21/10/2015 | 06:00
La desaparició dels 43 estudiants de l’Escola Normal d’Ayotzinapa ha suposat un punt d’inflexió en la percepció de la greu crisi de drets humans que pateix Mèxic des de fa més d’una dècada. Els 43 joves desapareguts a les mans de la policia de l’Estat de Guerrero ara fa poc més d’un any, aparentment amb la col·laboració del crim organitzat, podrien haver-se dissolt com una freda estadística més en les més de 25.000 desaparicions o les més de 100.000 morts violentes que arrossega el país des de l’inici de l’anomenada ‘guerra contra el narco’ inaugurada en 2006 per l’expresident Felipe Calderón. La reacció de la població civil mexicana, d’una banda, i l’atenció dels mitjans de comunicació internacionals, de l’altra, han evitat, però, que la desaparició forçada dels 43 normalistes haja passat desapercebuda.
El cas d’Ayotzinapa fa que ara molts es pregunten: què està passant a Mèxic? Què està provocant, segons Human Rights Watch, la crisi més greu en matèria de drets humans a l’Amèrica Llatina de les últimes dècades? La narrativa oferta pel poder polític mexicà i pels mitjans internacionals sol apuntar el crim organitzat i la corrupció com els principals factors responsables dels milers de desaparicions forçades o de les desenes d’assassinats de periodistes, d’activistes socials i de sindicalistes “incòmodes” amb els poders fàctics mexicans durant els últims 15 anys.
Una narrativa que, segons organitzacions defensores dels drets humans i mitjans mexicans crítics, intenta amagar la cada cop més evident realitat: la col·lusió entre els diferents nivells de l’Estat federal mexicà i els diversos grups de crim organitzat que operen al país es fa indispensable per entendre els orígens d’aquesta crisi de drets humans.
Transició (fallida) al multipartidisme
Quinze anys després de la transició efectiva del priisme de partit únic al mutipartidisme configurat fonamentalment per tres partits polítics (Partit d’Acció Nacional [PAN], Partit Revolucionari Institucional [PRI] i Partit de la Revolució Democràtica [PRD]), entre analistes i periodistes mexicans cada vegada queda més clar que la crisi actual és incomprensible sense tindre en compte dos elements: el model econòmic neoliberal aplicat pels successius governs mexicans des de fa més tres dècades i la col·lusió entre el poder polític i el crim organitzat des del nivell local fins al federal. Tot plegat ha provocat una transició fallida a un sistema democràtic funcional, i també que el concepte de “narcoestat” siga cada dia menys tabú a l’espai públic mexicà.
Per entendre la situació, per tant, cal analitzar els dos elements ja esmentats com a processos profundament entrellaçats: com ben explica el veterà periodista del combatiu setmanari ‘Proceso’ José Gil Olmos al seu recent llibre ‘Batallas de Michoacán’, “és com si els ‘narcos’ mexicans hagin estat els qui millor van entendre i aprofitar les lleis de l’economia globalitzada, que no sap de límits fronterers ni de codis humanitaris”.
Tan aviat com l’Estat mexicà, amb les seues reformes neoliberals, va abandonar els programes d’assistència social i econòmica a la dècada dels anys vuitanta, els grans capitals privats van imposar noves pràctiques de dominació social. La crisi del camp i les inversions agrícoles van possibilitar un major augment de cultius il·legals; conseqüentment, i gràcies als guanys generats pel narcotràfic, els càrtels de droga van acabar convertint-se en poderosos conglomerats econòmics amb interessos nacionals i transnacionals, com assenyala des de fa anys Edgardo Buscaglia, investigador, acadèmic i assessor de les Nacions Unides. Aquí podeu llegir el seu interessant article “México pierde la guerra”.
Uns conglomerats que, actualment, actuen com poders fàctics infiltrats a tots els nivells de l’Estat mexicà. La recent fuga d’una presó d’alta seguretat del Chapo Guzmán, líder del càrtel de Sinaloa, n’és un clar exemple, tal com apunten fonts d’Article 19, organització defensora de periodistes i activistes socials amenaçats a Mèxic.
Violència com a política d’Estat
L’espai buit de poder deixat per la retirada de l’Estat assistencialista i clientelista, controlat durant 70 anys pel PRI, ha estat omplert en bona part per grups de crim organitzat que no solament es dediquen al tràfic de drogues i a altres activitats il·legals, sinó que operen com grans empreses amb massives inversions en l’economia real i legal tant a Mèxic com a l’estranger. La importància d’aquests grups té influència no tan sols en les polítiques econòmiques de l’Estat mexicà, sinó també en les anomenades “polítiques de seguretat nacional”.
La violència i la repressió no són elements nous en la cultura política mexicana. Així ho apunta Salvador Maldonado Aranda, professor i investigador del Centre d’Estudis Antropològics del Col·legi de Michoacán: “Els sistemes caciquistes locals i regionals o els polítics associats amb poderosos empresaris i líders d’organitzacions obreres, camperoles, etcètera, van exercir la repressió àmpliament i sense problemes amb l’Estat mexicà perquè, de fet, aquesta era la pràctica de dominació sense hegemonia del PRI-govern. Els sistemes de repressió caciquista van operar com el braç de l’Estat en si mateix, mentre que aquest no es ‘tacava’ les mans quan els conflictes semblaven sortir de control”.
Una lògica històrica que encaixa a la perfecció amb l’actual crisi mexicana de drets humans que pateix Mèxic: no en va, el crim organitzat, principal beneficiat de les reformes neoliberals, s’encarrega en nombroses ocasions de fer la feina bruta contra sindicalistes, activistes, estudiants mobilitzats, periodistes i ecologistes crítics amb el Govern federal i/o els governs estatals i amb el model que impera al país des de la dècada dels vuitanta. La desaparició dels 43 d’Ayotzinapa n’és un altre clar exemple.
Així les coses, la pregunta següent es fa inevitable: qui o quins actors es beneficien de la violència provocada pel narcotràfic i la delinqüència organitzada, o de les estratègies militars i policials que aparentment busquen la contenció d’aquesta violència? A diferència de la narrativa oferta habitualment pel poder polític mexicà i pels mitjans internacionals, que apunta una guerra postmoderna i sense ideologia entre els diferents càrtels i les forces de seguretat mexicanes, la violència té una clara lògica repressiva. Aquesta és l’opinió del Comitè Cerezo, organització defensora dels drets humans coordinada pels germans Cerezo, expresos de consciència mexicans.
Neoliberalisme i repressió política
En el seu últim informe sobre violacions de drets humans i repressió política a Mèxic, el Comitè Cerezo ho deixa ben clar: l’aprofundiment de les polítiques econòmiques neoliberals i la violència generada per la ‘guerra’ contra el crim organitzat són dues cares de la mateixa moneda. “Més enllà de l’habitual recurs de la violència opaca del narcotràfic, és el conjunt de les institucions de l’Estat mexicà el que, per acció o per omissió, planifica, impulsa i contribueix” a atacar, assassinar o fer desaparèixer persones defensores dels drets humans, periodistes, ecologistes, líders indígenes o comunitaris.
El que a primera vista pot parèixer una perspectiva un poc ‘conspiranoica’ queda clarament plasmat en les xifres i estadístiques arreplegades tant pels informes del Comitè Cerezo com d’altres organitzacions defensores dels drets humans com Amnistia Internacional o Human Rights Watch: Héctor Jaimes Abarca, Patricia Almeida Quintana, Abel García Hernández, Norma Angélica Bruno Román o Rubén Espinosa Becerril són només alguns dels noms que amaguen els milers de desaparicions forçades i execucions extrajudicials que acumula Mèxic des del 2006. Totes les víctimes esmentades presenten un denominador comú: eren figures “incòmodes” amb el poder pel fet de ser membres de moviments polítics i estudiantils, periodistes crítics o líders ecologistes i sindicals organitzats contra les polítiques desplegades pel Govern federal.
Tot i els intents de les diferents administracions mexicanes de presentar els centenars d’assassinats i desaparicions forçades amb rerefons polític com a “danys col·laterals” de la “guerra contra el narco” o accions de “revenja” del crim organitzat, informes i estudis independents deixen patent que la violència massiva que pateix Mèxic té una “racionalitat” repressiva, com apunta el professor Salvador Maldonado.
Aquesta racionalitat repressiva podria explicar dades tan demolidores com les següents:
1) Amb una impunitat judicial que supera el 90% dels casos quant a desaparicions forçades, assassinats extrajudicials i violacions dels drets humans, Mèxic ocupa la segona posició a l’últim informe de l’Índex Global d’Impunitat, només al darrere de les Filipines.
2) Des de la transició a un model multipartidista, Mèxic acumula tantes o més desaparicions que dictadures militars sud-americanes com les de l’Argentina o Xile.
L’anàlisi d’aquestes brutals xifres del Mèxic actual descobreix així un possible nou model de repressió política postmoderna que no necessàriament s’ha de servir de l’Exèrcit o de les forces policials per reprimir sistemàticament moviments socials oposats a un determinat model politicoeconòmic, el neoliberalisme, en aquest cas.
Crida especialment l’atenció que la comunitat internacional i els mitjans de comunicació internacionals no reaccionen davant dades tan demolidores sobre vulneració sistemàtica dels drets humans. Una situació que, de ben segur, té relació amb els importants interessos econòmics d’empreses multinacionals en els sectors oligopolístics que ofereix el poder polític del país llatinoamericà.
M’agradaria acabar aquest article amb una pregunta retòrica: si Veneçuela tingués les mateixes xifres que Mèxic quant a desaparicions forçades i assassinats d’opositors i de periodistes, seria la feble reacció de la comunitat internacional la mateixa que en el cas mexicà?
