• Text: Jordi de Miguel / Il·lustració: Jordi Borràs
  • diumenge, 12 novembre 2017

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” Murals, pasquins, biografies de Twitter. Qui no ha llegit mai aquest poema? La "Divisa" de Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952 - Barcelona, 1998) és una daga de doble tall: prova la perdurabilitat del vers que transcendeix l’individu; però, alhora, fa opaca la totalitat d’una obra central en la poesia catalana i fixa, o simplifica, la vida de la seva autora. És una vida curta i intensa, travessada pel compromís polític amb l’esquerra independentista, la lluita feminista i la paraula. Però en moviment constant. Amorosa, radical i obsessiva. Qui coneix les rebel·lions de Maria-Mercè Marçal?

Enguany fa 65 anys del naixement de Marçal, una poeta compromesa amb la política d'esquerres i amb el feminisme. Va passar pel PSAN i per Nacionalistes d'Esquerra

“La vida s’escola; el text és ja altra cosa que tu. Aquell «qui» que volia projectar-se, trobar-se, reconèixer-se en l’aigua, ha estat només convidat a beure la set en la copa de les paraules. Precisament a través de l’escriptura sap que mai, per més que escrigui, no aconseguirà de dir el secret que demana, a crits dintre seu, de ser publicat. I això és el que l’empeny a seguir escrivint, encara.”
[‘Sota el signe del drac’]

Seu a la taula i escriu: qui sóc i per què escric. L’any 1995 és un any de reconeixements. Maria-Mercè Marçal és una poeta popular amb una vasta i singular obra que, ara, comença a recollir els fruits de la seva única novel·la. ‘La passió segons Renée Vivien‘ (1994) està en boca de crítics i lectors i, potser per això, l’Institut de les Lletres Catalanes l’ha escollit Escriptora del Mes de gener. Com a tal, visitarà escoles, biblioteques i universitats d’una gran part del territori, de Perpinyà a Gandia, d’Eivissa a Benicarló, per explicar el que ara intenta plasmar sobre el paper: Qui sóc. Per què escric. Ball de dits, imatges que brollen. Marçal evoca la nena que amb tres anys viu a Ivars el seu primer trasllat (“Curiosament, en grec, el mot per dir trasllat, mudança, és «metàfora». Un caprici lingüístic, potser irònic, lliga el meu primer record a la poesia”) i la que mesos abans, emmurriada i amb la cara bruta, apareix després de perdre’s per la finca familiar (“Jo em retrobo —per què?— en la xiqueta que es perd, en el goig de perdre’s per trobar. O en el de trobar per perdre’s”). Remor de tecles, compàs. Marçal clou l’article emparentant la serp dels seus versos amb aquella que, a la nova casa, li aguaitava les pors al final d’una escala de mà insegura: “Temptació o repte, transgressió i mancança: l’escriptura. El sostremort de la serp era a la casa on vam a anar a viure en deixar la masia, llavors del primer trasllat. Potser la primera metàfora”.

Aquell hivern del 1995, amb 42 anys, Maria-Mercè Marçal no sap que l’enèsim trasllat de pis que l’espera serà l’últim. L’última metàfora, l’última muda de pell per a la serp. Marçal és tot menys una identitat fixada. Seu a la taula i escriu.

[Mentre llegiu, podeu escoltar aquesta llista de Spotify amb 12 poemes musicats de Maria-Mercè Marçal. És col·laborativa: si algú coneix altres peces, les hi pot afegir.]

Els núvols duien confetis a les butxaques

“Corre, lluna,
que t’empaita
la guineu!”
[‘Bruixa de dol’]

Carrer de Sant Andreu, 48, Ivars d’Urgell.

Entrada del que va ser el mas familiar de cal Tous, avui reconvertit en casa rural, a Ivars d’Urgell / JORDI DE MIGUEL

“Jo realment provinc d’una classe baixa, però també d’una família des d’aquest punt de vista una mica ambigua“, dirà en una entrevista. De classe baixa, perquè sí, el pare treballa a les terres d’una de les famílies més riques d’Ivars mentre la mare té cura d’ella i de la seva germana. Ambigua també, perquè aquell havia estat un destí improbable fins a l’expulsió de cal Tous. Així s’anomenava la masia dels Marçal. L’havia aixecat a principis de segle l’avi Joan, pagès natural de Sant Martí de Tous que havia fet fortuna comerciant amb cep americà quan arreu s’arrencaven les soques devastades per la fil·loxera. Antoni n’era el segon fill, un jove aspirant a arquitecte que, amb la mort accidental del pare, abandonaria els estudis a Barcelona per treballar a l’explotació familiar i que, 20 anys després, amb el decés de l’àvia Francisca, veuria amb estupefacció com n’era expulsat junt amb la seva família: el seu germà Josep, l’hereu, tenia altres plans per a la finca. Desclassament per decret.

Amb tot, la infantesa de la Maria-Mercè va discórrer a cavall dels dos mons. D’una banda, aquell d’antics propietaris que passegen vora les séquies i els panissars després d’anar a missa de rics. De l’altra, la vida alegre al carrer de genolls pelats i ‘pa-amb-xicolata’. Vorejat de magatzems i de descampats, a un extrem del poble, el nou pati dels Tous al carrer de Sant Andreu és un punt de trobada de la canalla. La mare de la Maria-Mercè, Maria Serra, hi anima les tardes revivint les obres de teatre apreses en aquella fosca Guissona on s’havia fet tan coneguda: filla del primer alcalde del poble després de la guerra, havia llegit el discurs de rebuda de les tropes franquistes i excel·lia com a actriu amb un gran cabal de cants, llengua i cultura popular. Ja en l’adultesa, Marçal incorporarà aquest cabal a les seves obres, però relegarà a un calaix l’ambigüitat d’aquells anys. Només romandrà l’actitud juganera i determinada d’una dona que lluita contra el curs natural de la història.

“De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.”

On la seva companya d’universitat, Montserrat Nòria, sintetitza l’afany polemitzador de Maria-Mercè Marçal en contrast amb un cert aire tímid i absent

“Recordo que quan algú parlava el mirava i si no hi estava d’acord, s’anava enretirant per després llançar-se amb força endavant per contestar. Si un tema li interessava, s’hi llançava fins i tot amb el cos, el temps desapareixia”.

[Testimoni recollit per Lluïsa Julià a ‘Maria-Mercè Marçal. Una vida’ (Galaxia Gutenberg, 2017)]

Surt el guerrer vers el camp de batalla

“I el clam és alt, i tornen roigs els àlbers:
Al cor de l’esperança crema el dia.”
[‘Cau de llunes’].

Passeig de Fabra i Puig, 352, Barcelona.

Interior, poc sorollós, tres habitacions, cuina i bany. La nova llar és un petit àtic de 50 metres quadrats que mira al turó de la Peira. L’edifici, un típic bloc de 10 pisos del “desarrollismo” dels anys cinquanta. La Maria-Mercè i la seva germana Magda s’hi han instal·lat al setembre del 1971 coincidint amb l’inici del tercer curs de clàssiques. Enrere queden els dos anys d’internat i “fervor místic” al col·legi major Santa Eulàlia; endavant, l’arrelament de l’ideari marxista i la consolidació de la “relació informal” que, entre veces i coloms, segellarà a la plaça de Catalunya amb Ramon Pinyol. A Pinyol l’ha conegut a primer de carrera entre cops de colze de complicitat. Tots dos formen part d’un grup de joves poetes universitaris amb afany renovador. Sota la influència de Brossa i de J. V. Foix, el Grup del Mall (del qual també formen part Miquel Desclot, Xavier Bru de Sala, Jaume Medina o Gemma Armengol, entre d’altres) manté una postura crítica davant la poesia realista social i aposta per l’elaboració formal i la investigació sobre el llenguatge, motius pels quals serà titllat d’obscur i formalista. Marçal i Pinyol són una parella singular. Junts ho fan tot: estudien, assisteixen a recitals i manifestacions i preparen, amb la resta del Grup, el projecte editorial de Llibres del Mall (1973-1988). També, junts, treballen. Des que a l’últim curs han estat contractats per fer classes de català a l’Institut Rubió i Ors, viatgen cada dia a Sant Boi a bord de l’Ossa del Ramon. Tot va ràpid. Quan, cansats de tanta incomoditat a dues rodes, s’hi traslladin a viure a l’hivern del 1974, ja seran matrimoni. La boda, religiosa però amb un toc ‘hippy’ (camisa estampada i pantalons vermells, música ‘folk’ i textos de Brecht i de Tagore), ha estat l’única sortida que els ha deixat la pressió familiar a què han estat sotmesos després que Antoni Marçal els enxampés convivint a Fabra i Puig. Un gran escàndol a la Ivars rural. Per a la Maria-Mercè, l’episodi suposarà un trencament amb aquella figura paterna idealitzada que, anys més tard, a ‘Desglaç‘ (1989), revisitarà des del profund dolor de la seva pèrdua.

Marçal a la Universitat d’Estiu de Prada (1982) / FUNDACIÓ MARIA-MERCÈ MARÇAL

A Sant Boi, la politització s’accelera. La parella s’instal·la en una barriada de nous catalans, a tocar de la Ciutat Cooperativa. L’institut, anomenat la “catedral del PSUC del Baix”, bull: molts dels seus alumnes militen en partits comunistes i acudeixen a les assemblees que s’hi organitzen junt amb els obrers de les fàbriques locals Dubler i les Sedes i als treballadors de la Seat de la Zona Franca que duen els seus fills al centre. Marçal n’és una professora apassionada que tant acull estudiants a casa per debatre les tesis marxistes com col·labora en campanyes d’Òmnium i s’implica en l’organització del que en endavant serà el seu gremi. No serà fins al final del curs del 1975, però, que decidirà fer un pas endavant en el seu compromís polític. Aquell estiu, amb el matrimoni en crisi, la poeta acudeix a la Universitat d’Estiu de Prada. Hi puja “amb idees pròximes del PSUC” i en baixa amb la voluntat d’ingressar al PSAN.

On la seva amiga i companya de partit, Adela Costa, evoca Maria-Mercè Marçal i el seu paper en el PSAN. Extractes d’una trucada a València.

“No recordo el moment precís en què ens vam conèixer. Totes dues pujàvem i baixàvem a reunions del partit a Vinaròs, a Barcelona…”

“Sobre el paper de les dones al partit… teòricament tothom hi estava molt d’acord, però a l’hora de la pràctica la cosa no acabava de funcionar. Els comportaments públics, els llocs de direcció, la presa de decisions… hi havia sensibilitat, però organitzativament es reflectia una altra cosa. La Maria-Mercè va ser una persona capdavantera perquè aquella fos una reivindicació viva i present.”

“Ens vam entendre molt bé ràpidament, vam tenir molt ‘feeling’. D’alguna manera ens assemblàvem i alhora érem molt diferents. Ella era molt més entusiasta, convençuda i decidida. Destacava moltíssim. Tenia una gran capacitat per posar en paraules les idees.”

“Em va ensenyar a tirar les cartes del tarot. Jo sóc lleó, del 31 de juliol. Em deia que era manaire perquè era lleó, jo li deia que a les reunions més aviat ho era ella.” [Riu.]

“La recordo sempre amb un cabàs carregat de llibres, barrets, herbes, mocadors…”

“Lamento que quan va emmalaltir ens havíem deixat de veure per la inèrcia de les nostres vides. No vaig saber de la seva malaltia fins molt tard. I ho lamento. No vaig ser capaç de posar-m’hi en contacte. Ho lamento i ho segueixo lamentant.”

L’arbre de l’alliberament té llenyaires

“Però, guaita ¿t’adones que ens cus el mateix vesc
i el vell teatre ens lliga amb teranyines malaltes?
L’aplaudiment dels déus ens marca la desfeta.”
[‘Bruixa de dol’]

Carrer de la Victòria, 138, Sant Boi de Llobregat.

Marçal en una manifestació del PSAN / MAGPOESIA

Maria-Mercè Marçal entra al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), amb 24 anys i les idees molt clares: vol contribuir a la construcció dels Països Catalans des del moviment popular, antiburgès i d’esquerres, parant especial atenció a la població immigrada. Aviat, però, la realitat del partit l’obliga a obrir nous fronts. Empesa pel ressò de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades al juliol d’aquell 1976, Marçal ordeix la trama amb les seves companyes perquè les reivindicacions feministes trobin empara en les seves estructures. Vol un partit que trenqui amb els personalismes, els purismes i les inèrcies heretades, que posi fi als privilegis dels homes i a la infrarepresentació de les dones, i que advoqui per la humanització de la militància política. La lluita tindrà peatges (“Voldria evadir-me del món absurd, agressiu on fan el joc els homes i on jo també he de fer el joc de dona que vol jugar a jocs masculins”, dirà), però donarà fruits: al congrés d’abril del 1978, el PSAN aprova la creació d’un Front de Dones que intentarà combatre, dins i fora, la traïció que, segons Marçal, han sofert la qüestió nacional i el feminisme com a cares de la mateixa moneda. L’escriptora agafarà pes en un moment decisiu per al partit: al gener del 1979 accepta concórrer com a cap de llista per Lleida a les eleccions legislatives al Congrés dels Diputats de l’1 de març. Marçal serà la candidata del PSAN a la coalició del Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional (BEAN) que encapçala Lluís Maria Xirinacs. Balaguer, Arbeca, Ivars, Bellaguarda… Durant la campanya, Marçal torna als paisatges de la seva infantesa teixint discursos lírics on arrelen oliveres i ametllers. Els resultats, però, no acompanyen: zero escons.

Amb tot, no seran les últimes eleccions en què Marçal participi. A un mes de l’experiència, i sense possibilitats de ser escollida, la poeta ocuparà el número 6 en la candidatura municipal del PSAN-LCR (Lliga Comunista Revolucionària) a l’Ajuntament de Sant Boi. Un any després, amb una nova divisió al partit i Marçal fent costat a la via “moderada” de Josep Huguet i Francesc Codina, el seu nom tancarà la llista de Nacionalistes d’Esquerra (NE) al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Lleida. Ja aleshores els seus versos de llunes i bruixes són estendard de manifestacions. Els dos llibres publicats aquells anys, però (‘Cau de llunes‘, Premi Carles Riba 1976, i ‘Bruixa de dol‘, 1979), no solament conformen una crònica col·lectiva de les lluites anunciades a la “Divisa”; també són un exercici de cerca i interrogació personal, una manera de dir-se a si mateixa, un camí per menar el desordre. Marçal és l’ull de l’huracà fitant la passió desvalguda. “Voldria enamorar-me d’una manera absorbent i total”, confessa a la seva amiga Fina Llorca: “Voldria no tenir ganes d’enamorar-me. Viure els minuts, els contactes, cada cosa amb intensitat”. “Hi ha escriptors que primer viuen i després escriuen”, afirma la seva biògrafa Lluïsa Julià. “En el cas de la Maria-Mercè és gairebé l’oposat: vida i literatura són el mateix, l’escriptura serveix per explicar el procés personal, identitari i amorós que està vivint, gairebé es pot dir que la literatura s’avança a la vida, la guia, la tempteja”. Vida i literatura no són estances privades. Marçal busca els materials amb què construir una casa habitable en la ciutat de tots.

La literatura és la continuació de la política per altres mitjans

“Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.”
[‘Bruixa de dol’]

Avinguda de la República Argentina, 62, Barcelona.

Si en una vida tan curta i intensa hi hagués anys decisius, el 1984 seria un bon candidat. Massa coses hi passen. És l’any de la mort del pare, l’any en què coneix la filòsofa Fina Birulés i l’any en què deixa la política de partit. Després de la campanya al Parlament del 1980, Marçal ha tornat a Barcelona. I no ha estat fàcil. Altra vegada, la poesia ha fet de mirall on reconèixer una experiència sacsejada, ara, pels amors difícils i una maternitat qüestionada: les lleis de l’ordre i l’escàndol no li perdonen un embaràs nascut d’una relació clandestina. No sense travessar dubtes, Marçal seguirà endavant sola, exorcitzant temors i culpes i convertint la maternitat en un procés d’autoafirmació vital i literari sense precedents. Allunyats de la mistificació, els versos aplegats a ‘Sal oberta‘ (1982) marcaran un abans i un després en el tractament poètic del fet.

Instants després de donar a llum la seva filla Heura (1980) / FUNDACIÓ MARIA-MERCÈ MARÇAL

Marçal els escriurà, de nou, entre mudances. Tres en tres anys. “M’agrada molt aquest desordre momentani que cal vèncer i portar cap a un ordre nou —sempre provisional, en el meu cas, ja que sóc molt, molt desendreçada! Produeix una mena d’embriaguesa”, escriurà anys més tard. Que era molt desendreçada (i “intensa”, i “tímida”, i “obsessiva” i “autoexigent”) ho confirma la seva amiga Tona Gusi mentre, en un bar eixamplí, recorda el temps que van compartir en un ampli pis de l’avinguda de la República Argentina. Membre del moviment antifranquista des dels 14 anys, Gusi (Vilafranca del Penedès, 1958) somriu quan evoca els anys en què van lluitar plegades a Nacionalistes d’Esquerra. Assemblees, grup de dones, ecologisme, moviment popular. El país obert com una magrana. “Aquella etapa va ser molt enriquidora i il·lusionant. Tot es posava a debat”, diu abans de mencionar el revés electoral del 1980. “Si no haguéssim tingut aquell desengany, totes hauríem continuat militant, inclosa la Maria-Mercè: érem animals polítics”. Segons Gusi, al secretariat de l’organització fins a la seva sortida, el 1983, a la frustració dels pobres resultats en les eleccions s’hi va unir el desencís per la institucionalització del moviment i el posterior salt a la política de partits d’alguns dels seus membres (Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Huguet, Magda Oranich…). I després, què? “Quan has viscut una experiència així, tot et sembla poca cosa”, rebla. “Estar en política i fer transformació social i moviment social sí, però ser-hi per un càrrec no. Hauríem volgut continuar tal com érem. No necessitàvem res més.”

Abandonada la militància, a partir del 1984 Maria-Mercè Marçal concentra els seus esforços en la reconstrucció d’una genealogia literària en clau de dona. A través de pròlegs, articles, xerrades i traduccions, reivindica la figura d’antecedents remots i immediats com Isabel de Villena, Clementina Arderiu, Maria-Antònia Salvà i Rosa Leveroni; teixeix complicitats amb poetes contemporànies oblidades o menystingudes com Felícia Fuster i Montserrat Abelló; duu al català les russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, i anima joves promeses com Anna Dodas. De totes, en fa saba. Com amb les teories feministes i els debats contemporanis que plantegen, Marçal incorporarà les seves mares, filles i germanes simbòliques als seus versos, en un procés que la professora Caterina Riba qualifica d'”antropofàgia literària”.

Cap la captivarà tant com Renée Vivien. Pauline Mary Tarn (Londres, 1877 – París, 1909) reuneix totes les condicions per atrapar el seu interès: poeta maleïda, inconformista i rebel, vivia i cantava a l’amor lèsbic amb una intensitat que l’emmiralla. Al llarg de gairebé 10 anys, Marçal investigarà de manera exhaustiva la seva vida; viatjarà amb freqüència a París per consultar i copiar les cartes de Vivien a la Biblioteca Nacional i a l’illa grega de Lesbos per resseguir-ne els passos. Tot ha d’acabar en una novel·la que, també, parlarà d’ella i de les seves lluites.

L’escriptura, però, s’allarga. Al febrer del 1989 inicia un dietari per “ordenar, dominar, potser, en la mesura del possible, el temps, l’espai”. Li manca mètode i disciplina. “Vull escriure i per això cal que organitzi el meu temps o, si no, només escric a batzegades. Amb la poesia això pot funcionar. Amb la novel·la sé que és impossible”. Aquell diari només tindrà una entrada. Quan l’1 d’agost de 1996 el reprengui, farà tres dies que viu “amb la mort enganxada” al costat dret.

El senyal de la pèrdua

“Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà.”
[‘Raó del cos’]

Passeig de Sant Joan, 11.

Es fa difícil resseguir les cartes, el diari, els últims escrits, sense que l’ànim davalli.

Les paraules deixen un fred regust d’òxid sota la llengua. Les imatges també. Pensar el viatge de Maria-Mercè Marçal per abraçar-se a un teix de propietats curatives dol.

Mural d’homenatge a Maria-Mercè Marçal als carrers d’Ivars d’Urgell / JORDI DE MIGUEL

Maria-Mercè Marçal té càncer i, a diferència de Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany o Helena Valentí, en fa matèria literària. Poesia-mirall. Com abans ho ha estat per a l’erotisme i la maternitat, el cos esdevé l’espai on construeix i disputa la seva identitat (“Cos meu: què em dius? / Com un crucificat / parles per boca de ferida / que no vol pellar / fins a cloure’s en la mudesa:/ inarticulada / paraula viva.”). La cruesa d’alguns dels darrers poemes i del dietari de la malaltia contrasta amb les cartes que durant aquells dos anys s’intercanvia amb Jean-Paul Goujon, el biògraf de Renée Vivien que ha conegut a Sevilla. És una altra Marçal: més esperançada, més alegre, curulla de projectes. I és que la poeta ve d’un any d’una gran activitat. A les jornades, conferències, col·loquis i seminaris en què participa, cal sumar-hi, entre d’altres, els actes de presentació de la seva multipremiada novel·la i les activitats que ha començat a organitzar com a membre fundadora del Comitè d’Escriptores.

“Fins a l’últim moment va estar disposada, disposada a fer coses.” Resguardant l’escalfor d’una tassa de te amb les dues mans, Tona Gusi deixa caure l’espatlla sobre la butaqueta del bar de l’Eixample on recorda la seva amiga. Recorda els passejos d’aquells dies de radioteràpia; recorda aquell cicle de cinema feminista a la Filmoteca, 20 dies abans de morir; recorda aquell darrer aniversari al concorregut pis del passeig de Sant Joan. Aquell principal amb pati a tocar de l’Arc de Triomf és, per fi, la casa on, després d’anys de vaivens i d’aprenentatges, conviu amb el seu “amor-diamant”, Fina Birulés. Des que a la primavera del 1996 han pres la decisió, Marçal s’ha mostrat eufòrica, “ingènuament feliç”. “No aconsello a ningú ajornar-ho tant, tanta lentitud”, explica per carta a Goujon, “però en aquest cas estic del tot convençuda, a hores d’ara, que la decisió arriba al moment just (ric d’imaginar què hauria pensat sobre el que acabo d’escriure la dona que jo era fa deu, set, tres anys, fins i tot!)”.

La signatura de compra del pis coincidirà amb la represa del dietari. Obres, caixes, trasllats: mudes de pell. La llum de Marçal es clou a casa la nit del 5 de juliol de 1998. Potser, la primera metàfora.

Inicia sessió per poder descarregar l'article en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari