03/02/2016 | 00:10
El pis va ser heretat de la seva tia àvia Ángeles, cambrera a la cafeteria de l’’Abc’. Els mobles que decoren l’espai són els mateixos que hi havia quan ja Iglesias ho aprofitava per dur allà les primeres conquestes. A mig camí entre el pis d’estudiants i la casa deshabitada que s’empra com a ‘picadero’, la decoració és una prova més que el pragmatisme sempre guanya la floritura en la vida d’Iglesias. No és una excepció: en ple auge del tsunami mediàtic que va originar la seva arribada al Parlament Europeu, el secretari general de Podem atenia els periodistes en un despatx anodí on l’única peça decorativa era la rèplica a escala de Tyrion Lannister, el protagonista de la seva estimada sèrie ‘Joc de Trons’. I és que el noi que es va fer famós pel fet de vestir roba d’Alcampo, i que viatja en un atrotinat Clio blau que Tania Sánchez insistia que canviés, va explicar a Ana Rosa Quintana que, tot i que creu que ja va sent hora de fer una repassada a la casa, dir “hem de canviar els mobles” és el tipus de coses que l’angoixen. Però pot l’home que vol transformar Espanya tenir por de transformar la seva cuina?
Pablo Iglesias va néixer a Madrid un mes abans d’aquell desembre en què es va instaurar el règim del 78. Amb 14 anys ja militava a les Joventuts Comunistes i als 22 les havia deixades. Va passar la vintena entre els moviments anticapitalistes de Madrid, i amb 30 s’hi va doctorar. Però el nen repel·lent de la política espanyola es diu en realitat Pablo Manuel. Pablo, pel fundador del PSOE, a la tomba del qual es diu que es van conèixer els seus pares el 1972, i Manuel, pel seu avi, un auditor judicial republicà que va dictar nou sentències de mort durant la Guerra Civil i que es va escapar de la seva pròpia perquè un capellà i un ministre de Franco van intercedir per ell.
El jove Pablo Manuel va créixer a Sòria, on es trobava destinat el seu pare, un inspector de treball que de jove va ser empresonat per pertànyer al FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriota) i que va ser defensat per José Bono mentre era a la presó. Potser això explicaria el fet que fos l’expresident castellanomanxec qui organitzés la trobada secreta entre Iglesias i Zapatero molts anys després. De la seva infància a Castella, el líder de Podem encara conserva avui la simpatia per l’equip de futbol del Numància, tot i que també es declara seguidor del Rayo Vallecano, una de les coses que encara comparteix amb l’exdiputat de la CUP David Fernàndez. Amb 14, el matrimoni dels seus pares va fer aigües i Iglesias va tornar a Madrid per passar l’adolescència envoltat de dones —la seva àvia, la seva tia àvia i la seva mare— en una casa on ell, fill únic, era el centre de totes les atencions. En evocar aquella època, el mateix Iglesias confessa haver estat sempre un nen consentit i reconeix que encara avui segueix sent una mica capritxós: “Vull això, i ho vull ara, vull guanyar les eleccions, i ho vull ja”.
Tot i que mai no ha exercit la professió, Pablo Iglesias es va veure avesat a estudiar dret gairebé per herència familiar. Els seus pares eren advocats acabats de llicenciar quan es van produir els assassinats dels laboralistes d’Atocha, i la foto on ambdós aixequen el puny a l’enterrament dels seus companys és una de les que Iglesias guarda amb més estima. Va ser aquell ambient combatiu que li van relatar a casa el que el va animar a matricular-se a la carrera. No obstant això, d’aquell formiguer d’estudiants d’esquerra que els seus pares enyoraven ja no en quedava pràcticament res. Qualsevol que passi avui per la Facultat de Dret de la Complutense veurà més arracades de perla que pírcings, més discos de Dani Martín que de Silvio Rodríguez, i més clenxes al costat que cues. Per sort per a ell, com per a tants altres alumnes desitjosos de noves experiències, l’Erasmus li va salvar la vida.
La ‘dolce vita’: del blanc al lila
La ciutat de Bolonya, una Salamanca a la italiana, és un lloc especial per a la gent de Podem. Per les seves aules han passat altres membres fundadors de l’organització com Gemma Ubasart, Íñigo Errejón o Rita Maestre. Iglesias no va perdre el temps a Itàlia i va aprofitar l’Erasmus, assignatura obligada per a infidels, per posar-li les banyes a la carrera de dret amb la de ciències polítiques. L’exlíder de Podem a Catalunya, Gemma Ubasart, que des d’aleshores és amiga seva, ho atribueix al fet que una facultat i l’altra eren molt a prop. Junts es van deixar veure pels centres socials del moviment antiglobalització, i allà va ser on Iglesias va descobrir els Tute Bianche, el moviment que es va fer famós pel fet de vestir-se amb granotes blanques per realitzar accions de desobediència col·lectiva en el canvi de mil·lenni.
Per a algú que venia de dret i de les Joventuts Comunistes, allò devia ser com si un nen es quedés tancat al Toys’r’us. De ben segur que, entre ronda i ronda de filòsofs marxistes, Iglesias també va tenir temps per a l’esbarjo i la diversió. Si més no, Manuel Monereo, amic personal del líder de Podem i militant històric d’IU, el descriu com una persona ben dotada per a l’oci, “al qual li agrada cantar, tocar la guitarra, beure whisky, triar el vi i sortir a ballar; en definitiva, un noi normal”. Fa un parell d’anys no era estrany trobar-se Iglesias a les terrasses d’Argumosa, un dels carrers més popular de Lavapiés, un barri que recorda el Raval i que s’ha gentrificat gairebé al mateix ritme amb què han millorat els resultats del partit lila en les enquestes.
Quan la seva estada a Bolonya va arribar a la fi i Iglesias va tornar a Espanya per passar la depressió post-Erasmus, ja estava fascinat pels moviments socials italians. D’allà es va endur el terme ‘casta’ i una recepta d’espaguetis a la ‘puttanesca’ que ha posat sovint en pràctica. Però la seva importació més preuada van ser les lectures del teòric marxista Antonio Gramsci, que va passar a ser un dels seus autors de capçalera, idolatria que comparteix amb Monedero, famós per dur una foto de l’italià per tapar la poma d’Apple que el delata com a autor material del pecat de comprar-se un iPad.
De nou a la facultat, Iglesias va tornar a demostrar les seves habilitats de noi aplicat i estudiós. Va acabar dret i es va matricular a ciències polítiques, va devorar totes les assignatures en tres anys, i va aconseguir el Premi Extraordinari de Final de Carrera amb 13 matrícules d’honor. Els aires italians l’havien canviat i havia trobat la seva vocació autèntica: la política. Va ser també entre els murs del Campus de Somosaguas on va conèixer un dels pilars fonamentals en la seva vida. Li havien parlat d’ell abans, un noi molt intel·ligent però “que aparentava aproximadament sis anys”. Era Íñigo Errejón i en realitat en tenia 18. Estava assegut a la part de venda de llaminadures de la cafeteria, i estava buidant un sobre de sucre sobre el pa. Iglesias, segons va confessar a ‘El larguero’, se li va acostar i li va preguntar per què perpetrava aquell crim culinari. “És que així és com un brioix”, li va respondre Errejón. “En aquell moment em van venir ganes d’adoptar-lo”, confessava Iglesias.
Junts van crear l’Asociación Universitaria Contrapoder, un dels gèrmens de Podem, que van presentar el 2006 irrompent vestits amb granotes blanques a la mateixa cafeteria de la facultat on es van conèixer.
Iglesias ja s’havia foguejat com a portaveu dels antiglobalització en mobilitzacions com les de la cimera de Gènova del G8, i començava a fer les seves primeres passes davant de les càmeres. Una de les primeres relíquies que es conserven d’ell és un vídeo de Telemadrid en què un jove Pablo, amb cabellera més frondosa, ulleres de sol sobre el cap, tres pírcings a l’orella i un a la cella i una premonitòria samarreta lila, denuncia la brutalitat dels ‘carabinieri’ a les trifulgues que es van saldar amb la mort de l’activista Carlo Giuliani.
Jaume Asens, que també va militar al Moviment de Resistència Global, diu que “molta gent creu que Pablo Iglesias va néixer com a tertulià, però ell ve d’un passat activista que ha quedat amagat per les seves aparicions als mitjans”. Potser per aquest motiu, Iglesias va tirar d’experiència per doctorar-se i va investigar els moviments a què pertanyia. La tesi publicada l’any posterior a mudar-se a Cambridge i després d’haver estudiat a Glasgow, a Califòrnia i a Florència té com a títol ‘Estudi comparat dels desobedients: d’Itàlia a Madrid (2000-2005)’, i bé podria tractar-se d’un resum d’aquella etapa de la seva vida. No es pot dir que Iglesias no hagi estat lleial als seus amics, ja que molts dels que aleshores l’acompanyaven encara formen part del seu entorn. Llegir els agraïments de la tesi doctoral d’Iglesias, en la qual ja apareixen set de les deu persones que formen el consell de Podem, és com repassar l’onze ideal de la nova política.
El professor Iglesias
Per als alumnes, Iglesias era conegut a la facultat com el professor que emulava ‘El club dels poetes morts’ a les primeres classes i els convidava a alçar-se davant de l’autoritat.
En canvi, l’autèntica estrella del ‘rock’ de polítiques aleshores era Juan Carlos Monedero, diuen que molt més divertit i amb un aspecte més carismàtic que el de Vallecas. Un dels seus alumnes, Ernesto Vicente, que va cursar l’assignatura de geografia política amb Iglesias, recorda que el primer dia va pensar que aquell noi de cabells llargs, camisa de quadres i anelles a les orelles era només un altre alumne: “Era un professor molt normal, que citava Gramsci un dia sí i un altre també, que insistia força en com es preparava les classes a consciència, i molt més políticament correcte que Monedero”. En canvi, aquell Iglesias no era un professor qualsevol. Des del seu despatx, segons expliquen, havia sortit un dels SMS més famosos de la història política d’Espanya, aquell que va dinamitar la jornada de reflexió de les eleccions posteriors a l’11-M: “Pásalo”.
A més a més, havia format juntament amb altres professors afins a l’organització La Promotora, un espai de trobada per a docents i investigadors que ben aviat aconseguiria el control de la Fundació CEPS, el trampolí des del qual Errejón, Monedero o Iglesias van entrar en contacte amb els governs de Bolívia, de l’Equador o de Veneçuela. En una exhibició de força, ells van ser els encarregats de dur a la facultat el president de l’Equador, Rafael Correa, o de fer boicot a una conferència de Rosa Díez, aleshores candidata d’UPyD.
Malgrat tot, aquells dies Iglesias no deixava veure el polític que seria més tard. “Si no hagués estat el cap de Podem, probablement ara no el recordaria per res en especial; la fusta de líder la va construir a consciència després”, recorda el seu antic alumne.
La palanca de la tertúlia
Vicente va ser un dels cinc milions que van seguir atents a les pantalles el debat entre Pablo Iglesias i Albert Rivera al programa ‘Salvados’. Aquell dia, minuts abans que comencés la gravació, i mentre el líder de Ciutadans es preparava amb tres dels seus assessors, el líder de Podem es recolzava tranquil·lament a la barra del bar Tío Cuco, de Nou Barris, mentre menjava un entrepà. Ell, que quan va començar a prodigar-se als platós de televisió es tancava amb Errejón i Monedero per tal que ells es fessin passar per tertulians de la dreta més recalcitrant i el crivellessin amb preguntes, havia comès un dels pocs errors de càlcul des que va començar la seva meteòrica cursa cap al Congrés. A Jaume Asens aquella oportunitat perduda pel seu amic també li va resultar estranya.
Iglesias i Asens es van conèixer en un seminari a Banyoles. El català es va fixar en el madrileny perquè el seu físic no es corresponia gens amb la seva edat. Tenia un aspecte massa juvenil, però parlava amb una veu molt greu. El regidor de l’Ajuntament de Barcelona i Pablo Iglesias, abans militants de l’esquerra antiglobalització, van començar en aquella trobada una amistat que perdura avui. Va ser el 2001, al País Basc, quan Asens va descobrir l’Iglesias més metòdic quan encarava les intervencions. Era un noi que aleshores ja donava molta importància a la posada en escena i es preparava molt a fons. “Aquella nit, després de sentir-lo repetir una vegada i una altra la seva intervenció, vaig pensar que era un home… amb molta perseverança”, confessa. Tot i així, la desimboltura d’Iglesias encara no era la que ara li permet aquest discurs a mig camí entre l’arenga militar, les rimes raperes compromeses i les paraules de profeta.
Això va venir després, quan, conscient de les seves carències comunicatives, Iglesias es va entrenar a fons per millorar la seva presència pública i l’exposició als mitjans: va fer teatre, va estudiar cinema i va compartir pupitre amb la model Helen Lindes, que el recorda com un company molt aplicat, en un curs de presentadors a l’Instituto de Radio Televisión Española. En només uns quants anys, el de Vallecas va provar tot a la seva particular ‘Operación Triunfo’. No obstant això, on més havia après sobre les debilitats comunicatives de l’esquerra espanyola va ser al Masters of Arts in Communication de l’European Graduate School, un curs en una elitista escola suïssa que costa més de 20.000 euros i que té una fase presencial que es cursa a la ciutat de Saas-Fee, al cantó suís de Valais. Iglesias, que parla anglès, italià i francès, es va barrejar allà amb altres prometedors estudiants i un grup selecte de prestigiosos professors com Slavoj Zizek, Jacques Rancière o Michael J. Shapiro. D’allà va tornar amb la idea clara d’assaltar els platós televisius, o tal com va confessar al pròleg del llibre ‘Claro que Podemos’: “Si no pots arribar als mitjans, converteix-te en els mitjans”.
Amb aquest esperit va néixer ‘La Tuerka’, tertúlia política guiada pel mateix Iglesias que inicialment es feia al voltant d’una precària taula de Tele K, una televisió local de Vallecas, on tant citava La Polla Records com El Nega, el cantant del grup de ‘hip-hop’ Los Chikos del Maíz. Revisitar avui els vídeos d’aquells programes té quelcom de buscar les imatges dels primers gols dels futbolistes més mediàtics.
“Sense ‘La Tuerka’ la resta de coses no haurien estat possibles, té quelcom de màgic que fascinarà tots els historiadors o tots els investigadors de Podem”, confessa Iglesias amb la seva modèstia habitual en una entrevista. Des d’un primer moment els fundadors de La Tuerka es van plantejar aprofitar les eines de les noves tecnologies per augmentar la seva difusió. Una qüestió que sempre ha interessat l’entorn de Podem, si més no, en les darreres eleccions generals, Iglesias era l’únic dels quatre candidats que van assistir als debats que va tenir compte de Twitter abans que partit.
Malgrat que dins dels seus límits ‘La Tuerka’ funcionava prou bé, hi va haver un fet que la va catapultar a la fama: l’esclat del 15-M. Feia dies que Iglesias i els seus companys miraven amb enveja les ‘primaveres àrabs’, però no imaginaven que es replicarien amb tant d’èxit a la seva pròpia ciutat, Madrid. El líder de Podem ha reconegut en diverses ocasions que a ells també els va atropellar el 15-M. La diferència és que es van adonar molt aviat que es trobaven davant d’una d’aquelles finestres d’oportunitat de les quals parlava Gramsci, i van decidir aprofitar-la.
Van redoblar esforços i el públic va començar a respondre. En uns quants mesos, La Tuerka es va convertir en la tercera tertúlia més seguida a través d’Internet. Dos anys després, van demanar 6.000 euros per finançar el seu programa i en van recaptar 20.000. La feina d’Iglesias en el camp de l’activisme i de la docència havia tingut sempre una difusió limitada, i aquell suport del públic el va impressionar. Aquell mateix any, el professor que havia après del seu avi que sempre és millor tenir amics als dos bàndols va pujar l’esglaó següent.
El dia en què Pablo Iglesias va aparèixer com a tertulià del programa ‘El gato al agua’, tot va canviar. Després de la recepció de la seva primera aparició a la cadena Intereconomía, va ser plenament conscient que la seva presència als mitjans de comunicació era una cosa que podia ser-li molt útil políticament i es va disposar a aprofitar-ho com si es tractés d’un Arquimedes amb cua: doneu-me una tertúlia i mouré el món. “La gent es pensa que es milita als partits o als col·lectius polítics, però no és veritat: la gent milita als mitjans de comunicació. Es tracta d’entrar en aquesta escena mediàtica”, deia Iglesias en un dels vídeos emesos a ‘La Tuerka’.
Fins aleshores pensava que els únics que podien encapçalar un nou moviment polític a l’Estat espanyol eren Ada Colau o Alberto Garzón. Per què?, li va preguntar l’editora Ana Domínguez en una entrevista. “Perquè posseeixen aquest lideratge mediàtic”, va contestar.
A poc a poc, Iglesias es va fer un habitual als programes de la cadena de dretes i va explotar la morbositat que suposava per a l’audiència veure un d’aquells ‘rastaflautes’ de polítiques encastat a la taula més rància de la televisió. Però la seva intenció no era pas ser una atracció de circ o aquella persona que ocupa l’esquerra a la gran taula rodona del xou polític, sinó la de vendre’s com una alternativa política real. Des d’aleshores, Iglesias no li va fer escarafalls a res, i l’hem vist córrer amb Ana Rosa Quintana, cantar Krahe amb Pablo Motos, visitar l’Equador amb Évole, ennuegar-li l’esmorzar als tertulians de TVE, confabular al Tío Cuco amb Rivera o confessar-se amant del bàsquet a ‘El larguero’ de José Ramón de la Morena.
Pablo Iglesias va exposar per primer cop la ‘hipòtesi Tuerka’ ja al juliol de 2012 sobre la necessitat de construir un “dispositiu audiovisual” per a l’esquerra del segle XXI. Segons deia en aquest vídeo ja fa alguns anys: “El 95% d’una campanya és un dispositiu audiovisual. El 95% d’un discurs polític és un dispositiu audiovisual”. Ho va explicar en una conferència de qui aleshores només era presentador de ‘La Tuerka’ i professor de ciència política de la Complutense.
https://www.youtube.com/watch?v=-ZPOWi0Zz1k
Del PCE a Podem
Ja amb nova imatge i l’escó d’eurodiputat a la butxaca, Iglesias es va acomiadar de la seva etapa com a professor el 2014. Aleshores va reconèixer que havia arribat l’hora de deixar de ser l’’enfant terrible’ de l’esquerra i tractar d’assumir la responsabilitat de governar. L’home que de nen llegia Verne i Salgari compulsivament s’havia convençut que podria ser el protagonista de la seva pròpia aventura. Mesos abans, els nois de Podem s’havien convertit en una de les sensacions polítiques de l’any després de conquerir cinc escons al Parlament Europeu.
Amb l’èxit aconseguit i el vent de les enquestes bufant les veles, Iglesias es debatia entre nedar per convèncer els votants d’Esquerra Unida o guardar la roba per cridar l’atenció dels del PSOE. Totes les famoses línies vermelles encara estaven per definir. En menys de quatre anys ha deixat de criticar els marxistes que van derivar en socialdemòcrates, de somiar amb una hipotètica sortida de l’euro o d’esgrimir la necessitat d’un control més exhaustiu dels mitjans de comunicació privats. Veneçuela queda ara una mica més lluny. Potser perquè, com va confessar en una entrevista al diari ‘El Mundo’, a Podem s’havien enfrontat al problema d’haver de madurar molt ràpidament.
Errejón i Iglesias aquesta vegada han irromput junts a la cafeteria del Congrés. De Vallecas a la Carrera de San Jerónimo hi ha menys de mitja hora amb metro. Els politòlegs ja no van amb granotes blanques; ara duen camises. Iglesias podrà continuar conduint un Clio blau per anar a treballar, i aparcar-lo prop dels Mercedes de la casta. No s’ha decidit encara per reformar la cuina, però ja ha canviat el paisatge parlamentari. Al davant se li augura una legislatura curta; però, com diria el seu estimat Evaristo, de La Polla Records, “Aprieta el culo, tío, que empieza el baile”.
