• Toni de la Torre / @tonidelatorre
  • 1/01/2018

El crític de sèries Toni de la Torre elabora una llista de les sèries més punyents del 2017 a l'hora de tractar de temes socials, destacant episodis concrets recomanats especialment per als lectors de CRÍTIC. Des de 'The Handmaid's Tale' fins a 'Homeland', passant per 'Girls' o 'The State'. Us seleccionem els principals episodis de 10 sèries que han marcat amb esperit crític el 2017 passat

Destaca el cas de 'The Handmaid's Tale': la sèrie s'ha convertit en icona d'una part de les reivindicacions del moviment feminista

1. ‘The Handmaid’s Tale’ – “Late”

És molt excepcional que una sèrie de televisió aconsegueixi tenir un impacte tan gran en l’imaginari col·lectiu per esdevenir icona d’un moviment social. Durant aquest 2017, diversos col·lectius feministes han dut a terme accions públiques portant el vestit de les protagonistes de ‘The Handmaid’s Tale‘ com a forma de protesta. La còfia blanca i la roba vermella s’han convertit en una imatge associada a la repressió de la dona que aquesta sèrie, adaptació de la novel·la de Margaret Atwood, denuncia a través d’un escenari distòpic on els drets de la dona han estat abolits i són esclavitzades (per a diverses funcions, una de les quals és tenir fills, cosa que implica una violació sistemàtica de les dones fèrtils). Un dels punts forts de la sèrie és la vinculació que fa d’aquest escenari amb el nostre present. Per això he volgut destacar l’episodi “Late”, on els ‘flashbacks’ mostren l’inici d’aquest canvi. En una escena, la June i la Moira acaben de fer esport i entren en un cafè, on després d’alguns problemes per cobrar, l’home que atén el local acaba dient-los “putots”, mostrant que el masclisme és la base a partir de la qual es produiran tots els canvis que vindran després, que inclouen l’anul·lació de les targetes de crèdit de les dones i acomiadaments massius dels seus llocs de treball. Un episodi que posa la pell de gallina i que obliga a mirar d’una altra manera determinades actituds que ens envolten.

2. ‘Broken’ – “Christina”

Les conseqüències de la crisi econòmica són el tema principal d’aquesta sèrie britànica que signa, com no podia ser d’una altra manera, Jimmy McGovern, un dels pocs guionistes televisius que exploren constantment problemàtiques socials a través de les seves ficcions (doneu un cop d’ull a les ‘tv-movies’ ‘Dockers‘ i ‘Hillsborough‘, per exemple, o una de les més recents, ‘Common‘). Amb ‘Broken‘ ens parla de feines precàries, d’atur i de retallades als serveis públics a través de les històries de diversos personatges que viuen sota pressió. És aquesta pressió, asfixiant, la protagonista d’aquesta sèrie, que mostra una realitat que no es veu sovint a la ficció televisiva, donant veu als que no en tenen (en aquest sentit, la sèrie és fidel a l’escola del realisme social de la BBC de la dècada dels seixanta, amb Ken Loach, Jim Allen i Tony Garnett com a màxims referents). Per vehicular les diferents històries que presenta, ‘Broken’ fa servir el personatge d’un capellà interpretat per Sean Bean, que intenta oferir algun tipus de solució a les persones de la seva comunitat, siguin creients o no, al mateix temps que lluita amb els seus propis dimonis personals. A l’episodi que destaco, “Christina”, una mare de tres nens interpretada per Anna Friel es troba en una situació desesperada, acomiadada de la feina i sense possibilitat d’obtenir ajudes de cap tipus, ni ingressos per cap altra banda. Quan mor la seva mare, no ho diu a ningú i conviu amb el cadàver per poder cobrar la seva pensió. Un cop de puny a l’estómac, sèrie de denúncia de les que ja no en queden.

 3. ‘The Deuce’ – “Why Me?”

The Deuce‘ ens va deixar caure, literalment, al seu univers: els carrers bruts i mal ventilats, plens de prostitutes, de proxenetes i de drogoaddictes, al voltant de Times Square als anys setanta. La sensació, en els seus compassos inicials, és que la nova sèrie de David Simon, aquest cop acompanyat del seu col·laborador George Pelecanos, ho havia tornat a fer: havia construït un univers amb vida pròpia que es desenvolupa independentment de la mirada de l’espectador. A poc a poc, vam conèixer els habitants d’aquest territori del vici. Els pinxos i els policies, les putes i els clients, entrant en les seves vides i gaudint d’interpretacions majúscules, com la de Maggie Gyllenhaal. I lentament es va fent evident que, individus a banda, el que més interessava a ‘The Deuce’ era retratar el conjunt, mostrar el mecanisme que feia moure aquest microcosmos. La pornografia de ‘The Deuce’ és la droga de ‘The Wire‘, i l’episodi en el qual això queda més clar és a “Why Me?”, en què la notícia d’una legislació marca un canvi en la vida de tots els personatges fent visible l’estructura piramidal en què viuen. Els principals beneficiats del canvi són els proxenetes, la màfia i els agents de policia corruptes, en aquest ordre. A la part de sota d’aquest sistema hi ha les prostitutes: com en qualsevol indústria, la força de treball que mou el negoci acaba conseqüentment explotada pels que en poden treure beneficis i és vulnerable en mans dels amos. L’escena final de Darlene al seu nou lloc de treball parla per si sola.

4. ‘The State’ – “Episode 4”

Aquesta minisèrie sobre un grup de britànics que decideixen viatjar a Síria i unir-se a l’Estat Islàmic va ser molt polèmica quan es va estrenar a Channel 4, entre altres motius, perquè va debutar alguns dies després dels atemptats a la Rambla de Barcelona, i perquè des d’alguns àmbits es va acusar la ficció de glorificar l’ISIS. En realitat, la intenció del seu creador, Peter Kosminsky, era exactament la contrària, la de construir un antídot a la propaganda de l’ISIS, i penso que ho pot veure qualsevol que miri la minisèrie més enllà dels primers minuts. Perquè sí, a l’inici, els protagonistes arriben enlluernats per la rebuda de l’organització i acollits per una comunitat de germans i germanes amb unes idees i creences comunes. Però no passa gaire temps fins que això canvia. A mesura que entren en l’organització i es veuen obligats a veure i fer certes coses, les seves expectatives s’esberlen i es converteixen en un malson. Les execucions i les violacions són només algunes de les escenes que ‘The State‘ mostra sense parpellejar, sent una ficció poc apta per als que no estiguin disposats a veure alts nivells de cruesa i de violència. Cal tenir present que la minisèrie té en el procés de documentació un dels seus principals punts forts, ja que està basada en entrevistes a testimonis. Al quart i últim episodi, l’evolució dels protagonistes arriba al seu final, amb la realitat nua exposada davant dels seus ulls, i conté dues escenes impossibles d’oblidar: la de Shakira incapaç de reconèixer la persona en què s’ha convertit el seu fill, i la dels raonaments que aquest personatge fa en la conversa del final.

5. ‘Girls’ – “American Bitch”

L’escàndol de Harvey Weinstein ha sacsejat el món de Hollywood, ja que ha fet caure l’anomenat “mur del silenci” i ha fet que es produïssin múltiples denúncies d’assetjament sexual contra productors, directors, guionistes i actors que s’han aprofitat de la seva posició de poder per obtenir relacions sexuals. Alguns han reconegut el que havien fet i han demanat perdó a les víctimes; d’altres afirmen que les víctimes no diuen la veritat. En tot cas, ha estat un dels temes que han generat més debat aquest any. Molt abans que això esclatés, un episodi de la sèrie ‘Girls‘ va abordar de manera brillant aquest tema. Es tracta de “American Bitch”, en el qual Hannah carrega en un article contra un dels seus escriptors preferits justament donant veu a les denúncies de diverses noies que l’acusen d’haver-se aprofitat d’elles. L’escriptor, molt ben interpretat per Matthew Rhys i diuen que inspirat en Louis CK (com també l’episodi “Can’t Fight This Feeling”, d”One Mississippi‘), reacciona a la crítica convidant Hannah a casa seva per parlar del tema. Dialogant directament amb ell, el personatge té l’oportunitat per exposar-li les seves opinions sobre el consentiment sexual i l’abús de poder. La creadora de la sèrie, Lena Dunham, és prou intel·ligent per no fer servir el personatge per donar una lliçó a l’audiència en aquesta qüestió, sinó que la converteix en exemple de les trampes d’aquesta situació en una escena final que és una bufetada a la cara. Llàstima que Dunham no fos coherent amb les seves idees en la vida real: quan un dels seus guionistes, Murray Miller, va ser acusat d’assetjament, el va defensar en comptes de creure primer en la víctima, tal com hauria fet el seu personatge.

6. ‘Herrens veje’ – Episodi 8

El creador de ‘Borgen’, el guionista Adam Price, va decidir canviar la política per la religió en aquesta sèrie que ha estat una de les últimes estrenes de l’any. La ficció se centra en una família de religiosos que tenen una llarga tradició fent carrera eclesiàstica. El pare de la família, un candidat a bisbe que pateix una crisi existencial, és la figura carismàtica i també agressiva que té un pes molt gran en la resta de personatges, en particular els dos fills que, de manera diferent, conviuen amb les expectatives que el pare té d’ells. Durant la primera temporada, la sèrie ha reflexionat sobre els motors de la fe i del conflicte, sovint vinculant les qüestions religioses amb temes socials. En particular a la trama del fill petit, August, que després d’una experiència traumàtica a l’Orient Mitjà (on va com a capellà) torna a casa buscant redempció. Al vuitè episodi, això el porta a intentar ajudar dos germans refugiats que es troben en una situació difícil, ja que el petit té una pneumònia però no poden recórrer a la Creu Roja perquè tenen por que es descobreixi la seva situació il·legal i els deportin. Una gran part de la trama s’ocupa dels esforços d’August per aconseguir un tractament mèdic per vies no oficials, posant en relleu el paper de la societat civil davant la manca de resposta dels governs europeus. La història es complica amb un gir final que deixa el capellà en una posició qüestionable i l’espectador amb molt mal cos. Les últimes paraules del germà gran podrien estar perfectament dirigides a la Unió Europea.

7. ‘Master of None’ – “Thanksgiving”

“Què és un col·lectiu minoritari?”, pregunta una Denise de 8 anys en aquest episodi que arrenca amb un ‘flashback’. “És un grup de gent que ha de treballar el doble en la vida per arribar la meitat de lluny”, li diu la seva mare, per aclarir-li què vol dir ser negre. I continua: “I tu, Denise, que ets una dona negra, hauràs de treballar el triple de dur”. Però resulta que Denise no només és dona i negra, sinó que, a més, és lesbiana. Aquest episodi de ‘Master of None‘, que fa diversos salts en el temps per explicar com el personatge va descobrir la seva homosexualitat i com ho va explicar a la seva família, no perd mai de vista aquesta idea que estableix al principi, de manera que, a més de ser una història sobre un personatge que surt de l’armari, també ho és sobre les dificultats que implica ser diferent i, per tant, pertànyer a un col·lectiu minoritari. L’episodi és ple de moments que fan referència a temes racials, incloent-hi casos de brutalitat policial i les imatges, a la pantalla del televisor, d’un fragment d'”Haz lo que debas”, la pel·lícula de Spike Lee, que contribueixen a unir els dos temes. ‘Master of None’ no és una sèrie particularment interessada a parlar sobre temes racials, malgrat que el fet que el seu protagonista sigui d’origen indi es posa en relleu de manera recurrent. Però, quan decideix fer un episodi específicament incisiu sobre aquest tema (com a “Parents”, a la primera temporada), ho fa amb una sensibilitat, un sentit de l’humor i uns matisos que poques sèries poden igualar.

8. ‘Mr. Robot’ – “eps3.0_power-saver-mode.h”

Per una sèrie que ha fet com a principal punt fort la seva capacitat per capitalitzar la indignació ciutadana en els temps actuals, amb els seus protagonistes decidits a fer esclatar el sistema i provocar un ‘reset’ que permetés crear un món més just (recordeu aquella primera temporada?), és particularment valent posar en dubte aquest pla. Però això és exactament el que ha fet a la tercera temporada, on Elliott ha d’admetre que potser s’ha equivocat amb la seva revolució i, el que és encara més trist, que qualsevol acte revolucionari serà fagocitat pel sistema, convertint-lo en propietat seva i fent-lo servir per continuar mantenint l”statu quo’. L’episodi que obre la tercera temporada no ha estat el millor d’aquesta tanda d’episodis (a parer meu, aquest honor se’l mereix el cinquè episodi) però sí el que estableix més clarament aquesta idea a través d’un monòleg en el qual el protagonista dubta sobre les conseqüències del que ha fet. “La meva revolució ha enterrat les nostres ments en comptes d’alliberar-les?”, es pregunta. “Han convertit la nostra lluita en un producte, han transformat el nostre dissentiment en propietat intel·lectual, han transmès per la televisió la nostra revolució amb pauses publicitàries”, afirma en un moment intencionadament irònic, ja que ‘Mr. Robot’ és justament una sèrie sobre una revolució que s’emet en una cadena, USA Network, propietat d’un gran conglomerat com és Comcast Corporation. A mesura que la temporada avança, aquesta reflexió continua, fins al punt que el protagonista intenta aturar la revolució que ell mateix ha començat, en un conflicte intern on lluita, al més pur estil de ‘Mr. Robot’, amb el seu altre jo.

9. ’13 Reasons Why’ – “Tape 7, Side A”

Ha estat una de les sèries més controvertides del 2017 i també una de les que més interès han generat. El debat en qüestió era si la sèrie glorificava el suïcidi. Un servidor pensa que no, però no em pararé ara aquí a argumentar per què. Prefereixo centrar-me, i penso que és el que pretenien els responsables de la sèrie, en els moments en què ‘13 Reasons Why‘ va exigir responsabilitats a l’audiència a través de la història de Hannah Baker. Des del principi queda establert que el pla del personatge té com a objectiu denunciar aquells que són còmplices d’allò que li va passar, incloent-hi els que ho van permetre. Això inclou la cultura masclista que es respira al seu entorn i a la societat i les institucions que en formen part. Durant tota la sèrie es mostra l’institut més preocupat per cobrir-se les espatlles que per intentar instaurar alguna mesura que erradiqui el problema. Aquesta negligència es fa palesa de manera més rotunda a l’últim episodi de la temporada, quan Hannah es presenta al despatx del conseller de l’institut, el Sr. Porter, per explicar que l’han violada. Aquest personatge li diu que segurament va donar el seu consentiment i després se’n volia desdir i li diu que giri full. La negació de l’adult a reconèixer el que ha passat deixa l’adolescent sense suport i en una situació vulnerable. ’13 Reasons Why’ denuncia així la negligència dels professionals dels centres educatius que miren cap a una altra banda quan passa alguna cosa, sigui un cas de maltractament escolar (‘bullying’) o fets encara més greus, com és el cas.

10. ‘Skam’ – “Vi må stå sammen”

La sèrie noruega ‘Skam‘ ha tingut sempre un personatge que ha marcat el punt de vista i que ha anat canviant cíclicament. A la quarta i última temporada es va optar perquè la protagonista fos Sana, la noia musulmana del grup d’adolescents protagonistes. Es tracta d’un personatge molt carismàtic però al mateix temps molt hermètic i, per tant, va ser una temporada que va generar molta expectativa. Però, quan la sèrie va adoptar el punt de vista de Sana, no es va limitar a mostrar-nos una quotidianitat i unes relacions familiars que fins ara no s’havien mostrat. A banda d’això, ens va permetre veure el món, un món que coneixíem mitjançant els altres personatges, a través dels seus ulls. La imatge resultant era molt diferent. On les altres noies hi veien festes, alcohol i oportunitats per lligar amb nois, Sana hi veia dificultats per poder ser fidel a les seves obligacions religioses i al mateix temps continuar integrada en la vida social; quan les altres noies anaven pel carrer com si res, ella s’hi trobava mirades de malfiança. Lentament, ‘Skam’ ens va introduir en els dilemes i conflictes d’una adolescent musulmana europea, portant al mateix temps el personatge al límit amb una trama en què es va sentir apartada pels altres. Aquesta trama esclata a l’episodi “Vi må stå sammen”, en què Sana parla amb Isak sobre terrorisme, racisme i religió a Noruega. Una escena magnífica que és un perfecte exemple de la capacitat de ‘Skam’ per explorar temes complexos de manera matisada. Una habilitat que no solament és poc comuna en sèries per a adolescents, sinó també en la majoria de drames, incapaços de fer un personatge musulmà tan interessant i polièdric com Sana.

‘Bonus track’: ‘Homeland’ – “Fair Game”

L’inici de la sisena temporada de ‘Homeland’ va situar l’audiència en la nova vida de Carrie a Nova York al mateix temps que posava en marxa la trama de Sekou Bah, un noi musulmà que es dedica a enregistrar vídeos amb opinions polítiques i penjar-los a la xarxa. La seva trama va servir per parlar sobre llibertat d’expressió als Estats Units actual i plantejar a l’espectador el dilema de si el personatge simplement manifestava el seu desacord amb la política exterior del Govern nord-americà amb una indignació que prenia formes particularment agressives o si s’havia radicalitzat i estava fent servir els vídeos a la xarxa per radicalitzar altres joves. Al primer episodi és detingut per un agent de l’FBI i el personatge de Carrie, que treballa per a una organització que vetlla pels drets dels musulmans nord-americans, es veu obligat a intervenir-hi. La nova feina de Carrie va permetre a ‘Homeland‘ tractar de la discriminació i dels prejudicis contra els musulmans per part de les autoritats. Tot i que ho va fer força superficialment, és suficient per merèixer una menció en aquest article, encara que sigui fora de la llista. I és que, al final, la nova feina de Carrie no va tenir cap pes rellevant i la trama de Sekou Bah va ser només la porta d’entrada a l’autèntica història de la temporada, centrada en una conspiració en la qual el noi era el boc expiatori. Un cop acabada la trama, ‘Homeland‘ va moure’s cap al ‘thriller’ polític i la sèrie d’acció, el seu territori habitual i, tot sigui dit de passada, va millorar molt, amb un tram final de temporada trepidant.

Inicia sessió per poder descarregar el reportatge en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

Deixa el teu comentari