18/11/2021 | 06:00
Diumenge, 21 de novembre, Xile celebra eleccions presidencials. No són uns comicis qualssevol: per primera vegada tenen lloc enmig d’un procés constituent que deixarà enrere la carta magna heretada de la dictadura d’Augusto Pinochet que segueix vigent fins avui. Les forces que tenen més possibilitats de guanyar, segons totes les enquestes, són les que han quedat sempre per fora del bipartidisme tradicional –dreta i centreesquerra– que s’ha alternat en el Govern des del retorn a la democràcia. Les previsions situen a la segona volta electoral el candidat de l’esquerra Gabriel Boric, que representa la coalició formada pel Front Ampli i pel Partit Comunista, i el candidat de l’extrema dreta, José Antonio Kast, del Partit Republicà, hereu de la tradició pinochetista.
Els sondejos més confiables (que, tot i així, en les últimes eleccions van fallar) atorguen entre el 17% i el 35% dels vots a Boric i entre el 22% i el 29% a Kast. Tot i que l’escenari és obert, Gabriel Boric Font, que avui és diputat per la regió de Magallanes i l’Antàrtida xilena, la més austral del país, té possibilitats reals de convertir-se en el president més jove de Xile, amb 35 anys. Un president millennial, exlíder del moviment estudiantil que el 2011 va sacsejar el país i originari d’una de les regions més allunyades de la capital, en un país on el centralisme i el poder van de bracet.
L’esclat contra el neoliberalisme
Els comicis se celebraran amb el teló de fons dels dos esdeveniments que han marcat el mandat del conservador Sebastián Piñera: l’esclat social del 2019 i la pandèmia de la Covid-19. La crisi sanitària ha posat al descobert tot allò que reclamaven les mobilitzacions al carrer ara fa dos anys sota el lema “Fins que la dignitat sigui costum”. Era una crítica a la precarietat dels sistemes de salut, educatiu, de pensions i, en definitiva, contra una desigualtat imperant en totes les esferes de la vida, instal·lada pel model neoliberal que va imposar la dictadura i que la transició va consolidar. “El Xile actual prové de la fertilitat d’un ménage à trois, és la materialització d’una còpula incessant entre militars, intel·lectuals neoliberals i empresaris nacionals o transnacionals”, reflexiona el sociòleg Tomás Moulian al llibre Chile actual: anatomía de un mito.
Xile té un sistema de pensions basat en l’anomenada “capitalització individual” i pràcticament sense aportació solidària de l’Estat. El 80% de les pensions del 2020 van ser inferiors al salari mínim de 320.000 pesos, uns 340 euros, i només el 12,5% va arribar als 503.000 pesos (530 euros), segons un estudi de la Fundació Sol, que investiga sobre salaris, treball i seguretat social. La mateixa entitat revela xifres sobre l’endeutament dels joves per estudiar a les universitats –públiques o privades– a través de l’anomenat crèdit amb aval de l’Estat (CAE), un sistema creat el 2005 per augmentar l’accés a la universitat dels qui no podien pagar les altes taxes del país i que va recórrer a la banca amb l’excusa que l’Estat tenia restriccions pressupostàries. En els últims quatre anys, la morositat d’aquest crèdit ha augmentat quasi 8 punts, fins al 48%. De fet, el deute privat és un dels pilars de l’economia xilena. Si el 2003 les llars devien prop d’un terç dels seus ingressos (36,5%), el 2016 va passar a dos terços (67,5%) i el 2019 es va arribar al màxim històric del 74,5%, mentre que el mateix any el deute de l’Estat era, en canvi, dels més baixos del món, amb un 29% del PIB. Segons la World Inequality Database, el 2020, l’1% més ric s’embutxacava el 26,5% dels ingressos, una xifra que col·loca el país entre els més desiguals del continent.
Procés constituent en marxa
El repte més important que haurà d’afrontar el futur president serà acompanyar l’última etapa del procés constituent, que per a molts xilens i xilenes representa una esperança real per transformar el model que els asfixia des de fa dècades. L’acord per començar el camí es va firmar al novembre del 2019, un mes després de l’inici de les protestes i quan la violència i la repressió als carrers estaven desfermades. Gabriel Boric va ser un dels subscriptors del pacte polític transversal per una nova Constitució. Un gest, però, que li va costar les crítiques i el rebuig d’una part de les seves bases, que ho van considerar una manera de salvar Piñera i frenar la mobilització social.
A l’octubre del 2020, i amb mig any de retard per la pandèmia, es va celebrar el plebiscit en què la ciutadania va decidir per un 80% que volia un nou text fonamental i que s’escriuria a través d’una Convenció Constitucional, una assemblea de 155 persones electes pel poble. Els qui s’oposaven a aquesta idea van utilitzar la baixa participació (del 51%) per deslegitimar el procés, però el cert és que des del 2012, quan es va instal·lar el vot voluntari al país, aquesta ha estat l’elecció amb la participació més alta.
Les eleccions de diumenge vinent s’han comparat de forma simbòlica amb el plebiscit perquè els dos candidats principals representen les mateixes opcions que aleshores: Kast va ser un dels portabanderes del 20% que va votar el rebuig a la nova Constitució, mentre que Boric amb la seva firma polèmica, va impulsar i defensar l’acord fins i tot davant dels sectors de l’esquerra radical més escèptics.
Auge dels independents i bon moment per a l’esquerra
Després del plebiscit, la cita més rellevant va tenir lloc el 16 i el 17 de maig, amb una megaelecció excepcional: per primera vegada s’escollien alcaldes, regidors, governadors regionals i –la gran novetat– els 155 representants de l’assemblea constituent. En total, més de 16.000 candidatures es van inscriure per a les quatre convocatòries. Els titulars de l’endemà apuntaven al càstig als partits tradicionals a favor de les candidatures independents, que van sumar 45 escons dels 155 totals de la Convenció. “No estem sintonitzant adequadament amb les demandes i els anhels dels ciutadans i hem estat interpel·lats per noves expressions i per nous lideratges”, va dir Piñera. La dreta va obtenir una minoria de 39 membres, lluny del terç al qual aspirava per exercir el vet; el centreesquerra en va sumar 25, i la coalició d’esquerra Aprovo Dignitat, 28. Durant els primers mesos hi ha hagut divisions i ruptures de candidats amb diversos col·lectius, però les candidatures independents segueixen sent majoritàries. L’assemblea és paritària i té representació de tots els pobles originaris de Xile.
Els bons resultats de la coalició d’esquerra es van reflectir també en les eleccions municipals. El Front Ampli va passar de tenir un sol alcalde –Jorge Sharp a Valparaíso– a tenir-ne 11, a les ciutats més poblades del país. A la capital, Santiago, per primera vegada governa una alcaldessa comunista, Irací Hassler, una economista de 30 anys. La dreta també va perdre espai a escala local: més de 30 alcaldes van quedar fora. Aquests resultats són importants, sobretot per l’estratègia territorial que l’esquerra ha dissenyat de cara a les presidencials.
Protagonisme dels pobles indígenes
El debat sobre la possibilitat de convertir Xile en un Estat plurinacional és un dels que han agafat força amb la instal·lació de l’assemblea constituent. L’organisme serà presidit, fins al gener, per la doctora en Humanitats, lingüista i maputxe Elisa Loncon, de 58 anys. La seva figura ha contribuït a visibilitzar la realitat del poble maputxe, històricament discriminat per l’Estat xilè –i colonitzat per l’Imperi espanyol–, i donar-li un rol protagonista i de rellevància pel desenvolupament de la Convenció.
Loncon ha fet que passin coses fins ara inèdites com escoltar discursos públics en mapudungun, la llengua que es parla al territori maputxe (Wallmapu), fer referència des de les institucions als pobles de Xile i visibilitzar la diversitat territorial i cultural del país, fins i tot a través de la indumentària, en un moment en què el conflicte entre el poble maputxe i l’Estat xilè viu una escalada de violència que té una part del territori militaritzada.
Piñera acaba el mandat enfonsat
El final de la campanya electoral ha coincidit amb la votació de l’impeachment (acusació constitucional) al Senat contra Piñera per les revelacions publicades als papers de Pandora que el vinculen a presumptes irregularitats per la venda d’un projecte miner a les illes Verges Britàniques el 2010. La tramitació de l’acusació no pot desvincular-se de les eleccions, i el Govern està atent a l’impacte que el resultat pugui tenir per al candidat de la dreta, Sebastián Sichel, que ha perdut adhesió a favor de Kast. Tot i que és molt difícil que el Senat aprovi l’acusació perquè l’oposició és minoria, si Piñera arribés a ser destituït podria enfonsar el seu sector polític abans de la cita electoral. La Fiscalia ha obert una investigació contra el mandatari per aquest mateix assumpte.
Piñera serà recordat per un promptuari molt poc atractiu: és el primer president xilè investigat per la seva funció pública; el primer a haver-se hagut d’enfrontar a dos impeachments durant el seu mandat –l’anterior va ser per violacions dels drets humans durant l’esclat social del 2019, però no va passar la votació a la Cambra de Diputats–, i per haver registrat les pitjors xifres d’aprovació ciutadana com a representant màxim de la República.
