17/02/2016 | 00:10
Fa dies que esperes en un hotel rònec prop de la costa turca. T’han dit fins en quatre ocasions que estiguéssiu preparats perquè al cap de poques hores us vindrien a buscar per pujar finalment al ‘dingui’, com anomenen la barca inflable amb què et portaran fins a una illa grega. Però fins avui totes les sortides s’han acabat anul·lant. I no dorms perquè us han tornat a dir que avui sí que va de veres i que sortireu a les sis del matí. Estàs emocionat, però no et vols fer il·lusions. Saps que els darrers dies la policia turca controla amb més intensitat que fins ara la sortida de barques amb refugiats. Ja has pagat la meitat dels 1.000 euros que et costarà el viatge; l’altra meitat, la pagaràs abans de pujar a la barca. Baixeu cap a la platja. Portes l’armilla salvavides taronja que fa dies que et vas comprar en una botigueta al costat de l’hotel. A la platja ja hi ha altres persones que esperen, cadascuna amb la seva armilla col·locada. En total, sou una cinquantena. Algunes famílies, i la resta, homes joves que viatgeu en grups o sols. Ja hi ha la barca i us fan pujar-hi de pressa. Fantàstic!
La darrera vegada us van fer anar fins a un bosc proper i hi vau passar més de 10 hores amagats, amb fred i gana, fins que us van fer tornar a l’hotel. Però aquesta vegada sembla que és la definitiva. A les famílies les fan seure al terra de la petita embarcació inflable de color negre. Estàs content perquè a tu et toca en un lateral i així pots veure-ho tot perfectament. El mar està tranquil. Salpeu. Són les vuit del matí. No vols saber que el mes de gener que deixes enrere ha estat el mes mortífer per als refugiats a la mar Egea: 360 morts (durant el 2015 en van morir més de 3.770 a tota la Mediterrània), entre els quals el petit Aylan, tristament famós per una fotografia que va donar la volta al món. A l’horitzó veus clarament la costa grega. És a sis milles. Però el motor té molt poca potència i el qui condueix n’acaba d’aprendre en 10 minuts, així que la travessia s’allargarà 2 hores. Rebeu amb alegria la llanxa ràpida de salvament que se us posa al costat quan sou a mig camí i que us acompanyarà fins que arribeu a terra. Els socorristes us guien fins a una platja de còdols, amb una renglera de savines darrere. Hi ha diverses persones a terra que us saluden de lluny movent els braços. Han col·locat una petita passera de fusta perquè no us hàgiu de mullar al moment de baixar. Però no et farà gaire servei perquè des que heu salpat que portes les botes i la part baixa dels pantalons xops. Tres persones agafen fort la barca des de la passera i aneu baixant. Ets dels primers. Ara sí, finalment ho has aconseguit.
Ja ets a Europa.
L’Ahmad somriu, és feliç. És de Deir al-Zor, una ciutat d’uns 200.000 habitants de l’est de Síria. Fa temps que és lluny de casa. Al cap de poc d’esclatar la guerra va marxar a estudiar farmàcia a Rússia. Ara té 23 anys i ha acabat la carrera, i ha decidit no tornar a la seva ciutat, que està sota control del règim d’Al-Assad però assetjada per l’ISIS. Quan el seu ‘dingui’ estava a punt de tocar la costa, s’ha fet un ‘selfie’ lluint l’armilla salvavides. I un altre en trepitjar la platja, que enviarà a la família tan aviat com trobi una Wi-Fi.
No ho sap, però acaba d’arribar al campament de Lighthouse, un dels punts d’acollida que han muntat organitzacions independents al llarg de la costa de Lesbos. A pocs metres hi ha un altre camp, el Team Platanos, impulsat per anarquistes grecs i que va ser un dels primers punts d’ajut als refugiats de l’illa. El que tampoc sap és que tant el camp de Lighthouse com Platanos reben cada vegada més pressions que obstaculitzen la seva feina perquè a les autoritats els molesta la seva autonomia al marge de les grans organitzacions d’assistència humanitària. L’acompanyen a una tenda grossa on hi tenen ordenat tot de roba i de sabates. Li donen pantalons secs, mitjons gruixuts, botes de la seva talla. Li pregunten si té res més mullat, però no, no li cal res més. A l’estança del costat hi ha una estufa que el fa adonar-se que el fred se li ha posat dins del cos i agraeix poder eixugar-se els peus amb la tovallola.
Un cop canviat, surt a fora: fa sol, però no prou per fer marxar el fred d’aquest mes de febrer. Li ofereixen te calent, aigua, galetes. Somriu. Parla amb alguns voluntaris que s’ocupen del campament, que li recomanen que es miri i memoritzi uns papers plastificats que hi ha en anglès, àrab, farsi i urdú. Hi ha detallada tota la informació útil per fer la ruta dels Balcans, incloent-hi els transports que haurà d’agafar per arribar a la desitjada Alemanya, el preu de cada desplaçament (calcula que com a mínim haurà de pagar 264 euros pels busos i trens), les hores que haurà d’esperar a cada frontera i recomanacions diverses: viatgeu en grups, les famílies mantingueu-vos juntes, porteu mantes, poseu-vos roba d’abric, no us refieu dels taxistes, feu cas de les autoritats i dels voluntaris, seguiu la ruta oficial, on trobareu punts d’ajuda al llarg de tot el camí.
A en Dharee, que també té 23 anys, li costa més somriure. No té l’optimisme de l’Ahmad i està espantat per la incertesa que té al davant. Una voluntària pregunta als dos nois si saben on són. “En una illa grega”, responen, però són incapaços de dir quina. Els ensenya Lesbos en un mapa i assenyala Skala Sykamineas, el petit poblet pescador de 120 habitants que s’ha convertit el 2015 en el punt d’Europa per on han entrat més refugiats. En Dharee ve de la ciutat iraquiana de Bàssora. Va néixer en temps de bloqueig. Fins que el 2003, quan tenia 11 anys, George W. Bush i els seus aliats van decidir que calia derrocar el règim de Saddam Hussein i van començar una guerra que avui encara dura. La ciutat natal d’en Dharee havia estat coneguda per ‘la Venècia de l’Orient Mitjà’, pels seus canals i per la prosperitat que havia tingut. Actualment, Bàssora té un milió d’habitants, és el principal port de l’Iraq i produeix bona part del petroli que fa moure la malmesa economia d’aquest país, però per als que hi viuen és una ciutat arruïnada que no ofereix sortida laboral als joves, i això els empeny a enrolar-se a les milícies que combaten en la guerra com a única possibilitat de supervivència. O a marxar a l’exili europeu.
Amb el ‘dingui’ de l’Ahmad també ha arribat un grup de tres marroquins joves. Han volat amb avió fins a Istanbul, i des d’allà han baixat amb autobús fins a la zona d’on surten les barques cap a Lesbos. D’entrada, han dit que eren sirians; el seu objectiu a l’illa és aconseguir papers falsos. A l’altra banda de la llenca de mar que han creuat fa poca estona ja els han indicat la manera d’obtenir la identitat siriana a Lesbos, que els costarà alguns centenars d’euros. Però, un cop la tinguin, hauran d’anar amb compte perquè les últimes notícies alerten que a la frontera entre Grècia i Macedònia les autoritats fan exàmens als refugiats per assegurar-se que efectivament són del país que figura a la seva documentació. Possiblement hauran d’optar per la ruta de 10 hores caminant per les muntanyes per esquivar l’examen delator. Ells no fugen de les bombes, però sí d’un país on, tot i que les xifres oficials apunten que hi ha només un 10% d’atur, diversos experts asseguren que entre els llicenciats la falta de feina s’eleva fins al 60% o 80%. I que la mà de ferro amb què governa el rei Muhammad VI (bon amic dels governs europeus, també amb bones relacions amb la Generalitat) deixa molt poc marge a les esperances i al canvi.
Al cap d’una hora d’haver arribat al camp de Lighthouse els avisen que ja els espera l’autocar de l’ACNUR, l’organisme de l’ONU que coordina la crisi humanitària que s’ha generat amb la massiva arribada de refugiats a Grècia provinents de Turquia, que el 2015 s’ha elevat a 851.319 persones (el 55%, homes; el 17%, dones, i el 28%, menors d’edat). Les previsions apunten que a l’Ahmad, al Dharee i als tres marroquins se’ls sumaran un milió de sol·licitants d’asil al llarg del 2016, i és per això que l’ACNUR i fins a 65 organitzacions que estan actuant sobre el terreny han alertat que necessiten 550 milions de dòlars per afrontar amb garanties la rebuda de tota aquesta gent que fuig de les guerres, de la pobresa i d’altres conflictes (el 56% dels quals són sirians; el 24%, afganesos; el 10%, iraquians; el 3%, del Pakistan; l’1%, de Somàlia, i el 7% restant, d’altres punts del món). La crida, l’han adreçada a la conferència de donants que es va celebrar a Ginebra a finals de gener, i dels 550 milions, el 54% es destinaran a Grècia; el 24%, als països de la ruta dels Balcans; el 7%, a Turquia, i el 15% restant, a altres partides.
L’autocar els trasllada a tots fins al camp de registre oficial, situat al poble de Moria, a 6 quilòmetres de la capital de l’illa. A banda n’hi ha un altre exclusiu per famílies sirianes, el camp de Kara Tepe. No ho saben, però pel camí s’han encreuat amb un tot terreny de la policia militar portuguesa, que forma part de Frontex, l’agència europea de vigilància de les fronteres exteriors de la UE. Fins ara, els destacaments de Frontex a Grècia s’han mantingut passius davant dels ‘dinguis’ o fins i tot els han auxiliat (tot i que en comptades ocasions i molt per sota de les tasques de rescat que feia l’operació italiana Mare Nostrum fins que la UE la va desmantellar per substituir-la per l’agència d’àmbit comunitari); però ara s’està plantejant retornar a Turquia els refugiats que intercepti en alta mar.
Una altra cosa que tampoc no sap l’Ahmad és que aquests dies s’ha afegit un nou actor a la crisi: l’OTAN. El secretari general d’aquest organisme, Jens Stoltenberg, ha anunciat aquest mes de febrer que l’agrupació naval permanent número dos de l’OTAN en missió a la Mediterrània es desplaçarà a la mar Egea per començar a vigilar el tràfic de refugiats, de manera coordinada amb els guardacostes grecs i turcs, i amb Frontex i amb l’objectiu declarat d’impedir que arribin a la costa grega.
El fred de l’hivern i sobretot la vigilància intensiva que està fent Turquia dels refugiats ha retingut l’Ahmad més dies dels que hauria volgut a la costa turca. De fet, mentre ell comenci la ruta dels Balcans, la cancillera Angela Merkel aterrarà a Ankara per reclamar al primer ministre turc, Ahmet Davutoglu, un major control dels fluxos de persones que fugen de Síria, a canvi d’un pla d’ajuda econòmica de la UE de 3.000 milions d’euros, que encara no s’ha detallat a què es destinaran. I, més enllà dels diners, Turquia n’obtindrà un bé encara més preuat: el silenci europeu davant de les matances que està perpetrant el Govern d’Erdogan contra la revolta kurda que s’ha encès dins les seves fronteres.
Aquest augment del control de la costa turca li ha fet perdre temps a l’Ahmad, però ara que ja és a l’illa li facilitarà les coses. Són les dotze del migdia quan baixen de l’autocar al campament oficial de Moria. A la tardor, els refugiats havien d’esperar més d’una setmana per aconseguir registrar-se com a sol·licitants d’asil, però ell es troba que hi ha poca cua perquè els darrers dies els ‘dinguis’ han arribat amb comptagotes. Avui a la costa nord només n’han comptabilitzat set. Així que quatre hores després de ser a Moria ja llueix content els papers que el reconeixen com a sol·licitant oficial de l’estatus de refugiat, i immortalitza el moment amb un altre ‘selfie’.
A Moria, li ha tocat fer cua darrere d’una dona amb tres fills i una panxa grossa que indica que té un embaràs avançat. Això tampoc ho sabrà l’Ahmad, però ella és paquistanesa i no fuig de cap guerra, sinó d’un marit i pare maltractador. Quan arribin a Atenes ella i els tres petits, no seguiran la ruta dels Balcans, sinó que de moment es quedaran a un edifici okupat a la ciutat destinat exclusivament per famílies monoparentals com la seva.
L’Ahmad té una altra sort: forma part dels SIA, és a dir, dels sirians, iraquians i afganesos, que obtenen el reconeixement oficial d’aquest estatus directament perquè vénen d’una guerra, i això els obrirà totes les fronteres per arribar a Alemanya (sempre que les autoritats dels països que han de travessar no decideixen tancar-les i provocar l’acumulació de milers de persones durant dies, com han fet diverses vegades els darrers mesos). Li diuen que s’afanyi si vol salpar amb el ferri que surt avui mateix a les 20 hores cap a Atenes. Fora del camp, la cua per agafar l’autobús que baixa al port és llarguíssima i pateix de no fer tard. Un taxista els diu que per 10 euros els porta a ell i tres companys amb qui està fent tot el viatge. I ho accepten.
Paguen cada un 45 euros pel bitllet del ferri i a les 19 hores ja s’embarquen. Deixen enrere una illa tenyida del color taronja de les armilles salvavides que omplen platges, roques, camps i vorals dels camins i de les carreteres. Un altre ‘selfie’, aquest col·lectiu. Abans de pujar, grups de voluntaris al port ofereixen menjar, roba seca i mantes. Com que la butaca no és gaire còmoda per dormir, l’Ahmad somriu content d’haver agafat la manta que, després de jugar una estona a cartes, ara ha estirat a terra i li fa de matalàs. Està exhaust i s’adorm de seguida. Té al davant un viatge que aquest 2016 ja han fet 77.303 persones abans que ell.
Un company el sacseja. Són quarts de set del matí. Falta una hora per arribar a Atenes i el sol ja despunta. L’Ahmad va als lavabos del ferri a rentar-se la cara i les dents. Com li agradaria poder fer una dutxa tranquil·lament. Prenen un cafè al bar del ferri i mengen les galetes i els plàtans que els han donat els voluntaris al port la nit anterior. Surten a la coberta i contemplen la costa continental grega. Un ventet fresc se’ls emporta la son que els quedava. L’Ahmad no sap que la primera capital europea que està a punt de trepitjar es troba a l’ull de l’huracà d’una crisi de dimensions continentals que amenaça la continuïtat del projecte de la Unió Europea, com a mínim com l’hem conegut fins ara.
Una crisi que es podria afrontar d’una manera molt diferent si els refugiats poguessin anar, per exemple, a les ambaixades europees de Turquia a demanar l’asil i, aleshores, creuar de manera legal les fronteres exteriors de la UE. No estaríem parlant de 3.770 morts el 2015 al Mediterrani, ni del fred de la ruta dels Balcans, ni de mans de nens congelades, ni dels milers d’euros que destinen els refugiats per arribar a un lloc segur, ni de milers de menors desapareguts abans d’arribar als països de destí, ni de l’agost que fan les màfies pels països de trànsit, sovint amb la connivència de les policies locals.
Per contra, un dels pilars fonamentals de la unió, la lliure circulació de persones entre els països de l’anomenat espai Schengen, ha quedat en suspens a la ruta que segueixen l’Ahmad i la resta de refugiats perquè alguns estats han decidit fer controls fronterers temporals, i ara s’estan plantejant la possibilitat d’allargar aquesta excepcionalitat. A més, els socis comunitaris estan pressionant Grècia perquè sigui més rigorosa en el registre dels centenars de milers de persones que travessen aquest país cap al nord i fins i tot han posat sobre la taula la possibilitat d’expulsar de la UE el país presidit per Alexis Tsipras. També s’ha arribat a plantejar perdonar el deute a Grècia a canvi que assumeixi sola tots els refugiats que arribin a les seves costes.
Vint-i-quatre hores després d’haver salpat en un ‘dingui’ de la costa turca, l’Ahmad trepitja feliç Atenes. Li han dit que ha d’anar fins a la plaça Victòria, d’on surten els autobusos (45 euros més) que el portaran 550 quilòmetres enllà, fins a Idomeni, a la frontera amb Macedònia.
Ja ets a Europa, Ahmad, on esperes trobar feina en una empresa farmacèutica, enamorar-te d’una noia bonica i formar una família. Tens l’esperança que la guerra al teu país s’acabi aviat i hi puguis tornar per retrobar-te amb els pares i ajudar a reconstruir Síria de les cendres. Però, de moment, a Alemanya, el país que la immensa majoria de refugiats escolliu perquè és el que s’ha mostrat més receptiu (en part per contrarrestar el descens demogràfic que pateix) el que t’espera és un llit en un poliesportiu dels centenars que s’han habilitat per tot el país després que els albergs i centres d’acollida hagin quedat plens. I mesos d’espera perquè les autoritats decideixin que sí, que et concedeixen l’asil i que pots continuar estudiant o començar a buscar feina en una Europa que no ha aconseguit sortir de la crisi econòmica en què es va enfonsar el 2008 i que es baralla perquè vol perdre’t de vista.
Ja ets a Europa, però el teu periple no ha acabat.
‘Post scriptum’
L’Ahmad, sirià; el Dharee, iraquià, i els joves marroquins van arribar efectivament a les deu del matí del dimarts 3 d’aquest mes de febrer a Lesbos amb un ‘dingui’, després de navegar 2 hores amb una cinquantena més de persones. Els van rebre al campament Lighthouse, a Skala Sykamineas, al nord de l’illa. Allà van canviar-se la roba mullada per la seca que els van donar. Van prendre te i galetes. L’Ahmad somreia; el Dharee feia cara d’espantat; els marroquins feien broma. La resta de detalls de les seves 24 hores a Lesbos estan construïts a partir de relats d’altres refugiats que han passat aquesta primera quinzena de febrer per Lesbos.
L’Ahmad va viatjar a Atenes la nit del 4 al 5 de febrer (no ha estat fins a uns quants dies més tard que les cues s’han reduït i alguns aconsegueixen salpar amb ferri el mateix dia que arriben amb el ‘dingui’), el dia 9 va començar la ruta dels Balcans en creuar la frontera entre Grècia i Macedònia, i finalment el divendres 12 va arribar amb tren a l’estació alemanya de Munic.
El Dharee va arribar a la capital grega el 7 de febrer, el dia 9 va sortir de Grècia i, com l’Ahmad, el 12 va baixar d’un tren a Munic. Dels tres marroquins sabem que van desembarcar a Atenes el 7 al matí i que, en intentar creuar la frontera amb Macedònia, la policia els va arrestar i els va retornar a Grècia.
Des d’aleshores n’hem perdut la pista.
