Guia per entendre les eleccions: SYRIZA per a ‘dummies’

Les eleccions a Grècia són molt més que uns simples comicis en un país petit amb poca projecció internacional. Òbviament, la població de Grècia és la principal interessada a posar fi a una situació insostenible: atur per sobre del 26%; successives reformes sanitàries que exclouen del sistema públic de salut una part enorme de la societat i imposen el copagament sanitari a la resta; passar de ser el país amb el menor índex de suïcidis de la UE fins al 2008 a ser-ne el primer; índexs de consum d’heroïna mai vistos; acomiadament de més d’11.500 funcionaris; privatitzacions; eliminació del salari mínim en els contractes per a joves; escàndols de corrupció. La llista és interminable.

Però aquestes eleccions no es juguen només en el pla nacional grec. Aquests comicis són una oportunitat per desafiar, també des del terreny institucional, l’Europa dels mercats que ja ha estat àmpliament qüestionada des de les places i les xarxes. Isidro López ho resumeix així en aquest magnífic article: “Fer política europea té a veure amb reconèixer que a Grècia es juga el nostre futur”.

La possibilitat que Alexis Tsipras governi Grècia es presenta com una oportunitat no exempta de dubtes, contradiccions i dificultats. SYRIZA creu que la campanya de la por activada per la dreta europea i pels mitjans de comunicació locals va ser determinant en la seva derrota en les eleccions anteriors, per la qual cosa fa dos anys que intenta tranquil·litzar els mercats en un viatge al centre que ha despertat moltes crítiques i dubtes en els sectors més polititzats però que, si les enquestes no fallen, li possibilitarà guanyar aquest any.

Què és això de SYRIZA i què demanen?

SYRIZA sorgeix com una coalició de diferents grups d’esquerra escindits del partit comunista (KKE) a finals dels noranta i es funda oficialment el 2004. Fins al 2010, la seva estètica, llenguatge i programa no difereixen pràcticament en res d’agrupacions com Esquerra Unida a Espanya, ICV a Catalunya, el Partit Comunista de França o Refundació Comunista a Itàlia.

Llavors què fa de SYRIZA un espai diferent, capaç d’aspirar al Govern? Al meu entendre, hi ha dos factors que són determinants. D’una banda, l’enorme descrèdit dels partits tradicionals PASOK i Nova Democràcia per la seva corrupció i pel nepotisme, i per haver estat els executors de les polítiques d’austeritat dictades per la troica. Però, sobretot, per proposar mesures percebudes com a noves en relació amb l’enorme deute extern que Grècia està pagant des de l’inici de la crisi. Concretament, SYRIZA planteja realitzar una auditoria sobre el deute públic, renegociar la seva devolució i suspendre els pagaments fins que s’hagi recuperat l’economia i tornin el creixement i l’ocupació, sense considerar la sortida de Grècia de l’euro.

La qüestió de l’euro és clau. Fins a la crisi, l’esquerra grega, com la de la resta d’Europa, vivia instal·lada en un euroescepticisme provinent del Tractat de Maastricht, carregat de tanta raó moral com poca eficàcia econòmica, política i electoral. La influència de l’economista grec Yanis Varoufakis va ser fonamental per fixar la seva posició respecte a la moneda comuna; Varoufakis es presenta ara com a candidat per la regió d’Àtica.

Un dels problemes del viatge al centre és que els seus líders estan moderant molt el discurs respecte al 2012. Llavors, es van presentar a les eleccions amb un programa de mínims consistent en 40 punts. A més d’un primer punt sobre el deute, en podem destacar alguns més per conèixer què era i què demanava SYRIZA:

2. Exigir a la UE un canvi en el paper del Banc Central Europeu (BCE) perquè financi directament els estats i els programes d’inversió pública.

3. Apujar l’impost de la renda al 75% per a tots els ingressos per sobre del mig milió d’euros anuals.

10. Rebaixar dràsticament la despesa militar.

11. Apujar el salari mínim fins al seu nivell previ a les retallades (751 euros bruts mensuals).

26. Reformar la Constitució per garantir la separació església-Estat i la protecció del dret a l’educació, la salut i la protecció del medi ambient.

29. Desmilitaritzar la guàrdia costanera i dissoldre les forces especials antiavalots. Prohibir la presència de policies encoberts o amb armes de foc en les manifestacions i en els mítings. Canviar els plans d’estudi dels policies per posar èmfasi en els temes socials, com la immigració, les drogues o l’exclusió social.

31. Facilitar als immigrants la reagrupació familiar. Permetre que els immigrants, fins i tot els indocumentats, tinguin accés ple a la sanitat i a l’educació. Eliminació dels centres d’internament d’estrangers (CIE) i substitució per centres d’acollida en què es garanteixi el dret d’asil.

Buscant la centralitat del tauler

El 2015 no han centrat la campanya en aquests punts ni en cap altre document similar, en el que sembla una calculada maniobra per atreure el vot de gent amb perfils diferents. Mai no han dit oficialment que renunciïn a cap de les propostes de 2012, però tampoc no han assegurat que el seu programa de mínims segueixi sent el mateix. Així es construeix la centralitat del tauler, a força de repetir poques propostes i no pronunciar-se categòricament sobre res més. L’exemple de Podem és més que evident.

Quin és el perfil del votant de SYRIZA? Resulta difícil precisar un perfil tipus per la seva varietat i perquè Grècia no és un país especialment potent en l’àmbit dels estudis sociològics. Només cal comprovar que el cens oficial actual és una estimació de 2013, després d’haver estat impossible la seva actualització. El mateix institut d’estadística el considera imprecís. En les últimes setmanes he conegut des de membres del cos diplomàtic de classe alta fins a jubilades amb una pensió que no arriba a 400 euros que votaran Alexis Tsipras, passant per socis d’un estudi de disseny gràfic que representen la reduïda classe mitjana que queda en aquest país. Malgrat les diferències, he percebut una cosa comuna: poc entusiasme, cap confiança cega. No he trobat ningú que fes una defensa apassionada de Tsipras o del seu partit. L’esperança que alguna cosa canviï és molt més gran que la il·lusió en SYRIZA.

SYRIZA no és l’opció ideal de la gent més polititzada. Als participants en l’equivalent local del 15-M no els agrada una organització tan clàssica i poc permeable als moviments. A les feministes no els agrada que releguin les seves reivindicacions a un segon pla. Els anarquistes els veuen com un apèndix del sistema. El gruix del sindicalisme organitzat té altres organitzacions polítiques com a referència. No obstant això, gairebé tothom reconeix que pot tenir un paper important i interessant desactivant a la UE les mesures disciplinàries que la troica i els mercats imposen a través del deute.

Per això, moltes veus activistes han recordat que a Grècia hi ha llistes obertes i es pot votar només els candidats que han mostrat més determinació a defensar certs principis. Per exemple, fa alguns dies, diversos activistes LGTB plantejaven votar el partit però no el seu candidat Alexis Tsipras, per les declaracions homòfobes de la setmana passada. Va qualificar la possibilitat que parelles de gais i lesbianes adoptin com un tema “científicament controvertit”, contravenint als estatuts de SYRIZA que des del 2012 garanteixen la no-discriminació per raó d’orientació sexual. És només un exemple que demostra que el seu electorat no li estén un xec en blanc i que el seu eventual Govern no estarà exempt de conflictes i de contradiccions.

Una veïna d’Atenes, d’uns 70 anys i d’àmplia trajectòria en moviments de base a l’esquena, m’ho va resumir així: “Voto per SYRIZA malgrat tot, perquè és urgent que alguna cosa canviï. Però no voldria sortir amb nom i cognom en el teu article dient que els voto”.

Hibai Arbide Aza és advocat i actualment viu a Grècia.