Història d’un Govern a l’ombra: així es prepara la insurrecció d’octubre

“Tot el món ho reconeix. Això està a punt d’explotar.”
‘La insurrecció que ve’. Comitè Invisible [Melusina, 2009]

[L’any 2007, un col·lectiu anònim anomenat el Comitè Invisible va publicar a França l’assaig ‘La insurrecció que ve’. En els moments previs a la gran crisi econòmica, el text teoritzava sobre l’imminent col·lapse de la cultura capitalista. La identitat real dels membres del Comitè Invisible és desconeguda. L’obra beu de múltiples fonts: l’anarquisme insurreccionalista, el moviment autònom i molt especialment la Internacional Situacionista. El situacionisme, que va tenir el seu apogeu durant el Maig francès, és un ideari que, entre d’altres, propugna la creació de situacions que mostrin les contradiccions de la societat capitalista. Més que militants o organitzacions revolucionàries, els situacionistes creuen en la generació de situacions revolucionàries, en què persones normals i corrents podrien acabar immersos en actituds disruptives.]

Sempre passa el mateix. Fa mesos que prepares aquest reportatge. Has quedat amb tota mena de gent. De vegades, en llocs discrets: un bar freqüentat per turistes on l’anglès o l’italià siguin llengües vehiculars, el restaurant d’un hotel, una terrassa concorreguda i sorollosa. En altres ocasions, ho fas a plena llum del dia. Abordes la conversa de manera concèntrica: sense apuntar directament a l’objectiu, traçant paràboles, desviant l’atenció en els moments inicials per agafar la presa desprevinguda. Però, quan entres en matèria i fas la pregunta, a tothom li canvia la cara.

–Tot això està molt bé, però… parlem de l'”estat major” del procés?

Silenci incòmode. Un mig somriure. I sempre sents la mateixa frase. La mateixa expressió. El mateix gest d’inseguretat.

–D’això, en podem parlar a partir del 2 d’octubre.

Els fets són aquests: a finals d’abril del 2017, ERC, el PDeCAT i les entitats sobiranistes van decidir crear un òrgan al marge del Govern per dissenyar el camí cap a l’1 d’octubre. La creació d’aquest espai no s’ha formalitzat mai en cap document públic. Ningú sap amb exactitud quins són els seus poders, el seu àmbit d’actuació o la totalitat dels seus integrants. Fins al mes de juliol, i segons coincideixen totes les fonts consultades per a l’elaboració d’aquest article, en formaven part permanentment set persones: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Marta Rovira, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i, “gairebé sempre”, Artur Mas. Però, a més d’aquest nucli dirigent, han participat en les trobades periòdiques d’aquest organisme entre 30 i 40 persones diferents.

Alguns han batejat aquest espai com l’“estat major” o el “comandament unificat” del procés. Per a la CUP, és el “G-7”, perquè en el seu nucli dur hi prenen part només set persones. Enric Juliana, a ‘La Vanguardia’, el va batejar com a “comitè invisible”. Per d’altres, és simplement un “sanedrí” o “la sala de màquines”. Tot allò que envolta aquest espai està impregnat d’un gran secretisme, sempre a partir de la premissa que qualsevol precaució és poca per esquivar l’acció legal i judicial de l’Estat espanyol contra el referèndum. Una acció que, com s’ha constatat de nou les darreres setmanes, pot comportar no solament processos judicials, sinó l’impediment físic de dur a terme la convocatòria de l’1 d’octubre. De resultes d’això, aquest espai polític, mig grup d’afinitat, mig comitè de campanya, funciona com un Govern a l’ombra. Amb un hermetisme extrem. Sense capacitats executives formals, però amb un criteri decisiu.

Un cop aprovada la Llei del referèndum, es comencen a saber els detalls dels preparatius d’una consulta que durant mesos ha estat una nebulosa. Som en ple xoc amb l’Estat espanyol. Però… com s’ha arribat fins aquí? I qui ha dissenyat el pla? Ha tingut aquest Govern a l’ombra algun paper en l’articulació del referèndum? O, en realitat, hi ha qui posa més pa que formatge a l’hora d’atribuir poders i capacitat decisòria a un simple espai d’assessorament en matèria de comunicació i d’estratègia? Fins a quin punt és necessària la seva existència? Quines conseqüències pot tenir sobre el procés l’existència d’una dinàmica tan hermètica?

L’objectiu d’aquest reportatge és posar llum sobre el procés de gestació d’aquest ‘estat major’. Cap de les persones entrevistades per a la seva elaboració (una quinzena) ha volgut ser citada amb el nom i els cognoms. Algunes han pres part en les reunions, d’altres —la majoria— no, però són persones pròximes al nucli dirigent. En cas que les coneguessin, cap d’ells ha volgut explicar, malgrat la insistència de CRÍTIC, cap detall sobre les decisions preses en el marc d’aquest espai, i sobre si han estat determinants a l’hora d’abordar qüestions cabdals en la infraestructura del referèndum com són les urnes, el cens o la distribució dels col·legis electorals. Però sí que sabem per què es va crear aquest ‘comandament unificat’, qui n’ha ostentat la direcció, en quin context ha desenvolupat la seva tasca i quin mecanisme de funcionament ha tingut.

Com sempre passa amb el procés, tot comença amb una història de desconfiança.

Aquest és el relat —necessàriament incomplet— dels preparatius de la insurrecció d’octubre.

El viacrucis ‘indepe’ de Setmana Santa

Primavera del 2017. El 22 de març, el ‘sí’ definitiu de la CUP als pressupostos aplana al Govern el camí cap al referèndum. És el final de l’era dels “pals a les rodes”. El consell polític cupaire avala l’estratègia del nou secretariat nacional liderat per noms com Quim Arrufat, Lluc Salellas o Natàlia Sánchez: avalar els pressupostos —encara que sigui amb la pinça al nas— i traslladar tota la pressió per a la consecució del referèndum a Junts pel Sí. Moltes coses canvien aquell dia a la CUP. El ‘pressing’ dels sectors més intransigents del sobiranisme es converteix en un record del passat.

Però, paradoxalment, les relacions entre el PDeCAT i ERC passen els moments més baixos. Feia més d’un any que els dos partits mostraven les seves diferències al Parlament. ERC marca perfil allà on pot i especialment en àmbits sensibles com la conselleria de Sanitat, liderada per l’independent Toni Comín. El nou PDeCAT, amb més sectors interns que l’MDT dels anys vuitanta, mostra les seves limitacions i dificultats per travar lideratges sòlids. Els republicans i els postconvergents es miren de reüll. A Esquerra consideren que els consellers del PDeCAT implicats en el referèndum —Presidència, Governació, Ensenyament o Interior— ja feien tard a l’hora d’encarregar feines per a una possible consulta, començant per les urnes i el tràngol del concurs desert. Al mateix temps, al PDeCAT acusen el líder d’ERC de no voler deixar ordres per escrit, amb l’objectiu de cobrir-se les espatlles d’una eventual inhabilitació.

La tensió arriba al límit durant la Setmana Santa, que es converteix en un autèntic viacrucis independentista. El Dijous Sant, 13 d’abril, ‘Catalunya Plural’ fa pública la gravació d’un sopar de David Bonvehí, responsable d’organització del PDeCAT, amb militants convergents de la comarca del Bages. En la gravació, Bonvehí admet molts dubtes sobre el futur del procés i diu que la formació no descarta renunciar a les tesis independentistes: “Si cal, buscarem un candidat autonomista”. La frase cau com una bomba.

La situació esdevé especialment tensa en un Govern que sembla viure permanentment al límit. L’endemà, Divendres de Passió, ‘La Vanguardia’ revela que el PDeCat creia que la gravació havia estat feta per dos militants d’ERC presents al mateix restaurant on se celebrava la trobada. Bonvehí vol dur els fets a la Fiscalia. Des d’ERC es posen les mans al cap. “Era incomprensible. Amb l’Estat espanyol escrutant tots els nostres moviments… com podia plantejar-se el PDeCAT donar carta blanca a la Fiscalia?”.

A l’abril del 2017, el procés estava encallat i, per fer un salt endavant, l’independentisme crea un ‘comandament unificat’

És en aquest context de màxima tensió que pren força una idea que algunes veus en el si de l’independentisme ja s’havien plantejat amb anterioritat: el procés estava encallat i, per fer un salt endavant, calia formalitzar el que els generadors del relat ‘indepe’ —sempre hàbils en la manufactura del llenguatge— van batejar com el “comandament unificat” o l'”estat major del procés”. Tres de les fonts consultades, en l’òrbita d’ERC, del PDeCAT i de les entitats sobiranistes, assenyalen la setmana immediatament posterior a la crisi de Setmana Santa com el moment en què els diferents actors implicats donen llum verd a la idea. “Es va formalitzar entorn del 20 d’abril”, afirma una veu que ha estat present en moltes de les trobades posteriors. Un dels primers resultats palpables d’aquest nou espai seria el denominat Compromís del Pati dels Tarongers: el 21 d’abril, un centenar d’alts càrrecs del Govern escenifiquen la signatura d’un manifest on es comprometen a realitzar el referèndum. L’independentisme crea un nou gènere polític: el manifest on càrrecs polítics es demanen a si mateixos el compliment del seu programa electoral.

Les raons de l”estat major’

Quin és el motiu de fons de la creació d’aquest espai? Les mateixes tres fonts coincideixen en un punt: davant dels desajustos existents i visibles, era necessària “més comunicació i més coordinació”. Des de l’entorn de Puigdemont s’assenyala que l’objectiu principal és “garantir la coordinació de tots els actors i el suport de les entitats sobiranistes”. “Per impulsar un referèndum al marge de la legalitat espanyola, has de tenir al teu costat l’Assemblea, l’Òmnium i l’AMI, treballant de forma coordinada”, afirma un col·laborador de l’equip del president. “És una idea que s’havia plantejat en diverses ocasions i des de fa temps. En algun moment fins i tot va ser la CUP qui ho demanava”.

Aquesta mateixa persona, però, resta certa importància al denominat ‘estat major’: “No és un òrgan suprem que il·lumina el camí, per molt que alguns ho creguin. Té més ‘morbo’ que capacitat decisòria. És, sobretot, un espai per coordinar-se i elaborar política comunicativa”. Una font republicana, sense treure pes a l’argument de la “necessitat de coordinar-se”, va més enllà i hi afegeix que el projecte respon a la necessitat plantejada per ERC de crear un espai en què el PDeCAT i les entitats “es vegin les cares de forma directa”. “A principi d’abril ja es veia clar que la cosa no avançava. Mentre ERC havia fet un esforç important desplegant, per exemple, tota l’Agència Tributària de Catalunya, els àmbits que depenien del PDeCAT estaven encallats“.

Una font d’ERC: “Cada cop que el Govern pretén avançar, el PDeCAT posa el fre de mà. Puigdemont no té prou determinació”

Aquesta font insisteix en aquest punt: “La nostra sensació és que, cada cop que des del Govern es pretén avançar, el PDeCAT posa el fre de mà. Que hi ha dubtes, i aquests dubtes no són atribuïbles només al partit o a determinats sectors de l’antiga Convergència, sinó al mateix Puigdemont, que no té prou determinació. Però, quan traslladem aquesta sensació a les entitats, aquestes no s’ho acaben de creure. Això ens porta a proposar la creació d’un espai en què tothom es vegi les cares“. Aquesta veu coincideix a treure pes a la capacitat decisòria de l”estat major’: “Funciona més com una espècie de notaria que no com un espai de presa de decisions”, afirma.

Una font de les entitats sobiranistes que ha seguit de prop les negociacions entre els partits, però, discrepa de l’argumentari republicà en relació amb la suposada tebior del PDeCAT: “ERC ha fet servir d’excusa molt sovint el PDeCAT per cobrir les seves pròpies mancances. Ara, en canvi, ERC es troba de front amb les seves pròpies debilitats, i se n’està sortint. Des del principi de juliol, Junqueras està fent un paper molt ferm”, afirma aquesta veu.

Aquesta mateixa font apunta el que, a parer seu, és una de les necessitats fonamentals que porta a crear aquest espai: “Arriba un moment en què hi ha persones de la societat civil que constaten que no hi ha lideratge, ni per part de Puigdemont, ni per part de Junqueras. I això, a mig any del referèndum, era terrible”. A escala simbòlica, aquesta veu ho exemplifica així: “Mas, durant els mesos previs al 9-N, tenia una llibreta on anava apuntant tot el que s’havia de fer, i anava repartint les tasques. Aquest lideratge ara no hi era. No hi havia cap llibreta. I havíem de pressionar”. Sobre la presència de les entitats en un espai compartit amb membres del Govern, aquesta font afirma que “no és dolent que l’Òmnium i l’ANC hi siguin, però les entitats no han d’organitzar res”.

Aquesta veu també afirma que, prèviament a la creació d’aquest espai, ja hi havia hagut “un intent de reunions de negociació” entre Puigdemont i Junqueras impulsat des del sobiranisme cívic, amb l’objectiu de “llimar desajustos”. No havia fructificat. De fet, amb anterioritat a la creació del “comitè invisible”, els partits sobiranistes, les entitats i la CUP ja havien formalitzat un espai de coordinació al marge del Govern, com va revelar en el seu dia ‘Nació Digital’. Una font coneixedora d’aquelles reunions, però, afirma que eren “una altra cosa”. “Era un espai molt menys intens, de periodicitat quinzenal, on també hi anava la CUP”, afirma aquesta font. Una cosa que ara no passaria.

El ‘G-7’: amb Artur Mas i sense la CUP

El nou espai que sorgiria de la crisi de Setmana Santa havia de ser quelcom de molt diferent: amb la presència permanent dels màxims dirigents del Govern, dels partits i de les entitats, amb comissions descentralitzades d’estratègia i comunicació, i amb un ritme de reunions molt més àgil que, en alguns moments, ha arribat a ser diari. I amb dos detalls rellevants: al nucli dur d’aquest espai no hi hauria la CUP i sí que hi hauria Artur Mas.

Sobre la no-presència de la CUP, no hi ha consens entre les fonts consultades. Una veu cupaire amb pes al Parlament afirma que “en primer lloc, filosòficament, la idea de l’’estat major’ no ens agrada. Al mateix temps, quan aquest espai es formalitza, ens proposen que hi siguem representats només amb una persona. Nosaltres proposem que hi hagi dues persones de la CUP, i això no s’accepta”. En petit comitè, els cupaires han batejat el denominat ‘estat major’ amb un concepte amb ressonàncies de la lluita antiglobalització: el ‘G-7’, en relació amb les set persones que, segons totes les fonts consultades per a l’elaboració d’aquest reportatge, hi prenen part de manera destacada.

La CUP: “No sabem què fa aquest ‘estat major’. En tenim molt poca informació. Filosòficament la idea no ens agrada”

Però els recels de la CUP amb el format proposat van més enllà. “No sabem què fa exactament l’’estat major’. Pilota el procés? Coordina? Poleix diferències? En tenim molt poca informació”, afirma una font de l’esquerra independentista. En canvi, fonts de Junts pel Sí pròximes al nucli dirigent afirmen que la CUP “hi va ser convidada” i, amb independència de la seva presència, “està informada de tot”. Una font pròxima al PDeCAT afirma que “la CUP hi és quan vol, i està informada de tot”. Sobre la no-presència dels cupaires a l’’estat major’, una veu de les entitats que coneix bé el procés de gestació d’aquest organisme afirma el següent: “Entre que uns no volien que hi fos, i uns altres no volien ser-hi, al final la CUP no hi és”.

Els homes (i la dona) del ‘comandament unificat’

La creació i les activitats del ‘comandament unificat’ havien de ser, per la seva naturalesa, quelcom de discret. Però la seva existència va ser revelada per una nota de l’agència EFE del principi de maig, que van reproduir diversos mitjans. En aquesta nota, a més d’esmentar els set noms que totes les fonts consultades per CRÍTIC han confirmat, l’agència també afirmava que en formaven part algunes persones més: els republicans Xavier Vendrell i Joan Puigcercós, l’editor Oriol Soler —impulsor del Grup Cultura 03, exaccionista del diari ‘Ara’ i coordinador de la Campanya de Junts pel Sí per al 27-S—, el diputat Lluís Llach i David Madí, exsecretari de comunicació del Govern i un dels consellers de referència d’Artur Mas. Segons EFE, Madí seria una “figura clau” per comandar l’estratègia comunicativa.

Una font que participa en les reunions, però, matisa el rol i el paper de totes aquestes persones: “El nucli dur inclou els dos presidents, els dos líders parlamentaris, els dos presidents de les entitats i, gairebé sempre, Artur Mas”. Dues fonts que coneixen de prop el funcionament de l’organisme coincideixen a afirmar que, en una segona corona, hi han arribat a prendre part “entre 30 i 40 persones”, entre les quals sí que inclouen Puigcercós i, en un paper destacat, Vendrell i Soler, a més d’altres que no volen esmentar. “En alguns casos són persones que poden tenir responsabilitats públiques i en d’altres no”, afirmen. I una altra cosa important: formar part d’aquest nucli no vol dir saber-ho tot. “No tothom de l”estat major’ té consciència de tots els detalls tècnics sobre el referèndum”, diu una veu de les entitats. “Molts cops, la presència d’una persona en concret depèn de la temàtica de què es tracti en cada reunió”, expliquen. Les trobades, segons les fonts consultades, es fan en espais privats —des de restaurants fins a domicilis particulars— i també hi ha hagut sessions la Casa dels Canonges, annexa al Palau de la Generalitat.

David Madí “no forma part” del nucli de l”estat major’, però “és conseller permanent d’Artur Mas”

Dels noms fets públics per EFE crida especialment l’atenció la presència de Madí. Però gairebé totes les fonts consultades matisen molt el seu paper: “No en forma part, però és conseller permanent d’Artur Mas“, afirma una veu. “Madí no hi és, tot i que en moments concrets pot ajudar o dir la seva opinió a Mas”, diu una altra font.

Marta Rovira, l’única dona que prendria part en el nucli dirigent del denominat ‘estat major’, va negar haver compartit reunions amb Madí en una entrevista a CRÍTIC. Preguntada sobre aquestes reunions, no negava la seva existència i al mateix temps afirmava que ella, personalment, no havia coincidit en cap trobada amb David Madí. “He anat a algunes reunions on hi han participat algunes de les persones que has esmentat. Però, primer de tot, he de dir que no he assistit a cap reunió sobre el referèndum o qualsevol qüestió política on hi hagi participat en David Madí. No he estat en cap reunió amb ell on es determini l’agenda del referèndum o el calendari, o es prenguin decisions de qualsevol tipus. És cert que en David Madí aporta propostes? Segurament. Hi ha gent que aporta propostes constantment i a tot arreu.

Un paper diferent hi tindrien els republicans Xavier Vendrell i Joan Puigcercós. “Puigcercós ha pres part en algunes reunions, però no gaires”, explica una font del partit, que recorda que el mateix expresident d’ERC va negar formar part activa d’aquest espai en una tertúlia d”El matí de Catalunya Ràdio’. El que sí que explica aquesta font és que l’exlíder d’ERC “té bona connexió” amb l’entorn de Mas i amb Madí. “És, igual que Xavier Vendrell, una persona amb ascendent sobre el partit i al mateix temps manté una bona relació amb el món convergent”. En el cas de Vendrell, segons la mateixa font, passa una cosa similar amb Puigdemont, “amb qui va travar amistat quan eren diputats al Parlament”.

Però de la composició del ‘comitè invisible’ també se’n poden fer altres lectures. Una font que segueix de fa anys la dinàmica política catalana afirma que aquest espai “és conseqüència de l’estranya bicefàlia que hi ha a la Generalitat” i, alhora, “un dels instruments que permeten a Artur Mas seguir tenint un paper en la dinàmica del procés sobiranista”. A parer d’aquesta font, la presència de Mas hauria obligat que ERC fes entrar en joc figures que ara no són a la primera línia del partit. “Si el PDeCAT hi està representat, entre d’altres, per un expresident de la Generalitat, ERC, que no té un expresident de la Generalitat, hi posa un expresident del partit com és Joan Puigcercós”. La presència de David Madí en aquest espai també obligaria ERC a apostar per figures que puguin tenir un rol en l’àmbit de l’assessorament, com l’exconseller Xavier Vendrell o l’editor Oriol Soler. Aquesta font fa especial incidència en un punt: l’existència de l”estat major’ no s’explica sense “la dinàmica dels ‘dos presidents'”: el conflicte intern creat a Convergència arran del pas al costat d’Artur Mas.

La dinàmica dels ‘dos presidents’

Un factor clau per entendre l’actual moment polític és el rol exercit per la figura d’Artur Mas i l’evolució dels seus plantejaments. Durant els primers mesos de la legislatura es visualitzen dues realitats diferents del PDeCAT: una de molt agressiva amb el món cupaire, hereva dels intensos mesos de #PressingCup, i una altra de més oberta al pacte amb l’independentisme d’esquerres. La primera la representa Mas, i la segona, Puigdemont. S’engega la dinàmica dels ‘dos presidents’. “Mas no confia en Puigdemont ni li reconeix el lideratge”, explica una font pròxima al nucli de Puigdemont. “Des d’un primer moment, hi havia hagut trobades periòdiques i constants entre Mas i Puigdemont amb l’objectiu per part de Mas de marcar l’agenda”, afirma aquesta font. “Això crea una situació complexa”.

Una font del PDeCAT: “Puigdemont sempre ha estat sol. No hi ha ‘puigdemontistes’ ni a Girona'”

En tot plegat hi influeix la mateixa personalitat de Puigdemont. “És un llop solitari”, afirma una veu de l’entorn d’ERC. Una persona pròxima al PDeCAT que coneix bé el president el defineix així: “Sempre ha estat sol. No ha portat la seva gent a la Generalitat. De fet, els puigdemontistes no existeixen. No hi ha puigdemontistes ni a Girona. Tampoc ell ha volgut mai articular un ‘puigdemontisme'”. Això, segons aquesta font, també té avantatges: “És més lliure. No passa comptes amb ningú”.

Fonts del PDeCAT i d’ERC, però, coincideixen a assenyalar que el paper de Mas canvia substancialment a partir de la qüestió de confiança que referma Puigdemont a la presidència i ubica definitivament en l’agenda la qüestió del referèndum. Mas i el seu entorn, en un primer moment, no veien clara la proposta, que entenien que es podria interpretar com una impugnació del 9-N i del caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S. Al mateix temps, l’expresident llima les seves diferències amb Puigdemont. “Fins abans de la moció no n’havia assumit el lideratge”, afirma una font del Govern català pròxima al nucli dirigent.

Quines són les raons de fons del canvi d’actitud de Mas? Una font republicana apunta una conjunció de tres factors: “En primer lloc, Mas busca encara un lloc en la història, i davant del nou escenari, amb el referèndum sobre la taula, se sent desubicat i busca implicar-s’hi. En segon lloc, el setge judicial entorn seu s’estreny, i, si van mal dades, no vol ser l’únic que acabi patint-ne les conseqüències. En tercer lloc, s’adona que, si el procés descarrila, ja no hi haurà manera de donar-li les culpes a Esquerra. Això l’impulsa a anar a totes”.

Una altra font que coneix bé la dinàmica convergent apunta també en aquesta direcció: “Mas es resisteix que tot això acabi fracassant, perquè qui posa en marxa aquesta dinàmica és ell. És ell qui convoca eleccions l’any 2012, creient que li donaran el domini de la situació —i no se’n surt i acaba depenent d’ERC. És ell qui força la creació de Junts pel Sí —i l’experiment no surt bé i el PDeCAT i ERC acaben depenent de la CUP. Però a Artur Mas no li agrada perdre ni jugant a bales, i ell ja porta dos sets perdent”.

La crisi del juliol

“Anar a la presó? Ho aguantaria. Però no que vagin contra el patrimoni”. Les declaracions de Jordi Baiget en el que havia de ser una distesa entrevista d’estiu a ‘El Punt Avui’ cauen com una bomba enmig de la política catalana. Ressons de la crisi de Setmana Santa. Però, en aquesta ocasió, els dubtes són dins del Govern. La decisió de Puigdemont és fulminant: destitució.

El cessament de Baiget obre un conflicte immediat amb la direcció del PDeCAT: poques hores abans, Marta Pascal, en roda de premsa, havia defensat la gestió de Baiget i n’havia descartat el relleu. Una font de l’entorn presidencial explica que “dubtes com el de Baiget no es verbalitzaven mai literalment amb el president al davant. No hi havia crítiques en obert. En tot cas, hi havia una discussió de ritmes per part d’alguns consellers, i comentaris que la CUP marcava excessivament el tempo. A partir del cessament de Baiget, el malestar d’alguns es fa més explícit”. Baiget no seria l’única baixa: en menys de dues setmanes després, una nova crisi de Govern acabaria suposant el relleu de Neus Munté —tot un pes pesant del PDeCAT—, del conseller d’Interior, Jordi Jané, i de la consellera d’Educació, Meritxell Ruiz, a més del secretari del Govern, Joan Vidal de Ciurana, en altres temps persona molt fidel al nucli d’Artur Mas.

El paper d’Artur Mas i de l”estat major’ del procés és “determinant” a l’hora de forçar Puigdemont a destituir Baiget, Munté i Jané

És arran de la crisi del juliol que l”estat major’ del procés, segons dues de les fonts consultades —de l’entorn d’ERC i del sobiranisme cívic— esdevé més “determinant”. La font republicana afirma que “Puigdemont no veia clar forçar la crisi. Però en aquest espai s’acaba arribant a aquest consens”. Les mateixes dues fonts apunten el paper clau d’Artur Mas a l’hora de marcar criteri sobre la necessitat de formalitzar els relleus.

Una de les crítiques dels consellers destituïts, verbalitzada per fonts del PDeCAT en un article a ‘El País’, és que Puigdemont i Junqueras no compartien amb el conjunt del Govern tota la informació sobre els passos a seguir en el marc del procés. Això seria, doncs, una conseqüència de la dinàmica hermètica del ‘comitè invisible’. Una font de l’entorn del president, però, ho contextualitza així. “El 9-N també es va preparar en un nucli molt reduït de persones. Mas, Homs, Ortega… Homs informava menys del que informa ara Puigdemont als seus consellers. Junqueras tampoc informa, però ERC ha tancat més les files”.

Una persona que coneix bé la història del món convergent apunta la reflexió següent: “Que el grup dirigent de l’independentisme no estigui assegut a la taula del Consell Executiu pot generar enormes contradiccions. Això és el que vam constatar arran de la crisi del juliol, que es desencadena perquè els consellers i conselleres destituïts, en un moment donat, plantegen que, si s’han de jugar el coll, volen saber quin és el pla, i participar en la presa de decisions”. Segons aquesta font, el quid de la qüestió és el següent: “Si les decisions es prenen en un altre espai que no és el Govern i les prenen persones que no tenen responsabilitats públiques… n’hi ha uns que arrisquen i uns que no. I els que arrisquen són al Govern”.

Tres de les fonts consultades per aquest reportatge afirmen que Artur Mas va reunir-se personalment amb tots els consellers del PDeCAT al Govern per garantir que “s’anava a totes”. En aquestes reunions hi hauria participat també Marta Pascal. Un gest que, en el seu moment, va ser interpretat com la signatura d’un tractat de pau en el si del PDeCAT: l’aval als canvis de Govern condicionat a un descens del pes del ‘comitè invisible’ en les dinàmiques decisòries del procés. “L”estat major’ no està desactivat, però sí abaixa el ritme, a petició que Pascal accepti la seva existència”, afirma una font republicana.

Tampoc no s’acaba el món

La suspensió de la Llei del referèndum i de la Llei de transitorietat per part del Tribunal Constitucional ha fet entrar la política catalana en terreny desconegut. “L’adversari al qual ens enfrontem és molt més poderós que nosaltres, i David no va vèncer Goliat perquè fos molt fort, sinó perquè era molt astut i molt hàbil”. La frase és d’Artur Mas poc abans de la consulta del 9-N. Mas apel·lava sovint a la valentia, al coratge, a “l’astúcia” per aconseguir els seus objectius. Aquesta astúcia, sumada a dosis de ‘realpolitik’ i a un alt gran de participació i de mobilització, és el que va permetre el 2014 l’èxit de la consulta del 9-N.

Avui en dia, Mas ja no té un paper actiu en la política institucional, però el seu rol segueix sent influent i el seu ideari ha marcat profundament les formes i el fons del sobiranisme. La dinàmica hermètica de l”estat major’ forma part, també, del llegat d’Artur Mas: la idea que, si el procés ha de tenir èxit, és imprescindible restringir la informació i actuar amb extrem secretisme i fora dels focus. Una dinàmica hermètica que també pot ser contraproduent: genera suspicàcies entre la ciutadania —a qui sovint se li demana una mena d’acte de fe— i fa difícil la feina de fiscalització de la gestió política.

Avui, però, són pocs dins l’independentisme els qui posen en dubte aquesta manera de funcionar. Ho ha fet, per exemple, l’organització de l’esquerra independentista Endavant, en un comunicat on critica “el secretisme en la gestió de l’operatiu del referèndum” perquè “l’embat repressiu de l’Estat és inevitable, i sense una població ben informada no serà possible fer front a les suspensions i prohibicions”. Però fins i tot la CUP ha acabat, en part, resignant-se i assumint aquesta línia d’acció. Només cal repescar desclaracions com les de Benet Salellas a Europa Press, on el diputat cupaire assumia les contradiccions del “secretisme” que hi ha al voltant d’aquest tema però defensava que, davant el rebuig frontal de l’Estat , és imprescindible mantenir aquesta actitud i no revelar informació. En una mateixa línia, Eulàlia Reguant en una entrevista a ‘Vilaweb’ deia això: “Hi ha un debat profund sobre si, davant l’envit de l’Estat, hem de ser cautelosos o bé es poden explicar les coses tal com són. I aquí és on som. […] Hi ha informació que sempre és benvinguda, però si de moment no hi és, tampoc no s’acaba el món“.

El món continuarà després de l’1 d’octubre i serà llavors quan caldrà fer balanç de si el fi ha justificat els mitjans.