Món

Nicaragua: l’última traïció a la Revolució Sandinista

  • Jordi de Miguel / @jordidemiguel
  • dilluns, 2 juliol 2018

Des del 18 d'abril, les protestes estudiantils contra les polítiques del president, Daniel Ortega, s'han saldat amb més de 200 morts i prop de 1.400 ferits a tot el país

El president de Nicaragua, Daniel Ortega, amb la bandera de l’FSLN de fons / HISPANTV

27 de febrer. 1990. No fa ni 48 hores que la Revolució Sandinista ha estat derrotada. Contra tot pronòstic, el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) acaba de perdre les eleccions que ha convocat en plena agressió militar finançada pels Estats Units. Estat de xoc. Davant de 40.000 sandinistes de dol, el seu candidat carismàtic, Daniel Ortega, intenta injectar esperança amb una crida sentida a governar “des de baix”: el partit no farà “ni un sol pas enrere” per defensar les fites de la revolució que ha liderat des que el 1979 derroqués la dictadura d’Anastasio Somoza. La concurrència s’encén. Pocs dies després, abans de deixar el poder, el seu Govern d’esquerres aprova un paquet de lleis per regularitzar les propietats estatals i legalitzar, entre d’altres, les terres que la reforma agrària ha entregat als camperols. El que havia estat ideat com una eina de justícia i supervivència, però, es converteix en la primera gran urpada a la mística del partit: alguns dirigents aprofiten la llei per enriquir-se. És la famosa ‘Piñata‘, però molts opten per mirar cap a un altre costat. Fa tant mal la derrota. El xoc és total.

Més enllà de les fantasies de la ‘gauche divine’ europea, Nicaragua era un projecte polític transformador

Per a tots els qui van donar a la revolució el millor de les seves vides, admetre la traïció, el final, suposa admetre una derrota personal. Negar-se a un mateix. Nicaragua fa mal perquè era l’última esperança de canviar les coses. La primera revolució llatinoamericana victoriosa, després de Cuba. Fidel a la germana gran, però amb un tarannà propi irrenunciable. Plural, heterodoxa i espontània, tan “jodedora” com els “nicas” (“¡Somos libres, y qué!”, reien els cartells). Eduardo Galeano i Julio Cortázar enamorats, “la flor más linda de mi querer“. Nicaragua (també) fa mal perquè 60.000 joves van recórrer el país per reduir un 40% l’analfabetisme. Per les campanyes de vacunació, reforma agrària, sanitat i educació gratuïta, insurrecció cultural, poesia al carrer i TV sense anuncis. Nicaragua fa mal perquè, més enllà de les fantasies de la ‘gauche divine’ europea i dels enormes errors comesos (la censura, la militarització, les restriccions al dissident, la supèrbia), aquell era un projecte polític transformador i col·lectiu, construït sobre la voluntat de millorar la vida de les classes populars. Sota les bales, s’hi podia ballar.

Quaranta anys després, Daniel Ortega, un dels protagonistes d’aquella gesta revolucionària, ha optat per reprimir amb violència les manifestacions contra el Govern actual del que queda de l’FSLN. En poc més de 60 dies, les protestes estudiantils contra la reforma de les pensions, primer, i contra la repressió, després, s’han saldat amb més de 200 morts i prop de 1.400 ferits a tot el país, la majoria a les mans de la Policia Nacional i de forces paramilitars adeptes al Govern, segons un primer informe demolidor de la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH). Abatuts amb bales al cap i al pit. Dessagnats. Han calgut més de 200 morts per tornar a mirar Nicaragua. I això que les denúncies contra Ortega no són noves. Fa anys que el líder del Front Sandinista governa en direcció contrària als valors de la revolució, però certa esquerra ha preferit o mirar cap a una altra banda o acusar de complicitat amb la dreta tota veu discordant amb el partit. S’ha d’elogiar d’esquena i criticar de cara, deia el seu fundador Carlos Fonseca. Nicaragua fa mal.

Del sandinisme a l’orteguisme

“El Daniel Ortega d’abans del pacte no és el mateix Daniel Ortega de després del pacte”, recordava fa alguns dies l’exguerrillera Mónica Baltodano. Com ella, molts situen la deriva definitiva de l’FSLN en l’acord que el ‘Comandante’ va signar a finals dels anys noranta amb l’aleshores president liberal Arnoldo Alemán. Aquell pacte entre cabdills (l’un, assetjat per les acusacions de violació de la seva fillastra; l’altre, acorralat per la corrupció) va concedir immunitat, quotes de poder i facilitats per a la reelecció d’Ortega, a canvi d’un refredament de les mobilitzacions socials contra les polítiques neoliberals que depredaven el país. Segona gran urpada. Després de la gran divisió del 1994 (fruit d’un debat intens sobre el seu rol en les noves circumstàncies), el pacte va acabar de foragitar del partit un altre sector de combatents històrics que, com Baltodano, criticaven el doble discurs del seu líder.

Sense abandonar la retòrica revolucionària i el seu capital simbòlic, el Front va anar deixant de ser un instrument de debat i acció plural per convertir-se en una màquina electoral que obeïa els designis d’un nucli de confiança cada vegada més estret, familiar, al voltant d’Ortega: el ‘Comandante’ passava de recolzar-se en l’ala revolucionària del partit a aliar-se amb el seu grup empresarial. El viratge definitiu, però, arribaria a les portes d’unes noves eleccions. Flamant devot del catolicisme, junt amb la seva companya i actual vicepresidenta, Rosario Murillo, Ortega va acordar amb l’Església la penalització de l’avortament terapèutic. El 26 d’octubre de 2006 se sancionava al Parlament, el 5 de novembre guanyava els comicis. I, amb tot, encara hi havia esperances de canvi.

Per a molts nicaragüencs, el Front és un fenomen cultural, històric i sentimental irrenunciable

Des d’aquell retorn històric al Govern, l’FSLN ha anat colonitzant tota institució i espai polític del país —a més del control sobre la Policia, l’Exèrcit i el poder judicial, posseeix 135 de 152 alcaldies i 71 de 92 diputats— mentre enduria la resposta policial als moviments socials que s’anaven articulant en contra seu (del moviment feminista als joves d’#OcupaINSS, passant per la lluita camperola contra la construcció d’un canal interoceànic dissenyat per competir amb el de Panamà). En general, però, les turbulències de pes durant els seus mandats han estat més aviat escasses. Fins que la milionària injecció d’ajuda veneçolana no ha començat a minvar, l’FSLN ha pogut executar projectes socials de tall assistencialista sota l’empara d’un creixement macroeconòmic regular (al voltant del 4% del PIB amb un descens del 4,7% de la pobresa general, segons dades del Banc Central de Nicaragua), avalat pel Banc Mundial i per l’FMI i per l’aliança amb el gran empresariat del país. La generació de condicions favorables per als seus negocis (manteniment d’un clima de seguretat en una regió convulsa, augment de les exportacions…) ha fet que el Consell Superior de l’Empresa Privada (COSEP), un altre vell enemic, no hagi alçat la veu davant les reiterades denúncies de frau electoral d’una oposició inoperant i sense projecte. Cap partit, tampoc el sandinista dissident, no ha estat capaç de forjar una alternativa a l’FSLN. I és que, malgrat tot, per a molts nicaragüencs, el Front és un fenomen cultural, històric, sentimental, tan irrenunciable com la identitat pròpia.

Nelson Téllez Huete, de 34 anys, va morir dues setmanes després de rebre un tret al pit, el tercer dia de les protestes d’estudiants contra Ortega. “Era sandinista”, diu la seva mare abans de l’enterrament. “Ells mateixos el van matar”.

Futur incert

La sang dels màrtirs, el sacrifici, la revolució per als nostres morts. “Som de nou en el mateix punt del qual vam partir? No correm el risc d’anar aquí i allà repetint gens sagaçment la història com a farsa dolorosa?“, es preguntava fa alguns dies l’escriptor nicaragüenc Leonel Delgado. Segons ell, aquests darrers dos mesos de marxes, barricades i estudiants alçats estan posant sobre la taula les mateixes narratives que la insurrecció sandinista va emprar per enderrocar la dinastia dels Somoza: una de sacrificial (només es pot construir allò polític des de la sang d’algun heroi o màrtir) i una altra d’insurreccional (que suposa una conquesta simultània i ràpida de les ciutats per acabar prenent el poder estatal central). Es pot pensar més enllà d’aquesta lògica? Es pot optar per una altra manera de fer política?

La taula de diàleg entre el Govern i organitzacions avança a batzegades, entre assassinats i detencions arbitràries

És difícil saber cap on desembocarà el conflicte. De moment, la taula de diàleg establerta entre el Govern i els estudiants, camperols i organitzacions socials i empresarials que s’hi oposen (incloent-hi el COSEP) avança a batzegades, entre assassinats, ràtzies i detencions arbitràries. La CIDH ha estat autoritzada a mitjançar en les converses, però el paquet de mesures per a una reforma democràtica profunda del país segueix en suspens. Per als mitjans oficialistes, les manifestacions massives estan promogudes per “grups vandàlics de la dreta colpista” finançats pels EUA. Per als joves manifestants, no hi ha possibilitat de sortida democràtica sense la renúncia prèvia d’Ortega i de Murillo. A mig camí, l’Organització d’Estats Americans (OEA) advoca per a) accelerar les reformes institucionals que tímidament va instar a emprendre fa uns quants mesos i b) avançar les eleccions al març del 2019. Però qui abandonarà les barricades mentre el cap suprem de la Policia segueixi en el poder?

3 comentaris
  • Subscriptor Josep M. Pijuan Utges 4 de juliol de 2018 - 23:11

    de moment deixo de llegir aquest article, no em dona cap garantia de imparcialitat, i e deixat de llegir des del moment en que Jordi de Miguel fa u salt incomprensible del 1994 a la fundació dels ressentits del MRS al 2006, passa per al 16 anys de governs lliberal des de la Chamorro, a Aleman o al Bolaños i això no es serio si es vol entendre la historia de Nicaragua, no se si la situació actual, però si la historia de Nicaragua, continuar-e en fer-ne la lectura i espero dir algunes coses més.

  • Subscriptor Montserrat Campoy Mestres 6 de juliol de 2018 - 8:47

    Si llegís aquest article al País o al Periódico, segurament pensaria com tu, però el Crític em dona totes les garanties. A més, jo he estat a Nicaragua, he ajuda, col·laborat amb l’FSLN, he treballat amb les dones nicaragüenques, i el 2006 vaig renunciar, entristida i enfadada pel pacte d’Ortega amb Obando per abolir l’avort terapèutic que condemnava a mort a milers de nenes/noies violades per membres de la seva pròpia família o pròxims. No és justificable, no ho és, el tomb de Daniel Ortega, i per mal que ens faci, molt de mal, hem de reconèixer-ho.

  • Subscriptor Josep M Armengou i Iglésias 20 de juliol de 2018 - 12:51

    Quina vergonya, per al que vam viure pendents de la revolució nicaragüenca, trobar-nos avui amb Ortega, un dels seus autors essencials, convertit en un assassí que ret homenatge sinistre a la pitjor història del país.
    La meva solidaritat amb els que pateixen la barbàrie.

Deixa el teu comentari