Crític Cerca
Reportatges

Els abusos sexuals infantils: una realitat oculta i menystinguda

Un 17% de la població catalana ha patit abusos sexuals durant la infància, segons les dades d'un informe de Save the Children

18/11/2018 | 19:00

Les dades d’abusos sexuals infantils a Catalunya són esfereïdores: gairebé 1 de cada 5 persones ha patit algun tipus d’abús durant la seva infantesa; 8 de cada 10 abusadors són de l’entorn de la família o de confiança proper a l’infant. Amb aquestes xifres damunt la taula, per què no se’n parla prou? Per què la societat li gira l’esquena? CRÍTIC aborda l’abús sexual infantil amb dades, analitza les deficiències del sistema per protegir les víctimes i aporta el testimoni de persones que en algun moment el van patir.

Gràfic: HELENA OLCINA

A Catalunya, un 17% de la població (un 15,5% dels nois i un 19% de les noies) ha patit abusos sexuals durant la infància. Són dades de l’informe ‘Ulls que no volen veure‘, en el qual Save the Children explora aquesta realitat que considera “oculta” i “infravalorada” a casa nostra. “Els menors que pateixen abús sexual infantil són víctimes de conductes inadequades amb contacte físic o sense per part d’un adult o d’un altre menor en les quals se’ls converteix en objectes sexuals”. Qui així ho defineix és Pilar Polo, psicòloga i cap de Relacions Institucionals de la Fundació Vicki Bernadet. Aquesta entitat, que fa més de 20 anys que treballa en l’atenció integral, prevenció i sensibilització dels abusos sexuals infantils, ha vist com en el darrer any s’han incrementat un 44,6% les demandes d’assessorament jurídic i un 39% les d’atenció psicològica presencials.

Un assumpte privat?

El fet que l’autor sigui de l’entorn de la família o de confiança proper a l’infant en un 85% dels casos fa que es tracti del tema com un tabú, explica aquesta psicòloga. “Costa acceptar que algú pugui convertir un membre de la mateixa família en un objecte sexual”. A més, “volem pensar que la infància és un espai de felicitat i no podem suportar que hi hagi nens que pateixin i que els adults no els protegeixen”. Polo qualifica aquest fenomen de “plaga social” en què les víctimes no solen explicar el que han patit perquè són intimidades pels seus agressors i pels sentiments de por, de vergonya o de culpa. Carmela del Moral, analista jurídica dels drets dels infants a Save the Children, apunta que el fet que un pare, un avi o un ‘tiet’ abusi d’un fill/a, net/a o nebot/oda “ens sembla tan atroç i abominable que preferim pensar que això no passa”. Però aquesta és la realitat, diu Del Moral, i, per més que ens tapem els ulls, no deixarà de passar: “El que s’ha de fer és prevenir-la“. Noemí Pereda, experta en abús sexual infantil, és del parer que, si hi ha rebuig a l’hora de tractar d’aquesta qüestió, és perquè “és una bomba que tracta de temes delicats i trenca amb tres mites: la infància, el sexe i la família”.

Gràfic: HELENA OLCINA

Gemma Altell, psicòloga social especialista en violències masclistes, creu que es parla fins a l’extenuació de la protecció dels infants però “no som capaços de mirar de cara l’abús sexual a nens i nenes més enllà dels protocols d’actuació i de l’alarma generada davant de casos mediàtics”. Altell estableix un paral·lelisme entre l’abús sexual infantil i la violència masclista. D’entrada, diu que, si la societat gira l’esquena a aquest tipus de violència, és perquè ens interpel·la a les nostres arrels més profundes i posa en qüestió l’ordre establert: el patriarcat. Un sistema que permet que el més fort exerceixi el poder sobre el més vulnerable. Altell diu, a més, que la violència sexual contra menors es considera un assumpte privat com ha passat fins fa poc amb la violència masclista. A l’últim, aquesta psicòloga social i articulista afirma que es tendeix a explicar aquest fenomen des de la patologia psiquiàtrica. I cita Vicki Bernadet, fundadora de l’entitat que porta el mateix nom: “Protegim la nostra família i per això posem les etiquetes de ‘malalts mentals’ o ‘pervertits'”, però “l’abusador és una persona que està plenament integrada en la nostra família i en la nostra societat”. Altell creu que l’anàlisi psiquiàtrica desproveïda de la mirada ideològica i política no pot explicar aquest fenomen.

Què hi fa la justícia?

Des de Save the Children afirmen que ni la societat ni el sistema no estan preparats per afrontar aquest tipus de violència contra els menors i això fa que quedin desprotegits. Els motius que ho expliquen serien, segons el seu informe, d’una banda, els falsos mites que circulen sobre els abusos sexuals infantils (“passa molt poc” i “en mans de desconeguts”, per exemple) i, de l’altra, la poca credibilitat que la nostra societat ”adultocèntrica” atorga als infants. Però Carmela del Moral parla, sobretot, de la ‘revictimització’ dels menors per part del sistema judicial. Explica que en algunes ocasions és més traumàtic un procés judicial que l’abús mateix. L’infant ha de declarar en més d’una ocasió, repetint els fets i havent-se d’enfrontar a l’abusador. Això fa, diu Del Moral, que la situació s’allargui molt en el temps, condicionant la vida del menor i impedint que superi el trauma com més aviat millor a través d’una teràpia, per exemple.

Gràfic: HELENA OLCINA

El catedràtic de dret penal Josep Maria Tamarit Sumalla parla d’impacte psíquic i emocional per a la víctima quan entra en contacte amb el sistema de justícia penal. En els casos dels abusos intrafamiliars, explica Tamarit, aquest pot ser especialment greu, perquè pot rebre pressions per part de l’acusat o del seu entorn. Aquest fet explicaria en part que les declaracions sovint siguin contradictòries i això porta que, segons l’estudi de l’ONG, la majoria de denúncies no arribin a judici per falta de proves. Carmela del Moral diu que es dóna poca validesa al testimoni de l’infant per culpa del prejudici que aquest menteix o que se’l pot manipular. Però aquesta analista jurídica afirma que està demostrat en un 80% dels casos que és més probable que el nen o la nena “menteixin per ocultar alguna cosa que els ha passat” que no pas per “inventar-se alguna cosa que no ha passat” especialment en qüestions sexuals que a determinades edats els infants encara no han pogut adquirir.

El Govern espanyol prepara una llei contra l’abús infantil en què s’allargarà el termini de prescripció d’aquests delictes

La revictimització de la qual parla l’ONG en el seu estudi es podria evitar amb la ‘prova preconstituïda’, és a dir, deixar gravada la declaració del menor per al seu ús futur evitant que hagi de repetir-la i respectant sempre els drets de l’acusat. Així es garantiria la correcta protecció dels nens i nenes i també s’evitaria la pèrdua d’informació valuosa per a la sentència judicial. Però a Catalunya tan sols en un 33% de les més de 200 sentències estudiades per Save the Children es va acceptar aquesta prova. La demanda de la prova preconstituïda s’inclourà en el text de la Llei orgànica estatal per a l’erradicació de la violència contra els infants, que des de fa 4 anys reclamen al Govern Save the Children i altres ONG. Una normativa que ha de protegir els infants d’assetjament escolar o d’agressions però també d’abusos sexuals. El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va dir al mes d’octubre passat (en la inauguració de la I Jornada sobre Violència a la Infantesa) que el Govern central té la intenció d’aprovar la redacció de la llei abans no s’acabi l’any i portar-la al Congrés dels Diputats utilitzant el procediment d’urgència que faciliti aprovar-la durant el primer trimestre del 2019.

La nova llei també donaria resposta a una altra mesura fortament demanada: l’allargament del termini de la prescripció dels delictes d’abusos sexuals infantils. Actualment, aquests fets ja no són perseguibles penalment 5 o 10 anys després que la víctima hagi complert els 18. Des de Save the Children, que recentment ha engegat la campanya “Trenco el silenci“, afirmen que està demostrat que les víctimes d’abús sexual ho poden reconèixer a partir d’una edat adulta avançada, quan s’han pogut allunyar, físicament o emocional, de l’entorn d’abús o dels seus abusadors. Només llavors es veuen amb cor d’interposar denúncia. Alexandra Membrive, presidenta de l’ONG El Mundo de los ASI, assegura que únicament es denuncia un 10% dels casos. Creu que les víctimes sovint callen perquè l’agressor acostuma a manipular-les perquè no diguin res. A més, si qui ha abusat de l’infant és membre de la família, “l’infant no ho diu per no trencar-la i que el continuïn estimant”. Des d’aquesta associació, que treballa per l’erradicació de l’abús sexual en la infància, consideren vital diferenciar entre víctima i supervivent. Creuen que només s’és víctima mentre es pateix l’abús sexual, mentre que la supervivent porta implícita una visió de resiliència, de superació després d’haver sostingut un trauma durant anys.

L’antídot: la prevenció a través de la formació

Les expertes consultades afirmen que una part de la solució de la problemàtica dels abusos sexuals infantils passa per la formació. En l’àmbit familiar, Save the Children assegura que les persones que abusen de nens i nenes s’acosten abans a menors més passius, amb menys autoestima o que se senten sols. Per això recomanen treballar la parenteralitat positiva: donar eines de criança positiva a pares i mares per tal que els infants siguin menys vulnerables a la manipulació present en l’abús sexual, dotant-los de més confiança en si mateixos. L’informe de l’ONG recomana millorar i ampliar dos dels pocs espais existents entre les administracions públiques i pràcticament tots els progenitors: les classes de preparació per al part i les revisions pediàtriques periòdiques del programa del nen sa.

En aquest sentit, segons Pilar Polo, l’educació afectivosexual dels infants seria una de les primeres eines potents per treballar la prevenció. “Poder treballar el que per a l’infant és agradable o desagradable, poder posar noms a les coses, treballar el respecte, desmuntar la idea de l’amor romàntic o treballar el model pornogràfic com a poc adequat per entendre la sexualitat”. Segons Carmela del Moral, l’educació sexual actualment es limita al vessant fisiològic i biològic en edats tardanes. És essencial ensenyar-los des de ben petits què és el consentiment, l’afecte segur o l’autonomia del propi cos. Sovint, els adults no hi donen importància, i “quantes vegades obliguem els fills a fer petons encara que no vulguin”. Si no se’ls parla d’aquests temes, és difícil que els infants puguin identificar el que els està passant. Segons l’estudi de Save the Children, s’ha demostrat que, en països on tenen programes amplis de prevenció de l’abús sexual a través de la formació de nens i nenes, les probabilitats de patir abusos es redueixen fins a la meitat.

Cal formació que inclogui la comunitat educativa i també la família, els professionals de la salut i la policia

La formació en l’àmbit de l’educació hauria d’incloure tota la comunitat educativa: els infants però també les famílies i els educadors. Així ho veuen des de la Fundació Jesuïtes Educació, que des del 2010 treballen la prevenció dels abusos sexuals infantils amb l’acompanyament de la Fundació Vicki Bernadet. Segons Miquel Arfelis, responsable de salut i benestar, no té cap sentit ensenyar educació afectivosexual als infants i que “les famílies en quedin al marge”. L’objectiu és, segons apunta Arfelis, que tothom sigui conscient del problema per normalitzar-lo, és a dir, fer-lo visible. I hi afegeix: “No es pot prevenir allò que no coneixem”. A banda de la formació, des de Save the Children també consideren bàsic que les escoles disposin de protocols d’actuació eficaços, al marge dels públics d’obligat compliment, que ofereixin un suport institucional a l’educador que pugui detectar un abús.

El Síndic de Greuges, en l”Informe sobre l’Abús Sexual a Catalunya‘ del 2016, també recomana formació als professionals d’ensenyament en indicadors de maltractament, entre els quals hi ha els abusos sexuals infantils, i en drets dels infants, especialment el dret a ser escoltat. Un consell que dóna després de constatar greus dèficits de formació en aquest sentit. A banda, creu que és important que la formació s’allargui a tots els centres educatius mitjançant l’establiment, com a mínim, d’una persona de referència per cada escola o institut. El Síndic de Greuges també recomana formació per a la policia, per als serveis socials, per a l’àmbit del lleure i per als professionals sanitaris; per tant, per a totes les persones que treballen amb infants, ja que en tots els àmbits ha constatat dèficits. En tots els casos, s’ha d’assegurar que aquesta formació no solament ha de ser inicial, sinó de manera continuada. Actualment a Catalunya hi ha dues unitats multidisciplinars de diagnòstic de l’abús sexual infantil: la Unitat Funcional d’Abusos a Menors de l’Hospital de Sant Joan de Déu, i la Unitat de Pediatria Social de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol.

El ‘cas Maristes’ com a exemple paradigmàtic

El pròxim 19 de març se celebrarà el judici contra Joaquín Benítez, l’únic professor del ‘cas Maristes’ que s’asseurà al banc dels acusats. Ho farà únicament per 4 de les 17 denúncies que va rebre. Es tracta d’un cas que va commocionar l’opinió pública i que va destapar ‘El Periódico’ després que Manuel Barbero, pare d’un exalumne dels Maristes de Sants – les Corts pengés un cartell on explicava que el seu fill havia patit abusos al centre i animava altres exalumnes afectats a posar-se en contacte amb ell. Guillem Sànchez, periodista del rotatiu que va seguir el cas, va documentar, juntament amb els seus companys, el cas més greu de pederàstia a Espanya. Va arribar a sumar 43 denúncies (actualment només 4 segueixen endavant) i les víctimes van arribar a assenyalar 12 professors i un monitor repartits en tres escoles dels germans Maristes, dues a Barcelona i una a Badalona.

Segons Sànchez, també autor del llibre ‘El cas dels Maristes‘ (Ara Llibres), “és un error plantejar-nos el que va passar llavors des de l’òptica actual”. Aquest periodista explica que la majoria d’abusos sexuals que van cometre els professors van tenir lloc en un marc franquista, amb lleis creades l’any 1973, al qual “li importava ben poc que un adult pogués fotre mà a un nen”. Llavors la majoria de denúncies es castigaven amb multes econòmiques que prescrivien de seguida. L’any 1995, la normativa canvia radicalment i per primera vegada es descriuen els abusos sexuals a menors al Codi penal i s’aclareix que qualsevol contacte sexual amb una persona menor de 12 anys (nen o nena) es considerarà un delicte.

En el ‘cas Maristes’, el Síndic va detectar dèficits com la manca d’aplicació dels protocols per part del centre educatiu

Guillem Sànchez hi afegeix que actualment no es dóna el grau d’impunitat, d’ocultació o de freqüència amb què se succeïen els casos de pederàstia a les escoles com la dels Maristes. Una altra cosa és que “sigui molt difícil evitar que hi hagi casos d’abusos sexuals en entorns on hi ha nens”. El realitzador Fèlix Colomer també ha tractat d’aquest cas de pederàstia al seu documental ‘Shootball‘. Un film que vol trencar amb el tabú de la pederàstia i amb la culpa i la vergonya que senten les seves víctimes. Una de les coses que apunta el documental és que “en el cas dels Maristes el sistema va funcionar fatal“, segons explica. Ni l’escola ni la justícia, ni la policia ni els polítics no van fer res per impedir-ho. En aquest sentit, el Síndic de Greuges destaca que en el marc d’aquesta actuació es va posar de manifest la persistència de dèficits com la manca d’aplicació dels protocols per part del centre educatiu, atès que “no va comunicar els fets a la DGAIA ni va informar les famílies de l’escola els fills de les quals havien estat alumnes de la persona denunciada”. Guillem Sànchez explica que els jutjats de Barcelona tractaven com un cas diferent cada denúncia que s’anava presentant. El fet que no hi hagi hagut una causa única ha impedit que la institució assumís la seva responsabilitat. “Ningú ha entrat a investigar si va haver-hi ocultació per part seva.” Per contra, diu Sànchez, a Xile, on també hi ha hagut casos de pederàstia a la mateixa institució, “s’han fet les coses bé” perquè al marge de la prescripció dels delictes “s’ha agrupat en un únic sumari i s’ha investigat si hi ha hagut ocultació i si hi ha hagut un delicte d’organització criminal”.

El ‘cas Maristes’ no hauria vist la llum sense la iniciativa de Manuel Barbero, amb qui ‘El Periódico’ es va posar en contacte després de l’èxit de la seva crida. Barbero diu que no entén per quin motiu l’abusador del seu fill no és en presó preventiva. I més, després d’haver confessat l’autoria dels fets en seu judicial, a ‘El Periódico’ i al documental ‘Shootball’. A més, hi afegeix que Benítez no ha deixat d’estar en contacte amb menors. Per a Josep Maria Tamarit Sumalla, la pena preventiva no és una pena anticipada, encara que la lentitud del funcionament de la justícia generi molta frustració en les víctimes i en les persones sensibilitzades amb aquest tipus de violència. Tamarit recorda que el sistema de justícia penal no és mai una bona solució d’aquests problemes. A principis d’any, Manuel Barbero i un equip de psicòlegs obriran l’associació Mans Petites a l’Hospitalet. La intenció és oferir servei d’atenció a la víctima i als seus familiars perquè segons l’autor d”Un silencio a gritos‘ (Comanegra), actualment la sanitat pública no ofereix aquesta prestació. Aquesta feina, diu, la fan únicament fundacions i associacions amb recursos privats.

La veu dels testimonis: “He patit abusos a la infantesa”

Lídia Pujol, cantant

“Vaig viure abusos sexuals amb una certa normalitat dins el meu entorn de confiança dels 4 als 6 anys. L’abús en la infantesa té la característica de ser infligit en nom de l’amor, de Déu, de la saviesa del mestre, de la confiança, i el nen fonamenta la seva persona per imitació d’un referent de qui normalitza les accions perquè no les qüestiona. És de vital importància que qui ha patit abusos sexuals infantils pugui tenir un interlocutor amb qui poder verbalitzar i compartir el que ha viscut. D’altra manera, viure en la incomunicació és un autèntic infern perquè les paraules ‘amor’ i ‘confiança’, la interpretació de les quals ens fonamenten i donen sentit a la nostra vida, es manifesten de manera contradictòria. Trobar interlocutors per poder compartir la realitat de la vida tal com és, per a mi, és el veritable cel. I, si sovint es calla, és a causa del tabú social. Un dia, després de preguntar-li a una empleada de banca si havia vist el ‘Salvados’ del dia anterior sobre abusos sexuals infantils, em va dir que preferia no veure aquests temes, que els trobava horrorosos. Aquest no voler saber és directament proporcional al buit que algun dia podrà sentir el seu fill si n’arriba a ser una víctima.”

Bel Olid, escriptora

“Els abusos sexuals a menors dins la família són possibles perquè hi ha una gran xarxa de còmplices. Familiars que veuen perfectament que alguna cosa no va bé, o que fins i tot presencien els abusos, però no actuen. És a dir: la criatura es troba sola i desprotegida, i no pot recórrer a les persones que se suposa que han d’ajudar-la en primer lloc. Per això és especialment important que des de les escoles i els centres de salut s’apliquin els protocols davant el dubte més mínim. Sabem que les famílies protegeixen els agressors, i no les víctimes. Cal que la feina de protecció la fem entre tos, doncs. Jo he escrit entre d’altres “Crida ben fort, Estela!” per ajudar a parlar als menors que han patit abusos”.

Laura, psicòloga social

“El meu avi va abusar de mi dels 6 als 12 anys en presència de la família, els quals, suposadament, mai no van veure res. Ni què passava ni com estava jo en el meu dia a dia. Ho vaig normalitzar completament fins que a l’adolescència vaig descobrir què era la sexualitat i em vaig adonar que allò, de normal, no en tenia res. He patit diferents episodis d’ansietat, depressió i pensaments de suïcidi. També m’ha generat molta confusió en l’àmbit afectiu. Si el meu avi m’estimava tant, per què em feia això? Llavors acabes no sabent què vol dir estimar. Se’ns ha educat poc en la gestió d’emocions i menys encara a qüestionar els nostres referents. Sembla que la família, l’escola o l’Església són intocables i no els pots confrontar.”

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies