• Text: Laura Aznar / @LauraAzLlu / Foto: Gemma Aleman / ACN
  • 25/03/2018

Catalunya viu un nou salt qualitatiu en la repressió. L’empresonament dels consellers Turull, Rull, Romeva i Bassa i de l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, la marxa a Suïssa de Marta Rovira i la detenció de Puigdemont a Alemanya són la constatació que es consolida un escenari on els presos i els processos judicials tindran un paper central. CRÍTIC ha preguntat com afronten aquest nou escenari Òmnium Cultural, l’ANC i els Comitès de Defensa de la República. Tenen un horitzó compartit els moviments socials independentistes o hi ha estratègies divergents? Com afronten la lluita antirepressiva? Pateixen crisi de lideratges? Quina estratègia proposen davant l'escenari de bloqueig polític?

CRÍTIC parla amb els representants de les principals entitats de la societat civil sobre les seves estratègies, els seus debats interns i el seu paper durant l'1-O i el 27-O

L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural han estat actors clau en la mobilització de la ciutadania durant el procés. Les dues primeres entitats han tingut una capacitat de convocatòria massiva i han sabut ser motor del moviment independentista, però passen ara per moments de debat intens. L’empresonament dels seus dos màxims representants, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, així com l’aparició dels Comitès de Defensa de la República (CDR), han marcat un punt d’inflexió. Aquests col·lectius, repartits per tot el territori, van prendre un rol important, sobretot arran de l’1 d’Octubre i de les vagues generals posteriors, i han sabut situar-se a la primera línia de les mobilitzacions que s’han organitzat aquests darrers mesos.  Hem parlat amb representants dels tres moviments socials independentistes per valorar els reptes que planteja el moment polític actual.

Com plantegen les entitats la mobilització antirepressiva?

Al llarg del procés, l’enorme capacitat de convocatòria de l’ANC i d’Òmnium Cultural s’ha demostrat any rere any. Des del 2012 fins a l’any passat, l’entitat cultural, però sobretot l’Assemblea, han aconseguit treure al carrer de manera reiterada entre 1,5 i 2 milions de manifestants els dies de la Diada, i també han estat les responsables de reunir milers de persones davant els ajuntaments per exigir l’alliberament dels presos polítics.

Les dues principals entitats sobiranistes tenen la voluntat de seguir sent motor de les mobilitzacions. Preguntats per si l’ANC i Òmnium han perdut capacitat mobilitzadora durant els últims mesos, Agustí Alcoberro, fins fa pocs dies vicepresident de l’ANC, i Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium, ho neguen rotundament. “Tenim 2 milions de persones que ja han passat pantalla, i això és irreversible”, afirma Alcoberro. “Hem intentat revertir la indignació en mobilització, i això ens va portar a les vagues generals, a la gran manifestació de l’11 de novembre o als resultats del 21-D.”

De fet, l’ANC va aprovar el seu full de ruta a principis de març, durant l’Assemblea General Ordinària, i llavors ja va avisar que “mantindria i intensificaria” la mobilització no violenta als carrers, com a mínim fins a aconseguir l’excarceració dels presos polítics, el retorn dels exiliats, el tancament de les causes obertes arran del procés i el reconeixement de la República Catalana. Per la seva banda, Òmnium ha aprovat un nou pla de treball on la mobilització “segueix sent un actiu molt important i imprescindible”. “Hem de tenir la capacitat de fer sortir la gent al carrer en els moments que siguin més necessaris i importants”, explica Mauri, “i en un context de repressió, això passarà sovint”.

Una pancarta d’Òmnium i de l’ANC obre la manifestació del 25 de març de 2018. Foto: ACN

Al moviment independentista de base ciutadana, que durant anys ha estat encapçalat per aquestes dues entitats, s’hi va afegir un nou actor pels volts de l’octubre. Els CDR, que van néixer essent Comitès de Defensa del Referèndum i que s’han acabat constituint com a Comitès de Defensa de la República, van situar-se a la primera línia de les mobilitzacions i van tenir un paper cabdal sobretot el 8-N, el dia de la vaga general. En més d’una ocasió, els CDR han pres les regnes de les mobilitzacions amb independència de què plantegessin Òmnium i l’Assemblea. Això es va fer especialment evident durant el frustrat debat d’investidura del 30 de gener, quan els comitès van mantenir la convocatòria i van entrar al parc de la Ciutadella, mentre l’ANC desconvocava la concentració. Els CDR, segons una font de l’àrea de comunicació d’un moviment que no té portaveus oficials, “són l’expressió popular, les ganes de la gent de mobilitzar-se”. “Si en un moment concret aquestes persones decideixen que ningú els pot dir que una convocatòria s’ha acabat, continuen al carrer. El dia del primer debat d’investidura suspès, n’és un exemple”, afirmen.

La suma de la repressió i la incertesa política es podria traduir en una reculada de la pressió als carrers? Des dels CDR consideren que el context actual “afecta de manera negativa els presos, les famílies i el seu entorn polític”, però creuen que també “és una empenta perquè la gent segueixi mobilitzant-se”. “Tal com es va demostrar l’1-O, combatre la repressió i aconseguir la República només serà possible amb la força de la gent. No deixarem d’estar als carrers que és on els CDR hem nascut i on hi ha el nostre ADN”, comenten fonts de comunicació.

Els CDR afirmen que “hi ha una gran sintonia entre els diferents nuclis per impulsar una nova vaga general”

La seva activitat no s’ha aturat. Les darreres setmanes han convocat diverses mobilitzacions descentralitzades, i, malgrat que no totes han estat multitudinàries ni han captat l’atenció dels mitjans, han aconseguit mantenir el conflicte viu als carrers. A tall d’exemple, només aquesta darrera setmana els CDR han convocat concentracions a Manresa contra “les forces d’ocupació”, davant una comissaria a Sabadell en suport a un detingut “per desobediència”, als jutjats de Reus per acompanyar una regidora citada a declarar per un “suposat delicte d’odi”, així com talls de carreteres i concentracions arreu del país després dels empresonaments de Jordi Turull, Carme Forcadell, Raül Romeva, Josep Rull i Dolors Bassa el passat divendres. Al respecte, recorden que durant aquest cap de setmana s’han produït diverses accions descentralitzades arreu del país, com la que ha tingut lloc davant la Delegació del Govern espanyol a Catalunya, a Barcelona, la tarda de diumenge. També adverteixen que hi ha una gran sintonia entre els diferents nuclis per impulsar una nova vaga general “com a eina per combatre l’Estat i fer un pas més enllà”.

Un cordó dels Mossos d’Esquadra davant els manifestants convocats pels CDR a les portes de la Delegació del Govern espanyol a Catalunya / ANC – ANDREA ZAMORANO

Diversitat d’estratègies: existeix un horitzó compartit?

Els dos representants de les entitats sobiranistes no consideren que les seves estratègies respectives hagin virat des de l’empresonament dels Jordis, ni que defugin el cos a cos amb l’Estat davant la possibilitat que qualsevol actuació provoqui un increment de la repressió. Tot i així, Eulàlia Subirà, membre del Secretariat de l’ANC, reconeixia durant l’Assemblea General Ordinària que, amb la vigència del 155, l’entitat havia vist reduïda la seva capacitat de reacció i havia experimentat una baixada de les mobilitzacions. Contràriament, Alcoberro apunta que en els darrers mesos les mobilitzacions s’han multiplicat, però admet que “l’endemà del fracàs del 27-O, determinades línies de treball es van aturar”.

Respecte a això, Mauri hi afegeix que les condicions i el context polític en el qual s’emmarquen les convocatòries ha canviat, i per aquest motiu “fins a l’1 d’octubre i els dies posteriors la gent sortia al carrer amb objectius compartits, mentre que, ara, la diversitat d’estratègies de partits i actors fa que hi hagi aquesta percepció que no hi ha un horitzó conjunt”.

Malgrat les explicacions d’Òmnium i de l’ANC, hi ha una part de la societat organitzada que considera que la judicialització del procés i l’empresonament dels Jordis han suavitzat les convocatòries de les dues entitats. Això ha provocat un cert desencís per part dels qui creuen que s’ha de mantenir la tensió amb l’Estat, i els CDR ho han sabut aprofitar. L’estratègia dels Comitès ha estat, des de l’inici, un punt més combativa, i això es va evidenciar sobretot les jornades de vaga general, quan aquests col·lectius van tallar les principals carreteres i autopistes, mentre que les entitats convocaven concentracions davant els ajuntaments i animaven a participar en les manifestacions. Els CDR aposten per l’acció directa des de la desobediència pacífica i volen erigir-se “com a motor de la implementació de la República”. Així ho ratificaven en un comunicat, on manifestaven la seva voluntat de “desobeir quan faci falta” i la intenció de seguir “presents als carrers i parar el país quan convingui”, amb l’objectiu d’aconseguir la independència.

Si bé no hi ha membres dels CDR que estiguin presos, el fet que hagin guanyat visibilitat no els ha sortit gratis. A la cinquantena d’imputats pels talls de carreteres durant la vaga se’ls sumen ara les 20 persones identificades per la Guàrdia Civil, que, segon el cos policial, formarien part d’una suposada cúpula encarregada de dissenyar una estratègia de resistència i desobediència civil. Entre els assenyalats hi destaquen els exdiputats cupaires David Fernàndez i Antonio Baños, el diputat d’ERC Ruben Wagensberg, el mateix Marcel Mauri, la filòsofa Marina Garcés o el director de Fundipau, Jordi Armadans. Des dels CDR diuen que “aquestes investigacions arbitràries van molt perdudes”, ja que insisteixen en el fet que no hi ha cap cúpula que controli el moviment. “No té cap sentit que s’assenyalin persones reconegudes de moviments pacífics i persones mediàtiques”, puntualitzen, “intenten posar-hi cares perquè els descol·loca que existeixi un moviment de base i sense lideratges”.

Marcel Mauri i Agustí Alcoberro durant la vaga general del 8-N / ACN- RAFA GARRIDO

La relació entre les entitats i els partits: qui marca el ritme?

Fa un parell de setmanes, el periodista Francesc-Marc Álvaro piulava el tuit següent: “El bloc independentista es bifurca. En un camí, ERC, el PDECat i Òmnium avantposen tenir Govern i acumular forces. En un altre, JxCat, la CUP i l’ANC prioritzen el torcebraç amb l’Estat. A cada branca, matisos. Tots reivindiquen l’1-O. Entre les bases, divisió d’opinions i desconcert”.

Les dues principals entitats independentistes sostenen que aquesta suposada dualitat en l’estratègia no és certa. Marcel Mauri exposa els seus arguments: d’una banda, recorda que l’organització mai no s’ha alineat amb els partits polítics per discutir sobre el full de ruta que havia de seguir el país, com tampoc no va voler entrar a valorar qüestions transcendentals “com la DUI o el referèndum”. Per contra, el vicepresident d’Òmnium assegura que l’objectiu de l’entitat és treballar perquè s’arribi a un acord, i que “allà on hi hagi consens entre partits polítics i ciutadania, nosaltres hi serem”, sentencia. Sobre aquest “relat mediàtic”, segons el qual existeix una aliança d’entitats i de partits que defensen la implementació immediata de la República i una altra que aposta per eixamplar-ne la base i intentar-ho més endavant, Mauri rebutja que Òmnium se’l situï en algun dels dos blocs.

Primer pla del vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri / ACN – RAFA GARRIDO

Marcel Mauri: “Cal una estratègia compartida que ens permeti avançar més enllà del debat curtterminista”

“El que defensem és que cal una estratègia compartida, un nou horitzó, una nova fita col·lectiva que permeti avançar”, conclou Mauri. “Intentem que els partits superin el debat curtterminista de la investidura i que apostin per una estratègia de país compartida”. Una estratègia que no arriba, o com a mínim això sembla després que en el passat ple d’investidura, la CUP rebutgés investir el candidat de Junts per Catalunya i Esquerra, Jordi Turull. Tot i així, la decisió del jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, que el passat divendres va decretar presó incondicional per Turull, l’expresidenta del Parlament i els tres consellers podria donar un nou gir a tot plegat.

L’ANC també marca distàncies amb el discurs segons el qual existeixen dues aliances entre partits i entitats que estan confrontades. Alcoberro recalca que, des de l’endemà del 27 d’octubre, l’entitat va defensar que calia anar a les eleccions “malgrat que fossin il·legítimes”, per tal d’aconseguir una majoria que avancés cap a la República. “Això ens ha portat que hi hagi algú que digui que estem a favor d’un partit o un altre, però sempre hem mantingut un discurs coherent i al marge de les estratègies dels diferents partits”, rebla Alcoberro.

El fet que en algunes ocasions les entitats i les forces independentistes hagin treballat conjuntament ha obert la porta a especular sobre la possibilitat que siguin instrumentalitzades amb fins polítics. Però els vicepresidents d’Òmnium i de l’ANC insisteixen en la seva independència. “Això és el que ens permet dir als partits si, com ara, entenem que la seva funció els darrers mesos és francament millorable, que s’haurien pogut estalviar les batalles o assenyalar-se uns i altres com a covards, traïdors o hiperventilats”, apunta Mauri. I Alcoberro gira la truita. “El programa electoral de JxSí no plantejava fer un referèndum, però l’ANC el va tornar a posar sobre la taula i al final aquesta estratègia va acabar sent assumida per tots els partits. El procés és així i no a la inversa”, apunta.

Els CDR tampoc no s’han salvat de les especulacions que els connecten amb els partits polítics, particularment amb la CUP, tot i que els seus membres han insistit sempre en la diversitat ideològica que acullen. De fet, recalquen la importància de no fer seguidisme dels partits polítics, perquè és la ciutadania qui ha de portar la iniciativa en les mobilitzacions. “Als CDR hi ha gent molt plural que compartim l’objectiu comú d’implementar la República, i si els partits s’hi desmarquen, nosaltres ho mantindrem”, expliquen fonts de comunicació, “aquesta és l’única finalitat de l’existència d’aquest moviment”.

Manifestants convocats pels CDR concentrats a les portes de la Delegació del Govern espanyol a Catalunya / ACN – RAFA GARRIDO

La renovació dels lideratges i el debat intern

El 16 d’octubre, Sànchez i Cuixart eren empresonats a Soto del Real, acusats de delictes de rebel·lió i de sedició. La decisió de la magistrada de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, va deixar l’ANC i Òmnium orfes de lideratge i el buit el van haver d’assumir de manera accidental els seus vicepresidents respectius, Agustí Alcoberro i Marcel Mauri. En el cas de l’Assemblea, a aquesta situació s’hi sumen els canvis que està experimentant la cúpula de l’organització.

Jordi Sànchez ja va renunciar a la presidència per concórrer com a número dos a la llista de JxCat el 21-D i aquest dissabte s’han celebrat eleccions a l’Assemblea per triar nou president. Elisenda Paluzie, exdegana de la Facultat d’Economia de la UB, ha estat escollida per quasi tots els membres del nou Secretariat Nacional, que es va renovar la setmana anterior i que també va donar una àmplia victòria a Paluzie. En la seva primera intervenció als mitjans, la nova presidenta va assegurar que la cúpula de l’Assemblea treballarà per fer efectiva la República, i va remarcar la importància que l’entitat es desmarqui dels partits polítics i recuperi el seu lideratge. Segons el seu criteri, Carles Puigdemont segueix sent el president legítim de Catalunya i, per aquesta raó, donar compliment al que “el poble va decidir el 21 de desembre” dependria del fet que el Parlament decidís investir-lo.

La votació al nou Secretariat Nacional va estar marcada per la polèmica arran que la Junta Electoral decidís vetar la candidatura de l’exdiputat de la CUP Antonio Baños, el qual s’havia postulat per ocupar un lloc en l’executiva. L’aparell va justificar el veto argumentant que Baños hauria incomplert la normativa, que prohibeix que els candidats facin campanya activa als mitjans, quan va presentar-se a una tertúlia de RAC-1 només alguns dies abans de la cita electoral.

Primer pla del vicepresident de l’ANC, Agustí Alcoberro / ACN – MARIA BELMEZ

Agustí Alcoberro: “Hem de mantenir obert el conflicte amb l’Estat i reconstruir forces per plantejar el que no vam fer el 27-O”

La mesura de la junta no va ser vista amb bons ulls per part de tots els dirigents de l’entitat. De fet, Agustí Alcoberro deia a CRÍTIC que “probablement el reglament en algun punt és excessivament dur i la interpretació que se n’ha fet ho pot haver estat”. Alguns mitjans han apuntat que el veto a Baños és la punta de l’iceberg, i que evidencia la pugna interna pel control de l’entitat. Segons ‘El Nacional’, existirien dos bàndols que discrepen respecte a l’estratègia que ha de dur a terme l’ANC: el primer, que aposta per la implementació de la República –en consonància amb el que reclama Paluzie–, i el segon, que vol recuperar la transversalitat de l’Assemblea i eixamplar-ne la base.

Alcoberro nega que existeixi una polarització pel que fa a la línia d’actuació que ha de seguir l’entitat i considera que aquest plantejament no és més que una caricatura de la realitat. “Es parla d’unes diferències que són artificials i que potser tenen fonaments electoralistes”, exposa el vicepresident de l’Assemblea. “El que hem de fer és mantenir obert el conflicte amb l’Estat espanyol i, alhora, hem de reconstruir forces per plantejar el que no vam fer en el seu moment el 27-O.”

Les coses estan més tranquil·les dins Òmnium Cultural. L’empresonament de Jordi Cuixart “té unes connotacions i unes limitacions”, admet Marcel Mauri, tot i que explica a CRÍTIC que el president segueix exercint el càrrec i que té coneixement de totes les actuacions de l’entitat. “Estem assajant una forma de lideratge compartit en què intentem acompanyar-lo quan, per motius evidents, no pot desenvolupar la seva tasca amb tota la plenitud”, afirma el vicepresident. Aquest mes de juny, Òmnium celebrarà eleccions a la presidència, i Cuixart, així com la resta de la junta, s’hi tornaran a presentar. “El seu lideratge no està en qüestió”, conclou Mauri.

L’estructura dels CDR és substancialment diferent de la de les altres dues entitats. Actualment hi ha al voltant de 280 nuclis locals, de barri i sectorials distribuïts per tot el territori dels Països Catalans. S’organitzen de forma assembleària i, segons indiquen els seus membres, no tenen ni lideratges ni portaveus. Fonts de comunicació de CDR expliquen a CRÍTIC que la màxima sobirania dins aquests espais rau en les assemblees locals, que són les que proposen les mobilitzacions que a vegades comparteixen amb altres nuclis. “Cada nucli és sobirà per impulsar les accions que cregui pertinents i quan hi ha la necessitat, ens organitzem en l’àmbit territorial o nacional”, comenten.

Diverses persones amb les mans alçades al davant de la policia espanyola a l’IES Ronda de Lleida, l’1 d’octubre de 2017 / ACN – ORIOL BOSCH

Balanç autocrític del 27-O

El dia que el Parlament de Catalunya va proclamar la República, tant l’Assemblea com Òmnium Cultural van expressar el seu compromís de posar-se al servei del Govern i de les institucions per fer-la efectiva. Les entitats i els CDR van organitzar concentracions de caràcter festiu arreu del territori. Els quasi 200 alcaldes que eren al Parlament també van mostrar la seva predisposició a col·laborar en la construcció de la República.

El 155 no va trigar a arribar. El mateix 27 d’octubre, el Senat va autoritzar que el Govern espanyol l’apliqués i, a dia d’avui, les institucions catalanes segueixen intervingudes. Durant aquells dies de convulsió, les entitats estaven criades a tenir un paper clau i, de fet, no van restar immòbils. Van convocar manifestacions com la de l’11 de novembre, que va ser molt multitudinària, i també van donar suport a la vaga general del 8-N, impulsada per la Intersindical-CSC i secundada per la COS (Coordinadora Obrera Sindical), la USTEC-STEs (el sindicat majoritari d’ensenyament), la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), algunes sectorials de la CGT, els CDR i Universitats per la República. Tot i així, els dos sindicats majoritaris, CCOO i la UGT, no hi van participar però sí que van fer aturades puntuals.

Agustí Alcoberro: “El 27-O estàvem preparats per al que hagués calgut per implementar la República”

L’estratègia de la vaga va donar visibilitat a la ciutadania organitzada i a les seves reclamacions, però no va tenir prou forces per sostenir-se a llarg termini. D’altra banda, malgrat les convocatòries dels moviments socials, no es va plantejar una estratègia reactiva a la repressió, que passés, per exemple, per una ocupació indefinida de l’espai públic. Preguntat per l’actuació de l’ANC el dia després de la proclamació de la República, Alcoberro es mostra contundent. “El balanç no es pot fer encara, entre altres coses, perquè hi ha pendent un procediment judicial que té implicacions repressives enormes. En tot cas, per part nostra estàvem mobilitzats i preparats per al que hagués calgut per implementar la República”.

Respecte a això, Mauri posa el focus en el paper de l’Estat. “Ens diuen que vam ser ingenus, però és que som demòcrates i, com a tals, entenem que una democràcia mai es pot comportar com ho va fer l’Estat espanyol”, afirma el vicepresident d’Òmnium. Des de la seva perspectiva, l’actuació de l’entitat, que va intentar “buscar les explicacions pertinents” per situar-se on calgués “amb la màxima rapidesa possible”, segurament és “millorable”, però insisteix en el fet que on realment cal autocrítica és en el si del Govern espanyol i en els partits que hi donen suport, “que ens han dut a una situació que és inacceptable”.

Capçalera de la manifestació estudiantil del 26 d’octubre per rebutjar l’article 155 / ACN – ANDREU RUBERT

Altres actors que pivoten sobre el procés

Per molt que siguin les que més s’han significat, l’ANC, Òmnium i els CDR no han caminat soles aquests mesos. Hi ha moviments com la Plataforma pel Dret a Decidir, Sobirania i Progrés o Sobirania i Justícia que van néixer fins i tot abans que s’iniciés aquest període històric que hem denominat “procés”. A principis dels 2000 ja reivindicaven el dret a l’autodeterminació, la celebració d’un referèndum o la necessitat d’assolir la independència de Catalunya per vies democràtiques.

Des d’aquestes iniciatives inicials, passant per actors més sectorials com Drets, format per juristes; l’Associació Catalana pels Drets Civils, que integra els familiars dels presos polítics i dels exiliats, o Universitats per la República, diversos col·lectius han visibilitzat el conflicte polític que viu Catalunya i la deriva repressiva de l’Estat espanyol. En aquest sentit, també han tingut protagonisme entitats com Súmate o la campanya “With Catalonia”, del CIEMEN, que té la voluntat d’articular vincles de solidaritat internacionals “davant la violació de drets democràtics perpetrada per part de l’Estat espanyol davant l’exercici del poble català del seu dret a decidir”.

D’altra banda, són particularment rellevants i simbòliques les trobades de personalitats i col·lectius sota el lema “Aixequem la República” o el renaixement de la Crida, hereva de l’espai que es va constituir en la dècada dels vuitanta amb la voluntat de defensar la llengua i les institucions catalanes. La nova Crida té un caràcter més antirepressiu, i proposa emprendre accions pacífiques per l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
2 comentaris
  • Subscriptor Manel Ballester 26 de març de 2018 - 11:11

    Per què s’insisteix tant en l’article en això de la ‘vaga general’? Es pot parlar d’aturada general’ o de ‘mobilització general’ o el que es vulgui, però, vaga? Ni la indústria ni el comerç (en general) ni la con strucció ni els serveis (llevat de l’educació) van aturar-se. Algú s’imagina la Seat o la Nissan fent vaga per la independència?, això sí que fóra ‘vaga general’, però la CUP té una influència molt limitada en el moviment obrer (si n’hi ha, de moviment obrer, vull dir) i l’ANC o l’Omnium…, doncs, és obvi, oi?
    Més enllà d’això l’article està bé.

    • cfeliu 10 d'abril de 2018 - 12:14

      totalment d’acord. Uns quants estudiants, els jubilats i uns talls a les carreteres. Això no és res. Una vaga general es fa amb tota la indústria, el comerç, els transports, etc…, amb piquets de traballadors davant de les seves empreses, etc… Massa gent jove amb bones intencions.

Deixa el teu comentari