L’esquerra a l’Uruguai més enllà de Pepe Mujica: orígens recents, recorregut i moment actual

On comença la història contemporània de l’esquerra uruguaiana? Quins són els orígens i el camí que ha seguit la seva lluita en les últimes dècades? Una lluita que els va portar a crear un partit com el Front Ampli (FA), capaç d’aglutinar de manera exitosa —cosa no sempre fàcil a les esquerres— un ampli espectre d’ideologies i d’aconseguir, així, per primera vegada, el Govern del país i aguantar-hi durant més d’una dècada. Qui és Pepe Mujica més enllà dels tòpics àmpliament difosos que el presenten com un president atípic —auster, humil, sincer— que ha seduït els cors de persones d’esquerres —i no tan d’esquerres— arreu del món? Si bé aquest article no és una anàlisi historicopolítica exhaustiva ni sistemàtica —ni té la pretensió de ser-ho—, intenta aportar una mica de llum sobre aquestes i altres preguntes relacionades. Aporta la meva visió personal, sorgida després d’haver tingut l’oportunitat de trepitjar aquesta petita i acollidora terra d’un racó de l’Amèrica Llatina i d’haver pogut conèixer i aprendre d’alguns dels seus encantadors, hospitalaris i interessants ciutadans i ciutadanes; sempre, això sí, amb un mate pel mig.

Montevideo, la capital de l’Uruguai, és una bonica i agradable ciutat portuària, una mica més petita que Barcelona encara que hi té una certa semblança. Passejant avui en dia pels seus carrers mentre comparteixo un mate amb un bon amic uruguaià —cal dir que el mate i el termos són com una espècie d’apèndix inseparable de l’anatomia dels uruguaians—, passo per davant del Shopping Punta Carretas. Aquest ‘shopping’, que podria ser —i és— com qualsevol altre dels que tant han proliferat en les últimes dècades per tota l’Amèrica Llatina i pel món, té una història que el fa especial i que enllaça amb el tema d’aquest article. L’edifici que ocupa el ‘shopping’ està situat al barri de nom homònim, un dels de renda més alta de tota la ciutat avui dia, i cal destacar que abans de convertir-se en un centre comercial va ser, durant la major part del segle XX, una presó: el Penal de Punta Carretas. És en aquest lloc on es va produir l’operació “El Abuso”, una fugida de rècord ‘Guinness’, quan més de 100 presos polítics uruguaians es van escapar d’aquesta presó l’any 1971, entre els quals hi havia la cúpula dirigent dels guerrillers ‘tupamaros’, incloent-hi el mateix Pepe Mujica. Això converteix aquest lloc i moment en un bon punt de partida per traçar la història contemporània de l’esquerra d’aquest país. Segur que, si en lloc de tractar-se de l’Uruguai, estiguéssim parlant dels Estats Units, i, en lloc de ser guerrillers ‘tupamaros’ a la recerca de justícia social, fossin presos comuns, Hollywood ja s’hauria encarregat que coneguéssim aquest nom; però no és el cas. Retrocedim ara una mica més.

Els orígens dels ‘tupamaros’

A final dels anys seixanta hi havia un clima mundial de protesta social —recordem el Maig del 68—, i l’Amèrica Llatina en general, i l’Uruguai en particular, no n’eren excepcions. El país, a més, patia una greu crisi econòmica. El Partit Comunista de l’Uruguai, agrupacions sindicals com PIT-CNT i grups guerrillers com el Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros (MLN-T) van començar a tenir una forta presència a inicis de la dècada explorant diferents vies —electoral, sindical, armada— per lluitar contra un sistema que, encara que sota l’aparença d’una democràcia en aquells moments, era clarament injust per a les classes populars i tenia un fort caràcter autoritari i repressiu. A inicis dels seixanta, els ‘tupamaros’ van crear un moviment guerriller poc comú, d’àmbit més aviat urbà —l’Uruguai no és un país propici per a un altre tipus de guerrilla clàssica més rural— que apostava per la via armada. La revolució cubana era un exemple fort i recent i, encara que l’MLN-T no estava lligat a cap partit en concret, amb el pas dels anys va anar adoptant un perfil més marxista. Van fer algunes accions, la majoria de perfil baix, com ara el robatori d’armament, el robatori de provisions —posteriorment repartides entre les classes populars—, el robatori de diners de fonts capitalistes com ara bancs i casinos, etcètera. Durant el temps que van estar en actiu, van ser durament perseguits pels successius governs del Partido Colorado i del Partit Nacional, que fins i tot van arribar a vetar el seu nom en els mitjans de comunicació; no en va, es referien a ells com a ‘los innombrables’. Així, a finals dels seixanta i principis dels setanta es va intensificar l’activitat guerrillera, però també la seva persecució estatal, i finalment les forces armades van prendre el control en el lloc de la policia i van aplicar, cada vegada més, tàctiques repressives i violentes com ara la tortura i el terrorisme d’Estat.

L’any 1971, quan ja es trobava un gran nombre de ‘tupamaros’ a la presó, i pocs mesos després que 30 dones s’escapessin del Penal Libertad —paradoxalment, l’Uruguai no solament té una presó anomenada “Libertad”, sinó també un turó “Chato” i un rierol “Seco”—, es va produir també la dita fuga de més de 100 presos polítics de Punta Carretas. Ho van fer de manera espectacular: a través d’un túnel de 45 metres que anava des d’una cel·la a l’interior fins a una casa a l’exterior, gràcies a una operació orquestrada pels ‘tupamaros’, coordinant-se els de dins amb els de fora de la presó. Curiosament, uns 40 anys abans d’aquesta gran fuga van ser presos anarquistes els que es van escapar del mateix penal cavant també un túnel. Els ‘tupas’ van anomenar l’excavació del seu túnel “Lenin” i el primer túnel construït pels anarquistes —que van creuar per casualitat a mitja excavació— “Kropotkin”, en honor del creador de l’anarcocomunisme. Quan van marxar, a l’encreuament de tots dos túnels quedava un cartell que resava “dos ideologías y un mismo objetivo: la libertad”. És clar que tot això no queda bé en una pel·lícula de Hollywood per raons òbvies, més encara quan sota el maccarthisme s’havia perseguit febrilment pocs anys abans qualsevol sospita de comunisme —fins i tot dins les seves pròpies files— o quan eren els nord-americans —recordem l’operació Còndor, que es va gestar a la fi dels seixanta i es va executar durant els setanta i els vuitanta— els que finançaven i orientaven la persecució, repressió i violència contra qualsevol moviment de l’estil per tot el continent llatinoamericà.

L’operació va ser un èxit i va assestar un dur cop moral al Govern de Pacheco (Partido Colorado). De totes maneres, i donat que els presidents a l’Uruguai no es podien presentar a la reelecció, el seu “delfí” dins el partit, Bordaberry, va tornar a guanyar les eleccions de l’any 1971 per davant del principal candidat de l’oposició, Wilson Ferreira (Partido Nacional). Tots dos partits, tradicionals i que ocupaven (i encara ocupen) posicions de centre i de dreta, portaven dècades alternant-se en el Govern, en una espècie de bipartidisme com el que hem tingut a Espanya fins no fa gaire temps. No obstant això, un fet destacable va ser que en aquestes mateixes eleccions es va presentar per primera vegada un  recentment format Front Ampli, una coalició de partits d’esquerres que, a part d’alguns dels partits ja existents o tradicionals (per exemple, el Partit Comunista, el Partit Socialista, el Partit Democratacristià, entre d’altres), també integrava alguns dels membres de l’MLN-T, agrupats sota el braç polític Independents 26 de Març. Junts no van tenir uns bons resultats en aquelles eleccions, però van plantar una llavor que floriria anys després.

Dotze anys inacabables de dictadura militar

No obstant això, un Govern afeblit, una forta contestació social i l”amenaça tupamara’ van afavorir que els militars agafessin molta força i assumissin cada vegada més poder amb el vistiplau, el permís o fins i tot la col·laboració del Govern. Abans del 1973, l’MLN-T estava derrotat militarment, el seu braç armat desarticulat i vençut i molts dels seus integrants, entre els quals Pepe Mujica, empresonats. Aquesta situació no va ser suficient per als militars, que van ampliar la seva repressió i persecució a les altres opcions existents d’esquerres, incloent-hi els sindicats. Poc després, els ‘milicos’ —nom amb el qual es coneix els militars a l’Amèrica Llatina— donaven el cop d’Estat definitiu: van dissoldre el Parlament, van prohibir partits, sindicats i altres organitzacions (per exemple, estudiantils) i van instaurar una dictadura civicomilitar que duraria uns inacabables i foscos 12 anys. Els principals dirigents ‘tupamaros’ van ser segrestats i torturats fins a l’extrem durant tota la dictadura. Només fa falta llegir el demolidor relat que fan d’aquesta experiència MauricioRosencof i Ñato Huidobro, dos importants guerrillers ‘tupamaros’ que van ser empresonats al costat de Pepe Mujica, en el seu llibre ‘Memorias del calabozo’, per fer-se’n una idea.

No va haver de passar gaire temps perquè l’ombra de les dictadures feixistes s’estengués per la regió. El Paraguai, el Brasil i Bolívia ja ho patien des de feia temps. I, un inesborrable 11 de setembre, Salvador Allende i el seu Govern, el primer socialista al món per la via democràtica, eren esborrats de la faç de la Terra amb un cop militar que va arrasar La Moneda (el palau del Govern xilè) amb una pluja de bombes. Al cap de poc van caure també Perón i l’Argentina. Aquesta coordinació no era fortuïta, sinó treballada i planejada per les oligarquies i forces armades del continent, sota la promoció i tutela d’uns Estats Units que mantenien una guerra freda amb l’URSS i veien amenaçats els seus interessos colonials a la regió per l’auge dels moviments populars que agafaven força per tota l’Amèrica Latina. Primer va venir l’Escuela de las Américas, ensenyant tàctiques de tortura i altres barbaritats als repressors de les diferents dictadures. Després va venir la infame —i ja citada— operació Còndor i les seves desenes de milers —si no centenars de milers— de persones assassinades, desaparegudes i empresonades per la seva ideologia d’esquerres, que van ser destapades amb els famosos “Arxius del Terror”. Avui en dia, encara que sota diferents formes i màscares, seguim assistint als intents de desestabilització i derrocament indirecte —per diferents vies— dels diferents governs populars presents a la regió, intents orquestrats principalment per part dels Estats Units.

Sigui com vulgui, i malgrat tota l’acumulació de capital econòmic i de poder polític i militar, la pressió popular interna i la tardana però necessària pressió internacional (ONU, AI, URSS…) van contribuir definitivament a posar fi a la dictadura 12 anys després del seu començament. Durant el temps que va durar, militants del Front Ampli van lluitar contra aquesta des dels diferents sectors que l’integraven, amb especial èmfasi en el Partit Comunista i la CNT, i ho van fer tant en la clandestinitat com des de l’exili. La tornada a la democràcia —amb unes eleccions que va guanyar Julio María Sanguinetti, del Partido Colorado— va comportar el ràpid alliberament de presos polítics —com els dirigents ‘tupamaros’— però també una infame Llei de caducitat de pretensió punitiva de l’Estat, és a dir, una llei d’impunitat sobre tots els delictes comesos durant la dictadura, com ara la violació de drets humans o el terrorisme d’Estat.

El Front Ampli comença a guanyar eleccions

L’esquerra, durament castigada durant tota la dictadura, es va començar a reorganitzar entorn del FA, encara que quedava el dubte de què farien els ‘tupamaros’. L’MLN-T va decidir abandonar la lluita armada i apostar per la via democràtica, integrant-se definitivament en el FA l’any 1989 sota el paraigua del Moviment de Participació Popular (MPP), al qual també s’hi van sumar altres grups de l’esquerra radical. Hi havia molta tensió interna per tot l’esdevingut i sofert durant la dictadura i la unió (o unitat) de les esquerres no va ser una tasca fàcil. No obstant això, van mostrar molta maduresa: el repte comú que tenien al davant, unes oligarquies i una burgesia molt fortes, va ajudar a remar en una mateixa direcció. En paraules de Rosencof: “Vam ser derrotats militarment, però l’ètica, les idees, l’energia de la militància i el reconeixement de la gent ens van permetre estar on estem, integrant una força com el FA, on la saviesa dels fundadors permet mantenir en una dignitat d’acció ‘bolches’, democratacristians i vells ‘tupas’”. I, en efecte, en el FA conviuen ideologies que van des del comunisme, el socialisme i el marxisme fins a la democràcia cristiana i un cert liberalisme. La imperiosa necessitat d’aplicar polítiques progressistes i inclusives que tinguessin en compte els sectors més postergats, les classes populars, i de desplaçar els sectors oligàrquics i burgesos que tenien el poder des de feia dècades, van ser motius suficients perquè els sectors més radicals acceptessin una via de consens més moderada.

I així van anar teixint unitat i prenent força per tot el territori les idees que defensava el FA. La seva primera victòria important la van tenir al cap de poc, l’any 1990: Tabaré Vázquez —el president actual— va aconseguir la Intendència (alcaldia) de Montevideo, un feu que el FA ja no abandonaria i que segueix tenint en l’actualitat. Amb el pas dels anys, l’MPP —més tard conegut per Espai 609, pel seu número de llista electoral— va anar guanyant pes dins del FA fins a arribar a convertir-se en el sector més votat. Si bé al principi alguns ‘tupas’ es
van resistir a presentar-se com a càrrecs electes, van començar a fer-ho al cap d’algun temps; el 1994 per primera vegada, i Pepe Mujica hi era entre ells. Ell de seguida va anar adquirint pes i notorietat entre les classes populars: parlava de manera senzilla, clara i directa, tenia magnetisme i empatia. Es tractava d’un polític completament atípic, que anava a la contra del que es coneixia per “un polític” fins en aquell moment: vivia com la gent corrent, era humil, sincer, i no semblava tenir ambicions personals.

Uns quants anys més tard, una forta crisi econòmica es va produir a la regió. El ‘corralito’ va assotar l’Argentina l’any 2001 i la crisi de l’aftosa va tenir lloc a l’Uruguai el 2002. Aquesta última va ser produïda per una malaltia que va afectar les vaques uruguaianes, que són un dels pilars de la seva economia —no en va, a l’Uruguai hi ha tres vaques per cada persona—, comprometent-la enormement. Tot això va ajudar al fet que el FA passés d’haver estat a punt de guanyar les eleccions del 1999 a guanyar àmpliament les del 2004, i així un partit d’esquerres va obtenir el Govern de l’Uruguai per primera vegada en la història de la seva democràcia. Tabaré Vázquez es va convertir en president del país, i Pepe Mujica, en ministre d’Agricultura. A partir d’aquest moment, el FA es va enfrontar al repte de governar un país, dur a terme les llargament esperades promeses de drets i justícia social per a les classes populars i mantenir-se unit malgrat les diferents ànimes que conviuen dins d’ell i les tensions internes i contradiccions que inevitablement comporta la gestió del poder. La primera legislatura (2005-2010) va avançar amb un èxit relatiu i l’any 2010, atès que en el FA no es pot repetir legislatura, Pepe Mujica es va convertir en president de l’Uruguai.

Mujica, president

Exguerriller, camperol i amb idees socialistes; la història a partir d’aquí és més coneguda per les nostres latituds. Es converteix en una figura mundial, com ja hem dit, a causa del seu atípic estil de vida per a un president, del seu origen en la lluita armada i de la seva personalitat magnètica. No en va, el seu discurs davant l’ONU de l’any 2013 va tenir un impacte que recorda el que va tenir el del Che Guevara de l’any 1964 en el mateix escenari. El món avui és molt diferent del que hi havia llavors, però les idees que tots dos defensaven, així com el sofriment que pateixen els pobles al llarg del globus que les justifiquen, segueixen vigents. La urgència —això sí— és, si fos possible, encara més gran.

Seguint la petja de l’internacionalisme pel qual vivia —i va morir— el Che, Pepe Mujica va liderar activament un Govern que va estrènyer llaços i vincles amb els diferents moviments populars —amb expressió política parlamentària i sense aquesta— existents a l’Amèrica Llatina en aquell moment, així com amb els seus líders: Raúl Castro i la revolució a Cuba, Hugo Chávez i la revolució bolivariana a Veneçuela, Evo Morales a Bolívia, Rafael Correa a l’Equador, així com amb els seus veïns més immediats, com amb el kirchnerisme —amb Cristina— a Argentina o el PT —primer amb Lula da Silva i posteriorment amb Dilma Rousseff— al Brasil. A més, sota el seu mandat es va dur a terme una ambiciosa agenda de drets socials que ha convertit l’Uruguai en pioner a la regió: matrimoni igualitari, legalització de la marihuana, avortament lliure i gratuït, etcètera.

Per tot això, Pepe Mujica és una persona respectada i estimada tant dins com fora del seu país; això és indubtable. No obstant això, hi ha una part de l’esquerra uruguaiana —potser la que se situa més a l’esquerra— descontenta, desil·lusionada o crítica amb ell i el seu mandat, no tant des del punt de vista personal però sí com a representant o cara visible de les polítiques del FA. Si bé sí que és cert que té una gran part de responsabilitat personal d’haver participat i potenciat el necessari llatinoamericanisme del qual parlàvem, les conquestes pel que fa a drets no són tant un mèrit seu, sinó el resultat d’una llarga lluita per part de tot el FA, atès que gaudien d’un ampli consens dins la coalició. Tot i això, també cal recalcar, per ser justos, que Tabaré, per exemple, no va dur a terme el tema de l’avortament i, en canvi, Mujica sí. Això sí, la crítica més important que se li fa és en l’àmbit econòmic. El sentíem a l’ONU en el famós discurs abans esmentat criticar el “déu mercat” i el consumisme desbocat, però no sembla que ni ell ni el seu Govern l’hagin confrontat amb molt més que amb paraules. Malgrat tot plegat, Pepe Mujica va acabar la seva legislatura (2010-2015) amb una gran popularitat i el FA, amb Tabaré Vázquez de nou al capdavant, va aconseguir governar l’Uruguai per tercera vegada consecutiva, i ja porta camí dels 13 anys al Govern, més dels que va durar la dictadura.

I després de Mujica, què?

Arribats a aquest punt, sembla un bon moment per reflexionar sobre el moment polític actual de l’esquerra a l’Uruguai. El país és un dels més progressistes —quant a drets socials— de la regió i gaudeix d’una significativa estabilitat econòmica i social. A més, l’esquerra es manté al Govern malgrat la reculada que han sofert recentment algunes de les esquerres del continent, entre els quals els seus veïns més immediats, el Brasil i l’Argentina. No obstant això, no és menys cert que moltes de les expectatives que va generar l’arribada al Govern del FA, sobretot pel que fa a la distribució de la riquesa, l’eliminació de privilegis de les oligarquies i el canvi de model social i cultural, continuen sense veure’s acomplertes. La unió que requereix una aventura com el FA ha obligat a moltes renúncies, alguns pensen que massa. La veritat és que la principal oposició d’esquerres a la qual ha de fer front el FA es produeix des dels diferents corrents que hi coexisteixen a dins, com a mínim en l’àmbit parlamentari. De totes maneres, molts dels i les descontentes amb el FA no troben un altre nínxol electoral i articulen la seva molt necessària lluita i militància a través dels moviments socials. Moltes d’aquestes persones pensen que el FA es posa de perfil davant moltes qüestions importants i que és prou camaleònic per poder “transar” —com en diuen aquí de negociar i/o entendre’s— sense gaires reticències amb els nous governs de dretes que l’envolten, liderats per Macri i Témer, a l’Argentina i al Brasil, respectivament.

És cert que el FA i els seus dirigents principals, com José Mujica, tenen un capital polític que s’han guanyat a pols —amb sang, suor i llàgrimes, molts d’ells— i un llarg recorregut en la lluita. D’altra banda, també ho és que, mirant avui dia al FA, veiem que es tracta d’un partit dominat majoritàriament per homes d’edat avançada, amb una estructura vertical en la seva cúpula dirigent —massa allunyada de les bases— i amb certs dèficits democràtics. A més, dos dels eixos que haurien de ser vectors essencials d’una veritable lluita d’esquerres, l’anticapitalisme i el feminisme, brillen per la seva absència. Els moviments socials lideren la lluita feminista; l’anticapitalisme té presència en alguns dels corrents del FA però no en les polítiques que finalment duen a terme. Sembla clar que el centre del debat en el FA se situa massa a la dreta, segurament a causa de la seva pluralitat —recordem que abraça des de comunistes fins a liberals—, de les pressions polítiques i econòmiques externes i d’una batalla cultural que s’està perdent des de fa massa temps a escala mundial.

Cantava el gran cantautor i poeta uruguaià Zitarrosa, mort poc després d’arribar la democràcia: “Diu el meu poble que pot llegir a la seva mà d’obrer el destí, i que no hi ha endeví ni rei que li pugui marcar el camí que ha de recórrer”. No obstant això, és evident que el “déu mercat” —o rei— segueix marcant el camí del poble uruguaià igual que el de la majoria dels pobles del món. El FA ha de fer autocrítica i canviar el seu rumb si vol ser realment una eina útil a aquest propòsit, més un impuls que un fre, si vol que la “pel·lícula”, encara que no sigui de Hollywood, tingui un final feliç per a tota la seva gent i no solament, com sempre fins ara, per a uns quants.