10/01/2018 | 19:08
Fa anys que intuïm una crisi de l’ordre global, però l’any 2018 els símptomes es manifestaran amb més freqüència i intensitat. A això hi contribuiran alguns corrents de fons, com els buits de poder que deixen els Estats Units en retirada, la quarta revolució industrial o una creixent vulnerabilitat digital.
Com cada any, el CIDOB proposa 10 temes susceptibles de determinar l’agenda internacional. Són aquests:
1. Connectivitat en un ordre global recentrat a l’Àsia
Controlar les vies de trànsit és tan o més important que el control dels territoris, i la propietat dels mitjans de transport va camí de ser tan vital com la dels mitjans de producció. L’any 2018 veurem com prossegueix l’ambiciosa ‘Belt and Road Initiative’, liderada per la Xina. És un dels molts senyals de com s’està capgirant el poder geopolític i geoeconòmic. L’Àsia està condicionant les polítiques occidentals tant o més que a l’inrevés. L’àmbit militar encara és una excepció, ja que els Estats Units segueixen sent la potència hegemònica i durant l’any 2018 la península de Corea pot ser un escenari on reivindicar-se com a tal.
2. La (des)informació com a arma política
Fabricar notícies falses és barat i ràpid, mentre que contrastar informació surt car i requereix temps. La manipulació de la informació per erosionar o neutralitzar els adversaris no és res de nou. Sí que ho és la presa de consciència que els sistemes democràtics són els més vulnerables. L’any 2018, el risc polític a Europa tindrà aroma italiana i es continuarà percebent el Kremlin com una força desestabilitzadora. La intoxicació informativa sobrevolarà altres contextos electorals i en molts casos els intoxicadors seran actors domèstics. En veurem episodis en les ‘mid-term elections’ dels Estats Units (6 de novembre) i també en les eleccions a Colòmbia (27 de maig).
3. Fiscalitat i estats del benestar
L’enginyeria fiscal de les grans corporacions està ofegant els estats del benestar. Alguns líders, així com la mateixa Comissió Europea, faran d’aquest tema una prioritat. Si a això hi sumem que és probable que es destapin nous escàndols, veurem com l’entramat financer i el crim organitzat sentiran que els seus refugis ja no són tan segurs. No es resignaran, sinó que exploraran vies alternatives com la tornada als diners en metàl·lic o a valors refugi com l’or, les matèries primeres o el sector immobiliari, i seguiran alimentant bombolles especulatives com el bitcoin.
4. Un ordre urbà
Cada vegada són més els líders polítics de l’àmbit local que reclamen ser alguna cosa més que gestors i implementadors de polítiques adoptades pels governs centrals. Encara més: les ciutats es mobilitzaran activament contra aquelles polítiques que considerin contraproduents o incompatibles amb els valors de ciutadania. El canvi climàtic i l’acollida de refugiats i de migrants seran dos temes recurrents. El 2018 serà un any marcat per l’afirmació de les ciutats globals però també per la frustració d’altres territoris que se senten abandonats. Es tracta de zones rurals, ciutats petites i mitjanes, allunyades dels motors de creixement, o zones industrials amb processos de reconversió fracassats. En alguns casos sorgiran mobilitzacions i noves formes d’acció política amb potencial transformador. Altres seran un terreny adobat per a forces populistes.
5. De la fortalesa al fossat migratori
Durant molts anys s’ha parlat de l’Europa fortalesa. Una idea que, amb variants, també s’associa a les polítiques migratòries dels Estats Units o d’Austràlia. Entre aquesta suposada fortalesa i els països emissors es continuarà construint un ampli (i sovint letal) fossat que impedirà a migrants i a refugiats accedir al seu destí. L’any 2018 s’acumularan les emergències humanitàries i continuaran desvirtuant-se els compromisos internacionals envers els desplaçats. Encara que les Nacions Unides aprovin al setembre el ‘Global Compact on Safe, Regular and Orderly Migration’, a la pràctica hi haurà dos ordres migratoris: el formal —basat en uns compromisos mínims i buidats de voluntat política— i el quotidià —cada vegada més fragmentat i reactiu.
6. Terrorisme: sense territori però amb projecte
Tothom s’afanya a donar per derrotat l’Estat Islàmic (EI). La desaparició del seu protoestat a Síria i a l’Iraq no implicarà la fi dels atemptats terroristes perpetrats en nom seu o que altres organitzacions com Al-Qaida vulguin omplir el seu buit. En la seva majoria, els atemptats del 2018 seguiran caracteritzant-se per un relatiu baix cost i pel fet de ser duts a terme de manera autònoma. Una de les grans preocupacions dels serveis d’intel·ligència i dels cossos policials serà què fer amb els retornats i s’intensificarà la vigilància sobre mètodes presencials de reclutament. El 2018 també veurem com alguns governs o líders de l’Orient Mitjà utilitzaran la lluita contra el terrorisme per reforçar la seva popularitat entre la població o la seva acceptabilitat per la comunitat internacional.
7. Lideratge i transició en l’ordre europeu
El 2018 serà un any de transició. En primer lloc, perquè veurem si es consoliden els lideratges d’Angela Merkel i d’Emmanuel Macron en els seus respectius països i si, des d’aquesta posició, poden donar un nou impuls al motor francoalemany. Si això coincidís amb la preparació d’una sortida ordenada del Regne Unit i es consolidés la recuperació econòmica, s’estaran posant els fonaments de l’Europa postcrisi. L’any 2008 va esclatar una crisi financera global que va colpejar amb especial duresa els països de la perifèria europea i va sembrar dubtes sobre la viabilitat de la unió monetària. Veurem si serà recordada com la crisi dels 10 anys o encara no podrem donar-la per tancada.
8. El Golf: escalada regional, risc global
L’Iran no tindrà incentius per rebaixar el seu perfil de potència ascendent i l’Aràbia Saudita ni es resignarà ni serà cridada a l’ordre pels Estats Units amb suficient contundència. Riad podria apuntar cap a Hezbollah, debilitat després de l’esforç de la guerra a Síria, amb l’interrogant de si està disposada a col·laborar obertament amb Israel. Alternativament podria augmentar l’aposta al Iemen i tot buscant una major complicitat dels Estats Units. Queda un altre front: intentar aconseguir que Washington es retiri de l’acord nuclear amb l’Iran i reimposi unilateralment les sancions. Això situaria les empreses de tot el món, i especialment les financeres, en una situació delicada, ja que, en cas de seguir duent a terme operacions amb l’Iran, podrien afrontar sancions o veure com se’ls tanca el mercat nord-americà.
9. Un Sahel militaritzat
Fa anys que la regió del Sahel és paradigma d’inestabilitat, de terrorisme, de criminalitat organitzada i d’intervenció exterior. Durant el 2018 veurem com es concreta la posada en marxa d’una força militar de 5.000 efectius formada pels països del G-5 (Burkina Faso, el Txad, Mali, Mauritània i el Níger), que se sumarà als 13.000 efectius de la força multinacional de la MINUSMA, als 3.000 militars de l’operació Barkhane, liderada per França, i a un nombre indeterminat de militars nord-americans desplegats en aquesta regió. L’esforç en l’àmbit militar no es veurà acompanyat d’una inversió suficient en el desenvolupament econòmic i el reforçament institucional. Per al Sahel, la principal esperança continuarà sent l’enlairament de l’Àfrica Occidental i que s’estenguin les experiències d’alternança democràtica com les que, en els últims anys, han protagonitzat Gàmbia, Ghana o Nigèria.
10. Les Amèriques tenen cita amb les urnes
8 de cada 10 ciutadans amb dret a vot de les Amèriques tindran una cita amb les urnes el 2018. Seran eleccions precedides per campanyes electorals agres, fins i tot amb joc brut. No hi haurà pugna pel centre, sinó per veure quin model preval sobre el del rival. Són tantes les eleccions que només podem destacar-ne algunes. Mèxic vota l’1 de juliol i els Estats Units el 6 de novembre (‘mid-term elections’). Les tensions entre els dos veïns podrien irrompre en les seves campanyes respectives. El Brasil vota a l’octubre i decidirà si dóna una segona oportunitat al Partit dels Treballadors (PT). Els colombians ho faran al maig i tan o més important que l’eix esquerra-dreta serà la divisió sobre l’acord de pau. No totes les eleccions es presentaran com una elecció real entre dos models. Els membres de l’Assemblea Nacional de Cuba, per exemple, hauran de triar el successor de Raúl Castro i Maduro va aprendre la lliçó de les parlamentàries i no s’arriscarà a perdre les presidencials d’octubre.
Quan s’estigui acabant l’any 2018, seguirem sense intuir encara un ordre global alternatiu. En l’exercici prospectiu per a l’any 2017 ja vam dir que, encara que l’ordre no mudés, sí que estava canviant de mans. Vam dir que aquells actors que van fundar l’ordre liberal serien menys ferms en la seva defensa i que aquells que inicialment ho van percebre com una imposició estarien desitjosos de fer-se’l seu. És una afirmació que continua sent vàlida però que necessita ser complementada per la constatació que proliferen els símptomes de crisi i d’esgotament.
No és només l’ordre global el que està qüestionat; també ho estan els ordres regionals i, fins i tot, els contractes socials en moltes parts del planeta. Aquells que reflexionen i teoritzen les relacions internacionals, però també els que des dels ‘think tanks’ aspirem a combinar anàlisi i propostes, haurem d’unir esforços per identificar quins són els punts de fricció i de ruptura i articular solucions que redueixin els costos de transició i augmentin la resiliència de les nostres societats. No assistirem a un canvi d’ordre l’any 2018, però no podem postergar el debat sobre la possible obsolescència de l’actual.
