11/05/2026 | 07:00
Claudia Sheinbaum, Lula da Silva i el Nou Front Popular francès han guanyat les últimes eleccions nacionals a les quals han concorregut, igual que ho van fer en els últims temps el demòcrata d’esquerres Zohran Mamdani a Nova York i l’Aliança Roja-Verda a Copenhaguen. A Irlanda, al novembre passat va ser elegida presidenta la veterana Catherine Connolly, amb una candidatura independent que tenia el suport de nombrosos partits d’esquerres. I, finalment, a Colòmbia, Gustavo Petro acaba aquest estiu el seu mandat com a primer president d’esquerres en la història del país, amb un llegat d’importants reformes socials i polítiques ambientals, i el seu hereu Iván Cepeda podria tornar a guanyar les presidencials. Tota aquesta llista de polítics i partits d’esquerres és la prova que la batalla electoral no està perduda per a les esquerres, malgrat el degoteig de resultats i d’enquestes electorals que mostren el gir reaccionari de les societats a Europa, als Estats Units i a l’Amèrica Llatina.
En altres països, l’esquerra no ha arribat al poder, però és una força cada cop més important, que qüestiona el relat d’un avanç imparable de l’extrema dreta. És el cas del Partit dels Treballadors de Bèlgica, que voreja el 20% de la intenció de vot a Valònia (Bèlgica francòfona) i a Brussel·les, amb un discurs centrat en la classe i amb estratègies d’organització comunitària. Al Regne Unit, l’“ecopopulisme” del líder del Partit Verd, Zack Polanski, està disparant la formació en les enquestes, mentre que s’espera que el nou Your Party, creat per Jeremy Corbyn i Zarah Sultana, atragui nombrosos votants desencantats d’un laborisme escorat a la dreta.
L’esquerra, sovint la radical, i no els partits centristes tradicionals, està aconseguint plantar cara a l’extrema dreta
Són massa casos, en llocs massa diversos, per considerar-los una anècdota. És innegable que els vents bufen a favor de les dretes radicals, especialment des que Trump es va marcar com a objectiu estratègic donar suport a les forces “patriòtiques” europees i redoblar l’imperialisme de Washington sobre l’Amèrica Llatina. La sensació de gir cap a la dreta i l’extrema dreta es veu agreujada per l’atenció mediàtica que rep. Però també és cert que, en diversos llocs d’Europa i del continent americà, és l’esquerra —sovint, la més radical—, i no els partits centristes tradicionals, la que està aconseguint plantar cara al monstre.
Quines són les claus de l’èxit per a les esquerres en unes eleccions?
Aquestes noves esquerres, en la major part dels casos, tenen una estratègia centrada a millorar les condicions materials de vida de la població i assenyalar directament les elits que s’enriqueixen a costa del benestar de la majoria, al pur estil populista. Altres vegades, el preu de la victòria ha estat construir aliances antifeixistes tan àmplies com contradictòries. Però cap d’aquestes candidatures no ha renunciat a una ferma defensa dels drets de les persones migrants, defugint perilloses combinacions de xenofòbia i propostes clàssiques d’esquerres, com la que ha provat sense èxit a Alemanya l’exdiputada de Die Linke Sahra Wagenknecht.
En un moment en què les esquerres catalanes i espanyoles semblen atrapades entre la resistència del PSOE, d’una banda, i el creixement de les extremes dretes, de l’altra, val la pena mirar a fora per trobar idees noves aplicables aquí. Hi ha moltes diferències, però totes les experiències polítiques analitzades en aquest article tenen en comú haver aixecat, molt més enllà de les seves fronteres, crits d’esperança que han tapat momentàniament el tro ensordidor de l’extrema dreta.
Mamdani: tres propostes simples per derrotar Trump
Al mes de novembre passat, Zohran Mamdani, pertanyent a l’ala esquerra del Partit Demòcrata, va ser elegit alcalde de Nova York amb més del 50% dels vots. La campanya va ser seguida amb un enorme interès no només pel públic estatunidenc, i va adquirir rellevància mundial. Un any després de la segona victòria electoral de Donald Trump, l’elecció d’un jove alcalde musulmà, d’origen migrant i obertament socialista —una ideologia vista com a radical als Estats Units— es va interpretar com la prova que el gir del país cap a la ultradreta no era inevitable.
La campanya de Mamdani es va centrar en el cost de la vida, que, paradoxalment, va ser el motiu que va portar molts estatunidencs a votar Trump el 2016. Mamdani va repetir fins a l’avorriment tres propostes simples: crear una xarxa d’escoles infantils gratuïtes, congelar els lloguers i busos gratuïts. El candidat va reivindicar la seva identitat migrant, convertint-se en un símbol anti-Trump, i la seva campanya va prioritzar el contacte directe amb la població, amb milers de voluntaris que trucaven directament a les portes de més de tres milions de llars.
Claudia Sheinbaum: grans obres i millora de les condicions de vida
En una Amèrica Llatina que gira ràpidament a la dreta, Mèxic és una illa política governada des del 2018 pel Moviment de Regeneració Nacional (Morena). El 2024, el president Andrés Manuel López Obrador va deixar pas a l’exalcaldessa de Ciutat de Mèxic Claudia Sheinbaum, que va obtenir el 60% dels vots. Tots dos han gaudit de quotes de suport popular rècord, que han arribat a vorejar el 90%.
La popularitat de tots dos presidents deriva sobretot de la millora que les seves polítiques han produït en les condicions de vida de les classes populars mexicanes: el salari mínim s’ha més que duplicat i més de 13 milions de persones han sortit de la pobresa. A més, el Govern ha dut a terme tant grans infraestructures com petites obres per millorar els barris de les ciutats, molt populars.
Per limitar l’oposició al seu Govern, López Obrador i Sheinbaum han complagut l’exèrcit —militaritzant la política de seguretat i adjudicant als militars grans obres públiques com el Tren Maia—, han renunciat a portar a terme una reforma fiscal que toqui els privilegis dels més rics i han cooptat membres de l’establishment polític tradicional. Concessions molt qüestionables que expliquen una part del seu èxit polític.
La França Insubmisa: el retorn del front popular
França és un dels països europeus on l’ascens de l’extrema dreta sembla imparable, amb el Reagrupament Nacional (RN) liderant enquesta rere enquesta. Però el 2024, quan l’RN acariciava la victòria en les eleccions legislatives anticipades, l’esquerra va donar la sorpresa. La França Insubmisa (primera força de les esquerres), socialistes, verds i comunistes van deixar a una banda les seves diferències per formar el Nou Front Popular (NFP), inspirat en l’aliança que el 1936 va aturar el feixisme a les urnes. L’NFP va quedar en la primera posició amb un ambiciós programa de redistribució de la riquesa i de transició ecològica. Però no van arribar al Govern, perquè Emmanuel Macron es va negar a nomenar la primera ministra proposada.
La victòria inesperada s’explica tant per l’efecte mobilitzador de la por de l’extrema dreta com per la il·lusió que van despertar la ràpida construcció del Front Popular i pel carisma de Jean-Luc Mélenchon, fidel a una estratègia populista que li permet connectar amb una població desencantada amb la política, però que alhora genera greus conflictes amb les forces més moderades de l’esquerra.
Copenhaguen: habitatge contra una socialdemocràcia desnaturalitzada
La primera ministra socialdemòcrata de Dinamarca, Mette Frederiksen, encapçala la sinistra cursa entre els països europeus per aprovar la política migratòria més restrictiva. El país nòrdic s’ha fet famós per mesures com confiscar les joies i els objectes de valor dels migrants acabats d’arribar-hi, a més de restringir el dret d’asil.
Aquesta versió desnaturalitzada del Partit Socialdemòcrata va perdre al novembre de 2025 l’alcaldia de Copenhaguen per primera vegada després de 122 anys. La suma de dos partits a l’esquerra de la socialdemocràcia, l’Aliança Roja-Verda (en la primera posició) i el Partit de l’Esquerra Verda (amb la nova alcaldessa, Sisse Marie Welling, al capdavant), va assolir el 40% dels vots.
Copenhaguen és un microcosmos progressista dins del país, però la patacada electoral dels socialdemòcrates (el 17% dels vots) va mostrar l’enuig de l’electorat amb el seu gir conservador. L’Aliança Roja-Verda va centrar la seva campanya en l’habitatge, una estratègia que va connectar més amb l’electorat que l’obstinació dels socialdemòcrates a copiar les propostes de l’extrema dreta.
Lula da Silva: de l’èpica a les grans concessions
La trajectòria de Lula da Silva és èpica: d’obrer metal·lúrgic i líder sindical a president del Brasil el 2002, víctima d’un empresonament per lawfare després i, finalment, vencedor de les eleccions del 2022. El líder del Partit dels Treballadors va guanyar Jair Bolsonaro per un marge estret, i només després d’incloure en la seva coalició partits de l’establishment polític tradicional —amb l’excandidat presidencial pel Partit de la Socialdemocràcia Brasilera (PSDB) Geraldo Alckmin com a vicepresident— i sectors conservadors.
Aquesta complexa arquitectura política, sumada a un Congrés dominat per forces conservadores, ha obligat Lula a fer grans concessions en un mandat allunyat del reformisme profund de les seves primeres presidències. L’antic sindicalista ha hagut d’acceptar un marc d’austeritat fiscal que limita la despesa social, lliurar ministeris a partits de centredreta i tolerar el poder d’un parlament dominat per polítics més interessats per la seva influència personal que per qualsevol ideologia. Mentrestant, l’extrema dreta gaudeix d’una forta implantació social malgrat la condemna de Bolsonaro pel seu intent de cop d’estat del 2023.
