08/11/2016 | 00:05
CRÍTIC ha seleccionat, de mitjans internacionals i catalans, els 15 articles que has de llegir per conèixer els Estats Units més enllà de la batalla electoral. El dia de les eleccions de 2016, que enfronten Hillary Clinton i Donald Trump, volem dedicar-lo a entendre el país més poderós del planeta a través de la mirada de periodistes i d’analistes coneixedors de la realitat nord-americana. L’equip periodístic de CRÍTIC us ofereix una recopilació d’articles, de reportatges, d’estadístiques i d’entrevistes d’una desena de mitjans de comunicació d’aquí i dels Estats Units per anar al fons de la qüestió. Aquest és un contingut elaborat especialment pels subscriptors i subscriptores d’aquest mitjà de comunicació.
El diari ‘Ara’ va elaborar aquest cap de setmana una guia per entendre “Com s’escull el president dels EUA?” en la qual explica el funcionament de les eleccions nord-americanes, la qüestió del sufragi indirecte, els vuit estats clau on es decidirà el vot i els horaris per seguir el recompte electoral. El text, elaborat pels companys de la secció d’Internacional de l”Ara’, és una bona guia sobre el que s’ha de saber per seguir la nit electoral.
Qui pot guanyar les eleccions?
Who Will Be President? (‘The New York Times’)
Sobre la base de les últimes enquestes estatals i nacionals, Hillary Clinton és la favorita per guanyar les eleccions i convertir-se en la presidenta dels Estats Units. Una victòria de Trump, però, encara és possible: ara bé, la probabilitat que Clinton perdi és aproximadament la mateixa que un xutador de l’NFL [la lliga de futbol americà] falli un xut des de 38 iardes. Així han canviat les nostres estimacions amb el pas del temps.
Por qué ganará Trump (‘El Confidencial’)
Amb les enquestes a favor de Clinton, hi ha, però, indicis més que suficients per pensar que el candidat republicà serà el vencedor de les properes eleccions. La candidata demòcrata (recolzada sense cap tipus de pudor pel president de tots els nord-americans, que, si bé no té cap limitació respecte a això, ha acostumat a mostrar una major cautela institucional) es presenta com l’hereva de l”establishment’ i de la continuïtat demòcrata, tan apreciada aquí a la culta Europa on acostumem a donar lliçons morals i polítiques al poble nord-americà.
Sobre el fenomen Trump i els republicans
La América de Donald Trump (Marc Bassets, ‘El País’)
El mèrit de Donald Trump, guanyi o perdi les eleccions presidencials dels Estats Units, és haver detectat un corrent de malestar profund amb les institucions i els polítics tradicionals. Populisme? Nacionalisme? Hi ha elements de tots dos, i molt més. Durant més d’un any, des que l’aspirant republicà a la Casa Blanca va anunciar la seva campanya, ‘El País’ ha buscat les raons de l’èxit de Trump. Aquest és un viatge en cinc etapes —cinc instantànies, fragmentàries per definició— a la recerca de les claus d’un fenomen que s’estudiarà quan hagin passat dècades de les eleccions del 8 de novembre.
Noam Chomsky: “Fins i tot si no guanya, Trump serà molt perillós” (‘El Periódico’, entrevista d’Antonio Baquero).
El lingüista i filòsof nord-americà adverteix que els seguidors del magnat estan acumulant armes i que, si el seu candidat perd, conceben l’endemà dels comicis com un dia de ràbia. Referent intel·lectual a escala planetària en la denúncia dels abusos de les grans multinacionals i dels excessos de la maquinària militar dels EUA, el lingüista i filòsof Noam Chomsky ha aterrat aquest dissabte a Barcelona per fer una conferència sobre els refugiats, convidat per l’Institut sobre Globalització, Cultura i Mobilitat de la Universitat de les Nacions Unides (UNU-GCM). Amb 87 anys, reconeix la inquietud que li produeix Trump, tant si perd com si guanya.
“Arlie Russell Hochschild: Para la clase trabajadora blanca, Trump es casi un fenómeno religioso” (‘Contexto’, entrevista d’Álvaro Guzmán)
Què passa després de les eleccions del 8 de novembre? La majoria dels comentaristes liberals, en el sentit anglosaxó del terme, somien tirar un vel sobre la revolta del ‘trumpisme’ —com un malson ple de fanatisme i “deplorable” ignorància— després de vèncer el magnat a les urnes. Això, considera Arlie Russell Hochschild (Boston, 1940), seria un terrible error. L’aclamada sociòloga porta un lustre fent un examen de consciència en nom del Partit Demòcrata. Ha plasmat les seves penitències en un nou llibre, ‘Strangers in their Own Land: Anger and Mourning on the American Right’ (‘Estrangers a la seva pròpia terra: ira i dol a la dreta americana’).
Russell Hochschild, que va començar la seva investigació molt abans que Trump entrés en política, va detectar la fractura entre la dreta radical antiestat, materialitzada en el llavors nouvingut Tea Party, i unes elits progressistes carregades de menyspreu i de suficiència. Per a aquesta professora emèrita de Berkeley, una gran part de la classe treballadora blanca, “molt bona gent amb preocupacions molt reals”, se sent oblidada pel Partit Demòcrata, tot i ser els seus aliats naturals. “Molts senten simpatia per Bernie Sanders. La pilota és a la teulada dels demòcrates. L’error és seu: han abandonat la classe treballadora”, adverteix en una conversa per Skype.
Donald Trump Used Legally Dubious Method to Avoid Paying Taxes (‘The New York Times’)
Donald J. Trump reconeix amb orgull que no ha pagat ni un cèntim en impostos federals sobre la renda durant anys i anys. Ell insisteix que simplement explota les llacunes fiscals legalment disponibles per a qualsevol multimilionari —llacunes, diu, que Hillary Clinton no va aconseguir tancar durant els seus anys en el Senat dels Estats Units. “Per què mai va tractar de canviar aquestes lleis perquè jo no pogués utilitzar-les?”, va preguntar Trump durant un acte de campanya al mes passat.
Lo que aprendemos de Trump (Antoni Gutiérrez-Rubí, ‘Reforma’)
El pensador Michael Ignatieff afirma: “Els líders prudents s’obliguen a prestar la mateixa atenció als defensors i als detractors de la línia d’acció que estan plantejant”. La irritació i l’oposició que desperta Donald Trump en tants estrats socials poden ser un obstacle per pensar i reflexionar sobre el que signifiquen la seva candidatura i la seva campanya. Aquestes són les lliçons que n’hem d’aprendre (no pas emular) des d’una perspectiva de comunicació política.
Conservatives Against Democracy (‘Jacobin Magazine’)
Les denúncies d’eleccions fraudulentes de Trump no són noves. El moviment conservador ha lliurat una guerra contra la democràcia electoral des de la seva creació. Com que les enquestes van enfonsar Donald Trump després de les seves pobres actuacions als debats i de les acusacions que va assetjar i agredir un nombre cada vegada més gran de dones, el multimilionari ha intensificat les afirmacions que Hillary Clinton i els demòcrates actuen en complicitat per robar les eleccions.
Michael Moore in TrumpLand (De ‘Democracy Now!, per Amy Goodman)
Sobre Hillary Clinton i els demòcrates
El nexo Washington-Wall Street (Andy Robinson, ‘La Vanguardia’)
Els votants rebutgen més tractats de liberalització transnacional, però l’Administració demòcrata, sota la pressió de les grans corporacions, pretén forçar l’Acord Transpacífic per la via ràpida. Per entendre per què molts votants als Estats Units —i no solament els de Trump— creuen que existeix un nexe corrupte d’interessos entre Washington i Wall Street, convé seguir la història de l’Acord Transpacífic, (TPP, per la sigla en anglès) un tractat de liberalització d’inversions multinacionals als EUA, al Canadà i a Mèxic amb nou països asiàtics, així com Austràlia i Nova Zelanda.
Nou claus sobre l’auge de l’esquerra nord-americana (Antoni Trobat, ‘Crític’)
Canvis polítics, socials, culturals i econòmics expliquen el perquè del fenomen Sanders i la força de l’ala esquerra del Partit Demòcrata.
El 17 de setembre de 2011, amb les indignades places del nostre país i d’Espanya com a referent, milers de joves, inicialment convocats per moviments autònoms i una crida de la revista anticonsumista i ecologista canadenca ‘Adbusters’, ompliren Zuccotti Park, al Lower Manhattan novaiorquès. Començava Occupy Wall Street, que aviat va tenir rèpliques a les places d’una cinquantena de ciutats nord-americanes amb el lema “Nosaltres som el 99%”. L’oposició a la desigualtat econòmica i a la manca d’oportunitats del jovent fou la base d’una pulsió ciutadana que quallà i deixà un fruit que Sanders avui recull.
Ángel Luis Lara, professor d’estudis culturals a la Universitat Pública de Nova York i molts anys enrere cantant del grup de ‘hip-hop’ Hechos contra el Decoro, és contundent quan afirma que “Occupy té un valor incalculable bastit a partir del fet que, al marge del sistema de partits i de les formes tradicionals de codificar i institucionalitzar el dissentiment, va posar sobre la taula del debat públic la necessitat de canviar de sentit”. I continua: “Tot i que amb un biaix ètnic molt notable i una composició social certament limitada, el moviment va permetre enunciar i plantejar coses que abans eren impensables”. Per al professor, “tant Bernie com Occupy comparteixen la capacitat per canalitzar la immensa decepció generada per Obama i el caràcter pervers i únicament retòric de la seva aposta”.
Marshall Steinbaum: “El Partido Demócrata ha virado para alejarse del neoliberalismo” (‘Contexto’ , entrevista d’Álvaro Guzmán)
Quan el jove economista Marshall Steinbaum (Nova Jersey, 1984) va fitxar pel Roosevelt Institute, el ‘think tank’ de l’esquerra demòcrata, que compta amb economistes com Joseph Stiglitz o Mike Konczal, al mes de juliol passat, va publicar un article a manera de manifest: “L’economia existeix per servir a les necessitats de la gent i no ho està fent”, escrivia. “Tant els polítics com els economistes tenen un gran problema que no resoldran culpant les seves víctimes”.
Especialitzat en ocupació, mercat laboral i educació, Steinbaum, que va obtenir el seu doctorat en economia a la Universitat de Chicago fa tan sols dos anys, apreciava llavors una gran desconnexió entre els problemes del nord-americà mitjà i les receptes que els líders polítics i gurus econòmics del país s’obstinaven a receptar. Quatre mesos després, Steinbaum està convençut que les turbulències actuals en el sistema polític nord-americà tenen la seva arrel en l’economia. Steinbaum respon per Skype a les preguntes de CTXT sobre l’ascens de Donald Trump, els interessos que representa, i el realineament de forces que creu que està forjant en el partit demòcrata per fer-hi front
Entrevista amb Michael Moore: “How I Moved from Supporting Bernie Sanders to Hillary Clinton for President” (Amy Goodman, ‘Democracy Now’)
Sobre els problemes socials als Estats Units
37 maps that explain how America is a nation of immigrants (‘Vox’)
Als polítics nord-americans, i als mateixos nord-americans, els agrada anomenar-se a si mateixos “una nació d’immigrants”: un lloc on la família de tothom, en algun moment, ha elegit venir a buscar la llibertat o una vida millor. Els Estats Units han aconseguit mantenir aquesta imatge de si mateixos a través de la migració forçada de milions d’esclaus africans, de les lleis d’immigració restrictives sobre la base dels temors de races “inferiors”, i dels moviments nativistes que van animar els immigrants a assimilar-les o simplement marxar.
Però, mentre que la realitat de l’herència d’immigrants dels Estats Units és més complicada que el mite, segueix sent una veritat fonamental de la història del país. És impossible entendre el país avui en dia, sense saber qui se’n manté fora, qui hi ha pogut entrar, i la manera com han estat tractats un cop que hi arriben.
Con empleo pero sin techo (Amanda Mars, ‘El País’)
Hi ha treballadors als Estats Units que acaben el torn, recullen les seves coses i se’n van a dormir a un alberg per a indigents. A la cita amb aquest diari, al centre de Manhattan, hi arriba tard i astorada. A la feina també es presentarà uns quants minuts després de l’hora acordada. Les demores se succeeixen i es retroalimenten. Com aquest dia té el torn de les tres de la tarda, probablement no arribarà a casa fins passades les 10 de la nit i això, als 27 anys, li ho apunten com a falta. No perquè visqui en el si d’una família estricta, sinó perquè aquesta és l’hora límit d’arribada a l’alberg per a indigents en el qual dorm quan surt de treballar a McDonald’s. Almenys, aquest dia és dissabte i no s’ha d’organitzar per portar i recollir de l’escola els nens de vuit, set i quatre anys. Allà també solen retreure els retards. La vida d’I., com demana que se la identifiqui, no és una raresa: una tercera part de les famílies que dormen en els centres per als sense sostre de la ciutat tenen al capdavant una persona amb ocupació. Però, a Nova York, treballar ja no vol dir guanyar-se la vida. Als Estats Units com a conjunt, tampoc: sis de cada deu llars que es troben sota el llindar de la pobresa en tot el país tenen almenys un dels seus membres ocupats, segons l’Institut de Política Fiscal.
Detroit: la pesadilla del sueño americano (Juan Luis Sánchez, ‘Eldiario.es’)
La capital trencada de la indústria nord-americana del cotxe intenta reinventar-se, però ensopega amb la segregació racial i la debilitat del sector públic. El 30% dels edificis comercials i dels habitatges són buits o abandonats. Tot i la desesperació, les enquestes diuen que la ciutat no mossegarà l’ham de Trump per “recuperar la grandesa dels Estats Units”.
Donald Trump Has a Millennial Problem, and It Could Reshape American Politics (‘The Nation’)
Una generació que arriba a la majoria d’edat durant aquesta lletja elecció està rebutjant el ‘trumpisme’ d’una manera gran. A finals de setembre i principis d’octubre, quan Hillary Clinton tenia sis punts d’avantatge sobre Donald Trump, van aparèixer un grapat d’enquestes que deien que els mil·lennistes no tenen entusiasme per la seva candidatura. N’hi va haver menys que van dir que eren propensos a votar aquest any que en l’últim parell d’eleccions, i molts més dels que sí que planegen votar van dir als enquestadors que donarien suport al candidat d’un tercer partit, en un percentatge molt més elevat que en cicles anteriors. Entre els joves que diuen que votaran per un candidat del principal partit, Hillary Clinton esclafa Donald Trump. En algunes enquestes, obté entre els mil·lennistes un avantatge més gran que l’obtingut per Barack Obama sobre Mitt Romney el 2012. Però potser cansats de cobrir bajanades de Trump, i davant d’una cursa electoral relativament estable, els experts es van afanyar a analitzar el “problema dels mil·lennistes” de Hillary Clinton. A ‘New York Magazine’, Jonathan Chait va culpar Bernie Sanders, i Brian Beutler va argumentar a ‘The New Republic’ que els liberals més grans havien fallat a “transmetre a la generació mil·lennista l’horror de George W. Bush”.
