18/12/2018 | 17:57
“Unamos las ideas y enseñémosles los dientes; no podemos dejar en manos de unos dandis la cultura popular”, canta la banda de ‘ska’, ‘funk’ i ‘reggae’ de Cornellà de Llobregat, Muyayo Rif. La cançó “Cultura popular” posa èmfasi en el fet que la cultura no la fan les empreses, tampoc els governs, ni les institucions, sinó que és cosa de la gent i, per tant, dels carrers. Ras i curt. La cultura és vida i no pot “enfonsar-se”, hi afegeixen a la tornada.
Acollint-nos en la seva idea de cultura —cohesió, convivència, transformació i intercanvi—, us proposem un recorregut, sense guies d’oci ni recomanacions d’alta estofa, per algunes d’aquestes expressions al marge que es donen a Barcelona: des de sopars populars fins a ràdios inclusives, des d’esports amb perspectiva de gènere fins a teatre comunitari. Veïns, barri i, com dirien els Muyayo, molt poc dandi.
1. L’esport, cohesionador social
La pilota, de cuir però de semblant massís, recosida sense que hi càpiga un àtom entre fils, impacta contra el terra amb violència. Un tro s’escampa pels carrers adjacents a la plaça del Dubte, un espai frontissa entre els barris del Raval i el de Sant Antoni. El tir ha estat tan potent que el ‘nano’ que aguanta el bat, de fusta i gastat de les puntes pels cops contra l’asfalt, no arriba a colpejar-la i de terra l’esfera surt escopida a tota velocitat, en línia recta cap a la vorera. Un senyor que arrossega un carro l’esquiva per centímetres.
Fins fa pocs anys, el carrer era l’únic espai on els joves d’origen pakistanès, bangladeshià o indi podien practicar el seu esport més popular, el criquet. Així ho va fer Aminah Akram, estudiant d’educació social, poc després d’arribar a la ciutat. Sempre al carrer. Fins que es va posar en marxa el projecte Cricket Jove Barcelona. “L’esport permet obtenir uns valors, una disciplina i un desenvolupament personal i social que millora l’individu i les seves relacions. Aquelles persones que viuen en situació de vulnerabilitat són les que més el necessiten”, diu Akram, que va fer d’entrenadora un any i mig a Trinitat Vella, un dels barris on també es practica habitualment el criquet.
L’esport va guanyar fama primer al Besòs. Allà va transcendir-hi el primer equip femení de l’Estat: Ma’isah, el van anomenar. En urdú, llengua que es parla fonamentalment al Pakistan i a l’Índia, volia dir ‘caminar amb orgull’. Es tractava d’una idea sorgida en el marc del projecte social del barri Espai de Trobada, una iniciativa nascuda el 2012 amb la idea primigènia de potenciar l’aprenentatge de la llengua catalana entre noies de 13 a 21 anys d’origen pakistanès però que, a proposta de les mateixes usuàries, va acabar formant l’equip de criquet femení.
El criquet ha estat una experiència apoderadora per a moltes noies que n’han fet, de la seva pràctica, una lluita feminista
Ma’isah va començar abans de l’arrencada de Cricket Jove Barcelona. Ara, una desena d’equips formen una lliga regular sota el paraigua d’aquesta iniciativa, que ha permès els joves seguir amb una tradició que, de retruc, els ha facilitat entrar en contacte entre ells i —sobretot— lluitar contra estigmes de gènere. “L’esport en abstracte serveix per crear processos socials, per aprendre valors”, destaca Jéssica González, coordinadora del Centre d’Estudis Africans i Interculturals, que, conjuntament amb la Fundació per l’Esport i l’Educació de Barcelona (FEEB), tira endavant Cricket Jove Barcelona. “El projecte de criquet s’entén com a generador de preguntes i qüestions entorn del gènere. Vivim el doble discurs que les noies pakistaneses no surten de casa; però, quan volem que vagin a equipaments esportius, no les deixem vestir com volen. Per tant, volem que facin esport però a la nostra manera, la de la societat dominant. Hem aconseguit un espai de sororitat”, hi afegeix. Akram hi està d’acord i reflexiona que, sense aquesta iniciativa, li hauria costat més entrar en contacte amb altres companyes apassionades d’aquest esport: “Va ser una experiència fonamental, on podia relacionar-me amb joves que tenien múltiples talents però amagats; l’esport era una oportunitat per fer-los aflorar”.
L’experiència apoderadora del criquet no és nova a Barcelona, on també altres esports han potenciat el gènere per fer-ne, de la mateixa pràctica, una lluita feminista. És el cas del Roller Derby, un esport sobre patins originari dels Estats Units on les dones en són les creadores i les practicants. Un espai, a més, transinclusiu. A la capital catalana hi ha un dels equips de referència a l’Estat, el Barcelona Roller Derby, que s’organitza de manera assembleària. “Autèntic feminisme sobre rodes”, l’anomenen les seves participants.
2. Teatre que enforteix la vida comunitària
Les llambordes del celobert que dóna entrada a Can 60, una casa fàbrica reivindicada pels veïns i comprada per l’Ajuntament de Barcelona en aquesta legislatura, comencen a ser perilloses. Rellisquen. La pluja, fins ara, havia estat respectuosa; només ha fet acte de presència al final del Safari Raval, un ‘tour’ contra l’estigmatització organitzat per diferents entitats i associacions del barri que buscava canviar la imatge que es té de l’antic ‘Xino’.
Una cinquantena de persones, entre veïns i turistes que s’han sumat a la passejada, s’encabeixen com poden a la sala principal de Can 60. Estan a punt d’escoltar un clàssic alemany de transmissió oral adaptat per a l’ocasió pel col·lectiu d’arts escèniques INCA Catalunya: és la ‘Caputxeta Roja’, la història d’una nena combativa amb vestit roig i amb una àvia que “vivia en un bosc anomenat Ágora Juan Andrés Benítez”.
INCA utilitza el teatre per enfortir el teixit social i generar espais de diàleg impossibles sense art
El de l’INCA és un dels espais del Raval on les arts escèniques van més enllà del text i de l’excel·lència dramàtica. El teatre serveix per enfortir el teixit social, per generar espais de diàleg impossibles sense l’art. També al districte de Ciutat Vella hi ha una altra experiència amb arrels transformadores en aquest sentit: Forn de Teatre Pa’tothom, nascut l’any 2010, que sota la filosofia del teatre de l’oprimit analitza les relacions de poder amb la pràctica teatral participativa, una idea que va néixer als anys seixanta gràcies al dramaturg Augusto Boal. Ara, Pa’tothom fins i tot ha desenvolupat una escola popular d’interpretació.
“El fonamental per a nosaltres és apoderar i habitar els espais públics”, respon Paula Pascual, atrafegada aquests dies perquè estan a punt d’estrenar un espectacle que han elaborat entre un munt d’entitats del barri: el Centre Bolivarià, l’Associació de Capoeira, etc. “L’espectacle el podríem haver fet en una saleta, però ens hem ficat en un sidral de tallar carrers perquè el resultat ha de ser per a la comunitat. Volem transformar els espais quotidians amb la poètica que té el teatre”, matisa. El recorregut performatiu començarà a la plaça Salvador Seguí i portarà el públic pel carrer Robadors i per altres racons del barri.
L’INCA fa més d’un any que participa del projecte en el programa de creació artística comunitària als barris Art i Part, obrint els seus tallers als veïns perquè l’autoaprenentatge i la col·laboració siguin eines clau en les representacions. “Per a l’INCA, un procés artístic comunitari ha d’estar sostingut per un procés artístic fort i generar un espai al qual es pugui aproximar tothom, entendre per què la gent assisteix a un taller i veure quin objectiu podem assolir junts”, conclou Pascual.
3. Cosir i cosir fins a teixir el barri
Roquetes ha estat, com la majoria dels barris del districte al qual pertany (Nou Barris), cosida i recosida pels veïns. Al llarg dels anys seixanta, les onades migratòries van fer que els nous habitants fessin les seves cases en llocs impossibles, amb pujades més pronunciades que alguns ports de muntanya del Tour de França. Això no ha impedit, però, que la zona guanyi equipaments gràcies a la lluita veïnal, com l’Ateneu Popular 9 Barris, o que fins i tot tingui una cita d’alta costura, anomenada Roquetes Fashion Week. Només dura un dia, però tant se val: veïnes del barri cusen (durant tot l’any), veïnes del barri desfilen. Dalt i baix la passarel·la, les dones del barri s’apoderen.
Roquetes és un barri excepcional. Ho és tant que fan servir, així com altres barris de Barcelona, un concepte sociosanitari ben innovador: les prescripcions socials.
El sedentarisme del barri va alertar el Centre d’Atenció Primària (CAP) i des d’allà, a través del Pla comunitari de la zona, es va promocionar un grup de Caminaires; gent gran que, guiada per un monitor, feia sortides setmanals. L’activitat s’ha fet tan popular que s’han desbordat les previsions del CAP i ja són una trentena les veïnes que surten a caminar. Al principi eren dues sortides per setmana, però ara s’autoorganitzen per sortir també els divendres. En les sortides la fan petar i es mouen: cultura del quotidià en un barri ‘fet’ pels veïns.
4. Des dels fogons es transforma
També a Nou Barris es desenvolupa, des de fa 15 anys, el Festival Sopes del Món Mundial, organitzat per la Xarxa 9 Barris Acull i amb la participació d’una quarantena d’entitats i persones que reparteixen fins a 700 litres de sopes d’una vintena de països. El Festival Sopes del Món Mundial és una tradició en llocs com Itàlia, França o Alemanya i va començar a Nou Barris, precisament, per l’alta taxa de migració que té el districte, d’un 17%. I és que, des dels fogons, es lluita contra els estigmes i es transforma.
Des dels fogons, a més, s’exerceix la solidaritat. Així ho creuen des del menjador solidari i autoorganitzat del Besòs, el Gregal, part de l’emblemàtica cooperativa llibertària Gregal, que alimenta més de mil persones gràcies a la col·laboració dels veïns i dels paradistes del mercat del barri. Allà hi va el qui no té casa i també el qui en té però no es pot permetre un àpat (i s’endú un tàper). Allà el barri es troba. El funcionament bàsic? Per mitjà —com ells mateixos expressen— de “persones voluntàries que donen el seu temps per preparar els dinars de cada dia i netejar i mantenir el menjador solidari”. Des dels fogons, s’expliquen les cultures d’origen. El Gregal serveix d’aixopluc per pal·liar un problema bàsic: la infraalimentació de moltes persones del barri.
L’Espai Mescladís fa servir el menjar com a eina per a la diversitat i la inclusió laboral
Mame Mor, portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, coneix molts dels seus companys que s’hi han vist involucrats. Però la del Gregal no és l’única experiència relacionada amb el menjar en la qual el col·lectiu ‘manter’ ha col·laborat des del seu naixement. El Sindicat ha elaborat des de l’octubre del 2015 un mínim de quatre sopars populars l’any. Això els ha permès generar una “caixa de resistència”, principalment pel cost dels advocats, però també els ha facilitat “estendre la seva cultura”. El darrer sopar el van fer, precisament, al Besòs, on viuen la majoria de venedors. “Aquests sopars diuen molt de nosaltres. Per viure a Barcelona, necessitem adaptar-nos però també fer arribar el que som”, clou Mor. Què hi ha de millor que un bon plat de ‘thieboudienne’, peix amb arròs i salsa de tomàquet, per iniciar aquesta descoberta?
A la cuina, també es generen experiències inclusives i oportunitats. Aquest ha estat l’esperit, des de fa prop de catorze anys, de l’Espai Mescladís, al Raval. Allà s’hi formen en la cuina unes 80 persones l’any, la majoria migrants en situació administrativa irregular, que després passen a fer pràctiques en empreses del sector de l’hostaleria. La ràtio de contractació de la iniciativa està entorn del 30%. “Volem fer servir el menjar com a eina per a la diversitat. Enriquir-nos mútuament. I, si ho podem fer de manera apetitosa, a través del menjar, millor. La inserció sociolaboral és concreta i fàcil de mesurar, però el treball comunitari sobre les sensibilitats, les emocions, les idees i els prejudicis de les persones és molt més complex. Per això aprofitem la trobada vivencial, el contacte. En la nostra societat, menjar és una cosa sovint individual, però pot ser un espai de compartir, de reflexió. Ens permet obrir-nos a altres maneres de ser”, diu Martín Habiague, director i fundador de Mescladís.
5. Inclusió i comunicació: quan el relat el fa la gent
Sobre el barri de la Mina, a la frontera líquida entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs, no solament hi escriuen els diaris. També ho fan els veïns. I això és gràcies al projecte Desdelamina.net, un portal comunitari creat l’any 2003, que ha apropat els últims anys la cultura digital als habitants d’aquest barri perifèric. Desdelamina.net fa servir eines com el mapatge col·lectiu o l’urbanisme preventiu, però sobretot treballa l’anàlisi crítica de notícies. “A escala educativa, és important perquè ha estat un procés d’apropiació, en certa manera, dels ‘mass media’. Una pedagogia alliberadora. Sobre la Mina s’ha construït un relat molt marcat i estigmatitzador, de crònica negra. I el portal ha fet que els veïns tinguin una veu pròpia activa”, diu David Picó, educador i dinamitzador de la web i part de la plataforma Educació Social i dels Salesians Sant Jordi.
En la dinamització col·lectiva i inclusiva des dels mitjans, no hi ha cap altre projecte com Radio Nikosia
Les ràdios comunitàries, lliures o associatives són una realitat a pràcticament tot Barcelona. N’hi ha a Sants (Ona de Sants-Montjuïc), al Carmel (Boca Ràdio) o al Poble-sec (Ràdio CAVAret). En són tantes que fins i tot s’acaba de crear una xarxa amb algunes.
Pel que fa a la dinamització col·lectiva i inclusiva des dels mitjans de la comunicació, no hi ha cap altre projecte a Barcelona com Radio Nikosia. “Ahora es cuando la locura es un lugar normal y la normalidad vuelve a ser relativa. Ahora es cuando entras en el universo Nikosia”, arrenca, sistemàticament, la seva emissió. Nikosia és la primera ràdio de l’Estat espanyol realitzada per persones amb diagnòstic en salut mental. L’objectiu és lluitar contra l’estigma i són més de 70 les persones que col·laboren en el projecte per assolir-lo. Nikosia emet des de la seu, al barri Gòtic, de Contrabanda FM, una ràdio lliure que va començar a funcionar l’any 1991. Lliure, assembleària i autogestionada. “Des de la bogeria lluitem per a la bogeria”, dicta l’eslògan de Nikosia. ‘On air’.
