen pocs minuts de les onze del matí i la plaça, flanquejada per l’església de Santa Eulàlia de Mérida, transmet vida, amb persones que aprofiten el dia assolellat —tot i que fred— per fer-hi un cafè en alguna de les terrasses mentre que d’altres la creuen atrafegades amb els carros de la compra. La corporació municipal gestiona enguany un pressupost de 224 milions d’euros. Per entendre com funciona l’executiu local, parlem amb diversos representants de l’oposició.

Relació “clientelar” amb les entitats

Khristian Giménez és el primer regidor de la CUP-Poble Actiu a l’Hospitalet, després que el 25 de maig de 2015 la formació sumés 4.763 vots, el 5,1% dels emesos. Segons Giménez, els socialistes utilitzen diversos mecanismes per “mantenir la xarxa que els dóna el poder. Bàsicament, controlen una part de la ciutat i amb això en tenen prou. Un mecanisme clar són les subvencions a les entitats, que funcionen amb un model clientelar, de caràcter molt folklòric. Després hi ha el mateix Ajuntament com a maquinària de col·locació de personal proper. Et trobes amb famílies senceres treballant-hi”. Segons les dades de l’1 de gener de 2016, el consistori té gairebé 1.750 treballadors.

Una persona que ha tingut càrrecs polítics importants a la ciutat durant anys i que coneix el govern des de dins hi afegeix que “han cuidat molt la seva gent i han utilitzat el teixit social per relacionar-se amb la gent i tenir antenes als barris. El partit ha col·locat gent al capdavant d’associacions i d’entitats persones afins, que en certa manera han actuat com a comissaris polítics. Ara bé, això també condiciona el partit, perquè una part d’aquesta gent ha anat a les llistes electorals i alguns han acabat com a assessors o càrrecs a l’Ajuntament”.

Antoni Garcia, un dels dos regidors d’ERC, incideix en la qüestió de les subvencions i assegura que “membres d’entitats m’han transmès la por que tenen de queixar-se o signar algun manifest crític, perquè creuen que els podria fer perdre la subvenció que reben”. Rainaldo Ruiz, regidor de Ciutadans, també insisteix que el PSC “controla” bona part del teixit associatiu de la ciutat a través de les ajudes que concedeix. Només el 2015, el consistori va concedir més de 400 subvencions a entitats i associacions que sumaven un import global de gairebé 4,3 milions d’euros. L’ajuda més gran la va rebre el Centre d’Esports l’Hospitalet, amb 230.000 euros, el mateix import que el 2014.

La font que ha passat pel govern, i que ara està fora de la política activa, explica que “a la ciutat no hi ha hagut un teixit associatiu crític. Hem patit no haver tingut un retorn de la societat que fes una tasca de fiscalització, tot i que des del 15-M la cosa ha canviat, comença a haver-hi veus crítiques i el PSC ho porta malament. Quan no controla alguna cosa, la reacció és molt furibunda”. Per a Khristian Giménez, el govern local “no està acostumat a la confrontació i la crítica el sorprèn“. “Tenen una forma de governar que els fa incapaços de gestionar la inferioritat i menystenen el ple, que és el màxim representant de la ciutadania. L’Ajuntament funciona com el seu ‘cortijo’; fan el que volen”, denuncia Rainaldo Ruiz.

Polèmic fitxatge dels exregidors de Guanyem

Per pal·liar la inferioritat en què va quedar després de les últimes eleccions municipals, el govern de Núria Marín va incorporar al novembre els dos regidors no adscrits de Guanyem, que al juliol havien estat expulsats del partit. D’aquesta manera, el govern va passar a comptar amb 13 regidors, a un de la majoria absoluta. Guanyem havia obtingut dos representants al maig i ho va fer envoltat de polèmica, després que la plataforma hartos.org s’apropiés el nom originari de l’embrió de Barcelona en Comú. Les crítiques sobretot provenien de Canviem l’H, la confluència d’ICV, EUiA i Pirates, i la CUP-PA. Per a Ruiz, el pacte va ser “vergonyós” i, a més a més, ha implicat un perjudici econòmic per a la ciutadania, ja que, mentre eren a l’oposició, els exregidors de Guanyem “cobraven entre tots dos menys de 40.000 euros anuals. Ara, en canvi, entre el sou de cadascun [65.000 euros] i el de l’assessor, la partida superarà els 160.000”.

En el mandat actual, el rebuig al PSC ha provocat un fet inèdit, com va ser l’aprovació al ple d’octubre d’una moció per reformular els mitjans públics de la ciutat. La iniciativa va tirar endavant amb el suport de tots els partits de l’oposició i el rebuig socialista, però va viure moments esperpèntics, com ara el fet que, per primera vegada, l’equip de govern encarregués un informe jurídic sobre una moció, per intentar bloquejar-ne l’aprovació. A banda, la secretaria municipal va presentar-hi esmenes ‘in voce’, suposadament perquè no vulnerés la normativa. En aquell ple exercia de secretària Maria Dolors Quirós, parella del cinquè tinent d’alcalde, Manuel Brinquis.

Governar d’esquena al ple

Les veus de l’oposició consultades lamenten que el govern de Marín aprofita al màxim el que estableix l’estatal Llei de grans ciutats, d’aplicació a l’Hospitalet perquè supera els 250.000 habitants. La normativa, aprovada el 2003 pel Govern d’Aznar, fixa dos objectius fonamentals: dotar de major autonomia l’equip de govern en la presa de decisions, suposadament per agilitzar els processos executius, i ampliar i millorar la participació ciutadana, amb la creació de diversos organismes, com ara els consells de ciutat. La seva implantació ha suposat que “bona part de les decisions només passen per la junta de govern local, de manera que s’evita el debat al ple municipal”, en paraules de Khristian Giménez. El regidor cupaire hi afegeix que “ara els va molt bé, perquè, en no tenir majoria, en certa manera és com si governessin a cop de decret”.

Antoni Garcia comparteix l’opinió i subratlla que en molts plens “pràcticament només es debaten les mocions” que presenten els grups de l’oposició. Temes com els pressupostos o les ordenances fiscals sí que s’han de sotmetre al ple municipal, però el gruix de decisions que pren l’executiu local poden esquivar el tràmit. “No hi ha debat i les mocions són l’única eina que tenim per intentar canviar la política municipal, perquè pràcticament no hi ha marge per debatre el model de ciutat”, hi afegeix. El regidor republicà també lamenta la manca de transparència del govern municipal, que els obliga “a estar molt atents durant les 24 hores després de la junta de govern, perquè és quan tenim accés als expedients”, que només poden ser consultats presencialment. Giménez subratlla, directament, que “moltes informacions no surten de l’Ajuntament”, cosa que fa “impossible” tenir accés a “moltes qüestions”.

Pel que fa a la participació, l’Hospitalet s’ha dotat els últims anys d’organismes com el Consell de Ciutat, els consells de districtes o les taules sectorials. La versió governamental és que realment serveixen per fomentar l’intercanvi d’idees entre la ciutadania i els gestors municipals, però tant l’oposició com els representants d’entitats consultats no ho veuen de la mateixa manera. Per a Rainaldo Ruiz (C’s), “la participació en aquest Ajuntament no existeix, malgrat que s’omplin la boca parlant-ne”. En aquest sentit, el regidor explica com a exemple que la normativa obliga a crear una “comissió de queixes i incidències”, que s’ha nomenat però que, en canvi, no ha entrat en funcionament.

Antoni Garcia comenta que “als consells de districtes l’Ajuntament informa del que fa i opina; però, en canvi, no hi ha intercanvi de propostes i consultes reals a la ciutadania. I això també passa amb el Consell de Ciutat, que està ben pensat però que la sensació és que les entitats no hi poden acabar dient gaire cosa”. Un parell d’activistes culturals, que formen part d’entitats de la ciutat i prefereixen no fer públic el seu nom, hi afegeixen que en el seu àmbit la “participació és una fal·làcia. Convoquen consells i taules sectorials només per legitimar el seu discurs, no per debatre res”.

Els vincles familiars entre regidors i càrrecs del consistori

Núria Marín (52 anys) és alcaldessa de la ciutat des del 19 d’abril de 2008, quan va substituir Celestino Corbacho —13 anys al càrrec— perquè el fins aleshores batlle va convertir-se en ministre de Treball del segon Govern de Zapatero. A l’hora de definir-la, Khristian Giménez subratlla que “no sap ordenar reunions; però, en canvi, fa molt de carrer, i això ho fa molt bé”. Per a la font que ha passat pel govern municipal, l’alcaldessa té un “estil poc seriós, no sap gestionar, li costa concretar les coses i pots reunir-te amb ella durant diverses hores i et queda la sensació que tot queda a l’aire. En això és molt diferent de Corbacho, que parlava poc, però et deixava molt clar en què podia cedir i en què no i complia el que et deia”.

Aquesta mateixa font apunta que Marín s’ha envoltat d’un “equip molt fidel, un cert búnquer”, on fonamentalment destaquen “Rosa Alarcón i Blanca Atienza“. Alarcón és la seva cap de gabinet des del setembre de 2009 i té un paper de “comissària política, ja que no té visió ni de la institució ni de la ciutat, sinó que fa d’escudera de Marín”. Atienza és la directora de serveis d’Espai Públic, Urbanisme i Sostenibilitat i per ella passa el “gruix de la gestió”. Aquesta persona afirma que es fa “una política de cara a la galeria. Com que no hi ha projecte polític, es fan esforços per vendre notícies i col·locar quatre titulars, però no es fan les coses encarades a la ciutadania”.

Entre els regidors, el de més pes polític és Francesc Josep Belver, primer tinent d’alcalde i regidor des del 1999. De la mateixa generació que Núria Marín, se’l considera el seu delfí, ocupa la primera tinença d’alcaldia i dirigeix la macroàrea de Coordinació, Planificació, Desenvolupament Econòmic i Ocupació, de la qual pengen les regidories de Turisme i Desenvolupament Econòmic, i Comerç i Drets dels Consumidors. També és el primer secretari de l’agrupació Est del PSC de l’Hospitalet i presideix el Consell Comarcal del Barcelonès. Belver no és l’únic membre de la seva família amb un càrrec destacat al consistori. El tercer tinent d’alcaldia, Cristian Alcázar, és el seu gendre. Alcázar comanda les àrees de Benestar i Drets Socials, Esports i Joventut. Per acabar de tancar el cercle, Estíbaliz Navadijos, dona de Belver, forma part del gabinet d’alcaldia com a auxiliar tècnica de gestió de nivell 1.

El cas de Belver no és, ni de lluny, excepcional, sinó que les connexions familiars són habituals en un consistori amb més de 1.700 empleats. Tres persones que acumulen dècades com a treballadors de l’Ajuntament resumeixen a CRÍTIC aquest particular arbre genealògic laboral. Una d’elles afirma que “hi ha una simbiosi entre la direcció del partit i la de l’Ajuntament, i per això hi ha molta gent del partit que ha estat col·locada”.

La cinquena tinença d’alcaldia està en mans de Manuel Brinquis, que és el regidor responsable de les àrees d’Hisenda i Serveis Centrals. La seva dona és Maria Dolors Quirós, número dos de la secretaria general del consistori. David Quirós, cunyat de Brinquis, formava part de les llistes del PSC en les darreres municipals i en principi ha d’assumir l’acta de regidor que deixi Mercè Perea, escollida diputada al Congrés pel PSC en les darreres eleccions estatals. De moment, David Quirós és assessor de Coordinació i Planificació Estratègica, un càrrec remunerat amb 50.000 euros anuals. La secretaria del segon tinent d’alcalde, José María García Mompel, es diu Esther Soto, que és l’esposa de Xavier Marín, un pes pesant del PSC al Baix Llobregat, que també ha estat assessor del delegat del Govern a Catalunya i del president de la Diputació de Barcelona, quan els càrrecs estaven en mans de dirigents socialistes.

La dona i la cunyada de David Pérez també tenen posicions destacades a l’Ajuntament de la segona ciutat del Principat. Pérez, actual secretari segon de la Mesa del Parlament, ja havia estat diputat autonòmic entre el 1999 i el 2010, però va començar la seva carrera política a l’Hospitalet, la seva ciutat, d’on va ser regidor entre el 1991 i el 2003 i també durant el mandat passat, fins que va convertir-se temporalment en el gerent del PSC a escala nacional. Doncs bé, la seva esposa, Paula Castro, va entrar al consistori com a secretària de Josep Baliu, cosí de David Pérez, quan aquest era regidor de Joventut. Actualment, Castro treballa al gabinet d’alcaldia, mentre que la seva germana Toñi és la secretària de Brinquis, el cinquè tinent d’alcalde. Altres casos notables són els de Juan Manuel Peña Infantes, que, a banda de ser assessor d’alcaldia —a canvi d’un sou de 40.000 euros anuals—, és el marit de la regidora Turisme, Rocío Ramírez, i Raúl Jorge Alvarín, assessor d’Espai Públic —50.000 euros de sou— i exparella de la regidora de Comerç, María Ángeles Sariñena. I d’exemples se’n podrien posar més.

Des del 2007, Daniel Salinero és assessor de l’Ajuntament de l’Hospitalet, actualment del servei d’Esports i Joventut a canvi de 50.000 euros. Salinero també és president de la FECAC, l’entitat organitzadora de la Fira d’Abril de Catalunya, que ha rebut subvencions del consistori. Amb un passat en una entitat també hi ha David Donaire, que és assessor de Cultura i president de la JSC, les joventuts del PSC a la ciutat, però que va començar la seva trajectòria com a president de l’associació d’estudiants, un trampolí per a futurs càrrecs del consistori, segons les fonts consultades.

Sospites sobre la promoció interna

Diverses de les fonts consultades posen sota sospita el sistema de promoció horitzontal —és a dir, entre els propis treballadors de la casa— del consistori. El regidor Rainaldo Ruiz, per exemple, afirma que “s’utilitzen mecanismes per promocionar gent que els interessa i està vinculada al partit, com, per exemple, les comissions de serveis, en comptes de fer un concurs intern que permeti un procés basat en la igualtat, els mèrits i la capacitat”. Khristian Giménez hi afegeix que és habitual “endollar gent propera a través dels càrrecs de lliure designació i les places de promoció interna” i que també és comú “recol·locar antics regidors com a assessors o col·locar gent amb categories laborals més baixes en llocs més alts, de manera que poden consolidar la plaça i cobrar més”. Per exemple, Lluís Esteve era regidor d’ICV-EUiA en el mandat passat i tinent d’alcalde de Serveis a les Persones i ara és assessor d’Educació i Cultura del govern a canvi d’un sou de 63.000 euros anuals.

Una persona vinculada a una organització sindical explica que bàsicament hi ha dos tipus de promoció interna: l’una és la que està pactada per conveni i que “funciona correctament”, mentre que l’altra és la “que generen les àrees en funció de les seves necessitats”. En aquest punt, denuncia que “no existeix la relació de llocs de treball”. “Només hi ha el catàleg, que et diu el nombre de llocs que hi ha de cada tipus, però no els requisits per accedir-hi i les condicions específiques que apareixien a la relació de llocs de treball i que, d’aquesta manera, evitaria arbitrarietats”, comenta. Segons la seva opinió, a través de la promoció interna “es col·loca gent del partit, però també hi ha la sensació que es col·loca gent per arreglar qüestions personals”.

En el seu butlletí, la secció sindical de CCOO a l’Ajuntament ha denunciat darrerament el “desembarcament” de quatre persones provinents de la Diputació de Barcelona, que han passat a treballar a l’Hospitalet en comissió de serveis o similar. Una comissió de serveis permet, durant un màxim de dos anys, que un treballador d’una administració passi a treballar a una altra. Teòricament, és un procediment “excepcional i d’urgència”, que s’utilitza per cobrir alguna plaça vacant que no es pot assumir amb el personal propi.

Segons CCOO, s’han utilitzat procediments “irregulars” per ocupar les places de “cap de servei d’Organització i Projectes de Millora, cap de servei de Recursos Humans [en aquest cas, a través d’un conveni amb la Diputació, segons la versió de l’Ajuntament] i lletrada del gabinet jurídic”. El darrer cas és el de Miguel Jacob Montaño, també incorporat de la Diputació en comissió de serveis per ocupar un lloc d’auxiliar tècnic de gestió de nivell 1. Montaño era l’assessor de l’extint grup de Guanyem i des del febrer va passar a treballar amb la regidora adjunta de Sanitat —que va aconseguir l’acta a través de Guanyem—, Cristina Santón. A banda, les comissions de servei estan limitades a un període màxim de dos anys, però diverses fonts subratllen que al consistori “hi ha casos que en porten molts més”.

Els diversos treballadors consultats coincideixen que totes aquestes pràctiques generen “desànim” entre una part de la plantilla municipal. “Estem desmotivats i funcionem i tirem endavant perquè pensem que treballem pels ciutadans, però molts funcionaris se senten maltractats perquè han arribat a la conclusió que la seva competència i la seva capacitat no val per a res. Només et promociones si ets família o amic d’algú important del partit o directament ets un serf”, confessa una persona amb més de tres dècades d’experiència al consistori.

“L’H on”, un procés per legitimar el relat de ciutat

Al febrer de 2013 va arrencar “L’Hospitalet on. El futur per endavant”, un procés teòricament participatiu per reflexionar i recollir les propostes ciutadanes sobre quins havien de ser els eixos estratègics de la “tercera gran transformació” de la ciutat, després de les executades a l’inici de la democràcia i a partir de la meitat dels anys noranta. Uns quants mesos més tard es van presentar els resultats del treball, que, segons la versió oficial, va comptar amb la participació de més de 6.000 persones a través de les xarxes socials i de 1.200 presencialment. Segons l’alcaldessa, Núria Marín, “‘L’H on’ ha d’orientar l’acció del govern municipal durant els pròxims anys”. La primera autoritat municipal assegura que es tracta d’un projecte “nascut des de baix” en el qual la ciutadania és la “garant” del seu “compliment”.

Aquesta opinió no és compartida per altres forces polítiques. Per a Antoni García, “va ser un procés sorgit des del mateix Ajuntament i tutelat per ell. Moltes entitats hi van participar, però sovint no van poder expressar el que volien. En certa manera, va ser una eina del PSC per definir el seu model de ciutat“. En la mateixa línia, la font que durant anys ha passat pel govern local destaca que “Marín no havia fet el seu propi relat de ciutat i li va encarregar al [Josep] Ramoneda fer-ne un. Es volia buscar un cert discurs de ciutat, però després la gestió que se n’ha fet ha estat molt desafortunada”.

A grans trets, “L’H on” fixa l’estratègia en dos fronts: l’economia i la cultura. En el primer, entre altres qüestions, es preveu completar la reforma de la Gran Via —que en aquesta segona fase implicaria connectar la plaça d’Europa amb el riu Llobregat— i desenvolupar el clúster biomèdic en la zona pròxima de l’Hospital de Bellvitge. En el segon àmbit, l’aposta és la creació del Districte Cultural, encaixonat entre els barris del Gornal, de Sant Josep, de Bellvitge i del Centre, en una zona industrial actualment deprimida.

La plaça d’Europa, l’epicentre econòmic

La sessió fotogràfica l’havíem començat a la plaça d’Europa, quan passaven pocs minuts de dos quarts de deu del matí. L’espai és immens, ocupa una superfície de 32.000 metres quadrats, i l’ambient és tan o més fred que el dia, amb poc trànsit rodat i encara menys vianants. Des de la seva inauguració l’any 2007, ha esdevingut el nucli d’una nova centralitat econòmica de la gran Barcelona. En pocs centenars de metres s’hi concentren grans superfícies comercials —bàsicament, Gran Via 2 i Ikea—, seus corporatives de gegants empresarials —KPMG, Werfen, Gallina Blanca, Pfizer, Copisa, Olympus, Acciona o Nissan Motor Ibérica—, grans hotels —Renaissance Barcelona Fira, Hotel Porta Fira…— i, òbviament, les instal·lacions de la Fira de Barcelona, seu fa algunes setmanes del Mobile World Congress.

La transformació que va fer possible la creació de la plaça d’Europa la va liderar el Consorci per a la Reforma de la Gran Via, constituït el 2002 per l’Ajuntament i la Generalitat. La primera fase de la transformació de l’eix va suposar una inversió de 285 milions. L’espai és el gran pols d’atracció de negocis de la ciutat i Núria Marín presumeix que les empreses instal·lades al Districte Econòmic aporten 18 milions d’euros anuals a les arques municipals i que aquests recursos “han permès tirar endavant projectes tan rellevants com el poliesportiu del Gornal, la Torre Barrina, el cinema Romero, l’escola de música i l’equipament dels Blocs Florida”. Simplement amb les obres ha generat una activitat econòmica monumental. 

El regidor d’ERC Antoni Garcia no comparteix el model de desenvolupament econòmic promocionat pel PSC, ja que cronifica una “ciutat de dues velocitats, amb clars desequilibris entre barris i zones, com Pubilla Cases, la Florida o Collblanc on aquest suposat benefici no hi arriba prou”. “A banda, des del govern es confon pla de barri amb asfaltar i fer edificis i falta intervenció a escala social”. En canvi, la persona que ha passat anys al govern sí que considera que “les plusvàlues obtingudes gràcies al Districte Econòmic s’han injectat a la resta de la ciutat i s’ha invertit on s’havia d’invertir.

A la zona es concentren bona part dels 13 hotels —amb 3.500 places— de què disposa la ciutat. Mentre que el govern barceloní d’Ada Colau ha arribat a la conclusió que cal racionalitzar —i reduir progressivament— la pressió hotelera en les zones més densificades de la capital, l’equip de Marín aposta just pel contrari. I, fa dos mesos, el consistori va signar un acord amb el Gremi d’Hotels de Barcelona per implantar nous establiments a la ciutat.

L’aposta hotelera és només una de les potes del suposat desenvolupament econòmic que promou el govern del PSC. Al gener de l’any passat va presentar-se el Pla director urbanístic (PDU) Gran Via – Llobregat, que preveu la transformació de 994.000 metres quadrats de sòl, el 8% del terme municipal. El projecte suposa la segona fase de la reforma de la Gran Via i, a la pràctica, implica la connexió de la plaça d’Europa amb el riu Llobregat; la creació del parc de Cal Trabal, de 27,9 hectàrees i a tocar de Bellvitge; l’impuls del clúster de recerca biomèdica i la transformació de l’últim tram de la Gran Via en una via urbana. Es calcula que les obres, que encara no tenen data d’inici, suposaran una inversió de 150 milions per part del consorci públic.

El Districte Cultural o la política “d’aparador”

Passegem pel carrer del Cobalt, el futur ‘Central Street’ del Districte Cultural. Ambient de no-lloc metropolità. El decorat és format per naus industrials, moltes de les quals abandonades, i recintes fabrils sense el glamur que la firma d’arquitectes com Toyo Ito o Òscar Tusquets suposadament donen a algunes torres de la plaça d’Europa, situada a un quilòmetre de distància. En vuit anys, l’Ajuntament encapçalat per Núria Marín vol invertir-hi 30 milions d’euros —cofinançats per la UE— per transformar la zona en un pol d’activitat cultural. Ara bé, Marín ja ha dit que, si Europa no hi aporta res, serà el consistori qui n’assumirà tota la despesa. De moment, però, el pressupost de 2016 només inclou una partida de 86.000 euros destinada al Districte Cultural.

El projecte, ideat i dirigit per l’exdirector general del Gran Teatre del Liceu Joan Francesc Marco, és contestat per activistes culturals de base de la ciutat, amb l’argument que, com en altres qüestions, es basa en una política “d’aparador” sense atendre les necessitats i demandes ciutadanes. Una de les persones que han participat en l’elaboració d’aquest nou relat de ciutat ha estat el filòsof i exdirector del CCCB Josep Ramoneda, que a l’abril de 2013 va pronunciar una conferència en què oferia diverses propostes en l’àmbit de la cultura per a l’Hospitalet.

El teòric nou districte disposa d’unes 25 hectàrees en una zona industrial, amb algunes naus on encara hi ha activitat i moltes que acumulen anys tancades. El projecte, promogut en mitjans tradicionals com un futur pol d’atracció de la ciutat, ja ha permès l’arribada d’alguns artistes a la zona, provinents de Barcelona, on havien d’afrontar lloguers molt més elevats. De fet, un dels atractius és la fiscalitat, ja que el consistori ha decidit bonificar al 95% l’impost de béns immobles i l’impost d’activitats econòmiques (IAE) a totes les empreses culturals que s’hi instal·lin a partir d’enguany.

Però què en pensa el teixit cultural de base de l’Hospitalet? CRÍTIC ha parlat amb tres activistes de la ciutat, vinculats a diverses entitats i projectes culturals. Una d’aquestes veus, molt implicada en projectes a Bellvitge, hi afegeix que el “projecte participatiu lligat al Districte Cultural era una fal·làcia. La participació no existia, però volien vendre que era una reivindicació ciutadana”. Una altra de les fonts apunta que “tenim la sensació que legitimen el Districte Cultural perquè necessiten tenir un altre model després que la via de finançar [l’Ajuntament] a través del totxo sigui insostenible. S’han d’inventar una sortida nova i creuen que la podran aconseguir amb això”.

El risc de la “gentrificació”

El document de conclusions de “L’H on” és molt explícit sobre el paper que ha de tenir la cultura. “Ens hem de plantejar el repte de la gestió de la cultura com a servei públic irrenunciable, però al mateix temps com una activitat que participa en una economia de mercat i sobretot en la formalització d’una relació proactiva que reconegui el seu paper en la nova economia des de la perspectiva de les indústries creatives i de la capacitat de dotar-les d’una governança integral pròpia. No es tracta de mercantilitzar la cultura sinó d’humanitzar l’economia”. Segons un dels activistes consultats, la traducció és clara: “Serà en la mesura que l’empresa privada pugui funcionar bé que hi haurà cultura. La seva tesi és que només hi haurà un retorn social si la privada funciona bé”.

Les persones consultades són molt crítiques amb la política cultural que històricament ha portat a terme el consistori —”s’ha fet sense sentit, amb pressupostos ridículs”— i alerten que el Districte Cultural pot comportar problemes de “gentrificació” a la zona, és a dir, la progressiva expulsió dels veïns tradicionals per nous habitants atrets per l’elitització del barri. Per a Antoni García (ERC), ara mateix el Districte Cultural “és més un titular que una realitat”. També són molt crítiques amb els encàrrecs que l’Ajuntament ha fet al Grup Focus, que durant anys s’ha encarregat dels serveis tècnics del Teatre Joventut de la ciutat i que també ha estat contractada per a la producció de la cavalcada de reis, per un import de gairebé 97.000 euros, 30.000 més que fa un any.

El Grup Focus és una de les principals empreses culturals de Catalunya i té com a vicepresident Xavier Marcé, veí de l’Hospitalet i persona estretament vinculada al PSC, partit amb el qual ha treballat en diverses administracions públiques. Entre altres càrrecs, ha estat responsable del patronat municipal de Cultura de la ciutat entre el 1985 i el 1991 i president de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) entre el 2004 i el 2007, durant el Govern tripartit. A banda, ha treballat als ajuntaments de Barcelona i de Sabadell, sempre amb un socialista al capdavant de l’executiu. Actualment és membre del Consell de Ciutat, el principal òrgan consultiu de participació ciutadana del municipi. El seu germà Josep Lluís és un dels principals responsables de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament, on treballa des del 1986, com a programador del Teatre Joventut i de l’Auditori Barradas.

La lluita veïnal per salvar Cal Trabal

Per completar la sessió de fotos i el retrat de la ciutat, resseguim la Gran Via poc més de tres quilòmetres en direcció, precisament, al riu, i la imatge és radicalment diferent respecte de la plaça d’Europa. Aquí no hi ha, de moment, grans torres. Som davant de Cal Trabal, epicentre de l’últim espai agrícola de la ciutat i emblema d’una lluita ciutadana per garantir-ne la preservació. Hi queden tres masies: Cal Trabal, Ca l’Esquerrer i Cal Masover Nou. El nou projecte de transformació de la Gran Via —és la segona fase de la reforma iniciada a principis del segle XXI amb la construcció de la plaça d’Europa com a principal exponent— n’amenaça l’entorn, segons una part de l’oposició hospitalenca i col·lectius conservacionistes.

El PDU preveu la construcció de nou torres de gran altura a l’entorn, fet que ha motivat la presentació de diverses al·legacions per part d’entitats ecologistes, culturals i veïnals, per reclamar que es mantingui com a zona agrícola, i no sigui únicament zona verda. Ja hi ha hagut mobilitzacions veïnals contra el PDU. El moviment més bel·ligerant l’encapçala la plataforma Salvem Cal Trabal, que rebutja la construcció de 26 grans edificis que preveu el PDU i considera que el projecte repeteix els vicis del model especulatiu de l’època de la bombolla “que tants maldecaps i patiment ens ha provocat”, amb una clara aposta per l’economia del totxo.

Malgrat ubicar-se a escassa distància de l’autovia A-2 i de les rondes de Dalt i del Litoral, Cal Trabal és una estampa que evoca el passat agrari de la zona, quan encara faltaven moltes dècades per a la urbanització accelerada a cop de ciment. Alhora connecta amb la visió de futur de la ciutat que té una part de la ciutadania, la que advoca per preservar paratges tradicionals i no fiar-ho tot a la construcció i a una deïficada “nova economia”. La que s’allunya del model de ciutat impulsat des del 1979 pel PSC. Un model que té llums, sens dubte, però també ombres. I que és l’únic que s’ha pogut conèixer en quatre dècades.

 

*Fe d’errades: En una primera versió de l’article es deia que Cristina Santón i Miguel Jacob Montaño eren parella. Era una informació errònia.