• Miquel Andreu
  • dilluns, 30 gener 2017

Fa set anys que La Llotja, el palau de congressos i teatre de Lleida, es va posar en marxa com una de les grans apostes del PSC per a la capital del Segrià. La Paeria en va externalitzar els serveis des de la inauguració i, en tot aquest temps, l'empresa adjudicatària no ha complert els compromisos del contracte. Ara, un informe del Col·lectiu Ronda d'advocats per encàrrec de la Crida per Lleida-CUP, al qual ha tingut accés en primícia CRÍTIC, denuncia que hi ha elements perquè l'Ajuntament extingeixi la concessió i no descarta "irregularitats administratives o penals" en la constitució i contractació feta per la societat gestora.

L'empresa adjudicatària de la Llotja ha anunciat ara la rescissió del contracte per l'"inassumible desajust econòmic" en la concessió, un 50% inferior a les previsions econòmiques inicials

Si l”skyline’ de la ciutat de Lleida s’ha identificat històricament amb la catedral de la Seu Vella, des de l’any 2010 també se’l relaciona —o s’intenta— amb La Llotja, el palau de congressos i teatre de la ciutat. Està considerat com el nou emblema de la ciutat. Apareix en totes les imatges de promoció institucional de Lleida. Però la seva cara fosca pot convertir-se en un malson econòmic. Nascut els mateixos dies que l’aeroport d’Alguaire, el projecte de La Llotja també està sent una sagnia constant de diners públics. L’empresa concessionària de l’equipament, que depèn gairebé en exclusiva de la injecció de fons municipals, presenta números ruïnosos. La gran obra emblema del PSC de Lleida, símbol d’una època d’alegries constructives, cada vegada està més en qüestió.

CRÍTIC ha tingut accés a un dictamen jurídic elaborat pel Col·lectiu Ronda d’advocats per encàrrec de la Crida per Lleida-CUP. El document, titulat ‘Anàlisi d’irregularitats detectades derivades de la creació del Centre de Negocis i Convencions SA i La Llotja de Lleida SA’, es basa en la documentació sobre la gestió de La Llotja que la formació política ha pogut recopilar durant els últims temps arran de la seva entrada a l’Ajuntament. L’informe jurídic afirma que en el procés de constitució de la societat gestora de La Llotja no poden descartar-se “irregularitats administratives o fins i tot de tipus penal”.

La CUP, molt crítica amb la filosofia i gestió de l’equipament, ja va denunciar ahir en un comunicat sis incompliments contractuals entre l’empresa adjudicatària de l’equipament i l’ens públic que el gestiona. A l’octubre, els grups municipals d’ERC i del Comú de Lleida a la Paeria van reclamar que l’Ajuntament assumís directament la gestió de La Llotja, atès que l’empresa que l’explota no paga el cànon anual i no compleix les condicions de la concessió.

Per fer La Llotja, la Paeria va crear el 2004 el Centre de Negocis i Convencions (CNC) SA, una empresa que, segons l’acta de constitució, tenia com a missió fundacional “promoure, construir i, posteriorment, gestionar i explotar el servei del centre de negocis, convencions i congressos” de l’edifici. Per constituir aquesta SA, l’Ajuntament va desafectar del domini públic tota la finca municipal, qualificada d’equipaments, per aportar-la com a capital social a l’empresa, que en faria un ús privatiu.

La peculiaritat del CNC rau en el fet que un 80% d’accions del CNC són de la Paeria i que el paper de soci privat, com a societat mixta que és, el fa Mercolleida amb el 20% restant. Però de qui és Mercolleida? En un 77%, de la Paeria. A la pràctica, per tant, l’Ajuntament té un 95,4% de la societat anònima. De fet, Àngel Ros és president de Mercolleida i fins al 2015 ho va ser també del consell d’administració del CNC. I, si es té en compte que Mercolleida és un organisme agropecuari, àmbit allunyat de la promoció, gestió i explotació d’espais de congressos i esdeveniments culturals, l’aliança és més curiosa encara. El dictamen de Ronda, de fet, alerta sobre aquesta particularitat: “Crida l’atenció que l’Ajuntament triï com a soci una societat on hi té una participació majoritària”.

Pèrdues constants any rere any

L’informe de Ronda analitza les auditories elaborades pel mateix CNC i constata “la greu situació econòmica” que passa el projecte. Un cop l’edifici va entrar en funcionament, es preveia que el CNC comencés a tenir ingressos ordinaris, que havien de venir de la concessió de l’explotació a un tercer actor, La Llotja de Lleida SA. Aquesta societat, totalment privada, és la responsable de l’explotació comercial de l’edifici i de la seva programació i va ser creada ‘ad hoc’ per la consultoria de comunicació i publicitat Stormind & Comunicació SA i per la societat Tapies Patrimonial SL, empresa dedicada a la promoció immobiliària i a la restauració. Actualment és de la família Torrelles Bassangé, propietaris també d’Alessa Catering Services.

L’informe de Ronda detecta una “greu situació econòmica” i centenars de milers d’euros pendents de pagament

L’informe explica que, segons l’acord entre el CNC i La Llotja de Lleida SA, aquesta darrera havia de fer efectiu un cànon de 100.000 euros fixos anuals per l’explotació de l’equipament. Però, a l’hora de la veritat, la concessionària és incapaç de satisfer mai el cànon i el gruix d’ingressos del CNC es limita als que provenen directament de la mateixa Paeria, com queda acreditat per les auditories realitzades pel mateix organisme: 660.000 euros un any, 1.200.000 un altre, 830.000 un altre, 870.000 un altre…, xifres que posen en dubte l’afirmació mantinguda sempre per Àngel Ros que La Llotja no va costar diners als lleidatans. Segons l’informe de Ronda, “avui en dia consta pendent de pagament un 84% de les quantitats acordades” que hauria de satisfer La Llotja SA: 212.000 euros acumulats entre els anys 2011 i 2015″.

Segons l’informe, després d’advertiments reiterats de les auditories, només consta que s’hagi fet una reclamació a La Llotja de Lleida SA pel cobrament del cànon l’any 2016, a través d’un burofax. L’informe destaca també el deute del CNC SA amb l’Ajuntament de Lleida, que suma 536.000 euros i per al qual “no consta cap previsió de pagament”.

Àngel Ros, alcalde de Lleida. Foto: Cambra BCN

Àngel Ros, alcalde de Lleida. Foto: Cambra BCN

El contracte es podria rescindir

El CNC sembla un autèntic pou sense fons, alimentat únicament amb els diners que s’hi injecten des de les arques municipals. El balanç de comptes registra pèrdues elevades cada any (2.163.000 negatius el 2010 o 872.000 el 2015, per exemple). El 2015, l’empresa ja admetia un total de pèrdues de més de 6 milions d’euros. Mentrestant, la concessionària va passant els anys sense tampoc cap benefici, havent de fer front a despeses fixes com les de llum i climatització d’un edifici enorme. Ja el 2013 se li va retirar la cessió de l’espai de cafeteria i el 2014 ella mateixa va voler desprendre’s de l’explotació de l’aparcament, però no se li va acceptar.

Una prova dels llimbs en què quedava el CNC és que no tenia cap treballador ni era previst que en fes falta cap, segons el document de pressupostos del 2011. Finalment, el 2013 es contracta una persona, ‘a priori’ temporal per un any. El dictamen de Ronda, però, afirma que en la contractació de personal no s’haurien complert els principis de publicitat i concurrència, i que això podria suposar “una irregularitat no només de tipus administratiu, sinó també penal”. A més, el col·lectiu d’advocats afirma que els “incompliments reiterats” per part de La Llotja SA envers el Centre de Negocis i Convencions “permeten l’extinció de la concessió” i que “la greu situació econòmica que es descriu en els informes de control financer pot arribar a plantejar la dissolució del mateix CNC”.

Quins són els motius d’aquesta manca de control? Per què el CNC (o la Paeria, si es vol) no rescindeix el contracte a la concessionària? CRÍTIC s’ha posat en contacte amb l’Ajuntament de Lleida per sol·licitar una entrevista al regidor Rafael Peris, actual president del CNC i membre de l’equip d’Àngel Ros. En el moment de tancar l’edició d’aquest article, però, Peris no havia atès la petició d’aquest mitjà.

Denúncies per falta de control

Aquesta situació ha portat diverses formacions polítiques de l’oposició municipal a reclamar una gestió directa de l’equipament. Ho va fer ERC-Avancem, tant el 2015 com el 2016. “Davant els continuats incompliments de La Llotja de Lleida SA, no té cap sentit continuar mantenint el contracte i queda totalment justificada la seva rescissió”, deien els republicans. “Ha quedat demostrat que externalitzar el servei d’explotació del Palau de Congressos no és eficient ni necessari i, per tant, hauria de ser gestionat directament per l’Ajuntament de Lleida”, concloïen. Fins i tot Ciutadans, quan no tenia representació municipal, havia dit que La Llotja no era necessària i discrepava del cost i dels usos. Des de la seva entrada al consistori i el suport al govern de Ros, la formació liderada per Ángeles Ribes no ha reobert l’assumpte.

Per la seva banda, el Comú de Lleida ha preguntat sobre les tasques de l’única persona contractada al CNC i ha proposat també la municipalització del servei. Com la Crida per Lleida-CUP, que ha demanat diverses vegades la rescissió del contracte amb la concessionària. De fet, els cupaires portaven la recuperació de la gestió de l’equipament al programa de les últimes eleccions, han votat negativament els comptes del CNC al consell d’administració i han qüestionat el model insistentment —el 2013 ho van denunciar a la Fiscalia. L’última ocasió ha estat en una roda de premsa expressa aquest gener, en què la Crida per Lleida-CUP ha denunciat que “no s’han exigit als contractistes els seus deures i s’han anat eixugant les pèrdues abundants d’una operació fracassada a còpia de sagnar el pressupost municipal”.

Per Francesc Gabarrell, regidor de la CUP a la Paeria, l’Ajuntament manté el contracte perquè “no fer-ho suposaria reconèixer el fracàs d’un model de gestió privada d’un espai públic del qual n’han fet bandera, posaria sobre la taula que no hi ha hagut cap control i, sobretot, posaria en evidència que allò que se’ns va vendre com una aposta de futur, la inversió clau de la ciutat en matèria turística i cultural, és absolutament inviable i inassumible”. La Crida per Lleida-CUP, de fet, es planteja fins i tot emprendre accions penals. L’alcalde, però, qualifica les acusacions de “deslleialtat a la ciutat” i “voluntat d’embrutar la imatge i el prestigi d’aquest equipament”.

Construcció de la Llotja de Lleida. Foto: Indibil.

Construcció de La Llotja de Lleida. Foto: Indíbil.

L’operació amb Catalunya Caixa, als jutjats

Com a emblema que havia de ser, La Llotja tenia un cost de desenes de milions d’euros. Com es van aconseguir els diners? Amb la venda d’un solar de propietat municipal, annex a l’espai on s’havia de fer La Llotja i destinat a erigir dues torres, una d’habitatges d’alt estànding i una d’oficines. Aquell terreny annex es va vendre per 49,5 milions a Cerbat SL, una promotora local que va fer d’intermediària amb Gescat Gestió del Sòl, la filial immobiliària de Catalunya Caixa, aleshores presidida per Narcís Serra. Aquests 49,5 milions havien de permetre sufragar els 38 de la construcció de La Llotja i els més de 10 d’impost a Hisenda per la venda del terreny. Jugada rodona, efectivament.

L’operació, però, va aixecar crítiques, especialment per l’elevat preu de venda del solar, molt per sobre del mercat. La CUP, per exemple, ho va portar el 2013 a la Fiscalia i aquesta va admetre inicialment que s’obrís una peça separada dins del cas general dels salaris dels directius de Catalunya Caixa, entitat que va acabar sent rescatada amb 16.000 milions d’euros públics. D’això se’n va parlar a bastament als mitjans locals —i fou un dels cinc conflictes de Ponent que apareixien en aquest article de CRÍTIC l’any passat—, però la qüestió encara està per resoldre. La peça separada va acabar caient de la causa general a partir d’un canvi de jutge del cas i pel fet que el fiscal tanqués també la porta al·legant que no hi havia coincidència d’autors i que ja ho estava investigant ell. I així està des de fa un any i mig sense que es coneguin novetats.

L’alcalde, Àngel Ros, sempre ha defensat que no es va fer cap venda a Catalunya Caixa, sinó a una promotora local

La Paeria sempre ha defensat que no es va fer cap venda a Catalunya Caixa, sinó a una promotora local i que, en tot cas, l’evolució posterior “és un tema de rescats bancaris que en cap cas fa referència a La Llotja ni a l’Ajuntament”, deia Àngel Ros a l’ACN. El cas és que aquell solar continua sent un solar, les torres no s’han fet i el terreny pertany ara a la Sareb.

La platea de la Llotja, plena. Foto: La Llotja

La platea de La Llotja, plena. Foto: La Llotja

Dificultats en congressos

Les dues potes que poden aportar ingressos a La Llotja són els congressos i la programació d’espectacles culturals. Es fa difícil trobar dades sobre el nombre de jornades professionals que s’hi han pogut celebrar. A l’agenda de la web de l’empresa concessionària en surten pocs (tres el 2016, set el 2015); però, si agafem les xifres d’impacte econòmic que dóna la Paeria, la xifra ha de ser molt superior. És una de les coses que també ens hauria agradat consultar als responsables municipals. Sigui com vulgui, la premsa local es feia ressò aquesta tardor passada de les converses que mantenien l’Ajuntament i l’empresa concessionària per buscar mecanismes per augmentar l’activitat al recinte, ja que s’admet que l’actual és insuficient per garantir la sostenibilitat econòmica. Les opcions per mirar de revertir aquesta situació passarien per la col·laboració de Mercolleida i de Fira de Lleida a l’hora d’atreure congressos, tenint en compte, a més, que l’ens municipal Turisme de Lleida ja és qui normalment aporta més activitat congressista.

Quant als espectacles que es programen al teatre, fins ara s’han organitzat entre la mateixa Llotja de Lleida SA i un tercer actor en aquest entramat, la Fundació Teatre de La Llotja, un altre organisme creat per la Paeria l’any 2009, en coordinació amb la Regidoria de Cultura. Al seu torn, la Fundació tenia contractada la programació teatral a Zucar Event SL, empresa creada per a l’ocasió i vinculada a Espectacles La Traca, uns lleidatans habituals de les festes majors a Ponent i arreu del país, junt amb Subirós, l’altre gran representant ponentí del gremi.

Si bé la programació d’espectacles a La Llotja és considerable (41 el 2015, per exemple), els lleidatans noten el que probablement és un dels efectes més palpables d’aquesta situació: el preu de les entrades. De totes les ciutats on actua un mateix artista, Lleida acostuma a ser —quan ho fa a La Llotja— la més cara de totes. Amb tot, l’ocupació de les sales sovint és notable, cosa que ha alimentat l’especulació sobre la possible existència d’un bon nombre de tiquets de cortesia.

Símbol d’una època

L’any 2007, Àngel Ros i l’aleshores conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, presentaven La Llotja a la Fira Internacional de Turisme FITUR de Madrid i l’alcalde assegurava que Lleida era ja, a falta de tenir l’equipament, la segona ciutat catalana en turisme de negocis, després de Barcelona. Ja feia alguns anys que el tren d’alta velocitat connectava Lleida amb Saragossa i Madrid i ho faria el 2008 amb Barcelona. Amb l’estació de ferrocarril a només 500 metres de La Llotja, l’impacte que es preveia era enorme. En aquest escenari amb, ‘a priori’, tot a favor, encara hi faltava la cirereta: l’aeroport d’Alguaire. Curiosament, les obres d’aquesta infraestructura promoguda per la Generalitat van tenir una vida paral·lela a les de La Llotja: començaven a principis del 2007 i s’inauguraven el mateix mes del mateix any, el gener del 2010, amb només quatre dies de diferència. L’aposta per l’aeroport lleidatà també ha estat rodejada darrerament per una polèmica sobre suposades contractacions irregulars i pagaments sense justificació a empreses que hi presten serveis, tal com va explicar CRÍTIC en exclusiva a principis de gener en el reportatge ‘Turbulències a l’aeroport d’Alguaire’.

L’Ajuntament de Lleida es va bolcar abans de la crisi en projectes vistosos, amb arquitectes de renom i despeses milionàries

Tot això succeïa en un context a la ciutat marcat per un seguit d’obres ambicioses, moltes de les quals es van culminar, també, el 2010. Aquell any preelectoral, a més de La Llotja i de l’aeroport, s’estrenaven també la reurbanització de la plaça Ricard Viñes, dissenyada per l’arquitecta Benedetta Tagliabue, i el pont de Príncep de Viana, dissenyat per Javier Manterola i definit per Àngel Ros com “una obra que, juntament amb La Llotja, es constitueix com un símbol de la Lleida del segle XXI”. El 2011, abans dels comicis, encara hi va haver temps per inaugurar la nova caserna de la Guàrdia Urbana, “la més moderna, operativa i funcional de tot Catalunya”, segons fonts municipals.

En aquells anys, l’Ajuntament de Lleida es va bolcar en projectes vistosos, va buscar arquitectes de renom i va carregar amb despeses milionàries (11,5 milions d’euros per la caserna policial, 6,5 per l’aparcament de Ricard Viñes, 9,1 pel pont de Viana…), algunes de les quals suposaven la concessió d’equipaments a tercers a 25 o 50 anys vista. En conseqüència, Dragados, Arnó, Acsa o Comsa també van ser alguns dels actors protagonistes d’aquest moment de grans projectes. Cap feia ombra, però, a la joia de la corona: La Llotja. Ara, però, el context és diferent, tan diferent que s’ha hagut de deixar en via morta el que estava cridat a ser una altra referència nacional i internacional, el Parc Temàtic dels Barrufets.

 

*ACTUALITZACIÓ:
L’endemà de la publicació d’aquest article, l’empresa La Llotja de Lleida SA va anunciar la seva voluntat de rescindir el contracte per l'”inassumible desajust econòmic” en la concessió. L’empresa ha assegurat que els ingressos han estat un 50%, de mitjana, inferiors a les previsions econòmiques del moment de la licitació, l’any 2010. La Llotja de Lleida SA hauria comunicat el 16 de gener al Centre de Negocis i Convencions (CNC) la intenció de posar fi al contracte abans del 28 de febrer. Segons informa la premsa local, la gestió passaria a assumir-la el mateix CNC SA -propietat de l’Ajuntament en un 95,4%-, empresa que ha presentat números negatius cada any i que compta amb un sol treballador.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari