• Text: Clàudia Rius | Foto portada: Ivan Giménez
  • 4/12/2018

La cultura catalana viu una explosió de noves veus. Però potser no les coneixem prou. Per sota dels 40 anys, hi ha diverses generacions d'artistes que sigui per un tap generacional, sigui per la crisi econòmica, sigui per les dinàmiques pròpies de la indústria cultural, no han tingut ni la tribuna pública ni el reconeixement que es mereixen. CRÍTIC t'acosta 10 veus que no et pots perdre del món cultural que tenen molt a dir sobre el món editorial, el teatre, la música, Internet o l'activisme.

Encetem una sèrie de quatre reportatges sobre el present i el futur de la cultura i la contracultura de Barcelona

Ingrid Guardiola: “Les imatges han substituït l’experiència directa amb el món”

Assagista

No és estrany que Ingrid Guardiola (1980, Girona) treballi en projectes de vídeo assaig com “Soy Cámara” o en festivals com el Miniput, que reivindica la televisió de qualitat i amb vocació de servei públic. Guardiola dedica la seva investigació al poder de les imatges, i acaba de publicar ‘L’ull i la navalla’ a l’editorial Arcàdia. Per què es bolca tant en aquest tema? “Les imatges han substituït l’experiència directa que tenim amb el món”, explica; “cal parar atenció a aquestes interfícies: preguntar-nos quin paper tenen, com funcionen, quin és el seu context”. El seu futur ideal va lligat a una ‘escola de la imatge’: desenvolupar una mirada crítica, analitzar allò que veiem. “Viure enmig d’una sobreabundància d’imatges fa que aquestes desapareguin, però queden en el nostre subconscient i ens signifiquen”. A part d’educar la mirada, defensa que hem de prendre consciència de les eines a través de les quals produïm imatges, perquè “si no entenem el mitjà ni la seva estructura, mai podrem entendre qui hi ha darrere d’aquesta informació”.

Clara Peya: “Demano als homes que, si treballen en formacions on no hi ha cap noia, decideixin no tocar”

Pianista

Amb tres anys ja tocava el piano i no ha parat mai, tot i que es dedica professionalment a la música des dels 21. Clara Peya (Palafrugell, 1986), és una de les poques persones que poden dir en veu alta que es guanyen la vida tocant el piano. Carrega a la seva esquena vuit discos i ha participat en 21 projectes teatrals, alguns dels quals amb la companyia que té amb la seva germana: Les Impuxibles. El seu últim disc és ‘Estómac’, una desconstrucció de l’amor romàntic amb perspectiva de gènere, un punt de vista que aplica constantment a la seva vida: “Les dones estan silenciades com a veu, i, com que crec que jo tinc un privilegi, vull fer-lo servir per donar visibilitat a les altres dones per reconèixer-les”. El que la gent pugui pensar sobre ella només li importa a escala musical. Sobre el futur del món de la música, demana que “els homes renunciïn als seus privilegis, que facin un pas enrere, i que, quan toquin en formacions de diverses persones i no hi hagi cap noia, decideixin no tocar”.

Carla Rovira: “El feminisme està obrint les portes perquè tot es ventili”

Dramaturga

Carla Rovira (Barcelona, 1982) ha treballat en companyies com La Calòrica, Les Impuxibles o LAminimAL. Els seus inicis com a actriu han derivat en oportunitats de treballar en direcció, sobretot després de l’èxit de la seva estrena a FiraTàrrega el 2015, amb l’obra ‘Most of all, you’ve got to hide it from the chicks’, i del reconeixement d’’Aüc’ o de ‘Màtria’. Però no tot és un camí de roses: “El capitalisme em deixa exhausta perquè tinc la sensació que, si no aprofito una oportunitat, desaparec, i haig d’estar treballant constantment”, explica. És una situació que viuen moltes persones de teatre: s’ocupen des de l’actuació fins a la producció, i acaben esgotades. Tot i això, Rovira se sent ara una privilegiada i, malgrat assegurar que “el teatre català és mercantilista i elitista”, creu que “el feminisme està obrint les portes perquè tot es ventili”. Segons Rovira, col·lectius com Dones i Cultura han aconseguit fer palès que cal que les programacions dels teatres catalans siguin paritàries, però a efectes pràctics encara no estem notant els canvis: “Estem posant el xip del canvi, però igualment anem tard”.

Blanca Llum Vidal: “No és que l’1-O m’influenciés com a poeta; és que em va tocar com a persona”

Poeta, treballadora social, filòloga, traductora

Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) recorda haver començat a escriure prosa a 14 anys, però no va ser fins més endavant que va començar a fer poesia. Però això no és important, perquè deixa clar que cap dada biogràfica no és rellevant a l’hora de llegir la seva obra. El que sí que és determinant és el seu context: “Escric perquè sóc aquí, no estic aïllada del món”. Per tant, el moment social i polític en què viu té repercussió a l’hora de crear: “No és que l’1-O m’influenciés com a poeta; és que em va tocar de dalt a baix com a persona”. Creu que és impossible no comprometre’s amb l’entorn, i que això no solament es nota en l’escriptura, sinó també en la lectura. Reclama una crítica forta i s’allunya de les ensabonades literàries. Al públic lector li demana que llegeixi molt i que gaudeixi, perquè és a partir de les bones lectures que es pot escriure bé. A part del seu vessant literari, Blanca Llum Vidal és treballadora social en un pis tutelat de Barcelona.

Eloy F. Porta: “La cultura catalana tendeix a l’exageració”

Assagista

Eloy F. Porta / Foto: Ricardo Domingo

És un dels millors assagistes que hi ha avui a casa nostra i acaba de publicar ‘L’art de fer-ne un gra massa’ a Anagrama. Eloy F. Porta (Barcelona, 1974) veu l’assaig com un gènere difús que té el seu centre en el format llibre, però que s’adapta bé al món digital. Per exemple, a Twitter o a Facebook, en forma d’aforisme, de sil·logisme o de reflexió hiperbreu. O també en alguns tipus de periodisme. Creu que l’edició d’assaig ha millorat els últims anys —“Ara hi ha més editorials i més tesis doctorals publicables”— però que encara té un dèficit —“S’han de traduir obres importants”. A més, reivindica una part de l’edició que passa desapercebuda: els catàlegs d’art, sovint “volums col·lectius de teoria cultural i via d’entrada de molts pensadors estrangers”. En consonància amb el seu últim llibre, creu que la cultura catalana tendeix a l’exageració, però que això estimula la creació que sorgeix del país: “La retòrica del ‘molt’ és una cosa que sembla normal quan has estudiat a Catalunya, però després veus que no és tan habitual en altres cultures”. Tot i això, assegura que les obres de totes les civilitzacions “sempre tenen algun tret de megalomania”, algun deliri que té també la seva part còmica i ridícula, com intenta explicar en el seu llibre.

Àlex Hinojo: “La societat encara no reclama drets digitals”

Exdirector d’Amical Wikimedia i cofundador del projecte Dretsdigitals

Processed with MOLDIV

Tots consultem la ‘Viquipèdia’, però un dels qui la construeixen és Àlex Hinojo (Sabadell, 1980). Per a ell, es tracta de compartir coneixement en obert i sense ànim de lucre, a més de contribuir a viure plenament en català a la xarxa: “Quan investigo coses, per què guardar-les si puc posar-les en un lloc perquè arribin a tothom i puguin ser millorades col·lectivament?”. L’Àlex va estudiar empresarials, després gestió cultural i després gestió de museus. Creu que la ‘Viquipèdia’ és una eina temporal i s’imagina un futur en el qual no la farem servir. Ara bé, com que el contingut que hi ha dins és de llicència lliure, es podrà reaprofitar: “Quan d’aquí a algun temps siguis a casa i facis una pregunta al dispositiu electrònic del moment, d’on creus que traurà la informació?”. Hinojo es mou entre dos pols: comparteix l’optimisme de les persones que generen coneixement en obert, però pateix per l’ús que el capitalisme pugui fer d’Internet. “Quan la societat demana, el polític reacciona, però en general la societat encara no reclama drets digitals”. Aquesta és la seva petició de futur.

Oye Sherman: “Com més divers sigui l’entreteniment, millor”

Humorista i guionista

Maria Rovira, ‘aka’ Oye Sherman / Foto: IVAN GIMÉNEZ

Si no la coneixeu pel nom, ho fareu pel sobrenom: Maria Rovira (Barcelona, 1990) és la monologuista i guionista que ens fa riure sota el pseudònim ‘Oye Sherman’ i que sobretot podem sentir a Catalunya Ràdio i al canal d’En Minoria de YouTube. És en aquesta plataforma on tenen bona acollida els seus vídeos d’humor en català, quotidià, feminista i amb un intel·ligent grapat de referents culturals i jocs lingüístics. Rovira assegura que, quan se sent més satisfeta de la seva feina, és quan la fa servir per desafiar estereotips, com ara els que rodegen les dones: “L’entreteniment és cultura i vehicula reflexions; per això crec que, com més divers sigui, millor”, apunta, tot i que deixa clar que “no crec que estigui canviant el món”. D’altra banda, la humorista apunta que “hi ha temes que no vull tocar perquè penso que no m’incumbeixen: per què sempre fem bromes de gitanos quan tenim un gran ventall d’opcions sobre qui fer-ne? No m’interessa perquè em sembla una espècie de ‘bullying’”. L’humor en català encara ha de trencar la barrera ‘digital, i ‘Oye Sherman’ és una de les persones que demostren com fer-ho.

Miquel Missé: “El fet ‘trans’ és l’expressió última d’uns malestars generals”

Sociòleg i activista ‘trans’

Miquel Missé / Foto: ANA BELÉN JARRIN

És un dels activistes que van articular la primera manifestació pels drets ‘trans’ de Barcelona. Miquel Missé (Barcelona, 1986) creu que hi ha una agenda de política ‘trans’ que cada cop s’està fent més hegemònica, i que això genera un debat: “Què passa quan una cosa és ‘outsider’ i compta amb una pluralitat de veus, però entra a l’agenda pública, s’institucionalitza i les seves reivindicacions es fan cada cop més conservadores?”. Com a mínim, diu, els partits ara ja saben que els ‘trans’ voten i que han de tenir un discurs per a ells: “La cosa no va d’esquerres o de dretes: hi ha dretes liberals que han sabut fer un ús de la qüestió ‘trans’, com ara Ciutadans”. Per a ell, la societat hauria de fer un exercici paral·lel: posar-ho fàcil a les persones que volen transitar i, alhora, preguntar-se per què no s’han sentit bé en societat. “El fet ‘trans’ és l’expressió última d’uns malestars que no només tenen els ‘trans’”, especifica. Deures per al futur? Aprofundir en per què els homes deixen poc espai per explorar la feminitat, i les dones la masculinitat.

Eva Baltasar: “El context social em pertorba, m’agredeix, se m’insinua i em bufeteja”

Escriptora

Eva Baltasar / Foto: David Ruano

Eva Baltasar (Barcelona, 1978) escriu perquè li agrada, perquè en gaudeix i perquè ho necessita. Però, quan ho fa, no pensa en ella ni en el lector: “Tan sols m’expresso”. Ara bé, un cop el llibre ja ha abandonat l’esfera íntima, l’entusiasma la idea que sacsegi cervells. Amb ‘Permagel’, publicat per Club Editor, ha guanyat el premi Llibreter 2018, però socialment s’esforça per passar desapercebuda. “Estic poc lligada a les persones i als cercles culturals del moment perquè sento que això m’allunya de mi mateixa. Si no ho fes, el nucli de la meva vida perdria honestedat i acabaria sent víctima de la meva pròpia pretensió”. Compta que “l’art fa com la vida i s’obre camí”, però la preocupa que s’estengui la manca d’esperit receptor i no es talla en dir que “el context social em pertorba, m’agredeix, se m’insinua i em bufeteja constantment”. Tot i això, i de cara al futur, assegura que “el context cultural, que és indissociable del social, es redimeix gràcies a l’obra honesta de molts artistes i autors”.

Aldo Urbano: “A Barcelona no hi ha ni mercat ni diners; per això els artistes estem units”

Artista

Aldo Urbano / Foto: Oriol Rigata

El pintor Aldo Urbano (Palau-solità i Plegamans, 1991) té el seu estudi a l’Hospitalet de Llobregat, territori on s’han traslladat un bon nombre d’artistes barcelonins que no poden pagar el lloguer a Barcelona. La seva obra ha estat reconeguda amb premis com el que atorga l’Associació de Galeristes d’Art de Catalunya. Juga amb les teories dels colors i les formes que sorgeixen de manera orgànica, “per exemple, quan simplement agafem un bolígraf i comencem a dibuixar”. Les seves obres impacten l’espectador, tant pels tons com per la impossibilitat del que dibuixa: “Si dediques tant de temps a fer un quadre, és perquè et desperti alguna cosa, i alhora hi ha poques imatges que ho aconsegueixin”. També s’interessa pel còmic, estil que li agradaria unir amb la pintura, i aplica un humor sarcàstic a bona part del que fa. Els pintors poden estar en una situació precària, però Urbano hi troba el costat positiu: “A Barcelona no hi ha ni gaire mercat ni gaires diners, i potser per això, els artistes estem molt units”.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari