• Text: Sebastià Bennassar / Il·lustració: Jordi Borràs
  • 28/03/2018

Manuel de Pedrolo, de qui enguany es compleixen 100 anys del naixement, va publicar 128 obres, però avui és conegut gairebé exclusivament pel fet de ser l'autor del 'Mecanoscrit del segon origen', el llibre més venut de la literatura catalana. Els motius del seu oblit són múltiples, però hem de destacar l'acarnissament de la censura en la seva obra; el mandarinatge cultural dels anys seixanta i setanta a Catalunya, i, en tercer lloc, la seva fidelitat absoluta al projecte independentista en els temps del pujolisme i del "peix al cove", que el van convertir en una de les veus més molestes del període autonòmic.

Es compleixen 100 anys del naixement d'un autor que va esdevenir una de les veus independentistes més molestes dels anys del "peix al cove"

Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990) és un dels grans “homenots” de la literatura contemporània catalana. A l’autor del ‘Mecanoscrit del segon origen’ i de 127 títols més, el terme de Pla no li hauria agradat gens. En una entrevista que li va fer Baltasar Porcel per a la revista ‘Destino’ assegurava que l’empordanès era un “idiota”. Tot venia arran d’una polèmica sobre si els escriptors de diumenge –aquells que tenien una altra feina per sobreviure– podien ser o no considerats com a tals escriptors. Pedrolo considerava que evidentment sí (tot i que ell no n’era: es dedicava a escriure com a única ocupació) i que era molt més digna la postura d’aquells autors que tenien una altra feina i que es mantenien fidels al català com a llengua literària que no pas la que mantenien Baltasar Porcel o Terenci Moix, entre d’altres, que es dedicaven únicament a la literatura –en un sentit ampli que inclou el periodisme, la traducció, feines editorials diverses– però que no havien tingut cap mania a l’hora d’escriure en castellà quan els havia convingut per guanyar-se les garrofes.

La commemoració del centenari de Manuel de Pedrolo durant el 2018 ha nascut amb tot un seguit d’impediments i de circumstàncies adverses: sense Govern a Catalunya i sense director o directora de la Institució de les Lletres Catalanes, els actes han arrencat amb una comissària molt activa, Anna Maria Villalonga, però amb menys ressò institucional que l’obtingut per altres commemoracions oficials celebrades anteriorment. Tot i això, la commemoració institucional del seu centenari ha desbordat totes les previsions i s’ha convertit, de llarg, en el més popular dels celebrats fins ara: escoles, llibreries, biblioteques i centres cívics de tot el territori han demanat poder organitzar actes i en molts casos el motiu va més enllà de la literatura: Pedrolo és un referent cívic de compromís insubornable amb la independència de Catalunya, i en els temps que corren és molt fàcil emprar la seva figura com a baula entre l’independentisme històric i l’actual.

Pedrolo va compaginar moltes feines diferents (entre les quals la de detectiu) per sobreviure com a escriptor

Primera aproximació a Pedrolo: un home que dedica bona part de la seva vida a escriure en català més de 20.000 pàgines d’obra pròpia, però que abans de poder viure de la seva escriptura haurà de provar moltes coses perquè la postguerra espanyola és duríssima per a algú que vol fer de la literatura la seva professió i, a més a més, en una llengua arraconada i perseguida. El segarrenc no va tenir una vida fàcil, tot i ser fill dels senyors de l’Aranyó. La ràpida mort de la seva mare farà que el nen i el seu germà tinguin com a tutora la seva tieta i com a espai primordial de creixement la casa de Tàrrega (que ara es vol que es converteixi en casa museu). Aquí ve una època de tortura per a l’infant, ja que la tieta els vesteix a la moda francesa i com uns senyorets i, és clar, a la Tàrrega dels anys vint, sobresortir pel fet de vestir a la moda aristocràtica no és precisament un element integrador. La Guerra Civil es va saldar amb el seu germà mort quan intentava passar-se al bàndol ‘nacional’ i amb ell fent el soldat a artilleria amb els republicans. Abans havia estat mestre i a artilleria el van fer cursar uns cursos de primers auxilis i era adjunt al metge. En acabar la contesa, va haver de fer un llarg servei militar abans de poder retornar a Catalunya, on es casarà amb Josefina Fabregat després de set anys de festeig i en contra de les opinions de les dues famílies, sobretot de la seva, que no volien que un De Pedrolo entroncàs amb una família que no fos noble i que sobretot en cap cas no volien que es casés amb una obrera que no podia aportar més patrimoni a les exigües possessions patrimonials.

Pedrolo va escriure una novel·la mentre feia el servei militar i moltes cartes a la Josefina; però, com algunes altres, la va estripar per la manca de qualitat que tenia. I, malgrat que va haver de fer moltes feines per sobreviure –entre les quals la de detectiu privat, fent sobretot informes comercials de particulars i d’empreses, uns informes on ja destacava per la seva capacitat d’observació–, tenia absolutament clar que la seva missió era la de ser escriptor.

Pedrolo escriptor i les quatre fases de la seva obra

A partir dels anys cinquanta ens trobem amb un Manuel de Pedrolo que ja comença a ser reconegut com a escriptor. El 1954 va guanyar el premi Joanot Martorell i ja feia quatre o cinc anys que havia començat a publicar. Les obres d’aquesta primera fase estan molt marcades per l’existencialisme com a model literari. També és aquest el moment en què Pedrolo descobreix les possibilitats del teatre i comença a escriure’n bastant, seguint sobretot el model francès d’intentar la comprensió de la dimensió humana en la seva totalitat. És el moment en què Pedrolo excel·leix amb els seus primers llibres de contes i en què ens dóna novel·les com ‘Cendra per Martina’, del 1952, o ‘Elena de segona mà’, del 1949. Tot i això, en aquesta primera etapa hem de distingir, per la seva immensa qualitat i per l’atreviment que suposa, la tetralogia ‘La terra prohibida’, escrita el 1957 i que no podrà veure la llum fins 20 anys més tard.

Josefina Fabregat, Manuel de Pedrolo i la filla d’ambdós, Adelais, en una foto del 1953 / FONS PEDROLO

La segona fase de l’obra de Pedrolo és la més política i abraça tota la dècada dels anys seixanta i principis dels anys setanta. És el moment en què Pedrolo escriu novel·les com ‘Un amor fora ciutat’ (1959), publicada el 1970, i que li costarà un judici del Tribunal d’Ordre Públic, on tracta de l’homosexualitat; ‘Tocats pel foc’, del 1959, i que només es publicarà el 1976; ‘Acte de violència’, del 1961, que guanya el Prudenci Bertrana del 1968 i que es publica el 1975; ‘M’enterro en els fonaments’, del 1962; ‘Totes les bèsties de càrrega’, del 1965; ‘Milions d’ampolles buides’ (1968) o ‘Hem posat les mans a la crònica’, del 1969. Aquí podem veure el Pedrolo completament preocupat pel país i pel moment històric que li toca viure i veiem com es val de tècniques molt diferents per, des de la literatura, alertar de la posició de subordinació de Catalunya envers el poder estatal-dictatorial. D’aquesta fase també és l’obra més ambiciosa de Pedrolo, el cicle ‘Temps obert’, un conjunt d’11 novel·les que es podrien haver escampat fins a l’infinit i que volen mostrar com la vida humana depèn en molts casos de decisions molt arbitràries.

La tercera fase inclou obres molt interessants però més experimentals i es desenvolupa des dels anys setanta fins a la seva mort. És el temps d’escriptura de peces com els ‘Anònims’ o els ‘Apòcrifs’, però també de novel·les molt interessants com ‘Text/càncer’, ‘S’han deixat les claus sota l’estora’ o ‘Crucifeminació’, del 1981, segons els experts un dels texts més ambiciosos i complexos de Pedrolo, on sota el paraigua de la ciència-ficció s’hi amaga una gran crítica als sistemes totalitaris i on podem veure, a més a més, el feminisme i la preocupació per la cosificació de la dona.

Les seves publicacions van ser molt irregulars a causa de la censura i de la seva radical llibertat creadora

Aquestes tres etapes fan referència a la producció novel·lística de Pedrolo i també, en certa mesura, als més de 400 relats que va escriure i que abracen des del 1938 fins al 1985. A banda queda el teatre, circumscrit especialment a la dècada dels anys seixanta, i la poesia, un element transversal. I, així doncs, quina és aquesta quarta etapa remarcable en la producció de Pedrolo? Doncs ni més ni manco que la seva obra de no-ficció, i que és formada pels epistolaris, pels reculls d’articles d’opinió i sobretot pel seu darrer gran projecte narratiu: els dietaris. Llegint aquests quaderns dels dietaris, és quan podem copsar a la perfecció el projecte narratiu de Pedrolo i la seva intenció de bastir una explicació per a tot el seu món complex. Així les coses, un Pedrolo ja gran, en part oblidat, que ja no escriu cap més novel·la, ens dóna les claus per entendre la decepció que marca el seu dia a dia, però també per endinsar-nos dins el seu projecte literari. A més a més, els articles que va publicar en premsa sembla que hagin estat escrits avui mateix, atesa la seva rigorositat i la seva capacitat d’anàlisi sobre la política catalana, però també atesa la poca evolució política del país.

Manuel de Pedrolo va ser autor de 128 títols, però la publicació va ser molt irregular al llarg del temps a causa de la censura i de la radical llibertat creadora del mateix autor, que escrivia sempre el que volia, independentment de les modes i sense cap concessió ni a la censura ni a qüestions estètiques. Això va fer que, per exemple, hagués de buscar-se la vida per publicar i, per exemple, va establir una relació editorial molt professional amb l’Editorial Moll, que va ser una de les primeres editorials dels Països Catalans que li van obrir les portes i que li va servir per experimentar tota mena de literatura: novel·la negra, novel·la, teatre i narracions varen anar nodrint el catàleg de Moll en una relació que va començar el 1956. Es tractava del volum de narracions ‘Domicili provisional’, que Pedrolo havia enllestit tres anys abans i que serà l’únic volum de relats publicats a l’editorial que llavors ocupava l’edifici del número 4 del carrer Torre de l’Amor, al barri de Sa Calatrava, de Palma, i on, per exemple, publicarà 5 de les 16 peces dramàtiques que arribarà a editar al llarg del temps. És només una mostra que l’autor no es casa amb ningú i manté bones relacions editorials amb molta gent. La paradoxa és que sempre deia que no volia publicar a Planeta i al final el Grup 62, propietari de bona part de les seves obres, ha acabat fagocitat per aquesta gran editorial espanyola.

L’home i la fidelitat al país i l’independentisme

Ser un home obcecat per les seves idees polítiques no va ser fàcil per a Manuel de Pedrolo i en alguns moments va comportar haver de patir privacions importants: la família gairebé no fa mai vacances i, quan les fa, sempre sol ser a la casa familiar de Tàrrega. No mengen mai fora de casa. Pedrolo seguia unes rutines invariables: llargs passejos matinals per la ciutat, dinar, treball fins a la nit, sopar i lectura. No anava a actes públics, però tenia les portes obertes del seu despatx per a qui volgués, i qui volgués varen ser tots els grups marginals de l’esquerra independentista, que li feren signar desenes i desenes de proclames i manifestos que ell signava ben de gust tot i que des de les planes de l”Avui’ reclamava amb una gran coherència i lucidesa que les forces independentistes d’esquerres estiguessin unides en un front comú.

L’autor segarrenc s’havia fet independentista català quan aquests es podien comptar amb els dits de la mà

Pedrolo va ser un home que treballava moltíssim. Va renunciar als seus privilegis de classe perquè, com a bon marxista heterodox, creia en la igualtat entre classes. Però la seva heterodòxia el duia també a fer l’analogia: si hi ha una opressió de classe i en volem l’alliberament, quan hi ha una opressió d’una nació sobre una altra també n’hem de voler l’alliberament. Per això s’havia fet independentista català quan els independentistes es podien comptar amb els dits de la mà: per exemple, Heribert Barrera i mossèn Xirinacs en les primeres eleccions. I para de comptar. Molts militants en partits petits que sempre varen tenir el seu suport, però que sempre van ser aconsellats de la mateixa manera: treballeu per la unitat.

Una imatge poc coneguda de Pedrolo l’any 1964 / FONS PEDROLO

Un dels moments clau de la seva trajectòria política va ser el 1979, quan li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Pedrolo, en un primer moment no hi va voler anar, però finalment recollí el premi i entregà els diners a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, en un d’aquests gestos que fan encara més gran el seu compromís cívic i social amb el país i les seves institucions. Pedrolo havia emprat els articles en premsa i una desena llarga d’obres literàries per fer-se entendre i al final va acabar els seus dies sol i oblidat, no pels lectors, que l’adoraven, sinó per tot un sistema polític que el bandejava per sistema per incòmode.

Per què Pedrolo és oblidat avui en dia?

Hi ha tres causes principals que expliquen l’oblit de Manuel de Pedrolo avui dia a banda de la complexitat de la seva obra i de l’extensió d’aquesta, que ja havíem apuntat amb aquestes 20.000 pàgines totals. El primer és l’acarnissament de la censura en la seva obra. Pedrolo va escriure sempre allò que va voler, sabent en molts casos que la seva obra no passaria el control de la censura. La seva obra es crea des de la llibertat creativa més absoluta i sense concessions. En molts casos, la censura obliga que algun dels seus títols estiguin entre 10 i 20 anys als calaixos esperant el moment oportú per veure la llum, i això fa que, quan es publiquen, hi ha un decalatge molt important que fa que aquella obra que hauria estat trencadora en el seu moment ja no ho sigui tant. Cal tenir en compte que en molts casos la censura és per les idees polítiques defensades per Pedrolo, però també per la constant presència de la sexualitat en la seva obra i, a més a més, de manera molt explícita per a l’època.

En l’àmbit cultural, Pedrolo no era benvist per tothom. Rodoreda el va considerar com “l’enemic a abatre”

Però, així i tot, hi ha obres de Pedrolo que no envelleixen mai, com és el cas d”Acte de violència‘. Escrita el 1961 amb el títol d”Estat d’excepció’, es presenta a la censura i la publicació és denegada. El motiu és que l’obra podria fer caure el règim per si mateixa; imagineu-vos si el règim franquista tenia por d’una vaga general, que és el que planteja com a gran acció cívica col·lectiva la novel·la. L’obra guanyarà el 1968 el Prudenci Bertrana de novel·la amb el títol ja d”Acte de violència’, però el censor torna a negar-ne la publicació i assegura que ni tan sols els subterfugis de canviar el nom i de donar-li un premi aconseguiran fer canviar el sentit de l’informe, perquè, en el súmmum de la mala sort, Pedrolo va trobar el 1968 el mateix censor que el 1961, un capellà que adorava l’estil de Pedrolo i la seva manera d’escriure, però que abominava de les seves idees. El llibre no es podrà publicar fins al 1975, però és d’una vigència terrible perquè el que està plantejant és la vaga general i indefinida com a element per posar fi a una dictadura. Llegit el llibre després dels fets de l’1 d’octubre i de la vaga fallida del 3 d’octubre, hom pensa que Pedrolo encara és viu i entre nosaltres i que el seu lema “és molt senzill, quedeu-vos tots a casa” és perfectament vàlid per a una vaga general a ultrança.

Pedrolo va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1979 / FONS PEDROLO

El segon motiu pel qual Pedrolo és oblidat té a veure amb els mandarinatges culturals d’aquesta terra nostrada. Quan a principis dels seixanta Josep Maria Castellet i Joaquim Molas capitanegen Edicions 62 i comencen a tenir poder de veritat a l’acadèmia, intenten imposar un model estètic que estava unit al realisme. Llavors foren molts els autors més agosarats del país que perden una oportunitat de presentar les seves obres majors: si el que es busca és una nova ‘Plaça del Diamant’ o un nou ‘Incerta glòria’, no hi ha espai per a les obres més arriscades no solament de Pedrolo, sinó també de Joan Perucho o de Pere Calders, per posar només tres exemples. A més a més, hi havia un cert acarnissament de Mercè Rodoreda i de Joan Sales contra Pedrolo i Ramon Folch i Camarasa, com palesa el volum de correspondència entre Rodoreda i l’editor, amb unes cartes duríssimes en les quals l’escriptora titllava Pedrolo de ser “l’enemic a abatre”, farta com estava del seu èxit popular i també que Pedrolo hagués guanyat algun premi literari al qual ella s’havia presentat. Rodoreda i Sales creien que l’estil de Rodoreda era molt més elevat i mereixia més beneplàcits que no pas els llibres de Pedrolo.

El tercer motiu pel qual Pedrolo entra en un oblit cada cop més gran té a veure amb l’esdevenir polític del país. La mal anomenada Transició democràtica va comportar l’Estat de les autonomies i, en conseqüència, els 23 anys de domini del pujolisme i del “peix al cove”. Pedrolo, que es definia a si mateix com a independentista i marxista heterodox, decideix que a ell no l’alimenten les molles, que vol el pa sencer i la nació completa. Per això els seus articles d’opinió demolidors a les pàgines dels mitjans de comunicació es converteixen en la veu de l’independentisme i en una pedra a la sabata per al poder que no en vol sentir ni a parlar d’independència. Pedrolo es converteix en la veu crítica i responsable i en l’atot de l’autonomisme, que es venjarà d’ell arraconant-lo cada vegada més.

El ‘Mecanoscrit del segon origen’ ha servit per consolidar com a mínim tres generacions de lectors en català

Hi ha encara un altre motiu pel qual Pedrolo continua essent oblidat: la manca de valentia dels nostres crítics i acadèmics en general. Pedrolo no entra a la universitat amb regularitat perquè als crítics els fa peresa llegir de manera endreçada les 20.000 pàgines de la seva obra per començar a estudiar-la. Ho diu la seva filla Adelais, responsable de la Fundació Pedrolo i ho diuen també molts ‘pedrolians’.

Els èxits del ‘Mecanoscrit del segon origen’

Hem dit que el ‘Mecanoscrit del segon origen’ va ser una de les grans sorts i una de les grans desgràcies de Pedrolo, el segarrenc que va revolucionar la literatura catalana contemporània. Això és així perquè l’obra, una de les menors del seu corpus, és la més llegida de la seva producció i ha tapat en bona part la resta de l’obra pedroliana. Però a la vegada ha estat una sort que existís perquè ha servit per consolidar com a mínim tres generacions de lectors en català.

Pedrolo al seu despatx / FONS PEDROLO

A més a més, si l’analitzem amb una mica de deteniment, podem veure alguns valors molt interessants. La història ens planteja la supervivència de l’Alba i del Dídac a un atac alienígena que mata la majoria dels humans. A partir d’aquí ens trobarem amb una nova gènesi que parteix de l’amor dels dos nois, de les seves relacions sexuals essent el Dídac menor i negre –molt abans que el concepte de la multiculturalitat s’hagués imposat en el nostre dia a dia– i de la possibilitat que l’Alba, la futura mare de la humanitat, tingui relacions amb el seu propi fill. Tot això ho planteja l’autor el 1974 i misteriosament passa la censura i es converteix en lectura obligatòria de català. Per tant, un gol per l’escaire al sistema.

Reivindicant Pedrolo

Manuel de Pedrolo hauria estat el pare de la modernitat literària si la censura i la indústria cultural no haguessin provocat un decalatge en la recepció de la seva obra. L’èxit del ‘Mecanoscrit del segon origen’ ha ocultat en part la resta de la seva obra, però sobretot va ser un ciutadà massa incòmode per al pujolisme del “peix al cove” que a poc a poc el va anar condemnant a l’ostracisme. Ara és tasca de tots tornar-lo a llegir i convertir-lo de nou en el que és: un escriptor extremament modern, agosarat i deliciós de llegir, a més a més d’un home d’una fidelitat absoluta al país.

Potser ell ho explica millor que ningú en el discurs del premi Sant Jordi del 1962:

“…Però m’importa d’afegir que, si en el futur he de ser recordat, m’agradaria ser-ho no com un simple creador de mons imaginaris, de ficcions, sinó, per damunt de tot, com un català que en un moment de la història del seu país, aquell que li tocà de viure, un moment tan difícil i propici a tots els abandons, va restar fidel a la seva terra i a la seva llengua. […] En la nostra condició de catalans, de poble tan repetidament maltractat pels atzars de la història, tots sabem que només hi ha una manera de ser lliure i de ser just: ser conscients de nosaltres mateixos i no permetre que mai se’ns arrabassi aquesta consciència, perquè l’home que es renega ja no és ningú per a decidir i les seves obres ja no li pertanyen: ha perdut tot sentit de la responsabilitat. Per això sóc i vull seguir essent un escriptor català, i en aquest concepte poso tot el meu orgull. Vull ser responsable i que la meva obra, constructiva o destructora, respongui per mi. Res més.”

Inicia sessió per poder descarregar l'article en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
2 comentaris
  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 29 de març de 2018 - 9:56

    Independentmet de consideracións politiques, de la dura critica que ha rebut de part del mòn cultural català, personalment sempre li agraire la seva serie temps obert, i el fet de que gràcies a ell, molts varem abduir-nos en la literatura catalana.

  • Subscriptor DOLORS BOSCH AGUSTÍ 11 d'abril de 2018 - 11:40

    Quant enyoro en Manuel de Pedrolo!. Quantes mancances que aleshores igualment que en l’actualitat hi havien en la anomenada cultura. I quan mal ha fet el Pujolisme del peix al cove. Jo li he de donar les més excepcionals gràcies amb la seva lectura del: Avui, de Totes les bèsties de càrrega, de M’enterro en els fonaments, el Mecanoscrit … Vaja la manera tant honesta de ser d’aquest excepcional escriptor. Poc valorat i censurat en molts dels seus articles. Si, en aquells moments ( i segueix sent-ho) va formar part del que jo sentia, i ell m’ho refermava amb els seus escrits. Necessitem molts Manuels de Pedrolo, encara.

Deixa el teu comentari